La radioactivitat
La radioactivitat és la propietat d’alguns elements que hi ha a la natura -com l’urani, el tori o el radó-, d’emetre radiacions sense que, prèviament, hagi calgut aportar-hi energia.
El fenomen de la radioactivitat
Les radiacions ionitzants són aquelles que tenen prou energia com per a ionitzar la matèria, és a dir, extreure els electrons del seu estat lligat a l'àtom. Aquest tipus de radiacions és una característica comuna a molts àtoms el nucli dels quals és inestable degut a què el nombre de neutrons és reduït o, per contra, excessiu. Aquests àtoms s'anomenen radioactius.
L’emissió de radiacions pot ser de quatre tipus diferents: alfa, amb poca capacitat de penetrar i travessar la matèria, però amb molta intensitat energètica; beta, una mica més penetrant, però menys intensa; gamma, molt penetrant; i neutrònica, també molt penetrant.
La intensitat amb la qual es desintegra una substància radioactiva s’anomena activitat, i expressa el nombre d’àtoms que es desintegren per unitat de temps. La unitat que mesura la intensitat és el becquerel, en honor al científic que va descobrir aquest fenomen.
Radiació i radioactivitat formen part de la natura i del nostre propi cos, ja que procedeixen de les matèries que hi ha per tot l’Univers. Aquestes radiacions naturals provenen dels processos nuclears que es produeixen a l’exterior de la Terra (radiació còsmica), de les substàncies radioactives presents a l’escorça terrestre (la presència de les quals varia segons l'indret del nostre planeta) i, fins i tot, de les que genera l'organisme humà.
Les causes artificials de radiació són, principalment, les que procedeixen de les instal·lacions nuclears i les que es produeixen durant les exploracions radiològiques amb finalitats mèdiques. Els televisors i, en general, la majoria d'aparells electrònics també són una font de radiació, per bé que a molt petita escala. El propi cos humà emet radiació pel potasi-40 que el constitueix.
