Convé no perdre de vista que la rigidesa amb què determinats autors han interpretat la taxonomia acabada d’esmentar, és a la base d’algunes polèmiques, sia a propòsit de la catalogació de recerques o segons preteses prioritats domèstiques a l’hora d’acotar l’abast disciplinari de conjunt. En l’àmbit de la sociolingüística catalana, aquesta segona qüestió darrerement ha propiciat un focus de discussió sobre el qual m’agradaria aturar-me. Manta vegades s’ha dit que la nostra tradició ha estat -i és- essencialment sociològica. Aquest decantament és ben comprensible atès que en una situació de contacte de llengües en què es debat el futur de la pròpia, el gruix d’investigadors ha centrat els seus esforços intel·lectuals en l’objectiu finalista de garantir un ecosistema comunicatiu còmode per a la llengua catalana. No obstant això, la microsociolingüística també ha tingut l’oportunitat de traure el cap, aportant una nòmina de treballs, tot i que minsa en termes comparatius, gens negligible. A. Mas i B. Montoya, en un article (en premsa) sobre l’estat de la qüestió de la sociolingüística de la variació en l’àmbit catalanòfon, es lamenten -en opinió meua amb tota la raó del món- dels retrets que s’han fet al variacionisme des de l’autoanomenada "soberania sociolingüística" o "sociolingüística del conflicte" (Ruiz, Sanz i Solé 2001: 252, 257-258). L’argumentari destinat a minimitzar la contribució variacionista se centra, d’una banda, en la negació de la implicació social dels fenòmens lingüístics que estudia, i, de l’altra, en la nul·la "utilitat emancipatòria" que té aquest model científic, essencialment erudit. Contràriament al que s’acaba de dir, Mas i Montoya concluen: "No dubtem que els tres tipus de tendències que hem observat en els canvis lingüístics que es succeeixen arreu dels Països Catalans (sintèticament: genuïns del català, cap al castellà o "atrofiats"), a banda de ser un exponent del mapa de la lleialtad lingüística dels seus parlants, seran d’utilitat als centres de planificació, tant del corpus com de l’estatus, per a orientar les seues polítiques de normalització de la llengua catalana". A parer meu, som davant d’una interpretació restrictiva dels interessos polièdrics de la sociolingüística. Uns interessos que s’entrellacen constantment, amb fronteres disciplinàries totalment permeables, que malden per consolidar, mitjançant sòlides reflexions epistemològiques i un degoteig constant de recerques, el tan anhelat estatus paradigmàtic.

3. L’estudi de la variació lingüística

"[...] la lingüística ha maldat per establir unitats abstractes i modèliques, en dialèctica inestable amb els fets crus de variació, que la dialectologia o la sociolingüística feien palesos. Però és en el camp de la pragmàtica i l’anàlisi del discurs on la variació, indefugiblement, ocupa el prosceni. En efecte, l’entrada en escena de la pragmàtica i de l’anàlisi del discurs i de la conversa ha plantejat una nova problemàtica, derivada principalment de la peremptorietat d’incorporar als models proposats uns factors de context i d’ús que hi són absolutament essencials: un nombre elevat de variables que cal manejar per donar compte d’una dimensió particularment complexa, afegida a les dificultats ja abordades" Salvador (1997: 204)

3.1 Un plantejament multidimensional

L’objectiu nuclear que es desprèn del títol de l’article és donar compte de les manifestacions que han pres a casa nostra els estudis sobre la variació lingüística. Segons l’esquema consensuat que s’ha presentat, la línia sociolingüística que els acollirà serà la sociolingüística estricta o, tal com sembla que s’ha consolidat en la nostra tradició onomàstica, la sociolingüística de la variació. (5) Es tracta, doncs, d’avaluar les "desviacions" més significatives que s’han donat en relació amb el model de referència esmentat, sia per la pressió dels estudis tradicionals o per la influència de nous enfocaments.

La comesa que m’ocupa troba en el plantejament de F. Moreno (1990) una proposta metodològica immillorable. Aquest autor defineix el fet lingüístic com un ens de natura multidimensional i insereix el seu estudi en la lingüística de la parla/actuació. L'esmentada multidimensionalitat tindrà quatre vèrtexs que seran ocupats per la geolingüística, la lingüística històrica, la pragmàtica i la sociolingüística -amb la possibilitat de posicions intermèdies. La seua proposta reconeix la variació conjunta de factors de distinta natura, però admet la possibilitat d'estudiar per separat cadascun dels factors i minimitzar-ne la resta.

En els subapartats que segueixen assajaré una primera aproximació al calidoscopi variacionista que defineixen els treballs sobre fenòmens variables de la llengua catalana. Vaja per endavant que no es tracta d’una replega de recerques i una compartimentació subsegüent. El meu propòsit és fer una avaluació teoricometodològica qualitativa (i per a l’avinentesa que ens ocupa, primària) a propòsit de les recerques dels autors que participen en aquest monogràfic de Noves SL. No debades, la seua tria respon a la hipòtesi multidisciplinar apuntada.

3.2 El vèrtex sociolingüístic

En l’àmbit de la sociolingüística estricta s’han elaborat diversos models destinats a explicar la variació sistemàtica. Els més destacats són el dinàmic (Ch. J. Bailey, D. Bickerton i D. De Camp) i el quantitatiu (W. Labov). Tanmateix, el decantament majoritari dels nostres investigadors pel segon -també anomenat dialectologia urbana, dialectologia social, sociolingüística ("estricta", "en sentit restringit", "pròpiament dita"), estudi quantitatiu de la parla, model de regles variables, (socio)lingüística correlacional, variacionisme i sociolingüística de la variació- motivarà que li dediquem la nostra atenció en exclusiva. Més encara si el considerem (metodològicament) com el referent a partir del qual en destacarem les (anunciades en el títol de l’article) transferències i transaccions.

La proposta sociolingüística de W. Labov s'ha de considerar com l'elaboració més reeixida sorgida a partir de l'article de Weinreich, Labov i Herzog (1968) "Empirical Foundations for a Theory of Language Change". El treball en qüestió constituirà un veritable salt qualitatiu en la consideració social del llenguatge.

Aquest lingüista nord-americà beu, en els seus inicis, del model estructural a través del mestratge d'U. Weinreich. Tanmateix, a les darreries dels anys seixanta s'incorpora a la gramàtica generativa, de la qual proposa una extensió que incorpore un component social. Com ja s'ha dit, l'objectiu de Labov serà essencialment lingüístic: es tracta d'estudiar el llenguatge tal com l'utilitzen els parlants en la comunicació quotidiana, això és, l'estudi de la seua estructura i evolució en el context social format per la comunitat de parla. Des d'aquesta perspectiva realista, l'objecte d'estudi serà observat en tota la seua diversitat.

La consideració de la llengua com un sistema ordenadament heterogeni i dinàmic es visualitza mitjançant la correlació de variables lingüístiques, socials i estilístiques. I els instruments metodològics que desenvolupa per empiritzar el model són l’entrevista sociolingüística i la quantificació estadística, primer en termes freqüencials i més tard, amb les aportacions de l’escola canadenca (Sankoff, Cedergren i col·laboradors), probabilístics. Aquest darrer desenvolupament no és gens trivial ja que es fonamenta en la idea, epistemològicament essencial, segons la qual les dades d'actuació no són res més que un reflex estadístic de la competència, que ara serà quantificada mitjançant l'aplicació d'un model logístic multiplicatiu que permetrà convertir les freqüències observades en l'actuació en probabilitats teòriques.

Aquesta operació ha significat, en definitiva, passar d'ocupar-se amb molta rigorositat de les dades d'actuació a l'elaboració de models teòrics que donen compte de la competència sociolingüística dels parlants.

La sociolingüística de la variació penetra a l’àmbit catalanòfon (i a l’Estat espanyol) de la mà de l’investigador alacantí F. Gimeno. El mestratge que exerceix des de la Universitat d’Alacant dóna el seu primer fruit amb la lectura de la tesi doctoral de Montoya (1985), un treball que aborda l’estudi del canvi lingüístic tant des del vessant sincrònic com diacrònic (sociolingüística històrica). Paral·lelament, M. T. Turell, primer des de la Universitat de Barcelona i després des de la Universitat Rovira i Virgili, comença a articular un grup de col·laboradors que centraran el seu treball essencialment en la perspectiva sincrònica dels canvis en curs. La publicació el 1995 del llibre La sociolingüística de la variació donarà a conèixer una part de les recerques portades a terme. Aquesta operació ha significat, en definitiva, passar d'ocupar-se amb molta rigorositat de les dades d'actuació a l'elaboració de models teòrics que donen compte de la competència sociolingüística dels parlants. (6)

La sociolingüística de la variació penetra a l’àmbit catalanòfon (i a l’Estat espanyol) de la mà de l’investigador alacantí F. Gimeno. El mestratge que exerceix des de la Universitat d’Alacant dóna el seu primer fruit amb la lectura de la tesi doctoral de Montoya (1985), un treball que aborda l’estudi del canvi lingüístic tant des del vessant sincrònic com diacrònic (sociolingüística històrica). Paral·lelament, M. T. Turell, primer des de la Universitat de Barcelona i després des de la Universitat Rovira i Virgili, comença a articular un grup de col·laboradors que centraran el seu treball essencialment en la perspectiva sincrònica dels canvis en curs. La publicació el 1995 del llibre La sociolingüística de la variació donarà a conèixer una part de les recerques portades a terme.

Malgrat la vigència a casa nostra de la sociolingüística històrica, quantitativament migrada però d’un interès qualitatiu extraordinari, la recepció del model labovià ha reproduït el biaix clarament sincronicista que el mateix investigador va promocionar. La ponència llegida el 1972 al XI Congrés Internacional de Lingüistes celebrat a Bolonya, "On the use of the present to explain the past" (Labov 1974), o el treball presentat a Montreal en el col·loqui New Ways in Analysing Variation in English titulat "What can be learned about change in progress from synchronic descriptions?" constitueixen un parell de bones mostres doctrinàries. Entorn, doncs, d’aquest enfocament i amb especificitats metodològiques diverses (vegeu Pradilla 2002 per a les variables fòniques i Mas i Montoya –en premsa- per a una visió de conjunt de tots els nivells d’anàlisi), l’"ortodòxia" variacionista acumula un grapat de recerques força reeixit. A propòsit de la participació en aquest monogràfic, convé destacar que les aportacions de J. Carrera des de la lectura de la tesi doctoral el 1999 (Carrera 2002), també se situarien en aquesta línia.

Comentari a part mereix la línia encetada per B. Montoya, complementària del seu treball sobre la interrupció de la transmissió intergeneracional a Alacant (Montoya 1996) on, des de la perspectiva variacionista, descriu el fenomen conegut com a atròfia lingüística o encongiment lingüístic, això és l’estudi del desgast o la desintegració estructural de la llengua recessiva (català), o en procés d’extinció, en un procés de convergència amb la llengua expansiva (castellà) (Montoya 2000).

Finalment, voldria constatar la influència mútua creixent que estan experimentant les metodologies de la sociolingüística de la variació i de la fonètica experimental. En el 15^th International Congress of Phonetic Sciences, celebrat a Barcelona l’agost de 2003, hom va poder constatar la presència destacada d’un bon nombre de treballs que s’aixoplugaven sota l’etiqueta Sociofonètica. Des que Labov (1966, 1972) va establir correlacions entre la qualitat vocàlica i el perfil social dels informants mitjançant l’ús de tècniques instrumentals, els seus seguidors han proporcionat un degoteig de treballs que amb el temps ha anat fent gruix. I paral·lelament, els resultats obtinguts han obligat els fonetistes a replantejar-se algunes de la llengua catalana, qui signa aquestes ratlles, des del tractament quantitatiu de la variable estudiada en la tesi doctoral –el desafricament prepalatal intervocàlic- (Pradilla 1993), ha insistit en la conveniència d’assolir una comunió metodològica amb la metodologia experimental (Pradilla 1997, 2001a, 2001b i 2002). D’altra banda, ara des d’una priorització de l’anàlisi acústica, els treballs recents de Planas i Pradilla (en premsa) i de Carrera, Planas i Pradilla (en premsa) corroboren també la influència dels postulats variacionistes.

3.3 El vèrtex pragmàtic

Tal com acabem de veure, les variables estudiades des de la sociolingüística de la variació no són discretes, es defineixen en termes de correlació estadística. Tanmateix, la variació també pot ser de natura discreta: la tria de llengua és un dels exemples més adduïts, però també cal prendre en consideració els diferents fenòmens amb què es mostra la interferència, l’alternança de codis o l’aparició d’interllengües (pigdinització i criollització). La pragmàtica, entesa com l’adequació de l’ús lingüístic al context sociocultural, s’ocuparia d’aquestes qüestions.

Al bell mig d’una mena de nebulosa terminològica, emergeix, com a alternativa al variacionisme i amb una diàfana vinculació a la pragmàtica, l’etnografia de la comunicació (D. H. Hymes i J. J. Gumperz). D’orientació antropològica, concep l’estudi de la variació lingüística en una comunitat humana "com l’anàlisi de la manera com els seus membres gestionen el fenomen de l’heteroglòssia en llurs vides quotidianes, tot partint d’una concepció activa i dialògica de la comunicació humana" (Argente 1998: 16).

Mitjançant una arquitectura d’unitats d’anàlisi que aniria davallant en una dimensió de concreció –acte comunicatiu, esdeveniment de parla i acte de parla-, l’objectiu de l’etnògraf seria correlacionar l’ús lingüístic amb el context sociocultural d’una comunitat de parla. Aquesta comesa requerirà, doncs, la identificació dels actes de parla vigents, les maneres de parlar que s’hi associen i els contextos sociocomunicatius que els propicien.

Feta aquesta caracterització primària, ens entretindrem a destacar els punts de conflicte amb la sociolingüística de la variació: a) mentre que aquesta s’interessa primordialment per la parla espontània ("vernacle"), aquella prioritza l’extrem formal del contínuum estilístic; b) mentre que la proposta laboviana de compartimentació del contínuum estilístic estableix una segmentació apriorística segons el grau d’atenció del parlant envers el discurs, els etnògrafs cerquen varietats lingüístiques naturals en contextos determinats, això és, formes de parlar sovint ritualitzades, aforístiques i marcades; i c) l’aprehensió de la matèria objecte d’estudi d’aquesta es fa mitjançant la priorització de tècniques qualitatives, com l’observació participant, mentre que el variacionisme utilitza artificis estadístics i no tan naturals, com l’entrevista sociolingüística.

A parer meu, són diversos els aspectes on l’etnografia del parlar pot aportar millores interessants a la metodologia variacionista. L’assoliment d’un major equilibri entre l’anàlisi qualitativa i la quantitativa, n’és un de fonamental. En aquest sentit, voldria fer notar, tanmateix, que si bé és obvi que la metodologia laboviana posa un èmfasi especial en la quantificació, no és menys cert que des dels seus inicis el mateix Labov ja empra mètodes d’observació diversos. L’altra gran qüestió on l’etnografia hi té molt a dir és en la subcategorització de la variació funcional. Atès que la variació estilística ocupa un lloc de privilegi en la reflexió pragmàtica, el variacionisme hauria d’aprofitar-ne l’experiència acumulada en múltiples recerques. Malgrat que la segmentació del contínuum estilístic continua generant força discussions, si algun enfocament s’hi ha aproximat de manera raonablement solvent aquest és el pragmàtic. A casa nostra, el conjunt de treballs aplegats el 1998 al llibre Oralment. Estudis de variació funcional, coordinat per L. Payrató, ha de ser considerat com el text referencial més complet.