Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 22 - Desembre 1998

 

El segle XXI, un repàs històric 

Luis Ángel Fernández Hermana 
Periodista 
 

“L’Era de les Crisis”, un producte escolar multimèdia escrit per un dirigent de Brainpeace, l’organització ecologista més important des del 2010, descriu l’estat de la qüestió a començament del segle XXI. Segons el document, la crisi ambiental global i l’expansió de les xarxes telemàtiques van donar  com a resultat el sorgiment d’un món on les coordenades físiques, polítiques, econòmiques i socials tenien poc a veure amb les de finals del segle XX. L’efecte d’aquests canvis a Catalunya, per exemple, va ser sorprenent i va trastocar, fins i tot, els usos i costums dels seus habitants. 

En Xavier Cabaní va sortir al balcó de casa seva i va respirar l’aire fresc del matí que, com sempre, arribava barrejat amb aromes fortes. Aquell dia la de lavanda era la més intensa tot i que no era l’única. Va mirar a la teulada i va veure com la planta havia colonitzat un ampli espai. La ginesta estava florida. Des d’on mirava, el jardí de la teulada començava a adquirir els colors de la primavera. 

Barcelona 2050 

En Xavier vivia al 7è pis d’un edifici de l’Eixample de Barcelona. Des del balcó podia entreveure sostres i teulades amb jardins fins on li arribava la vista, molts dels quals ja estaven plens de flors. En altres predominava el verd de la mala herba deixada créixer de manera caòtica. Tot i ser aviat del matí, a algunes teulades començaven a moure’s les colles de jardiners amb les seves típiques granotes verdes i grogues. A en Xavier li era difícil imaginar com era la Barcelona de feia només 30 anys que va veure la nit anterior a la pantalla de la seva habitació. A fi de resoldre uns exercicis del curs d’«Energia no-renovable de l’ecoment», va visitar l’Arxiu Audiovisual Urbà/BCN, com havia fet d’altres vegades. I com d’altres vegades, va anar a la secció denominada «L’era de les grans crisis». Ni el que li explicaven els seus pares, ni el que veia a la penombra de la seva habitació, el transportaven directament fins a la Barcelona que ell coneixia. Ni aquella Barcelona, ni res del que havia vist en els seus 23 anys de vida. 

El fascinava furgar en els informatius digitals d’aquella època i passar una i altra vegada les imatges on es veia el seu carrer inundat amb un metre i mig d’aigua de paret a paret, la gent nedant o travessant en rais i el comptador a una cantonada de la pantalla: “Dia 29 d’inundació”. L’aspecte ombrívol d’aquella Barcelona, les parets ennegrides de les cases, la quantitat fenomenal de ferralla acumulada als carrers, les teulades despullades on els helicòpters tiraven menjar per als veïns atrapats per les aigües...res no oferia punts de referència vàlids de la ciutat que s’estenia ara més enllà del balcó. 

Gairebé sense adonar-se’n en Xavier estava una altra vegada remenant arxius de principis de segle. Saltant d’un a l’altre, va arribar al de la seva pròpia escola. El fascinava assistir a les classes del seu homònim Xavier Vilalta. Es va posar al curs del 2027, un dels seus preferits, impartit com gairebé tots els d’aquella època a través de les xarxes telemàtiques educatives. Vilalta va arribar a ser un dels principals dirigents de Brainpeace, l’organització ecologista més important dels darrers 40 anys. El seu treball sobre l’Era de les Crisis es va convertir en un popular producte multimèdia escolar a tot el món, gràcies, sobretot, a que l’Organització Mundial de l’Educació (OME) havia atorgat a aquestes lliçons la categoria de “coneixement universal”, etiqueta que validava la seva retransmissió per satèl·lit al vast sistema educatiu a distància finançat per aquesta agència de l’ONU. 

La Era de las crisis 

Vilalta havia titulat “De la mà de Dant” una sèrie de capítols que descrivien l’estat de la qüestió a principi del segle XXI i “En el replà de l’Infern” examinava el desenllaç de l’Era de les Crisis, que ara tothom qualificava com l’etapa més important que mai hagi viscut la humanitat. El resum de la primera part de les lliçons tenia els apartats següents: 

1. De la mà de Dant. La primera dècada del segle XXI 

1.1 Tots junts i sense idees.- La paraula més utilitzada durant el pas al tercer mil·leni de l’era cristiana va ser “globalització”. El terme adquiria tants significats com intèrprets que intentaven explicar-lo. Però tots coincidien en un punt: el món s’havia convertit en un espai físic cada vegada més petit i més compartit. La ciència, la tecnologia, els transports, el comerç i sobretot Internet –habitat per més de 600 milions de persones al principi del segle XXI–, així com les múltiples xarxes de comunicació especialitzades (educació, participació política, planificació urbana, medi ambient, economia, oci, esports, etc.) havia reduït sensiblement la “mida” física i espiritual del planeta. Aquesta proximitat alimentava un accelerat i cada vegada més desesperant procés de recerca d’idees per sortir del mal pas al qual es dirigia la comunitat internacional.  

Successives crisis econòmiques i ecològiques de gran envergadura mantenien en estat de tensió a tot el sistema de relacions internacionals sense que s’entreveiés una solució a mà. El pont entre ambdós móns –l’economia i l’ecologia– s’estirava com un elàstic sense final, com una cinta de Moëbius on la trobada resultava impossible. Els països industrialitzats havien abandonat el sistema de cimeres ambientals que havia promogut l’ONU des del 1992. Els objectius del tractat del canvi climàtic que aleshores va començar a debatre’s havien quedat a les escombraries. Els països rics volien que els països pobres assumissin les mateixes càrregues que ells des de l’entrada en vigor d’aquest tractat. Els segons parlaven de la “contaminació històrica”, el factor de riquesa que havia permès a uns quants països (una cinquena part de la humanitat) distanciar-se respecte als altres pel fet d’haver saquejat els ecosistemes del planeta durant gairebé un segle i mig sense cap entrebanc. Els estats havien arribat al punt en què no eren capaços de negociar en el nom dels ciutadans que es veien directament afectats per un increment constant dels riscos (i dels desastres) ambientals. 

1.2 L’era dels transgènics. La modificació genètica de les xarxes.- Els experiments esporàdics de finals de segle en el camp de la biotecnologia es van convertir en la rutina de la indústria més pròspe-ra –i concentrada– als inicis del tercer mil·leni. Els drets de propietat intel·lectual sobre organismes modificats genèticament (OMG), primer en el camp de l’alimentació i després pràcticament a la majoria dels processos industrials, va derivar en una lluita feroç per dominar mercats per part d’un grup selecte de poderoses corporacions. La reacció va prendre la forma de xarxes internacionals per, d’una banda, preservar l’acerbitat agrícola de vastes regions del planeta, en particular Amèrica Llatina i el sud-est asiàtic i, d’altra banda, per defensar els drets ancestrals de societats agràries que es veien davant la tessitura d’haver de pagar per recursos fitogenètics propis, però modificats genèticament mitjançant tècniques de biotecnologia en laboratoris llunyans. 

Aquesta tensió que s’havia manifestat de diferents maneres durant les dues darreres dècades del segle XX però sense gaire repercussions a l’opinió pública dels països industrialitzats, de sobte va adquirir una forma nova que va venir a tenyir tota l’època. Per primera vegada, el conflicte va sorgir als països rics amb una virulència insòlita a través de les xarxes telemàtiques. Els bancs de dades de laboratoris i dipòsits de germoplasma, així com també els recursos informàtics privats dels propis investigadors, van començar a ser el blanc d’atacs continus des de diferents parts de món. Alhora, el debat es va traslladar fins a la sala d’estar de milions de llars a través de sistemes d’informació que ocupaven aleshores tots els espais disponibles, com la televisió digital, les xarxes de cable, Internet, etc. 

Governs i empreses es van veure davant d’una situació nova, a la qual la diplomàcia heretada del segle XX podia oposar pocs recursos. Les mesures punitives a l’ús repercutien immediatament a la seva pròpia casa mitjançant la reacció d’una opinió pública cada vegada més sensibilitzada pel problema de la fam, alhora que preocupada per la incapacitat manifesta dels polítics per plantejar solucions imaginatives a un problema que començava a repercutir a les seves pròpies butxaques. La despesa creixent en seguretat industrial a fi d’evitar les incursions virtuals es va traslladar directament sobre el preu dels productes on intervenien processos de biotecnologia. L’encariment constant de la canastra alimentària va obrir una bretxa a les borses financeres del món amb catàstrofes contínues en el subministrament d’aliments a escala global. Molts d’aquests aliments van entrar a la fase d’escassetat i van causar estats intensos d’agitació social sense solució de continuïtat. 

Finalment l’ONU es va veure obligada a crear un insòlit fòrum tripartit entre les múltiples organitzacions descentralitzades que compartien coneixements entre elles per escampar pràctiques agrícoles pròpies exemptes del domini del grapat de corporacions de l’era de la biotecnologia, els estats i les empreses. Era la primera vegada que les empreses participaven oficialment en les deliberacions de l’ONU com a protagonistes del problema que es tractava de resoldre. 

1.3 Enfonsament de Rússia. «Màfies sense fronteres».- El col·lapse de Rússia, anunciat durant molts anys, va tenir lloc finalment el 2008. Les dificultats de successius governs per tal de “pacificar” les màfies havia derivat a una economia dual, en la qual els barons del mercat submergit negociaven directament amb els organismes financers mundials la sortida de la crisi. El col·lapse es va produir quan el govern va perdre completament el control sobre l’arsenal nuclear i aquest va quedar en mans de bandes que governaven regions senceres de l’antiga URSS. A partir d’aquell moment, el principal producte d’exportació de Rússia van ser les pròpies màfies, que van copar importants mercats internacionals financers i industrials, tot i tenir una escassa base industrial al seu propi país. 

1.4 L’era de les megalòpolis. El viatge en cotxe a cap lloc.- Al final de la primera dècada del segle XXI, Europa, el Japó i els EUA van aconseguir la fatídica mitjana 1:1. Un cotxe per persona. Només 10 anys abans aquesta fita s’hauria considerat com el més alt nivell del progrés social i del creixement econòmic. Ara, els gestors de les ciutats la consideraven com una imitació de la plaga de l’Edat Mitjana. Les xarxes urbanes s’havien estès com tentacles inaconseguibles fins a ocupar territoris antigament denominats regions. La descentralització política dels municipis no va ser suficient per aturar el deteriorament creixent de l’entorn físic i social de la ciutat. Mentre es planificava amb el cotxe com a protagonista, els ciutadans prenien senderes diferents que obligava a projectar serveis i habitatges d’un signe molt diferent. El creixement de la indústria de la informació i el coneixement, basada en el moviment de bits, tenia difícil col·locació en un entorn dissenyat per al moviment de béns físics. Aquestes tendències contradictòries van sorgir com una forta pressió social per crear zones vastes de vianants al voltant de nous nuclis de serveis i habitacionals en el centre de les ciutats. La recerca de solucions per al mobilitat del ciutadà no com a individu, sinó com el factor social determinant del funcionament de la ciutat, va col·locar en el centre del seu objectiu la liquidació del transport individual. Molt poques urbs estaven preparades per afavorir un gir tan radical. 

1.5 L’era de les catàstrofes climàtiques. El senyor Tifó.- La ciència no va resoldre –ni aleshores, ni avui i, possiblement mai no ho farà– el debat sobre si es podia discernir més enllà de qualsevol dubte la petjada humana en els canvis globals, en particular en el canvi climàtic. Però la comunitat internacional no va poder resistir la cadena de catàstrofes que van començar a assolar regions senceres del planeta amb una regularitat alarmant. En contra de totes les previsions, que apuntaven als deltes de Bangladesh, les illes del Pacífic sud, l’Àsia dels monsons i el sud de Sibèria com les primeres i més indefenses zones del planeta davant el canvi climàtic, de fet aquest “premi” va caure als EUA. A principi de la segona dècada del segle, les seves costes orientals van se permanentment evacuades pel fet que van ser escombrades assíduament per tifons amb una força devastadora. Les companyies d’assegurances van utilitzar el país més ric del món com el seu millor anunci per a un canvi de política d’imprevisibles conseqüències: no acceptarien pòlisses de cap tipus davant els anomenats “desastres naturals”. Milions de famílies van quedar a la ruïna de la nit al dia i el sistema financer –i la ja debilitada cohesió social del país– va fer fallida en diversos estats. Com va dir Richard Black, en aquells moments president dels EUA: “És la primera vegada que perdem una guerra contra els (tifons) invasors, però ni Hol·lywood ha aconseguit indicar-nos quina gesta hauria estat necessària per derrotar-los”. Per primera vegada des del 1992, els EUA van acceptar asseure’s a discutir “una política per arreglar els efectes pitjors del canvi climàtic”. En aquells moments els Països Baixos havien desaparegut del mapa. Milions d’holandesos buscaven refugi a la resta d’Europa i dels EUA. 

1.6 El final de l’era de les migracions. Solucions aquí i ara.- A finals de la primera dècada d’aquest segle, la tassa de natalitat de població mundial va començar a estabilitzar-se. Però aquest no va ser el factor determinant per tal que les migracions des del sud al nord es convertissin en un petit degoteig. El que va ser fonamental va ser el canvi en la política internacional (veure més endavant “Una nova manera de fer política”) i l’exigència universal que es resolguessin els problemes de les poblacions afectades per la fam i el deteriorament d’ecosistemes físics, polítics i socials en els seus propis llocs d’origen. Brainpeace va ser instrumental en aquest sentit. L’acció concertada de les organitzacions en xarxes, la seva presència decisiva –i inevitable– en els centres de poder econòmic i la política d’explicació de la situació a les pròpies llars de les nacions desenvolupades, van col·laborar a crear un clima d’entesa impensable a finals del segle XX. El sistema de l’ONU va aconseguir un acord transcendental: la creació del PIBdBU (Producte Interior Brut de Béns d’Ús) el primer carreu d’un edifici on l’economia i l’ecologia poguessin conviure. Amb la finalitat d’arribar a aquest punt va resultar determinant la sostinguda campanya internacional contra el consumisme i la demanda d’una política de distribució de recursos a partir del seu impacte mediambiental, com ja es practicava en nombroses comunitats a tot el planeta 

1.7 Energia i Residus. Dues monedes i una sola cara.- A mitjan la primera dècada del tercer mil·leni, totes les lectures de l’atmosfera terrestre acabaven a les sales d’urgència dels hospitals. Les malalties respiratòries es van convertir en el primer flagell de la salut física de la humanitat i van superar fins i tot les xifres de la malària, que per cert havia colonitzat una altra vegada territoris on havia estat eliminada des de feia un segle a l’empara d’un ascens apreciable de la temperatura mitjana a aquestes regions. El catàleg de tumors relacionats amb la contaminació ambiental era l’abecé de la feina dels departaments d’oncologia. La contaminació transfronterera, habitual a les dècades prèvies, va començar a aturar-se: ningú no volia la porqueria del veí, però la pròpia gaudia de les mateixes propietats: contribuïa indefectiblement al canvi global. La recerca de solucions a la diversificació de les fonts d’energia es va mostrar com un dels ossos difícils de rosegar. A la complexitat de l’escenari polític s’unia la sol·licitud explícita als països rics per tal que apuntessin cap a un camí acceptable per a tots. Això implicava, d’entrada, discutir una reducció apreciable de les expectatives globals de creació de riquesa i una redistribució de les càrregues i beneficis de l’economia a escala global segons criteris no assajats fins aleshores. 

Aquest va ser el teló de fons permanent del capítol següent. 

2. Al replà de l’infern. La segona dècada del segle XXI 

2.1 L’era de la informació: «l’economia projectual».- Si s’hagués d’apuntar a un únic factor determinant dels esdeveniments que van marcar l’inici del segle XXI, aquest seria la irrupció torrencial de la indústria de la informació i el coneixement a escala global. La contínua explosió demogràfica d’Internet propiciada per l’abaratiment espectacular dels costos de connexió i de les tarifes telefòniques arran de la feroç i global competència entre operadores de telecomunicacions, va convertir les xarxes en el primer producte de consum massiu a principi del Tercer Mil·leni. En contra del que havien predit molts gurus a les dècades anteriors, els països en desenvolupament van ser directament un dels més grans beneficiats per aquest fenomen. La multiplicació de xarxes de tot tipus es van convertir en palanques de la seva globalització. La Societat Xarxa, com l’havia definit un sociòleg espanyol a finals del segle XX, només tenia sentit si la cobertura humana, informacional i cognoscitiva del sistema era el més gran possible. Amb una velocitat inusitada, les economies de tots els països es van veure travessades per moltes xarxes que sobretot van potenciar els aspectes cooperatius i el que es va anomenar “la informació projectual”, estats crítics de coneixement a través de les xarxes per tal d’aconseguir objectius socials, polítics i econòmics mot complexos. “La informació projectual” es va mostrar com un dels forats culturals més eficaços que mai no s’havien dissenyat per la ment humana per perforar velles barreres antropològiques. Les xarxes bullien amb aquests projectes que concitaven l’interès i l’energia de milers de persones a diferents  punts del globus i que, mitjançant sistemes telemàtics de simulació, podien comprovar gairebé en temps real les conseqüències dels esforços de cadascun en pro de l’objectiu buscat. 

2.2 Alexandria revisitada: la GBD.- Al 2004 es va anunciar a so de bombos i platerets que Internet ja tenia emmagatzemat a la seva xarxa de servidors (720 milions al voltant del planeta) tot, absolutament tot el que s’havia publicat per la humanitat des que hi havia registre històric. Tota la producció escrita i audiovisual de la humanitat, de la qual es tenia documentació estava repartida per la Gran Biblioteca Digital (GBD). Part d’aquest gran fons editorial era de pagament, part era d’accés gratuït. L’única cosa que separava el gran públic d’aquest enorme dipòsit de saviesa i coneixements era una línia de telecomunicació i un terminal. I ambdues coses eren al mercat des de feia temps a costos cada vegada més reduïts. 

2.3 L’OME. Educació per a tots.- Les xarxes emmagatzemaven informació i coneixement, però el factor que va canalitzar el seu accés universal van ser les polítiques educatives imposades des de les pròpies xarxes. L’educació a distància, en totes les seves facetes possibles, va aconseguir un elevat grau de descentralització. L’AAE (Arquitectura Oberta per a l’Educació), un centre tècnic de la Internet Society, l’organisme regulador d’Internet, es va guanyar un prestigi mundial merescut per desenvolupar nombrosos protocols de comunicació que facilitaven l’accés a les xarxes i els seus continguts educatius amb mecanismes cada vegada més senzills i barats. L’antiga UNESCO es va reconvertir en l’Organització Mundial de l’Educació per tal de gestionar l’espessa xarxa de satèl·lits, cable, ràdio i telecomunicació que cobria tot el planeta i garantia l’accés universal als seus continguts. Aquesta política estava finançada per tots els països amb fons procedents del retall substancial dels pressupostos militars. 

2.4 Una nova forma de fer política. Les xarxes de la vida.- La implantació de les xarxes i la canalització d’una part substancial de la vida a través de les xarxes va suposar una transformació inesperada dels suposats polítics de la democràcia. La connexió directa entre vastos grups de població, que es movien darrere objectius específics per sobre de barreres socials, culturals i nacionals, va col·locar l’acció política en un escenari il·luminat pel creixent divorci entre els representats i els representats. El cas d’un dictador xilè, Augusto Pinochet, que va ser perseguit per la justícia a finals del segle passat per crims contra la humanitat comesos en l’exercici del poder, va obrir les comportes. La democràcia virtual va crear espais cada vegada més amplis de representació directa, de vegades en pugna, d’altres com a complement de la tradicional representació electoral. Aquests exercicis van afilar l’angle actiu de les xarxes, que progressivament van anar aconseguint un protagonisme polític més gran a mesura que creixia la densitat i qualitat de la informació que eren capaços de moure. El punt crític a la política internacional es va aconseguir de manera subtil, discreta, però apreciable, en els esdeveniments que van marcar la segona dècada del segle. L’any 2010, Internet i els seus milers de xarxes associades tenia més de 1.900 milions d’usuaris. 

2.5 Els assalts al poder. La borsa.- El primer indici del canvi operat per les xarxes va ser la presència cada vegada més sonora de la veu dels països en desenvolupament en diferents àmbits del món ric, en concret a les seves llars. Els projectes conjunts, els nous sistemes d’informació, els nous canals per promoure iniciatives de caràcter global, els esforços per distribuir els beneficis de l’educació des dels centres acadèmics fins a les escoles més remotes del planeta, etc. Tot va ser un caldo de cultiu on per primera vegada des de la revolució industrial, els habitants de les zones privilegiades del planeta van començar a escoltar la resta de la humanitat sense intermediaris ni filtres de cap classe. I hi havia molt per parlar-ne. Menys del 20% de la població mundial devorava més del 80% dels recursos del planeta. Aquesta relació havia quedat invariable durant dècades, i si de cas s’havia inclinat cada vegada més a favor d’aquesta minoria que fagocitava ecosistemes com si fossin costelletes en un rostit de cap de setmana. 
Per això, una part considerable de l’opinió pública -en aquells moments, en realitat, opinió privada fomentada a través de serveis informatius elaborats a mida i distribuïts per xarxes- dels països rics va participar activament en el famós “Assalt a la Borsa” del 2014, una acció contra els centres financers més reputats del món que van deixar a l’economia amb la respiració mig tallada. La demanda era una de sola: condonació del deute extern per a tots els països per sota d’un barem definit a partir del comportament integral dels ecosistemes, que des d’aleshores va passar a denominar-se l’”índex ponderat d’ecosistemes sostenibles” (IPES). L’assalt va consagrar una nova realitat política i va crear un camp jurídic que va trastocar tota la bastimentada legislativa de l’època. 

2.6 L’ecosistema de la ment. Brainpeace.- Un dels factors fonamentals de l’IPES era l’ecosistema de la ment. El traspàs des de la societat industrial de béns sustentats en el domini de la física, la química i la biologia, a la societat informacional i del coneixement, va variar també el signe dels problemes ambientals. De la depredació dels recursos naturals, es va passar, lentament però sense pausa, a la depredació dels recursos mentals. Aquest gir va comportar un ressorgiment de moviments espirituals fiançats fermament a la potenciació de la principal força motriu de la societat enredada: el cervell. Els vells moviments mediambientalistes havien sucumbit a la complexitat tecnològica creixent dels plantejaments ambientals. Molts van passar directament a formar part de la lucrativa indústria consultora que va sorgir de les polítiques remeiadores per reformar la indústria més contaminant. 
El pes creixent de la informació i el coneixement va desplaçar l’eix de la “contaminació” cap a la ment. La defensa d’aquest reducte fonamental de l’ésser humà va ser l’origen de Brainpeace, l’organització ecologista més important del segle XXI. Les accions dels seus militants a través de les xarxes van ser essencials per comprendre la necessitat d’establir ponts efectius de comunicació entre les regions riques i pobres del planeta, així com també comprendre que el criteri de riquesa material tenia cada vegada menys significat en un món sotmès a tensions profundes a nivell personal comunitari i social. 

2.7 La guerra sense fronteres. Els nens van créixer.- A finals del segle XX, quan Internet tot just estava poblat per uns 100 milions de persones, es deia que els nens creixerien en un món de xarxes on les fronteres gairebé no tindrien importància i els estats nacionals perdrien gran part del seu pes específic en la política nacional i internacional. 
Efectivament, el primer fet va succeir quasi per generació espontània, però els estats nacionals es van reconvertir en poderoses organitzacions dedicades, entre d’altres coses, a l’empara de cultures específiques nucleades a través de les seves pròpies llengües. Aquesta faceta de promotors (“desenterradors”, deia la sociologia de l’època) de les arrels històriques de grups de població, va conduir a la creació d’un tapís cultural espès que va facilitar extraordinàriament les connexions -i comprensions- entre cultures molt diferents. Els nens que van créixer sota l’amenaça d’un suposat pensament únic, van ser els més protectors de la diversitat cultural que va florir a les xarxes. 

2.8 La qüestió fonamental: sinèrgies humanes vs. sinèrgies institucionals.- Un dels debats vertebrals de principis de segle girava al voltant del tipus de govern més efectiu per afrontar els enormes desafiaments socials, polítics, econòmics, ambientals que afrontava la humanitat. Tant des de l’ONU, com des de diversos centres de poder –Club de Roma, G-9, o el “Consorci K. Popper”–, es barrejava amb més insistència la necessitat de crear institucions supranacionals que actuessin com a planter d’un futur govern mundial. De fet, diverses actuacions del Consell de Seguretat de l’ONU i de l’OTAN, així com també la creació dels “boines verdes”, un cos paramilitar internacional de desplegament ràpid per a les emergències ambientals, integrat per comandaments i tropes especials de nombrosos països, s’orientaven en aquest sentit. No obstant això, la bastimentada es va enfonsar durant les crisis de les borses. Les xarxes humanes a través de xarxes telemàtiques van sorgir com una proposta descentralitzada molt poderosa per la proximitat entre els ciutadans i les seves problemàtiques específiques. Les sinergies desencadenades a través de les xarxes incrementaven exponencialment la seva capacitat d’actuació, la qual cosa suposava una modificació constant del panorama polític, gairebé sense temps per tal que se solidifiqués en institucions reconeixedores. Es creaven xarxes per a problemes concrets, que quan desapareixien comportava la desaparició de la xarxa. Però quedava al sistema el registre de l’experiència que servia com a informació de referència per a d’altres grups, per a d’altres situacions. La fragmentació de l’acció política, que constituïa l’essència no escrita de la democràcia representativa, es va transformar en la continuïtat de l’acció política, l’essència de la democràcia participativa. I l’única forma de garantir aquesta continuïtat era a través de xarxes desjerarquitzades, específiques, descentralitzades i interconnectades. Aquestes xarxes es van convertir en l’eina crucial per afrontar les greus pertorbacions que afectaven el planeta. 

Sabor tropical 

En Xavier Cabaní va deixar de llegir una estona. Va sortir al balcó per contemplar la Barcelona del 2050 que s’estenia davant dels seus ulls. Va descórrer la pantalla de prospectiva que oficiava de cortina davant seu, on es reflectia una imatge tridimensional, sensorial, tàctil i gustativa de la ciutat que cada nit projectava juntament amb els seus col·legues de xarxa. Quan es llevava li encantava contemplar aquestes projeccions de l’evolució possible de la ciutat. 

Ara tenia davant seu el veritable paisatge urbà de la ciutat, el que, finalment, va sorgir com a producte de totes aquelles batalles que el seu professor explicava a la lliçó magistral. Hi va haver un moment en què tot podia haver estat com en Vilalta explicava, tot podia haver derivat cap a les solucions que s’hi proposaven. D’algunes, ja en gaudia en aquests moments. Però d’altres no van arribar a temps. L’extraordinària capacitat d’anticipació aconseguida per la humanitat a la segona dècada del segle XXI no va ser suficient per remeiar l’herència pesada que arrossegava des de l’inici de la revolució industrial i, sobretot, des de la gran guerra de meitat del segle passat, quan es va iniciar una desenfrenada i històrica carrera a l’encalç del consum que va obrir el profund i insuperable avenc entre rics i pobres. Els historiadors atribuïen ara aquesta bogeria sense precedents en el passat de la humanitat el llarg catàleg de disbarats que van conduir el món al seu estat actual. 

El cel amenaçava tempesta. En Xavier va consultar els paràmetres del temps al seu rellotge. S’acostava un altre tifó del Mediterrani, el tercer del mes, per les costes de Tarragona. El servei meteorològic anunciava toc de queda durant dos dies a la zona de Barcelona a partir de les sis de la tarda. Per a ell, els tifons del Mediterrani eren part del paisatge, l’havien acompanyat des que va néixer. No entenia que un fenomen natural tan espectacular i massiu, aquesta espècie de diapasó que regulava la vida a tota la regió, fos alguna cosa recent, tan jove com ell mateix. Almenys Vilalta mai no els mencionava a les seves lliçons sobre el canvi climàtic al Mediterrani i a la xarxa no hi havia rastre en les múltiples històries sobre els canvis globals d’abans del 2030. Res sobre els tifons i molt poc sobre l’humit clima tropical de Catalunya que havia despoblat gran part de la zona central del país. En Xavier, després de prendre’s les píndoles contra la malària, va començar els preparatius rutinaris del toc de queda. Aprofitaria els dos dies de tancament per connectar-se a una de les seves xarxes d’informació favorites: “En.mergencia”, on s’hi discutien les noves estratègies per combatre les malalties infeccioses emergents. Els últims sis mesos, Catalunya havia estat una de les regions més prolífiques del sud del continent. Dos virus i tres paràsits desconeguts fins ara en relació amb l’home s’havien “activat” a zones d’ecosistemes agrícoles de disseny. Un dels paràsits semblava especialment virulent  per no trobar enemics naturals que controlessin la seva propagació. Cada vegada que apareixia un cas d’aquest en alguna part del món, la qual cosa cada vegada era més freqüent, en Xavier no podia evitar el fet de pensar amb Vilalta. Què diria el vell professor davant els fenomenals i creixents recursos que la medicina dedicava ara a resoldre els problemes causats per l’era de la biotecnologia? 

En Xavier va posar en marxa el simulador d’arguments i va començar a alimentar-lo amb la documentació apropiada de Vilalta. Al matí, jugaria una mica amb el sistema i comprovaria què més podria haver dit el vell professor sobre un dels seus cavalls de batalla preferits. Quant haurien envellit les seves idees en els darrers 20 anys?  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya    DL: B-44071-91    ISSN:  1130-4022