Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 22 - Desembre 1998

 

La normativa ambiental del 2050 

Ignasi Doñate i Sanglas 
Advocat expert en qüestions ambientals 

Introducció 

Per determinar la legislació ambiental que podria aplicar-se a Catalunya l’any 2050 hauríem d’examinar totes les variables possibles –polítiques, socials, econòmiques, ambientals...– que ens conduirien a diferents escenaris. Les dues grans variables ambientals serien, per un costat, les polítiques i, per l’altre, l’estat del medi ambient. L’amplitud de la temàtica ambiental, la interrelació entre els distints marcs territorials i la necessitat d’acotar d’una manera o altra aquest exercici, fa que en el marc d’aquest article no es pugui definir i analitzar escenaris específics i es plantegi com a marc possible un escenari convencional, en el qual el món es continua desenvolupant sota les pautes l’actual model econòmic, amb la necessitat d’afrontar els reptes que planteja, sense la previsió d’un canvi radical que ens situés acceleradament en un nou model de desenvolupament. 

La situació actual és la que podria caracteritzar un model econòmic que, tot i les polítiques ambientals que genera en els països més desenvolupats, no és capaç de millorar l’estat del medi ambient i aguditza les tensions internacionals per la creixent diferència en la distribució dels recursos i l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs. Si dibuixéssim un escenari convencional per al futur, diríem que el món se’ns presenta sota una línia de continuïtat de les polítiques actuals, un món que no s’arrisca a grans canvis tot i l’evidència dels reptes ambientals i se situa en un procés d’evolució consensuada pels actuals actors econòmics dominants. 

Evidentment, la consideració d’altres escenaris permetria imaginar previsions diferents a llarg termini, tal volta més directes davant dels reptes ambientals en els diferents marcs territorials. El cert és que la realitat ambiental europea no és optimista: després d’anys de polítiques ambientals en els països europeus, l’estat del medi ambient no ha millorat. Catalunya, cada cop més inserida i depenent de les polítiques que es desenvolupen en el marc europeu, tampoc es veu en un marc diferencial al de la resta del continent, en el qual s’insereix d’una manera natural per cultura, tradició i territori. En aquest sentit l’escenari estudiat per al nostre marc territorial català de futur en poc s’ha de diferenciar del marc espanyol, en el qual hi està adscrit per la dependència política i legislativa i en poc s’ha de diferenciar del marc general europeu, més si tenim en compte del procés de construcció de la Unió Europea.  

La problemàtica ambiental, necessàriament integrada en les diferents polítiques sectorials, serà un factor cada cop més determinant del canvi estratègic cap el 2050. La majoria dels canvis estratègics es produiran en resposta a les pressions ambientals i en favor de les noves tecnologies. Tal com llegim en el Llibre Blanc sobre l’Energia de la Comissió Europea «si tenim en compte el conjunt dels factors, l’estructura futura de l’oferta i de la demanda d’energia, l’estil de vida i les expectatives, les futures estructures socials i econòmiques, així com també les tecnologies futures, es pot dir que la necessitat del canvi estarà determinada, en gran part, per la reacció a les pressions ambientals i afavorirà nous avenços tecnològics. 
 

L’avaluació de l’estat del medi ambient a Europa 

Per fer un acostament a l’escenari convencional que es deriva del manteniment de les actuals polítiques caldria tenir en compte una avaluació de les polítiques europees i l’estat del medi ambient a Europa en els darrers anys. Les conclusions generals de l’avaluació feta per l’Agència Europea del Medi Ambient –AEMA–, el mes de juny del 1998, sobre l’evolució en els darrers cinc anys, dels dotze problemes clau del medi ambient europeu, tal com s’identificaren en l’Informe Dobris, no han estat positius. 

Dels dotze problemes clau –canvi climàtic, exhauriment de la capa d’ozó, acidificació, ozó troposfèric, productes químics, residus, biodiversitat, aigües continentals, medi marí del litoral, degradació del sòl, medi ambient urbà, riscs naturals i tecnològics–, la majoria de les polítiques desenvolupades no han aportat cap avenç significatiu. Si bé s’han fet avenços en certs àmbits, les polítiques també han representat retrocessos en d’altres. L’avaluació feta per l’AEMA diferencia entre l’evolució de les polítiques ambientals i l’evolució de l’estat del medi ambient, per concloure que així com es constata un resultat «neutre» de les polítiques, s’ha evidenciat que la qualitat del medi ambient ha empitjorat en la majoria dels problemes clau estudiats. Pel que fa a les polítiques, s’ha continuat detectant un retrocés en temes de residus i de degradació del sòl. En canvi, hi ha hagut una evolució positiva de les polítiques en temes d’exhauriment de l’ozó estratosfèric, d’acidificació dels sòls i de riscs naturals i tecnològics.  

Tot i així, l’evolució del medi ambient a Europa ha estat clarament negativa, i només s’han millorat en el tractament dels riscs naturals i tecnològics. 

La disminució de la contaminació atmosfèrica que constata l’avaluació s’ha d’atribuir, en bona part,  a qüestions conjunturals: la reducció de les emissions a l’Europa Occidental i els mateixos canvis econòmics dins del marc del mateix model, específicament la disminució de l’activitat industrial en els països de l’Estat. 

Pel que fa al canvi climàtic, la tendència actual marca un augment del 8% de les emissions de CO2 per al 2010, quan els compromisos adoptats a Kyoto implicaven una reducció del 8%. En aquest sentit França, Alemanya i Holanda han fet pública la seva renúncia a reduir les emissions de CO2 als nivells de Kyoto i han fet una concessió a les implicacions de l’actual model de creixement econòmic. La renúncia a complir els compromisos de Kyoto per part del nucli més significatiu de l’Europa comunitària representa un seriós avís i planteja la necessitat de trobar mesures eficaces que permetin reprendre els compromisos adoptats. En aquest àmbit, cada cop més, es troba a faltar l’aplicació d’un impost ecològic sobre l’energia i el carbó a nivell europeu i mundial. Aquesta ecotaxa, prevista en la proposta de directiva europea de l’any 1992, no s’ha arribat a aprovar per les reticències mundials a aplicar la mesura si no és en un procés harmonitzat pels tres grans blocs: l’europeu, el nord-americà i de l’extrem oriental. 

En l’àmbit de l’exhauriment de la capa d’ozó, tot i l’acompliment del Protocol de Montreal, que ha comportat la reducció de CFC, el procés de degradació de la capa d’ozó es manté a causa de la resistència a implantar noves mesures i a la persistència de les substàncies destructores en les altes capes de l’atmosfera. En aquest sentit, s’està reconsiderant la política limitada a la reducció de CFC i  es planteja la reducció d’emissions d’altres substàncies com els HCFC i el bromur de metil.  

El problema de l’acidificació del sòl ha millorat a causa de la reducció en les emissions de diòxid de sofre. Tot i així es manté un elevat índex d’emissions de diòxid de nitrogen derivat del transport, amb unes expectatives negatives derivades de l’augment del transport i la previsible expansió del model occidental de transport privat als països de l’Europa de l’Est. 

En els darrers cinc anys s’ha aconseguit una reducció de l’ozó troposfèric en un 14%, però el smog fotoquímic és freqüent en molts països europeus. L’informe de l’AEMA recomana, en aquest sentit, una política més forta de reducció de les emissions de NOx, especialment en el difícil sector del transport. 
Els productes químics suposen una amenaça clara però incerta, atès el gran nombre de substàncies potencialment perilloses que s’utilitzen en el mercat. La quasi impossibilitat de control o avaluació de la toxicitat de cada un dels productes que es llencen al mercat, indica que la única política positiva sembla l’encaminada a la reducció generalitzada de la utilització de productes químics i de les seves emissions. En aquest àmbit, els nous instruments que es proposen són els programes de reducció de caràcter voluntari, els Inventaris d’Emissions Tòxiques i els Registres d’Emissions Contaminants. 

No s’ha aturat l’augment dels residus, i domina l’opció més econòmica i menys positiva des del punt de vista ambiental: els abocadors. Es treballa a nivell local, però el gran repte no és millorar els abocaments sinó minimitzar el residu. 

En l’àmbit de la biodiversitat, continua augmentant la pressió de les activitats humanes, igual que continua l’amenaça sobre les aigües continentals i marines. La taxa d’utilització de l’aigua a Europa no ha crescut en els darrers anys, però es mantenen problemes de restriccions en certs territoris, de fugues en el sistema de distribució i d’utilització poc eficient dels recursos hídrics. El problema de la contaminació de les aigües subterrànies per nitrats i metalls pesants continua constituint un dels problemes més greus, atès que les concentracions de plaguicides a les aigües subterrànies superen, en general, els nivells màxims de concentració admesos a la Unió Europea. Des de l’any 1990 no hi ha hagut cap millora de la qualitat de les aigües fluvials. Tot i la disminució de fòsfor a causa del tractament de les aigües residuals no ha desaparegut el problema de l’eutrofització de les aigües fluvials i marines. Els mars continuen sobreexplotats, el que subratlla la importància de promoure reserves naturals i la introducció seriosa de mesures de sostenibilitat a l’activitat pesquera. 

En l’àmbit de la degradació del sòl hi ha hagut poques millores i persisteix una evolució negativa. Continua l’erosió i la salinització en moltes zones de la Mediterrània i s’han identificat més de 300.000 indrets contaminats que requereixen una actuació immediata.  

En el medi ambient urbà, la població no deixa de créixer. Tot i així, s’ha millorat la qualitat de l’aire urbà, però continuen les tensions derivades del transport, que cada cop més esdevé un problema estratègic que demanda l’adopció de mesures en profunditat. Com un signe positiu es constata, però, un creixent interès per l’Agenda local 21, exemplificat en les més de 300 ciutats europees que han signat la Carta Aalborg de Ciutats i Poblacions Europees cap a la Sostenibilitat. 

Finalment, en l’àmbit dels riscs naturals, es constata una evolució positiva pel declivi a la Unió Europea dels accidents industrials. En canvi, però, creixen les inundacions i els desastres climatològics clarament relacionats amb les intervencions humanes. 

L’avaluació ambiental en els diferents sectors 

L’estudi de l’AEMA, tot i constatar la reducció d’algunes pressions ambientals, conclou que no s’ha assolit una millora general de l’estat o qualitat del medi ambient. Per sectors es constata una tendència positiva en els camps industrials i energètics, però es detecten poques millores a l’agricultura i la situació del transport és clarament insatisfactòria.  

El transport, en general, ha augmentat a nivells superiors al 50% en els darrers quinze anys. Aquest augment provoca problemes de congestió del trànsit, de contaminació atmosfèrica i acústica. Els governs s’havien imposat l’obligació de bastir infraestructures, millorar les normes sobre emissions i qualitat dels combustibles, així com també l’obligatorietat d’introduir l’estudi d’impacte en el disseny de les carreteres. Però l’augment del trànsit ha estat tal, que les polítiques ambientals han estat incapaces d’afrontar el creixement accelerat del transport. El transport públic perd espai davant el transport privat i la quantitat de deseconomies derivades de l’increment del transport està posant en qüestió la clàssica correlació entre augment del trànsit i el desenvolupament econòmic. 

En el sector de l’energia, l’objectiu es concentra en l’adopció de noves mesures encaminades a una major eficiència, tant en la producció com en l’ús de l’energia.  

La contribució del sector de la indústria als problemes del canvi climàtic, l’acidificació, l’ozó troposfèric i la contaminació de les aigües ha disminuït i el balanç és positiu. Tot i així, es presenten  dos tipus de problemes: els que genera la situació de canvis a l’Europa Oriental i la dificultat d’introduir mesures ambientals a la petita i mitjana empresa. 

En el sector de l’agricultura, s’ha estabilitzat l’ús de fertilitzants inorgànics i de plaguicides a l’Europa Occidental. S’ha començat a introduir pràctiques més compatibles amb el medi ambient, però els aspectes relatius a l’ecologia són només una petita part de la política agrícola comunitària, el que fa que el balanç no sigui positiu per manca d’una millor integració del factor ambiental en les polítiques agrícoles: continua augmentant la utilització de recursos hídrics, calen més avanços tecnològics i un canvi més decidit cap activitats menys intensives i menys perjudicials per al medi ambient.  

L’avaluació negativa que fa l’AEMA de l’evolució de l’estat del medi ambient en els darrers cinc anys, la constatació de la insuficiència de les polítiques ambientals, fa que la predicció menys arriscada pel 2050 parteixi de la tesi d’una manca de millora en la resolució dels reptes ambientals globals. Tot i les millores sectorials aconseguides en els països desenvolupats, difícilment seran transposables a la majoria dels països del món, incapaços tecnològicament d’instaurar nous models i hipotecats per la necessitat de fer front al deute extern i a les necessitats més elementals de les seves poblacions. 

Polítiques decidides per salvar el medi ambient mediterrani   

Els escenaris previstos en el Pla Blau per a la conca mediterrània se situaven a l’horitzó de l’any 2000 o al del 2025. Uns escenaris o altres, a l’horitzó del 2000, no ens portaven imatges o perspectives del medi ambient mediterrani radicalment diferents les unes de les altres. L’any 2000 ja era, ara fa deu anys, un horitzó molt proper. Cal dir que fossin quins fossin els escenaris, les principals línies polítiques fins el 2000 ja estaven aprovades deu anys abans, quan les mesures legals, socials i econòmiques que condicionaven el 2000 ja estaven en procés d’aplicació.  

En canvi, la previsió d’escenaris per a l’horitzó 2025 ens mostraven que la situació podria canviar molt d’un escenari a un altre i que, en tots ells, l’estat del medi ambient tenia el risc d’agreujar-se considerablement. Tenint en compte els terminis necessaris per obtenir efectes clars en la protecció de l’entorn, el Pla Blau plantejava que calia, des d’aquell moment –1990–, adoptar polítiques més  decidides que les que s’estaven aplicant si es volia evitar, o reduir, les greus mancances de recursos o les degradacions irreversibles que amenacen el medi ambient de la conca mediterrània, especialment pel que fa referència als sòls, a les aigües, als boscos, al litoral i als medis urbans.  

D’una manera molt concloent, el Pla Blau ens plantejava que les hipòtesi –tot i considerar els escenaris més favorables– sobre la protecció de l’entorn mediterrani, a llarg termini, són molt difícil d’aconseguir a causa de les pressions humanes emergents i a la vulnerabilitat dels entorns naturals. Aquestes no eren només les prediccions per a les regions més pobres del sud i de l’est de la conca, sinó també per a les costes urbanitzades de la regió nord. La condició sine qua non per preservar la conca mediterrània passava –segons recull el Pla Blau– per una voluntat política constant i sense defallences dels governs i de les institucions públiques, comportava també fer una política fonamentada en el suport actiu i en la complicitat permanent de les poblacions afectades. 

D’una manera específica, els diferents escenaris del Pla Blau confirmaven la validesa de les anàlisi efectuades en el marc d’altres treballs, com el de l’informe de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament o les perspectives en matèria de medi ambient fins a l’any 2000, i més enllà, del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient. 

Les  tendències indicades pel Pla Blau no són optimistes: una millora sensible del medi ambient no es troba fàcilment en cap dels escenaris convencionals, tot i el fet que ja s’estiguin dissenyant estratègies noves de gestió i de protecció ambiental. Després de 25 anys d’estratègies ambientals la situació global del medi ambient no ha millorat. Per aquest motiu, l’assoliment dels millors escenaris possibles exposats en el Pla Blau comportarien una situació de mobilització permanent en favor del medi ambient. 

Les tendències generals i la significació de les polítiques ambientals   

L’estudi «Catalunya a l’horitzó 2010. Prospectiva Mediterrània», de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, publicat per la Generalitat de Catalunya, ens indica que les tendències fortes generals que, per tant i de manera necessària, condicionaran el futur de Catalunya són: la mundialització de l’economia, la terciarització de l’economia marcada per la incorporació de l’immaterial, el desequilibri demogràfic, l’escissió nord-sud i el problema de les desigualtats significat en la marginació. 

En aquest mateix àmbit l’estudi assenyala que les incerteses més grans pel que fa als països mediterranis són: les relacions nord-sud, el caràcter de les desigualtats en el procés de desenvolupament, el nivell de competitivitat relativa que assoleixi l’economia catalana i l’autonomia creixent o declinant de la Catalunya política. 

En el marc d’aquestes tendències fortes i d’aquestes incerteses, les estratègies i les polítiques que s’apliquin, siguin quines siguin, tindran una influència determinant en el procés de desenvolupament  i en l’estat del medi ambient. La gestió ambiental de Catalunya dependrà globalment i de forma clara de les polítiques pròpies que s’adoptin en diferents àmbits generals: desenvolupament, medi ambient, gestió del territori, població i capacitat d’autoregulació. Aquestes polítiques generals s’hauran de veure lògicament afectades per la política més general que desenvolupi l’Estat Espanyol. És en aquest sentit, també, que la incertesa del grau de sobirania política de Catalunya serà una de les variables determinants de les polítiques del futur. En el marc actual és a l’Estat Espanyol a qui li correspon constitucionalment la competència bàsica en medi ambient i Catalunya, com autonomia, té només competències d’execució i desenvolupament d’aquesta normativa.  

La determinació de les polítiques a Catalunya es veurà cada dia més afectada per les directrius que adopti la Unió Europea, directrius cada cop més determinants en el marc polític de l’any 2050, en el qual les institucions europees s’hauran desenvolupat plenament i conformaran un govern per sobre dels estats, un govern amb institucions polítiques i financeres que determinarà les orientacions estratègiques internes o d’acompliment dels compromisos mundials, especialment en el domini ambiental.  

D’una manera específica, la política ambiental de la conca mediterrània es veurà també condicionada per les interaccions d’ordre econòmic i comercial entre el conjunt dels països mediterranis i els de la resta del món, en sectors com l’agricultura, la indústria, l’energia, el turisme i els transports.  

Les característiques generals de la normativa ambiental del 2050  

La normativa ambiental del 2050, d’acord amb les tendències convencionals actuals, continuarà essent un instrument cabdal en l’aplicació de les polítiques. Tenint en compte la funció desenvolupada per la normativa fins ara, com element de pressió i de conscienciació dels agents socials i productius, la perspectiva estratègica convencional és que la normativa continuarà mantenint o augmentant aquesta pressió sobre els agents socials. Aquest pressió vindrà justificada per la baixa avaluació dels resultats obtinguts fins ara i, molt especialment, per l’encara insuficient resposta social davant els actuals reptes ambientals. 

Algunes demandes de certs agents productius, avui en dia, es posicionen vers un procés de desregulació i un increment de la participació activa dels sectors implicats mitjançant processos autoregulats des de l’àmbit privat, o en concertació amb les institucions públiques. La possibilitat d’increment del procés desregulador si bé és predicable en els processos de gestió, es difícil veure’l  com idoni en el marc de la definició de les estratègies globals, a no ser que es postuli la substitució de la formació de la voluntat general –per mètodes democràtics i d’ampla participació– per l’hegemonia legitimada dels grans grups econòmics i dels poders fàctics. La necessitat d’articular estratègies globals per frenar els desequilibris creixents i les tensions en el marc mundial, així com també la creixent interdependència per la globalització de l’economia fa difícil veure la virtualitat d’un procés desregulador. Les forces del mercat, amb una gran capacitat d’adaptació i mobilitat, són les que marquen les tendències bé directament, bé per mediació dels poders polítics. 

L’augment de la presència de la normativa ambiental haurà de ser corresposta per una millor ordenació i simplificació del marc legal. Aquesta simplificació serà possible pel procés d’integració dels factors ambientals en cadascun dels àmbits i sectors. La normativa «ambiental» del futur es mantindrà com a tal en els àmbits que fan referència a l’ordenació directa dels recursos naturals i a l’exigència de responsabilitats pels perjudicis causats a aquests recursos. La resta de normativa  «verda», amb motiu de la seva integració en les polítiques sectorials respectives, deixarà de ser específicament ambiental per passar a ser senzillament ordenadora d’un sector o activitat. Aquesta simplificació de la normativa ambiental serà possible també gràcies a l’harmonització de la normativa ambiental dels diferents Estats, cada cop més gestionada estratègicament per la Unió Europea.  

El procés de construcció del marc ambiental comunitari s’haurà establert estratègicament mitjançant  una clarificació de dos grans processos: descentralització i subsidiarietat. Descentralització a fi d’aplicar estratègies per a marcs ambientals específics amb independència de la seva dependència administrativa, tot instaurant àmbits específics de cooperació interadministrativa i internacional.  Subsidiarietat, en el marc del qual es determinin millor i evolucionin les competències dels diferents àmbits administratius: l’europeu, els estatals, regionals i locals.  

Si bé les polítiques precipitades de desregulació comporten, normalment, la creació de buits legislatius i la resolució dels conflictes pel pragmatisme de l’enfrontament entre poders diferents, les polítiques de participació, instrumentades adequadament, s’incrementaran fruit d’una major comprensió dels processos ambientals i de la necessitat d’espais de col·laboració entre el sector públic i privat, per així afrontar amb més eficàcia a diferents processos: l’adequació de les polítiques a les necessitats dels agents socials, la complicitat de les parts implicades en els processos normatius emergents i un procés de renovació normativa portada per la supervisió i demanda dels mateixos agents. L’àmbit de la participació creixerà sota la més gran implantació del principi de la responsabilitat compartida entre les autoritats públiques i els agents privats. 

A la vegada que es produirà un increment de la virtualitat de la normativa ambiental s’haurà avançat cap una més gran eficiència d’aquesta normativa, el que comportarà un increment del poder executiu que ha de garantir la plena i igual aplicació de la normativa ambiental. L’aplicació efectiva de la normativa és la garantia d’un procés competencial obert que eviti caure en les actuals  situacions de privilegi derivades de condicions polítiques específiques, una executivitat de la llei que no permeti situacions de desequilibri competencial entre els diferents territoris o sectors. 

Les situacions de desequilibri competencial vénen, però, actualment marcades per la globalització de l’economia, per la possibilitat d’obtenir primeres matèries sota una normativa territorial específica,  manufacturar en un altre àmbit jurídic, comerciar en un altre i aplicar els rendiments econòmics en un altre marc. Aquesta diversitat de condicions i de regulacions fa que la necessitat de regular els mercats demandi processos d’harmonització de polítiques i de normes. La concentració de poders, la generació de grans centres de poder i la creació dels grans espais econòmics, tot i els evidents perills que comporten cara a institucionalitzar situacions de privilegi sobre països o territoris, són la resposta adequada a la necessitat d’homogeneïtzar els processos que permetin una racionalització i millor ordenació dels creixents desequilibris mundials. 

La normativa del futur seguirà essent de vocació preventiva si seguirà processos que actuïn sobre les causes dels problemes ambientals i no sobre els efectes. En aquest enfocament preventiu s’incentivarà l’estalvi de recursos naturals tot impulsant l’eficiència en el seu ús, els processos de minimització, recuperació, reciclatge i recuperació tant en l’àmbit de residus com en l’àmbit d’emissions.  

La vocació preventiva no evitarà la necessitat de mecanismes legals per a la reparació dels danys ambientals. La responsabilitat objectiva per danys ambientals serà l’eix jurídic sobre el qual giraran les reclamacions que entitats i particulars adrecin als responsables dels danys i s’haurà determinat la corresponsabilitat en els mateixos en funció de la seva intervenció directa o indirecta en el dany.  El desenvolupament i normalització de la institució de la responsabilitat per danys ambientals haurà comportat la normalització i presència en el mercat de les assegurances dels riscos ambientals. L’augment de demandes de responsabilitat dinamitzaran en gran manera tot l’àmbit jurídic ambiental, des dels tribunals fins als advocats especialitzats en la matèria. Aquest augment de demandes de responsabilitat respon a la legitimitat i coherència que implica el procés d’internalitzar les externalitats, tot incrementant l’aplicació del principi de «qui contamina paga» o dels principis de prevenció i reparació.  

La plena aplicació dels processos legals de responsabilitat comportarà la introducció dels factors ambientals en la comptabilitat. La comptabilitat oficial del futur identificarà en el compte de resultats les despeses associades a la compatibilització de l’activitat amb el medi ambient, per  internalitzar en el seu compte de resultats el que fins ara són processos insostenibles i causa de les externalitats. La comptabilitat ambiental serà un instrument imprescindible per a la valoració dels riscs ambientals, en primer lloc, i per a la valoració de les mateixes empreses en darrer terme. La comptabilitat i la gestió ambiental seran condicions per accedir a instruments financers o, fins i tot, per a cotitzar en borsa. 

Una part de la normativa ambiental continuarà adreçada al manteniment de límits d’emissions, en un procés d’augment del nombre d’agents contaminants contemplats per la normativa i en un procés de  reducció de les concentracions d’aquestes substàncies, d’acord amb les noves tecnologies i amb les millors tècniques disponibles. 

Els diferents àmbits territorials de les normatives 

Les normatives ambientals del 2050 seguiran els processos actuals pel que fa als diferents àmbits d’aplicació. A nivell mundial el dret internacional continuarà essent la disciplina jurídica que haurà de concretar els cada cop més complexos tractats internacionals, en els quals s’instrumentaran les actuacions de tots els estats del món davant dels reptes ambientals: el canvi climàtic, l’exhauriment de la capa d’ozó, la biodiversitat, l’erosió i la sequera.... El desenvolupament del dret internacional sobre el medi ambient, així com d’altres àmbits temàtics, demandarà la progressiva assumpció de responsabilitats de direcció d’un organisme internacional, la complexitat del qual farà molt difícil que per aquelles dates sigui una realitat. Per compte s’hauran perfeccionat o creat nous organismes supraestatals de caràcter regional o continental, que puguin coordinar polítiques concretes i fer acomplir els compromisos adquirits. Els marcs supranacionals seran els adequats per a la gestió d’ecosistemes que pertanyen a diferents estats, actualment amb una clara dificultat de gestió per la necessitat d’acords  transfronterers i de crear els òrgans i els instruments de gestió adequats. 

El nivell local serà un àmbit on es desenvoluparà una normativa ambiental actualment encara poc desenvolupada. Els processos de descentralització són els més favorables per a la implantació de processos de gestió participada entre institucions públiques i entitats privades. Aquests processos de descentralització donaran lloc a una normativa nascuda de la creixent cooperació intermunicipal per afrontar els serveis ambientals específics o bé per gestionar millor ecosistemes d’àmbit supramunicipal. Parcialment continuarà essent una normativa d’execució de normes d’àmbit superior, però i sobretot, serà una normativa de gestió de nous serveis sobre la base de nous tributs municipals, així com també una normativa de gestió d’espais que, en el marc d’ordenances «verdes»,  recullin la consciència ambiental dels ciutadans respectius. La virtualitat d’aquesta normativa municipal no restarà tancada a nivell municipal i donarà lloc a la demanda social d’uns models d’àmbit superior més coherents amb les necessitats ambientals. 

Les normatives estatals o nacionals continuaran mantenint funcions similars a les actuals si bé que en un marc no idèntic, on per aplicació del principi de subsidiarietat els estats o les nacions continuaran ordenant bàsicament els seus ecosistemes interns, d’acord amb les directrius de les entitats supranacionals que limitaran la definició de les seves estratègies, pel fet de situar-les en un marc territorial més ample. A la vegada, s’hauran desenvolupat els processos de descentralització que atribuiran els processos de gestió ambiental a les institucions locals. 

La coordinació entre les institucions administratives dels diferents àmbits continuarà essent una actitud necessària i voluntarista de les diferents administracions. Especialment seran les institucions locals  les que hauran de redreçar els seus esforços en aquesta direcció, evidentment orientades i dirigides  per les anàlisi globals sobre la capacitat de càrrega del territori que gestionin. Caldrà incentivar la concertació social per estendre el concepte d’ordenació global i en profunditat, per impulsar i refermar els plantejaments que condueixen a la protecció i conservació dels ecosistemes.  

Els instruments ambientals 

Els instruments per a la sostenibilitat seran un dels elements simptomàtics de la normativa del futur, després d’un procés normatiu ambiental de quasi 100 anys, en els quals l’evolució dels objectius ambientals no ha estat seguida coherentment per una evolució dels instruments. Una de les crítiques que es fa a la normativa ambiental és precisament el fet que institucionalitzi uns objectius ambientals sense establir els instruments adequats per assolir-los. Un dels canvis qualitatius del 2050 serà la presència d’uns instruments molt més adequats als compromisos ambientals. 

Els instruments del futur seran els que actualment estan dissenyats i es comencen a implantar, si bé que evolucionats i normalitzats. En aquest sentit, cal parlar de la plena implantació i presència normalitzada dels instruments econòmics en forma d’establiment de cànons, tributs ambientals, taxes, deduccions i subvencions a les inversions i altres mesures financeres. Com s’ha fet referència anteriorment, els sistemes de comptabilitat ambiental identificaran les despeses ambientals de les empreses, fet que suposarà pels agents econòmics un incentiu cap a sistemes de producció més compatibles amb el medi.  
Al costat dels instruments econòmics s’haurà desenvolupat un canvi en el procés de la gestió de les empreses, i s’assumiran amb normalitat i per raons d’un nou concepte d’eficiència econòmica el que en l’actualitat s’entén per ecogestió. L’ecoauditoria continuarà essent un procés d’acreditació pública de la gestió ambiental d’una empresa, i es desenvoluparan noves exigències de certificació i s’estendran a tot el cicle del producte, de manera que l’ecoauditoria d’una empresa repercuteixi en les empreses del sector –subministradors i comercials–, i s’estendran els paràmetres ambientals a les petites i mitjanes empreses. 

L’etiqueta ecològica, en canvi, s’espera que tindrà menys aplicació com instrument, diluïda per la més gran generalització de la informació ambiental en tot tipus de productes que surtin al mercat i relativitzada per la presència de les marques genèriques de conformitat dels productes, marques que acreditaran no solament la qualitat tècnica del producte sinó també la incorporació dels processos ambientals en el seu disseny i fabricació. 

Els processos de dipòsit i retorn es normalitzaran en certs tipus de productes com exigència d’estalvi de matèries primeres i de minimització dels residus. En aquest àmbit, els sistemes integrats de gestió hauran evidenciat les seves limitacions pel que fa al tractament centralitzat en grans centres de gestió i buscaran una millor eficiència per la via de crear petits circuits locals o regionals que permetin els sistemes de dipòsit i retorn. 

La normativa d’impacte ambiental s’haurà desenvolupat i consolidat. Per un costat ampliant aquest tipus d’estudis no solament a les grans infraestructures, sinó també a l’avaluació de les repercussions de certs plans i programes sobre el medi ambient. Aquesta ampliació de l’àmbit de l’avaluació d’impacte anirà acompanyat d’una normativa específica que apliqui a cada una dels diferents supòsits les principals exigències del procés d’avaluació, per així garantir l’objectivitat del treball i la transparència en els processos d’informació. 

La difusió de la informació ambiental es veurà com una obligació per part dels agents polítics i econòmics, a la vegada que s’entendrà com un avantatge diferencial en el marc de la competència en el mercat. La informació serà considerada com un factor estratègic en tots els processos ambientals, tant en els processos normatius com en els de gestió. 

En l’àmbit de la responsabilitat compartida es desenvoluparan com instrument de gestió els acords ambientals, en la recerca per part de les institucions públiques de consens i de participació. Aquests acords en cap cas seran una substitució de la normativa, sinó una complementació. Aquests acords tindran un ple desenvolupament en els països amb una tradició de descentralització administrativa, a la qual es correspongui un procés d’agrupació dels agents econòmics. Els acords ambientals seran instruments plenament desenvolupats en els països petits o descentralitzats; en canvi seran de més difícil aplicació en els grans àmbits territorials. En sentit contrari, els acords ambientals seran de difícil aplicació en els països amb predomini d’empresa mitjana o petita. 

Tant en l’àmbit de la gestió pública com en el de la gestió privada es perfeccionaran els processos de planificació i programació. Aquests processos tendiran a ser de caràcter estratègic per a les administracions, amb una vigència superior a l’actual, els quals solen ser –cas d’estar formulats– per un període de cinc anys. Paral·lelament, per via d’acords entre les institucions i les agrupacions dels actors econòmics, s’establiran programes ambientals a més curt termini, de caràcter executiu, els quals estableixin els compromisos concrets de gestió que han de conduir als processos estratègics establerts per les institucions públiques. Uns i altres processos comptaran amb sistemes de monitoratge que permetin l’avaluació de l’execució i eficiència ambiental de cada programa. 

Les estratègies davant els reptes ambientals de Catalunya   

La pressió de la normativa ambiental en el futur no disminuirà, ans el contrari; caldrà estratègicament mantenir la pressió de la normativa ambiental, adreçada al manteniment d’uns objectius generals i mínims, davant d’un cos social que no haurà integrat la consciència ambiental en tota la seva dimensió. 

El marc territorial de Catalunya és un marc adequat per a la implantació normativa de sistemes específics de gestió ambiental i de planificació a curt termini. Una consciència ambiental diferenciada en els actors econòmics i socials permetrà el manteniment d’un avantatge de qualitat sobre altres sectors de l’Estat Espanyol, a la vegada que serà condició necessària per al manteniment o millora dels processos d’exportació. Aquest avantatge de qualitat vindrà, en part, imposat per la condició subcontractant de les empreses catalanes envers les multinacionals. El repte serà com transportar de manera general aquestes exigències a un cos productiu compost bàsicament per petita i mitjana empresa. 

La millora de l’eficiència energètica haurà de permetre reduir l’impacte de la dependència energètica i la significant presència de l’energia nuclear –22’3%–. En l’àmbit energètic la implantació de noves tecnologies serà determinant per a la progressiva substitució de les energies no renovables,  acompanyada per l’augment de fonts d’energies renovables, amb circuits energètics diversificats en funció de les fonts i dels usos. En aquest sentit es caminarà cap a una més gran autonomia energètica, cap a una diversificació de les fonts i cap a una descentralització dels règims de producció i consum. 

Un dels reptes de futur per a Catalunya és dotar-se d’una adequada xarxa de transport i de comunicacions. La manca de capacitat financera i econòmica, la dependència envers una política  de transports –girada des del Govern Estatal cap al centre de la península– són aspectes que condicionaran estratègicament una política de transports.  

El repte del transport  té una significació específica en un procés de creixement urbà centrat en la zona costanera i en la conurbació de Barcelona, l’extensió territorial de l’àrea metropolitana de Barcelona, en perjudici de les previsions d’ordenació del sòl urbà establertes en el mateix Pla Territorial de Catalunya. La desconcentració de Barcelona no es veu acompanyada per una desconcentració de serveis, bàsicament previstos i concentrats en l’entorn barceloní (Pla Delta, el port, la Zona Franca, l’ampliació de l’aeroport del Prat, la Central Integrada de Mercaderies, el TAV...). La conurbació de Barcelona, depredadora de recursos naturals per la seva pròpia tipologia, planteja a més a més la limitació dels recursos hídrics i la necessitat d’una major eficiència en els sistemes de subministrament, recuperació i reutilització de les aigües. El pla de depuradores, un cop implantat, mostrarà les seves limitacions tècniques, per un costat, i la necessitat d’iniciar processos més globals que eliminin la contaminació des de l’origen. L’estudi de viabilitat ambiental indicarà la possibilitat de trobar nous recursos hídrics, com el que es planteja amb el transport de l’aigua del Roine, de Montpeller a Cardedeu.  

La gestió de la forest –cada cop més extensa– serà un punt clau en l’estratègia del món rural, que demandarà nous usos dels productes bàsics derivats de la forest, acompanyada d’una diversificació dels serveis i de les activitats.  

L’estratègia ambiental a Catalunya seguirà un procés lògicament integrat amb l’estratègia de la Unió Europea. En el futur, la dependència envers la normativa estatal dependrà del grau de sobirania que en aquell moment estigui dotada la Generalitat de Catalunya, sobirania que hauria d’augmentar en l’àmbit de la gestió ambiental per així obtenir una més gran eficiència de les polítiques, tant de les emanades de les institucions europees, com de les estatals i de les internes.  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya     DL: B-44071-91     ISSN:  1130-4022