Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 23 - abril 1999

 
 
El bosc, un negoci rendible?

Joan Ignasi Castelló i Vidal
Cap de l'Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d'Incendis Forestals, Diputació de Barcelona

La superfície forestal ocupa bona part del rerepaís català, però el tipus de bosc no permet un aprofitament econòmicament rendible de la fusta. Cal buscar, doncs, altres alternatives productives que permetin una conservació de les forests catalanes, sobretot si es té en compte que el 72% són de titularitat privada. En definitiva, i malgrat els avenços en gestió forestal produïts les últimes dècades, cal cercar vies perquè al bosc es pugui fer negoci.

A mesura que les activitats de la població europea s’allunyen de l’agricultura i de les més antigues tasques recol·lectores o de caça, creix l’interès de la societat pels paisatges i els boscos. En els darrers anys d’aquest segle hi ha una explosió d’entusiasme popular cap al boscatge, els grans mamífers i algunes aus. Fins i tot, els altre temps blasmats insectes i rèptils tenen el seu lloc en el nostre cor ecològic.

El bosc, per la seva grandària i extensió, pel seu misteri i pels diferents papers que ha representat i representa a l’historia, ocupa un lloc preferent en aquest corrent d’exaltació. Els apropaments a la foresteria s’han fet des de quasi tots els àmbits. La ciència, per exemple, s’ha preocupat de quasi tot el que es relaciona amb els arbres i el que els envolta: ha comptat des de les escates dels borrons del faig fins a l’increment radial mig del tronc de la pinassa, ha estudiat l’estructura vertical del bosc en relació amb la llum, ha calculat l’activitat productora de les fulles, i ha mirat del dret i del revés mil qüestions més. Mai s’havien conegut tantes coses sobre el funcionament dels boscos com avui, ni s’havia disposat de tantes eines i arguments per encertar en la seva gestió. Alguns dels nous coneixements han estat criticats per observadors atrets per aquestes qüestions perquè sovint, diuen, desestimen l’ésser humà (amb les seves virtuts, defectes, dèries i necessitats) com un factor determinant del funcionament passat, present i futur dels boscos. Això, naturalment, no treu cap interès a l’obra i als descobriments realitzats, i el retret que aquesta visió acadèmica ha ajudat a difondre una imatge ideal i inassolible dels boscos és probablement exagerat.
Les agències de viatges, en un altre àmbit ben diferent, han contribuït a aquest apassionament sumant les selves tropicals i altres escenaris boscats de gran atractiu, com els parcs nacionals i altres reserves biològiques, a les ofertes alpines llegendàries, amb els seus avets i teulades de pissarra, que tant varen influir als inicis del desenvolupament econòmic espanyol en les edificacions i jardineria de les nostres urbanitzacions boscoses, i que continuen animant molts jardins actuals de la nostra Cerdanya, per citar un indret concret.

Què dir, també, de la contribució d’un altre moviment que ha agafat gran volada en la segona meitat d’aquest segle, l’ecologisme, que ha clos una brillant etapa introduint amb gran fortuna els conceptes de biodiversitat i sostenibilitat, tan lligats al bosc, que amb gran unanimitat han estat objecte de dues convencions mundials i que il·luminen gran part dels debats que se celebren avui en dia? Si alguns han posat en dubte la claredat d’aquests conceptes i els han titllat de banals, retòrics, publicitaris o inútils, altres han respost amb fermesa creant innombrables centres per la biodiversitat i associacions, lleis, protocols i normes per la sostenibilitat.

Aquests grups, basant-se en els conceptes anteriors i en d’altres més o menys transcendents, han realitzat una gran tasca, que mereix el reconeixement de tots, en defensa del boscos en general i dels tropicals en particular, lluitant amb totes les seves forces contra la progressiva transformació de la selva en conreus i pastures. Amb sarcasme no desproveït de motius, alguns mandataris de països tropicals han considerat que, amb aquestes campanyes, s'obligava a pagar als països en desenvolupament un tribut per redimir la dura transformació dels boscos europeus i nord-americans, que protagonitzaren els nostres avantpassats, i han suggerit, sense cap rubor, que ens preocupéssim de casa nostra.

Entre precedents tan notables com aquests i entre molts d’altres que podríem citar, es fa difícil parlar del bosc aportant alguna novetat descriptiva o alguna idea fresca que generi cert entusiasme. Si, com en aquest escrit, es pretén fer alguns comentaris sobre la realitat econòmica del bosc català, l’estructura de la propietat o les polítiques que s’han assajat en aquests darrers vint anys a casa nostra, matèries feixugues i poc agraïdes, l’empresa esdevé costosa i ingrata. Tanmateix, demanant excuses al lector pel tema escollit, que a alguns pot semblar fins i tot desatent, es parlarà a continuació d’alguns aspectes del bosc català, que no seran, com ja hem anunciat, els de la botànica, l’ecologia , la fauna, l’art o la religió, sinó aquells que es relacionen amb el bosc i els negocis, que en una economia de mercat com la nostra ens sembla que no és una qüestió qualsevol.

La primera anella de la cadena

A Catalunya tenim la sort de disposar de dos inventaris estadístics forestals molt recents. En efecte, d'una banda l'Estat i de l'altra la Generalitat de Catalunya, a través del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF) varen reunir fa uns anys i de forma independent, informacions diverses sobre aspectes bàsics dels nostres boscos com la superfície que ocupen, les zones forestals no arbrades, el nombre d'arbres de cada espècie que tenim, la seva distribució per diàmetres, el creixement anual per hectàrea de les diferents espècies i moltes coses més.
La comparació de dades entre inventaris ens permet conjecturar que l'encerten quan hi ha coincidència, i ens deixa perplexos quan ensopeguem amb una discrepància. Per fortuna, en calcular la superfície forestal arbrada de Catalunya, és a dir el bosc estricte, trobem una gran concordança entre els dos inventaris i altres fonts d'informació, i sembla inqüestionable que l'any 1993 teníem una superfície forestal arbrada situada entre els 13.321 km2 de l’estudi del CREAF i els 13.941 km2 del II Inventario Forestal Nacional. Diem teníem perquè desprès dels incendis forestals de 1994 i 1998 n’hem de restar sense que ens tremoli el pols 1.000 km2 cremats aquells anys. Tanmateix, podem afirmar sense por d'equivocar-nos que aquesta àrea de bosc, que representa el 40% de la superfície total del país, ens converteix en un país cent per cent forestal, situat per sobre dels percentatges de la Unió Europea (34,6%) i del conjunt de les Espanyes (32%).

Es més, si hi afegim les terres legalment considerades forestals però que no són arbrades, bé perquè són cobertes de vegetacions arbustives o prats naturals o be perquè són àrees cremades sense regenerar, el percentatge puja fins al 62% de les terres de Catalunya.

Tenim molt bosc, i aquesta realitat ha arribat a inquietar fins i tot alguna alta autoritat. Preocupa la forma incontrolada en què s'estenen avui dia les arbredes i ocupen els conreus i les pastures que s’abandonen, tos recuperant, val a dir-ho, allò que era seu abans que l’arada, els bovins o els ovins l’enviessin a viure a les zones més inhòspites. Però hem de dir a favor de la floresta, que no pot defensar-se sola de cap manera dels excessos de què és acusada, que només cal donar un tomb per les comarques de Tarragona, el Garraf, la conca del Llobregat, l’Empordà o les contrades cremades els anys 1994 i 1998 per veure que la sang no arribarà al riu i que en extenses zones del país hi ha poques probabilitats que el bosc ens col·lapsi.

Un arbre maleït

Un cop fet l’aclariment anterior, i seguint amb els inventaris, trobem que a Catalunya predominen els boscos de coníferes, bàsicament pins, que representen quasi les dues terceres parts dels nostres boscos. Els planifolis: alzines, roures i altres, tenen menys presència en els nostres temps però ho compensen amb un prestigi més alt. Fent una comparança, podríem dir sense estar-hi d'acord, que per alguns naturalistes els arbres de fulla gran representen l'aristocràcia i la noblesa i els de fulla prima i punxeguda els servents de la gleva, satànics i descordats.
De totes les espècies d’arbres, la més abundant, la que ocupa més superfície (346.500 ha) i la que té el nom més pur, és un pi cent per cent mediterrani: el pi blanc. Aquest arbre modest creix en els llocs més hostils i sense tenir-ne obligació fa verdejar les terres on el foc, les males arts agrícoles, la sequera o qualsevol ensulsiada ha fet fugir tota verdura. Aparentment, pel seu tarannà benèfic i la seva vitalitat hauria de ser admirat i beneït però, ben al contrari, és un arbre escarnit i difamat cada dos per tres. Alguns ingrats, qui sap quan, varen batejar-lo com pi bord i des d’algunes càtedres universitàries se'l presenta com un Llucifer. De res han servit les paraules de M. Costa i Llobera que el va admirar a Formentor:

Mon cor estima un arbre! més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer...
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
pell la terra és dura, més besa són ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real

L'odi ha guanyat la partida als bons sentiments i part dels botànics fitosociòlegs consideren que les seves arbredes no mereixen el distingit títol de bosc de pi blanc i l'han deportat, inquisidors, al camp de rehabilitació de les espècies nocives, que han denominat "brolla arbrada".

En fi, tenim molts boscos i tenim molts pins, però com descobrirem, en un tres i no res, la terra forestal que trepitgem està adornada de moltes virtuts i una gran història però dóna els seus fruits amb comptagotes.

Sempre segons la informació que treiem dels inventaris, els arbres dels boscos catalans cubiquen 85,5 milions de m3, que equivalen a una mitjana per hectàrea de 61,5 m3, un valor molt allunyat del dels boscos septentrionals i de la mitjana de la Unió Europea, que és de 122,9 m3/ha.

La llum, les formes i els colors són desmesurats a la Mediterrània, però en contrapartida plou poc a gran part del país (menys de 600 mm l’any), la topografia és trencada i els sòls són prims. Per tant, vistes les xifres anteriors, no hi ha dubte que mentre el percentatge de superfície arbrada a Catalunya és un dels més alts d’Europa, les existències de fusta i llenya són de les més pobres.

Recol·lecció i plantació

Aquesta escassetat es fa palesa, també, quan fem una mirada als creixements d’aquests boscos. La mitjana d’aquest creixement, que s’acostuma a mesurar en metres cúbics per hectàrea i any, és molt baixa i se situa entorn dels 2,27 m3/ha/any. A les zones amb precipitacions superiors als 600 mm anuals aquest valor mitjà pot arribar a 3,56 m3/ha/any, però a les zones seques la mitjana és entorn dels 1,09 m3/ha /any. Si comparem aquesta estimació amb els creixements que es produeixen a les plantacions forestals amazòniques o a Galícia i el País Basc, quedem bocabadats. A les experiències realitzades al controvertit projecte del riu Jari, a l’estat de Parà de l’Amazònia brasilera, s’han obtingut amb eucaliptus creixements de 50 m3/ha/any, i el que és més, en solament sis anys les plantacions han arribat a tenir aquest creixement. És a dir, només en set anys quasi doblen el que produeix una hectàrea catalana en seixanta.

Al País Basc i a Galícia els números no són tan espectaculars encara que superen amb escreix la dotzena de metres cúbics per any.

No s'ha de ser cap expert per observar que aquestes dades no faciliten precisament la competitivitat del bosc català en el mercat internacional.

Diem plantacions però amb la boca petita, que ningú s’espanti perquè, com és ben conegut, a alguns esperits selectes i influents les paraules plantació o tallada arreu produeixen pànic vital. Consideren, aquests ciutadans, que els únics sistemes de gestió correctes passen per la recol·lecció de la fusta, ara un arbre aquí ara un arbre allà, com si per fer un sac de blat collíssim una espiga a Can Dansa i una altra al Sot del Boc.

Prou sabem i ens expliquen els antropòlegs que a mesura que les necessitats socials s’incrementen es passa de la caça i la recol·lecció a la plantació i la ramaderia. Tots sabem, també, que els ceps de Chardonay substitueixen moltes vegades els de garnatxa o l’ull de llebre i que tothom beu el vi que donen sense més ni més.

Ara bé, quan parlem d’una gestió més intensiva del bosc o, vade retro!, de la introducció d’alguna espècie de creixement ràpid, el terrabastall d’anells que cauen és tan gran que ni tan sols cridant pot parlar-se del tema.
Estant les coses d’aquesta manera i coneixent l’escàs entusiasme pel martiri que ens caracteritza no sembla que ara sigui el moment més propici per discutir sobre aquestes qüestions. Tanmateix no estaria de més preocupar-se pel tema perquè, tard o d'hora, la necessitat de negoci ho farà surar amb tota la seva complexitat.

No obstant això, i en honor a la veritat, hem d'informar, d’acord amb el magnífic estudi d'Adriano Raddi, El mercat dels productes forestals a Catalunya (el primer treball de certa profunditat sobre el sector, dóna moltes de les dades que es fan servir aquí) que les espècies de creixement ràpid (pollancre, pi insigne, eucaliptus i avet de Douglas) representen l’1,55% de la massa forestal catalana i que la seva producció és el 16% del total de fusta aprofitada al país.

Producció i consum

Continuant amb la nostra idea inicial de parlar de boscos i negocis ha arribat l’hora de preguntar-nos quins són els aprofitaments de fusta de les nostres arbredes. Doncs bé, a Catalunya s’aprofiten anualment quasi un milió de metres cúbics de fusta que es distribueixen així: 40% per serra, 31% cap a la indústria de trituració, i la resta a cremar com a llenya.

Però, atenció, el consum de troncs de fusta és de més de 2.800.00 m3, amb un saldo negatiu de gairebé 1.800.000 m3. És a dir, any rere any, es consumeix molta més fusta de la que es produeix.

La indústria de primera transformació que tracta el gros de la producció autòctona està constituïda: a) per la fabricació de taulers, amb una empresa que concentra el gruix de la producció i b) per el serrat, bàsicament per a la producció de paletes per al transport, on la necessitat de concentrar la producció en serradores de gran grandària ha reduït el panorama atomitzat de no fa gaire temps i on, també, destaca una empresa per la seva capacitat anual de tractament. Entre les indústries que utilitzen productes semielaborats es pot destacar la indústria del moble, que a Catalunya representa el 17% de la d’Espanya. El paper fabricat a partir de fusta, que havia tingut una presència important, ha desaparegut totalment (sense que, per cert, hagués causat cap preocupació aparent en el sector a jutjar per la manca de reaccions que va haver-hi quan, no fa gaires anys, van tancar les dues papereres més importants). Els compradors, doncs, de la "fusta matèria prima" són pocs i el mercat està fortament influenciat per les decisions de dues importants empreses.

L’anàlisi de la sèrie històrica de preus de 8 espècies de coníferes, 10 espècies de planifolis i 11 productes forestals, realitzat per Raddi, ha evidenciat un descens generalitzat de tots els preus reals. A partir de 1959, coincidint amb el final de l’autarquia de la primera època de la darrera dictadura, els preus varen començar a baixar fins al final dels anys seixanta, quan es van regularitazar. Actualment, el preu pagat a Catalunya per la fusta encara és considerat massa alt per part de la indústria i per tant, no es preveu per al futur immediat una pujada dels preus reals de la fusta.

El panorama no sembla massa brillant per als productors de fusta, però podem preguntar-nos: és la fusta l’únic negoci que ens dóna el bosc? No, ens afanyem a contestar ràpidament, perquè el bosc dóna altres beneficis directes com la caça, la recol·lecció de bolets o el lleure, no gens menyspreables com veurem, i un conjunt de beneficis indirectes, com el d’escenari turístic o defensor del sòl i regulador de les aigües, que des de fa molts d’anys un estol d’economistes i propietaris s’escarrassa a determinar i a intentar cobrar.

Tots els beneficis directes que hem comentat, quants diners mouen? Per saber-ho hem de fer cas de les estadístiques oficials que, tot i no ser massa rutilants, són l’únic que tenim. Els darrers anys la producció forestal catalana se situa al voltant dels 8.797 milions de pessetes anuals, repartits d’una manera un xic sorprenent. La fusta representa el 30% d’aquest valor; la caça i la pesca, el 22%; la llenya, el 5%; el suro, el 2% i, finalment, per a sorpresa de tothom, els altres productes del bosc (bolets, tòfones i fruits), el 40%.

Probablement aquest 40% està marcat per la venda de bolets a Mercabarna i altres mercats centrals i ens mostra com un símbol il·luminat en la foscor és l'orientació de possibles negocis al bosc.

Si comparem aquests quasi 9.000 milions amb els 4 bilions que han suposat solament les exportacions que ha generat l’economia catalana el 1998, ens darem compte que els nostres boscos ocupen molta superfície però donen poc negoci.

Comparant unes xifres amb les altres no és difícil trobar què és el que la fusta i la llenya donen als seus productors: uns 2.700 milions de pessetes l’any, que fet i fet representa un valor mig per m3 de 2.663 ptes. Això vol dir amb números rodons que si vostè té una finca de 100 ha en la zona del país menys productiva, el rendiment de la seva propietat se situarà en 270.000 pessetes anuals (molt menys del que dóna una sola hectàrea de regadiu), i que si la té en una de les zones més productives, la renda pot arribar a les 930.000 ptes./any per tota la finca. Tots aquests beneficis abans de pagar impostos i despeses generals.

Els propietaris forestals

Un cop exposades les primeres dificultats sobre el negoci forestal, entrarem al més simplificadament que puguem en un altre aspecte bàsic del bosc i dels negocis que s’hi relacionen: la propietat del boscam.

No disposem d’un treball definitiu sobre com es distribueix la propietat entre les institucions públiques i els particulars, ni d’informació cadastral elaborada. De l'inventari és difícil refiar-se, perquè, per exemple, pel fet de comptabilitzar la propietat pública no té en compte els terrenys de molts ajuntaments o d'altres institucions supramunicipals, entre les quals figuren alguns dels propietaris públics més importants. Tal vegada el treball que fa una aportació més interessant és l’estudi «L’estructura de la propietat forestal a Catalunya», d’Ignasi Aldomà Buixadè, que analitza diferents aspectes dels predis a partir del cens agrari de 1989.

Tot i que és impossible sintetitzar en poques paraules la complexitat de la propietat forestal catalana, a continuació exposarem, amb molta cautela, algunes dades de l’estudi esmentat que creiem que són significatives.

A Catalunya hi ha pel cap baix 50.000 propietaris forestals. Un primer interrogant sobre aquesta xifra: són molts o pocs? Si ho comparem amb zones del nostre entorn cultural com ara el sud de França, són pocs, però si ho mirem des del punt de vista de la gestió, que és el que ens interessa destacar, són molts perquè la diversitat d'interessos, mida, rendiments i capitalització o titularitat de totes aquestes finques, crea un grup heterogeni que té dificultat a agrupar-se per analitzar el futur dels seus boscos i negocis i crear noves expectatives econòmiques.

Aldomà afirma, a partir dels cens, que les institucions públiques són propietàries del 28% de la superfície forestal de Catalunya, mentre el 72% restant és de titularitat privada. Un 60,5% de les explotacions amb bosc no arriben a les 5 ha, un 36% se situen entre 5 ha i 150 ha, i només un 3,5% de les explotacions boscades tenen més de 150 ha. Aquestes darreres, entre les quals cal comptabilitzar la propietat pública, ocupen el 60% del terreny forestal, sempre segons les dades del cens, i es concentren principalment a les comarques pirinenques, on el domini d’aquest espai és manifest. La unitat mínima forestal de 25 ha, que ha estat vigent els darrers anys en la política forestal del país i que ha estat modificada recentment, ha deixat fora de moltes decisions un 84,6% de les explotacions catalanes que no arriben a aquesta superfície.

Una altra particularitat de la propietat, al nostre entendre més important que la varietat, és la baixa rendibilitat ja esmentada, que les fa inviables des del punt de vista del negoci forestal tradicional. Tenim una estructura que respon a un llarg procés històric, que va tenir la seva lògica econòmica però que no correspon ni als mercats ni a les formes de gestió actuals.

La conseqüència d’aquesta situació és senzilla. Tots aquells propietaris que, exercint els seus drets, volen valorar terrenys forestals de rendibilitat baixa o nul·la cerquen en un o altre moment un canvi d’ús que augmenti la capacitat productiva, les rendes o les plusvàlues de les seves terres. Quan les possibilitats de canvis d’ús no existeixen i la capacitat econòmica del propietari no li permet invertir a fons perdut a la seva propietat, el bosc s’abandona. En aquest sentit, els terrenys forestals de les àrees metropolitanes i de les zones més turístiques, arbrats o no, són els que tenen més pressa per entrar en el mercat immobiliari i, en conseqüència, els que s’incorporen als grans processos de canvi d’ús i del paisatge amb més facilitat.

Conservacionisme

Aquests fenòmens de transformació, quan es fan fora de tot ordre, acaben dibuixant un panorama que per a molts ciutadans resulta depriment i per a molts altres, com els compradors de parcel·les en urbanitzacions dins la boscúria, gratificant o indiferent.

Cap al final dels anys seixanta els grups sensibles a les transformacions anàrquiques dels boscos i paisatge varen guanyar en influència, i el seu discurs per una millor gestió del territori va aconseguir poc a poc un suport social majoritari.

Aquest interès per la salvaguarda del bosc no va ser liderat ni per l’administració forestal ni pels propietaris forestals. Varen ser professors vinculats a les facultats universitàries, urbanistes i entitats cíviques, com els centres excursionistes i d’altres, els que iniciaren campanyes, mobilitzacions públiques i debats. L’administració forestal d’aquells moments, especialment jacobina i distant, no va saber entendre el gir social del moment i la seva manca de protagonisme i, de vegades, la seva actitud obstruccionista li ha passat una costosa factura de la qual encara no ha aconseguit recuperar-se.

Seguint la tradició defensiva que iniciaren els creadors dels primers parcs nacionals americans, molts conservacionistes d’aquella hora varen reduir les seves propostes a la protecció estricta d’algunes singularitats del país, que hem de convenir que era l’acció més plausible. Protegir s’entenia com aïllar la natura de l’home. Els projectes tenien tres eixos principals:

• una definició idealitzada de la natura, només concebuda perfecta i en equilibri sense l’home;
• una sobrevaloració d’alguns elements: un conjunt d’arbres, una comunitat d'ocells o un lepidòpter, i
• una desconfiança manifesta cap a les persones comunes i les seves institucions, que havia de conjurar-se amb la creació d’òrgans específics governats per especialistes.

De fet, aquest model és el de la intervenció pública pura i dura, el que l’Estat s’havia inventat a Doñana per a uns antics terrenys de caça que, per aquest precís motiu, no havien estat dessecats. L’aplicació d’aquestes idees a Sant Llorenç del Munt i al Montseny van fer surar acceleradament el que podríem denominar la mare de tots els problemes, que no era altra que el fet que les finques forestals sobre les quals es volia actuar per evitar la seva transformació eren finques privades i, per tant, calia respectar per damunt de tot els drets que les lleis atorgaven als seus propietaris.

Com que la legislació forestal, cega a aquests problemes, no tenia cap solució pràctica, va haver de recórrer a la legislació del sòl que regulava l’ús de la propietat en funció dels interessos generals, sobretot quan establia que el dret a l’edificació no era inherent a la propietat sinó que era un dret atorgat pel planejament. Tot i que aquests sistemes de protecció, amb regulació estricta de la construcció, no posaven cap impediment sobre els usos agraris i forestals tradicionals, de seguida es va veure que molts propietaris forestals amb finques poc rendibles, que veien com les seves propietats eren excloses del mercat immobiliari, sobretot en les àrees metropolitanes en clara expansió, no aplaudien precisament aquestes iniciatives socials, i que les dificultats de fer negoci de moltes finques, que hem descrit anteriorment, persistien o fins i tot augmentaven.

Actualment, la situació està lluny de ser resolta. Ara bé, tres coses han quedat força clares:
• mantenir un determinat paisatge dins de zones amb molta pressió immobiliària exigeix una intervenció pública contundent,
• els problemes de la propietat privada forestal reclamen noves solucions, i
• l’esforç sobre alguns elements singulars és insuficient per aconseguir un territori amb una certa relació entre espais urbanitzats i no urbanitzats que respongui als patrons de qualitat que ens vulguem donar.

Amb tot aquest bagatge semblava que el país tenia referències sobrades per reflexionar i cercar solucions originals, que posessin l'èmfasi no en la immobilització del territori, cosa que sols és possible en espais reduïts i amb gran cost d'energia social, sinó en la gestió de les transformacions, que com tots sabem es produeixen cada dia i seguiran produint-se mentre tinguem un alè de vida.

Vam, però, desatendre les experiències pròpies, bé guiats per reduccionistes dogmàtics dels problemes de la conservació, bé fascinats pel lirisme dels nostres botànics fitosociòlegs (que, per cert, havien classificat la vegetació del país amb categories com matoll de llessamí groc, herbassars de vorada de camí, brolles d’eriçó i de ginestola peluda, poblaments de caos, clapers i còrrecs pedregosos o prats de carena ventosa).

El cas és que vàrem decidir establir una llista de 140 espais singulars, denominada PEIN, com a pedra angular del que havia de ser l’organització i la gestió dels nostres paisatges, abandonant amb certa covardia, una actitud menys defensiva i més global, per a la qual, sens dubte, teníem prou maduresa.

El temps ens mostra que l'opció, tan poc ambiciosa, no va ser correcta. El pla pràcticament no s'ha desenvolupat. No ha pogut resoldre la mare de tots els problemes: el negoci i la propietat forestal. I tampoc ha estat útil per gestionar les transformacions de la major part del territori i, a més, els instruments que s’han inventat per aplicar-lo, al marge de la llei del sòl, no han pogut consolidar la llista de particularitats. I tot aquest enrenou, diuen alguns analistes, per només un espai que representa el 20% de la superfície forestal.

La nova política forestal

Fins aquí hem tractat, a corre-cuita, alguns dels factors que dificulten els negocis al bosc i que en condicionen el present i futur. A continuació, repassarem algunes de les solucions que hem aplicat per millorar propietats, empreses i comerç.

En restaurar-se la Generalitat i traspassar-se a Catalunya la major part de competències polítiques i administratives relacionades amb el sector forestal, l'administració catalana va trobar-se amb una organització administrativa extraordinàriament centralitzada, una orientació marcadament adreçada al bosc de propietat pública, una significativa manca d'experiència en les polítiques adreçades al bosc particular, un ordenament jurídic pensat fonamentalment per al bosc públic i un sector que, a més de les característiques que hem descrit anteriorment, no destacava precisament per un alt nivell tecnològic, una formació tècnica i professional capdavantera, ni per l'existència d'institucions relacionades amb l'ensenyament, la investigació o la comercialització.

Una de les primeres passes que varen dar-se per fer evolucionar la situació va ser la d'establir, a traves d'una Llei forestal, un nou marc normatiu i uns instruments de planificació i gestió adaptats a la realitat catalana. La Llei catalana introdueix cinc novetats en relació amb la legislació existent en aquells moments:

• El reconeixement a tots els propietaris, tant públics com privats, del dret a gestionar les seves propietats, cosa que obria als ajuntaments la possibilitat de fer-se càrrec, independentment, de l'administració forestal dels seus boscos declarats d'utilitat pública, fins aleshores competència exclusiva de l'Estat.
• La creació de nous instruments de planificació, tant per a la política general del sector com per a l'organització de les finques forestals.
• L'establiment d'un procediment de coordinació amb el planejament territorial, fonamentalment amb la Llei del sòl.
• La creació de nous òrgans i eines per a la gestió del bosc particular com el Centre de la Propietat Forestal o el Fons Forestal de Catalunya.
• La creació de les Agrupacions de Defensa Forestal per millorar la prevenció i extinció dels incendis forestals.

A aquesta tasca legislativa s’hi van afegir progressivament la creació de noves institucions vinculades al bosc. De no tenir pràcticament res, el país ha passat a disposar en menys de vint anys de dos centres de recerca (el CREAF i el Centre Tecnològic de Catalunya), una escola de formació professional forestal a Santa Coloma de Farners, una Escola Tècnica Universitària a Lleida, una empresa pública especialitzada (Forestal Catalana S.A.), diferents unitats administratives especialitzades en la gestió d'espais protegits i la prevenció dels incendis forestals, nombrosos parcs naturals i espais protegits, noves fornades d'experts provinents de las llicenciatures tradicionals i de les que s'han creat de nou, una taula sectorial, i moltes més coses que ens deixem al tinter.

Vist tot el que acabem de dir, no podem més que proclamar que en els darrers vint anys s'han produït canvis espectaculars i que, si bé no tots han donat encara els fruits que cal esperar, no és menys cert que estem en condicions que totes aquestes innovacions fructifiquin i ens donin solucions a alguns dels inconvenients que hem vist i a d'altres que comentarem tot seguit.

Finca per finca

Tornant a la nostra dèria de bosc i negocis, direm que, com ja hem exposat més amunt, la llei establia línies de forma molt general, i quedava en mans del govern dibuixar el contingut de la major part d'aquestes idees. En començar a farcir òrgans i instruments, el govern va topar amb la manca de tradició i experiència en la gestió del bosc particular, que com hem demostrat en aquest paper té una salut delicada en molts aspectes.

Per fer front a aquestes mancances es va recórrer a l'experiència dels països veïns de més al nord, que ens portaven uns quants anys d'avançada en les polítiques del bosc privat. En aquests països el foment, regulació, planificació, imposició fiscal, etc. es feia, en gran mesura, finca per finca. La propietat era la unitat productiva, com ho pot ser l'explotació familiar agrària, una botiga o els pisos de lloguer. Aquí a casa nostra, també ho entenien així els escassos sindicats de propietaris existents i la major part de professionals del sector. D'acord amb aquests criteris es va bastir el Centre de la Propietat Forestal (CPF), els plans tècnics de gestió, els avantatges fiscals a la propietat i bona part dels programes d'ajut al negoci tradicional del bosc (tallar racionalment i vendre la fusta o la llenya). L'òrgan adoptà el model francès d'ens corporatiu de caràcter públic, a l'estil de les cambres, establint com a objectius la defensa i promoció dels interessos dels propietaris forestals.

El procés que hem sintetitzat té lògica i respon als nostres referents culturals. Han passat quasi deu anys des que s'inicià aquesta experiència tant important per a la gestió dels nostres boscos i podem, i ho hem de fer, establir un primer balanç.

Des de la seva creació, fa vuit anys, s'han inscrit al CPF uns 1.200 propietaris dels 50.000 que té el país. Aquests propietaris, segons les dades oficials, agrupen un total de 250.000 ha, és a dir, un 11,5% de la superfície forestal catalana. Com podem interpretar aquestes dades? Al nostre entendre, el CPF ha resultat interessant per a aquelles finques amb una certa rendibilitat perquè hi ha negoci forestal directe, però no ha pogut engrescar de cap manera la major part de propietaris catalans que tenen masses poc comercials. La conseqüència d'aquestes xifres tan contundents sembla indicar que l'esforç públic, tant tècnic com sobretot econòmic, s'ha concentrat en les finques més rendibles i que bona part dels terrenys forestals han quedat fora del gruix de subvencions i ajudes a les finques privades.

La potenciació de la gestió individual que caracteritza el CPF tampoc sembla la més adient per enfocar tant els problemes econòmics existents, que ja hem comentat, com la necessitat de planejament territorial per fer front a problemes com la conservació dels boscos i la prevenció i lluita contra els incendis forestals. En aquest sentit, una dada pot ser il·lustrativa: entre els 350 propietaris afectats per l'incendi forestal de la Catalunya Central de l'estiu de 1998 solament un 2% estava afiliat al CPF. Podem dir sense dubtar que l'estructura que hem donat al CPF privilegia la visió singular sobre la visió territorial del bosc, i això és negatiu per als boscos que no són negoci.

Tot això s'ha après en els darrers anys, i sembla que les valoracions que hem apuntat animen a complementar el fet fins ara amb nous instruments i amb alguns canvis d'orientació. Ara bé, no tothom pensa de la mateixa manera. La redacció per part del govern d'un nou projecte d'organització del CPF, per satisfer les peticions de creació d'una Agència del bosc privat d'alguns grups de pressió, continua el model originari i, en la nostra opinió fonamentada en les dades que hem comentat, en cas d’aprovar-se no solucionarà els problemes que s'han anat desgranant en aquest paper.

Els diners públics

Les dades i valoracions anteriors, que posen de manifest el que costa realitzar una política forestal amb visió territorial, deixen una cosa clara: sense diners públics, o millor dit, sense incrementar i racionalitzar millor l'actual despesa pública, la major part dels boscos catalans no poden ni podran fer front a la seva problemàtica actual.

Lògicament, aquesta necessitat d'incrementar la despesa pública és defensada unànimement per bona part dels propietaris forestals, tant públics com privats. El significat del que hauria de suposar l'increment de diners dels ciutadans per al bosc és molt divers. Per a alguns col·lectius de propietaris i ecologistes, el fet de tenir un bosc significa prestar un servei ecològic a la societat i només per això hauria d'estar remunerat; es tractaria en aquest cas que la societat pagués una taxa anual a cada finca forestal per la prestació d'aquest servei. Per a altres, la inversió pública finca per finca no resol els problemes que té el bosc i opinen que les inversions més importants han de tenir caràcter territorial. Per a aquest grup, la inversió pública hauria de centrar-se en serveis més o menys directes al bosc com, per exemple, la xarxa de camins, línies de parada, punts d'aigua o programes de vigilància necessaris per a la prevenció d'incendis forestals, o, també, en el foment d'agrupacions de finques que afavorís la racionalització de la gestió.

En qualsevol cas, seran els contribuents els que decidiran, a través dels seus òrgans de representació, com es distribuiran els diners públics. Això exigeix una gran capacitat de convenciment de tot el sector per demostrar que aquesta opció afavorirà al conjunt de la societat. Els camins que s'han seguit en el sentit de mimar i convèncer el contribuent no semblen els més adequats. La Llei d'accés al medi natural, per comentar un cas, es preocupa més de vigilar i controlar al visitant, que paga impostos, que de garantir el seu dret a circular i conèixer el país. Un grup d'alcaldes dels Pirineus, exposant un altre cas, pensen cobrar directament als usuaris dels boscos públics, obrint així la possibilitat que tots els propietaris particulars facin el mateix. Bones estratègies del bosc per aconseguir els diners que calen del sector públic!

Hi ha un cert confusionisme i una gran manca de debat, però una cosa sembla que s'ha de resoldre i ha de presidir l'evolució de les nostres decisions sobre les boscúries en relació amb els diners públics. Tothom s’ha d’adonar que la societat ha de discutir i resoldre quina ha de ser la relació entre els interessos particulars i els públics, perquè tot el món tingui clar què ofereixen els boscos catalans al país, i aquest consideri adient invertir més o menys diners públics en aquesta superfície.

Les millores i reformes que s'introdueixin a les actuals normes, institucions i instruments per resoldre el problema del mal negoci que és avui el bosc català, i l'habilitat que tinguem per establir compromisos entre l'interès general i privat que puguin reflectir-se en una aproximació territorial als boscos, són les condicions que, al nostre entendre, determinaran els propers anys el volum de l'aportació pública a la nostra superfície forestal i, per tant, a la seva qualitat i viabilitat.
 

Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions

  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya     DL: B-44071-91     ISSN:  1130-4022