Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 23 - abril 1999

 
 
Població autòctona i protecció d'espais naturals
 
Josep Manuel Rueda i Torres
Director del Museu Etnològic del Montseny (La Gabella d’Arbúcies) *

L’espai natural té un significat confús (l’ésser humà atorga, mitjançant la seva acció, el qualificatiu de "natural" o "salvatge"). Així, en reivindicar la protecció de la natura s’ha caigut en el parany de construir paisatges d’allò més artificial: reserves d’indis visitades per ecociutadans i habitades per urbanites de poble. La tradicional manca de participació de les poblacions locals a l’hora de planificar i definir les àrees protegides ha tingut molt a veure amb el desenvolupament d’un fenomen que els nous ecomuseus intenten corregir.
 

Els francesos diferencien dos corrents –dues línies conceptuals– dins del món de la protecció de la natura i del paisatge: l’ambientalista i el culturalista. Aquest article, atesa la formació i el lloc de treball de l’autor, s’inscriu en la segona línia. És, per tant, és la visió d’un museòleg, que treballa en un territori, el Montseny, declarat Parc Natural.

Les actuacions en el camp de la protecció del patrimoni natural i les conseqüents accions en el territori, per tal d’ordenar-lo i fer possible aquesta intervenció, sempre i a tot arreu, han estat dutes a terme sense la participació directa de les comunitats afectades. Ha predominat sempre una actitud de despotisme il·lustrat, d’actuació en bé de la comunitat, però sense la seva implicació. Això és així de contundent, sobretot en la presa de decisió d’aïllar un espai de l’artificialització imperant a la resta del territori, mitjançant la creació de la figura d’un Parc o d’un altre tipus de declaració de protecció. Probablement això se suavitza a partir del moment en què l’esmentada protecció funciona. Aleshores es comença a tenir en compte la població de l’entorn protegit.

De fet, l’ambientalisme o la preocupació per la bona conservació de l’entorn és antiga. Martí Boada la remunta a l’època del pare de la medicina, el grec Hipòcrates, encara que, com diu el mateix autor, l’ambientalisme tal com l’entenem avui, té el seu tret de partida en l’obra de Raquel Carson, Silent Spring, editada cap al final dels anys 60 del segle XX (Boada, 1997). Més tard, l’any 1970, la Unesco llança en una conferència general el programa MAB (Man and Biosphere), del qual naixerà el concepte de Reserva de la Biosfera, les primeres de les quals es plantejaran a partir de 1976. El MAB representarà un nou enfocament del vell conservacionisme, es passarà a tenir en compte el paper de l’ésser humà i ,conseqüentment, el de la cultura dins el concepte de protecció d’un territori. En aquesta conferència es parla ja de la participació en les decisions de l’ambient de les poblacions locals. El MAB intentarà compaginar el proteccionisme de l’entorn natural amb el respecte de les fonts de riquesa del territori. En aquesta conferència, però, encara no es produeix cap esment del patrimoni cultural. No serà fins poc després, l’any 1972, que se celebra a Santiago de Xile la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural, organitzada també per la Unesco, quan es parlarà del patrimoni de manera integral. Aquest canvi suposarà un avenç en la línia de consideració de l’entorn social dels espais protegits (Collin, 1992).

Conferències posteriors aprofundiran més en aquesta línia: la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient a Estocolm (1972) i, especialment, la Conferència de Nacions Unides pel Medi Ambient i el Desenvolupament, celebrada a Rio de Janeiro (1992). La consolidació d’aquesta tendència ve de la mà del govern canadenc, que el 25 de juny de 1993, amb una decisió pionera i valenta, crea el Ministeri de Patrimoni, que esdevé el responsable de tot allò que té a veure amb la identitat canadenca i amb el patrimoni cultural i natural (Viel, 1997).

Paral·lelament a França s’engega una línia de protecció del patrimoni cultural lligada als espais naturals, que té en el museòleg George Henri Rivière el seu màxim ideòleg; estem parlant dels injuriats ecomuseus, que representaran un grau més d’aproximació a les comunitats que viuen en els espais protegits. Però d’això en parlarem més endavant.

La integralitat del patrimoni

No hi ha dubte que la preocupació pel paper de l’ésser humà i de la comunitat en les zones naturals protegides es comença a plantejar a partir de la generalització del concepte de patrimoni integral. Aquest neix del reconeixement que el paisatge és en certa manera un factor cultural, ja que en bona part és fruit de l’acció i de la voluntat humanes. I, en definitiva, la traça de l’acció humana és el que coneixem com a cultura. Això suposarà assumir el fet que cultura i natura interaccionen i que una sense l’altra no són possibles en el nostre món. De fet, a Europa podem parlar de la substitució del paisatge natural pel cultural, produïda gradualment al llarg de milers d’anys. Recollint les paraules de J. Soler, "la natura és la interacció entre l’home i el medi natural; la natura és la matèria primera i el paisatge és el producte manufacturat" (Soler, 1993).

El reconeixement d’aquesta interacció, d’aquesta interdependència, porta al tractament conjunt o integral del patrimoni, tant el natural com el cultural. En aquest punt és on els ecomuseus aporten un nivell més en l’atenció envers la comunitat, ja que entendran la protecció del territori d’una manera integral: tenint en compte el paisatge configurat per la mà humana i tenint en compte el mateix ésser humà que ha actuat sobre aquest entorn a diferents nivells. Avui seria difícil dissociar aquest concepte: el patrimoni rural és i ha de ser natural i cultural alhora.

Patrimoni, territori i comunitat: els ecomuseus

La paraula ecomuseu va ser inventada pel museòleg Hugues de Varine, que va ser president del Consell Internacional de Museus (ICOM), òrgan dependent de la Unesco. Nogensmenys va ser pronunciada per primera vegada pel ministre francès de Medi Ambient, Robert Poujade, el 3 de setembre de 1971 en una Conferència General de l’ICOM. S’acabava d’encunyar un mot per expressar una nova imatge i uns nous continguts. No obstant això, la formulació del concepte ja existia cap a l’any 1966.

La comparació cronològica entre les formulacions ambientalistes i culturalistes, en la línia de convergència, ens evidencia una curiosa coincidència en el període de gestació de les seves formulacions. Més endavant explicarem el que creiem que impel·leix tot aquest moviment.
Els ecomuseus esdevindran en el món francòfon una part de l’estratègia ambientalista de l’administració. Seran l’eina que propiciarà un gir de l’ambientalisme vers la comunitat, però, malgrat l’important canvi, la protecció de l’entorn continuarà essent una decisió presa per una elit intel·lectual i política per actuar més equilibradament en el territori.

Per entendre millor el que van representar els ecomuseus, veiem algunes definicions que el pare d’aquest corrent, George Henri Rivière, en dóna al mes de gener de 1980: "Un ecomuseu és l’instrument que un poder i una població conceben, fabriquen i exploten conjuntament [...] Un mirall on aquesta població es mira, per reconèixer-s’hi, on busca l’explicació del territori al qual està lligada, juntament amb la de les poblacions que l’han precedida [...] Una expressió de l’home i de la natura. L’home s’interpreta en el seu medi natural. La natura, en la seva salvatgia, però de tal manera que la societat tradicional i la societat industrial l’han adaptada a la seva imatge". (La muséologie, 1989)

Aquests ecomuseus, anomenats de primera generació, el més paradigmàtic dels quals és el de La Marquèze a les Landes (1969), neixen vinculats als Parcs Regionals francesos. En els seus inicis eren estructures molt reglamentades, fins i tot en el seu esquema de funcionament orgànic. De fet passà a convertir-se en un disseny de política d’ordenament del territori, que plantejava una certa descentralització. Tanmateix, aquest disseny no es va fer consultant amb les comunitats, que eren els destinataris de l’aplicació. Aleshores, en els parcs regionals on s’enceta aquesta línia comencen a sorgir el primers detractors.

Els grafits que qualifiquen l’experiència dels ecomuseus com a reserva d’indis comencen a proliferar. Per a alguns hi havia el risc, com reconegué el mateix G. H. Rivière, de tractar una població com es tracta un animal dins del zoo, és a dir, hi havia un alt risc de manipulació de la població autòctona. Aquesta sensació ens és familiar i d’actualitat en el nostre entorn, fins i tot molts de nosaltres hem escoltat una expressió idèntica com la de reserva d’indis.

A partir d’aquesta primera generació, els ecomuseus avançaran més en el fet de la participació social i comunitària, i els ecomuseus de l’anomenada tercera generació (ecomuseu urbà de Fresnes) s’ubicaran en paisatges urbans. En aquests darrers casos s’avança vers la concepció d’entorn urbà i s’assaja una filosofia de participació social. Els ecomuseus de segona generació seran el pas intermedi, que es pot exemplificar en el cas de Creusot, creat entre 1971 i 1974. En aquest cas s’acull un conjunt de 16 comunitats marcades per una forta activitat industrial, però en les quals la tradició rural es manté viva.

Avui podem dir que els museus de primera generació, tal com afirma François Hubert, es movien entre la utopia i la nostàlgia (Hubert, 1997). No obstant això, la seva filosofia amb els reajustaments necessaris i imprescindibles continua viva i vigent.

Antecedents i base social dels nous plantejaments

Tot aquest procés de reflexió ideològica i metodològica en el camp de l’ambientalisme, que cristal·litza en l’aplicació d’uns determinats models de gestió territorial, té un suport i una base social que l’impulsa. Una vegada superades les conseqüències de la segona Gran Guerra, es produeix un gradual moviment que advoca per un compromís social en tots els àmbits: es parla d’art i societat, d’història social, de museologia social... i per primera vegada es pren consciència que l’home té capacitat per destruir el planeta. La societat i l’ésser humà esdevenen l’eix de les ciències socials i naturals. En el camp humanista la societat substitueix les elits i en el camp de la protecció natural, el conservacionisme cedirà pas a l’ambientalisme.

Ens trobem en la dècada dels seixanta, en plena crisi del model de societat consumista, entre la població jove estudiantil i intel·lectual. El moviment hippy i el moviment estudiantil del maig del 68 a Paris són les dues màximes expressions d’aquesta situació. Entre la població neix un desig de retorn al món rural, per recuperar un pretès equilibri amb la natura. Neixen les primeres ones de neorurals, que en comptades vegades connectaran amb la comunitat autòctona. Els seus models d’organització comunals xocaran amb el conservadorisme de les formes de vida dels autòctons, que els veuran com a cossos estranys i aliens. Potser aquest xoc és degut al fet que la idea del diàleg entre cultura i natura no havia penetrat en la societat, com havia fet el proteccionisme de l’entorn natural.

Sensibilització, sensibilitat, sensibleria ciutadana

De tot aquest moviment ha quedat una certa filosofia de retorn a la natura, explotada hàbilment per la societat de consum. D’aquesta manera parlaríem més de contacte amb la natura que de retorn. Es tracta de disposar de totes les comoditats de la vida contemporània, mantenint una idea d’invariabilitat, permanència i immobilisme de l’entorn natural immediat, del paisatge que envolta el mas en el qual resideixen els caps de setmana. Es cerca la pau, l’equilibri que restableixi de l’estrès quotidià. Neix l’ecociutadà, preocupat per la preservació del medi i ignorant de les necessitats dels indígenes que han viscut secularment en l’entorn que volen preservar. L’ecociutadà adepte de mites i fetitxes, que creu que l’entorn és immutable i ignora que està en constant canvi i que allò que ara defensa, potser demà no existirà, perquè haurà estat substituït per un altre medi, que pot ser, o no, tant natural com el que hi havia.

La societat de consum s’encarregarà de crear una noció utòpica de natura idíl·lica, d’un passat harmoniós entre l’home i el medi, una mena de món feliç. La realitat social i econòmica d’aquest temps desmantella ràpidament aquesta infantil utopia. Efectivament hi havia cert equilibri entre activitats humanes i natura, però era perquè el primer no tenia l’actual capacitat de transformació de l’entorn. Per altra banda, la vida de les persones, la seva lluita diària per la subsistència, era extraordinàriament dura. Cap vell jornaler, cap vell bracer, cap vell bosquerol, retornaria voluntàriament a aquelles condicions de vida, ni al sistema de relacions socials existent. L’harmonia social que hi ha cops que se’ns planteja, s’esquinça en girar la mirada científicament vers la història d’aquest món. En aquesta mirada observarem lluita social, com la que sostingueren roders i carboners a les Guilleries i una part del Montseny, per esmentar fenòmens que hem estudiat. Aquestes lluites tingueren la mateixa intensitat que les produïdes en entorns urbans, encara que mai han tingut l’atenció, per part de la història social, que han tingut les segones.

L’ecologisme fàcil d’una part de la ciutadania es palesa amb reaccions radicals i poc reflexives davant actuacions que de cap manera poden constituir un atemptat ecològic, com el cas dels avets de Nadal. Llançar al contenidor un producte conreat, com podria ser una col o un avet de Nadal, pot constituir un malbaratament, però de cap manera és un atemptat contra l’ecologia, fora que sigui la d’un camp de conreu. Si això fos així a cada collita hi hauria una agressió contra l’entorn.

Aquesta situació demostra la dificultat de penetració que té entre la gran població la idea d’equilibri entre conservació natural i explotació antròpica, la idea d’entendre el patrimoni com un tot, on hi entren elements naturals i culturals. De totes maneres cal que aquesta filosofia vagi calant com la pluja fina. En aquest sentit és important el paper de l’educació ambiental, que cada vegada té més en compte els paràmetres culturals. La valoració del patrimoni integral cada vegada té més adeptes, actualment la major part d’associacions ecologistes o de salvaguarda de l’entorn tenen en consideració el patrimoni cultural. Un bon exemple d’aquesta tendència el trobem en un article de Pierre Beaudoin, president de la federació Rhône-Alpes de protecció de la natura, on diu: "Una aproximació associativa permetrà de fer entendre y admetre que aquests dos tipus de patrimoni són indissociablement importants". (Beaudoin, 1995).

Actualment, tant les associacions de salvaguarda del patrimoni cultural com del natural són conscients, almenys les més sòlides, que no hi ha un patrimoni que prevalgui per sobre de l’altre i que el seu compromís afecta ambdós tipus.

El paisatge, una qüestió de la societat?

El paisatge passa a ser una qüestió de la societat, a partir de la meitat del s. XX, quan l’acció humana el sotmet a una sèrie de canvis que el poden transformar profundament fins al límit de la seva desaparició. Però també passa a ser un problema social quan la gent que l’havia explotat i treballat deixa de tenir un paper prioritari, i fins i tot va desapareixent en un èxode rural inexorable perquè la seva activitat productiva deixa de ser essencial per a la societat. Quan un col·lectiu, els pagesos o els treballadors del bosc, passa a tenir un paper secundari, per raons d’excedents de mercats que ni tan sols coneixen, o per directives comunitàries que els poden obligar a conrear segons el dictat d’ens allunyats del territori, s’afecta la formació del paisatge, que és viu i en constant evolució. La desaparició de bona part de la pagesia ha comportat una modificació del paisatge. En molts de casos ha significat l’expansió de la massa forestal. L’abandonament del món rural sens dubte també facilita l’acció d’elements que alteren el paisatge, com són els incendis.

L’espai rural tradicional presentava un sistema amb un cert equilibri. L’home havia creat un entorn favorable, que li facilitava l’existència. Però aquest equilibri també podia ser fràgil, una tala extensiva per facilitar pastures al bestiar o un abandonament del conreu podien significar modificacions importants en el paisatge. Les zones boscoses de muntanya mitjana de la Catalunya humida, per exemple, van patir una extraordinària pressió a causa del carboneig i altres activitats forestals. A conseqüència d’això aquesta muntanya estava força pelada i sobreexplotada. L’àrea de Sant Hilari Sacalm, que podem considerar com a capital de les Guilleries i nucli principal de l’antiga explotació de rodells, presenta un paisatge dominat per la perxada de castanyer. És clar que la recerca de recursos va fer canviar el paisatge originari de la zona, que devia estar dominat per l’alzinar muntanyenc o la roureda, i va ser substituït, per interessos antròpics, per bastons de castanyer. Aquests són només uns quants casos. En podríem explicar milers.

D’altra banda, el manteniment de la presència d’activitat humana en entorns naturals també contribueix a preservar una major biodiversitat d'ambients.

Està clar que la presència dels que algú ja ha anomenat jardiners del paisatge (pagesos, pastors, bosquerols) és un element positiu. Aquesta denominació també mereix un comentari, ja que suposo que parteix d’una visió esteticista i/o molt humanitzada de la natura i no es tracta d’una denominació irònica, com podria semblar als destinataris del qualificatiu o als que vivim a prop d’ells. En aquesta línia voldria recollir una afirmació de Jacques Cloarec, que diu: "Assistim a una desestabilització de les relacions socials que unien fins aleshores els diversos actors implicats en el paisatge rural". (Cloarec, 1995)

El paisatge també té un altre valor social per a la comunitat, que és el d'identitat. Igual que el patrimoni cultural, el paisatge és un element referencial dels membres d’un col·lectiu perquè es reconeguin com a comunitat. D’aquesta manera podem afirmar que l’entorn ha estat per a les comunitats rurals un espai vital al voltant del qual han girat totes les seves activitats. Conseqüentment, si volem conservar aquests valors naturals hem de conservar els agents que l’han modelat. Així, per exemple, serà difícil conservar el paisatge del Pla de la Calma al Montseny tal com ara el coneixem si desapareix totalment l’activitat ramadera que el va crear.

No vull amb aquestes afirmacions entrar en un maniqueisme simplista i reduccionista, ni proposo un retorn enlloc, ni una defensa aferrissada de res. Simplement vull mostrar, d’una banda, com cada canvi social pot implicar un canvi en el paisatge i, de l’altra, fins a quin punt la cultura i la natura estan implicades i interrelacionades. La més simple de les accions té una conseqüència en ambdues.
Tanmateix, si creiem que cal mantenir la presència humana en certs entorns naturals –protegits o no– que han sofert un llarg i intens abandonament, ens caldrà proporcionar als seus habitants alguns recursos nous, que poden venir per la via de la terciarització. Precisament dels nous usos del patrimoni, tant natural com cultural, pot venir un canvi d’actitud o de tendència dels autòctons dels espais rurals.

Què entenem per comunitat autòctona?

Aquesta és una qüestió interessant perquè la població autòctona no és la mateixa a tots els espais naturals ni en tots els territoris rurals. Això és important a l’hora de decidir quines actuacions dur a terme, perquè hauran de ser diferents segons el territori on s’apliquin. Per exemple, no tenen res a veure, quant a composició social, els parcs de Collserola, Garraf o Corredor-Montnegre, amb el del Montseny o el de la Garrotxa, i molt menys amb els Pirineus. Els dos primers estan immersos en entorns molt humanitzats, dels més humanitzats de Catalunya. El Montseny, en canvi, està conformat per poblacions de mida petita, i les més grans, com són Sant Celoni, La Garriga, Arbúcies i Santa Maria de Palautordera, giren tan sols entre els 5.000 i els 15.000 habitants. La Garrotxa, en canvi, està formada per petites localitats que graviten al voltant d’un centre de caràcter mitjà: la ciutat d’Olot, que té uns 30.000 habitants. Cap d’aquestes zones pateix problemes greus de despoblament. Al contrari, si parlem dels primers parcs esmentats la situació és totalment a la inversa: es troben integrats en zones d’alta densitat demogràfica. Es tracta aleshores de salvaguardar alguns territoris residuals d’un deteriorament irreversible.

Entre el Montseny i la Garrotxa hi ha coincidències i també algunes diferències. Pel que fa a les coincidències, ens trobem que en ambdós territoris les zones altes i centrals es van despoblant, però no marxen del mateix territori. I aquí vénen les diferències. Si en el cas del Montseny la població que abandona aquestes àrees és absorbida per un conjunt de petites viles, de les característiques abans esmentades i situades a la perifèria del massís, en el cas de la Garrotxa, aquesta població és absorbida per una sola ciutat, Olot. Finalment, els Pirineus, amb comarques com els Pallars que no arriben ni de bon tros als 10.000 habitants, responen millor a l’arquetipus de zona rural deprimida econòmicament, amb un gran envelliment i un èxode inexorable de la seva població. Aquest darrer cas respon al prototipus tradicional de societat rural.
En comunitats socialment diversificades tan autòctones són les persones que treballen en una fàbrica o en una botiga, com les que practiquen les activitats primàries i tradicionals vinculades al territori. Les segones tindran més necessitat i urgència d’adaptar-se als nous usos del territori, mentre que les primeres només s’hi acolliran si els guanys estan garantits. És evident que les sensibilitats envers l’entorn d’ambdós col·lectius, que pertanyen de fet a la mateixa comunitat, serà molt diferent. Els vinculats directament al territori tindran una major sensibilització envers les polítiques de gestió i ordenament d’aquest, mentre que els que en viuen al marge tindran una actitud una mica més distant.

Un altre element a tenir en compte és la pèrdua de poder i influència política d’aquells sectors vinculats a les tasques tradicionals a conseqüència de la davallada demogràfica i econòmica. Aquesta pèrdua d’influència local s’ha de suplir a través d’actuacions a nivell corporatiu. Aquesta situació pot esdevenir un drama si en alguna ocasió l’interès general no estigués en sintonia amb els interessos particulars d’aquest segment de població de la comunitat autòctona.

A aquesta heterogeneïtat dels components de la comunitat, marcada per l’especificitat de cada territori rural, hi hem d’afegir el resident. Aquest pot esdevenir un element distorsionador quan, malgrat treballar fora i no tenir vincles directes amb la comunitat originària, s’empadrona i intervé a la vida municipal i defensa els seus interessos residencials, cosa totalment lícita. Aquí ens trobem amb un nou element, que s’ha donat en zones de muntanya mitjana i que potser és més habitual en zones d’alta muntanya, els Pirineus, per exemple: la substitució del nadiu pel resident. Això ha estat propiciat per l’èxode massiu d’aquestes àrees dels seus habitants tradicionals. Els residents seran per definició immobilistes perquè han invertit en qualitat de vida i no voldran que res modifiqui allò que han adquirit. Per contra, també s’han donat casos en què han aportat projectes d’explotació massiva, que en absolut col·laboren al manteniment de l’equilibri natural. En aquest sentit cal recordar que durant un temps algunes persones van plantejar la instal·lació de pistes d’esquí al Montseny.

Un altre element que diferencia els espais naturals és la seva freqüentació i la seva proximitat a grans nuclis urbans. En aquesta línia és paradigmàtic el cas del Montseny, amb 1.600.000 visitants a l’any a causa de la proximitat, quasi contacte carnal, amb la conurbació barcelonina. Però l’usuari, malgrat no ser comunitat, hi juga un paper primordial.

L’administració d’un espai natural hauria de conèixer bé la sensibilitat dels seus habitants envers la conservació dels valors naturals. Malauradament, això no és així. Es coneix la composició social, cultural, econòmica, demogràfica de les comunitats, però no es coneix el que pensen com a col·lectiu dels elements de protecció de la natura. En aquesta línia crec que és interessant l’estudi de valoració del paisatge, fet en part de les poblacions de Biscaia i Guipúscoa, referent a la planificació del territori (Ormaetxea, 199). També crec que hagués estat una important dada sociològica referent l’actitud de la població sobre certs temes que poden afectar l’equilibri natural, la realització d’un referèndum sobre l’explotació dels recursos hídrics de la riera d’Arbúcies.

La revaloració del patrimoni per part de la comunitat

La permanència humana en entorns rurals demogràficament en retrocés no estarà propiciada només per l’efecte identificador, per molt important que sigui, sinó que procedirà de la valoració del patrimoni com a recurs econòmic, com a element de dinamització comunitària.

En l’actualitat, davant la necessitat de natura, en alguns casos de caire fetitxista, i davant la revaloració del patrimoni cultural per part d’alguns sectors, bàsicament urbanites, s’ha creat un efecte de recuperació del patrimoni comunitari que havia romàs oblidat i marginat. En aquesta línia s’expressa Jordi Abella, director de l’ecomuseu de les Valls d’Àneu, quan afirma: "La revaloració d’aquest patrimoni, o almenys d’una part d’ell, ha estat un procés relativament recent i molt condicionat als canvis de les formes de vida i a les noves percepcions que aquestes comporten". (Abella, 1997)

Serà aquesta revaloració del patrimoni per part de la comunitat la que garantirà la seva preservació. La comunitat no veurà el seu patrimoni de manera indiferent, sinó que el veurà com a recurs, i això alhora refermarà el seu paper d'element d'identitat, que havia anat caient en l’oblit o en el desprestigi. Quan aquest patrimoni mostrava uns trets d'identitat però ni era útil ni interessava ningú, va caure en desús. Conseqüentment, l’interès que hi tenia la pròpia comunitat va decaure; és la marginació d’allò que es coneix i s’ha vist de sempre, generació darrere generació, però que no serveix per a ningú ni té interès per a ningú. Quan la comunitat veu que des de l’exterior es manifesta un interès, el que sigui, per aquest patrimoni, aleshores s’enceta un procés de revaloració.

En parlar de sensibilitat de la comunitat rural envers els elements del territori, hem de distingir els diferents segments socials i econòmics que la componen. La implicació dels grups lligats directament al sector primari (pagesos, bosquerols, propietaris forestals, pastors) és tradicionalment més gran que la de la resta de components de la comunitat, ja que el seu lligam amb el territori és directe. Per a ells, el territori no és tan sols el lloc on han crescut i viscut, sinó que és el seu medi de subsistència. Per altra banda, els segments d’aquestes comunitats residents en el nucli urbà, i que depenen econòmicament d’altres sectors econòmics no lligats a la riquesa del territori, viuen d’esquenes a la realitat del territori. Fins i tot s’ha arribat al punt que membres de les generacions més joves desconeixen el seu entorn natural malgrat tenir-lo davant dels nassos. Crec que actualment podríem parlar d’urbanites de poble. Aleshores la implicació d’aquest segment, majoritari i en conseqüència amb més pes polític en la comunitat, només pot venir de la mà de la terciarització del patrimoni, entès integralment.

En una comunitat rural s’ha d’aconseguir la implicació d’ambdós sectors per tal de garantir la conservació dels valors patrimonials del territori, i entenem com a valors patrimonials no tan sols els arbres, plantes i animals salvatges, sinó les persones i el mateix territori, que és el contenidor de tots aquests elements.

Com en totes les coses de la vida, cal ser realista i no idealitzar als autòctons d’aquests espais rurals. Probablement si els interessos del conjunt de la societat haguessin passat per una artificialització o humanització ferotge de l’entorn, i això hagués comportat importants beneficis econòmics per a la comunitat, segurament aquesta hagués esdevingut còmplice del procés, com ha passat en d’altres indrets. L’home en la societat tradicional feia ús del territori i el modelava segons els seus interessos sense tenir la capacitat de transformació radical actual. La idea que impregnava la societat és que l’entorn, la natura en el seu conjunt, s'havia creat perquè l’home se’n servís. Era el precepte judeocristià de creixeu i multipliqueu-vos. Per tant, no existia una filosofia ancestral d’equilibri amb la natura, que s’esmuny davant els avenços tecnològics de la societat moderna.

Aquesta mena de providència o de compenetració entre les lleis de la natura i els pobles primitius (i segons aquesta tendència, els nostres primitius serien els pagesos, pastors i bosquerols) és molt discutible i poc fonamentada. Més encara, crec que és un mite més de la societat consumista poc contrastat. Si anem per zones rurals on recentment han talat el bosc trobarem fàcilment llaunes d’oli de les motoserres, abandonades pels mateixos talladors. Aquestes actituds trenquen el mite abans exposat, però tampoc són cap atemptat contra res. És, com tot, qüestió de mesura. Quan l’entorn rural és usat només per les comunitats que hi viuen, existeix un equilibri entre ambdós; quan aquest entorn rep una alta freqüentació de milers i milers de persones, es degrada i l’equilibri es trenca. La protecció de l’entorn s’ha de basar no en fonamentalismes que satanitzen qualsevol actitud que podria ser lesiva contra el medi, sinó en el control i en l’aplicació de mesures correctores contra aquells fenòmens de capacitat destructora considerable.

No hi ha dubte que mantenir població en els espais rurals és una garantia de preservació, però per fer-ho possible cal que tinguin uns recursos compatibles amb la protecció de l’entorn. Aquests recursos vénen de la mà de la valoració del patrimoni, i la seva validació comportarà alhora l’interès de la comunitat per conservar-lo.

Els nous usos del territori. El desenvolupament sostenible

Els recursos de què disposen els espais rurals –protegits o no– que no tenen una activitat industrial són actualment diversos i en alguns casos importants. El manteniment de les activitats tradicionals (agricultura, ramaderia i explotació forestal), el creixement urbanístic esdevingut per l’augment de les segones residències, l’explotació de recursos naturals (hidroelèctriques, embotelladores, esquí, mineria...) i l’explotació turística del seu patrimoni natural i cultural són un bon exemple del potencial econòmic al qual poden accedir.

Totes aquestes activitats tenen una gran capacitat de transformació del medi. D’entre elles, probablement les més controlades siguin les activitats tradicionals. Quant al creixement urbanístic, malgrat les fortes pressions existents, en les àrees protegides està força controlat (no així en la resta del territori rural). Pel que fa a l’explotació dels recursos naturals, el grau d’agressivitat envers l’entorn dependrà del tipus d’activitat. Les hidroelèctriques, per exemple, són una activitat d’interès públic que pràcticament ja hem assumit com un component més del paisatge; per altra banda, la seva actuació pot arribar a ser reversible. En relació amb el tema de les embotelladores, que també poden ser considerades com d’utilitat pública perquè tothom té dret a veure aigua de qualitat, només es poden preveure dins l’existència de Plans d’Explotació de Recursos Hidrícs d’una conca. En aquest plans s’haurien de regular els cabals autoritzats per a la comercialització i esmerçar-hi els esforços suficients per tal de fer controls periòdics rigorosos. Tanmateix, hi ha altres elements a considerar com el consum humà i urbà, el consum agrícola i el consum industrial, que sens dubte són molt abundants i probablement superiors als de l’extracció d’aigua per envasar. Pel que fa al tema de les estacions d’esquí, mentre no proliferin poden ser controlables. Quant al tema de la mineria, i en especial el de les extraccions d’àrids i de pedreres, es tracta de les activitats més irreversibles malgrat les polítiques de restauració existents. Sortosament, les seves actuacions, encara que molt agressives, solen ser més puntuals. Finalment, el turisme també representa una important agressió contra el medi si esdevé massiu i estès per tot el territori.

Cal preguntar-se quines d’aquestes activitats reverteixen en la comunitat. Evidentment, les activitats tradicionals ho fan totalment i els creixements urbanístics també, però pel que fa a les activitats restants, el grau d’implicació de la comunitat és menor, cosa que no vol dir que no hi tingui beneficis. Habitualment els grans beneficiaris de les indústries que exploten els recursos del medi (hidroelèctriques, embotelladores, estacions d’esquí, mineria) solen ser grans empreses foranes que fan la inversió i es queden la major part dels beneficis, encara que sempre generen alguns llocs de treball. Les grans inversions en les estacions d’esquí només reverteixen en la comunitat en una petita part, sobretot en l’àmbit de restauració i allotjament. L’avantatge que comporta l’esquí és la presència d’una gran multitud de persones que poden ser captades per establiments del territori, tot i que les estacions tendeixen cada vegada més a retenir l’esquiador a les seves instal·lacions.

Contràriament a això, els guanys del turisme no massiu reverteixen totalment en la comunitat i contribueixen a diversificar-ne l’economia. Aquest tipus d’activitat, pel fet de ser gestionada pels mateixos membres de la comunitat, procurarà mantenir un equilibri entre l’explotació i la conservació del patrimoni, que ha generat la demanda. La destrucció del patrimoni, natural o cultural, representarà per a ells la fi del recurs.
Si volem preservar els territoris rurals d’una artificialització ferotge, i si creiem que aquesta preservació passa pel manteniment de les comunitats en el seu entorn, s’ha d’avançar vers la generació de recursos que diversifiquin l'economia de les comunitats, en la línia de la sostenibilitat, la qual cosa significa una terciarització d’aquests espais. No creiem que aquest tipus d’activitats hagi de ser moneda de canvi de res. Les administracions que decideixen aïllar un territori de la humanització imperant han de possibilitar la generació d’aquests recursos.

Tanmateix, potser abans de continuar parlant de desenvolupament sostenible hauríem de precisar què entenem per sostenibilitat. En aquesta línia recollim els principis del turisme sostenible, elaborats per l’English Tourist Board (1994). D’aquest document se n’extreuen set:

• L’entorn té un valor intrínsec superior al que representa com a actiu turístic. El seu gaudi per a futures generacions no pot ser lesionat.
• El turisme pot ser una activitat positiva, en tant que és un potencial benefici tant per a la comunitat i el territori com per als visitants.
• Les relacions entre turisme i entorn poden ser practicades mentre l’entorn se sostingui al llarg del temps. El turisme no pot ser la causa de perjudici del seu propi recurs, ni perjudicar futurs gaudis, ni ocasionar impactes inacceptables.
• Les activitats turístiques i el desenvolupament han de respectar l’equilibri entre la natura i el caràcter del lloc on es troba.
• En alguna situació es pot cercar l’harmonia entre les necessitats del visitant, el territori i la seva comunitat.
• En un món dinàmic algun canvi és inevitable i el canvi sovint és beneficiós. No obstant això, algunes adaptacions al canvi poden no adaptar-se a aquests principis.
• La indústria del turisme, les autoritats locals i les agències ambientals tenen l’obligació de respectar els principis esmentats i de treballar conjuntament per dur-los a la pràctica.
Aquests principis defineixen bé què significa turisme sostenible i es poden extrapolar fàcilment a creixement o desenvolupament sostenible. Encara podríem afegir, però, un vuitè principi: aquest tipus de turisme ha de ser una activitat més de la comunitat que contribueixi a diversificar-ne l’economia.
Seguidament passarem a enumerar algunes activitats que poden anar en aquest sentit, per bé que són conegudes per tots. Dins d’aquest apartat s’inclouen:
• Alguns esports de muntanya com rafting, escalada, descensos en canoa o caiac, rappel, circuits de btt, passejades a cavall...
• En l’àmbit de l’allotjament, potenciar la creació i millora de petits hotels o fondes, càmpings o més actualment les cases de pagès-residència.
• La potenciació de l’elaboració de productes artesans propis, a través del merchandising; productes com ara la terrissa, la fusteria, fins i tot la pastisseria o la fabricació d’embotits. Si a aquesta producció hi afegim una comercialització en el marc de la creació de marques d’origen, tindrem una important injecció per a un bon sector de la comunitat.
• També s’ha de tenir en compte l’apartat d’itineraris o rutes a peu o amb cotxe.
• Arran de tot això reneix amb força el turisme de la salut: el balnearisme.
• Una altra pràctica interessant és emprar els recursos patrimonials (paisatge, monuments, festes, tradicions...) com a reclam per incentivar les visites autoguiades.

El territori, peça estrella i no museu

Des d’aquesta òptica voldria explicar quina seria la funció del museu i quin encaix té dins de l’ambientalisme. Hem vist com un corrent de la museologia, que té com a màxim exponents els ecomuseus, entra de ple en la dinàmica ambientalista sota el prisma del patrimoni integral.

Per entendre el perquè d'aquest fet, cal dir que aquest corrent té en el territori el seu objectiu bàsic de conservació i estudi. El territori entès com a marc on es desenvolupa la vida de la comunitat i, per tant, la seva tendència és musealitzar el territori: aquest és el patrimoni que s'ha de conservar (paisatges, monuments, persones). En aquest sentit el museu és un concepte revolucionari i canviant. No es proposa una parada en l'espai i en el temps, sinó evolucionar al mateix ritme que el territori i la societat, preservant aquells elements que conformen la identitat bàsica de la comunitat. La realitat sota aquesta òptica és sistèmica, és a dir, està composta d'unitats espacials i cronològiques on es té lloc tota una sèrie d'activitats culturals i processos naturals. La correspondència en el món natural de les realitats sistèmiques culturals són els ecosistemes. Conseqüentment, l'edifici on resideix el museu, i on es dipositen les col·leccions, és senzillament el centre d'interpretació del territori.

L'error d'alguns ecomuseus va ser que a l’hora de crear satèl·lits relacionats amb la seu central es va optar sempre per activitats en desús, cosa que va donar aquesta impressió d'aturada en el temps. El museu ha de mirar al passat i recuperar-lo, però treballant en el present i mirant al futur. Per això els museus que treballen en aquesta línia, com ara el Museu Etnològic del Montseny, han creat un seguit d'itineraris que mostren la realitat actual. Aquests itineraris són el complement de la visita al museu, ja que proporcionen una visió completa de l'evolució de les formes de vida en un entorn concret. Mostren activitats tan actuals com les carrosseries, les embotelladores, l’explotació d'arbres decoratius i avets de Nadal... El museu s'ha implicat en reivindicacions ciutadanes, liderant la campanya de protecció del castell de Montsoriu i promovent la creació de l'Associació d'Amics del Castell de Montsoriu. El museu també incideix en la formació ambiental i en la defensa de l'equilibri entre natura i cultura. En definitiva, és una bona eina perquè l'Administració dugui a terme polítiques d'aproximació a la comunitat i endegui polítiques de protecció del patrimoni des d'una òptica integral. Això s'ha assajat en altres indrets, però encara és incipient a casa nostra. És més, la iniciativa en aquest sentit sempre ha anat més de la mà dels museus que de la de les administracions gestores d'espais naturals.

Totes aquestes fórmules d’explotació del patrimoni estan recollides sota diferents denominacions com agroturisme, ecoturisme, turisme rural... diferents paraules per expressar una mateixa idea. En el fons, l’usuari d’aquest tipus de turisme entronca amb la tradició excursionista i amb la filosofia d’estiueig de la petita i mitjana burgesia d’inicis de segle. L’estiueig consistia a anar a aquells llocs frescos que suavitzessin els rigors estivals i que permetessin repòs i gaudi de l’entorn. Tot el contrari de les vacances que ens autoimposem actualment, de les quals tornem més esgotats que quan hi hem anat.

La creació d’una protecció sobre un territori no pot significar mai una pèrdua d’oportunitats per als ciutadans afectats per les limitacions que aquesta imposa, perquè els relegaria a una segona categoria, i això, per definició, no encaixa en un sistema democràtic. Per aquesta raó, de la mateixa manera que les administracions posen a disposició dels habitants de les àrees de parcs un seguit de subvencions –que mai arriben a ser del tot suficients– per adaptar les seves explotacions o per construir d’acord a unes normatives, l’Administració ha de facilitar les eines per diversificar la seva economia. I això només es possible a través de l’explotació dels recursos patrimonials d’una manera sostenible. Per tal de garantir la conservació del medi cal que l’autòcton el vegi no com un element altament limitador de la seva autonomia, sinó com un generador de cert tipus de recursos. El ciutadà d’aquestes contrades, sota aquestes condicions, participarà i s’implicarà en la conservació de patrimoni rural, fet que comportarà un important salt endavant per garantir la solidaritat dels autòctons i evitar un enfrontament entre l’interès general de la societat i el dels habitants de la zona. Un enfrontament d’aquest caire en cap moment hagués estat beneficiós per a l’entorn.

Superat aquest estadi ens caldria parlar superficialment de la participació de la comunitat en els òrgans gestors d’un Espai Natural Protegit.

Participació de la comunitat en la gestió

En aquesta exposició no podia faltar una breu referència al paper de la comunitat en els òrgans gestors dels Parcs Naturals. A Catalunya hi ha tretze espais protegits:

• 1 Parc Nacional (Aigües Tortes, gestionat per la Generalitat i l'Estat)
• 7 Parcs Naturals (zona volcànica de la Garrotxa, aiguamolls de l'Empordà, Cadí-Moixeró, delta de l'Ebre i muntanya de Montserrat, pertanyents a la Generalitat de Catalunya; massís de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac, de la Diputació de Barcelona; massís del Montseny, de la Diputació de Barcelona i la de Girona)
• 5 Espais Protegits, que poden ser assimilables als altres parcs (Garraf, Montnegre-Corredor, Parc Comarcal de Montesquiu i Parc Comarcal d'Olèrdola, de la Diputació de Barcelona; parc metropolità de Collserola, gestionat per l'Entitat Metropolitana de Barcelona i la Diputació de Barcelona).
• A més, hi ha les zones declarades PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i una figura nova que ha creat la Diputació de Barcelona, els Consorcis, que neixen d'un pacte entre els ajuntaments i aquesta administració.

Evidentment, davant d'aquesta diversitat no hi ha una fórmula homologada de participació de la comunitat en la gestió de l'àrea protegida. En el cas de la Diputació de Barcelona es creen dos consells diferenciats: el coordinador, on hi són representades només les administracions (ajuntaments, consells comarcals), i el consultiu, on hi ha representants de les entitats i associacions (culturals, científiques, ecologistes, esportives, caçadors, pescadors, propietaris forestals...). Els parcs de la Diputació són fruit del Pla Especial de la Comissió d'Urbanisme, i per aquesta raó, les administracions amb competències urbanístiques com ajuntaments i consells comarcals hi tenen un pes important. La Generalitat, per altra banda, generalitza un altre tipus de participació a través de patronats o òrgans gestors on hi són representades les administracions i els col·lectius amb una especial incidència en la gestió del parc (propietaris, personalitats científiques de reconegut prestigi...). En alguns casos, com el de la zona volcànica de la Garrotxa, existeix també un Consell de Cooperació en què participen entitats i associacions de manera oberta, sense haver d'anar en representació de ningú. De fet, el tema és complex perquè cada espai protegit té les seves peculiaritats i mereix un tractament ampli. De totes formes, el que aquí ens importa no són tant les modalitats orgàniques de participació com el seu grau.

En aquest sentit, podem afirmar que les prerrogatives de gestió del territori protegit estan en mans de l'administració gestora, i aquesta crea uns canals de participació i/o consulta de la resta d'administracions i de col·lectius que tenen interessos en aquesta gestió.

Per tant, el grau de participació en la gestió està limitat, com per altra banda és lògic. De fet, la decisió de protegir un territori és una decisió presa en funció de l’interès comú del conjunt de la societat. En conseqüència, les institucions supramunicipals tenen tota la legitimitat democràtica i legal per dur a terme aquesta iniciativa i per continuar gestionant aquest espais segons els seus criteris, avalats per les urnes. Això, però, no pot implicar la relativització del paper de la comunitat o de sectors amb interessos en l'espai, per intel·ligència i per supervivència del projecte. Ara bé, el que una administració tampoc poc tolerar és que els interessos d'uns col·lectius concrets passin per damunt dels generals.

Un altre problema diferent el té l'administració d'un espai protegit a l’hora d'incentivar la implicació del teixit social de la comunitat, o comunitats inserides en el territori. Aquest incentiu no només ha d'implicar els col·lectius amb interessos obvis en l'espai, sinó que ha d'afectar el conjunt de la comunitat.

Conclusió

Al llarg d'aquest article s'ha intentat palesar com el concepte de protecció de l'entorn ha passat d’ideals purament conservacionistes a d'altres que advoquen per un equilibri entre natura i activitat humana. En aquest procés les filosofies que defensaven un tractament integral del patrimoni s'han anat imposant. Aquesta mateixa filosofia ha comportat una major atenció vers la comunitat o comunitats autòctones, sobre quines són les seves necessitats i quin ha de ser el seu grau d'implicació. Hem vist també com el cos teòric d'aquesta tendència corria paral·lel a una major atenció de la societat en general per les qüestions ecològiques, no exempta de mitificacions i sensibleries poc fonamentades. Tot això ens ha portat a considerar al paisatge com una qüestió social. I com a tal, el primer afectat és la comunitat autòctona.

Davant d'aquest fet ens hem vist obligats a analitzar què entenem per comunitat autòctona. Un cop fet això, hem explicat com els seus membres estan en un procés de revaloració del seu patrimoni, i com aquesta revaloració ha de venir de la mà dels elements identificadors i de la presència de mecanismes de desenvolupament comunitari sostenible, marginant o evitant la generalització d'altres usos nous del territori rural més agressius. Finalment, s'ha analitzat molt superficialment de quin tipus és la participació de la comunitat en els òrgans gestors dels parcs naturals.

Com a conclusió insistirem en la creença que la implicació de la comunitat en la protecció de l'entorn ve de la mà dels elements exposats, però que a casa nostra l'explotació sostinguda dels recursos està començant i que ha d'anar a més. També cal dir que s’hauria d’avançar en la línia d'augmentar la presència de la imatge del parc entre la població. En aquest sentit, crec que les administracions dels espais naturals haurien de dur a terme actuacions destinades només a la comunitat, ja sigui de tipus cultural, esportiu o lúdic en general, a més de facilitar la generació de recursos. Una comunitat identificada amb el seu entorn i convençuda de la necessitat de la seva conservació, perquè l'interessa, és la millor garantia per a la seva protecció.

Quant a la participació formal de la comunitat en els òrgans de gestió, crec que és correcta. Realment qui ha de prendre les decisions finals han de ser els electes, ja que ells representen, segons l'administració, el conjunt de la societat o el conjunt de la comunitat, i no sectors concrets. Una altra qüestió és la necessitat de tenir permanentment en compte la població perquè les relacions siguin més harmòniques i les polítiques d'actuació, més efectives. De fet, més important que la modalitat del mecanisme de participació és la sensibilitat de l’Administració envers els problemes dels seus administrats •
 

Bibliografia

• ABELLA, Jordi (1997): "Territori i patrimoni. Pirineus: Museus i desenvolupament local". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.
• BEAUDOIN, Pierre (1995): «Quel est le rôle des associations de protection?. Patrimoine culturel, patrimoine naturel». Colloque 12 et 13 décembre 1994. Paris, la Documentation Française. École Nationale de Patrimoine.
• BOADA, Martí (1997): "Concepció i percepció del medi. Perspectiva històrica i actual". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.
• CLOAREC, Jacques (1995): «Le paysage entre nature et culture. Patrimoine culturel, patrimoine naturel». Colloque 12 et 13 décembre 1994. Paris, la Documentation Française. École Nationale de Patrimoine.
• COLLIN, Gérard (1992): Patrimoine culturel et naturel: Le programme l’homme et la Biosphère de l’UNESCO. La construcció del paisatge (natura, cultura i patrimoni). Jornades de debat al Museu de Gavà. Dossier de patrimoni Cultural. Barcelona, Secció de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
• ENGLISH TOURIST BOARD (1994): «The Principles of Sustainable Tourism, 1991». Interacció’94. Barcelona, Diputació de Barcelona. Àrea de Cultura. Àrea d’Educació.
• HUBERT, François (1997): "L’ecomuseu, entre utopia i nostalgia". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.
• MUSEOLOGIE, LA (1989): La muséologie selon Georges Henri Rivière. Paris, Ed. Dunod.
• ORMAETXEA, Orbange (199): «La valoració del paisatge per part de la població en la planificació del territori». Primeres jornades Pirinenques per al Medi Ambient i el Desenvolupament. Comunitat de Treball dels Pirineus.
• SOLER, Jordi (1993): "La protecció del patrimoni natural, una qüestió cultural. Un nou concepte: patrimoni integral". ‘Revista de Girona’, núm. 159. Girona, Diputació de Girona.
• VIEL, Annette (1997): "Quan bufa l’esperit dels llocs. Natura i cultura al diapasó de la perennitat". Cultura-Natura. Museus i Parcs Naturals. Aixa, núm. 8. Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.
 

Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions

  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya     DL: B-44071-91     ISSN:  1130-4022