Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 23 - abril 1999

 
Martí Boada i Juncà va néixer a Sant Celoni l’any 1949. Amb estudis de doctorat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també és llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà. És autor de més d’una quarantena de llibres de pensament i divulgació científica. Col·labora en diversos mitjans de comunicació sobre temes relacionats amb societat i medi. Ha estat guardonat amb el premi Global 500 de les Nacions Unides, que li va entregar Nelson Mandela, en reconeixement a la seva trajectòria.

Una entrevista de Lluís Reales

Martí Boada
Geògraf i divulgador científic

“L’increment de superfície forestal redueix la biodiversitat"

En uns temps d’empobriment del llenguatge, especialment quan es descriu l’entorn, la seva forma d’expressió és rica i singular…

El meu origen i l’autoformació m’han marcat molt. Procedeixo d’un autèntic proletariat forestal. Els meus pares eren gent de bosc; un avi era carboner i l’altre estava lligat al món forestal. L’entorn m’ha donat sempre un referent molt realista i, de fet, una part molt important de la meva formació es fonamenta en el coneixement empíric del món forestal, de la muntanya. Vaig començar a treballar a bosc quan només tenia onze anys. La meva ecologia forestal comença amb la destral i acaba intentant entendre el funcionament dels ecosistemes, una combinació que abona una mena de realisme obligat. La meves expressions i coneixements beuen de la tradició secular i, per descomptat, dels pares. Per exemple, jo gastaré energia per enfilar-me a una alzina perquè sé del cert que aquell niu està ple. A més, conec perfectament si el paisatge “senglaneja” o “guilleja” o si una femta de fagina és de mascle o de femella. Tot això no s’aprèn als llibres.
Aquesta mena de realisme obligat m’ha portat a no explicar mai res que no sàpiga fer i a un cert sentit del compromís. Aquest tarannà, en el moment en què entro al món acadèmic, és sobtant.

Alguns pensadors plantegen la sostenibilitat com la fusió del coneixement científic i la saviesa tradicional. Hi està d’acord?

Precisament a Mèxic, on he passat gairebé un any, el discurs més innovador de la sostenibilitat es planteja en aquests termes. En diuen “diálogo de saberes”, que vol dir acostar-se al coneixement empíric dels camperols, escoltar-los i aprendre d’ells. Això significa que quan l’acadèmic i el camperol parlen, el primer explica el mètode científic a l’altre i el segon li transmet el seu coneixement. En situació d’igualtat, sense superioritat de l’un o l’altre.
Certament no s’ha d’idealitzar aquest coneixement empíric, però tampoc cal menystenir-lo, com s’ha fet. Fins ara, el més interessant que hem fet ha estat documentar-lo des de l’antropologia i obrir museus d’eines. Si els nostres avantpassats veiessin que hem donat categoria de fetitxe a les destrals on van deixar la carcanada i la suor, no ho entendrien.

Quan s’adona que vol anar més enllà de l’empirisme i cercar referents teòrics?

Va ser molt important baixar a Barcelona. Hi vinc com a ornitòleg per la meva relació amb la Societat Espanyola d’Ornitologia. Cap al final dels anys seixanta, al restaurant Núria, a la Rambla, hi tenien lloc unes reunions on participava Salvador Maluquer. Jo coneixia la seva obra. En aquelles trobades semblava en Manelic de Terra baixa: ells al·lucinaven amb mi i jo al·lucinava amb ells. Explicava què trobava al bosc i quedaven embadalits. Certament m’hauria pogut quedar al camp i convertir-me en una mena de sherpa enciclopèdic. Però el contacte amb aquest grup de pensadors i la degradació del riu Tordera em van obrir interrogants nous.

Com va viure la degradació del Tordera?

Veure morir el riu on m’havia banyat, veure desaparèixer les llúdrigues, em va esverar molt. En un principi, feia gràcia, fins i tot il·lusió, l’arribada de les indústries. Els nens jugàvem amb els residus, com avui succeeix als països africans. Però no vam trigar a descobrir que les collites morien si es regaven els horts amb aquelles aigües. No vaig trigar gaire a entendre que aquella situació era el resultat d’un determinat model social. També vaig aprendre a distingir entre un naturalisme burgès i un naturalisme compromès, que anava més enllà de la simple visió romàntica de la natura.

Com es va concretar aquesta evolució personal cap a l’activisme social?

Mentre estudiava mestratge químic, vaig organitzar grups d’obrers per anar els caps de setmana a conèixer l’entorn. El pas següent va ser estudiar sociologia a l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona. En aquesta escola vaig conèixer Jordi Solé Tura, Carles Comín, un conjunt de persones que em van introduir al món de l’anàlisi social. Aleshores era activista en moviments molt radicals. En qualsevol cas, el meu objectiu era que els obrers coneguessin a fons el medi i la natura. D’altra banda, també vaig treballar al Parc Zoològic –com a cuidador– i al Museu de Zoologia. En aquestes institucions vaig acabar de confirmar que necessitava una formació acadèmica.

Vostè es declara un home rousseanià que ha anat evolucionant cap a plantejaments més realistes. Ha begut dels clàssics –Hegel, Goethe, Sant Agustí– i tanmateix, és admirador de l’escola de Teilhard de Chardin.  En l’actualitat, des d’una perspectiva socioambiental, quins autors creu que aporten les idees més innovadores?

Trobo molt interessant el plantejament de James Lovelock malgrat les crítiques que rep des del neodarwinisme. No cal dir que admiro l’obra de Margalef, però crec que un neodarwinisme estricte és insuficient i, per tant, estic més proper a les idees de Lovelock.
 

Com valora els plantejaments del sociòleg californià Fritjof  Capra?

Les formulacions de Capra tenen molt interès. Tinc gravada una frase de Nelson Mandela: “Martí Boada, no dubtis que la gran crisi de la humanitat és la crisi ambiental”. En aquest sentit, Capra aborda un problema clau quan parla de la necessitat de l’alfabetització ambiental. Jo sóc agnòstic però crec que estem davant d’un fenomen evangèlic: enfrontats a una profunda crisi, hem de construir una torre que ens porti al cel. Solució: una torre de Babel que agrupi la multitud de llenguatges per intentar construir una mateixa cosa.
Malgrat tot, el plantejament alfabetitzador de Capra resulta excessivament neodeterminista. Tant els neodarwinians, que a casa nostre tenen Margalef com a representant destacat, com els neodeterministes expliciten que patim una crisi que ens porta a una situació de col·lapse com a espècie. Deixen de banda els aspectes socials; és una postura massa òrfena de compromís social. Crec que la societat humana té un paper més important que el que li donen neodarwinistes i neodeterministes. En qualsevol cas, Capra té una gran visió i fa un plantejament posteducatiu i no preeducatiu d’aquest procés d’alfabetització.

Baixem a la terra i abordem la crisi del rerepaís. Quines causes expliquen la situació que a Catalunya pateixen les zones més enllà de l’Eix Transversal?

La causa última és la globalització de l’economia. Quan parlem de la crisi del rerepaís no estem plantejant un problema local. És un problema global que afecta tots els països arreu del planeta. La davallada dels sectors primaris s’explica per l’evolució social de la demanda i també de les formes de producció. Així, per exemple, comprem més barates les pomes que s’envien des de Xile que les que produïm a l’Urgell. Una paradoxa.

I la Unió Europea posa molts diners perquè no desapareguin tots els pagesos a Europa...

Exactament. Això no obstant, en un mercat cada cop més liberalitzat, les polítiques de la Unió Europea perden pes. La davallada dels sectors primaris provoca el retrocés del rerepaís i una creixent influència política de les ciutats. A les urbs es concentren la majoria dels vots i, per tant, els equipaments i els esforços pressupostaris destinats a les estructures urbanes són prioritaris. En aquest context, no hi ha recursos suficients per donar suport a les idees innovadores, que n’hi ha, gestades al rerepaís.
Per tant, el fenomen de la globalització explicaria l’ensorrament de les economies dels sectors primaris clàssics. La conseqüència ha estat un èxode inevitable, atès que no hi ha hagut cap tipus de plantejament encaminat a aturar aquest procés. Ha mancat una estratègia política per fixar població.

En canvi, la població que s’ha quedat, en part gràcies al turisme de cap de setmana i a les segones residències, manté un bon nivell de vida. Fins i tot a algunes zones es comença a recuperar població…

Certament, el rerepaís no té greus problemes de subsistència. Sí que té uns tics d’envelliment malgrat que les darreres tendències indiquen un procés de recuperació de l’espai rural. Aquest fet l’hem pogut constatar al Montseny, on s’estan reobrint escoles que es van tancar fa vint anys. Tenim una mica més de gent jove que ha vingut per raons diverses.

Quines noves activitats han sorgit o s’han recuperat?

Entre els anys 50 i 70, a la zona del Montseny es van tancar al voltant de 700 masies. Però des dels anys 80 s’ha produït un lent procés de recuperació i reocupació de les masies. Entre 120 i 130 són ara cases de menjar¸ i unes 40 són escoles de natura que han portat a la comarca uns 200 joves, la majoria parelles amb formació de titulats mitjos i superiors. Viuen en aquests pobles, en aquests masos, i mantenen una relació amb el medi diferent de la que tenien els antics pobladors. Fins i tot recuperen tradicions que s’havien ensorrat en el marc de les noves economies.
Per exemple, a Santa Marta (Viladrau), un grup de gent ha recuperat la tradició cultural de la castanya. En l’actualitat, no hi ha turista que marxi de Viladrau sense una capsa de castanyots. És una economia disseminada però que comença a tenir el seu pes. És una activitat que entronca amb la voluntat de recuperar la tradició, les festes, els petits museus locals: generen atractiu i donen un toc d’identitat i cultura a la localitat. Es tracta de recuperar l’herència cultural positiva i d’incentivar l’autoestima de les poblacions locals.

Són iniciatives positives, però no es corre el perill de convertir el rerepaís en una mena de jardí de cap de setmana?

El rerepaís esdevé jardí però manté moltes més funcions, que resulten fonamentals per als centres urbans. De fàbrica d’energia, per exemple. Sense anar més lluny, tenim electricitat gràcies a la inundació de valls com la de Camarassa. La ciutat té una empremta ecològica que s’expressa tant al marc global com territorial.
És evident que un dels factors clau en la modificació del paisatge ha estat el canvi de demanda energètica. Durant centúries hem viscut del carbó i la llenya; quan es canvia a altres jaciments energètics els paisatges varien substancialment.
D’altra banda, les darreres recerques científiques demostren que no podem viure amb quatre idees-biscuter sobre el medi ambient. Les coses són complexes. Així, contràriament a allò que es creia, els boscos europeus i americans absorbeixen molta més quantitat de carboni procedent de les emissions que els boscos de l’Amazònia.

Més enllà d’aquesta funció ambiental, certament molt important, tothom sembla estar d’acord en l’abandó que pateixen els boscos catalans…
 

Un abandó en la gestió que els ha portat a una situació de ruïna. Els boscos han augmentat moltíssim: molts paisatges de muntanya que als anys seixanta estaven ocupats per masos ara són superfície boscosa. A més a més, si no es posen en marxa plans de gestió per aclarir els boscos, ho farà la mateixa natura en un procés ple d’interrogants.

Però gestionar els boscos val diners i l’estructura de la propietat a Catalunya dificulta les coses…

La qüestió de la propietat privada és un debat permanent. La situació és complexa. Les societats urbanes demanen uns nous usos lúdics i culturals als boscos, però la majoria de propietaris no disposen dels recursos per gestionar-los. En cap cas es pot criminalitzar els propietaris com s’ha fet fins ara. Jo, científic amb tendències polítiques progressites, sovint m’he convertit en defensor del món forestal, posició que m’ha portat alguns problemes. Fins i tot una coneguda revista naturalista m’ha arribat a acusar de defensar els interessos de les indústries fusteres. Simplement m’he aproximat al món forestal i he intentat entendre els seus arguments.
En el cas de Catalunya, les xifres són clares. El 90% del territori és de propietat privada i el 10%, de titularitat pública. Això no passa a la resta d’Espanya.
El problema de la propietat té els seus orígens a l’època de Mendizábal. El que no em sembla just és que es criminalitzi els propietaris. Al cap i a la fi els propietaris forestals arrosseguen un infortuni semàntic. No hi ha cap col·lectiu empresarial que s’autoproclami propietari. Si s’anomenessin empresaris silvicultors en lloc de propietaris forestals no hi hauria tants problemes. Aquest posicionament no exonera els propietaris mal gestors, que s’arroguen un dret de cuixa sense limitacions.

Quina superfície del territori català ocupen els boscos?

En aquest moment, els boscos ocupen al voltant d’un 60% del país. I la cobertura forestal creix any rere any. El país s’està convertint en un magatzem de cel·lulosa. El perill més gran és el risc d’incendi. Si a més a més hi afegim que per primera vegada en la història s’ha construït dins el bosc, els riscos s’incrementen. Mai cap forma civilitzadora del país havia construït dins el bosc. Només amb l’excepció dels carboners, que hi feien construccions episòdiques.

Quin tipus d’acció política proposa? O ja és un problema de Brussel·les?

Jo crec que la nostra Administració ha d’entendre que la gestió forestal és un tema prioritari. No es pot deixar només en mans dels agents directament interessats: propietaris, ecologistes i urbanitzadors. La qüestió va molt més enllà: abasta el model de país que volem. Cal aplicar polítiques que afavoreixin els plans de gestió i sufragar línies d’investigació per decidir què fem d’aquesta biomassa que es va acumulant. De fet, contràriament a allò que pensàvem des de les postures conservacionistes, un increment de superfície forestal no augmenta la biodiversitat, ans al contrari, la redueix. Hem perdut hàbitats i una gran quantitat d’organismes vius i, per tant, el mite de la intocabilitat dels boscos no és desitjable en el cas mediterrani.

En el cas de Catalunya, quines espècies s’adapten millor al nou escenari?

Aquelles que tenen una situació de favorabilitat ecològica. Per exemple, s’expandeixen les espècies amb una gran capacitat invasora, sobretot algunes coníferes. És el cas del pi blanc, que colonitza moltes zones cremades i també aquelles on s’ha donat un procés d’abandó. El pi blanc és un invasor molt eficient. L’alzina comuna també està avançant.
Això no obstant, no es pot oblidar que els paisatges forestals estan absolutament relacionats amb la demanda del mercat. L’alzina surera ha estat una espècie exitosa a partir del s. XIX  per la Revolució Industrial del suro. L’escorça d’aquesta espècie produeix una gran quantitat de suberina, un compost molt preat a les indústries com a junta. Tanmateix, la suberina va ser fonamental per possibilitar la colonització dels espais freds al Canadà i a Escandinàvia, atès que s’utilitzava per isolar les cases. Fins i tot encara avui la NASA té una junta feta amb suberina, producte que no ha pogut substituir. Al seu moment, el sector surer va fer molts diners. Fins i tot els obrers formaven una mena d’aristocràcia obrera. També en el s. XVIII, quan es va obrir el comerç cap a ultramar, els castanyers tenien un gran valor ja que s’utilitzaven per construir les bótes que transportaven els aliments.

La fusta dels boscos catalans, però, ja no té el valor que tenia…

La funció productiva del bosc ha baixat en picat, fet que ha abonat la desídia i el desinterès. També és veritat que la propietat forestal ha canviat de mans. No m’agrada gens com les generacions joves del sector «passen» dels boscos. Els joves del sector silvícola són molt poc lluitadors. Uns abandonen el sector i d’altres han apostat pel viverisme, en general de jardineria. Aquests darrers mantenen vincles positius amb el sector.

És cert. Els vivers han proliferat a peu de carretera per tot Catalunya…

En el discurs de l’obra pública és molt important la introducció de planta autòctona i, per tant, qualsevol obra pública ha d’anar acompanyada d’un pla de restauració. Aquesta tendència explica l’enorme oferta existent.

En l’actualitat, el discurs del rerepaís és anar a buscar el turisme. Creu que és una bona alternativa per generar riquesa i fixar població?

Depèn del model turístic triat. Hi ha un turisme d’impacte i agressiu com per exemple, els camps de golf, que són una excusa per crear infraestructures urbanístiques. Tampoc veig bé les iniciatives que volen colonitzar espais altimontans, ja sigui per esports d’aventura, ja sigui per estacions d’esquí. Aquestes idees sovint estan absents de qualsevol plantejament sostenible. Cal estar molt atents i ser molt crítics perquè s’incorporin estudis d’impacte.

I l’ecoturisme?

En canvi, la terciarització del món rural a partir de l’agroturisme o el turisme cultural són vies esperançadores. En aquestes iniciatives resulta fonamental plantejar formes de participació. S’ha d’escoltar els pobladors i tenir en compte les seves propostes. Crec que la nostra societat, obsessionada per acumular i acumular, ha d’apostar per vies alternatives. Per exemple, els oficis artesans, que tenen les primeres matèries properes i que utilitzen tecnologies molt especialitzades. Són els jaciments d’artesans, de gastronomia d’alta qualitat… La recuperació de l’arquitectura popular, l’arqueologia, els ponts i els pontets, tot ha de contribuir a elaborar estratègies participatives inspirades en l’Agenda 21 i adaptades a un territori específic. També és molt important la promoció de l’agricultura sostenible i ecològica. És dur dir-ho, però cada jove que fixem al rerepaís és un funcionari que ens estalviem.

Recuperar població al rerepaís vol dir una migració, diríem que molt qualificada, de l’entorn urbà al rural. És una decisió realment difícil, no creu?

Certament és difícil, però algunes de les tendències més innovadores del rerepaís han estat impulsades per gent que ve de ciutat. Des de neorurals que viuen al Pallars, fins a gent procedent del moviment obrer de Badalona o del Baix Llobregat que es dediquen a l’agricultura ecològica o treballen a escoles de natura. Entre el joves dels 60-70 hi havia molts romàntics, però també n’hi havia de pragmàtics.

Creu que el nou sector de les indústries de la informació pot tenir un paper en la fixació de població a zones rurals?

Ja es dóna un tímid creixement exponencial d’aquest procés. Hi ha força gent que treballa connectada i que viu en masos, en poblets rurals. Aquest fenomen ajudarà a desacralitzar el mas. Aquests entorns, de gran qualitat paisatgística, són ideals per ser convertits en centres generadors de coneixement. Certs espais rurals s’estan recolonitzant, i no precisament per hippies. Són emprenedors digitals i que han de tenir un paper important en la recuperació del rerepaís.
 
 

Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions

 

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya     DL: B-44071-91     ISSN:  1130-4022