Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 23 - abril 1999

 

Normativa: els arbres que no deixen veure el bosc

Ignasi Doñate i Sanglas
Advocat expert en qüestions ambientals
 

1. Un país rere el bosc

1.1. El factor territorial de les forests

Segons dades del Pla General de Política Forestal, el 61,1% del territori de Catalunya està cobert de bosc. Aquest índex és molt superior al de la Unió Europea, que té 130 milions d'hectàrees forestals, xifra que representa el 36% de la seva superfície.

Per aquest motiu, quan parlem dels terrenys forestals a Catalunya estem parlant del sector territorialment més representatiu del país. Darrere la gestió territorial dels boscos hi ha realment la gestió territorial de Catalunya, cosa que fa que la gestió dels boscos sigui un element estratègic de la gestió natural, de territori i de població de Catalunya.

El bosc de Catalunya és ric per la seva diversitat però és també un bosc jove, un bosc dens d'arbres petits.
Per una sèrie de factors, la superfície arbrada de Catalunya està augmentant, com és la pauta general al Mediterrani. Segons el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), la superfície arbrada de Catalunya augmentà un 19,8% entre els anys 1970 i 1990. La despoblació i l'abandonament dels cultius són els elements clau d'aquest augment espontani de les superfícies arbrades, frenades tan sols pels greus incendis dels últims anys.
 

1.2. La baixa producció del sector

Tot i que el territori forestal s’acosta a la majoria absoluta territorial, les masses forestals de Catalunya únicament aporten l’1,9% de la producció agrària.

Els productes forestals de Catalunya generaren l'any 1996 un total de 10.030 milions de pessetes, un 70% dels quals correspon a fusta, suro i llenya, i la resta, a bolets, pastures, tòfones i altres. Aquests 10.030 milions representen l’1,9% de la producció agrària de Catalunya, és a dir, el 0,08% del producte interior brut (A. Cerrillo. «La Vanguardia», 7/4/97).

Els boscos catalans presenten una diversitat ecològica remarcable, però són poc productius i, per tant, poc competitius, ja sigui perquè són zones de grans pendents, o perquè es tracta de bosc mediterrani típicament fràgil i poc productiu. La manca de productivitat és el factor principal de l'abandonament de l'activitat i, en conseqüència, el despoblament del món rural. Si bé l’aïllament, l'altitud, la sequera i les nevades són factors que hi van associats, el consens general ens indica que el despoblament es deriva de la manca de productivitat del sector primari.

Fruit d'aquest despoblament tenim una població rural majoritàriament marginada i obligada a assumir unes funcions territorials i ambientals que no compensen. No podem tenir la Catalunya rural convertida en un espai de lleure per a les poblacions urbanes, i que aquesta ocupació esdevingui una descapitalització en lloc de preveure la corresponent i justa contraprestació.

Cada dia que passa el bosc es treballa menys i, en canvi, es visita més. Només vint anys enrere, el bosc feia funcions de reserva agrícola, de producció de fustes i llenyes, de reserva de pastures, de reserva de capital, etc., per la qual cosa es pot dir que complia un paper fonamental. Actualment el bosc s'ha deixat de treballar.

1.3. El baix preu dels alts rendiments ambientals i socials dels boscos

El rendiment dels boscos catalans no es pot buscar en la seva vessant productiva, els rendiments forestals no sols són derivats de la producció. El rendiment del bosc l'hem de trobar majoritàriament no en la producció, sinó en els beneficis ambientals que genera indiscriminadament per a la població: qualitat i quantitat d'aigua, qualitat de l'aire, qualitat del paisatge, manteniment del sòl contra l'erosió, etc. El seu aspecte productiu representa assumir en el cost de manteniment dels boscos els beneficis que genera: qualitat/quantitat de l'aigua, de l'aire i del sòl, del paisatge, conservació de la natura, espais per al lleure, etc.

Aquests rendiments forestals, atribuïbles al treball efectiu i real de la pagesia, ni són valorats adequadament ni són objecte d'una contrapartida per part de la població en general que se'n beneficia. En aquest sentit, sota el concepte d'"ajuts" s'amaga una manca de valoració del treball i de la funció dels propietaris forestals. Com diria el Dr. Ramon Folch, "el preu baix d'un valor alt".

És així també com cal entendre la denúncia de la Unió de Pagesos: "Els pagesos, en general, són els principals conservadors de la natura, gestionen el medi rural, amb les seves decisions professionals, agrícoles, ramaderes i forestals, esculpeixen i creen el paisatge [...] La desaparició dels pagesos provoca efectes molt negatius en el territori: desaparició i deteriorament dels camins rurals i forestals, que comporta dificultats per accedir als focs forestals i impossibilita l'actuació immediata contra el foc; manca de vigilància sobre el territori; manca de punts d'aigua; desaparició de tallafocs naturals que representen les zones de conreu; desaparició dels conreus socials, més intensius i verds durant l'estiu, vinyes, oliveres, ametllers, avellaners, tecs, etc.; manca de conducció d'aigües; augment d'erosió del terrenys; creixement de males herbes, brolles i esbarzers per manca de pastures; augment i connexió de les superfícies forestals que determinen els grans incendis.". (Joan Casajoana i Vives, Unió de Pagesos del Bages.)

Actualment els costos repercuteixen bàsicament en els propietaris, sense que rebin la contrapartida per uns rendiments que donen.
 

1.4. La propietat privada dels boscos

Un dels reptes de la gestió de les masses forestals rau a compatibilitzar els rendiments ambientals i els usos públics que genera amb la propietat privada dels boscos. El territori forestal català, compost per 49.567 finques forestals, és en un 77% propietat privada. Un 65% d'aquest territori correspon a finques de més de 25 ha que són propietat de 8.542 persones, i el 35% restant correspon a petites parcel·les de 41.115 propietaris. La responsabilitat de la gestió forestal recau en primer lloc sobre els propietaris.

En aquest sentit es manifesta el Consorci Forestal de Catalunya: "En un país amb uns boscos majoritàriament en propietat familiar i un sistema d'economia oberta sense discussió, el repte a resoldre no es troba en aspectes tècnics (p. e. la detecció o extinció dels focs) o biològics (descripció dels nostres ecosistemes), com hem fet dispersant els nostres limitats recursos en els anys passats, sinó en els aspectes sociopolítics." (E. Rojas. ‘El Temps Ambiental’, núm. 16).

L'evolució de la normativa forestal de Catalunya representa, entre d'altres factors, aquest treball per trobar la millor fórmula de col·laboració entre la propietat pública i les institucions públiques, la compatibilització entre la gestió privada i la supervisió pública, l'optimació de beneficis de producció sense minimització dels rendiments socials i ambientals de les masses boscoses, la busca conjunta per assolir simultàniament i equilibrada les tres funcions que han de tenir els boscos: productiva, ambiental i social, etc.
 

2.   L’alternativa d’una gestió integral necessàriament a llarg termini

2.1. L'alternativa de la "gestió integral"

La gestió dels boscos ens presenta una alternativa: sistema del bosc com a sistema de producció de fusta (rendiment econòmic de l'explotació), o el bosc com a ecosistema complex amb múltiples funcions ecològiques i econòmiques (manteniment d'un hàbitat ecològicament valuós). Alguns autors parlen de la segona opció com una "política forestal integral" caracteritzada per la seva multifuncionalitat: l'adopció d'unes mesures que condueixin a "unes estructures socials biològicament estables que tinguin un cost social mínim, equilibrat i equitativament distribuït que optimi l'oferta de béns i serveis demanats per la societat als boscos de forma permanent". (Rojas, E. 1995)

En altres termes, l'alternativa seria un bosc correctament gestionat, cosa que equival a un bosc que conservi i millori la "qualitat forestal", identificada per C. Ibero i N. Dudley (1995) pels signes de l'autenticitat del bosc, el seu estat de salut, la producció de beneficis ambientals (reserva genètica, que serveixi per conservar i formar sòl, que protegeixi de l'erosió...) i de béns socioeconòmics (altres usos: cinegètica, lleure, científics o educatius). La línia de gestió que es planteja no va encaminada a augmentar la zona boscosa, que per si mateixa no és índex de qualitat ambiental.

D’altra banda, l'assoliment d'un bosc adult suposa una tasca de gestió de 200 anys. Aquesta realitat indefugible fa que la gestió forestal hagi de ser necessàriament sostenible, encaminada a poder extreure d'un territori forestal concret la mateixa quantitat i qualitat de fusta un any rere l’altre.

Aquesta gestió a llarg termini fa encara més necessària l’avaluació dels rendiments ambientals i socials del bosc i que el seu pagament suposi una capitalització a curt i mitjà termini de les explotacions forestals.
 
2.2. Alternatives d'usos com a alternativa?

L'Administració i els propietaris busquen noves rendibilitats al bosc, especialment cercant d’assegurar una millor penetració social de la fusta i de la resta de productes forestals, sobretot en un marc altament competitiu per l'entrada de productes del nord d'Europa. Amb aquesta finalitat es va constituir i treballa el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, radicat a Solsona.

Per una altra banda, la compatibilització del medi natural amb les activitats turístiques i de lleure, si bé pot ser un ajut per a la capitalització del món rural i suposa una valoració dels espais naturals, en cap cas és ni pot ser considerada una alternativa a la problemàtica forestal. A més a més, abans d’endegar iniciatives d'aquest tipus cal assessorar la població rural, fer un estudi de cada zona, tipificar-la adequadament segons el seu ús i regular-lo. Altrament la utilització de les zones naturals per a l'oci a l'aire lliure i el turisme esdevé una activitat indiscriminada, la qual cosa comporta que en certes àrees es produeixi un excés que disminueix el rendiment de la inversió i causa la degradació de la zona.
 

3.  El marc legislatiu del bosc

El marc legislatiu actual està determinat per la Llei 6/1988 forestal de Catalunya com a punt de partida. Aquesta llei, que exerceix les competències de la Generalitat en matèria de boscos, va substituir l'espanyola Llei de la forest del 8 de juny de 1957 i tota la resta de normativa forestal estatal, la qual tan sols segueix aplicant-se com a normativa bàsica que, com a tal, no pot ser contradita per la normativa catalana.

A la normativa específica de boscos cal afegir-hi, però, per completar el marc legislatiu, la normativa sectorial que regula els espais naturals, la normativa territorial i urbanística, la de caça i pesca, la d'aigües, i d'altres. Tot i així, la consideració sistemàtica d'aquesta normativa amb la legislació forestal esdevé una tasca molt difícil atesa la diversitat d'enfocaments i de mesures que unes i altres normatives apliquen.

El marc legislatiu esdevé, però, configurat com un paquet de normatives sectorials mancades de la concepció unitària d'un conjunt normatiu elaborat sistemàticament. En aquesta tasca de sistematització, el Pla Territorial General de Catalunya, aprovat per la Llei 1/1995 del 16 de març, ha estat, pel que fa al món rural, una ocasió perduda per equilibrar la gestió i els usos del territori. Com recull un Dictamen sobre el Pla, emès pel Consell de Protecció de la Natura, "es produeix un greuge per al medi natural i rural pel tracte diferencial que fa el PTG amb la definició dels usos del territori". El dictamen recull que "l'activitat agrària hauria de merèixer un apartat específic, ja que tot i tenir un paper estructurador del territori, de lligam entre diversos espais protegits, de qualitat ambiental [...], no es pot oblidar l'aspecte productiu-econòmic que és el principi i fi de l'activitat agrària". En aquest sentit cal concloure que el PTG no ha aportat les eines adequades de sistematització del marc legislatiu del país. El tractament que fa del medi rural és pràcticament inexistent i la referència al medi forestal és quasi anecdòtica quan recull que "les agressions al medi forestal no provenen de les activitats agràries, sinó de l'excessiva freqüentació i dels efectes secundaris de la contaminació atmosfèrica". Cap referència a la manca de rendibilitat del sector, a l'equilibri de les funcions productiva, social i ambiental dels nostres boscos.

3.1. La Llei 6/1988 forestal de Catalunya

La llei forestal de Catalunya del 19 d'octubre de 1988 va ser promulgada amb una finalitat prou àmplia, recollida en l'article primer: "establir l'ordenament dels terrenys forestals de Catalunya per assegurar-ne la conservació i garantir la producció de primeres matèries, aprofitar adequadament els recursos naturals renovables i mantenir les condicions que permeten un ús recreatiu i cultural d'aquests terrenys".

Tanmateix, aquesta finalitat, tot i la inclusió de paràmetres de sostenibilitat en la llei, és tractada des d'un clar perfil "productivista" quan es marquen els objectius de la Llei: "Promoure i millorar de manera sostinguda la funció socioeconòmica de les masses forestals [...] Promoure una silvicultura adequada i les activitats de primera transformació dels productes del bosc [...] Millorar la rendibilitat de les masses boscoses...". Tot i aquest caràcter, veiem com l'orientació "productivista" no ha aconseguit redreçar per si mateixa la manca de rendibilitat dels boscos catalans, cosa que n’ha fomentat l’abandonament simultani a l'abandonament d'un seguit d'activitats agrícoles. A què cal atribuir aquesta disfunció de la normativa? La llei ja fixa uns objectius que suposen una racionalització de la producció forestal, com són la lluita contra la disminució de la superfície forestal existent, el foment de la col·laboració de les administracions locals, el foment de l'associacionisme i la col·laboració entre els sectors implicats en el sector econòmic forestal, la promoció de la investigació, l'experimentació, i la formació dels productors o gestors d'activitats forestals. Aquests objectius, positius i necessaris indiscutiblement, estan però mancats de mitjans efectius per assolir objectius a curt, mitjà i llarg termini, així com d'instruments d'aplicació.

Ara bé, ha estat sobretot la manca d'assumpció clara de les funcions ambientals del bosc i la manca d'ordenació de la seva funció social el que ha possibilitat l'actual unanimitat social i governativa pel que fa a la insuficiència de mesures públiques i privades per evitar el greu abandonament del sector forestal com a activitat. En el marc espanyol, la preparació d'una nova llei de la forest parteix de la premissa de la necessitat d'una transformació radical del marc normatiu dels boscos.

La llei va establir un concepte de forest que ha estat considerat massa ampli pel que fa a la seva funció. Aquest concepte, tot i que ha permès aplicar la llei forestal a una diversitat de sòls rústics, no és el més adequat des d'una perspectiva de classificació i determinació d'usos, fet que ha portat a una modificació tècnica en el procés d'elaboració de l'Inventari Forestal de Catalunya.

Seguint la línia de la llei forestal de l'any 1932, els aprofitaments forestals estan sotmesos per la llei forestal a una llicència prèvia d'aprofitament, de la qual n'estan exceptuats els terrenys que disposin de Projectes d'Ordenació o de Plans Tècnics aprovats. Estan també exceptuats de llicència, d'acord amb l'Ordre del 16 de juliol de 1991, els aprofitaments forestals per a l'ús domèstic.

La llei forestal pràcticament no ha estat modificada en aquests més de deu anys de vigència, amb excepció de l'adequació de la Llei a les exigències de la Llei 30/92 de procediment administratiu, duta a terme mitjançant el Decret legislatiu 10/1994 del 26 de juliol.
 

3.2. Els instruments públics de gestió forestal

3.2.1. La planificació forestal
La llei va situar com a instrument bàsic de gestió els Plans de Desenvolupament Forestal i va situar en el més alt nivell el Pla General de Política Forestal, encaminat a dur a terme una política forestal integral mitjançant la classificació dels terrenys forestals i la determinació del seu ús.

El Pla General de Política Forestal de Catalunya, aprovat l'any 1994, té la funció –d'acord amb la Llei forestal 6/1988– d'ordenar els terrenys forestals i fer compatible la conservació del medi natural amb l'ús múltiple de les forests. El pla ha de servir per qualificar els terrenys forestals i determinar-ne els usos. Tot i així, la sola lectura de l’índex del Pla ens mostra que bàsicament només es consideren funcions del bosc la producció directa i el foment de les indústries derivades dels recursos forestals i de l'activitat silvícola.

En aquest sentit es troba a faltar, un cop més, la funció integradora del Pla, que no fa cap referència substancial a les funcions ambientals i socials de les forests, que semblen reservar-se per a la legislació genèrica del Pla d'Espais d'Interès Natural, el qual, si bé podria dur a terme aquesta funció, està mancat d'una aplicació territorial general.

El Pla General determina la redacció dels Plans de Producció Forestal, que afecten diferents unitats territorials resultants de dividir el territori en vuit grans àmbits territorials que en alguns casos presenten subdivisions. En total estan previstos 16 Plans de Producció Forestal, d'acord amb els quals s'han de redactar els Projectes d'Ordenació i els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestals, que tenen la consideració de preceptius per als terrenys forestals d'utilitat pública o protectors.

L'ordenació de la política forestal té la seva expressió planificadora més concreta en els Projectes d'Ordenació i en els Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal (PTGMF). Les instruccions generals per a la redacció, l'aprovació i la revisió dels PTGMF a aplicar en els terrenys forestals de propietat privada de Catalunya estan recollides en l'Ordre del 10 de juny de 1991 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i en l'Ordre del 20 de juliol de 1994.

L'activitat planificadora, fonamental en tot desenvolupament de polítiques, que ha dut a terme el sector privat ha apuntat en el cas dels boscos catalans cap a una concepció marcadament productiva a curt termini, sense tenir en compte la pluralitat real de funcions del bosc i la problemàtica específica d'un marc forestal mediterrani de baixa productivitat i extremament fràgil.

El Pla Forestal General de Catalunya preveu destinar 2.000 milions de pessetes anuals a subvencions. D’aquesta xifra, la major part (1.600 milions) es destinarà a incentivar les repoblacions forestals en camps de cultiu abandonats, seguint les indicacions comunitàries. Per a la neteja i repoblació de les zones cremades es destinen tan sols 400 milions.

Tot i així, cal atendre l'opinió dels experts que prevenen sobre la idoneïtat de la "neteja" dels boscos, ja que si la "neteja" consisteix a treure el sotabosc es causa una autèntica agressió al bosc. Per aquest motiu les activitats de neteja haurien de limitar-se a treure els elements aliens al bosc.

3.2.2. L'Inventari Forestal de Catalunya
D'acord amb el precepte de la mateixa Llei forestal, per encàrrec del DARP i del Departament de Medi Ambient, el Centre de Recerca Ecològica i d'Activitats Forestals ha acabat d’elaborar l'Inventari Forestal de Catalunya. Aquest inventari no només integra mesures dasonòmiques sinó que entén el bosc com un ecosistema, cosa que permet projectar el creixement del bosc a termini mitjà, per un període de 20 o 30 anys. L'inventari hauria d'haver estat la base del Pla General de Política Forestal de Catalunya, però la complexitat de les dades a incorporar i la necessitat sens falta d'un Pla General que orientés l'elaboració de plans de gestió i producció van fer que el Pla General de Política Forestal s'aprovés molt abans que s'acabés la redacció de l'inventari. A diferència de l'inventari espanyol, l'inventari català quan parla de superfície forestal fa referència explícita a l'existència d'arbres. Amb aquest criteri, l'inventari arriba a la conclusió que la superfície forestal de Catalunya es manté estable si es té en compte la contrapartida de la pèrdua de sòl forestal pels incendis i el guany per l'abandonament dels conreus. En canvi, segons l'inventari espanyol el bosc creix a Catalunya i es concentra en la quantitat i diàmetre dels arbres i en la quantitat de fusta.

3.2.3. El Centre de Propietat Forestal
En el marc de la gestió dels terrenys forestals de propietat privada, es creà per llei el Centre de Propietat Forestal, que té per objectiu ordenar la producció forestal i promoure la conservació i la millora dels boscos i de les pastures de propietat privada. La delimitació de les funcions del Centre de Propietat Forestal va ser tractada en el Decret 358/1989 del 19 de desembre.

Actualment, el Centre, després del plec de mesures derivades dels greus incendis forestals de l'any 1998, i amb la necessitat de fomentar una major participació del sector privat, té el projecte d'esdevenir una "agència de boscos privats" segons un projecte de Decret en procés de tramitació. Aquesta disposició el configura com un organisme autònom de caràcter administratiu amb capacitat per ordenar la producció forestal dels boscos privats, representar els propietaris davant l'administració, propiciar l'elaboració dels plans de producció forestal i formular propostes i orientacions en matèria forestal.

En el marc del Centre està previst crear un Consell Forestal Assessor, així com un Fons Forestal dels Boscos Privats de Catalunya que es nodreixi bàsicament de les taxes i de les sancions per infraccions que afectin els boscos de titularitat privada.

3.2.4. La unitat mínima forestal
La unitat mínima forestal, com a mesura establerta en la llei forestal, va ser determinada pel Decret 35/1990 del 23 de gener en l'extensió de 25 ha. D'acord amb aquest criteri les finques inferiors a aquesta extensió són indivisibles i en funció d'aquesta es podran autoritzar o no edificacions vinculades a usos agraris.

3.2.5. Els catàlegs
Tal com estableix la mateixa llei forestal, els terrenys forestals d'utilitat pública han d'inscriure's en el Catàleg de Forests d'Utilitat Pública que, d'acord amb l'Ordre del DARP del 26 de novembre de 1993, consta d'un arxiu cartogràfic i fotogràfic i d'un llibre de registre.
 
3.2.6. Els ajuts
Els ajuts a l'activitat forestal en cap cas tenen el mateix pes específic que els ajuts a l'agricultura. La seva conceptuació és cada dia més contestada quan es demana des del sector privat no el foment d'una "activitat forestal subvencionada", sinó l'establiment de retribucions objectives a les funcions socials i ambientals que efectivament el bosc suposa per al país.

La política d'ajuts és, però, la política bàsica seguida per la Unió Europea com a mesura complementària a la PAC. Promou la repoblació forestal de terres agràries com a mesura per evitar l'erosió i millorar la funció hidrològica dels boscos.

Darrerament, els programes de repoblació s'han vist afectats per problemes de finançament de la Unió Europea, apareguts amb forma d'exigència de més condicions comunitàries d'accés als programes de finançament.

Els ajuts existents actualment tenen per objecte:

• 3.2.6.1 El foment de la gestió planificada de les forests de titularitat privada, establert per l'Ordre del 31 de juliol de 1990, que determina la concessió de subvencions, l'accés preferencial a préstecs de l'Institut Català del Crèdit Agrari (ICCA) i l'establiment de tipus d'interès nominal més favorables.

• 3.2.6.2 El foment de les inversions forestals en explotacions agràries i accions de desenvolupament i aprofitament dels boscos a les zones rurals, establert en l'Ordre del 29 de juny de 1993, modificada posteriorment per l'Ordre del 14 de maig del 1996, del DARP. D'acord amb aquesta disposició fou d'aplicació el Decret espanyol 378/1993 del 12 de març, que desenvolupava la normativa comunitària que establia un règim comunitari d'ajuts a les mesures forestals en l'agricultura, d'acord amb el Programa quinquennal (1993-1997) per a Catalunya. Tot i així, d'acord amb l'Ordre del 6 de febrer de 1998, el termini per presentar sol·licituds es va tancar el dia 24 de febrer d'aquest any 1999, data de publicació de l'Ordre en el DOGC.

• 3.2.6.3 Els treballs de conservació i regeneració de suredes i la protecció del suro, establerts en el Decret 42/1989 del 22 de març, que consisteixen en la concessió d'una subvenció dels interessos derivats de préstecs amb entitats financeres.

3.2.7. Mesures contra les plagues forestals
La prevenció de les plagues forestals i la lluita contra aquestes és entesa legalment com l'aplicació de mesures de caràcter silvícola encaminades a prevenir i combatre les plagues i recollides en el Decret 21/1991 del 22 de gener, el qual també determina un seguit de mesures contra l'ús de plaguicides.

3.2.8. Els fons forestals
• 3.2.8.1 El Fons Forestal de Catalunya, definit a la Llei forestal i regulat pel Decret 357/1989 del 19 de desembre, s'integra dins el conjunt de mesures de prevenció dels incendis forestals i de reforestació dels terrenys afectats pel foc.

•3.2.8.2 El fons forestal de millores. La gestió dels Fons de millores per a la conservació i el manteniment dels boscos d'utilitat pública propietat de les entitats locals es regula d'acord amb l'art. 55 de la Llei forestal i mitjançant el Decret 377/1996 del 2 de desembre.

Les entitats públiques propietàries estan obligades a invertir el 15% dels beneficis obtinguts amb els aprofitaments en l'ordenació i la millora de les seves masses forestals. En aquest sentit cal considerar beneficis els ingressos generats per les concessions d'ocupacions, autoritzacions d'ús i permisos en general que afectin les forests d'utilitat pública. La destinació del Fons és el finançament del Programa anual de millores de les forests.
 

4  La normativa de prevenció i extinció d’incendis forestals

4.1. Parlem dels boscos quan es cremen

La successió massa freqüent d'incendis forestals de gran abast fa que esdevingui impossible la regeneració natural i està causant pèrdues irreversibles. La previsió per a aquest any 1999 no sembla gens optimista, ja sigui per la sequera, per la manca de reserves d’aigua o per les prediccions mundials, que adverteixen de la repetició enguany de 8 a 10 grans fenòmens meteorològics que portaran desgràcies als països mancats de les mínimes infraestructures per suportar els grans fenòmens climàtics. Parlem del clima. També parlem dels boscos, però només quan es cremen.

El 90% dels incendis forestals són deguts, intencionadament o no, a l'activitat humana. Per aquest motiu cal una gran campanya de valoració pública dels boscos, una campanya d'educació ambiental de gran abast. Aquesta valoració social dels boscos es troba a la base de l'assignació important de recursos públics per mantenir i millorar les masses boscoses. Així, la mesura de tancar els boscos o de prohibir l’accés al medi natural no és una mesura positiva a causa del seu caràcter antisocial i, en tot cas, accentuaria encara més l'abandonament del bosc. Certament cal ordenar l'accés, però mai, i en cap cas, prohibir-lo.
 

4.2. El marc de la prevenció i extinció d'incendis forestals

El marc legal de la prevenció d'incendis forestals està determinat bàsicament pel Decret 64/1995 del DARP, que recull les prescripcions de la normativa espanyola d'incendis forestals –Llei 81/68 del 5 de desembre sobre incendis forestals, i el seu Reglament, aprovat pel Decret 3769/1972 del 23 de desembre– , per la Llei 6/88 forestal de Catalunya i pel Pla de Protecció Civil d'Emergències per a incendis forestals de Catalunya (INFOCAT), aprovat per acord del Govern del 29 de setembre de 1994.

En el marc de la llei forestal es regularen les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) com a entitats amb personalitat jurídica, formades per propietaris forestals, ajuntaments i associacions, que tenen la finalitat de protegir la natura i les organitzacions professionals agràries. Les ADF convenientment registrades poden demanar ajuts al DARP consistents en la concessió de subvencions per a les actuacions de les ADF, la cobertura d'una assegurança que cobreixi els riscos personals i la possibilitat en cas d'actuacions especials de formalitzar convenis amb el DARP.

El Decret 64/1995 del 7 de març estableix "zones de seguretat" –franges de terreny lliure de tota vegetació arbrada o arbustiva susceptible de propagar el foc– i "zones de protecció" –franges de terreny sense vegetació arbustiva i massa forestal arbrada aclarida–, així com mesures especials pel que fa als factors relacionats amb els incendis: urbanitzacions, habitatges i explotacions agràries, instal·lacions de caràcter industrial i de servei, línies elèctriques, vies de comunicació, abocadors, àrees recreatives, actuacions forestals, cremes controlades, etc. El Decret disposa de normes específiques en funció del període de l'any, amb prohibicions i autoritzacions especials. Totes les actuacions amb foc necessiten autorització i estan expressament prohibides del 15 de març al 15 d'octubre. Finalment, el Decret 64/1995 pretén implantar un seguit de mesures d'autoprotecció de les diferents edificacions en terrenys forestals.

Quant a les mesures de tallada periòdica i selectiva de vegetació en la zona d'influència de les línies aèries de conducció elèctrica per a la prevenció d'incendis forestals, el Decret 268/1996 del 23 de juliol establí els paràmetres bàsics de les tallades i els conceptes precisos que cal tenir en compte.

Finalment, cal considerar l'establiment de plans de prevenció d'incendis en els espais naturals de protecció especial definit pel Decret 378/1986 del 18 de desembre i les mesures específiques de prevenció que es puguin adoptar en cada temporada d'acord amb la llei forestal.

Com a conseqüència dels incendis forestals de l'any 1998, es van establir uns ajuts puntuals adreçats a la regeneració dels boscos afectats i es van subvencionar les tallades de vegetació morta, la redacció de PTGMF i la reposició de béns de les ADF. Amb aquest ajuts es pretenia fer front al desànim del món rural davant d'uns desastres que evidenciaven l'abandonament del sector forestal i la manca d'alternatives per fer viable la vida al món rural. Així mateix, s'establiren subvencions específiques de l'ICCA, adreçades a la reposició i/o reconstrucció dels elements de les explotacions agràries afectats o destruïts pels incendis declarats al juliol de 1998. Les mesures legislatives eren:

• El pla d'ocupació per a la neteja i adequació de les zones afectades pel foc (DOGC 2628 del 24/4/98).
• L'Ordre del 15 d'abril per la qual s'establien ajuts per a l'adquisició de màquines i equips agrícoles, així com per a la incorporació de noves tecnologies. Els ajuts van ser del 15 al 40% segons si la zona es considerava desfavorida o particularment afectada pels incendis (DOGC 2629 del 29/4/98).
• L'Ordre del 22/9/98, publicada en el DOGC núm. 2729, per la qual s'establia una línia d'ajuts extraordinaris per a la regeneració dels boscos afectats, consistent en la tallada de la vegetació morta aprofitant els arbres i apilant-ne les restes no comercialitzables amb la formació de corrons distribuïts homogèniament a les vessants de les finques afectades. Les subvencions podien anar de les 40.000 ptes./ha fins a les 108.000 ptes./ha, segons el treball que es realitzés. El sol·licitant podia demanar un préstec fins al 50% de la subvenció a l'ICCA. També es subvencionaren les revisions dels plans tècnics des de les 1.500 fins a les 3.500 ptes., segons les zones. La subvenció per compra de material de reposició de l'afectat pels focs a les ADF fou del 100%.
 

4.3. Els serveis de prevenció i extinció d'incendis

La regulació dels serveis de prevenció i extinció d'incendis correspon a la Llei 5/1994 del 4 de maig. En aquesta llei general es regulen els aspectes més rellevants de les accions i mesures per a la prevenció i extinció dels incendis. En aquest sentit els municipis de més de 20.000 habitants han de tenir un servei per evitar i apagar els incendis. La Generalitat pot prestar aquest servei si el municipi no pot, amb la conseqüent aportació econòmica del municipi; la llei crea una contribució especial per a les empreses d'assegurances que contractin pòlisses que cobreixin riscs d'incendis i es regulen els bombers voluntaris com a adscrits al Departament de Governació als efectes de la seva operativitat.
 

5.   Nous instruments de gestió per a un bosc valorat

Una nova gestió forestal adreçada a la qualitat és un dels objectius inevitables. Una valoració social del bosc com un espai fràgil i valuós que demana un tractament global, fruit de la concertació social basada en els rendiments ambientals que ens aporta. Tothom aposta per un paisatge tipus mosaic que combini masses forestals discontínues amb camps de conreu i pastures. Tothom es posa d'acord en la necessitat de fixar la població a les zones rurals. Tothom vol una política de prevenció d'incendis. Aquests objectius no poden ser assolits sense una gestió forestal de qualitat, però també hi ha acord sobre el fet que una adequada gestió forestal és insuficient per evitar el despoblament, que una adequada gestió forestal és insuficient per prevenir els incendis forestals.

No és només un problema de gestió. Hi ha un consens, i per tant no dic res de nou, sobre la necessitat d'una política d'abast més ampli que l'actual, amb una intervenció de més ampli espectre, una política que incorpori estratègies per assolir un millor equilibri territorial i ambiental. Molts dels problemes del bosc es deriven de factors aliens al bosc: abocadors, línies elèctriques, infraestructures...

Cal l'assumpció d'una gestió forestal responsable per part dels propietaris forestals i una política forestal molt més àmplia que d'una manera específica incideixi en una fiscalitat verda que pugui compensar els beneficis ambientals derivats d'una correcta gestió forestal. Les contrapartides públiques a la gestió privada i una fiscalitat favorable són els instruments que té el poder públic per reconèixer la funció social i ambiental dels gestors forestals. Unes contrapartides no en funció de la producció de béns, sinó de la productivitat ambiental i social, molt sovint inversament proporcional a la capacitat de producció de fustes, llenyes i altres productes silvícoles.

Els sindicats agraris també ho recorden quan ens diuen que la política agrària i forestal necessita més "sentit comú pagès": millores en les mesures d'acompanyament de la PAC, una adequada política d'estructures, l’afavoriment de les polítiques regionals sobre zones homogènies, la concessió de prioritat a les explotacions familiars i, finalment, l’abandonament del perfil d'una activitat mal subvencionada per anar cap a una activitat degudament valorada pels beneficis ambientals i socials que genera.
 

Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions

  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya     DL: B-44071-91     ISSN:  1130-4022