 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Ecologia i gestió de l’aigua a Catalunya
Narcís Prat
Departament d’Ecologia, Universitat
de Barcelona
Tradicionalment, la gestió
de l’aigua ha anat dirigida a cobrir un dèficit sempre creixent
amb noves ofertes d’aigua. Cal substituir aquest model per un basat en
l’ús racional i sostenible del recurs i en la protecció del
medi, tal com preveuen les noves lleis en aquest àmbit. En efecte,
la gestió hídrica del futur més immediat rau en satisfer
alhora els usos humans i les necessitats ambientals. Per tenir èxit
en aquesta tasca, cal examinar per què la gestió del passat
ha resultat insatisfactòria i quina és la millor estratègia
de gestió per a un país petit, mediterrani i molt actiu com
és el nostre.
A les portes del tercer mil·lenni, la gestió de l’aigua a Catalunya i Europa es troba en un moment decisiu que es reflexa en propers canvis importants en l’ordenament jurídic. A Catalunya amb una llei que tot just s’acaba d’aprovar (la Llei d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua), a Espanya amb la reforma de la Llei d’aigües i, finalment, a Europa en la propera aprovació de la Directiva Marc de l’aigua. A totes tres lleis surten les mateixes paraules clau, «ús racional i sostenible de l’aigua»; «preservació, protecció i millora del medi» o «manteniment o millora de l’estat ecològic». L’objectiu de la gestió per al proper mil·lenni se centra tant en garantir el recurs com en fer-ho mantenint o millorant l’estat ecològic dels ecosistemes aquàtics.
La gestió de l’aigua a Catalunya: noves perspectives, vells problemes
Fins ben endinsat el segle
XX l’únic objectiu de la gestió de l’aigua a Catalunya i
Espanya va ésser garantir la disponibilitat del recurs fos com fos,
anant-lo a buscar on calgués (estratègia de l’oferta), desprès
s’hi afegí la preocupació per la qualitat de l’aigua com
a beguda (recurs en condicions) mentre que els problemes ambientals lligats
a la sobreexplotació dels recursos i la degradació dels ecosistemes
aquàtics han començat a preocupar-nos ara fa ben poc quan
el sanejament mitjançant depuradores no s’ha vist com un fre al
creixement sinó com una necessitat. Per al proper mil·lenni
la gestió de l’aigua sembla que tindrà com a eix central
la preservació del medi sense oblidar el dret de totes les persones
a tenir una garantia de quantitat i qualitat en l’abastament d’aigua.
Ens podríem preguntat
si a Catalunya, un país mediterrani amb pluges escadusseres i irregulars,
és possible establir una política de gestió de l’aigua
que tingui el medi com a preocupació fonamental. Podem realment
garantir bons nivells d’abastament de qualitat i alhora tenir uns rius
amb bon estat ecològic?
Catalunya és un país
amb molta activitat industrial i amb un ús de l’aigua intens quan
els recursos són limitats i hi ha una forta competència pels
recursos, ja sigui entre els diferents usuaris com entre aquests i el medi.
Com a conseqüència els ecosistemes naturals han patit una degradació
important tant per la sobreexplotació dels recursos com pels usos
que se’n fan de l’aigua amb la contaminació associada. Per això,
i tot l’esforç fet per sanejar les aigües, tenim molt problemes
en la restauració de l’estat ecològic dels nostres ecosistemes
aquàtics fins al moment.
D’altra banda Catalunya
és un país molt extens i la problemàtica de l’aigua
no és la mateixa a les zones d’agricultura de regadiu que a les
zones urbanes i industrials. En conjunt a Catalunya, segons els plans hidrològics
de les conques internes i de l’Ebre, la demanda urbana i industrial és
una tercera part de l’agrícola (1.039 hm3/any comparat amb 2.522
hm3/any) però aquests valors són molt diferents si comparem
la conca del Segre amb una demanda agrícola de 846 hm3/any i la
domèstica i industrial de només 41 hm3 amb el Baix Llobregat,
on aquestes proporcions s’inverteixen (50 hm3/any agrícoles i 527
hm3/any domèstics i industrials). La diferent distribució
de recursos i demandes ja ha generat varis transvasaments, com el del Ter
a la regió de Barcelona o la de l’Ebre al Camp de Tarragona.
Fins ara la gestió
de l’aigua ha anat dirigida a cobrir un dèficit sempre creixent
amb noves ofertes d’aigua. Aquest model no pot continuar sent el mateix
en el futur. Caldrà substituir-lo per un model diferent d’acord
amb el que preveuen les normes esmentades a l’inici d’aquest treball. Si
el futur que ens arriba és la gestió per satisfer alhora
els usos i les necessitats ambientals, cal que examinem per què
el passat ha resultat insatisfactori i quina és la millor estratègia
de
gestió per a un país petit, mediterrani i molt actiu.
Lliçons del passat proper: el Pla de sanejament de Catalunya
Un esforç important
Catalunya s’ha destacat
pel seu impuls en implementar un Pla de sanejament dirigit a complir la
directiva europea sobre depuració de les aigües que preveia
que el sanejament de les ciutats amb més de 2.000 habitants fos
realitzat abans de l’any 2000. Aquest esforç s’ha posat com a exemple
per a molts països mediterranis i s’ha realitzat mitjançant
l’impuls d’una entitat creada només per a això: la Junta
de Sanejament adscrita al Departament de Medi Ambient de la Generalitat
de Catalunya. Aquesta entitat ha editat recentment un balanç de
la seva acció de sanejament des de l’any 1992 a l’any 1998. Els
números són prou importants. De 90 depuradores en servei
i 53 en construcció s’ha passat a 210 funcionant i 48 en construcció
a més de 39 previstes, fins arribar a les 297 grans depuradores
que estaran en funcionament el 2001. Pels pobles amb menys de 2.000 habitants
equivalents (encara pendents de sanejament) es preveuen construir fins
a 1.700 sistemes de tractament d’aigües residuals entre el 2001 i
el 2005 i així completar el Pla de sanejament de Catalunya. També
se’ns informa en l'opuscle del Programa de tractament de fangs, encara
avui en dia enviat principalment a abocadors o al mar (més de 125.000
t/any), però que es preveu compostar o assecar tèrmicament
abans del 2001, instal·lant sistemes de cogeneració a les
grans depuradores (fins a una potència de 80 MW).
També en el treball
esmentat hi ha una informació dels resultats del Programa de sanejament
d’aigües industrials, on s’ha reduït la càrrega contaminant
que cal tractar des de 82.564 t de DQO/any fins a 44.875, essent la reducció
més important aquella que s'abocava a la llera pública (de
63.141 a 18.421 t/any). Per això s’han fet a les indústries
catalanes 436 PDG (Programes de descontaminació gradual), i s’han
donat 516 subvencions a empreses per adequar els seus sistemes de sanejament
o pretractrament. Finalment se’ns informa que l’any passat es van fer 8.466
inspeccions a empreses.
Els resultats: millors
i pitjors
El resultat d’aquest esforç
s’ha avaluat per part de la Junta de Sanejament mitjançant l’índex
ISQUA, un índex de qualitat de l’aigua que varia entre 0 i 100 i
que utilitza 5 paràmetres fisicoquímics, la temperatura,
la DQO, les matèries en suspensió, l’oxigen dissolt i la
conductivitat. De l’any 1992 a l’any 1998 s’ha passat de 55 a 143 punts
de control. Segons aquest índex fisicoquímic la qualitat
de les aigües dels rius catalans ha millorat molt. Si ens fixem en
els rius Foix, Tordera, Besòs i Llobregat (que tradicionalment han
estat els més contaminats de Catalunya) la recuperació, segons
aquest índex, és espectacular com es pot veure a la Taula
1 on hem agrupat en 5 categories els punts mostrejats en aquells dos anys,
tot i que el nombre de punts mostrejats el 1992 era molt baix. Partint
d’aquesta taula hom podria mostrar-se molt satisfet del resultat de la
política de sanejament i pensar que els nostres rius estat nets
i plens de vida.
Per tal de corroborar aquesta
visió de la recuperació dels rius Tordera, Besòs,
Llobregat i Foix, hem comparat les dades de l’ISQUA amb les de la qualitat
biològica dels mateixos rius extretes de l’estudi que realitza l’equip
ECOBILL de la Universitat de Barcelona per encàrrec de l’Àrea
del Medi Ambient de la Diputació de Barcelona sobre la seva qualitat
ecològica. En aquest estudi s’utilitza un índex biològic,
l’índex FBILL, que usa els organismes macroinvertebrats (o sigui
insectes, cargols etc., de mida superior a 250 micres) com a indicadors
de la qualitat de l’aigua. EL seu valor fluctua entre 0 (qualitat pèssima)
i 10 (excel·lent). A la Figura 1 s’indica en un mapa la qualitat
biològica dels quatre rius en tots els punts mostrejats l’estiu
del 1998.
Com es pot veure a la Taula 1 i a la Figura 1 encara queden força punts de qualitat biològica pèssima als nostres rius (valors inferiors termèdia (FBILL entre 54-5) o sigui que de rius contaminats n’hi ha un 18%, mentre que de llocs on la comunitat biològica no es diferencia massa de la natural n’hi ha només un 37% (mentre l’ISQUA apuja aquest valor fins a un 52%). Tanmateix els punts que ea FBILL 4), fins a un 15% dels punts estudiats, especialment a la part més baixa dels rius i molts estan al Besòs, mentre que segons l’ISQUA només un 5% dels punts es trobarien en aquesta situació. De la categoria intermèdia (FBILL entre 54-5) o sigui que de rius contaminats n’hi ha un 18%, mentre que de llocs on la comunitat biològica no es diferencia massa de la natural n’hi ha només un 37% (mentre l’ISQUA apuja aquest valor fins a un 52%). Tanmateix els punts que es troben a la categoria de FBILL 6-7 no vol dir que estiguin en bones condicions, molt d'ells tenen un grau important d'alteració (sobretot eutròfia). Els valors de l’índex fisicoquímic no informen adequadament de la qualitat ecològica de l’aigua dels rius i la relitat és que el Pla de sanejament pot haver millorat la qualitat fisicoquímica dels rius catalans, però no ha assolit el mateix grau de regeneració de la seva qualitat biològica.
Les raons de la diferència
L’objectiu de l’actual Pla
de sanejament ha esta complir la directiva sobre depuració d’aigües
que fixa només dos paràmetres de mesura de l’eficàcia
del sanejament, la DBO i els sòlids en suspensió, que han
de ser inferiors a 25 ppm a la sortida de depuradora. El Pla per complir
aquesta directiva ha consistit en construir ràpidament infraestructures
(col·lectors, depuradores), prevaler la rapidesa i obviar el fet
que el medi receptor són rius mediterranis amb cabals molt baixos
o nuls, de vegades. Les diferències es deuen també que l’índex
químic emprat per mesurar l’eficàcia del Pla (ISQUA) no és
una bona mesura de la qualitat de l’aigua dels ecosistemes fluvials, la
qual s'ha de mesurar amb indicadors biològics com es reconeix a
la Proposta de la Directiva marc sobre les aigües.
Tot i que cal reconèixer
l'esforç important realitzat en els darrers anys i una millora en
les condicions biològiques d’alguns rius gràcies al sanejament,
(l’any 1992 el nombre de punts inclosos en la categoria de contaminats,
o sigui índex biològic 5 o inferior en els quatre rius estudiats
era de fins a un 50%), la situació no es pot considerar satisfactòria,
sobretot si es té en compte la milionària inversió
que s’ha fet (fins a 400.00 milions per any).
El fet que els rius mediterranis,
com el Besòs o el Foix, no hagin recuperat la qualitat de les aigües
es deu a diversos factors però dos són molt importants:
• La falta de dilució
del cabal abocat per les depuradores.
• Les elevades concentracions
d’amoni que aquestes (fins i tot les biològiques) aboquen als rius.
El disseny del Pla de sanejament
de Catalunya va oblidar que l’amoni amb pH elevats es transforma en amoníac
el qual és enormement tòxic en concentracions molt baixes
i això significa que els peixos i la majoria de macroinvertebrats
es poden morir en valors tan baixos d’amoni, com d’1 ppm, mentre algunes
depuradores aboquen al medi valors tan alts com 20 o 30 ppm. Per això
no s’ha recuperat la fauna piscícola i invertebrada de la majoria
dels trams baixos del Besòs, Congost, Tenes, Ripoll o de la riera
de Rubí o la del Gurri aigües avall de la depuradora de Vic.
El paper clau de l’amoni
es pot veure a tots els trams de riu posteriors a les grans depuradores
biològiques que s’han construït els darrers anys a les parts
baixes del Besòs, el Foix i el Llobregat. A la Taula 2 es presenta
la llista de les deu primeres depuradores en cost d’explotació (segons
l’avanç del pressupost del 1999 de la JS) i es computen els seus
efectes al medi. Totes les depuradores citades són actualment biològiques,
excepte la de Sant Adrià del Besòs que és fisicoquímica.
En aquestes grans depuradores
hi ha problemes de funcionament per la barreja d’aigües industrials
i domèstiques que dificulta el sanejament (és fàcil
fer funcionar la depuradora de Ribes de Freser, per exemple, però
més complicat la d’Igualada). El problema de fons, però,
és de disseny (no s’ha pensat en els nivells d’amoni de sortida
com un problema) i que no s’han tingut en compte que el medi receptor moltes
vegades és un riu sec o sense capacitat de dilució, cosa
que impossibilita la regeneració de l’ecosistema aquàtic.
Es pot dir que molts rius catalans neixen avui a les depuradores (el Congost
a la depuradora de Centelles i després a la de Granollers, el Ripoll
a la de Sant Llorenç Savall i de nou a la de Castellar del Vallés,
la riera de Caldes a la depuradora de Caldes de Montbui, el Foix a la depuradora
de Vilafranca del Penedès, la riera de Rubí a la depuradora
de Terrassa, etc.).
Les grans depuradores biològiques
catalanes deixen l’aigua amb una DBO i DQO i un contingut d’amoni amb valors
entre 5 i 10 vegades superiors als que es troben en qualsevol riu (que
no haurien de superar els 5, 10 i 0,5 ppm respectivament dels tres paràmetres
esmentats). Per tant es requeriria un cabal en el riu que permetés
la seva dilució i autodepuració. Aquest no és el cas
dels rius mediterranis, sempre de cabal migrat i per això el model
de Pla de sanejament actual no garanteix la recuperació dels nostres
rius, tot i les millores que hi ha hagut en alguns d’ells. En resum, el
balanç del sanejament de Catalunya no és tan optimista ni
tan satisfactori com pugui semblar en l’opuscle que la Junta ha editat.
Les millores en alguns rius no poden amagar una decepció important
pel que fa a la recuperació de la vida als rius (molts polítics
i gestors no han pogut complir la seva promesa de banyar-se a sota de les
depuradores que han inaugurat).
L’estat ecològic, molt més que la qualitat de l’aigua
Els rius com a ecosistemes
aquàtics són molt més que la vida a l’aigua, ja que
les de la seva ribera són tant o més importants que les comunitats
aquàtiques. La ribera és la franja inundable prop del riu
que va des del canal d’aigües baixes fins a la zona on arriben les
inundacions més importants i per això la vegetació
és especial, lligada a la presència de l’aigua a la qual
els arbres poden accedir mitjançant les seves arrels. El sistema
de ribera és un veritable cau de biodiversitat i un element clau
com a corredor biològic de contacte entre els diferents ecosistemes
de Catalunya. Aquestes són un veritable corredor biològic
que garanteixen que els espais protegits a Catalunya no esdevinguin illes
enmig d’un sistema urbà o semiurbà.
Per això, la qualificació
de la ribera té una rellevància molt gran en el càlcul
de l’estat ecològic dels rius. Per als rius mediterranis, hem dissenyat
un índex que qualifica l’ecosistema de ribera amb valors entre 0
i 100 (índex QBR). A aquesta puntuació s’hi arriba considerant
quatre característiques del sistema de ribera (cada una d’elles
valorada en 25 punts). Les característiques que cal mesurar són:
• La cobertura de la vegetació.
Una bona cobertura significarà que no existeixen alteracions que
impedeixen de forma continuada el creixement de la comunitat vegetal.
• L’estructura. Es tracta
d’avaluar la complexitat estructural de la vegetació i es pot dir
que és una avaluació indirecta de la biodiversitat del sistema.
• La potencialitat del sistema
per tenir una varietat important d’arbres de ribera, una mesura de la complexitat
del sistema que cal ponderar per cada tipus geomorfològics diferents
de riu. Inclou una mesura de naturalitat segons les espècies trobades
siguin autòctones o introduïdes.
• L’alteració del
canal fluvial de forma permanent per l’home, valorant la presència
d’infraestructures en el tram estudiat.
La manera de calcular aquest
índex i la seva aplicació al Llobregat, Foix, Tordera i Besòs
es pot trobar de forma detallada a altres publicacions (veure bibliografia).
Segons el valor de l’índex tenim cinc rangs de qualitat que
són:
• Bosc de ribera sense alteracions,
qualitat molt bona, estat natural: valors > 95
• Inici d’alteració,
qualitat bona: 75-90
• Alteració important,
qualitat regular: 55-70
• Forta degradació,
qualitat dolenta: 30-50
• Degradació extrema,
qualitat pèssima: valors <35
Emprant les dades dels estudis
realitzats pel Departament d’Ecologia per a l’Àrea de Medi Ambient
de
la Diputació de Barcelona, es pot fer una avaluació de la
situació de les riberes als quatre rius esmentats. Com es pot veure
a la Taula 3 la situació dels boscos de ribera als rius estudiats
és en general dolenta ja que gairebé un 60% dels llocs visitats
tenen un valor del QBR molt dolent o pèssim i només un 7%
es poden qualificar com en estat natural. A la Figura 2 es presenta un
mapa amb el valor del QBR en els mateixos punts en què es va estudiar
la qualitat biològica. Com es veu les parts baixes estan en una
situació pèssima pel que fa el bosc de ribera (alta volta
colors taronges o vermells), però també en algunes parts
altes els valors són relativament baixos. La degradació de
les riberes es deu a diferents causes: la urbanització dels marges,
l’extracció d’àrids, la ramaderia intensiva prop del riu
o l’excessiva freqüentació. Fins i tot de vegades la Junta
de Sanejament ha construït els col·lectors pel mig del riu
destruint l’ecosistema de ribera. D’altres vegades la pròpia administració
(i especialment la Junta d’Aigües) s’encarrega d’impossibilitar la
regeneració de les riberes amb les seves actuacions de canalització
o de neteja de rius per evitar els problemes de les inundacions ja que
es considera que els arbres poden obstruir els ponts i per això
el millor és tallar els arbres (en canvi no s’ha considerat que
la culpa la poden tenir els ponts que no estan ben fets). La conservació
dels rius com a ecosistemes requereix que el sistema de ribera tingui un
bon estat de salut, i per tant s’han de tenir en compte quan s’ha
de definir l’estat ecològic dels rius.
L’estat ecològic dels rius mediterranis
La mesura de l’estat ecològic
dels rius requereix un índex integrador que ens defineixi la qualitat
ecològica global de l’ecosistema aquàtic. El concepte d’estat
ecològic s’origina a la Proposta de directiva marc sobre les aigües
de la Comissió de la Unió Europea de 1997 (COM(97) 49 final.
1997) i és un concepte administratiu que recull altres idees anteriors
pròpies de la literatura científica, com els de salut de
l’ecosistema (Munawar) o la integritat ecològica (Karr), per exemple.
Com hem dit repetidament determinar l’estat ecològic és un
dels elements claus de la Proposta de directiva de 1997 i per tant és
la perspectiva clau per a la gestió de l’aigua per a l’inici del
proper segle. La definició de l’estat ecològic es pot llegir
al preàmbul de la pròpia Llei d’ordenació, gestió
i tributació de l’aigua i també a la Reforma de la Ley de
aguas. Diu la Llei:
«5) Estat ecològic:
una expressió de la qualitat de l’estructura i el funcionament dels
ecosistemes aquàtics associats a les aigües superficials. Té
en compte la naturalesa fisicoquímica de l’aigua i els sediments,
les característiques del flux de l’aigua i l’estructura física
de la massa d’aigua, però se centra en la condició dels elements
biològics de l’ecosistema.»
Aquesta és la primera
vegada que de forma clara queda reflectida en una llei la importància
dels seus components biològics per establir quina és la qualitat
del sistema. En el futur caldrà, doncs, analitzar la qualitat
global del sistema aquàtic, o sigui, determinar el seu estat ecològic.
Els esforços realitzats per a la millora de la qualitat dels ecosistemes
(com el sanejament o les actuacions de restauració de les lleres)
o les accions en sentit contrari (sanejament incomplet, canalitzacions,
extraccions d’àrids, etc.) es valoraran atenent sobretot a la comunitat
d’organismes aquàtics, incloent la situació de les riberes.
És evident que la
valoració de l’estat ecològic serà relativament complex
i seran necessaris equips de gent de diverses disciplines per fer-ho. S’han
d’estudiar totes les comunitats aquàtiques (plantes, invertebrats,
peixos, altres vertebrats), les riberes (vegetació, estructura)
identificar els paràmetres fisicoquímics claus i, fins i
tot la, geomorfologia del riu. La mateixa Proposta de directiva europea
no ha desenvolupat encara la manera de fer-ho i sembla que deixarà
que cada país ho faci seguint un sistema propi però que es
pugui comparar amb el dels altres.
Una primera aproximació
al problema es pot fer utilitzant un índex de caracterització
ràpida que tingui en compte les diferents parts de l’ecosistema.
Això és el que hem fet el grup de recerca ECOBILL de la Universitat
de Barcelona en col·laboració amb l’Àrea de Medi Ambient
de la Diputació de Barcelona, del Consorci de la Conca del Besòs,
del laboratori de Sant Joan Despí d’SGABSA, de la Mancomunitat de
Municipis del Penedès-Garraf i de la Fundació Rectoria Vella
de Sant Celoni. Hem elaborat un índex de qualitat integrada de la
qualitat de l’ecosistema fluvial que pertany a la família dels índexs
d'avaluació ràpida de la qualitat de l'aigua, ja que fa una
valoració de l’estat ecològic del sistema de forma ràpida
i simple utilitzant dos atributs de la zona mostrejada:
• L’índex de qualitat
biològica FBILL basat en els macroinvertebrats.
• L'índex QBR que
valora l’estat de conservació de les riberes.
La metodologia és
molt senzilla: una vegada calculat l'índex biològic FBILL
i el QBR, l'estat ecològic s'obté amb el valor dels dos índexs,
tal com apareix a la Taula 4. Amb aquesta taula podem establir cinc nivells
d’estat ecològic del riu d’acord amb la situació conjunta
de la qualitat biològica de les aigües i de les característiques
de la ribera.
En el cas dels rius Tordera,
Besòs, Llobregat i Foix, les dades globals del seu estat ecològic
el 1998 es poden trobar a la Taula 5. Com es pot veure dels 81 punts valorats
en els quatre rius, 42 (més de la meitat) es troben en un estat
ecològic dolent o pèssim i només 13 es poden considerar
en estat natural. Aquests corresponen sobretot a les capçaleres
del Llobregat i el Foix i als punts del Besòs i el Tordera que es
troben dins el Parc Natural del Montseny. Els que estan en situació
més crítica són els corresponents a les parts baixes
de tots els rius, tant per la degradació de les riberes com per
la situació de la qualitat de l’aigua, encara no depurada correctament
o afectats per derivacions de cabals o per falta de dilució.
A la Figura 3 hem fet un
resum de l’estat ecològic dels quatre rius, d’acord amb les dades
recollides fins ara on hem considerat a més de les característiques
biològiques de l’aigua i la ribera, alguns paràmetres fisicoquímics
(com l’amoni o els nutrients). Hem establert unes àrees que mostren
les zones amb estat pèssim (gris fosc), molt dolent (gris), dolent
(gris clar), regular (blau cel) i bo (blau fosc) i que reflexa la situació
en què es troben els quatre rius esmentats, que són els que
presenten una problemàtica més important de contaminació.
Els rius mediterranis de poc cabal amb molta pressió humana i sense
ser valorats com a ecosistemes són molts difícils de recuperar,
fins ara no ho hem aconseguit, però cal insistir per arribar a una
situació en la qual podrem afirmar que tenim rius vius.
Hem de recordar que en aquesta
avaluació encara no s’han inclòs altres característiques
dels rius que s’hauran de mesurar en el futur, com ara la població
de peixos i la presència d’espècies introduïdes als
rius com els crancs americans, cosa que podria fer que alguns punts de
qualitat bona o regular encara empitjoressin la seva situació.
L’aigua com a recurs, gestió de l’oferta o estratègia ecosistèmica?
L’estat ecològic deficient de la majoria dels rius mediterranis s’explica per molts motius, però un motiu clau és la forta explotació dels recursos que s’utilitzen per abastar la població, per regar o per produir energia elèctrica (és especialment important l’efecte de les minicentrals). Com a conseqüència alguns rius baixen totalment secs o tenen cabals molt migrats. La major part del problema es deu al fort consum d’aigua que tenen les poblacions costaneres i industrials de Catalunya i sobretot a la gran concentració de la població i l’activitat industrial a la regió de Barcelona. Els transvasaments fets fins ara (del Ter, de l’Ebre) ho han estat per satisfer la set de les ciutats i les indústries i els que es planegen per al futur també van dirigits a apaivagar els dèficits que s’estimen que es produiran en el futur. Si els rius es queden secs o amb cabals migrats per la captació excessiva d’aigua, el seu estat ecològic serà molt dolent per causa que el riu ha deixat de ser-ho (en el moment que s’ha assecat) o que no pot digerir la contaminació que se li aboca. Realment fa falta tanta aigua que és impossible millorar la salut dels nostres ecosistemes sense un nou transvasament d’aigua a la regió de Barcelona?
Les previsions de futur
seguint l’estratègia de l’oferta
L’aigua que proveeix la
regió de Barcelona prové de tres fonts diferents, d’una banda
aigües subterrànies dels pous, municipals o de les companyies
d’aigua, d’altra les aigües superficials captades al riu Llobregat
i finalment les aigües del Ter. Tot el sistema està connectat
per una xarxa regional extensa que abasta fins a 4 milions i mig d’habitants
i pot obtenir uns recursos mitjans anuals de prop de 499 hm3 dels quals
173 hm3 provenen de fonts subterrànies, 100 hm3 del riu Llobregat
captades a Sant Joan Despí (Agbar) i la resta de la xarxa ATLL (del
Llobregat a Abrera i del Ter provinents de El Pasteral i potabilitzades
a Cardedeu). Actualment a la regió de Barcelona augmenta el consum
a la corona exterior metropolitana (increments de fins al 29% al Maresme
els anys 1992-1995), mentre que disminueix a l’àrea central (disminucions
de fins el 13,73% a l’àmbit de l’entitat metropolitana entre 1991
i 1996).
Què s’esdevindrà
en el futur? Com que per llei l’abastament de la regió de Barcelona
recau fins ara en ATLL (Aigües Ter-Llobregat, una empresa pública),
aquesta ha fet una previsió de futur per a l’any 2025 basada en
les següents premisses:
• Increment de la població
en mig milió de persones.
• Increment del consum per
càpita.
• Ja no és possible
fer més estalvis.
• L’aigua del Llobregat
és de mala qualitat i s’ha de disminuir el seu consum per a la població.
• Hi ha sobreexplotació
dels recursos subterranis i per tant s’ha de disminuir el consum d’aigua
de pous.
• Cal augmentar el cabal
ecològic del Ter i del Llobregat fins al mar.
Així s’arriba a la
conclusió que cal portar recursos addicionals com es dedueix del
balanç de la Taula 5 elaborada a partir dels estudis d’ATLL publicats
el 1999. En aquesta taula es descriuen tres escenaris, el primer (2025a)
suposa reduir la sobreexplotació dels aqüífers mantenint
la potabilització de l’aigua a Sant Joan Despí i augmentant
el consum per al creixement de la població. En el segon (2025b),
es manté l’escenari de creixement i els supòsits anteriors
i a més s’elimina la potabilització de Sant Joan Despí
per la manca de qualitat de l’aigua. Finalment en el tercer escenari (2025c)
es programa una contenció del consum però es disminueix l’explotació
dels pous i s’elimina la captació a Sant Joan Despí per la
manca de qualitat. En tots els casos es conclou que fa falta més
aigua i calen recursos addicionals o sigui que ens cal un nou transvasament.
Aquests valors han estat els que s’han utilitzat per demanar el transvasament
de les aigües del Roine a Catalunya d’entre 10 i 15 m3/seg.
El control de la demanda
i possibilitats d’una gestió alternativa
Els arguments de demanda
creixent per la necessitat de no sobreexplotar els pous, millora de la
qualitat, garantia d’abastament o assegurar uns cabals ambientals semblen
molt raonables i podríem pensar que un nou transvasament és
imprescindible. Però trobem a faltar en aquestes xifres algunes
consideracions que podrien moderar el consum i no queda clar si es pot
estalviar aigua o és possible la reutilització de les aigües
depurades per a usos municipals o industrials. Hem fet un càlcul
alternatiu de la despesa d’aigua a la regió de Barcelona emprant
una estratègia de sostenibilitat o gestió ecosistèmica
(Taula 6). Aquesta es basa en:
• Explotació sostenible
dels recursos subterranis, acceptant com diu ATLL una disminució
de l’explotació des de 173 a 92 hm3/any, tot i que s’hauria d’estudiar
millor aquesta xifra que està basada en una enquesta realitzada
a les companyies d’aigua.
• Estalvi industrial. Segons
l’estudi encarregat per ATLL hi ha una possibilitat d’estalvi addicional
a la indústria que s’ha avaluat com a màxim en 20 hm3/any.
Acceptem aquest valor com un mínim que descomptem de la despesa
industrial actual (de 156 a 136 hm3/any).
• Estalvi domèstic.
En aquest sentit, amb unes dades d'un estudi de Madrid, ATLL l’avalua en
62 hm3/any, però considera que és molt complicat assolir-ho
i no ho té en compte en el seu balanç final. Pel que fa a
les pèrdues, es calcula que avui la xarxa té només
un 10% de pèrdues reals pel que es considera inviable econòmicament
fer estalvis addicionals. Com que en l’estratègia ecosistèmica
fixem un valor de 150 l/persona/dia, l’estalvi i la disminució de
pèrdues ja queden inclosos en aquest valor i per això no
els considerem de forma individualitzada a la Taula 6.
• Qualitat. Eliminar la
potabilitzadora del Baix Llobregat per la salinitat elevada de l’aigua
no és una mesura sostenible (s’han de consumir els recursos de la
pròpia conca). Amb accions no massa cares es podria reduir i disminuir
la salinitat a menys de la meitat (control de les aportacions a la riera
del Fusteret a Súria i altres aportacions dels runams de Sallent)
com ja ha estat proposat per la pròpia Agbar. Mantenim els 100 hm3/any
com a recurs que s’ha d’utilitzar en el nostre balanç alternatiu
de la Taula 6.
• Cabals ecològics.
La problemàtica dels cabals ecològics és complexa
i en els rius Llobregat i Ter no es pot separar de la presència
de minicentrals que deriven els cabals. Els 3 m3/seg actualment previstos
a la pròpia legislació que haurien de circular pel baix Ter
farien que el riu tingués una qualitat ecològica acceptable
si no hi haguessin les minicentrals que deriven l’aigua. Aquest problema
s’ha de solucionar regulant les extraccions de les minicentrals i fixant
un cabal de compensació al riu per a cada tram. En el cas del Llobregat,
a més, es podria usar l’aigua de la depuradora del Prat com a cabal
ecològic pel seu darrer tram, remuntant-la fins a Sant Boi. No considerarem,
doncs, recursos addicionals necessaris per al cabal ecològic dels
dos rius en el nostre balanç de la Taula 6.
• Augment del consum per
a la població. Si suposem un increment de població de mig
milió de persones i que cada habitant tingui una despesa domèstica
de 261 litres cada dia, la quantitat d’aigua necessària seria de
636 hm3/any (Taules 5 i 6). Però amb una estima més real
del creixement poblacional (per exemple, 4,6 milions) i un consum responsable
de 150 l/persona/dia la demanda urbana es redueix a 252 hm3/any, una diferència
considerable.
• Reutilització.
ATLL l’avalua com a màxim 34 hm3/any, mentre la Junta de Sanejament
en la seva memòria de 1997 ja tenia una reutilització planificada
de fins a 283 hm3/any. Si el 15% de despesa d’aigua que s’utilitza per
a serveis municipals fos d’aigua regenerada això permetria estalviar
fins a 37 hm3/any. Usarem aquesta xifra en els nostres càlculs com
a mínim possible.
Amb tots aquests càlculs
alternatius fets a la Taula 6, on es compara la situació actual
real derivada de l’estudi d’ATLL, la situació prevista per ATLL
el 2025 en el cas de satisfacció màxima de la demanda (o
sigui molta oferta) i l’estratègia ecosistèmica, derivada
de les consideracions fetes en els apartats anteriors es pot concloure
que no calen més recursos addicionals si es canvia l’estratègia
de gestió de l’aigua a Catalunya.
Cap a un model nou de gestió de l’aigua a Catalunya
La sosteniblitat i l’ús
racional de l’aigua que demana la nova Llei catalana de l’aigua implica
solucionar problemes molt més complexes que les sumes i restes de
recursos o construir depuradores i fer pagar cànons de sanejament.
Alguns estan ja presents entre nosaltres, com fer front a l’escassetat
de recursos, la contaminació per microcontaminants orgànics
o les minicentrals que no respecten els cabals de compensació (també
dits cabals ecològics). A d’altres encara no se’ls ha donat la importància
que mereixen, com és la presència d’espècies invasores
exòtiques, com el cranc americà que comprometen l’estat ecològic
dels nostres rius. Finalment la sostenibilitat es pot veure amenaçada
per perills de futur que potser encara ni sabem com ens afectaran, com
el canvi climàtic.
La gestió de l’aigua
a Catalunya requereix una gestió integrada, destinada a mantenir
i millorar l’estat ecològic dels nostres ecosistemes aquàtics
i demana un canvi de mentalitat i una política d’inversió
diferent que la que s’està fent ara, centrada només en construir
col·lectors, depuradores o abastaments d’aigua. Això és
el que esperem de l’Agència Catalana de l’Aigua que ha de desenvolupar
la Llei d’ordenació, gestió i tributació de l’aigua.
Els colls d’ampolla que
hem identificat que poden dificultar la regeneració de l’estat ecològic
dels nostres rius, llacs, embassaments, aqüífers i aiguamolls
es poden sintetitzar en un decàleg que s’hauria de preveure solucionar
en començar el proper segle:
1. Integració
de tot el cicle de l’aigua, objectiu prioritari de l’ACA. En la descentralització
que es preveu en aquesta llei (formació de les ELA, Entitats Locals
de l’Aigua) el control de la demanda ha d’ésser un dels aspectes
claus.
2. Una política
molt activa i decidida en la utilització de recursos alternatius
com l’aigua regenerada de les depuradores o la dessalinització d’aigües
salobres dels aqüífers litorals.
3. Canvis en els
dissenys i la construcció dels col·lectors i depuradores.
Per als primers demanem respecte per les riberes existents, en el cas que
s’hagi de passar obligatòriament el col·lector per la llera
o la ribera del riu o si no, la seva restauració posterior. Per
a les depuradores el disseny ha tenir en compte el cabal del medi receptor,
especialment als rius mediterranis.
4. Consideració
de l’amoni com un element clau per a la recuperació de la vida als
rius i disseny d’un pla d’acció per a la seva reducció immediata
a les depuradores que superin valors d’1 ppm a la seva sortida, si el riu
no dilueix l’aigua de la depuradora en una proporció de 10 a 1 com
a mínim. Cal també estudiar la problemàtica dels microcontaminants
orgànics i com afecten a les xarxes tròfiques.
5. Estudi en profunditat
del tema de la salinitat que queda als rius derivada de les aigües
industrials i urbanes, que pot comprometre la regeneració futura
de la fauna i flora de molts rius on s’estan construint depuradores.
6. Mesura detallada
dels nivells d’eutrofització i accions per a la seva minimització.
Això requerirà tractaments terciaris a les depuradores i
bones pràctiques agrícoles, així com solucionar el
problema de l’excés de purins.
7. Resolució
definitiva del tema dels cabals de compensació de les minicentrals
hidroelèctriques. Al llarg de molts dels nostres rius moltes minicentrals
deriven les aigües del riu i fan que molts trams estiguin secs. Al
tram alt del Ter n’hi ha 45 i un 82% del riu està afectat. El Cardener
té 25 minicentrals i el Llobregat 55, aquest darrer riu té
la primera a 50 metres del seu naixement i la segona a 100 metres que fa
una derivació de més de 15 km emportant-se tot el cabal del
riu gran part de l’any ja que s’han concedit derivacions excessives. S’ha
de fixar un cabal de compensació per a cada riu i tram, ja que no
n’hi ha prou amb programes com el d’Aigües Vives de 1999 per minimitzar
els efectes de la reducció del cabal a l’estiu.
8. Estudi detallat
de la problemàtica de les espècies introduïdes (cranc
americà, peixos) i dels seus efectes sobre els ecosistemes. Això
suposa també revisar totalment la gestió de la pesca que
avui en dia està destinada a mantenir "vedats-granja" de cap de
setmana més que no pas les comunitats pròpies dels ecosistemes
catalans.
9. Un programa de
regeneració de les riberes degradades que inclogui un control de
la ramaderia i la pastura (especialment a les parts baixes) i un canvi
en el sistema de protecció de les avingudes.
10. Establiment d’un sistema
de control de l’estat ecològic que permeti avaluar, mitjançant
les comunitats d’organismes, la salut dels ecosistemes aquàtics.
En el cas del rius la utilització d’índexs biològics
i d’estat de conservació de les riberes pot ser una eina molt útil.
Aquest decàleg (al
que segurament s’hi poden afegir moltes més coses) no es podrà
assolir sense una bona conscienciació de la població per
tal que reconegui que viu en un país mediterrani on l’aigua és
escassa i l’oci no va lligat només als camp de golf. Un programa
d’educació ambiental que faci que la gent no visqui d’esquena als
rius és absolutament imprescindible per poder assolir el canvi cap
a la gestió ecosistèmica.
Esperem que l’Agència
Catalana de l’Aigua comenci amb empenta la seva acció i que disposem
d’aquí a poc temps d’un model diferent de gestió de l’aigua
a Catalunya, on els aspectes de conservació i regeneració
dels ecosistemes siguin tant importants com els econòmics o la captació
del recurs •
Nota de l’autor:
Agraïments als companys
de l'equip Ecobill del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona
(A. Munné, C. Solà, N. Bonada, M. Rieradevall), sense els
quals els treballs de l’estat ecològic dels rius no haguessin estat
possibles. A l'Àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona
per l'impuls i el suport que ens donen des del 1994 per tal de fer el seguiment
de la qualitat ecològica dels rius de la província de Barcelona.
I al Consorci per a la Defensa del riu Besòs, el laboratori de SGABSA
a Sant Joan Despí i el seu equip de Policia de Rius, a la Mancomunitat
Intercomarcal Penedès-Garraf i a la Fundació Rectoria Vella
de Sant Celoni per la col·laboració en el nostre treball
dels rius de la província de Barcelona. Les dades de sanejament
les he obtingudes gràcies a la meva condició de membre del
seu Consell Directiu representant a Depana. Les dades sobre l’abastament
de la regió de Barcelona m’han estat proporcionades a les reunions
del Comitè que estudiava l'abastament d'aigua a Barcelona, del qual
n’era membre, i he d’agrair especialment les atencions de Robert Vergés
que n’era el secretari.
Bibliografia
• ATLL. L’abastament d’aigua
a les comarques de l’entorn de Barcelona. Aigües Ter-Llobregat, 1999,
96 pàg.
• JUNTA DE SANEJAMENT. Memòria
d’activitats 1997. Generalitat de Catalunya. Dept. Medi Ambient, 1998,
104 pàg.
• JUNTA DE SANEJAMENT. Informe
de les depuradores en servei. Any 1998. Generalitat de Catalunya. Dept.
Medi Ambient, 1999, 55 pàg.
• MUNNÉ, A.; SOLA,
C.; RIERADEVALL, M.; PRAT, N. Índex QBR. Mètode per a l’avaluació
de la qualitat dels ecosistemes de ribera. Estudis de la qualitat ecològica
dels rius 4. Àrea Medi Ambient, Diputació de Barcelona, 1998,
28 pàg.
• PRAT, N. «Planificar
l’aigua; oblidar-se de la vida». A: Ecologia i territori a Catalunya.
Acció Ecologista. Publicacions UAB, 1996, pàg. 15-30.
• PRAT, N. Retos para la
conservación de los ríos. Ecosistemas 20/21, 1997, pàg.
42-47.
• PRAT, N.; RIERADEVALL,
M.; MUNNÉ, A.; SOLA, C.; CHACON, G. La qualitat ecològica
de les aigües del Besòs i el Llobregat Informe 1996. Els cabals
del riu Congost. Estudis de la qualitat ecològica dels rius, 2.
Àrea Medi Ambient, Diputació de Barcelona,1997, 153 pàg.
• PRAT, N; MUNNÉ,
A.; BONADA, N.; SOLA, C.; CHACON, G.; RIERADEVALL, M. La qualitat ecològica
de les aigües del rius Foix, Tordera, Besòs i el Llobregat
Informe 1998. Estudis de la qualitat ecològica dels rius, 6. Àrea
Medi Ambient, Diputació de Barcelona, 1998. [En premsa].
| Fòrum de debat | ||
|
||
