 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Infrastructures i recursos. Ens cal l’aigua del Roine?
Jesús Carrera
Escola Tècnica Superior d’Enginyeria
de Camins, Canals i Ports. Universitat Politècnica de Catalunya
El trasvasament d’aigua des del riu Roine és una solució tècnicament raonable per garantir el subministrament a l’àrea de Barcelona, tot i tenir un cost excessiu. Segurament, però, desincentivaria el desplegament de polítiques de gestió integrada, i això aniria en detriment del desenvolupament tecnològic de la indústria del país. És per això que l’autor es decanta per no realitzar-lo, un cop analitzats els recursos hídrics i les infrastructures ja existents al territori català.
Aquest article tracta de
l’aigua i, específicament, de l’abastament d’aigua a Barcelona i
les contrades del seu voltant. El tema és complex, no tant per qüestions
cientificotècniques, que Déu n’hi do, com pels aspectes administratius,
socials i polítics. El fet és que la situació de l’aigua
és un puzle multidimensional en el qual cada peça està
lligada a totes les altres, no sempre de manera evident. En part, la complexitat
neix de la naturalesa mateixa de l’aigua. Com a recurs físic, l’aigua
està relacionada amb disciplines que abracen des de la microbiologia
i la química a la geologia i l’enginyeria civil. Des d’una perspectiva
més àmplia, la gestió de l’aigua està íntimament
lligada amb aspectes tant distants com el creixement de la població,
el marc legal o la qualitat de vida (i no només la humana).
Aquesta complexitat dóna
lloc que tothom tingui opinions molt arrelades i que els temes de l’aigua
es discuteixin acaloradament. Aquesta no és pas una singularitat
catalana, només cal veure els nostres veïns aragonesos o valencians
per descobrir actituds no menys emocionals que les nostres. Tampoc no és
una característica mediterrània. Ara mateix, a Tucson (Arizona),
des d’on escric aquestes ratlles, es discuteix, amb una extraordinària
càrrega emocional la conveniència o no de recarregar artificialment
l’aqüífer amb l’aigua transvasada des del riu Colorado (cosa
que m’omple d’orgull, mai un tema de la meva recerca havia tingut tant
de protagonisme!). D’aquí a un parell de setmanes en faran un referèndum.
En aquest context de complexitat,
opinions molt arrelades, càrrega emocional i interessos no sempre
evidents, l’objectiu d’aquest article és discutir breument la situació
actual del subministrament d’aigua a Barcelona, la possible evolució
futura i les alternatives per fer front als problemes. És evident
que l’abast de la discussió ha d’ésser molt limitat.
Primer de tot, però,
hem de parlar una mica del marc legal. La Constitució reserva a
l’Estat les competències en planificació hidrològica
i afavoreix la gestió per conques hidrogràfiques. La Generalitat
té competències exclusives a les conques internes de Catalunya,
que inclouen tota Catalunya, excepte la conca de l’Ebre (i un tros petit
de la del Xúquer). Dins d’aquest territori, la situació també
és complexa, perquè aquestes competències estan distribuïdes
entre gairebé totes les Conselleries (no recordo cap competència
per Ensenyament, Presidència i Cultura, però potser és
un descuit). Finalment, la responsabilitat última del subministrament
a cada casa és dels ajuntaments. A l’àrea de Barcelona, però,
aquesta funció havia estat assumida per la Corporació Metropolitana.
En aquest context, l’any
1990 es va crear l’empresa pública Aigües del Ter-Llobregat
(ATLL) amb l’objectiu d’assumir les funcions de la Corporació Metropolitana
i, en general, subministrar aigua a tots els municipis que ho demanessin.
És a dir, ATLL els aporta l’aigua i ells (o alguna empresa concessionària)
en fan la distribució casa per casa. L’àrea servida per ATLL
ha anat creixent fins a incloure les comarques del Barcelonès, el
Maresme, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès, El Garraf, el Vallès
Oriental, el Vallès Occidental i l’Anoia. Aquesta és l’àrea
que anomenarem àrea ATLL o de Barcelona i que defineix l’abast geogràfic
d’aquest treball. Per fer front a la demanda d’aigua d’aquesta àrea,
ATLL ha proposat la construcció d’un transvasament des del Roine.
Per tal d’assessorar ATLL, es va constituir un comitè científic
assessor. El que presento a continuació és la meva opinió
personal, en bona mesura com a resultat dels debats portats a terme dins
el Comitè, però també de treballs addicionals i de
la perspectiva que dóna veure com els habitants d’Arizona es barallen
per problemes semblants.
Situació actual
La situació d’un subministrament d’aigua està definida per la demanda, els recursos disponibles i la qualitat. A continuació es revisen breument aquest temes per a l’àmbit d’ATLL.
La demanda
La població d’aquest
àmbit és de 4,4 milions d’habitants que demanen prop de 500
hm3/any (15,8 m3/s). La majoria d’aquesta demanda (69%) és de tipus
domèstic i públic, i la resta (31%) és industrial.
Aquestes dades impliquen una dotació mitjana de 112 m3/hab./any
(308 l/hab./dia), dels quals 77 m3/hab./dia (205 l/hab./dia) corresponen
a demanda urbana no industrial.
Com a referent, la demanda
domèstica mitjana mundial és de 52 m3/hab./any (estimació
per a l’any 1987) i l’europea de 87 m3/hab./any (1995). Les dotacions,
però, són molt variables i no semblen guardar gaire relació
amb el nivell de desenvolupament econòmic. Les dotacions d’Alemanya
i el Regne Unit són de 64 i 41 m3/hab./any, respectivament, mentre
que les de França i Espanya són de 106 i 93 m3/hab./any.
Tampoc no queda clar que hi hagi una forta relació amb el clima.
A Grècia, la dotació és de 42 m3/hab./any i a Islàndia
és de 197. És probable que aquesta variabilitat reflecteixi
en part diferències en els criteris de mesura. De fet, segons el
Pla hidrològic de les conques internes de Catalunya, la dotació
domèstica en aquestes conques és de 110 m3/hab./any (un 50%
més alt que la de l’àrea de Barcelona que representa el 80%
de la població). Aquesta disparitat reflecteix que la demanda de
la ciutat de Barcelona és més baixa, però també
que els criteris de càlcul no són homogenis. En tot cas,
sembla clar que la demanda de l’àmbit d’estudi no és exageradament
alta ni petita.
La demanda global a la xarxa
regional s’ha mantingut relativament estacionària durant els darrers
anys. Va baixar gradualment des de 341 hm3 el 1991 fins a 305 hm3 el 1996
i ha tornat a pujar en els darrers dos anys. Tampoc varia gaire al llarg
de l’any. La màxima demanda es produeix al juliol i és un
15% més gran que la mitjana anual.
Els recursos disponibles
Per tal de jutjar si en tenim
prou d’aigua, cal comparar els recursos disponibles amb la demanda. La
primera qüestió, però, és sobre quina àrea
s’han de considerar els recursos. Si ens limitem als recursos generats
dins la mateixa àrea metropolitana, és prou evident que no
n’hi ha prou (actualment, uns 193 hm3/any d'aqüífer dins l'
àrea). Fins i tot, caldria utilitzar gairebé tot el Besòs
i el Llobregat per satisfer la demanda. Això requeriria fer molts
nous embassaments, cosa que no sembla plantejable en el moment actual.
És per això que Barcelona ha estat transvasant aigua del
riu Ter (uns 200 hm3 anuals) i que, com a primer àmbit de referència
es prenguin les conques internes de Catalunya. Dins aquest àmbit,
segons el Pla hidrològic, la demanda és de 1.302 hm3 i els
recursos disponibles són 1.587 hm3. És a dir, en termes mitjans
i considerant totes les conques internes, en tenim prou d’aigua. Això
no vol dir gaire, perquè és possible que aquesta demanda
estigui inflada i els recursos minvats. A més, que la Muga tingui
molta d’aigua no diu gaire respecte a la situació de l’àrea
metropolitana.
En termes reals, l’àrea
metropolitana obté els seus recursos de les fonts que es mostren
a la Taula 1.
En essència, l’any
1994, 200 hm3 van procedir del riu Ter, 106 del Llobregat i 193 d’aqüífers
diversos. De vegades es diu que això representa una infrautilització
de les aigües subterrànies (dels països europeus, només
Noruega fa servir una proporció d’aigües subterrànies
més petita). Cal dir, però, que tampoc tenim gaires aqüífers
grans. En tot cas, sobre aquest tema hi tornarem més endavant.
Després de tota aquesta
discussió, seguim sense definir si en tenim prou o no. A terme mig,
els recursos disponibles (Llobregat, aqüífers i transvasament
del Ter) són suficients. La qüestió és què
passa si ve una sequera. Per tal de valorar si els cabals disponibles són
suficients, els serveis de subministrament d’aigua fan servir el concepte
de garantia, és a dir, la seguretat que es té de poder servir
tota l’aigua demanada. Normalment, s’expressa en termes de probabilitat
de fallada.
El càlcul de la garantia
no és immediat perquè cal considerar la variabilitat temporal
i espacial tant dels recursos com de les demandes. A més, l’estat
dels recursos (i, específicament, dels embassaments) depèn
de regles d’operació (quan i quant desembassar) que no sempre són
fàcils de sintetitzar. Per tant, el càlcul de la garantia
requereix elaborar un model numèric que inclogui l’operació,
les demandes, la geometria de la xarxa regional de distribució,
les entrades d’aigües als embassaments i les regles d’operació
de tot el sistema. El càlcul de la garantia serà precís
quan el model reprodueixi amb precisió tots aquests aspectes. Com
que això és impossible, el càlcul de la garantia és
sempre aproximat.
El model preparat per ATLL
per simular el seu sistema d’abastament és força detallat.
S’ha de tenir present, però, que no pot reproduir la flexibilitat
del sistema real. Per exemple, durant el darrer any han augmentat significativament
els bombaments als pous del Baix Llobregat per respondre a la sequera.
Aquesta mena d’operacions no estan reflectides en el model, per la qual
cosa és probable que el model hagués fallat quan, en realitat,
no s’ha deixat de subministrar aigua. En tot cas, considerem que el model
és adequat per respondre de manera aproximada a les qüestions
plantejades.
ATLL ha fet servir aquest
model per calcular la garantia de subministrament a l’àrea de Barcelona
i ha arribat a les següents conclusions. Primer, sota les condicions
actuals, es produeix una fallada el 10% dels anys (és a dir, un
de cada 10 anys no es pot satisfer la demanda), tot i que el 99% dels mesos
es pot servir almenys el 80% de l’aigua demanada. Pot sobtar que el model
produeixi fallades quan la percepció és que, a la pràctica,
mai no s’han sofert restriccions. Aquest resultat reflecteix el fet esmentat
que el sistema real és més flexible que el model (cal recordar
que el model no inclou l’evolució dels aqüífers). En
tot cas, l’evolució de l’estat dels embassaments, que pràcticament
es buiden cada 5-10 anys, reflecteix prou bé la realitat i dóna
fiabilitat al model.
La valoració d’aquests
resultats és subjectiva, però tenir fallades cada 10 anys
no es pot considerar satisfactori. Les restriccions afecten negativament
el turisme, la indústria, els serveis i, el que és pitjor,
la
pròpia percepció del país. Una àrea com la
de Barcelona, amb més de 4 milions de ciutadans i amb unes expectatives
de millora importants no pot encarar el segle XXI sense una gran seguretat
respecte al seu subministrament d’aigua.
Altres conclusions interessants
del model és que, en bona mesura, la pèrdua de garantia és
deguda a la necessitat de mantenir un cabal mínim per permetre la
producció d’energia hidroelèctrica aigües avall dels
embassaments. D’un altre costat, en les condicions actuals caldria reduir
la demanda o tenir una aportació addicional contínua d’uns
60 hm3/any (2 m3/s), per tal d’arribar a un nivell de garantia raonable.
Qualitat de l’aigua i medi ambient
Tot i les dificultats per
subministrar tota l’aigua demanada, personalment considero que el problema
més seriós de l’àrea de Barcelona no és pas
de quantitat, sinó més aviat de qualitat. Dels tres conjunts
de fonts d’aigua, tant la del Ter com la subterrània són
bones, però la del Llobregat és dolenta. El tractament permet
que la del Llobregat sigui acceptable, però l’aigua subministrada
no es pas inodora ni insípida.
La diferència de
qualitat entre l’aigua del Ter i la del Llobregat crea una situació
de greuge comparatiu entre els que reben l’aigua del Ter, amb la qual es
pot cuinar bé i que no té un sabor desagradable, i els que
reben l’aigua del Llobregat, que s’han anat acostumant a cuinar i beure
amb aigua d’ampolla.
S’ha d’afegir que els problemes
de l’aigua del Llobregat tenen un origen humà (i no pas natural
o hidrogeològic com insisteixen alguns). Els problemes de sabor
estan causats pels alts valors de conductivitat elèctrica i concentracions
de clorurs, magnesi, sodi i potassi. L’origen d’aquestes substàncies
són les salmorres procedents de les terreres de les mines del Bages.
El segon problema de qualitat del Llobregat són els vessaments esporàdics
de substàncies tòxiques que obliguen a un control gairebé
continu de la qualitat a la presa d’aigua al riu, i, de vegades, al seu
tancament.
La qualitat ambiental dels
rius és dolenta. D’un costat, el cabal a la part baixa dels rius
és insuficient. Això provoca, per exemple, que la majoria
del temps el Llobregat no vessi aigua al mar. També provoca una
manca de dilució a la sortida de les estacions depuradores d’aigües
residuals. Com a conseqüència, a molts indrets les concentracions
d’oxigen són massa baixes i les de substàncies no desitjables
(com, per exemple, l’amoni) massa altes. Tot això condueix a una
pèrdua de diversitat i a l’empobriment biològic dels rius.
Això també contribueix que els rius facin mala olor i que,
de mica en mica, vagin perdent el seu valor social. Amb això es
tanca el cicle de degradació. La manca de cura condueix a la degradació
de les riberes, cosa que produeix un nou empitjorament del riu, i una nova
pèrdua de la seva valoració. El cert és que, sobretot
a les parts baixes, els valors ecològics, socials i paisatgístics
del rius (especialment el Llobregat) han desaparegut.
La situació no és
tan dolenta a les parts altes, però tampoc no és la més
desitjable. El cert és que les concessions, especialment les de
les minicentrals, arriben a deixar gairebé secs alguns trams dels
rius.
L’evolució futura
La situació actual
és insatisfactòria però encara pot empitjorar. Dels
estudis realitzats per ATLL es conclou que la demanda pujarà i que
la degradació de la qualitat dels recursos actuals farà que
s´hagin d’abandonar alguns d’ells. Com a conseqüència
la garantia de subministrament baixarà. Tot això, si no es
fa res.
Segons ATLL, la pujada de
la demanda serà el resultat d’augments tant de la població
com del consum per càpita. ATLL preveu que la població dins
la seva àrea pugui arribar als cinc milions d’habitants l’any 2025.
Aquesta estimació és molt incerta. Sembla probable que, a
curt termini, la població no variï gaire. A llarg termini,
però, no es pot descartar un augment considerable de la població
com a conseqüència d’augments de la natalitat, de la immigració
o de l’esperança de vida. Tampoc no es pot descartar que la gent
se’n vagi a viure molt més lluny, de manera que la població
a l’àrea metropolitana es mantingui estable. El cert és que,
en l’actualitat, les grans àrees metropolitanes només semblen
créixer al tercer món.
El consum per càpita
pot augmentar com a conseqüència de la tendència a anar
a viure fora de les grans ciutats i de la construcció de segons
habitatges. És possible, però, que les segones residències
tendeixin a fer-se fora de l’àmbit i que el creixement de l’educació
ambiental limiti el consum. Per això, el consum de 129 m3/hab./any
estimat per ATLL és altament incert.
El producte d’aquesta dotació
prevista per a la població dóna lloc a una demanda global
de 636 hm3/any (137 hm3/any més que en l’actualitat). El comitè
científic assessor va considerar aquesta previsió com a excessiva
i que el més probable és que no s’arribi a aquesta xifra.
Val a dir, però, que no és absurda i que no es pot descartar.
Segons ATLL, les coses seran
encara pitjors, perquè preveu que calgui retallar el bombament d’aigües
subterrànies en uns 81 hm3/any per por a la contaminació.
És a dir, a llarg termini, només 92 hm3/any seran coberts
amb els recursos de les entitats locals (en l’actualitat són 173
hm3/any). El comitè científic va ésser crític
amb aquesta estimació per manca de justificació. En tot cas
aquests 81 hm3/any sumats als 137 previstos d’augment de la demanda dóna
un augment de 218 hm3/any de demanda sobre les xarxes regionals.
Un altre aspecte que cal
tenir present en la planificació hidràulica és el
canvi climàtic. Com a conseqüència de l’activitat humana
s’estan produint un munt de canvis a escala global (reducció de
l’ozó estratosfèric, augment de les concentracions de CO2,
NOx, SO2 i d’altres elements). Com a conseqüència, el balanç
energètic de la Terra s’està canviant, la qual cosa està
conduint a canvis en el règim climàtic. Com que encara hi
ha incerteses en l’efecte d’alguns dels canvis observats i, a més,
el clima és un fenomen força inestable, és difícil
de dir la mena de canvi climàtic que cal esperar. Tanmateix, algunes
coses semblen clares. La temperatura pujarà. Això implica
una reducció de la precipitació en forma de neu i de la superfície
de neu permanent dels Alps. Una primera conseqüència, rellevant
per al tema que ens ocupa, és que cap a finals del segle vinent
haurà desaparegut la regulació que proporcionen les geleres
alpines. Això implica que als estius secs, els rius alpins (incloent-hi
el Roine) portaran molta menys aigua que en l’actualitat.
Una segona conseqüència
de la pujada de les temperatures serà l’augment de l’evaporació
i transpiració (de fet, l’augment és conseqüència
de l’increment de la radiació, que també causa la pujada
de temperatures). Cal esperar que, en general, això produeixi una
certa acceleració del cicle hidrològic perquè l’augment
de l’evaporació farà augmentar la pluja, etc. Tot això
és a nivell global. A la nostra escala, no se sap encara. En general,
però, és probable que es produeixi un augment de les pluges
a l’hivern i de la sequedat del sòl a l’estiu.
La síntesi de la
discussió sobre el canvi climàtic és que: (1) es produirà;
(2) encara no sabem com ens afectarà a nosaltres; i (3) contràriament
al que s’ha estat dient, no existeixen evidències per pensar que
els nostres rius portaran menys aigua que ara. Tot i això, és
evident que convé estar-hi a sobre.
Els transvasaments
Com que la situació actual és insatisfactòria i tot fa pensar que tendirà a empitjorar, ATLL va plantejar la conveniència de portar aigua d’altres conques. Bàsicament, ATLL ha plantejat dues possibilitats, transvasament des de l’Ebre i des del Roine. Les seves característiques bàsiques es troben resumides a la Taula 2.
D’entre aquestes dues alternatives,
el comitè científic va triar de manera unànime l’alternativa
Roine per diversos motius: la qualitat de l’aigua del Roine és superior
a la de l’Ebre. La fiabilitat n’és també millor. És
molt poc probable que hi hagi una sequera molt important simultàniament
a les conques internes de Catalunya i a la del Roine. Tampoc no és
gaire probable que el canvi climàtic afecti negativament tots dos
indrets. A més, sembla haver-hi una millor disposició a cedir
l’aigua (menys conflictes socials) al Roine que a l’Ebre. El cost de les
dues opcions és semblant. L’única avantatge de l’Ebre és
la seva major flexibilitat. Es podria fer només la canonada, que
és molt més barata que la del Roine, i deixar per a més
endavant inversions orientades a la millora de la garantia (rescat de concessions
hidroelèctriques, etc.).
S’ha d’afegir que existeixen
altres possibilitats. La més evident és fer el transvasament
des del Segre. Aquesta possibilitat, que ja va ésser proposada per
Victoriano Muñoz Oms fa més de 30 anys, probablement donaria
lloc a un aigua més barata i de millor qualitat que no pas l’Ebre
o el Roine. El fet que no hagi estat considerada per ATLL pot reflectir
més les dificultats socials o ambientals que no pas les tècniques.
S’han d’esmentar també
possibilitats intermèdies. Els transvasaments discutits fins ara
són de l’ordre de 300 hm3. Seria possible de fer transvasament de
l’ordre de 30-60 hm3 amb un cost unitari molt més petit. Entre aquests
cal destacar la continuació del minitransvasament de l’Ebre o la
transferència d’aigua des de Rialb al Cardoner.
Totes aquestes alternatives
tenen dificultats socials, legals o ambientals. La seva discussió
queda fora de l’abast d’aquest article i requeririen estudis específics.
En tot cas, són possibilitats que haurien d’ésser considerades,
almenys si es pensa seriosament en la possibilitat de gestió integrada
que comentarem en el proper apartat. De moment, però, ens centrarem
en el transvasament des del Roine, ja que sembla millor que el de l’Ebre.
Els aspectes bàsics
del transvasament són els següents:
• El transvasament resol
el problema de garantia. El subministrament d’aigua a l’àrea de
Barcelona no es veuria afectat per les sequeres. Encara més important,
la gestió del transvasament és molt senzilla. La definició
de l’acord internacional i les consideracions financeres introdueixen un
cert grau de complexitat. Però, una vegada construït, el funcionament
és relativament convencional i els ingressos semblen assegurats.
És a dir, la operació té un risc petit.
• El transvasament del Roine
implicaria una millora important de la qualitat de l’aigua a Barcelona.
Encara més important, s’eliminarien els greuges comparatius actuals
pel que fa a la qualitat de l’aigua subministrada. Cal insistir, però,
que no tenim dades de microcontaminants. Això és important
perquè la seva eliminació és difícil, acabarà
essent obligatòria i el caràcter industrial de la conca del
Roine fa pensar que és possible tenir concentracions altes.
• Podria arribar a donar-se
la irònica situació d’haver de recórrer a tractaments
de tipus manofiltració o osmosi inversa (la consideració
d’aquesta mena de tractament faria innecessari el transvasament). Per això,
és important no assumir cap compromís abans d’aclarir aquest
extrem.
• La posada en marxa del
transvasament trauria pressió sobre els rius i aqüífers.
Això, permetria millorar la seva qualitat ambiental. Considerant,
a més a més, que el transvasament no sembla tenir cap impacte
ambiental negatiu, es conclou que el transvasament pot tenir efectes positius.
S’ha d’insistir, però, que aquests efectes no vindran de manera
automàtica. Sobre aquest tema hi tornarem al pròxim apartat.
L’únic inconvenient
del transvasament del Roine és el seu cost. La construcció
s’estima al voltant de 150.000 MPTA. Considerant que la part espanyola
del transvasament es fa amb una subvenció del 50%, els costos fixos
del transvasament serien d’uns 15.000 MPTA/any (o 50 ptes./m3 per als 300
hm3 previstos a l’any). Els costos variables suposen unes 30 ptes./m3 addicionals.
D’aquestes cal destacar que unes 10 ptes. corresponen a les despeses de
bombament, que són força baixes si es pensa que el bombament
total és de l’ordre de 500 m (1,4 kWh/m3). D’aquests, uns 150 corresponen
a l’augment de cota des de la presa d’aigua fins a l’estació de
Cardedeu i la resta a pèrdues d’energia a les canonades. S’ha de
dir que aquestes pèrdues són força altes (pendent
hidràulic del 10/00) i que, des d’una perspectiva de sostenibilitat,
potser s’hauria d’augmentar la inversió per reduir-les.
El cost de 80 ptes./m3,
que probablement acabarà pujant una mica més, és addicional
al de tractament i distribució. Tanmateix, no implica necessàriament
una pujada del preu de la mateixa magnitud. Si el cost fos assumit per
tots els ciutadans de l’àrea, l’augment de preu seria d’unes 50
ptes./m3 (resultat de dividir el cost total entre els 500 hm3 de demanda
actual). Això és possiblement equitatiu però, després
de les experiències que hem viscut recentment, és dubtós
que es pugui implantar.
Apunts per a una gestió integrada
En analitzar la proposta
de construcció del transvasament, la conclusió més
unànime del comitè científic va ésser la de
considerar que la solució als problemes de subministrament a l’àrea
de Barcelona no ha d’ésser puntual sinó que s’ha de plantejar
des d’una perspectiva de gestió integrada. Això no vol pas
dir que el transvasament no sigui necessari, sinó que s’ha de considerar
només com un element addicional de gestió.
Per gestió integrada
s’entén la utilització conjunta d’aigües superficials
i subterrànies sota criteris de sostenibilitat. Aquí diem
sostenibilitat en un sentit ampli, és a dir, incloent-hi el restabliment
del funcionament dels sistemes naturals com un dels criteris que cal considerar.
Com que això de gestió integrada sona bé però
no s’entén gaire, potser convé esmentar un parell de conceptes.
Com a primer exemple del
que s’ha d’evitar sota criteris de gestió integrada, cal esmentar
el que es proposa per fer front a la contaminació de nitrats. No
sembla adequat a llarg termini el progressiu abandonament de recursos actualment
en servei perquè es vagin contaminant poc a poc. Això no
és només malbaratar la poca aigua que tenim, sinó
que afecta també a la flora i fauna del rius i l’economia. Aquest
darrer punt resta clarament il·lustrat pel cas de Barcelona, on
es bomben de l’ordre de 30 hm3/any per mantenir baix el nivell freàtic.
La majoria d’aquesta aigua s’aboca a les clavegueres, de manera que al
cost del bombament s’hi afegeix la pèrdua de l’aigua i el cost del
tractament.
Una segona idea per il·lustrar
el concepte de gestió integrada és la que algú sigui
i se senti responsable. Part de les disfuncions actuals són degudes
que ningú no sembla sentir-se responsable. ATLL només se
sent responsable de l’abastament, la Junta d’Aigües de la quantitat,
la de Sanejament del tractament de les aigües residuals, la Conselleria
d’Agricultura dels recs, la de Sanitat de les condicions sanitàries
del subministrament i la d’Indústria de l’estalvi per part de la
indústria. Tot i reconèixer que cadascú d’ells fa
la seva feina de manera correcta (i alguns de manera excel·lent!),
el cert és que ningú no sembla sentir-se responsable que
l’Ajuntament de Sant Adrià s’hagi de gastar prop de 10 milions de
pessetes l’any en bombar 8 hm3/any, que com s’ha dit a l’apartat 2.3 representa
més del 10% del dèficit actual, per tal de mantenir sec un
aparcament subterrani, o que s’hagi de tancar un pou d’abastament perquè
s’hagin fet servir massa fertilitzants. Val a dir que la recent creació
i propera posada en marxa de l’Agencia Catalana de l’Aigua (ACA) ha d’ésser
considerada un primer pas en aquesta direcció.
En el que resta només
apuntaré algunes de les idees que s’haurien de discutir en el context
d’una gestió integrada.
Protecció de les fonts d’aigua
Aquesta línia d’actuació
està encaminada a millorar la qualitat de l’aigua. Afecta indirectament
la garantia perquè la reducció de contaminació fa
innecessari abandonar recursos que actualment estan sent explotats. Les
dues actuacions més evidents són, d’un costat, la captació
dels escolaments de salmorres procedents dels runams salins del Llobregat
i Cardener i, d’un altre, l’establiment de mesures protectores de les aigües
subterrànies i de control del vessaments als rius.
Respecte a les salmorres
s’ha de dir que s’estima que més de 200.000 tones de sal es dissolen
cada any als runams salins del Bages. De l’ordre de la meitat es porten
a prop del mar mitjançant un col·lector de salmorres construït
a finals del anys 1980. La posada en marxa d’aquest col·lector va
fer baixar la concentració de clorurs a Sant Joan Despí de
734 mg/l (mitjana 1980-89) a 382,8 (mitjana 1990-97), la de sodi de 357
mg/l a 190 mg/l i la de potassi de 127 a 47. És possible de reduir
la massa de salmorres que arriben al riu de dues maneres. Primera, captant
les sortides que encara s’escolen directament al riu i, molt singularment,
la riera Fusteret a Súria. Segona, impedint l’entrada d’aigua dolça
als runams bé mitjançant el desviament de les entrades procedents
dels laterals (cas de Cardona) o bé mitjançant la cobertura
quan això sigui possible. No es discuteix aquí la possibilitat
d’eliminar els runams. Suposant que es pogués captar un 25% de l’escolament
total, la concentració de clorurs quedaria lleugerament per sobre
dels 200 mg/l, la de sodi dels 100 mg/l i la de potassi per sota dels 30
mg/l. Només amb aquesta actuació els valors d’aquests paràmetres
i de la salinitat total arribarien a valors dignes. Probablement, el cost
de l’operació, que s’ha d’amortitzar en 25 anys, no excediria de
les 0,2 ptes./m3 per als 500 hm3 d’aigua consumits en l’actualitat.
Si realment es pogués
evitar que una proporció important d’aigua dolça es convertís
en salmorra, es podria portar més aigua pel col·lector. Així,
seria factible realitzar un inventari de les aportacions salines al Llobregat
procedents d’indústries que ja tracten les seves aigües residuals.
És raonable pensar que una part important de les aportacions es
concentrin en unes poques indústries i que seria factible portar-les
també al col·lector. No estem en condicions d’avaluar l’efectivitat
d’aquesta mesura. S’ha de dir, però, que ha estat portada a terme
amb èxit al riu Besòs.
La protecció de les
aigües subterrànies és una acció habitual a tots
els països desenvolupats. De manera específica, la majoria
dels països europeus han engegat polítiques actives per tal
de reduir les entrades de nitrats als aqüífers. El nitrats
provenen majoritàriament de l’aplicació de dosis excessives
de fertilitzants. A més de contaminar les aigües (concentracions
continuades per sobre dels 50 mg/l poden resultar perilloses per als nens
i les mares lactants), tenen l’efecte d’inhibir els processos de degradació
natural de molts dels microcontaminants orgànics, que hauran d’ésser
eliminats quan es comenci a aplicar la nova directiva europea de l’aigua.
És possible que els únics ciutadans que estiguin gaudint
d’una aigua de qualitat homologable a la qual es requerirà en el
futur siguin els que reben aigua de pous. El fet que aquests pous s’hagin
de tancar és, doncs, irònic. La reducció de nitrats
requereix reduir la utilització de fertilitzants, tasca que no és
pas fàcil però caldrà fer front més tard o
més d’hora. A més de reduir els nitrats cal començar
una política activa de definició de perímetres de
protecció. En síntesi, la protecció de les aigües
subterrànies té un important cost de gestió. El seu
efecte seria millorar la qualitat i indirectament els recursos, en la mesura
que no calgués abandonar pous.
Regeneració i reutilització d’aigües
Sota aquest epígraf
s’inclouen les activitats orientades a facilitar la utilització
d’aigües residuals tractades i d’aigües disponibles però
de qualitat no assegurada (com ara l’aigua de mines o la subterrània
de Barcelona).
La posada en marxa d’aquestes
polítiques requereix les següents actuacions concretes:
1. Implantació d’instal·lacions
de regeneració amb capacitat i fiabilitat per tal de satisfer amb
aigua regenerada certs usos que podrien alliberar aigua per consum domèstic.
2. Implantació de
programes de control de vessaments que no hipotequin la posterior reutilització
de l’aigua.
3. Implantació progressiva
i estratègica de xarxes secundàries per a la distribució
d’aigua regenerada.
4. Adquisició d’experiència
en l’explotació i manteniment d’aquests projectes.
Aquesta opció ha
anat creixent en els darrers anys i comença a ésser habitual
a Califòrnia, Florida i Arizona, als EUA. S’ha de dir que el tercer
pas (distribució de l’aigua regenerada) pot requerir inversions
importants (bombaments, canonades, dipòsits de regulació)
i costos de funcionament comparables als de la xarxa primària. Per
això, d’entrada cal una empenta important per part de l’Administració
Pública (la iniciativa privada no en pot assumir el risc). També
per això és important que aquesta mena d’operacions es facin
en el context d’una gestió integrada que permeti una certa distribució
de costos entre tots els usuaris. La realitat és que els que ho
han intentat n’estan contents.
És difícil
avaluar l’impacte d’aquestes mesures. Als Estats Units, es reciclen d’aquesta
manera entre el 10% i el 30% del consum (cal recordar que, en les condicions
actuals, la garantia de subministrament seria adequada si es reduís
la demanda en un 12%). Algunes operacions que semblen clares són
la substitució del recs del delta del Llobregat per aigua regenerada.
Això alliberaria uns 20 hm3/any al riu Llobregat amb un cost addicional
d’unes 5 ptes./m3 (cost del tractament terciari). Cal esmentar també
l’aprofitament de les aigües subterrànies sota la ciutat de
Barcelona que s’estan començant a fer servir per a reg de parcs
i jardins.
Polítiques d’estalvi
Dins aquest apartat s’inclouen
diversos tipus d’activitats: educació ambiental, utilització
d’equipaments de baix consum, reducció de pèrdues a les xarxes
de distribució i polítiques de preus.
• Educació ambiental.
Les campanyes de conscienciació solen reservar-se com una de les
primeres accions que cal prendre per fer front a les sequeres (tal com
ha fet ATLL aquesta primavera). Considerem que és bo mantenir aquesta
flexibilitat i que no s’hauria d’exhaurir la capacitat d’estalvi. Més
aviat, el fet que aquestes campanyes condueixin a reduccions del consum
a mig termini suggereix que les campanyes haurien d’estar orientades més
a l’educació ambiental (quines plantes són més apropiades
al país, quanta aigua consumeix, etc.), en la línia ja esmentada
de cercar la complicitat dels ciutadans, que a l’estalvi per ell mateix.
• Reduir les pèrdues
de la xarxa. Les pèrdues a la xarxa de distribució ja són
baixes, almenys a la ciutat de Barcelona. Tot i reconèixer que s’haurien
d’analitzar les pèrdues d’altres ciutats i pobles de l’àrea,
considerem que aquesta línia no seria gaire rendible. De fet, des
d’una perspectiva de gestió integrada, les pèrdues a la xarxa
no impliquen pèrdues d’aigua del sistema global.
• Equipaments estalviadors.
Tampoc no són gaire optimistes les expectatives de reducció
del consum per la via dels equipaments (aixetes, dutxes, cisternes). De
totes maneres, caldria estudiar amb cura el tema i pensar en solucions
potencialment innovadores. Per exemple, es podria afavorir la instal·lació
d’equipaments de baix consum tractant fiscalment com un luxe els equipaments
convencionals (a Arizona és obligatori la utilització d’equipaments
de baix consum). Òbviament, caldria deixar un període d’adaptació
i d’altres mesures per tal de no perjudicar la indústria. El que
és evident és que la nostra indústria sortirà
enfortida i serà més competitiva si som els primers a fer-ho.
En resum, és probable que el principal efecte d’aquestes mesures
sigui frenar el creixement de la demanda, més que no pas reduir-la.
En tot cas, el seu cost és relativament petit.
• Política de preus.
Un dels elements més importants per a la gestió integrada
és la política de preus. En general es considera que el consum
domèstic és molt rígid, en el sentit que variacions
del preu de l’aigua no condueixen a canvis substancials del consum. El
LBAE qüestiona aquesta idea i esmenta que l’elasticitat pot arribar
a –0,57 (un augment del 1% del preu condueix a una reducció de la
demanda del 0,57%). És a dir, les variacions de preus poden tenir
un cert efecte sobre la demanda. El preu de l’aigua a Barcelona és
dels més alts d’Espanya (però no pas d’Europa!) i pujar-lo
s’hauria de fer amb cura. El que segur que s’hauria de fer és variar
l’estructura de la tarifa.
Actualment, es paga una
part constant força alta, i una part variable relativament petita.
L’efecte d’això és que el preu mitjà del m3 baixa
en
augmentar el consum. És evident que això afavoreix els consums
alts i, en general, el malbaratament de l’aigua. Per evitar-ho cal fer
servir estructures de tarifes amb preus marginals (i mitjans!) creixents
amb el consum. Això, a més de tendir a frenar el creixement
de la demanda per als consumidors petits, suposa un bon incentiu perquè
els grans consumidors (que paguen preus marginals alts) considerin la possibilitat
de fer servir aigua regenerada. L’estructura de la tarifa actual es justifica
sobre la base que la part constant paga la disponibilitat del servei (xarxa
de distribució, comptador, etc.). Es podria argumentar que aquests
costs no són realment constants, sinó que són més
alts per als que viuen en zones de baixa densitat d’habitatges que solen
tenir consums més alts. Independentment, d’això, crec que
la justificació del canvi s’ha de basar en la filosofia de racionalització
de la gestió integrada.
Polítiques d’augment directe de la garantia de subministrament
Dins aquest apartat també
s’inclouen tres tipus de mesures: variacions en els règims de concessions
de minicentrals, augment de la recàrrega d’aigua de pluja i reducció
de la salinitat d’aigües de baixa qualitat.
• Concessions de minicentrals.
Com ja s’ha esmentat en discutir la situació actual, la garantia
de subministrament és baixa en part per les obligacions de mantenir
un cabal mínim per a les minicentrals aigües avall dels embassaments.
Una manera de millorar la garantia seria variar els règims concessionals,
de manera que l’operació dels embassaments tingués menys
traves. Dins d’aquesta operació caldria revisar els cabals mínims
ecològics.
• Recàrrega d’aigua
de pluja. Les mesures orientades a l’aprofitament d’aigües de pluja
consisteixen en afavorir que es recarreguin els aqüífers. Això
s’aconsegueix mitjançant grans basses de recàrrega artificial
de l’aigua que flueix pels rius durant les avingudes o mitjançant
col·lectors permeables, quan existeix una xarxa de drenatge doble
(una per a aigües residuals i una altre per a l’aigua de tempestes).
Com que la pluja té una salinitat molt baixa i les concentracions
de contaminants solen ésser prou baixes com per assegurar la seva
eliminació per regeneració natural als aqüífers,
aquestes actuacions tendeixen a millorar la qualitat de l’aigua, a més
d’implicar un augment net dels recursos. Un benefici addicional és
la reducció, normalment molt petita, del cabal màxim d’avinguda
aigües avall. Aquesta mena de mesures tenen un cost alt tant d’inversió
com de manteniment i el benefici queda tan difuminat que només tenen
sentit en el context d’una gestió integrada. En tot cas, la inversió
es pot reduir sensiblement si les actuacions es limiten a les zones de
nova urbanització, si es lliguen a l’ordenació del territori
(basses a les zones inundables) i si es fan servir com una eina addicional
pels arquitectes del paisatge (basses de recàrrega als parcs). Convé
recordar aquí que una de les conclusions de l’apartat anterior és
que part del creixement previsible de la demanda és atribuïble
a la migració fora de les ciutats i a la construcció de segones
residències.
• Dessalinització.
Si les anteriors opcions no fossin suficients, sempre es podria recórrer
a la dessalinització d’aigües residuals (molt més barata
que la marina). Si l’aigua que surt d’una estació de tractament
terciari passés un procés d’osmosi inversa, l’aigua resultant
tindria una salinitat molt baixa i cap microcontaminant. És a dir,
seria encara millor que la resultant de la potabilització de l’aigua
del Roine. La normativa actual, que segurament hauria d’ésser revisada,
no permetria la seva inclusió directa en la xarxa. Per aquest motiu,
hauria de passar un procés de naturalització en un aqüífer.
Tot i que el comitè no coneix el cost exacte d’aquesta actuació,
es poden donar més xifres orientatives. El cost de dessalar aigua
del mar per osmosi inversa per a una planta de 60.000 m3/dia (22 hm3/any)
és, segons el LBAE, d’unes 72 ptes./m3 (unes 50 ptes./m3 de funcionament
i la resta d’amortització al 5% en 15 anys). Considerant que aquesta
aigua no requereix potabilització (la qual cosa permet restar unes
30 ptes./m3, per tal de comparar aquest preu amb el de l’aigua del Roine)
i que el sobrecost de transport és petit, resulta un cost per sota
de les 45 ptes./m3. Aquests càlculs s’han fet suposant una dessalinització
de l’aigua del mar. La dessalinització de l’aigua regenerada tindria
un cost significativament inferior (probablement es podria fer per electrodiàlisi).
Cal afegir que, en aquestes condicions, el cost energètic seria
comparable al de l’aigua del Roine. L’osmosi inversa de baixa pressió
amb un rebuig del 35% (que es vessaria directament al mar) té un
consum de 1 kWh. L’experiència per aigües residuals és
limitada, per la qual cosa les nostres empreses guanyarien competitivitat
si l’adquirissin. La dessalinització d’aigües subterrànies
salobres a Canàries costa unes 50 ptes./m3 (es a dir, un cost de
només 20 ptes./m3 per sobre de l’actual). La tecnologia de l’osmosi
està perfectament provada.
Una darrera reflexió
arran de la dessalinització és que, ja que la inversió
és relativament petita, segurament seria rendible construir les
instal·lacions i fer-les servir només per fer front a les
sequeres.
Algunes reflexions finals: deixar el transvasament de banda
Fins aquí he intentat
ser objectiu (si això és possible). En aquest darrer apartat,
però, vull afegir algunes reflexions finals arran del que s’ha estat
dient sobre aquest tema.
Existeix una mena de prejudici
en contra dels transvasaments, especialment als cercles conservacionistes.
En part, aquest prejudici està justificat. Molts transvasaments
han estat greus errades (ningú no pot deixar de pensar en el mar
d’Aral). En aquest cas, però, no crec que les circumstàncies
justifiquin tanta prevenció. El cabal que es treu és una
fracció petita del que porta el Roine, no el posarem en cap riu
nostre, sinó que anirà directament a l’estació de
tractament i el que portem no té gaire sal.
S’ha parlat del risc de
contaminació radioactiva. La realitat, però, és que
la radioactivitat és fàcil de mesurar i per tant de controlar.
En condicions naturals, la radioactivitat del Roine és inferior
a la del Llobregat i, en cas d’accident a alguna de les instal·lacions
nuclears franceses, seria ben fàcil tancar l’aixeta al punt de presa
d’aigua. De fet, des del punt de vista de la qualitat de l’aigua, una de
les incerteses que s’han de resoldre són les concentracions de microcontaminants.
Si aquestes són elevades, segurament el projecte hauria d’ésser
abandonat, perquè per eliminar aquests contaminants probablement
s’hauria de recórrer a tecnologies de dessalinització. Suposem
que no son elevades (això s’ha de verificar, és clar).
També s’ha dit que
el transvasament del Roine és un projecte faraònic. No ho
crec pas. És una construcció molt gran, però coherent
amb el que es proposa. Com a moltes obres públiques és de
dimensions i pressupost grans, però no és pas més
faraònic que 150 km d’autopista o un gran port. De fet, quan es
compara amb d’altres inversions públiques no sembla desproporcionat.
El problema és quan es compara amb les despeses de funcionament
dedicades a l’ensenyament, les universitats, els parcs naturals, la innovació
tecnològica, el benestar social, etc. Però això és
el mateix de sempre: als polítics els agrada més la inversió
que les despeses de funcionament.
Resumint, el transvasament
del Roine és una bona solució. Els problemes són de
cost i que resol el subministrament d’aigua a Barcelona massa bé.
Vull dir, si es fa, ningú mai no se’n recordarà de la resta
de problemes. En relació al cost, penso que és excessiu i
que les polítiques de gestió integrada esmentades a l’apartat
anterior poden resoldre els problemes de subministrament a l’àrea
de Barcelona amb un cost molt menor; la qüestió és si
existeix voluntat política per fer-ho.
Tradicionalment, la política
hidràulica ha estat el resultat de grans discursos sobre equitat.
La realitat, però, és que mai no se sap ben bé que
es vol dir amb la paraula equitat. Certament no es vol dir equitat econòmica
(que paguin els beneficiats), perquè se cerquen i, normalment, es
troben subvencions. Tampoc es vol dir equitat social perquè els
més beneficiats són sempre uns poquets i no pas els que menys
tenen. L’equitat política implicaria que decidissin els afectats,
cosa que mai passa perquè l’interès nacional sempre està
per sobre. En fi, només els ecologistes estan preocupats per l’equitat
intergeneracional. En resum, tot i que la política hidràulica
dels grans discursos em molesta, tampoc sabria proposar-ne una d’alternativa.
El lector que hagi arribat
a aquest punt ha d’estar absolutament confús. Si no, vol dir que
no ha parat prou atenció. Jo estic confús. És evident
que la decisió no és estrictament racional, que s’han de
considerar elements ideològics i que, per tant, cadascú tindrà
una opinió personal. Seria deslleial, però, amb els que hagin
arribat fins aquí si no compartís amb ells la meva valoració
personal que és millor, de moment, no fer el transvasament. Irònicament,
el que pesa en la meva opinió són aspectes que no he discutit
gaire. Crec que optar per la gestió integrada afavoriria el desenvolupament
tecnològic d’empreses ambientals al nostre país en un moment
de gran futur (per una vegada, no aniríem a remolc de la resta del
món occidental!). Crec que optar per la gestió integrada
ens permetria d’anar netejant els nostres sistemes hídrics.
Fins ara hem dit que la
gestió integrada i els transvasaments no són opcions excloents.
En essència no ho són. Dubto, però, que la nostra
Administració opti de veritat per una gestió integrada si
es construeix el transvasament. Això implica cercar i trobar complicitats
amb els ajuntaments, els ciutadans, les empreses de serveis, les universitats,
les organitzacions ecologistes, etc. Fins ara no s’ha fet. Si es construeix
el transvasament, serà menys urgent i no es farà. A tall
d’exemple, les universitats i centre de recerca de l’àrea ATLL generen
l’1% de la ciència i tecnologia mundial en temes de l'aigua (mesurat
en termes de nombre de publicacions en revistes científiques d’alt
nivell). Doncs bé, cap d’ells no ha realitzat cap dels múltiples
estudis que s’han fet al voltant de la proposta de transvasament.
És des d’aquesta
perspectiva de gran confiança en la nostra capacitat que penso que
és millor, de moment, no fer el transvasament. Si resulta que les
polítiques que s’engeguin no són suficients, doncs ja ho
farem. Si resulta que sí, que són suficients doncs, mira,
ens haurem estalviat 150.000 milions de pessetes, que llavors ja direm
prop de 1.000 milions d’euros
| Fòrum de debat | ||
|
||
