 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Fiscalitat ambiental i nova cultura de l’aigua
Enric Tello
Professor d'Història Econòmica,
Universitat de Barcelona
La insostenibilitat ambiental
de determinades polítiques pot derivar en conflictes socioecològics,
tal com mostra "la guerra de l’aigua" (insubmissió fiscal de diversos
usuaris de l’àrea de Barcelona). La dita "guerra" aporta una base
sòlida per a la reflexió sobre els impostos que graven els
recursos hídrics i la necessitat d’un canvi en aquest sentit. Un
canvi que ha de donar-se en la línia de la revolució fiscal
verda i la potenciació de la democràcia.
La nova llei aprovada pel
Parlament de Catalunya ha permès posar fi a la guerra de l'aigua
a l'àrea metropolitana de Barcelona. Durant vuit anys un nombre
creixent de famílies, que van acabar sumant més de vuitanta
mil –és a dir, dues-centes cinquanta mil persones directament implicades–
van refusar pagar un seguit de tributs afegits al rebut de l'aigua que
consideraven abusius. En algunes poblacions el percentatge d'abonats adherits
a la campanya va superar el 20% del total, i al conjunt dels municipis
de l'entitat metropolitana la mitjana era del 6% el 1997. Al la ciutat
de Barcelona no superava el 2%, però en alguns barris s'assoliren
percentatges tan alts com els de Sant Feliu (23%) i Sant Boi de Llobregat
(20%), Badalona (17%), Santa Coloma de Gramenet (15%) o Gavà (12%).1
Una protesta que va ser
titllada d'irresponsable i desconsiderada envers els valors ambientals
ha esdevingut al capdavall un factor més entre els que estan propiciant
l'avenç cap una nova cultura més sostenible de l'aigua. Ara
és un bon moment per mirar enrere i recapitular. Com es va generar
una protesta d'aquesta volada? Per què es va trigar tant a trobar-li
solució? Quines lliçons en podem treure per al desenvolupament
futur de la nova fiscalitat ambiental? Val la pena analitzar-la com un
exemple dels embolicats viaranys, sovint inesperats i transgressors, pels
quals es produeix la traducció de la insostenibilitat ambiental
en conflictes socioecològics.
Per què va esclatar la guerra de l'aigua?
El Gràfic i la Taula
1 ens mostren el detonant: entre el 1990 i el 1992 la factura de l'aigua
domèstica a l'àrea metropolitana de Barcelona va experimentar
un augment proper al 20% en termes reals, descomptada la inflació.
En pessetes el rebut va encarir-se prop d'un 40% pels consums més
habituals:
Però un detonant
no és encara una causa. L'origen socioecològic del problema
el descobrim quan observem les raons d'aquell encariment sobtat. Els qui
esguardaven la factura de l'aigua amb suspicàcia aviat descobriren
que no era la tarifa que percep la companyia subministradora –Agbar en
la majoria de casos– la que havia pujat, sinó els impostos afegits
per totes les administracions amb competències fragmentades en el
cicle hidrològic: la Generalitat de Catalunya, l'Entitat Metropolitana,
i l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no es tractava d'un rampell incomprensible
de voracitat recaptadora, ni s'havien posat d'acord entre elles per apujar
el preu final de l'aigua. Si analitzem els seus motius, topem amb la superació
de límits ambientals.
Exceptuant la taxa ambiental
de gestió de residus (TAMGREM), i potser també la de clavegueram
que cobra l'Ajuntament de Barcelona3, la major part de la nova càrrega
tributària provenia de la translació als usuaris domèstics
de l'àrea metropolitana de les noves despeses de captació,
bombament, canalització, potabilització i sanejament originats
per una política d'augment constant de l'oferta, i per la necessitat
de compensar el deteriorament en quantitat i qualitat dels recursos hídrics
disponibles a les conques internes de Catalunya.4 Entre el 1992 i el 1998
s'ha passat de 90 depuradores i 53 en construcció a 210 en servei,
48 en marxa i 39 més de previstes, fins arribar a les 297 grans
depuradores que el 2001 donaran servei a 2,8 milions de persones. Això
ha significat una despesa sostinguda d'uns quaranta mil milions de pessetes
anuals, la meitat dels quals provenien de les taxes o cànons de
sanejament pagats pels usuaris i la resta de subvencions o el recurs a
l'endeutament.5 Aquest encariment dels costos econòmics, típic
d'una economia madura de l'aigua, és el resultat d'una internalització
forçada i inevitable dels costos ecològics un cop superats
els límits ambientals recomanables.
La cara oculta de la guerra de l'aigua
A les conques internes catalanes
ja s'extrau com a mitjana per als usos humans la meitat de tota l'aigua
que hi circula, i a la de l'Ebre el 59%. Molt per sobre del 8% mundial,
el 15% europeu, fins i tot del 41% de mitjana a totes les conques hidrogràfiques
espanyoles.6 Ramon Margalef recomana com a sostre una regla del terç:
un terç per a usos humans, un altre per a l'evapotranspiració
de la vegetació que manté la producció primària
continental, i un tercer per retornar al mar a través dels rius
l'escorrentia superficial i la profunda.7 Quan la Generalitat de Catalunya,
l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus,
i alguns ajuntaments van començar a afegir impostos al rebut de
l'aigua com si fossin vagons en un tren, només feren allò
acostumat: repartir costos. Si la disseminació de la població
cap a la perifèria metropolitana i la construcció de nous
polígons industrials, urbanitzacions, camps de golf, segones residències,
hotels i parcs recreatius multiplicaven les demandes d'aigua, les administracions
reaccionaven distribuint la despesa extra sobre els usuaris que ja en tenien
(enlloc de repercutir el cost marginal sobre les noves demandes, com recomana
la nova orientació econòmica sostenibilista).
L'Agència Europea
del Medi Ambient caracteritza quatre etapes en la concepció i aplicació
d'impostos ambientals. Els anys setanta predominaven les taxes de cobertura
de costos, que només pretenien repartir les despeses d'un servei
ambiental entre els usuaris. La necessitat de legitimar nous tributs indirectes,
davant la fam d'ingressos d'unes administracions angoixades pels dèficits
públics, va conduir a la definició més precisa de
taxes finalistes (que només poden anar destinades a una finalitat
específica). Els anys vuitanta es va començar a concebre
una nova generació de taxes incentiu, el propòsit principal
de les quals no és augmentar la recaptació sinó canviar
els comportaments d'empreses i consumidors mitjançant la penalització
dels que resulten més perjudicials pel medi ambient. En els anys
noranta s'està promovent una reforma fiscal verda, que no es limiti
a afegir certs impostos especials per dedicar a la millora ambiental una
part extra dels pressupostos, sinó que canviï decisivament
els criteris i subjectes impositius ja existents
perquè els efectes
incentivadors o penalitzadors, i la redistribució del conjunt de
la despesa, orientin l'activitat econòmica cap a una major sostentabilitat8.
Les diverses administracions
catalanes han estat fins ara incapaces d'avançar més enllà
del primer estadi, si més no pel que fa a la fiscalitat ambiental
i la regulació tarifària de l'aigua domèstica. Sense
replantejar la gestió fragmentada del cicle hidrològic, sense
informar els ciutadans dels problemes ambientals emergents, ni negociar
prèviament les alternatives a l'abast amb els interlocutors socials,
traslladaren als rebuts el costos econòmics creixents. No s'adonaren
que les seves accions descoordinades eren una gota que feia vessar el vas,
violentant una vella economia moral que considera l'aigua un bé
molt bàsic que ha d'estar a l'abast de tothom. El resultat fou la
guerra de l'aigua, que demostrava la vigència entre sectors populars
d'aquella cultura ancestral de les fonts que encara avui ofereix l'aigua
de franc a la plaça pública.
Després dels forts
augments del 1991 i el 1992 el conflicte es va estancar. El degoteig d'insubmisos
fiscals creixia dia a dia. No els podien tallar l'aigua perquè només
objectaven uns impostos que creien abusius, o cobrats per una via improcedent.
Cada trimestre dipositaven l'import de la tarifa amb l'IVA a un compte
corrent obert per les associacions de veïns, que aviat va acumular
milers de milions de pessetes. Encara que els contribuents poguessin acceptar-ho
voluntàriament com a mètode de recaptació, no estaven
legalment obligats a pagar els seus tributs mitjançant una factura-rebut
que deriva d'un contracte privat de l'usuari amb la companyia subministradora
d'aigua. La protesta esbotzava el marc administratiu i tarifari vigent.
Només podia trobar solució en un altre marc9.
Del bloqueig a la negociació
Aquest marc no arribaria
fins al cap de set anys, quan després de varis intents fallits les
negociacions entre la Generalitat de Catalunya i la Confederació
d'Associacions de Veïns (CONFAVC) van partir de tres principis proclamats
per la nova Directiva de la Unió Europea de 1997, i els van incorporar
als esborranys de la nova llei: integrar la gestió del cicle sencer
de l'aigua, que els preus tendeixin a reflectir tots els costos (full cost
pricing), i que els consums bàsics siguin assequibles per a tothom.10
La integració de la gestió del cicle de l'aigua en una Agència
que es coordina amb les entitats locals supera l'amuntegament de tributs
successivament afegits sobre l'usuari final, incomprensible per a qualsevol
ciutadà corrent. A la nova factura hi haurà un únic
cànon percebut per l'Agència de l'Aigua per al finançament
de totes les infraestructures públiques de subministrament i depuració,
a més de la tarifa regulada percebuda per la companyia que la potabilitza
i distribueix (municipal, o privada com Agbar). La suma de la tarifa i
el cànon ha d'incorporar tots els costos de la gestió del
cicle de l'aigua que democràticament es decideixi repercutir sobre
l'usuari domèstic.11 Altres impostos sense relació amb l'aigua,
com el de tractament de residus municipals (TAMGREM), s'hauran de tramitar
apart.
Les associacions de veïns
organitzaren la protesta per a què l'aigua tingués un preu
assequible. No és casualitat que esclatés en una de les ciutats
espanyoles que ja tenia l'aigua més cara, i on cap sequera hi ha
provocat encara restriccions perceptibles pels ciutadans.12 Com sempre,
la carestia o barator depèn de amb què ho comparem i per
a qui. Una família que consumís 144 m3 a l'any
i tingués com a únic ingrés el salari brut mitjà
de Catalunya, hauria de dedicar a l'aigua un 0,96% de la seva renda el
1990, i l'1% el 1999. Un jubilat que visqués sol, consumís
48 m3 i cobrés la pensió mitjana hauria de destinar
l'1,56% del seu ingrés el 1990 i l'1,31% el 1999.13 A primer cop
d'ull semblen percentatges minúsculs. Però són els
habituals a tot arreu, i les seves variacions amaguen sensibles diferències.14
En valors absoluts signifiquen pagar unes trenta o quaranta mil pessetes
a l'any pels consums familiars d'aigua més corrents.
Això és molt
o poc? Depèn de la butxaca, és clar. Però també
de les actituds. L'economia moral de l'aigua es viu de formes molt diferents
segons la situació i la cultura de cadascú. A l'enquesta
de pressupostos familiars de 1991, quan es va produir el gran augment,
la despesa mitjana anual per unitat de consum a la província de
Barcelona era d'un milió de pessetes. Suposant que en aquestes coses
les mitjanes signifiquin alguna cosa, la part destinada a vehicles de transport
personal era de 116.632 pessetes anuals: tres vegades la factura de l'aigua,
i vuit més que els diners destinats al transport públic (13.979
pessetes). Però la despesa en ensenyament era molt semblant a la
de l'aigua (29.796 pessetes), mentre la compra de llibres, diaris i revistes
tenia una assignació com la dels transports col·lectius (13.411
pessetes anuals).15 Cada setembre la compra de material escolar és
motiu de polèmica. No sembla gaire assenyat menysprear una despesa
d'aigua que representa una proporció semblant o superior del pressupost
familiar.16
El gràfic 1 demostra
que en els sis o set anys de bloqueig, i mentre les veus de les manifestacions
contra els abusos en el rebut de l'aigua ressonaven de tant en tant pels
carrers de Barcelona, les associacions de veïns s'anaren acostant
silenciosament al seu objectiu: tornar al preu del 1990 més l'IPC
acumulat. Davant l'enrenou, les administracions aprovaven cada any augments
de la tarifa i els tributs inferiors a l'IPC. Sens dubte això va
contribuir a acostar finalment posicions. Però l'acord només
s'aconseguiria quan les dues parts comencessin a considerar un aspecte
decisiu per a la nova cultura de la sostenibilitat: que l'aigua no té
un preu, sinó molts. De fet en té tants com consums diferents.
Aquí s'amaga la clau per al futur.
La relació cada cop
més estreta de les associacions de veïns amb els grups ecologistes
en diverses plataformes comunes va facilitar que la campanya modifiqués
la seva taula reivindicativa introduint un punt essencial: els preus assequibles
havien de ser per a consums bàsics inferiors a cent litres per persona
i dia. Per damunt d'aquest llindar el preu hauria d'augmentar més
que proporcionalment, incentivant l'eficiència en els usos intermedis
i penalitzant els sobreconsums sumptuaris. La progressivitat del preu en
funció del consum, que relaciona l'equitat social de l'accés
a l'aigua amb la sostenibilitat ambiental del recurs, passava al centre
de la discussió. Això va coincidir amb l'arribada de la nova
directiva comunitària que, al costat del full cost pricing, també
proclamava que els consums bàsics havien de ser assequibles. Les
dues coses resultarien contradictòries a menys que la tarifa fos
realment progressiva.
La clau del futur: dels preus regressius a la progressivitat
El Gràfic 2 demostra
que fins ara la situació ha estat la contrària. Malgrat l'existència
de tres blocs de consum amb tarifes creixents, de fet cada metre cúbic
d'aigua surt més car a qui menys en consumeix.
Això és conseqüència
d'una quota fixa de subministrament que en els casos més habituals
representa gairebé la meitat de l'import del subministrament d'aigua,
i que la forma de cobrament dels diversos tributs encara augmenta més
la regressivitat del conjunt de la factura trimestral.
Aquesta regressivitat desincentiva
l'estalvi. Qualsevol inversió en sistemes més eficients (per
exemple el sobrecost d'una rentadora que gasta menys aigua, un sistema
de reutilització de l'aigua de la banyera o la rentadora pel vàter,
cisternes de recollida d’aigües pluvials, etc.) ensopega amb uns terminis
de retorn molt llargs. Els metres cúbics d'aigua que aquests aparells
poden estalviar al llarg de la seva vida útil és considerable,
però la valoració econòmica de l'estalvi esdevé
molt petita. Quan més baix és el consum, menys a compte surt
invertir en nous aparells eficients o sistemes de reutilització
d'aigua.
L'existència d'una
quota fixa tan alta independent del consum no té cap justificació
econòmica seriosa, i és totalment contrària a la incentivació
de l'estalvi que hauria de propiciar la nova regulació ambiental
fiscal i tarifària. S'acostuma a defensar per l'existència
de costos fixos del subministrament i sanejament. Si l'argument es refereix
a la necessitat d'amortitzar-los pel cantó dels ingressos, cal recordar
que els costos fixos existeixen a qualsevol activitat econòmica.
L'única diferència entre una companyia d'aigües i la
resta d'empreses que no gaudeixen d'un monopoli natural és que sempre
podrà estar segura d'aconseguir uns ingressos suficients per cobrir
tots els seus costos, fixos o variables, presentant el corresponent reconeixement
a l'autoritat reguladora que fixa les tarifes (l'Entitat Metropolitana
i la Comissió de Preus de la Generalitat de Catalunya).
L'argument és més
versemblant pel cantó de l'equitat entre usuaris: els comptadors
donats d'alta que enregistren consums molt baixos (habitatges desocupats,
segones o terceres residències) haurien de contribuir en una proporció
més elevada que la facturació d'aquell consum per al manteniment
d'unes infraestructures dimensionades comptessin amb ells. Però
això es resol fent absorbible la quota de servei en els primers
metres cúbics facturats, fins a una quantitat que sigui inferior
al consum bàsic d'una persona. Aleshores la quota dóna dret
a consumir aquesta quantitat, i només la paguen els qui enregistrin
consums inferiors.
La noció mateixa
d'una quota relacionada amb el nombre d'aixetes d'un habitatge respon a
la concepció ja obsoleta de la mera repercussió de costos,
i ignora dues variables fonamentals per a la nova gestió sostenible
de la demanda: el nombre de persones que viuen en un habitatge, i que cada
un dels aparells connectats a aquells punts de consum poden efectuar el
seu servei consumint molta o poca aigua segons la seva eficiència.
Amb l'estructura tarifària vigent el 1990 una persona que visqués
sola, i consumís a Barcelona una mitjana de 133,3 litres per persona
i dia, pagava l'aigua un 74% més cara que quatre persones que gastessin
el mateix compartint habitatge i comptador. El 1999 la diferència
s'havia reduït, perquè durant el decenni els augments de la
quota havien estat menors que el preu de cada bloc de consum (i l'estructura
dels impostos també s'havia modificat). Però les persones
soles encara pagaven l'aigua un 56% més cara que una família
de quatre membres17.
Les cultures de l'aigua i la lectura del rebut
Una estructura tarifària
incentivadora de l'eficiència s'hauria de relacionar amb el nombre
de persones que consumeixen, i que poden prendre decisions (per exemple
comprar electrodomèstics estalviadors), enlloc del nombre d'aixetes
(que tanmateix canvia amb les reformes de cuines i banys). De fet el nombre
d'habitants per habitatge ha estat una de les qüestions afegides a
la guerra de l'aigua que ha suscitat més enrenou. Curiosament, però,
gairebé ningú no ha sortit en defensa dels habitatges amb
pocs membres i les persones que viuen soles, ara que cada cop n'hi ha més
(solters i solteres, jubilats, llars monoparentals). La discussió
es va centrar en les famílies nombroses que se sentien discriminades
perquè se'ls aplicaven el segon i tercer bloc de consum, més
cars, quan els seus consums per càpita podien ser tan o més
baixos que el d'una persona sola.
A primera vista sembla contradictori
que una mateixa regressivitat tarifària i fiscal pugui perjudicar
les persones que viuen soles, i provocar l'enuig de les famílies
nombroses. Però no ho és tan si considerem que uns i altres
surten perjudicats per conceptes diferents. Dividint l'import trimestral
de la factura pels metres cúbics consumits, és evident que
cada litre d'aigua surt més car a les persones que viuen soles i
més barat –malgrat l'aplicació del segon i tercer bloc– a
les famílies nombroses. Però també és cert
que l'import de la factura és més alt per a la família
nombrosa del que hauria estat si només s'hagués comptat un
bloc –com ha establert la Sentència 14/1997 del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya–, o si els límits de cada bloc s'establissin
tenint en compte el nombre de consumidors reals per habitatge.
En definitiva, teníem
un sistema tarifari objectivament regressiu que prevalia el malbaratament
de recursos i a la vegada aconseguia que gairebé tothom se sentís
perjudicat. Després del pacte de l'aigua, i la nova llei aprovada
al Parlament, sembla arribada l'hora de construir-ne un altre que garanteixi
un major consens primant l'equitat en els consums bàsics, l'eficiència
en els intermedis, i la suficiència global. Però difícilment
es podrà aconseguir tot això alhora si el nou cànon
i la tarifa no es relacionen d'alguna manera àgil i econòmica
amb el nombre de persones que consumeixen aigua d'un mateix comptador.
En la seva exposició
de motius la nova llei diu clarament que «pel que fa als usuaris
domèstics es protegeix un nivell bàsic de consum atenent
el nombre d'usuaris d'aigua de l'habitatge». Però quan concreta
la base imposable, l'article 40 estableix un mínim de facturació
de 6 m3 per usuari i més sense aclarir si es tracta d'una quota
fixa absorbible o no. Per als usos domèstics l'article 42 únicament
estableix dos trams de consum, inferiors o superiors a 10 m3 mensuals.
Finalment, només si el nombre total de persones que conviuen en
un mateix habitatge és superior a quatre es preveu incrementar el
límit entre blocs en 2,5 m3 al mes per a cada membre addicional.
Això vol dir que el nombre d'usuaris d'un mateix comptador només
es tindrà en compte en els casos d'habitatges amb més de
quatre persones, que a tot estirar representen el 15% de les llars i un
27% de la població18.
Si a més d'aplicar-se
en el cànon de l'Agència de l'Aigua aquests criteris s'interpreten
restrictivament a l'hora d'establir la nova tarifa domèstica de
l'aigua, podrien seguir presents una part important dels problemes socioambientals
de la situació anterior: la desincentivació de l'estalvi,
i la penalització de les persones que viuen soles. Si a més
es porta a terme el projecte de transvasament de l'aigua del Roine tal
com està previst a la proposta de l'empresa Aigües Ter-Llobregat
(ATLL), la repercussió dels 200.000 milions que costaria l'obra
es faria, una altra vegada, sobre les tarifes de tots els usuaris de la
regió metropolitana que ja tenen aigua. Per abastar unes demandes
futures latents, que el transvasament faria emergir –i que van des de l'augment
de les dotacions per càpita, o la substitució de recursos
locals considerats d'inferior qualitat, fins a la millora dels cabals mínims
dels rius–, els rebuts de l'aigua domèstica podrien tornar-se a
encarir de cop entre trenta i setanta pessetes/m3. Per acabar-ho d'arreglar
la intenció d'ATLL és repercutir aquest encariment en forma
de quota fixa, independent de l'aigua efectivament consumida19. Les condicions
per a una nova guerra de l'aigua podrien tornar a estar presents. Esperem
que les lliçons apreses evitin aquest escenari, i ajudin a obrir
camí a la nova cultura de l'aigua.
Cap a una nova política: la gestió de la demanda
L'establiment de tarifes
i cànons realment progressius segons el nombre d'usuaris és
un primer pas essencial per canviar la filosofia bàsica que ha regit
fins ara la relació entre les estructures públiques i privades
que subministren l'aigua, d'una banda, i els usuaris domèstics que
la fan servir de l'altra: es tracta de comprar o vendre serveis eficients,
no metres cúbics. A les persones que no estiguin familiaritzades
amb la nova filosofia econòmica de la gestió de la demanda
d'aigua o electricitat, i amb els avenços ja realitzats en la seva
aplicació a diversos països, aquesta proposta els pot semblar
una mena d'inducció al suïcidi de les empreses subministradores.
Si el seu negoci és vendre aigua, com es pot demanar que la facturin
d'una forma que n'incentivi l'estalvi?
En efecte, si les empreses
subministradores s'aferren a la idea que el seu negoci consisteix en facturar
aigua seran hostils a qualsevol proposta que ajudi els seus clients a estalviar-la.
Però aquesta idea és errònia. Una companyia subministradora
d'aigua no és com una planta embotelladora. No ven aigua per al
consum. Subministra aigua per efectuar una àmplia i variada gamma
de serveis a les llars i les empreses. Els seus clients tampoc no demanen
realment metres cúbics d'aigua. El que volen és poder efectuar
aquests serveis: rentar-se, dutxar-se, netejar la roba i la vaixella, fregar
el terra, cuinar, regar plantes, tirar la cadena del lavabo, etc. La forma
com s'han calculat fins ara les diferents quotes de servei, en funció
del nombre d'aparells domèstics que consumeixen aigua, fa palesa
la demanda final dels usuaris de l'aigua subministrada. Però tots
aquests aparells poden fer el mateix servei consumint més o menys
aigua (i de qualitats diferents), la qual cosa és del tot contradictori
amb el fet de convertir-ne la suma en una quota fixa.
La pròpia guerra
de l'aigua a la regió metropolitana de Barcelona ha estat una prova
contundent de la manera com es llegeix habitualment el rebut: les famílies
nombroses s'han mobilitzat per l'encariment relatiu de la seva factura,
mentre les persones que viuen soles no s'han queixat públicament
encara pel fet de pagar més car el metre cúbic d'aigua. És
evident que la percepció social majoritària relaciona l'import
total del rebut de l'aigua amb els serveis domèstics que l'aigua
proporciona, i no amb la quantitat major o menor d'aigua consumida per
efectuar-los. Quan les companyies subministradores tendeixen a garantir-se
ingressos amb les quotes fixes, que redueixen significativament l'impacte
del consum total d'aigua sobre la facturació dels seus clients,
posen igualment en evidència que el seu objectiu és recuperar
amb benefici les inversions i despeses corrents. Tampoc no és l'aigua
que corre pels comptadors el seu objectiu principal.
La gestió de la demanda
parteix d'aquest fet elemental: ni els clients ni la companyia subministradora
centren el seu interès en la quantitat de l'aigua. La seva relació
contractual és un bescanvi de serveis per factures. En aquest intercanvi
l'aigua intervé només com a mitjà per efectuar el
servei. La quantitat d'aigua consumida pot ser molt alta, si els sistemes
d'emprar-la són molt ineficients, i pot reduir-se amb aparells més
eficients i sistemes de reutilització. El mètode de facturació
vigent fins ara ha primat el malbaratament, i ha penalitzat l'estalvi en
l'ús del recurs per obtenir els serveis. Partint de la base que
els clients volen serveis i les companyies recuperar amb benefici les seves
inversions, és possible alterar els termes del joc amb un sistema
tarifari que penalitzi el malbaratament, i incentivi l'estalvi i la reutilització.
Es tracta simplement de canviar els criteris del pacte entre l'administració,
la companyia i els clients, garantint als usuaris que pels mateixos serveis
la factura no s'encarirà en termes reals dins el cistell del mercat,
i garantint als inversors que la facturació cobrirà amb l'escreix
adient (democràticament vigilat per l'organisme regulador) les inversions
realitzades (i democràticament decidides).
Qui guanya amb el canvi?
Tothom una mica, i especialment el medi ambient. De la mateixa manera que
les polítiques de gestió de la demanda elèctrica obtenen
negawatts (és a dir, potència elèctrica estalviada
mercès a la millora de l'eficiència global) que es poden
destinar a cobrir altres serveis, una gestió de la demanda d'aigua
pot fer emergir negahectòmetres cúbics disponibles per a
altres usos. Si hi ha demandes creixents per proveir, aquest és
un dels principals guanys de l'operació que beneficia les companyies
subministradores. Hi guanyen perquè el cost d'obtenció d'aquests
negahectòmetres cúbics d'aigua esdevindrà progressivament
inferior al de portar la mateixa quantitat d'aigua de punts cada cop més
allunyats amb transvasaments i sistemes de bombament cada cop més
faraònics i costosos. Invertir en eficiència pot ser més
barat i rendible, ajudant a sanejar les finances de les empreses subministradores
i a abaratir tendencialment la factura de l'aigua en el pressupost dels
consumidors en termes reals. Sempre i quan, és clar, el marc regulador
tingui en compte tots els costos, prengui l'opció de l'eficiència,
i desincentivi l'explotació irracional dels recursos.
Per al medi ambient tot
això suposa evitar que les noves demandes pressionin sobre els sistemes
naturals. Si l'aigua estalviada esdevé superior a les noves demandes,
també pot ajudar a reduir la pressió absoluta sobre el recurs
natural en benefici de les funcions ecosistèmiques de l'aigua. En
definitiva, la política de gestió de la demanda tendeix a
contenir primer, i a reduir després l'activitat de captació,
canalització i potabilització d'aigua per al subministrament.
Ofereix noves oportunitats de guanys raonables a les empreses subministradores.
Certament, a mig o llarg termini limita el seu camp d'expansió futura.
Tanmateix, aquesta limitació només ho és per a les
seves activitats tradicionals. L'estalvi i la reutilització obren
nous terrenys d'inversió on poden entrar i diversificar la seva
activitat, i reorientar-la cap el subministrament eficient dels serveis
que necessiten aigua. Totes dues opcions requereixen inversions en infraestructures,
però d'una mena ben diferent: obres faraòniques en la política
d'oferta, i una disseminació de sistemes de petita escala en la
política alternativa orientada a planificar des de la demanda.21
La gestió de la demanda és un repte empresarial i social
que els convida a passar de només vendre aigua, a oferir els serveis
eficients que la requereixen.
Per a què sigui socialment
acceptada, la gestió de la demanda haurà de garantir que
la factura que paguen els usuaris del servei no s'encarirà. Però
si el consum de metres cúbics tendeix a reduir-se, el preu tarifat
de l'aigua es podrà incrementar. Totes dues coses són possibles
alhora: l'import de la factura és el resultat de multiplicar el
preu per l'aigua consumida. Si el consum baixa el preu pot pujar sense
augmentar l'import del rebut. Tot això implica, evidentment, un
pacte a tres bandes entre les associacions d'usuaris i veïns, les
empreses subministradores, i les administracions amb competències
reguladores. Aquest pacte no pot ser només un acord circumstancial.
Ha de ser un procés global de concertació democràtica
continuada.
A casa nostra, sense anar més lluny
A les comarques de l'entorn de Barcelona la necessitat de donar un tomb cap aquesta nova política de gestió de la demanda és a l'ordre del dia. L'abastament i el consum d'aigua són al bell mig d'una cruïlla. Tal com es pot veure al Taula 4, si a les actuals tendències cap a una major dispersió metropolitana –que traslladen parts creixents de la població cap a la perifèria, segregant-la socialment i allunyant-la de les activitats o els serveis– se li afegeix la inèrcia d'una planificació del subministrament d'aigua exclusivament contemplada des de l'oferta, les demandes futures superen amb escreix els recursos disponibles. L'acceptació passiva d'aquesta situació és a la base de les projeccions actuals de la companyia Aigües-Ter-Llobregat (ATLL), i de la seva opció esbiaixada cap al transvasament de 375 hm3 a l'any procedents del Roine.
Però les tendències
no són un destí. La sostenibilitat socioambiental de Catalunya
depèn justament de la capacitat per contravenir democràticament
aquestes tendències segregadores i insostenibles de la regió
metropolitana.22 Si en lloc d'esperonar l'augment del consum de territori
i recursos en favor d'un model urbà de pitjor qualitat ambiental,
i més injust socialment, la concertació democràtica
entre les administracions i els ciutadans actua amb decisió per
reorientar les tendències, és perfectament viable garantir
un subministrament d'aigua de qualitat assequible per a tots els usos,
reduint a la vegada les pressions insostenibles sobre els nostres rius
i aqüífers. N'hi hauria prou que una política activa
de gestió i racionalització de la demanda afavorís
una convergència dels consums i les dotacions de la perifèria
metropolitana amb les actuals a Barcelona, per a què s'esvaeixi
la necessitat de portar aigua de fora (fins i tot acceptant un augment
de la població molt improbable, i l'avenç d'una dispersió
metropolitana del tot indesitjable: vegeu el Taula 4).
La fiscalitat ambiental
i les tarifes progressives són instruments importants d'aquesta
nova política hidrològica de gestió de la demanda,
que hauria de cercar acostar-nos al valor guia de 250 litres per persona
i dia –150 per a usos domèstics i 100 més per a les activitats
industrials, comercials i de serveis– suggerit per Narcís Prat a
la seva proposta alternativa de planificació hidrològica
a les conques internes catalanes.23 Combinada amb una recuperació
intel·ligent dels aqüífers locals, el foment de la reutilització
d’aigües depurades –el 1998 es van depurar 555 hm3, i un cop finalitzat
el Programa de sanejament hi haurà uns 700 hm3 anuals24–, l'aportació
puntual de la dessalinització, i les transferències intersectorials
amb els usos agrícoles, la nova gestió de l'aigua també
pot garantir la recuperació dels cabals mínims ecològics
dels rius i de la seva qualitat biològica.
L'ecoeficiència industrial
A les conques internes de
Catalunya el consum urbà representa al voltant del 45% del total,
i el 69% dins l'àmbit servit en alta pel sistema Aigües-Ter-Llobregat.
Els usos industrials representen un 21%, i el 31% de la xarxa d'ATLL.25
A diferència dels tributs domèstics vigents fins a la nova
llei de l'aigua, la taxa de sanejament aplicada sobre els consums industrials
ja va començar a tenir una capacitat incentivadora de l'estalvi
del recurs, i de la reducció dels abocaments, quan a partir del
1992 es va introduir l'obligació de declarar la càrrega contaminant
abocada. Això ha permès generalitzar el tipus de gravamen
individualitzat per a cada empresa, en funció de la concentració
de paràmetres de contaminació: matèries en suspensió,
matèries oxidables, sals solubles i matèries inhibidores,
a les quals s'han afegit després els nutrients N i P, i els increments
de temperatura superiors a 3 ºC. Aquesta estructura de la taxa de
sanejament industrial ha tendit a generar una doble resposta, amb l'objectiu
comú de minimitzar el pagament del tribut: reduir el consum d'aigua,
i/o reduir la càrrega contaminant abocada26.
De fet això és
el que ha passat en els darrers anys. Malgrat que entre el 1994 i el 1998
han augmentat un 58% les declaracions individualitzades d'abocament, la
recaptació fiscal global de l'ITS industrial ha tendit a reduir-se
a conseqüència de les millores introduïdes per les empreses,
tant en els seus processos com en els sistemes de depuració i reutilització.
Això ha permès a la Junta de Sanejament augmentar la cobertura
de la taxa introduint nous paràmetres per reforçar la tendència
a la millora ambiental, i estabilitzar la contribució de les empreses
industrials a la despesa pública en sanejament27. Aquests resultats
semblen indicar l'existència prèvia d'una capacitat tecnològica
per millorar l'eficiència en l'ús industrial de l'aigua en
molts sectors. Enlloc de ser un entrebanc per a la seva competitivitat,
l'aplicació d'un impost mínimament incentivador combinat
amb l'oferta de subvencions a la reducció de la càrrega contaminant
ha esperonat la difusió de millores tècniques ja disponibles
en el mercat.
Els propis estudis de l'empresa
pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL), principal impulsora del
projecte de transvasament del Roine, reconeixen la tendència general
a la disminució dels consums industrials d'aigua.28 Tanmateix el
Pla hidrològic de les conques internes aprovat el 1998 pel Consejo
Nacional del Agua encara manté una previsió de creixement
del subministrament industrial des dels 305 actuals fins a 414 hm3/any
pel 2012. ATLL es limita a projectar pel 2025 un escenari de pràctica
estabilització –dels 156 actuals a 159 hm3/any– que considera compatible
amb el creixement de la pròpia indústria. Segons un altre
estudi de l'Institut Català de l'Energia (ICAEN), basat en 415 auditories
de l'ús de l'aigua entre el 1992 i el 1997, els diferents sectors
industrials encara podrien reduir un 30% o 40% la seva demanda conjunta
d'aigua amb inversions rendibles al seu abast (que segons Narcís
Prat equivaldrien a un estalvi de 46 hm3/any).29
Un estudi de Cristina de
Gispert ha avaluat les respostes a l'aplicació de la taxa de sanejament
d'una mostra d'indústries connectades a la xarxa d'Aigües Ter-Llobregat
a la regió metropolitana de Barcelona, que el 1997 pagaven l'aigua
a 188 ptes./m3 de mitjana (el preu variava realment des d'un mínim
de 63 a un màxim de 530 ptes./m3, segons els casos). Els seus resultats
mostren una resposta més sensible dels sectors tèxtil i químic,
i una capacitat menor de reacció en indústries com l'alimentària
o el paper on l'aigua esdevé un input que s'incorpora al producte.
Això corrobora que l'aplicació d'una política fiscal
i tarifària incentivadora pot obtenir respostes a curt termini que
millorin l'ecoeficiència hídrica a força sectors industrials.30
La mateixa autora assenyala que aquest caràcter incentivador es
veuria reforçat si el tribut industrial de sanejament esdevingués
encara més progressiu, aplicant tipus impositius creixents segons
el nivell de les emissions contaminants. També observa el perill
que les respostes es limitin a un mer desplaçament des de la connexió
a la xarxa d'ATLL cap a l'obtenció directa d'aigua de pous, que
acostuma a ser més barata. A l'àmbit territorial d'ATLL les
empreses que obtenen aigua exclusivament d'aquesta companyia representen
un 73% del total. Però només representen un 33% dels cabals
emprats per la indústria perquè les més consumidores
tenen sistemes propis de subministrament.
Aquest inici esperançador
de les polítiques incentivadores de l'eficiència hídrica
a la indústria contrasta amb l'enfocament merament inercial de l'increment
de l’oferta pels altres usos. La difusió de tecnologies d'estalvi
i reutilització per a l'àmbit domèstic topa d'entrada
amb majors barreres que en el sector industrial. Però no hi ha cap
raó de fons per a què les eines de la fiscalitat ambiental
i la nova cultura de l'aigua no s'apliquin també als entorns urbans.
Tanmateix és en el sector agrari on es fa més palesa la greu
hidroesquizofrènia que pateix el nostre país.
L'aigua de rec i les dues Catalunyes
Com si es tractés
de dos móns separats que no tinguessin res a veure l'un amb l'altre,
la planificació hidrològica divideix Catalunya en dos dominis:
les conques internes que miren cap a la Mediterrània, i les terres
de l'interior que desemboquen a l'Ebre. En el domini hidràulic de
les conques internes hi ha algunes de les zones agrícoles més
fèrtils, rendibles i dinàmiques. Però el regadiu només
hi representa al voltant d'un 29% dels usos consumptius de l'aigua. A la
part de Catalunya hidrològicament integrada a les conques de l'Ebre
el regadiu representa un 86% de tota l'aigua consumida. Aquest contrast
en els usos de l'aigua és un calc de la distribució territorial
de la població i les activitats econòmiques. El litoral concentra
habitants, indústries i serveis. A la Catalunya interior les activitats
agràries i ramaderes afronten greus dificultats socioeconòmiques,
en un procés d'envelliment i retrocés relatiu.
A més de reflectir
els contrastos territorials de Catalunya, l'escapçament de la gestió
hidrològica en dos compartiments esdevé un factor afegit
que manté i reforça la nostra hidroesquizofrènia com
a país. És un desdoblament de la personalitat hídrica
que genera molts comportaments irracionals. Per exemple aquest: malgrat
la sequera de mercats amb què topen els excedents agraris a tota
la Unió Europea, i les previsions establertes per l'Agenda 2000,
amb l'aigua de l'embassament de Rialb només es vol ampliar la superfície
de reg a 70.000 noves hectàrees d'oliveres i cultius herbacis, sense
preguntar-se abans si no hi hauria la possibilitat d'usos compartits més
assenyats i rendibles per a tothom.
Mentre se signen protocols
per subvencionar amb cabals públics dues terceres parts del cost
del canal Segarra-Garrigues, l'article 37 de la nova Llei de l'aigua exonera
l'aigua d'ús agrícola del pagament del tribut «llevat
que hi hagi contaminació de caràcter especial en naturalesa
o quantitat per adobs, pesticides o matèria orgànica comprovada
pels serveis d'inspecció de l'Administració competent.»
L'article 44 aplica el coeficient zero al tipus de gravamen dels usos agrícoles
que no restin exempts pel criteri anterior (igual que a l'ús de
l'aigua per a la producció hidroelèctrica, la refrigeració
industrial en circuits oberts o mixtos, i l'aqüicultura). Tot això
s'avé ben poc amb els plantejaments de les directives de la UE,
tant en la planificació hidrològica com en la política
agrària. Vol dir seguir mantenint un mur de separació entre
l'economia de l'aigua practicada a l'agricultura i a la resta de sectors.
Tard o d'hora és
inevitable que molts ciutadans i contribuents es preguntin quin sentit
té seguir subvencionant l'abastament d'aigua per regar uns cultius
que també estan subvencionats, i sovint són excedentaris.
Les tarifes que es paguen per l'aigua de reg, i la rendibilitat real de
cada metre cúbic emprat a l'agricultura, varien enormement segons
el tipus de cultiu, les zones agràries i les explotacions. Però
l'anàlisi global dels comptes de l'aigua a tota Espanya el 1991,
presentades a l'OCDE, mostra que els regants pagaren de mitjana unes 7
ptes./m3 mentre el cost mitjà de la portada d'aigües rondava
les 18 ptes./m3. Això vol dir que el sector agrari amb prou feines
pagava el 40% de l'aigua que consumia, i rebia per aquesta via un subvenció
anual de 330.000 milions de pessetes.31
Darrere aquestes ingents
subvencions s'amaguen un seguit d'ineficiències. Als regadius valencians
el cost mitjà de l'aigua se situa al voltant de les 19 ptes./m3,
i encara hi predomina la facturació per unitat de superfície.32
Als regadius de la Manxa el marge brut obtingut amb el reg és de
48 ptes./m3 pel blat i l'ordi, 23 ptes./m3 pel gira-sol i 20 pel blat de
moro (comptant les subvencions com ingressos, i restant-li només
els costos directes de maquinària, inputs i mà d'obra no
familiar).33 Als regadius de la vall de l'Ebre els mateixos cultius obtenen
un marge net entre 7 i 10 ptes./m3 (deduint també les amortitzacions,
càrregues socials, despeses financeres, etc.). Si al marge net li
traiem el cost de la mà d'obra familiar i la renda de la terra,
els beneficis reals amb prou feines arriben a dues pessetes per metre cúbic.
Si descomptem la subvenció al producte, molts d'aquests cultius
herbacis es reguen amb pèrdues. Pedro Arrojo i Estrella Bernal estimen
que si els regadius aragonesos analitzats haguessin de pagar l'aigua a
16 ptes./m3, i desapareguessin les subvencions al cultiu, un 45% entraria
en números vermells i el 90% obtindria rendibilitats insuficients
per mantenir l'activitat.
Els contrastos són
molt grans entre diverses zones i estructures de reg, i generalitzar massa
pot resultar molt injust. Per al conjunt d'Andalusia Joan Corominas estima
que la productivitat de l'aigua és inferior a 65 ptes./m3 en una
quarta part de la superfície regada, però un 45% del valor
de tota la producció agrària de regadiu prové del
10% més rendible de la superfície regada (generalment hortalisses
i fruites en hivernacles o cultius hidropònics) on s'obtenen rendibilitats
de l'aigua superiors a les 250 ptes./m3. També són els regadius
més eficients, i els que generen més ocupació per
hectàrea cultivada contribuint a l'equilibri territorial i social.34
Tots aquests exemples presenten
un denominador comú: l'eficiència de l'aigua emprada a l'agricultura
és força diversa, però molt baixa en una franja massa
gran de les superfícies regades. Les grans àrees de reg de
les comarques de ponent de Catalunya no són una excepció.
Un estudi en detall de l'aprofitament de l'aigua als recs del Canal d'Urgell
fet al municipi d'Arbeca mostra que l'eficiència mitjana no supera
el 30%, perdent-se la majoria per percolació i un 23% a les basses
i sèquies. En canvi, la major adequació del sistema de rec
al tipus de sòl permet que a Linyola els mateixos cultius aconsegueixin
aprofitar l'aigua en el 86%, i només es perdi un 6% per percolació.35
La millora dels sistemes
de rec i la modernització ambiental dels regadius amaguen un gran
potencial d'aigua que podria estar disponible per a altres usos. Tal com
assenyala José Manuel Naredo, la baixa eficiència dels usos
agraris de l'aigua està relacionada amb les barreres institucionals
i econòmiques que aïllen les dotacions hídriques d'aquests
sector en un compartiment estanc:
«El principal escollo
institucional a remover es el que congela las disponibilidades de agua
en tres compartimentos estancos: el de agua para riego, el de agua para
abastecimiento urbano e industrial y el del agua envasada o de mesa. La
disparidad de precios a los que se facturan las cantidades de agua utilizada
en cada uno de estos tres mundos aislados es tan grande, que parecería
indicar que no proceden del mismo ciclo hidrológico o que las separan
diferencias de calidad mucho más generales y marcadas de las que
de hecho se observan: en el primero de estos mundos es corriente que se
esté pagando cerca de una peseta por metro cúbico, mientras
que en el segundo se pagan del orden de cien pesetas por metro cúbico
y en el tercero muchos miles de pesetas por metro cúbico, multiplicándose
por más de cien los precios del agua al pasar de un nivel al otro.
Estas disparidades de precios o tarifas se prolongan en el interior de
cada uno de los colectivos de usuarios, sin razones económicas que
las justifiquen».36
El Congrés «Cap
a una nova cultura de l'aigua», celebrat a Saragossa el setembre
de 1998, va llançar aquesta recomanació: millorem el regadiu,
no l'augmentem. L'embassament de Rialb i el canal Segarra-Garrigues haurien
de ser l'ocasió per proposar el mateix a Catalunya. Des del punt
de vista de la nova cultura de l'aigua la presa de Rialb ja ha estat un
gran error. Que sigui l'últim. El problema de la pagesia i el món
rural existeix, i és més urgent a les terres de secà.
Però la solució no passa per seguir subvencionant l'aigua
d'una manera econòmicament distorsionadora i ambientalment insostenible.
La solució és
anar a l'arrel del problema per garantir la viabilitat de l'agricultura
catalana, i del món rural en el seu conjunt. Pel seu paper en el
subministrament proper i la seguretat alimentària, i per les tasques
que desenvolupa en la cura del territori, la pagesia té dret a reclamar
a la societat una compensació econòmica digna. En el marc
d'un nou pacte per a la sostenibilitat entre el camp i la ciutat, cal establir
noves regles per a una subvenció directa que remuneri les funcions
vitals per l'equilibri territorial i socioambiental que desenvolupa el
món rural. Però són les explotacions les que s'han
de subvencionar. No l'aigua, ni el combustible o els agroquímics.
Cal començar a obrir
comportes en el mur que separa l'aigua de la agricultura i a la resta de
sectors. Poc a poc els pagesos hauran d'admetre pagar més per l'aigua,
i fer-ne un ús més eficient. El desequilibri econòmic
que això comportarà en els seus comptes d'explotació
s'ha de compensar simultàniament amb subvencions directes per a
altres conceptes. Al capdavall pagar més per l'aigua, i dependre'n
menys, esdevindrà per a la pagesia una garantia d'estabilitat. Si
el món rural i el món urbà haguessin d'acabar competint
aferrissadament per l'aigua com a recurs escàs en un mercat sense
intermediacions públiques ni criteris democràtics, i amb
els preus tan dispars que ja tenim ara d’antuvi a quin molí aniria
a parar.37
L'exemple del Banc de l'Aigua
de Califòrnia demostra que una bona regulació de les transferències
econòmiques d'aigua entre sectors econòmics pot ser una bona
alternativa, molt més barata i ambientalment saludable, als transvasaments
de ciment entre territoris i conques. Aquest mercat de l'aigua californià,
públicament regulat, autoritza els agricultors a vendre una part
de les seves concessions de reg sense por a perdre aquesta concessió.
Com que els compradors urbans sempre la pagaran més cara, amb el
que ingressen d'aquestes vendes els agricultors poden compensar la minva
de les collites i encara finançar inversions en sistemes de reg
més eficients que permeten regar les mateixes superfícies
amb menys aigua. Tothom hi guanya una mica, i el medi ambient el que més.38
No es tracta de transferir grans cabals, canviant-los de destí econòmic.
L'aportació principal de les transferències intersectorials
d'un banc d'aigües com el californià és oferir una garantia
de subministrament per fer front a les situacions puntuals però
reiterades de sequera.39
Tampoc no es tracta de substituir
la planificació d'un bé comú com l'aigua per un lliure
mercat sense restriccions. Es tracta de planificar d'una altra manera,
amb altres instruments, entenent que els usos es poden compartir millor
i amb més eficiència. Sense discutir que l'ús preferent
de l'aigua de Rialb ha de ser l'agrícola, aquest enfocament es podria
començar a aplicar en la posada en marxa de la que ha de ser l'última
gran presa de Catalunya. Segons els tipus de cultiu i les formes de reg
que s'apliquin al Pla d'Urgell, la Noguera, el Segrià, la Segarra
i les Garrigues, els consums d'aigua seran molt diferents. La possibilitat
de compartir-la també. Des del punt de vista de la nova cultura
sostenible, garantir el subministrament d'aigua no és una funció
independent de regular les activitats agràries o planificar el territori
en el seu conjunt. No sembla gaire assenyat anar a buscar al Roine una
reserva estratègica d'aigua quan és a punt d'inaugurar-se
el major embassament del territori català. Abans d'embolicar-nos
en la signatura d'un tractat internacional entre dos estats per transferir
aigua per un tub, més val resoldre la nostra pròpia hidroesquizofrènia
com a país.40
Democràcia ambiental i cisternes del lavabo
Tal com ha escrit l'economista
ecològic José Manuel Naredo, per evitar noves guerres de
l'aigua ens cal un nou enfocament econòmic i ambiental que parteixi
de l'acceptació que el cicle hidrològic és un recurs
limitant que compartim amb la Natura:
«El problema del agua
en nuestro país no se resuelve con soluciones meramente técnicas,
sino que exige, por una parte, asociaciones de usuarios que se ocupen activa
y responsablemente de la gestión del agua y, por otra, un marco
de información solvente y generalmente admitido sobre el que se
pueda apoyar la negociación y la toma de decisiones en un marco
que le sea propicio. Las carencias observadas en estos requisitos nos han
llevado por la pendiente del enfrentamiento y la crispación social,
haciendo que el problema del agua fuera cada vez más problemático
para los políticos con competencias sobre el tema: sin mercados
de agua ni foros de negociación adecuados, sin asociaciones de usuarios
responsables de la gestión con las que se pueda convenir las bases
del necesario reajuste entre exigencias y disponibilidades, y sin un marco
de información (físico y monetario) generalmente admitido
para ello, el problema del agua está llamado a transformarse en
guerras del agua».41
El 1991 es va signar a Califòrnia
un veritable pacte social entre les principals empreses subministradores
i els grups ecologistes per aplicar les millors pràctiques de gestió
(best management practices, BMP). La signatura del memoràndum va
donar pas a la creació d'un consell urbà per a l'estalvi
d'aigua (California Urban Water Conservation Council) que fa un seguiment
de l'aplicació de les millors pràctiques a les agències
locals i les companyies subministradores. La composició del Consell
és paritària –la meitat són membres de les agències,
l'altra dels grups ecologistes– i les seves decisions s'han de prendre
per consens. Adreça els seus informes a l'organisme regulador de
l'Estat (California Water Resources Control Board), i disposa d'un pressupost
propi. Un dels seus objectius és reduir el consum domèstic
fins a 169 litres per persona i dia, des dels 245 actuals, i una de les
seves actuacions inicials ha estat estimular la substitució d'un
milió i mig de cisternes del lavabo per altres de consum reduït.42
Aquí i allà la lliçó és prou clara.
Abans que res, la solució al problema de l'aigua és més
i millor democràcia •
Referències
1 Segons un estudi elaborat
pel PSC, citat a El País, edició a Catalunya, 14/4/1998.
2 Per a la caracterització
d'aquesta interfície socioecològica, vegeu els treballs recents
de Ramon Folch: Ambiente, emoción y ética. Actitudes ante
la cultura de la sostenibilidad. Barcelona: Ariel, 1998; i Diccionario
de socioecología. Barcelona: Planeta, 1999.
3 Els límits d'on
acaba la biosfera i comença la tecnosfera són tan borrosos
i convencionals com moltes altres qüestions socioecològiques.
Pel que fa a la part del cicle de l'aigua derivat cap als usos domèstics,
la xarxa de subministrament comença a les captacions (embassaments,
pous) i acaba al comptador de cada casa. Però pel cantó de
les sortides la qüestió és menys clara: l'enllaç
de retorn als sistemes naturals l'hem de situar a les infraestructures
de depuració, o hi hem d'incloure també el clavegueram? De
fet, ara que l'urbanisme de les xarxes i la visió socioecològica
de la ciutat recuperen les galeries de serveis que ja proposava Ildefons
Cerdà a mitjan segle XIX, potser seria més adient considerar
el clavegueram com una perllongació en el subsòl del edificis
de la ciutat. Un argument a favor de considerar-ho així, i carregar-ne
el cost a l'IBI i l'IAE corresponent, és la possibilitat de modular-lo
en funció dels metres lineals de clavegueram en el subsòl
dividits pel vol de l'edifici que serveix. D'aquesta manera la fiscalitat
ambiental penalitzaria com cal les construccions de molt baixa densitat,
premiant l'estalvi de territori. El mateix criteri es podria aplicar a
les altres xarxes de serveis als edificis.
4 La repercussió
desigual en el territori d'aquestes despeses acostuma a amagar subvencions
horitzontals, tal com ho assenyala l'estudi comparatiu del projecte Eurowater
(Massarutto, A. «La situació tarifària dels serveis
hídrics a Europa». A: Esquerrà, J.; Oltra, E.; Roca,
J i Tello, E. [coords.]. La fiscalitat ambiental a l'àmbit urbà.
Aigua i residus a la regió metropolitana de Barcelona. Barcelona:
Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1999, pàg. 133-150).
Seria convenient conèixer amb una certa precisió l'existència
i l'evolució d'aquests transvasaments intercomarcals o intersectorials
dels costos del subministrament i el sanejament de l'aigua a Catalunya.
5 Segons dades de la Junta
de Sanejament citades per Prat, N. El sanejament a Catalunya (1996-1998),
Depana (inèdit). Els ingressos dels tributs de sanejament passaren
de 18.593 milions de pessetes el 1993 a 23.181 el 1998, amb un 80% provinents
del ITS d'origen domèstic o industrial i la resta del cànon
pagat per extraccions de pous privats (Junta de Sanejament. Memòria
d'activitats 1998. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, pàg.
54). Segons J. Gasull, representant de la CONFAVC, fins al 1993 els usuaris
domèstics pagaren el 78% dels ingressos de sanejament, mentre que
el 1994 les proporcions canviaren: la indústria va contribuir amb
uns 10.400 milions i els usuaris domèstics amb 9.600 (a Samper,
J. i Llamas, M. R. [coords.]. Las aguas subterráneas en el Libro
Blanco del Agua en España. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente,
1999, pàg. 213-24).
6 La mitjana mundial i europea,
a l'Instituto de Recursos Mundiales (WRI), Población y medio ambiente.
La guía global del medio ambiente. Madrid; Editorial Ecoespaña,
1995, pàg. 384-385. Les dades de les conques hidrogràfiques
espanyoles procedeixen de l'avaluació de MOPT del 1993 citades per
Fernández Mejuto, M.; i Llamas Madurga, M. R. Infraestructuras hidráulicas.
Tópicos y manipulaciones en torno a la política del agua.
Ecosistemas, nº 16, 1996, pàg. 48.
7 Citat per Ros, J. El agua:
perspectiva ecológica. Barcelona: Programa de Formación Ambiental
de AGBAR, AGBAR/ERF, 1997, nº 15.
8 Agencia Europea del Medio
Ambiente. La Aplicación y la Efectividad de los Impuestos Ambientales.
Barcelona: Institut Català de Tecnologia/Centre d'Estudis d'Informació
Ambiental, 1997, pàg. 21-22. Pels criteris generals, veieu Roca,
J. «Fiscalitat ecològica: introducció i aspectes generals».
A: Esquerrà, J.; Oltra, E.; Roca, J.; Tello, E. [coords.]. La fiscalitat
ambiental a l'àmbit urbà..., op. cit., pàg. 13-27;
i també, Fiscalidad ambiental y "reforma fiscal ecológica".
Bilbao: Cuadernos Bakeaz nº 27, 1998.
9 Pels aspectes jurídics
i normatius, veieu Perdigó, J. «La tarifa del servicio de
suministro domiciliario de agua en el àrea metropolitana de Barcelona».
A: Esquerrà, J.; Oltra, E.; Roca, J.; Tello, E. [coords.]. La
fiscalitat ambiental a l'àmbit urbà..., op. cit., pàg.
159-192.
10 Propuesta de Directiva
del Consejo por la que se establece un marco comunitario de actuación
en el ámbito de la política de aguas, presentada a la Comissió
el 15/4/1997 i publicada al Diari Oficial de les Comunitats Europees nº
C184/20 el 17/6/1997.
11 Tal com afirma Bernard
Barraqué, al conjunt de l'àmbit europeu la repercussió
completa dels costos sobre els preus tarifats és més un objectiu
al qual tendir que una realitat immediata: «l'experiència
històrica mostra clarament la dificultat d'aplicar aquest tipus
de polítiques a les fases expansives del cicle de desenvolupament
de les xarxes, en les quals el servei ha de ser d'alguna manera racional.
L'aplicació rígida i literal del full cost pricing es veu
moderada a tots els països europeus per formes més o menys
ocultes de subvenció que es produeixen a l'interior del sistema
hídric.» («Sostenibilitat i gestió dels recursos
hídrics: el projecte Eurowater». A: La fiscalitat ambiental
a l'àmbit urbà..., op. cit., pàg. 126). El mateix
constata A. Massarutto: «el problema que veiem en totes les situacions
és el de trobar alguna forma de compromís entre l'aplicació
rigorosa del principi «Qui usa paga» –segons el qual la tarifa
de cada usuari s'hauria de calcular sobre la base del cost marginal que
ell imposa a la infraestructura col·lectiva– i la necessitat d'aplicar
alguna forma de solidaritat per tal de temperar les desigualtats a les
quals aquest principi donaria lloc» («La situació tarifària
dels serveis hídrics a Europa», ídem, pàg. 148).
12 Ho confirma fins i tot
l'estudi d'Agbar, “El preu de l'aigua a diferents ciutats europees”. Any
1997, Barcelona, 1998 (veieu-ne un resum a Tello, E. «Tarifes i taxes
en el cicle de l'aigua». A: La fiscalitat ambiental a l'àmbit
urbà..., op. cit., pàg. 107). Per a la noticia d'altres estudis,
on Barcelona sempre hi figura amb l'aigua més cara, veieu El País
de 8/2/1998 i 4/9/1999.
13 Roca, J.; Tello, E.
L'evolució dels preus de l'aigua domèstica a l'àrea
metropolitana de Barcelona del 1990 al 2000, Entitat Metropolitana de Barcelona,
1999, pàg. 8.
14 Segons un estudi comparatiu
de les tarifes de l'aigua referit a l’any 1993, sense comptar els costos
de sanejament que passen pels pressupostos públics, el percentatge
del pressupost familiar destinat a la factura de l'aigua era del 0,4% a
Itàlia i Bèlgica, el 0,6% a França, el 0,7% a Suècia,
el 0,8% a Alemanya i l'1% a Àustria (citat a Arrojo, P.; Naredo,
J.M. La gestión del agua en España y California, Bilbao,
Bakeaz/MAB/Coagret, 1997, pàg. 85-86. Es poden prendre com a indicació
general, però no són estrictament comparables als citats
en el text. Tal com argumenta l'estudi d'Agbar abans esmentat, hi ha tants
condicionants diversos en els preus de l'aigua que aquests només
són comparables quan s'adopten uns supòsits metodològics
coherents i comuns per a tots els casos.
15 Anuari Estadístic
de la Ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 1996, pàg. 414.
El consum domèstic d'aigua a la ciutat de Barcelona no és
comparativament exagerat, malgrat poder-se reduir encara amb mesures d'estalvi
i eficiència. Fou de 49,3 m3 per habitant i any el 1996. El 1991
hi havia 576.640 habitatges principals –sense comptar segones residències–,
que per a una població actual de 1.508.805 habitants representa
unes 2,6 persones per habitatge. Si considerem que cada habitatge correspon
a una família, el consum familiar d'aigua fou com a mitjana de 129
m3 l'any 1996. Tota l'aigua consumida a Barcelona, comptant els consums
de la indústria i els serveis, era de 76,7 m3 per habitant (Anuari
Estadístic..., op, cit., pàg. 50, 409 i 457). Aquesta última
xifra, equivalent a 210 litres d'aigua facturada per persona i dia, és
inferior al valor guia màxim de 250 l/h/dia que proposa Narcís
Prat a la seva proposta alternativa a l'actual Pla hidrològic de
les conques internes de Catalunya (Prat, N. «Planificar l'aigua i
oblidar-se de la vida». A:. Borràs, A. [et al.]. Ecologia
i territori a Catalunya. Bellaterra: Acció Ecologista/UAB, 1996,
pàg. 15-30). Afegint-hi les pèrdues de la xarxa de subministrament
–una part són pèrdues físiques i un altre subcontatge–,
Anna Prat estima per a 1997 un subministrament de 276 l/h/dia i un consum
real de 225 l/h/dia, dels quals 135,3 són per al consum domèstic,
14,3 per al rec, i 60,3 per a usos comercials i industrials (Barracó,
H.; Parés, M.; Prat. A.; Terradas, J. Barcelona 1985-1999. Ecologia
d'una ciutat. Ajuntament de Barcelona, 1999, pàg. 85). Sense arribar
a plantejar-se reduir els consums per càpita, l'esborrany en curs
d’aprovació de la futura Agenda 21 de Barcelona preveu una reducció
de les extraccions del Ter de 28 hm3/any –prop d'un 20% del consum,
i un 14% de l'abastament–, només augmentant l'aprofitament de les
aigües subterrànies (23 hm3/any, quinze potabilitzats i set
per a usos no potables), la reutilització d'aigües depurades
(4 hm3/any) i l'aprofitament d'aigües pluvials (1 hm3/any): Consell
Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat, Agenda 21 de Barcelona. Document
preparatori, Ajuntament de Barcelona, juny de 1999, pàg. 27.
16 La comparació
entre la despesa d'aigua i l'escolar resulta molt pedagògica per
a la nova cultura de la sostenibilitat. Ningú no tindrà més
fills només perquè l'escola sigui gratis, però la
gratuïtat o una excessiva barator de l'aigua són una clara
inducció a malbaratar-la. Veieu Tello, E. «Por qué
la escuela debe ser gratis y el agua no». A: Pie de Paz, nº
50, 1999, pàg. 84-88.
17 Roca, J.; Tello, E. L'evolució
dels preus de l'aigua doméstica a l'àrea metropolitana de
Barcelona del 1990 al 2000. op. cit., pàg. 9.
18 Aproximadament el 62%
de les llars de la regió metropolitana tenien el 1991 menys de quatre
membres, un 23 % en tenia quatre, i només un 15% més de quatre.
Pel que fa la població, un 42% vivia en habitatges de menys de quatre
membres, un 31% els compartien entre quatre persones, i només el
27% convivia en llars de cinc o més persones. Al Barcelonès
el percentatge de llars nombroses era encara més petit. (Patronat
Municipal de l'Habitatge. «Les necessitats d'habitatge a la regió
metropolitana de Barcelona». Qüestions d'habitatge núm
4. Barcelona: juny de 1999, pàg. 9 i 25).
19 Segons ATLL, «les
tarifes del sistema no han de dependre únicament dels volums d'aigua
transvasats. Com ja s'ha indicat, no hem d'acceptar la qualificació
de l'operació com d'una venda d'aigua sinó, pel contrari,
proposar la constitució d'un servei públic d'abastament a
poblacions. Des d'aquesta perspectiva, la infraestructura projectada ha
de complir, en tot cas, un funció de garantia del subministrament
al servei públic d'abastament en alta, funció que no precisa
que es procedeixi en tot moment a l'adducció efectiva i al consum
de tot el volum d'aigua pel qual s'ha dimensionat la infraestructura. Per
tant, es tracta de fixar una quota de tarifa que podríem qualificar
de garantia, la meritació de la qual seria independent de la disposició
efectiva dels cabals consumits en cada moment. És obvi, aleshores,
que una part de la tarifa de la prestació del servei públic
haurà de ser independent del consum efectiu i s'haurà de
vincular exclusivament amb el fet que l'entitat territorial destinatària
gaudeixi de la garantia i la seguretat que li ofereix l'abastament transnacional
(quota fixa o de servei)»; ATLL. L'abastament d'aigua a les comarques
de l'entorn de Barcelona. Barcelona: Generalitat de Catalunya/ATLL,
1999, pàg. 87. L'esmentat informe d'ATLL parla d'unes despeses variables
de 31,2 ptes./m3 (pàg. 77), mentre fonts de la CONFAVC xifren l'encariment
en 70 ptes./m3 (Gasull, J., op. cit., pàg. 214). Cal tenir present
que l'estudi d'ATLL «parteix d'un nivell de subvenció de capital
del 50% de la inversió al cantó de Catalunya, atès
el caràcter d'interès general del projecte» (op. cit.,
pàg. 66). La qual cosa vol dir que al cost repercutit sobre les
tarifes del usuaris caldria sumar el suportat com a contribuents.
20 Estevan, A. «Las
nuevas técnicas de gestión integral de la demanda eléctrica
y su aplicación a la economía del agua». A: Naredo,
J. M. [ed.]. La economía del agua en España, op. cit., pàg.
103-120. Per a una visió més general referida a moltes més
activitats: von Weizsäcker, E. U.; Lovins, L. H.; Lovins, A B.
Factor 4. Duplicar el bienestar con la mitad de los recursos naturales.
Informe al Club de Roma. Barcelona: Galaxia Gutemberg/Círculo de
Lectores, 1997 (Amory Lovins i els seus col·legues del Rocky Mountain
Institute a Colorado foren els iniciadors de la nova filosofia de la gestió
de la demanda en la planificació elèctrica, i els inventors
del concepte de negawatt).
21 L'estudi d'ATLL en favor
del transvasament del Roine considera econòmicament inviable una
reducció dels consums d'aigua per habitatge modificant els dispositius
actuals (lavabo, aixetes, dutxes, etc.) que, suposadament, «podria
costar un mínim de 100.000 pessetes per habitatge» (L'abastament
d'aigua a les comarques de l'entorn de Barcelona. Barcelona: Generalitat
de Catalunya/ATLL, abril de 1999, pàg. 35). Tanmateix, el cost de
l'aqüeducte del Roine s'estima al mateix estudi pel cap baix en 150.000
milions de pessetes (i l'experiència demostra reiteradament que
en aquesta mena d'obres sempre hi ha desviacions pressupostàries).
Només el canal Segarra-Garrigues està pressupostat en 164.000
milions, sense comptar la presa de Rialb ja construïda (El Periódico
de Cataluña, 28/9/1999). El 1996 hi havia a la regió metropolitana
de Barcelona 1.465.900 llars familiars, on hi vivien 4.228.948 persones.
Segons això, invertir 100.000 pessetes a cada llar per estalviar-hi
aigua costaria una xifra equiparable al transvasament del Roine o el canal
Segarra-Garrigues. Per què una opció es considera viable
econòmicament, i l'altra no?
22 Pel debat urbanístic
entre la dispersió metropolitana i l'aposta alternativa per a un
sistema de ciutats plurifuncionals que mantinguin internament la seva diversitat,
compacitat, accesibilitat i qualitat socioambiental, vegeu el nº 22
de «Medi Ambient. Tecnologia i Cultura»; el catàleg
de l'exposició La ciutat sostenible (Centre de Cultura Contemporània/Diputació
de Barcelona, 1998); i el llibre de Rueda, S. Ecologia urbana. Barcelona
i la seva regió metropolitana com a referents. Barcelona: Beta Editorial,
1995.
23 Prat, N. «Planificar
l'aigua, oblidar-se de la vida», op. cit.; i també «Retos
para la conservación de los ríos». Ecosistemas, nº
20/21, pàg. 42-47. Cal recordar que les associacions de veïns
capdavanteres de la guerra de l'aigua proposen cent litres per persona
i dia com a llindar bàsic de consum domèstic. El propi estudi
d'ATLL subratlla que les noves demandes latents s'originen particularment
a «les comarques de l'Alt Penedès, de l'Anoia, del Garraf,
del Maresme Nord i de la zona costanera de la Selva, actualment no connectada
a la xarxa regional, així com els increments forts del Maresme Sud
i el Vallès Oriental», mentre «la comarca del Barcelonès
no generaria cap demanda latent a la xarxa regional» (L'abastament
d'aigua..., op. cit., pàg. 17). També assenyala que «l'increment
de la demanda del mes de juliol és quasi el triple que la mitjana
mensual d'aquest increment» (pàg. 16). Aquests haurien de
ser, justament, els objectius prioritaris d'una gestió de la demanda
que combinés unes tarifes progressives amb l'oferta d'ajuts i bonificacions
a la inversió en estalvi i reutilització. Les tarifes i els
tributs també podrien ser variables segons l’escassetat relativa
dels mesos de l'any, i segons la pluviositat o sequera de cada any. Es
dóna la paradoxa que els consums per habitant són més
alts on els habitatges tenen més capacitat d'aprofitar les aigües
pluvials, o espai per instal·lar sistemes domèstics de reutilització.
24 Junta de Sanejament.
Memòria d'activitats 1998. doc. cit., pàg. 43 i 47. Actualment
només es reaprofita el 3,75%, però la pròpia Junta
de Sanejament considera que les demandes existents permetrien reciclar
fins un 41% dels 693 hm3/any de cabals depurats (pàg. 47): és
a dir, 283 hm3/any. D'aquests, 95 hm3/any es volen fer servir per cabal
ecològic –especialment al Llobregat–, i fins a 63 hm3/any servirien
pel reg agrícola de sòls ara ja regats, substituint altres
recursos. També es preveu dedicar fins a 14 hm3/any a camps de golf,
que podrien tenir un destí més assenyat.
25 Prat, N. «Planificar
l'aigua...», op. cit., pàg. 16-17, i ATLL. L'abastament d'aigua
a les comarques de l'entorn de Barcelona, op. cit., pàg. 12. A les
conques internes els usos agrícoles representen el 29%, i el turisme
el 5% restant.
26 de Gispert, C.
«El tributo de saneamiento sobre las aguas residuales en Cataluña».
A: Esquerrà, J.; Oltra, E. ; Roca, J.; Tello, E. [coords.]. La fiscalitat
ambiental a l'àmbit urbà..., op. cit., pàg. 205.
27 Junta de Sanejament.
Memòria d'activitats 1998, op. cit., pàg. 51-58.
28 ATLL. L'abastament d'aigua...,
op. cit., pàg. 12-17.
29 Prat, N. «Planificar
l'aigua i oblidar-se de la vida», op. cit., i La gestió de
l'aigua a Catalunya a la ratlla del 2000 (ponència presentada a
la IV Mostra de Cultura Ecològica a Altafulla el juliol de 1999,
en curs de publicació). ATLL cita el mateix estudi, però
redueix el potencial d'estalvi industrial dins el seu sistema d'abastament
a 20 hm3/any (L'abastament d'aigua a les comarques de l'entorn de Barcelona,
op. cit., pàg. 34-35).
30 de Gispert, C. Tarificació
i tributs sobre l'aigua: aproximació a la demanda d'aigua d'ús
industrial. Juny de 1999 (treball inèdit presentat al Departament
d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona).
31 Naredo, J.M.; Gascó,
J.M. Spanish Water Accounts, OECD, Environmental Policy Commitee. París:
ENV/EPOC/SE/A(94)2, 1994 (citat per Sumpsi, J.M. «Efectos de las
políticas tarifarias sobre la demanda de agua, renta agraria y recuperación
de costes de la agricultura de regadío en España».
A: Arrojo, P. [et al.] [eds.]. Hacia una nueva cultura del agua. El agua
a debate desde la Universidad. Zaragoza, 1998, pàg. 351-367).
32 Genovés, J.C.;
Avellà, L.; García, M. «Precios, costos y uso del agua
en el regadío mediterráneo». A: Arrojo, P. [et al]
[eds.]. Hacia una nueva cultura..., op. cit., pàg. 245-247.
33 López-Sanz, G.
«El regadío en la Mancha occidental y el Campo de Montiel».
A: López-Gálvez, J.; Naredo, J.M. [eds.]. La gestión
del agua de riego. Madrid: Fundación Argentaria/Visor, 1997, pàg.
84; Arrojo, P.; Bernal, E. «El regadío en el valle del Ebro».
A: López-Gálvez, J.; Naredo, J.M. [eds.]. La gestión...,
op. cit., pàg. 172-174.
34 Corominas, J. «Los
regadíos de Andalucía después de la sequía
y ante la Agenda del 2000». A: Arrojo, P. [et al.] [eds.].
Hacia una nueva cultura..., op. cit., pàg. 260-261.
35 Barragán, J.;
Cots, L.; Montserrat, J. «Evaluación de los regadíos
y mejora de su eficiencia». A: Arrojo, P. [et al.] [eds.].
Hacia una nueva cultura..., op. cit., pàg. 213-216.
36 Naredo, J.M. «Problemática
de la gestión del agua en España». A: Naredo, J.M.
[ed.]. La economía del agua en España, op. cit., pàg.
19
37 Una possibilitat seria
establir un feebate o rebate, enlloc del cànon hidràulic.
Aquesta nova figura de la fiscalitat ecològica comporta que tot
allò que paguessin les explotacions agràries se'ls retornaria
en forma d'ajuts, subvencions o bonificacions a la millora del regadiu.
L'impost seria completament neutral, sense augmentar globalment la pressió
fiscal suportada pel sector agrari. Pel concepte de feebate o rebate, veieu
von Weizs_cker, E. U.; Lovins, L. H.; Lovins, A B. Factor 4. Duplicar el
bienestar con la mitad de los recursos naturales, op. cit., pàg.
260-263.
38 Arrojo, P. «El
Banco de Aguas de California». A: Arrojo, A P.; Naredo, J.M. La gestión
del agua en España y California, op. cit., pàg. 129-135.
Cal insistir que es tracta d'un mercat públic democràticament
regulat, no de la substitució pura i simple de la planificació
pública per les transaccions privades en un mercat com proposa J.
C. Vergés amb la seva «marxa enrere en el socialisme d'estat»
(a Una política económica para el agua. Madrid: Círculo
de Empresarios, 1998).
39 El Banc d'Aigües
de California es va crear precisament com a resposta a les sequeres de
finals dels anys vuitanta. Pot semblar contradictori que els pagesos venguin
una part de les seves dotacions d'aigua –mai la totalitat, per evitar que
es converteixin en aiguatinents que abandonen l'activitat agrària–
justament els anys que menys plou. Però només ho és
per a qui no entengui la diversitat agrària i l'adaptabilitat intrínseca
d'un sistema de rec compensatori, o de suport. A la vista dels rendiments
econòmics obtinguts per metre cúbic, és evident que
les compres d'aigua per a usos urbans poden compensar amb escreix la minva
en la producció dels cereals o les oliveres que aquells anys passarien
a condicions de secà. La metodologia per escollir la millor opció
per obtenir una garantia de subministrament és, com a la gestió
de la demanda elèctrica, la del least cost planning (Arrojo,
P.; Naredo, J.M. La gestión..., op. cit., pàg. 103-106).
Tanmateix ATLL segueix enfocant el problema de la garantia de subministrament
des de la vella cultura de l'oferta (L'abastament d'aigua a les comarques
de Barcelona, op. cit., pàg. 22-32).
40 Pels aspectes jurídics
de l'aqüeducte del Roine, i la necessitat de signar un tractat internacional
de cessió d'aigües, vegeu ATLL. L'abastament d'aigua a les
comarques de Barcelona, op. cit., pàg. 80-90.
41 Naredo, J.M. «Elección
económica versus "guerras del agua"». A: Problemática
de la gestión del agua en España, op. cit., pàg. 19-25;
i també «Enfoques económicos y ecológicos en
la encrucijada actual de la gestión del agua en España».
A: Arrojo, P.; Naredo, J.M. La gestión del agua en España
y California, op. cit., pàg. 151-185.
42 Dickinson, M.A. Water
Conservation in the United States: A Decade of Progress, ponència
presentada a la Conferència Internacional sobre Eficiència
de l'Aigua a les Ciutats celebrada a Saragossa el 20 de gener de 1999.
| Fòrum de debat | ||
|
||
