 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Agricultura de regadiu i sostenibilitat
Xavier Coll Gilabert
President de la Junta de Govern dels
Canals d’Urgell
L’agricultura de regadiu s’acostuma a presentar com el primer consumidor d’aigua, el més malbaratador i un dels que més contribueix a la degradació del recurs. Les comunitats de regants són conscients d’això i, alhora, de l’efecte positiu de l’agricultura intensiva en les economies rurals. Per això propugnen l’ús de tecnologies de reg més eficients i un canvi cultural envers l’aigua.
Sovint, la pagesia
i especialment la de regadiu per practicar una agricultura més intensiva,
és qüestionada per no ser prou respectuosa amb els recursos
naturals. És freqüent llegir que el consum agrícola
és molt superior a l’urbà, que cal posar preu a l’aigua de
reg perquè se’n faci un ús més racional, o que l’excés
de fertilitzants compromet seriosament la qualitat dels recursos hídrics.
Des de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell, que abasta
una extensa àrea geogràfica de les comarques de Lleida i
constitueix la taca verda més gran de Catalunya, se n’és
conscient de tot això, així com també que gràcies
al regadiu s’ha configurat un model agrari que ha donat un gran impuls
a les activitats derivades, com les ramaderes, agroindustrials i de serveis,
essent el motor del procés expansiu de les terres de Ponent. Per
això defensem el dret a disposar de l’aigua necessària per
consolidar-lo, junt amb mesures que afavoreixin la modernització
i el canvi progressiu a sistemes més eficients.
Les modernes tecnologies
de reg ens obren noves possibilitats, però paral·lelament
els regants hem de fer un esforç per millorar les pràctiques
culturals que evitin la contaminació difusa i preservin la qualitat
del recurs, conscients que el futur passa per la integració ambiental
de l’agricultura.
Antecedents
L’agricultura és una
activitat a la intempèrie, sense sostre, i per tant sotmesa a les
irregularitats climatològiques. Per la seva pròpia naturalesa,
és una activitat molt exigent en aigua, ja que aquesta és
indispensable per al desenvolupament de les plantes i dels fruits, una
part de la qual s’integra i una altra torna al medi. Enmig d’aquest procés
i gràcies a la fotosíntesi, la planta actua talment com una
excel·lent depuradora ambiental, alliberant oxigen a l’atmosfera
i reduint l’anhídrid carbònic.
No és necessari que
es confirmin les previsions dels científics sobre un canvi climàtic,
amb una possible disminució de la pluviometria fins a un 10% i un
augment de la seva irregularitat, perquè el tema de l’aigua
prengui carta de naturalesa. Des de la dècada dels vuitanta, hi
ha hagut un procés creixent de sensibilització en la
societat sobre la necessitat de preservar el cicle integral de l’aigua,
tenint cura no tan sols de millorar l’eficiència del recurs sinó
també la seva qualitat, com ja propugnava la Carta de l’Aigua
aprovada l’any 1968 en la conferència europea d’Estrasburg. En aquesta
Carta, s’emfasitzava el seu caràcter de recurs indispensable per
a tota activitat humana, no inesgotable, que cal preservar-lo, perfeccionant
les tècniques d’utilització, reciclatge i depuració,
perquè no comprometin l’ús posterior, públic o privat.
Aquesta sensibilització
també és palesa en el fet d’haver-se impulsat i aprovat en
aquest període reformes legislatives en matèria hidràulica,
com la Llei d’aigües, de 2 d’agost de 1985, que a hores d’ara ja compta
amb un Projecte de llei de reforma d’aquesta llei, l’elaboració
del Pla hidrològic nacional i dels Plans hidrològics de conca,
el Pla nacional de regadius, el Llibre Blanc de l’Aigua, o en l’àmbit
autonòmic la Llei 6/1999, de 12 de juliol, d’ordenació, gestió
i tributació de l’aigua.
Sembla innecessari, per
evident, recalcar l’important paper que en aquest sentit correspon a les
comunitats generals de regants, com a entitats de domini públic
hidràulic, que han de vetllar i garantir la més racional
i solidària gestió i distribució de les aigües
públiques.
Canals d’Urgell: notes històriques
L’idea de regar les planes
urgellenques és de temps immemorial. Els àrabs construïren
les sèquies dels pobles de la ribera del Segre i establiren en alguns
indrets de la plana xarxes locals de reg derivades dels rius Corb
i Cervera. Hom fa partir la història del Canal d’Urgell dels temps
de Carles I, el qual signà unes ordenances encaminades a la construcció
d’una Sèquia Reial, que Felip II va ampliar amb noves disposicions.
A partir d’aleshores molts foren els intents per construir-lo. La pèrdua
persistent de les collites per falta de pluges induïa els propis urgellencs
a emprendre pel seu compte la construcció del canal, però
la misèria extrema que abatia la pagesia de la comarca va
impossibilitar arreplegar la quantitat necessària per sufragar l’obra.
Però al llarg de
més de cinc-cents anys els projectes anaven fracassant, l’un darrere
l’altre per motius ben diversos. Finalment, l’any 1852 aparegué
a la ‘Gaceta de Madrid’ el Reial Decret que atorgava a l’empresa
Girona germans, Clavé i Cia. la concessió definitiva
–la qual la traspassà, quinze mesos més tard, a l’empresa
Canal d’Urgell SA–, per un termini de 99 anys, consistent en l’execució
d’obra pública (canal principal i quatre sèquies principals),
la derivació de cabals del riu Segre i l’explotació d’aquells.
Acabat el termini de la
concessió, el Ministeri d’Obres Públiques va instruir expedient
per determinar si el Canal d’Urgell havia de revertir a l’Estat, com deia
el RD, de 3 de novembre de 1852, o bé als regants, tal com disposava
la Llei d’aigües vigent. Per Ordre ministerial, de 10 d’agost de 1964,
es resolgué que els regants d’Urgell havien de crear una Comunitat
General –que es declarà formalment constituïda el 24 de desembre
del mateix any – que seria titular a perpetuïtat de la concessió
de l’aprofitament de les aigües i de la totalitat de les obres precises
per al reg.
Per al millorament dels
regs, ja que el Canal Principal d’Urgell no era suficient, fou atorgada
a Canal d’Urgell SA la concessió del Canal Auxiliar, que fou construït
per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre entre el 1929
i el 1932 i més endavant, l’any 1966 lliurat per l’Administració
a la Comunitat General de Regants del Canals d’Urgell a perpetuïtat.
Finalment, per resolució
de data 2 de setembre de 1991, el Ministeri d’Obres Públiques declarà
constituïda a favor de la Comunitat General de Regants dels Canals
d’Urgell la concessió d’aigua del riu Segre amb uns cabals
màxims que s’han de derivar de 33 m3/s pel Canal Principal al TM
de Ponts i de 8 m3/s pel Canal Auxiliar a l’embassament de Sant Llorenç
de Montgai, TM de Camarasa, amb destinació al reg, proveïment
de poblacions i usos industrials, i no es poden utilitzar més de
9.000 m3/hectàrea i any. Així mateix, atorgava a la Comunitat
el dret a poder utilitzar les aigües drenades, les que circulen per
les lleres que travessen la zona regable i les subterrànies que
es trobin dins d’aquesta zona.
Els drets d’aquesta concessió
es mantindran fins al dia 1 de gener de l’any 2061, d’acord amb allò
que disposa la Llei d’aigües, de 2 d’agost de 1985.
Situació actual
Fins a l’any 1959 el riu
Segre no tenia cap mena de regulació i les terres regables dels
Canals d’Urgell es veien condicionades a conrear una elevada proporció
de cereal d’hivern, principalment blat i ordi, per la manca d’aigua a l’estiu,
amb la impossibilitat de fer conreus més rendibles, com el panís
–blat de moro–, l’alfals, la ceba, els fruiters o altres. A partir
d’aquest any, amb l’entrada en funcionament de l’embassament d’Oliana,
de 101 hm3 de capacitat, s’iniciava una progressiva transformació
de les explotacions, sent cada vegada més intensives i propiciant
el desenvolupament de la ramaderia com a activitat complementària.
En matèria d’infraestructures
hidràuliques, és a partir de l’any 1964, el de la reversió
dels canals al país regant quan s’aposta decisivament per la millora
de la xarxa principal –144 km de Canal Principal, 76 km de Canal Auxiliar
i 103 km de sèquies principals – havent–se’n revestit fins
a l’actualitat 171 km i realitzar l’acanonament d’uns 3.000 km de
sèquies de distribució secundària i més d’un
centenar d’embassaments reguladors de les 21 Col·lectivitats de
Regants que integren la Comunitat General.
Actualment des dels Canals
esmentats es donen els següents serveis:
• Abastament d’aigua
de boca a 120.000 habitants de 63 municipis, amb més de cent
nuclis de població que pertanyen a sis comarques: la Noguera, la
Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, així
com una important cabana ramadera, especialment de porcí que supera
el milió de places amb una producció superior als dos milions
de caps de bestiar anuals.
• Rega prop de 75.000 ha,
sent els conreus majoritaris els d’estiu –alfals 30%, fruita dolça
30%, panís 20%, altres 5% – i en menys quantia els d’hivern –blat
15%–. Dita superfície es troba excessivament atomitzada, ja
que presenta 52.717 parcel·les que pertanyen a 22.003 propietaris,
amb una mitjana per parcel·la de 1,33 hectàrees, de
parcel·les per propietari de 2,4 hectàrees i de superfície
mitjana per explotació de 3,18 hectàrees. El reg és
en un 90% per inundació o a manta i tan sols un 10% està
emprant sistemes de degoteig o aspersió.
• També dóna
servei a més d’un centenar d’indústries, la majoria de caràcter
agroalimentari, a les quals s’han d’afegir les incloses en xarxes urbanes
de distribució. Quant a l’aprofitament hidroelèctric, hi
ha algunes minicentrals en el decurs del Canal Principal i les sèquies
principals.
Un dels principals handicaps
de la pagesia urgellenca, ha estat el poder disposar de garanties per abastar
d’aigua amb normalitat els conreus propis de la zona, especialment els
fruiters, els farratges, el panís i la ceba, els quals havien experimentat
pèrdues quantitatives i qualitatives considerables en el decurs
dels darrers anys per la manca de reserves d’aigua a Oliana a partir dels
primers deu dies d’agost.
Malgrat haver-se autoimposat
restriccions en els percentatges de conreus d’estiu i hivern que cal implantar,
a fi i efecte d’evitar situacions crítiques a l’estiu, les dotacions
normals en què s’ha vingut regant a l’Urgell han oscil·lat
entorn dels 0,45 litres/segon i hectàrea, la meitat de la
qual es considera una dotació òptima. A més a més,
cal anotar el fet que un 15% de la zona dominada pels Canals d’Urgell es
rega amb aigües procedents de l’extensa xarxa de desguassos, de baixa
qualitat agronòmica, i en molts indrets s’ha de complementar amb
aigües de pous.
Aquesta situació
de precarietat no ha propiciat uns rendiments òptims i és
per això que les inversions han estat importants però insuficients.
Avui, el regant suporta una derrama propera a les 20.000 ptes./hectàrea,
que en el cas del panís, és l’equivalent al 20% del marge
brut en un any normal, havent-se invertit en millores de xarxa principal
i secundària 8.500 milions de pessetes en els darrers 30 anys.
Possibilitats derivades de la major regulació del Segre
La major disponibilitat de
regulació del Segre, propiciada per l’embassament de Rialb, de 400
hm3 de capacitat, no solament saldarà el dèficit estructural
de l’actual zona regable de l’Urgell, amb una dotació objectiu de
8.923 m3/ha i any, amb garanties del 90% i una modulació d’estiu
alta, sinó que possibilitarà l’ampliació de la zona
regable de l’Urgell en 4.000 ha i la posta en regadiu de 2.000 ha de compensació
en la zona afectada de Rialb i aigües amunt, a més a més
del desenvolupament de la nova zona regable del Canal
Segarra- Garrigues, amb
51.764 ha. al marge dret i 20.000 ha a l’esquerre. Addicionalment, mitjançant
elevació d’aigua del baix Ebre s’aconseguiran les garanties mínimes
establertes en el Pla hidrològic de la conca de l’Ebre.
Són igual de rellevants
les altres millores implícites amb Rialb, com les següents:
• Millora en l’abastament
d’aigua a gairebé la meitat de la població de les comarques
lleidatanes, que sovint pateixen restriccions a la segona meitat de l’estiu.
• Prevenció de riuades,
tan importants com la dels anys 1907, 1937 i 1982.
• Compensació mediambiental:
Permetrà l’establiment de cabals ecològics o de manteniment,
que afavoriran la biodiversitat de la fauna i la flora del riu.
• Contribució al
manteniment de l’objectiu C-2 de qualitat de l’aigua del riu Segre, cosa
que facilitarà els tractaments per a la seva potabilització,
si escau.
• Aprofitament hidroelèctric,
amb un augment entorn del 35% sobre la producció hidroelèctrica
actual en el riu i canals de derivació, fet que suposarà
un estalvi de combustibles fòssils o tradicionals i reduirà
la contaminació per emissions de diòxid de carboni.
Modernització dels regadius. Aspectes ambientals
L’optimització de
l’aigua per a regs, tendents a economitzar i racionalitzar el recurs és
una obligació contemplada en la Llei d’aigües vigent i especificada
en els Plans hidrològics. La Comunitat General de Regants dels Canals
d’Urgell es troba en un procés de modernització que inclou
l’adequació de les Ordenances i Reglaments de la Comunitat a les
noves exigències socials amb l’objectiu d’aconseguir una gestió
integrada de l’aigua, facilitant els canvis a sistemes de reg i de
distribució més eficients, que permetin una millora del reg
en parcel·la, amb menys necessitats de mà d’obra i de manteniment
i major nivell tecnològic.
En aquest sentit, es considera
important efectuar els següents treballs:
• Diagnosi sobre l’estat
de la xarxa principal i de distribució, impulsant la seva rehabilitació
i millora, amb atenció preferent al revestiment dels trams de terra
i les obres singulars, com els túnels, sifons o aqüeductes.
• Avaluació dels
sistemes de reg ja implantats, efectuant programes d’estudi de la correlació
existent entre dotacions de reg aplicades i rendiments obtinguts.
• En regs a manta, instar
l’anivellament periòdic del terreny per evitar pèrdues per
percolació o escorrentiu.
• Incentivar el canvi a
sistemes de reg més eficients, com l’aspersió o el degoteig
(localitzat), promocionant la fertirrigació com a millor mètode
pel control de l’adobat. En fruiters, on sembla el més recomanat
per a la seva implantació, el 82% de la superfície encara
es rega per inundació i només el 16% és localitzat.
El regatge d’aspersió és reduït i sovint s’utilitza
per a la protecció contra les gelades de primavera.
• Conscienciar i promoure
la necessitat de la concentració parcel·laria, a priori difícil
per la interferència amb els conreus establerts, existència
de microclimes, tipologies del sòl i altres factors. Tot i això,
una altra possibilitat serien els plans d’explotació conjunta, basats
en l’agrupació d’explotacions.
• Oferir als regants una
informació puntual de dades agroclimàtiques de la zona que
els permeti en cada moment i per a cada conreu, saber quines son les necessitats
d’aigua, per poder aplicar la dosi de reg òptima.
• Desenvolupar el Projecte
de regulació dinàmica dels canals i sèquies principals,
que contempla la construcció de dues basses de cua al Canal Principal
i al Canal Auxiliar respectivament, així com altres de regulació
intermèdia, la instal·lació de comportes de nivell
constant, l’automatització de les preses de derivació i telecomandament
des de la seu central.
Preservar la qualitat de
l’aigua és prioritari, per això s’han de respectar els cabals
de manteniment o ecològics dels rius i també actuar en els
següents àmbits:
• Aconseguir disminuir la
contaminació difusa de nitrats a les aigües, d’acord amb la
Directiva nitrats (91/676/CEE), per les seves implicacions mediambientals
i sanitàries. Cal recordar que un aigua amb més de 50 mg
de nitrats per litre és no potable, fet que acaba provocant problemes
d’abastament a les àrees rurals i en indrets de població
dispersa, entre d’altres.
• Evitar o disminuir els
problemes de contaminació difusa a les aigües originats per
la matèria orgànica o el fòsfor, atès l’important
cens ramader de la zona, que supera el milió de places de porcí,
amb la conseqüent producció de residus. La gestió dels
fems i purins s’ha de basar tant en criteris agronòmics com ambientals,
ja que s’ha realitzat darrerament un desplegament important de la implantació
d’activitats de gestió de residus ramaders, ja sigui en basses col·lectives
de purins que permeten la seva incorporació progressiva i acurada
a les finques de conreu o en plantes de tractaments de purins que realitzen
un assecat de la fracció sòlida del purí mitjançant
el calor produït en una planta de cogeneració i un tractament
biològic de la fracció líquida.
• Fora insostenible que
no hi hagués unes mesures administratives de planificació,
seguiment i control per dur a terme els Programes d’actuació per
a les zones vulnerables, d’acord amb el Codi de bones pràctiques
agràries (CBPA), tasca feixuga que requereix molta formació
dels pagesos, ramaders i gestors del territori.
Conclusions
Malgrat haver-se aprovat
els Plans hidrològics de conca, els problemes de l’aigua no acaben
de trobar una solució que satisfaci tots els sectors implicats.
Es disposa d’un instrument, el Llibre Blanc de l’ Aigua, que ha de servir
de base per a la discussió del Pla hidrològic nacional i
de la reforma de la Llei d’aigües, però és necessari
que el debat s’obri a tota la societat, que es coneguin i es comprenguin
els programes de protecció i utilització de l’aigua i que
es doni una resposta social a la necessitat de millorar, garantir i ampliar
les disponibilitats dels recursos hídrics. En aquest sentit, la
Llei catalana 6/1999, d’ordenació, gestió i tributació
de l’aigua, pot contribuir decisivament en la preservació,
la protecció i la millora del medi, establint un règim de
planificació i economicofinancer del cicle hidrològic.
Quant al regadiu, pensar
que la repercussió dels costos en les tarifes de l’aigua ha de tenir
un caràcter decisori i així poder disminuir les demandes
del sector, pot ser un greu error, ja que la demanda d’aigua de l’agricultor,
en funció del preu, resulta molt inelàstica en el tram final,
ja que els consums no es redueixen fins que els preus són molt elevats,
amb unes conseqüències de tipus econòmic, agronòmic
i socials importants (pèrdua de competitivitat, de diversitat de
conreus i de feina per la seva repercussió en les indústries
associades).
D’altra banda, la modernització
dels regadius tradicionals com els de l’Urgell, amb 140 anys d’existència,
suposa un repte important. Els problemes estructurals d’aquests regadius
exigeixen actuacions integrals difícils i costoses d’implantar,
però encara que tímidament ja s’han iniciat d’una manera
creïble i raonada. La millora de la gestió del recurs ha de
ser matèria obligada i prèvia a les inversions, però
els beneficis socials derivats de les mateixes han de compensar als que
les han portat a terme, ja que d’una altra manera serien inassolibles pel
sector.
Finalment, de la mateixa
manera que en el sector agrari hi ha una preocupació permanent per
reduir el consum d’aigua, cal que la societat urbana també faci
el mateix, i no solament en termes de productivitat, sinó de sostenibilitat,
que permeti satisfer les necessitats de la població actual sense
comprometre les necessitats de les generacions futures, respectant la biodiversitat
i mitjançant una adient organització social •
Bibliografia
• MATEU, J. [et al.]. El
tresor dels Canals d’Urgell. 1996.
• VILA, J. Els Canals d’Urgell
i la seva història. 1992.
• FEDERACIÓN NACIONAL
DE COMUNIDADES DE REGANTES. Impacto de la política de precios del
agua en las zonas regables. 1999.
• COLL, X. Comunicación
en IX Congreso Nacional de Comunidades de Regantes de Zaragoza. 1998.
• COLL, X. Comunicació
en el I Congrés sobre cabals ecològics. Terrassa.1999.
• BOLEA, J.A. Las comunidades
de regantes. 1998.
• MINISTERIO DE MEDIO AMBIENTE.
Libro Blanco del Agua en España. 1998.
• COMUNITAT GENERAL REGANTS
CANALS D’URGELL. Memòria dels SSTT. 1998.
• DARP. Regadius, present
i futur a Catalunya. 1999.
| Fòrum de debat | ||
|
||
