 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Normativa
ambiental: La nova ordenació i gestió legal de les aigües
al Principat de Catalunya
Ignasi Doñate i Sanglas
Advocat expert en qüestions ambientals
1 Introducció
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya -DOGC- del passat dia 22 de juliol va publicar la Llei 6/1999, de 12 de juliol, d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua. Aquesta llei ha suposat la culminació d'un procés encaminat a la gestió integrada de l'aigua i comporta l'inici d'un nou procés de regulació, que es traduirà bàsicament en l'aprovació pel Govern de la Generalitat, en el termini màxim d'un any, d'un text únic que refongui tota la legalitat vigent en matèria d'aigües continentals de competència autonòmica i de sanejament.
Amb aquesta nova llei es
pretén incorporar els principis i objectius ambientals de la Unió
Europea per a la gestió integrada de l'aigua; s'unifiquen les estructures
administratives de gestió de l'aigua i s'instaura el principi de
subsidiarietat a favor de la gestió dels ens locals i es racionalitza
i simplifica el cànon de l'aigua, i d’aquesta manera es dóna
compliment als acords que posaran punt i final a l'anomenada guerra
de l'aigua plantejada pel moviment veïnal.
2 El marc constitucional
D'acord amb la Constitució Espanyola, i tal i com preveu l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, la Generalitat té competència exclusiva en «aprofitaments hidràulics, canals i regadius, quan les aigües corrin íntegrament per dins de Catalunya». Així també, en el marc de la legislació bàsica de l'Estat, correspon a la Generalitat el desenvolupament legislatiu i l'execució de la protecció del medi ambient.
En aquest sentit la Generalitat té plenes competències quant a les aigües de les conques internes del Principat (les dels rius Muga, Fluvià, Ter, Daró, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià, Francolí, Riudecanyes) i de totes les rieres costaneres de la frontera amb França. Aquestes estan distribuïdes en tres conques: les del nord, centre i sud. En canvi, a les demarcacions de ponent (Segre i Garona), així com també a les terres de l'Ebre, les competències bàsiques corresponen a l'Estat.
3 El marc estatal de propietat i aprofitament de les aigües
La nova llei catalana és
de naturalesa administrativa i en aquest sentit té per objecte
programàtic ordenar les competències de la Generalitat i
les dels ens locals en matèria d'aigües i obres hidràuliques.
En l'àmbit d'aquestes competències la llei regula l'organització
i el funcionament de l'Administració hidràulica de Catalunya,
mitjançant una actuació descentralitzadora, coordinadora
i integradora que ha de comprendre la preservació, la protecció
i la millora del medi, i establir un nou règim de planificació
i economicofinancer del cicle hidrològic.
Aquesta ordenació
administrativa cal emmarcar-la en l'àmbit de la
regulació estatal del domini públic i de l'aprofitament de
les aigües, regulats en els articles 407 a 425 del Codi Civil
parcialment derogats per la vigent normativa espanyola d'aigües, la
Llei 29/1985, de 2 d'agost; BOE núm. 189, de 8 d'agost de 1985.
Les diferències entre l'antic règim establert en el Codi
Civil i el nou de la Llei d'aigües, especialment pel que fa al règim
de propietat privada de les aigües, són importants. El
Codi Civil reconeixia i regulava la propietat privada de les aigües.
En canvi la Llei d'aigües defineix en termes més amplis el
mal anomenat dominio público hidráulico i deixa de regular
les aigües de propietat privada per introduir que el principi general
en matèria d'aigües continentals és de caràcter
públic, i deixa a les aigües privades un caràcter pràcticament
residual. Així quasi es pot dir que totes les aigües
superficials continentals a l'Estat han esdevingut de domini públic.
En aquest procés evolutiu la llei espanyola va convertir en
domini públic totes les aigües renovables, fonamentant-se
en el concepte d'unitat del cicle hidrològic.
La doctrina jurídica
distingia en el domini públic de les aigües, les aigües
públiques per naturalesa –són públiques amb independència
de la naturalesa pública o privada de la finca on neixin–
, les públiques per accessorietat –quan les aigües es
troben en terrenys de domini públic– i les públiques que
originàriament eren privades, pel fet d'haver sorgit en una
finca privada i passar a ser públiques un cop surten de la propietat
privada.
La mateixa normativa estatal
és la que determina la propietat pública de les lleres
de corrents naturals -contínues i discontínues-, dels
llits de llacs i de les llacunes. En canvi són de domini privat
les lleres per on corren aigües pluvials, en tant que només
travessin des de l'inici finques privades.
Molts cops s'ha posat en
qüestió el terme propietat privada aplicat a les aigües,
ja que aquestes són un recurs natural en constant renovació
i de múltiples usos socials. En aquest sentit la propietat s'assimila
en la pràctica al concepte d'aprofitament privat de l'aigua
i és per aquest motiu que cal tenir en compte, no tant el caràcter
públic o privat de les aigües, sinó quines són
les facultats o possibilitats legals d'aprofitament privat de les aigües,
tot i ser aquestes de domini públic.
L'aprofitament de les aigües
està regulat bàsicament a la Llei d'aigües que, prohibint
l'adquisició del dret d'aprofitament d'aigües per la prescripció
de 20 anys, instaura el sistema de concessions administratives com el procediment
normal per autoritzar l'aprofitament privatiu de les aigües públiques.
Els aprofitaments comuns
de les aigües de domini públic són aquells que no exclouen
la utilització de l'aigua per a un tercer i, per aquest motiu, no
plantegen problemes especials per la seva quasi nul·la incidència
social i ecològica. Aquests aprofitaments es consideren generals
quan no comporten ni una modificació de la qualitat ni de la quantitat
de les aigües –banyar-se, beure, usos domèstics... En canvi
quan els aprofitaments comuns comporten perillositat, intensitat o circumstàncies
semblants es qualifiquen d'aprofitaments especials -navegació,
barques de pas...- i han de ser objecte d'una autorització administrativa
que és normalment temporal. Tot i així no és clar
en quins tipus d'aprofitaments comuns especials caldrà demanar una
concessió administrativa i no una mera autorització.
Més incidència
econòmica i social tenen, en canvi, els aprofitaments privatius
de les aigües públiques, que són aquells de caràcter
excloent i que, per tant, limiten l'aprofitament dels recursos hídrics
per a un tercer i per a la societat, en general. Precisament, pel seu caràcter
excloent, es preveu legalment que hi hagi un ordre de preferències
d'aprofitaments que seran els determinats en el Pla hidrològic de
cada conca. Només amb caràcter subsidiari la mateixa Llei
d'aigües prescriu que l'ordre general de preferència serà:
abastament de poblacions, regs i usos agraris, usos industrials per energia
elèctrica, altres usos industrials, aqüicultura, usos recreatius,
navegació i transport aquàtic i, finalment, altres aprofitaments.
Sempre, i en tot cas, l'abastament de les poblacions tindrà caràcter
prioritari.
L'aprofitament privatiu
de les aigües públiques, tot i ser objecte d'una concessió
administrativa, constitueix un dret que ingressa en el patrimoni del titular
de l'aprofitament. És un dret de caràcter administratiu,
de contingut patrimonial i que, per tant, pot ser objecte de comerç,
està qualificat com de naturalesa real, oposable davant de tothom,
susceptible de tràfic i de naturalesa immobiliària. En aquest
sentit els aprofitaments privatius de les aigües públiques
han d'inscriure's en el Registre d'Aigües, cosa que permet una millor
informació dels aprofitaments concedits, dels seus límits
i condicions.
Les concessions d'aprofitament
s'extingiran pel transcurs del termini de la concessió, pel fet
de declarar-se caducades, per incompliment o pel no-ús continuat
durant tres anys consecutius, per expropiació forçosa o per
renúncia expressa del concessionari.
Tot i la tendència
evolutiva a declarar en tot cas que les aigües són de domini
públic, és evident que el propietari d'una finca té
dret a l'aprofitament de les aigües de font existents a la finca quan
el volum total anual no superi els 7.000 metres cúbics. Aquest reconeixement
no implica que aquestes aigües siguin privades, encara que el
seu aprofitament privat fa que es confonguin les virtualitats de la propietat
amb les de l'aprofitament. També en el cas de les aigües subterrànies
és possible parlar legalment d'aigües d'aprofitament privat
que són les que legalment no són considerades com a
part integrant del domini públic pel fet de no estar plenament integrades
en el cicle hidrològic.
4 Les aigües continentals com a recurs i font de vida o com a mer objecte d'aprofitament
Tot i així sembla
evident que cal una nova regulació del règim de propietat
i d'aprofitament de les aigües. En primer lloc hi ha una confusió
molt gran per la manca d'una derogació clara dels preceptes del
Codi Civil per part de la Llei d'aigües de l'any 1985. En segon lloc,
tot i la progressiva desaparició de les aigües considerades
de propietat privada, l'ampli ventall d'aprofitaments privats dilueix
el caràcter públic fins a buidar-lo de sentit i de contingut.
Però, sobretot, el caràcter estrictament antropocèntric
de les prioritats en les concessions privades fa que els criteris globals
o ecològics passin de prioritaris a un darrer terme. A l'actual
normativa, l'aigua no és considerada com a font de vida
que té una funció específica en si mateixa sinó
tan sols com un recurs d'explotació al servei dels aprofitaments
privatius antropogènics.
Com exposava el professor
Ramon Margalef en una conferència (UIMP-Medi Ambient. “Anàlisi
de problemes i propostes de gestió”. Barcelona, 30 de juny 1994):
«Cal tenir també en compte, és clar, que l'esmentat
Pla hidrològic (Pla hidrològic nacional de l'Estat espanyol),
com el que ha succeït en altres llocs arreu del món, a Califòrnia,
a Rússia, etc... canvia les condicions ecològiques en àrees
implicades, més o menys extenses, hipotecant el futur d'algunes
d'elles. Es basa en una idea, que pot semblar genial, potser només
perquè han passat més de 20 segles des que es formulà
per primera vegada, segons la qual convé que s'aprofiti fins a la
darrera gota d'un riu, de manera que ja no quedi aigua per lliurar al mar.
A més convé, segons els il·luminats, tallar i rectificar
els rius, eliminar meandres i usar tota o la major part de l'energia del
riu per produir electricitat o per altres funcions. Aquesta visió
no té en compte que la circulació fluvial és un mecanisme
de rentat dels continents i de bescanvi entre continents i mar, que havia
funcionat fins ara de manera acceptable i que està començant
a mostrar símptomes evidents d'insuficiència.»
El procés de degradació
continuada del sistema hidrològic és una mostra de la insuficient
conceptualització del domini públic hidràulic, de
l'excessiva instrumentalització del recurs per a aprofitaments privats
i de la manca de voluntat del legislador de definir i defensar la funció
ecològica de les aigües continentals fent-la compatible amb
el seu aprofitament sostenible. Les lleres són objecte d'especulació
urbanística perquè es permet la implantació de nuclis
urbans en zones inundables, es fomenta la canalització dels
rius per uns criteris de seguretat més que dubtosos, i es permet
l'especulació urbanística de les lleres, fenomen que
amaga la reconversió inconfessada d'un domini públic
en domini privat.
La pervivència de
les lleres i, per tant, la recuperació dels rius passa per
l'establiment d'unes mesures clares de protecció, ús
i gestió del sistema hidrològic. La definició legal
de les lleres com l'espai cobert per les aigües amb motiu de les màximes
avingudes ordinàries és una mostra de la seva insuficiència,
de l'heterodòxia que suposa el poder separar la llera de la conca
on se situa, de poder concebre la llera sense tenir en compte la seva funcionalitat
en un sistema més ampli. En aquest sentit caldria anar a una nova
regulació dels aprofitaments, sotmesos en tot cas a un estudi d'impacte
ambiental i amb una configuració territorial més àmplia
de les lleres, que permetés establir diferents nivells de protecció
i d'ús, seguint amb paral·lelismes els sistemes de
zonificació instaurats per la Llei de costes.
5 El projecte de reforma de la Llei d'aigües estatal. El mercat de l'aigua
El 24 de maig d'aquest any
1999 el Butlletí Oficial de les Corts Generals (Sèrie A,
núm. 1.711) publicava el Projecte de llei de modificació
de la Llei 29/1985, de 2 d'agost, d'aigües. La novetat més
important en el projecte és la que es coneix a nivell d'opinió
pública com el mercat de l'aigua. És cert que l'aigua és
de domini públic. Això no obsta que els particulars puguin
vendre/comprar els seus drets d'aprofitament de l'aigua. No cal dir que
la introducció d'aquesta noció de mercat comporta una privatització
del recurs corregint així la tendència publificadora de l'aigua
practicada per la llei vigent.
De fet és cert que
l'actual llei ja preveu de manera clara la possibilitat de transmissió
total o parcial dels aprofitaments d'aigua que impliquin un servei públic.
Aquesta transmissió actualment està sotmesa a una autorització
administrativa prèvia. La novetat del projecte és que desapareix
l'autorització administrativa prèvia de la transmissió,
fet que suposa una liberalització del mercat que contraria
les exigències de planificació implícites en qualsevol
projecte públic ordenat i equilibrat, on es tinguin en compte les
necessitats d'abastament, les d'ús productiu i les funcions ecològiques
més bàsiques i fonamentals de les aigües continentals.
Com reflexiona Antonio Embid Irujo (“Revista mensual de gestión
ambiental”. Año 1. Núm. 7. juliol 1999. La Ley-Actualidad),
«pero no quiero concluir sin apuntar algunas tareas pendientes como,
por ejemplo, la reflexión sobre la compatibilidad y forma de relación
de esta institución (el mercado del agua) con la planificación
hidrológica, signo distintivo de la Ley, y que aparece como uno
de los primeros retos a enfrentar, al menos desde el punto de vista jurídico.
Igualmente la relación entre el cuidado medioambiental y el mercado,
sobretodo tras leer cuidadosamente las experiencias de otros países
que señalan el desconocimiento de las preocupaciones medioambientales
como una de las características indeseadas de la instauración
del mercado».
La reforma és justificada
en el mateix projecte per l'existència de problemes pràctics
en la gestió de l'aigua a nivell estatal i en l'absència
d'instruments eficaços per fer front a les noves demandes d'aigua,
tant en quantitat com en qualitat. Així ho recull en l' exposició
de motius del projecte quan diu: «En este sentido, la experiencia
de la intensísima sequía padecida por nuestro país
en los primeros años de la década final de este siglo impone
la búsqueda de soluciones alternativas, que, con independencia de
la mejor reasignación de los recursos disponibles, a través
de mecanismos de planificación, permitan, de un lado, incrementar
la producción de agua mediante la utilización de nuevas tecnologías,
otorgando rango legal al régimen jurídico de los procedimientos
de desalación o reutilización, de otro, potenciar la eficiencia
en el empleo del agua para lo que es necesario la requerida flexibilización
del actual régimen concesional a través de la introducción
del nuevo contrato de cesión de derechos al uso del agua, para permitir
optimizar socialmente los usos de un recurso tan escaso, y, por último,
introducir políticas de ahorro de dicho recurso, bien estableciendo
la obligación general de medir los consumos de agua mediante sistemas
homologados de control o por medio de la fijación administrativa
de consumos de referencia para regadíos».
Els termes d’«incrementar
la producció d'aigua», o la preferent finalitat «d'optimitzar
els usos d'un recurs tan escàs» llegits conjuntament amb la
referència fenomènica a la «sequera» i la pràcticament
nul·la referència a les exigències ambientals -que
es deuen considerar obsoletes pels autors del projecte- permet convertir
la planificació hidrològica en una absència
de reflexió pública i de control previ dels recursos hídrics,
passant per sobre del possible canvi d'usos que comporti cada transmissió
i obviant la imposició de la lògica del mercat
per sobre de les necessitats ambientals més bàsiques dels
diferents ecosistemes i poblacions.
6 L'ordenació integral de les aigües del Principat
La nova llei catalana, tot
i estar emmarcada en l’esmentada legislació estatal, té com
una de les seves principals virtuts la d’establir les bases d'ordenació
del cicle de l'aigua mitjançant la seva gestió integrada,
que comporta des de l'abastament en alta, passant pel subministrament
domiciliari o en baixa, el sanejament de les aigües residuals, fins
el retorn de l'aigua al medi.
Fins fa poc el cicle de
l'aigua estava gestionat separadament per dos tipus d'organismes
diversos, depenents també de dues conselleries diferents. Per un
costat, la Direcció General de Política Hidràulica
que establia les directrius de la planificació hidrològica
i la gestió del domini hidràulic, i coordinava les activitats
de la Junta d'Aigües de Catalunya, entitats administratives adscrites
al Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Per un altre, la Junta de Sanejament, adscrita al Departament de Medi Ambient,
encarregada del sanejament de les aigües residuals de Catalunya, de
l'aplicació del cànon i del control de la qualitat de les
aigües.
Amb l'aprovació dels
Estatuts de l'Agència Catalana de l'Aigua –ACA-– es van fusionar
en aquest organisme la Direcció General de Política Hidràulica,
la Junta d'Aigües i la Junta de Sanejament, sota l'adscripció
única del Departament de Medi Ambient. Així doncs l'ACA,
en tant que empresa pública, aplega totes les competències
hidràuliques de la Generalitat i integra en els seus òrgans
de govern representants de les administracions competents, usuaris i entitats
representatives vinculades amb l'aigua.
Els principis bàsics
que han de regir l'actuació de la Generalitat en l'ordenació
i gestió de l’aigua es fonamenten en la consideració
de l'aigua com un recurs natural escàs i indispensable per al desenvolupament
harmònic i sostenible de les activitats econòmiques, recurs
que ha d'ésser optimitzat i que requereix una gestió eficient
mitjançant la introducció de tècniques d'estalvi d'aigua
i de foment de la reutilització planificada del recurs.
Es regula la creació
de les anomenades Entitats Locals de l'Aigua (ELA) a les quals, en tant
que òrgans de cooperació entre els ens locals i l'ACA, s'atribueixen
competències i recursos en matèria d'abastament d'aigua
i de sanejament d'aigües residuals per a la gestió més
eficient dels recursos hídrics. Les ELA bàsiques són
els òrgans capacitats per gestionar íntegrament un o més
sistemes públics de sanejament o de subministrament. En canvi
les ELA qualificades es configuren com a òrgans per a la gestió
integrada de l'aigua en una conca o una porció de conca fluvial,
l'àmbit territorial dels quals és definit per la planificació
hidrològica.
Per incrementar el control
sobre les fonts d'abastament a poblacions es reconeix la Generalitat com
a titular de les competències d'ordenació del cicle de l'aigua,
amb competència per adoptar mesures que garanteixin l'abastament
dels municipis, dins els límits i en els termes establerts
per la planificació hidrològica i la redistribució
del recurs.
El sistema públic
de sanejament d'aigües residuals serà gestionat per les ELA
que hagin assumit l'exercici de les competències de sanejament.
Per tant, a les ELA els correspon atorgar les autoritzacions d'abocaments,
inspeccionar, sancionar i rescabalar dels eventuals sobrecostos d'explotació
en els sistemes públics de sanejament de llur àmbit. També
hauran de confeccionar i mantenir un cens de les empreses connectades al
sistema i són responsables de l'acompliment dels límits d'abocament
del sistema al medi receptor. L'Agència Catalana de l'Aigua manté
l'alta inspecció i la intervenció administrativa de l'abocament
del sistema al medi receptor. En aquest títol s'estableix també
un règim sancionador específic.
El règim de
planificació hidrològica es basa en el Districte
de Conca Fluvial com a unitat bàsica de gestió. Així,
integren la planificació un conjunt de plans i programes de base
territorial i sectorial dirigits a assolir la disponibilitat i la qualitat
del recurs i la preservació dels ecosistemes fluvials. El nou règim
de programació té en compte els objectius de la planificació
i s'hi determina la participació de la Generalitat i, si escau,
de les entitats beneficiàries en el finançament de cada actuació.
La llei regula la
creació del nou cànon de l'aigua, com a ingrés específic
del règim economicofinancer de l'ACA, que ve definit per la llei
com un «impost amb finalitat ecològica». Constitueixen
el fet imposable del cànon de l'aigua l'ús real o potencial
de l'aigua i la contaminació que el seu abocament pot produir, incloent-hi
els usos de tipus indirecte provinents d'aigües fluvials o escorrenties,
associats o no a un procés productiu.
No obstant, es declaren
exempts del cànon:
• el consum d'aigua fet
per l'ACA, les ELA i els òrgans de l'Estat per a operacions d'investigació
o control, els sondeigs experimentals que no siguin objecte de cap aprofitament,
les operacions de gestió i millora del domini públic hidràulic
i les efectuades amb destinació a obres públiques de llur
competència.
• els consums fets pels
serveis públics d'extinció d'incendis o els ordenats
per les autoritats públiques en situacions de necessitat extrema
o catàstrofe.
• els usos corresponents
a la utilització de l'aigua per part de les entitats públiques
per a l’alimentació de fonts públiques i monumentals, neteges
de carrers i regs de parcs, jardins i camps esportius públics.
• en general l'abastament
en alta d'altres serveis públics de distribució d'aigua potable.
• el consum de l'aigua per
a l'ús agrícola, llevat que hi hagi contaminació de
caràcter especial en naturalesa o quantitat per adobs, pesticides
o matèria orgànica, comprovat pel serveis d'inspecció
de l'Administració competent.
• els usos domèstics
de l'aigua en tots els nuclis de població de menys de 400 habitants
de població base que no disposen de subministrament domiciliari
d'aigua i de xarxa de tractament o evacuació d'aigües residuals.
Els primers esborranys de
la nova llei de l'aigua van incloure un gravamen sobre els regs agrícoles.
La proposta va generar l'oposició dels sectors afectats i
va ser retirada. Així també, el projecte presentat pel Govern
mantenia un gravamen reduït per a l'ús de l'aigua en
explotacions ramaderes de mitjana i gran capacitat. Durant el tràmit
parlamentari, aquest impost també va ser retirat. En canvi
els regs destinats als camps de golf hauran de pagar el gravamen general
per a aquest sector, de 13,14 pessetes per metre cúbic; només
quedaran exclosos del cànon els regs que es facin amb aigua reciclada.
Així mateix, les centrals hidràuliques no pagaran cànon
de l'aigua i les centrals nuclears només hauran de pagar el gravamen
específic per l'aigua que aboquin amb un increment de temperatura
superior als 3 graus.
7 En espera del desenvolupament de la nova llei
L'avanç positiu de
la nova llei pot resultar optimitzat o frustrat, tant
en funció de les mesures i instruments que es recullin en el text
que ha de refondre les diferents normes catalanes existents, com
en el seu desenvolupament mitjançant els reglaments posteriors.
Només amb uns instruments
de planificació adequats, fonamentats en la consideració
ecològica de les aigües continentals, es podrà compatibilitzar
la figura del mal anomenat mercat de l'aigua amb els interessos generals.
L'experiència d'aquesta figura en el continent americà no
és precisament un presagi de racionalització de les exigències,
tant ecològiques com socials. La manca d'estudi del que realment
pot ser el mercat de l'aigua hauria d'estimular al legislador a instaurar
mesures prudents que limitin la incidència del funcionament d'aquest
mercat –límits temporals, d'usos i territorials.
Per un altre costat, l'estudi
dels recursos existents, la quantificació dels mateixos,
la seva valoració econòmica i la no-especulació, en
base a previsions de demanda futura sobreestimades, són elements
que cal tenir en compte per a l'adequada gestió dels recursos
hídrics, on cada dia la lluita per la sostenibilitat
ens portarà no a incrementar la quantitat de recursos disponibles,
sinó a optimitzar la qualitat del seu ús amb un estalvi
del consum i amb una mínima interferència en el cicle natural
de l'aigua, actualment interromput en greu manera per la contaminació
de les aigües superficials i subterrànies fins al punt d'esdevenir
difícilment recuperables per a l'ús.
Normativa catalana d’aigües
A) Administració hidràulica i infraestructures
• Decret 577/1983, de 28
de desembre, sobre la prossecució del subministrament d'aigua a
les comarques deficitàries (DOGC núm. 427, de 18 d'abril
de 1984).
• Llei 4/1990, de 9 de març,
sobre ordenació del proveïment d'aigua a l'àrea de Barcelona
(DOGC núm. 1.271, de 23 de març de 1990 i BOE de 5 d'abril
de 1990), parcialment derogada per la Llei 6/1999.
• Llei 5/1990, de 9 de març,
sobre infraestructures hidràuliques de Catalunya (DOGC de 5 d'abril
de 1990), parcialment derogada per la Llei 6/1999.
• Decret 320/1990, de 21
de desembre, pel qual s'aprova el reglament de desplegament del títol
2n del Decret legislatiu 1/1988 i del títol 1r de la Llei 5/1990
(DOGC de 31 de desembre de 1990).
• Llei 19/1991, de 7 de
novembre, de reforma de la Junta de Sanejament, parcialment derogada per
la Llei 6/1999.
• Llei 25/1998, de 31 de
desembre, de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro,
per la qual es crea l'Agència Catalana de l'Aigua.
• Decret 125/1999, de 4
de maig, d'aprovació dels Estatuts de l'Agència Catalana
de l'Aigua (DOGC núm. 2.886, d'11 de maig de 1999). Per la
Llei 6/1999 han estat derogats els art. 38 i 39 i s'ha afegit un nou paràgraf
a l'article 15.1.
• Llei 6/1999, de 12 de
juliol, d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua
(DOGC núm. 2.936, de 22 de juliol de 1999).
• Decret 188/1999, pel qual
es regulen les deduccions en la tributació sobre l'aigua (DOGC núm.
2.940, de 28 de juliol de 1999).
• Decret 218/1999, de 27
de juliol, de modificació del Decret 125/1999, de 4 de maig, d'aprovació
dels Estatuts de l'Agència Catalana de l'Aigua (DOGC núm.
2.944, de 3 d'agost de 1999).
B) Aigües potables per al consum humà
• Ordre de 15 de desembre
de 1983, per la qual es regula la distribució d'aigües potables
de consum públic mitjançant contenidor, tancs i cisternes
mòbils (DOGC núm. 398, de 13 de gener de 1984).
C) Aigües residuals
• Llei 5/1981, de 4 de juny,
sobre desenvolupament legislatiu en matèria d'evacuació i
tractament d'aigües residuals (DOGC núm. 133, de 8 de juny
de 1981).
• Ordre de 2 de desembre
de 1982, per la qual s'aprova la taula de coeficients específics
de contaminació per l'estimació a còmput de les quantitats
abocades als medis naturals (DOGC núm. 299, de 31 de gener de 1983).
• Decret 83/1996, de 5 de
març, sobre mesures de regularització d'abocaments d'aigües
residuals (DOGC núm. 2.180, d'11 de març de 1996).
• Decret 283/1998, de 21
d'octubre, de designació de les zones vulnerables en relació
amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries
(DOGC núm. 2.760, de 6 de novembre de 1998).
D) Sanejament d'aigües
• Decret 337/1982, de 27
d'abril, d'aprovació del Pla global de sanejament de Catalunya (DOGC
núm. 265, de 8 d'octubre de 1982).
• Decret 286/1992, de 24
de novembre, de modificació del procediment de determinació
de l'increment de tarifa de sanejament i cànon de sanejament per
mesurament directe de la càrrega contaminant (DOGC núm. 1.683,
de 16 de desembre de 1992).
• Decret 265/1992, de 26
d'octubre, pel qual s'atribueixen competències a la Junta de Sanejament
en matèria d'abocaments terra-mar, derogat per la Llei 6/1999
en la part relativa a l'atribució a la Direcció General de
Ports i Costes de la competència per autoritzar els abocaments
d'aigües pluvials de fonts urbanes.
E) Aigües subterrànies. Protecció d’aqüífers
• Decret 328/1988, d'11 d'octubre,
pel qual s'estableixen normes de protecció addicionals en matèria
de procediment en relació a diversos aqüífers de Catalunya
(DOGC núm. 1.074, de 28 de novembre de 1988).
• Decret 329/1988, d'11
d'octubre de 1988, pel qual es declara la sobreexplotació
de determinats vectors dels aqüífers subterranis o unitats
hidrogeològiques (DOGC núm. 1.075, de 30 de novembre de 1988).
| Fòrum de debat | ||
|
||
