 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 25 - gener 2000 | ||
 |
|||
Actualitat
El
clima no fa el cim
La darrera Cimera del Clima,
celebrada a la ciutat alemanya de Bonn entre el 25 d’octubre i el 5 de
novembre passats, va cloure, novament, amb pocs avenços. Els gairebé
200 estats que van assistir-hi no es van posar d’acord sobre la manera
de reduir les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera ni es
van comprometre efectivament a fer-ho.
Aquesta ha estat la Cinquena
Conferència de les Parts del Conveni Marc de les Nacions Unides
sobre Canvi Climàtic. El Conveni va ser signat el 1992 per 153 estats,
entre els quals no hi eren els Estats Units d’Amèrica, durant la
Cimera de la Terra de Rio de Janeiro i va ser considerat llavors com un
dels documents més importants. Els governs dels estats signants
reconeixien per primera vegada l’existència d’una alteració
climàtica ocasionada per la contaminació atmosfèrica
d’origen humà i expressaven la seva voluntat de reconduir aquesta
situació. Des de llavors, les negociacions han estat molt lentes.
Al llarg dels set anys que
han passat des de la signatura del Conveni, el fet més rellevant
va ser la signatura del Protocol de Kioto el 1997, que detalla una sèrie
de mesures que cal prendre per tal de reduir efectivament les emissions.
El cert, però, és que s’ha fet ben poc a nivell d’endegar
polítiques i actuacions específiques en aquest sentit perquè,
entre d’altres coses, cap país l’ha ratificat. Amb la signatura
del Protocol de Kioto, els països industrialitzats es comprometien
a retallar les seves emissions de CO2 als nivells de 1990 per a la segona
dècada del segle XXI (entre el 2008 i el 2012). De nou, els Estats
Units s’hi van oposar a l’acord perquè no comprometia als països
en vies de desenvolupament.
La postura nord-americana,
forçada pel Senat, va continuar sent la mateixa a Bonn, tot i que
resulta ben clar que l’actual problemàtica relacionada amb el clima
no ha estat ocasionada pels països en vies de desenvolupament. L’anomenat
Tercer Món no ha tingut l’oportunitat de contaminar gaire en comparació
amb els països occidentals, que van iniciar els processos d’industrialització
fa tres segles. Els països en vies de desenvolupament, al seu torn,
reclamen el seu dret a industrialitzar-se i assolir els nivells de benestar
dels països més rics del planeta.
La pregunta és: només
hi ha un camí –el del desenvolupisme insostenible encetat pel Primer
Món– per millorar les economies menys afavorides? Sembla que no,
que la tecnologia actualment a l’abast, acompanyada de nous models econòmics,
permet generar riquesa contaminant menys. Per aquesta raó, una de
les demandes dels països en desenvolupament és que els acords
sobre el canvi climàtic incloguin el compromís, per part
dels països industrialitzats, de facilitar la transferència
tecnològica, sobretot pel que fa a les energies netes o renovables
i a les tecnologies i processos d’eficiència energètica.
El mercat internacional de CO2
Un altre punt calent de la
discussió a Bonn van ser els anomenats mecanismes de flexibilitat
o vies alternatives, entre els quals destaca la compra-venda de drets d’emissió.
És a dir, un país que contamina molt –un país ric,
per regla general– podria comprar a un país poc contaminant –no
industrialitzat– la quota d’emissió de CO2 que no utilitza. Per
exemple, les emissions per càpita dels Estats Units són 25
vegades superiors a les de Filipines, per tant, els nord-americans podrien
continuar amb els mateixos nivells d’emissió comprant als filipins
la seva quota, el seu dret a contaminar. Això sí, haurien
de pagar i contaminar resultaria més car.
La mesura és polèmica
i hi ha dubtes sobre la utilitat que tindrà si serveix per mantenir
l’ status quo. Recordem que el canvi climàtic, i d’altres fenòmens
de la crisi ambiental global, ha estat causat principalment per l’activitat
productiva de només un 20% de la població mundial: els punts
de contaminació poden ser locals, però els seus efectes són
globals. En aquest sentit, i tal com argumenta la Unió Europea,
l’existència d’un mercat de CO2 no eximeix de la responsabilitat
de reduir les pròpies emissions. I aquí apareix un altre
desacord amb els Estats Units, que no volen posar límits al comerç
de les emissions mentre que la UE els fixa al 50%: la meitat dels esforços
per retallar les emissions s’han de dur a terme dins les pròpies
fronteres.
Finalment, perquè
l’aplicació del Protocol de Kioto sigui realment efectiva cal que
es ratifiqui per, almenys, 55 països que sumin el 55% de les emissions
globals. Els EUA són responsables del 35-40% de les emissions mundials
de CO2, i Rússia de més del 15%. Si aquests dos estats no
el ratifiquen, el Protocol servirà de ben poc.
Aquests són, bàsicament,
els principals obstacles que cal salvar per tal d’arribar a una acció
efectiva envers el clima. El novembre del 2000 se celebrarà a Holanda
la sisena Cimera, on s’espera que les qüestions tècniques quedin
resoltes. Resta, doncs, menys d’un any perquè les diferents postures
s’apropin.
• Per a més informació
sobre el Conveni de les NNUU sobre el Clima i el document de conclusions
de la Cimera de Bonn, podeu consultar http://cop5.unfccc.de
• L’associació catalana
Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear han
inaugurat un lloc web amb un ampli ventall de recursos sobre producció
energètica i iniciatives polítiques i socials relacionades
amb el canvi climàtic. El podeu consultar a http://www.energiasostenible.org.
J. C.
Pirineu Viu
El Departament de Medi Ambient va signar el setembre passat un conveni de col·laboració amb l'Agrupació de Defensa Forestal (ADF) Mig Pallars per tirar endavant el Projecte Pirineu Viu, cofinançat pel Programa LIFE de la Unió Europea. Pirineu Viu té com a finalitat assolir una gestió sostenible dels espais naturals dels set municipis d’alta muntanya de la comarca del Pallars Sobirà, una gestió que, a més de conservar i potenciar el valor paisatgístic de la zona, contribueixi a dinamitzar l’economia local.
El projecte, impulsat per l’ADF Mig Pallars, es basa en la implicació de tots els agents socials i econòmics, especialment els locals, per definir i encetar fòrmules de gestió que permetin combinar l'ús didàctic i turístic amb la conservació d’aquest espai forestal singular. L'acció principal del Projecte consisteix en l'establiment d'una xarxa de reserves forestals i d'uns itineraris de demostració. També es crearà una Fundació per articular, d’una banda, un sistema d'apadrinament d'arbres monumentals i, de l’altra, l'esponsorització de boscos seminaturals per part d'empreses.
J. C.
| Fòrum de debat | ||
|
||
