Fòrum de debat Núm. 26 - juny 2000 La democràcia ambiental: un camí complex
Jordi Bigues
Periodista i ecologista. Dirigeix el Fons de Documentació del Medi Ambient i el Consum de Barcelona i Democràcia AmbientalLa Constitució espanyola no considera el dret al medi ambient com un dret fonamental sinó com un principi rector de la política social i econòmica. Diferents moviments socials a Espanya i arreu del món lluiten per aconseguir-ho i també per aprofundir en la democràcia ambiental. És a dir, en el dret a saber i a participar que tenen els ciutadans. Un camí cap a una regulació concertada que democratitzi la presa de decisions.
El 19 maig de 1999 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient. Amb aquesta ratificació, el nostre Parlament és probablement el primer del món que proclama el dret humà universal a un medi ambient segur, saludable i en bones condicions ecològiques. Segons l’article 45 de la Constitució espanyola, tothom té dret a disposar d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona i té el deure de conservar-lo.
El primer aspecte que crida l’atenció és la ubicació dins la norma fonamental de l’Estat espanyol, o sigui, la Constitució. L’article 45 pertany al primer títol dedicat als drets i els deures fonamentals. Però s’inclou dins el tercer capítol i sota el títol Principis rectors de la política social i econòmica. Al llarg del procés de redacció constitucional, l’article havia de passar de la posició 28 a la 38 per quedar, finalment, en la 45. L’article 53.2 ens treu de dubtes: el dret al medi ambient no és un dret fonamental en la Constitució, en sentit estricte, sinó tan sols un principi rector de la política social i econòmica.
Amb l’aprovació de la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient s’ha emprès la campanya per aconseguir que el dret a la protecció i millora de l’entorn sigui un dret fonamental, cosa que comporta la consegüent reforma de la Constitució que, malgrat ser un text recent, va néixer rovellat en aquest aspecte. Paral·lelament, al País Basc, la Diputació Foral de Biscaia va aprovar una declaració institucional el 2 de juny de 1998 en què proposava que el dret a un medi ambient sa sigui considerat un dret humà. Posteriorment, el 13 de febrer de 1999 es va aprovar la Declaració de Biscaia sobre el Dret al Medi Ambient, amb l’objectiu que la UNESCO i les Nacions Unides facin seu aquest nou dret.
La campanya per aconseguir que el dret a la protecció i millora de l’entorn s’incorpori a la legislació internacional va ser encapçalada per advocats i activistes ecologistes de la Subcomissió de Prevenció de la Discriminació i la Protecció de les Minories de les Nacions Unides. L’any 1989 una coalició liderada per un veterà grup ecologista nord-americà, la Fundació de Defensa Legal de Sierra Club, va convèncer la Subcomissió perquè nomenés Fatma Zohra Ksentini com a relatora d’un estudi internacional sobre la relació entre drets humans i qüestions ambientals.
A finals d’agost de 1994 l’informe final documentava injustícies ecològiques arreu del món i assenyalava la convergència de les propostes polítiques d’ecologistes i de defensors dels drets humans. El 16 de maig, mesos abans, un grup d’experts implicats en la campanya i reunits a Ginebra presentava la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient. Aquestes dues iniciatives són, encara ara, les eines més importants per aconseguir que l’Assemblea General de Nacions Unides redacti un Pacte Internacional, similar al de Drets Civils i Polítics i al de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que protegeixi els drets humans ambientals.Problemes d’enfocament
Part de la persistent indecisió que mostren els activistes en drets humans a l’hora d’abordar qüestions de justícia ecològica procedeix de l’escissió històrica dins el mateix moviment, tal com assenyala un informe sobre la justícia ecològica del Worldwatch Institute. Des de l’adopció de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), s’ha dividit els drets en dues categories independents: la de les llibertats civils individuals que inclouen des de la llibertat d’expressió fins a la prohibició de la tortura; i la més amplia, els drets a la salut, l’alimentació, l’habitatge i el treball. Els dos grups de drets van entrar en vigor mitjançant el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1966) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966). Els primers són més fàcils de definir, de fer complir o d’assenyalar-ne l’incompliment. Per aquest motiu, tot tement que ampliar els drets reconeguts pugui afeblir al capdavall l’efectivitat del moviment en el seu conjunt, hi ha un cert rebuig a considerar el medi ambient com a dret humà, malgrat que aquests dos pactes inclouen aspectes ecològics de manera explícita.
Els drets humans depenen de la protecció ambiental i, alhora, la protecció ambiental per ser eficaç ha d’estar basada en l’exercici dels drets humans, com ara el dret a la informació, a participar, a reclamar o a rebre indemnitzacions pels danys patits. Cal dir això perquè, sovint, els mitjans de comunicació transmeten la visió que l’ecologisme és un moviment amb tendències autoritàries i fonamentalistes. En canvi, els ecologistes, conscientment o inconscientment, promouen una democràcia participativa, que inclou els valors i els drets de les dones i que promou un pensament crític, bandejat per algunes anecdòtiques i improvisades idees il·luminades. Podríem dir que l’ecologisme social necessita la democràcia ambiental com el peix, l’aigua: és el seu entorn natural.
Per motius històrics i temàtics es tendeix a parlar de generacions de drets humans. La primera es refereix als drets individuals, la segona als drets culturals, econòmics i socials. La tercera generació és la dels drets col·lectius i dels pobles, anomenada també, dels drets de solidaritat. Són drets que poden ser invocats o reclamats, però que, en tot cas, sols es poden aconseguir mitjançant l’esforç concertat de tots els actors de la vida social, és a dir, conjuntament els estats i la ciutadania i les entitats públiques i les privades. Actualment, fins i tot es parla d’una quarta generació de drets de la natura, la biosfera, la Terra, les futures generacions o els animals (drets amb un fort contingut ambiental, però que queden fora de l’abast d’aquest article).
Ara, quan una part substancial dels poders econòmics multinacionals, productius, financers i comercials pretén el total desmantellament dels mecanismes de regulació vigents, tant ambientals com socials, que es titllen d’excessius i inoperants, i existeix una confrontació entre autoreguladors («nosaltres fem el que considerem i ho expressem degudament») i regulació administrativa («l’estat assistit pels organismes internacionals sotmesos als grans estats»), hauríem d’adoptar un tipus de regulació concertada; la democràcia ambiental, un camí dinàmic. Una proposta per navegar en l’era infolítica amb cinturó de seguretat o una nova lectura de pensar globalment i actuar localment.
Treballar pel reconeixement d’un nou dret col·lectiu, el de gaudir d’un entorn sa i saludable, el de la protecció i millora del medi ambient no requereix necessàriament que el moviment defensor dels drets humans abandoni les seves prioritats tradicionals. Les quatre generacions de drets no són necessàriament una escala de quatre graons. De fet, gran part dels moviments ecologistes reconeixen, cada cop més, que una de les millors formes de garantir el gaudi dels drets ambientals col·lectius, consisteix a defensar els drets polítics i civils bàsics individuals. La primera generació de drets és, en gran mesura, de procediment; els segons, substantius: les persones poden fer servir els seus drets individuals, com la llibertat d’expressió, per protegir els seus drets col·lectius, comunitaris, relatius a l’entorn. Tant el moviment ecologista com el de drets humans treballen inevitablement per tots dos drets simultàniament.
Les que realment haurien de sentir-se inquietes són les administracions amb estils antiquats, atès que la majoria dels estats tenen greus problemes ambientals. Per exemple, a Europa el reconeixement d’aquest dret com un dret fonamental podria suposar importants demandes que comportarien un canvi en el sistema d’administració tot donant veu als sectors implicats. En altres casos, s’arribaria a una consideració penal de greuge per als responsables del deteriorament ambiental o de qualsevol delicte ecològic. Contràriament, el manteniment de l’actual consideració, la sensació d’impunitat, obre les portes a la desesperació dels sectors més crítics, provoca la deriva ambiental i deslegitima les institucions democràtiques, tot frenant un desenvolupament sostenible.
Tot i els recels, la interacció dels dos moviments ja està embastada i té els seus precedents. L’any 1992 la prestigiosa associació Human Rights Watch i el Consell de Defensa dels Recursos Naturals (NRDC) dels Estats Units van publicar l’informe Defensar la Terra: abusos dels drets humans i el medi ambient, que documentava alguns dels atacs més violents contra activistes ecologistes. Posteriorment, Amnistia Internacional va reconèixer com a pres de consciència, després d’una llarga polèmica ja que havia estat acusat de revelar secrets d’estat (acusació o condemna que exclou la consideració de pres de consciència), Mordechai Vanunu, tècnic nuclear segrestat a Roma l’any 1986, pel Mosad (servei secret israelià), condemnat a cadena perpètua pels tribunals de l’estat d’Israel i encara pres aïllat per revelar que la central nuclear de Dimona fabricava armes nuclears. Arran de l’assassinat de Ken Saro Wiwa (1997), Amnistia Internacional i Sierra Club publicaven una condemna conjunta sobre la relació existent entre els abusos dels drets humans i la degradació ambiental.
La consideració de víctimes individuals d’injustícies ambientals s’ha multiplicat. Chico Mendes; el capità de fragata Grigori Paskü, acusat d’informar dels abocaments de residus radioactius de la flota russa al Pacífic; o el capità de vaixell Alexandr Nikitin, condemnat per col·laborar amb un grup ecologista per denunciar l’abandó de vaixells nuclears de la flota russa a l’Àrtic, són els exemples més coneguts. L’assassinat d’Erwin Aroldo Ochoa i Julio Armando, dos advocats guatemalencs, el passat mes de març per investigar les tales il·legals de boscos a la zona atlàntica de Guatemala, és l’exemple més recent.
Protegir aquests activistes amenaçats ha estat una de les preocupacions creixents del moviment ecologista. D’una banda amb els sistemes convencionals, d’una altra remarcant el perfil d’aquests tipus d’agressors i d’agredits. Greenpeace ha publicat als Estats Units la Guia de les organitzacions antiambientals que aplega cinc tipus d’entitats privades: empreses de relacions públiques, grups corporatius, fundacions legals, grups de pressió amb aparença caritativa i grups violents com Wise Us, als quals caldria afegir grups paramilitars, policíacs i administracions que no dubten en vulnerar els drets humans per desanimar i esporuguir els activistes.
Una altra manera de protegir aquests activistes és atorgar-los un guardó que serveixi per reconèixer el seu exemple, donar a conèixer les seves causes i guardonar-los amb una distinció. Aquest és l’exemple dels premis a les formes de vida escaient, anomenats premis Nobel Alternatius lliurats al Parlament suec un dia abans dels oficials, en resposta al fet que l’organització dels Nobel no vol assumir la incorporació d’un nou guardó. Val a dir que aquesta institució ha incorporat el Nobel d’Economia posteriorment a la creació dels prestigiosos premis. Un altre guardó menys conegut a Europa és el de la Fundació Goldman que s’atorga cada primavera directament a activistes perseguits.
Una raó més perquè la justícia ecològica s’expressi en el llenguatge dels drets humans és que el sistema internacional de drets humans resulta més accessible que la major part de marcs legals internacionals. Així, l’any 1987 els indis crees del llac Lubicon de l’estat d’Alberta, al nord de Canadà, van aconseguir el suport del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides contra les prospeccions de gas i petroli subvencionades per l’Estat. Un Pacte Internacional, similar al dels Drets Civils i Polítics i al de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que protegeixi els drets humans ambientals aniria més lluny. És lògic, doncs, que les inèrcies i els interessos creats n’impedeixin el sorgiment. Tant de bo que no faci falta cap catàstrofe per desfer l’actual embut.
Però la defensa de la natura pot bandejar també els drets humans. Alguns projectes de conservació ecològica mal plantejats han vulnerat els drets humans bàsics de les comunitats locals, cosa que obliga a entendre que s’han de complementar els drets civils i polítics i els drets econòmics, socials i culturals.
De fet, arreu es pot constatar que la consciència ambiental creixent regenera i crea un nou sentit de comunitat, més enllà de les identitats nacionals i les fronteres. Integra alhora la democràcia i la justícia com una manera de fer, decidir, fruir i garantir els drets i els deures humans. I és que els deures no sempre estan lligats a drets, però els drets sempre estan lligats a deures.
En aquest sentit i reprenent l’Agenda 21 adoptada a la Cimera de Rio de Janeiro (1992), hi ha feina per a tots. Per a les administracions locals, regionals, estatals i continentals; també per als moviments socials, de caràcter inicialment reactiu, i les associacions ambientals, algunes de les quals encara tenen pendent predicar amb l’exemple per fer front a la manca de democràcia i transparència.
En els primers paràgrafs d’aquest escrit, s’han fet servir diferents conceptes com ara justícia i injustícia ecològica, drets ambientals o democràcia ambiental. Són termes als quals estem pocs acostumats, perquè ni les administracions ambientals ni els moviments socials, ni els juristes ni els mitjans de comunicació els fan servir encara a casa nostra per explicar els conflictes ambientals. La inexistència d’observatoris ambientals o la manca d’interès dels que hi ha tampoc no hi ajuda gaire.
Així per exemple, no hi ha cap registre d’activistes ambientals detinguts, processats, reprimits per defensar el medi ambient, ni tampoc no es fa un seguiment públic de les normatives del lliure accés a la informació ambiental, malgrat que els síndics de greuges del País Valencià i de Catalunya indiquen queixes sobre la vulneració del lliure accés a la informació ambiental en els seus informes anuals.
La Guàrdia Civil especialitzada en la vigilància i la protecció de la natura (Seprona) va detenir 491 persones, va tramitar 106.896 denúncies i va fer 9.725 informes l’any 1998. Pel que fa a Catalunya, l’any 1999 es van fer 3.099 denúncies per agressions al medi ambient. Els Mossos d’Esquadra disposen des de 1990 d’una Unitat Central de Medi Ambient que investiga els delictes al medi a petició de la Fiscalia de Medi Ambient de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, dels jutjats, per pròpia iniciativa o per instància dels particulars. Es tracta d’una unitat d’investigació que estudia les conductes delictives en l’àrea del medi industrial i natural. L’any 1999 va detenir 4 persones i va realitzar 93 investigacions.Les beceroles de la democràcia ambiental
La presentació de la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient al Parlament de Catalunya el 22 de desembre de 1999, deu anys després de l’assassinat de Chico Mendes, el líder dels cautxers i membre del Partit Verd a Xapurí (Acre), la publicació d’un butlletí per part del Centre d’Estudis d’Informació Ambiental (CEIA) dedicat a drets humans i medi ambient, tot coincidint amb el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans i un cicle de conferències celebrades l’hivern de l’any 1998 a EcoConcern, són els actes més rellevants duts a terme a casa nostra per donar vida a la democràcia ambiental.
Nogensmenys, podríem fer cabre en aquesta tendència molts esforços escampats dels diferents actors socials que en el futur hauran de configurar aquesta conspiració civil, amable, destinada a aconseguir una democràcia enfrontada al repte de la crisi ambiental i la globalització. Per entendre’ns, la democràcia ambiental és el cinturó de seguretat que necessitem per fer aquest viatge cap a la sostenibilitat amb la garantia de no estavellar-nos.
Què és la democràcia ambiental? Aquesta pregunta té una primera definició de catecisme. I la va escriure Susan Hazen, directora del Departament d’Assistència Ambiental de l’Agència del Medi Ambient dels Estats Units. Deia així: «De la mateixa manera que els consumidors demanen la identificació clara del que hi ha als aliments que mengen i als medicaments que ingereixen, la gent ara expressa el seu dret a saber què hi ha en l’aire que respiren, en l’aigua que beuen i en la terra sobre la qual viuen i juguen.» També assenyalava que aquest concepte està en evolució permanent. Per tant, podem dir ja que com a dret d’accés a la informació ambiental, s’ha d’entendre per democràcia ambiental el dret a saber, el dret a participar i el dret a corresponsabilitzar-se.El dret a saber
Els drets ambientals processals són bàsicament el dret a participar en les decisions ambientals i el dret a accedir a la informació ambiental, així com el dret a recursos jurisdiccionals accessibles i efectius. Aquest article escapa al tractament dels mecanismes jurídics per defensar el medi ambient, però no pot deixar de citar la primera afirmació d’un article que va publicar la revista Integral sobre el dret ambiental; article que, per cert, va ser el més valorat de l’any 1998 pels lectors consultats. Es té la sensació que la justícia és com una tela d’aranya, que atrapa els mosquits però deixa escapar els pardals.
El dret d’accés a la informació ambiental és fixat a la Directiva europea de 7 de juny de 1990, relativa a la llibertat d’accés a la informació en matèria de medi ambient. Una directiva molt criticada pels ecologistes per les seves restriccions que es multipliquen en la seva transposició a les respectives legislacions dels estats comunitaris, llevat d’algunes excepcions. Cal advertir que el dret a obtenir informació de les administracions no és considerat per la Constitució espanyola un dret dels anomenats fonamentals i que, per tant, no té empara constitucional directa.
La manca d’interès d’aquests governs va quedar palesa amb el retard de la transposició, fora de termini. La informació no és únicament les dades disponibles que hom pot demanar, és molt més. A part de la seva disponibilitat, cal l’accés directe, fàcil, gratuït i a temps real, si s’escau, i la pròpia disposició de dades. Posem un exemple: la Xarxa oficial de Vigilància de la Radioactivitat (Revira) recull en temps real dades de la radioactivitat present a l’atmosfera, tot centralitzant-les a Madrid. Aquestes dades són retingudes per ser penjades amb posterioritat a Internet. És evident que, en aquest cas, es destinen recursos públics a congelar l’accés a la informació ambiental en temps real. Així, un ciutadà amb accés a Internet pot saber, a temps real, quina és la radioactivitat present en l’entorn d’una central nuclear nord-americana però no a Vandellòs, Cofrents o Ascó.
Des de 1978, als Estats Units, el programa Dret a conèixer aporta informació clau sobre instal·lacions i llocs específics. La base de dades Inventari de les Emissions Tòxiques (TRI) permet l’accés a les emissions a l’atmosfera, l’aire i l’aigua, a les quantitats transportades fora del lloc d’origen per ser tractades i a les quantitats gestionades, reciclades, incinerades, etc., de sis-centes substàncies químiques tòxiques.
Hi ha un acudit en què tot observant una persona que mira a terra, l’altra li pregunta què busca; la primera li contesta lacònicament que no ho sap perquè encara no ho ha trobat. El dret a la informació té relació amb la pregunta sobre el què. Si no hi ha uns indicadors consensuats, difícilment les dades podran tenir molta rellevància, portin molts o pocs zeros. La cultura dels indicadors és realment una expressió democràtica important. Els llindars, els nivells d’alarma, els mecanismes d’informació, la resposta ciutadana a les alertes són instruments d’una societat democràtica. L’ocultació, en canvi, és un exemple de la pervivència de l’obscurantisme. De fet, el que normalment alarma és la pròpia ocultació tal com recentment ha passat amb la contaminació per nitrats de l’aigua de boca en diferents comarques, o el famós núvol radioactiu procedent d’Algesires que va ser detectat als Alps.
La pròpia Agència Europea per al Medi Ambient reconeix que el dret al medi ambient passa per la possibilitat d’accedir a una informació fiable i comparable. La informació ambiental és necessària a tots els nivells: local, regional, nacional, europeu i global. Aconseguir que la informació sigui recollida i flueixi a través de tots els àmbits sociopolítics no és una tasca senzilla i, com demostra l’experiència europea, requereix recursos importants a tots els nivells. Com quasi tot és una qüestió, almenys en gran mesura, de voluntat política.El dret a participar
Cal advertir que el dret a obtenir informació de les administracions no és considerat per la Constitució un dret dels anomenats fonamentals i que, per tant, no té tampoc empara constitucional directa. Malgrat això, com que la informació i la participació ciutadana tenen una indubtable relació, convé recordar que la Constitució espanyola (articles 23.1 i 9.2) reconeix el dret dels ciutadans a participar en els assumptes públics i l’obligació dels poders públics de facilitar aquesta participació.
No és casual que, per exemple, la llei estatal d’associacions sigui encara la franquista o que recentment es reclami el dret a l’accés dels grups socials als mitjans de comunicació públics anunciat a l’article 20 de la Constitució espanyola. La Plataforma pel Dret a l’Accés és un exemple d’aquesta demanda creixent davant la manca del dret constitucional i la necessitat de cercar mecanismes públics que impedeixin que les energies dels moviments ecologistes s’hagin de manifestar únicament en campanyes que recorren a la confrontació o a l’acció directa espectacular per assolir els seus objectius. En definitiva, tal com passa amb alguns dels participants de la polèmica entorn del desenvolupament de l’energia eòlica a Catalunya, no es tracta tant de fer un gol com de saber quin partit estem jugant.
A hores d’ara resta pendent una revisió dels mecanismes de participació en els àmbits local, nacional, estatal i europeu. Les anomenades grandeses i misèries dels mecanismes de participació, de la democràcia participativa. Magres i formals la majoria de vegades, es combinen en experiments aïllats força alliçonadors. Una democràcia avançada té cognoms: municipalista, associativa, laboral, territorial, consultiva, participativa, de gènere i sectorial. La democràcia sanitària és, per exemple, el conjunt de mecanismes d’informació, participació i corresponsabilitat necessaris per fer efectiu el dret a la salut. L’adjectiu d’ambiental afegit a la democràcia és, a parer meu, quelcom més que el resultat d’una consciència creixent, imparable, dels límits ambientals, de la crisi i el seu caràcter global vist des d’un punt de vista constructiu: és la possibilitat d’entrenar-nos en un camí complex, però no necessàriament complicat, en les propostes de la regulació concertada. •
Fòrum de debat