 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 26 - juny 2000 | ||
 |
|||
Misèries i grandeses de la participació
Jordi Sánchez
Politòleg. Director
adjunt de la Fundació Bofill
Des dels
seus inicis, la democràcia no ha parat d’evolucionar. En un futur
no gaire llunyà la democràcia adoptarà formes i mecanismes
de participació que avui no podem imaginar. Els sistemes polítics
hauran de disposar de canals de deliberació i participació
–també en tot allò que fa referència a les decisions
relacionades amb el medi ambient– per millorar el funcionament de la democràcia.
La implantació de la democràcia, tal com avui la coneixem, va ser lenta en el temps i desigual en els territoris. La democràcia que avui gaudim no respon a un producte dissenyat per alguns teòrics en alguns llibres i que alguns polítics van posar en pràctica en un moment concret de la història. La democràcia liberal i representativa que avui gaudim és la suma de modificacions constants des de finals del segle XVIII. Modificacions, algunes d’elles tant profundes, que el que avui dia identifiquem com a democràcia té poc a veure amb el que els impulsors de les teories sobre democràcia entenien que havia de ser fa 150 anys. En aquest sentit, per exemple, no és estrany que ens sembli paradoxal el fet que els anomenats pares de la democràcia es manifestessin a mitjan segle XIX en contra del sufragi universal o que fins i tot, anys després, ja ben entrada la segona meitat del segle XX, els principals precursors del sufragi universal defensessin l’anomenat vot qualitatiu, que no és res més que la possibilitat que el vot d’algunes persones (aquelles que disposessin d’estudis o de propietats) tingués un valor superior en dues, tres o quatre vegades, al vot de la resta de la població. Aquests exemples serveixen per reforçar la idea que la transformació de la pràctica democràtica en les nostres societats ha estat, en només cent cinquanta anys, molt profunda, tant que fins i tot determinades propostes, que ni els demòcrates més radicals del segle passat defensaven, avui els elements més retrògrades de la nostra vida política no s’atreveixen a qüestionar-les.
He volgut començar aquest article amb aquesta reflexió per predisposar el lector a la idea que allò que avui és la pràctica habitual de les nostres democràcies no té perquè ser-ho d’aquí a uns anys. És raonable pensar que en un futur no gaire llunyà la democràcia adoptarà formes i mecanismes de participació que ni tant sols els més agosarats d’avui en dia poden pensar. No només per les conseqüències que la revolució digital tindrà sobre tots nosaltres i sobre el funcionament de les nostres societats sinó també perquè la nostra és una societat cada vegada més madura, més formada i més informada. Aquestes característiques impliquen que l’exigència ciutadana també s’hagi incrementat en tot el que fa referència a la percepció i relació amb les institucions de govern. Mantenir el joc democràtic únicament en un conjunt de normes i procediments amb l’objectiu d’escollir les persones que ens hauran de representar i governar, és menystenir un potencial que podem definir perfectament com a propi de la nostra civilització. La democràcia, en el futur immediat, haurà d’estar preparada per donar resposta a aquelles persones que ja no es conformen únicament amb la possibilitat de participar en l’elecció dels governants. Les polítiques del segle XXI ja no es podran pensar si no és a partir d’una possibilitat real de participació de la ciutadania en el disseny d’aquestes. Aquesta afirmació no ens ha d’induir a pensar que la ciutadania estarà permanentment activa en els processos de deliberació política. Aquesta és una possibilitat que sense cap mena de dubte se’ns presenta com poc probable, però això no eximeix que els sistemes polítics democràtics hagin de disposar de canals de deliberació i participació més nombrosos i ben delimitats per ser usats fàcilment per la ciutadania quan ho consideri oportú. El futur de la democràcia en les nostres societats passa per donar per finida l’etapa de la cultura del xec en blanc amb què de fet es convertia la participació electoral. Cal impulsar un model on les possibilitats de participació siguin molt més variades que les actuals, visibles i accessibles a la població en general.
1.- La crisi de la participació
1.1 La participació electoral
|
És un fet que la demanda d’una democràcia més participativa xoca, com a mínim de forma aparent, amb la realitat social i política. Aquesta sembla decantar-se cap a una escassa participació i implicació dels individus amb tot el que fa referència a la cosa pública. És un fet constatable arreu que d’ençà d’unes dècades la massa crítica social interessada i implicada en l’activitat política s’ha anat reduint. Hi ha diverses variables que així ens ho indiquen. Una de les dades més impactants d’aquesta tendència la tenim en els indicadors de participació electoral. Com podem observar a la taula 1, la participació electoral a Catalunya ha anat reduint-se de forma progressiva des de 1977 i en general per a tots els tipus d’eleccions realitzades. La taula 2 posa de manifest l’increment produït en l’abstenció de les convocatòries electorals. Si establim dos períodes, el primer fins a 1988 i el segon a partir de 1989 fins al 2000, i comparem les respectives mitjanes d’abstenció podrem constatar la davallada de la participació. L’increment de la mitjana de l’abstenció és de quasi 7 punts, un nivell certament rellevant i que ens preveu d’un creixent desinterès i desencontre entre la ciutadania i l’activitat política. És veritat que alguns autors, especialment nord-americans, fan una lectura de l’abstenció radicalment oposada, en el sentit que la interpreten com una acceptació tàcita del govern. És a dir, no voten perquè no hi ha motiu per fer-ho ja que tot va bé. No és aquesta, però, la interpretació més comuna que es fa sobre l’abstenció al continent europeu. Majoritàriament l’abstenció, com ho demostren les valoracions que es fan immediatament després de la jornada electoral, és considerada negativa ja que expressa desinterès.
1.2 La participació cívica Aquest desinterès també el trobem quan analitzem altres formes de participació que no impliquen una assistència a les urnes. La participació associativa és, molt probablement, l’altre gran indicador utilitzat per mesurar la vitalitat participativa d’una comunitat, en el sentit que les societats amb major teixit associatiu cívic han de ser considerades molt més participatives. Catalunya ha estat considerada tradicionalment com una societat amb un sector associatiu fort i dinàmic. Aquesta afirmació era especialment certa quan el punt de comparació el fèiem amb la resta de l’Estat, tot i que una comparació amb la majoria de societats europees, especialment les d’arrel cultural protestant, situava Catalunya molt per sota pel que fa a la densitat associativa. Els darrers anys, però, també s’ha començat a qüestionar la superioritat del capital social català amb referència a la resta de l’Estat. Diversos estudis s’han encarregat de mostrar una altra versió segons la qual la realitat associativa en aquests moments a Catalunya no és tant rica com algunes veus podrien fer creure, fins al punt que es comença a parlar d’un cert estancament de l’associacionisme en general. |
|
En veritat hi ha un fet inqüestionable com és la baixa penetració social de determinades organitzacions, no només les formacions polítiques i sindicals que disposen de nivells d’afiliació molt inferiors als que disposen organitzacions similars a la resta d’Europa, sinó que també l’associacionisme cívic no és especialment elevat. «A Catalunya, la taxa d’afiliació a associacions és similar a la de la resta de l’Estat. Això significa que no som ni la zona que té menys afiliats a associacions ni la que en té més. Si ens comparem amb Europa, la nostra realitat associativa és baixa i s’assimila a la participació de Grècia i Itàlia, els països que tenen un índex d’associació més reduït.»1 Un altre estudi impulsat per la Fundación Encuentro, aquest cop centrat en l’àmbit de tot l’Estat, posa de manifest com Catalunya ha passat d’un percentatge del 19,2 de l’associacionisme existent l’any 1979, a disposar-ne l’any 1997 un 15,4%. L’escenari, doncs, a l’entorn de la participació en el teixit associatiu no és excessivament esperançador. De fet, si disposéssim de dades referents a l’associacionisme sociopolític el resultat seria, amb tota seguretat, més negatiu. De fet, l’únic indicador del qual disposem sobre això són dades d’opinió pública realitzades per estudis encarregats per diversos organismes que avaluen actituds de la ciutadania a l’entorn de la política amb una certa periodicitat. Hi ha una coincidència entre tots aquests estudis en el fet que entre un 70% i un 75% dels enquestats afirma que la política els interessa entre poc i gens, mentre que no més d’un 5% manifesta un interès elevat per la política2.
He indicat tots aquests elements perquè molt sovint són utilitzats com arguments per frenar possibles reformes del nostre sistema democràtic i fer-lo més participatiu. De fet, però, i sense negar consistència a l’afirmació que no calen més espais de participació si no s’aprofiten els existents, es pot argumentar en direcció contrària, és a dir, que la participació política és baixa i el desinterès és gran perquè la societat ha anat perdent confiança amb els actors polítics a causa de la gran distància i la poca transparència que aquests han establert amb la societat. El fet és que la democràcia, tal com avui la coneixem i la practiquem, no atrau a importants sectors de la població. El sistema democràtic actual no convida a participar, no té previstos canals de participació més enllà de la celebració quasi litúrgica de les votacions. Es pot considerar evident, doncs, que una àmplia representació de la nostra societat no se senti convidada a participar-hi. En la mesura que ben poques coses conviden avui el ciutadà a sentir-se actor en el procés polític, no ens hauria d’estranyar el fet que el ciutadà miri la política des d’una indiferència notable. En aquest punt cal remarcar que aquesta tendència a la despreocupació política no es pot confondre amb un allunyament dels principis democràtics més elementals per part de la societat, principis que regeixen l’organització de la nostra societat.
Els valors democràtics són àmpliament compartits. El que no es comparteix és el funcionament del sistema, considerat excessivament distant i molt poc atent als nous estils i a les noves demandes que es manifesten especialment entre la població jove. Les nostres societats evolucionen progressivament cap a sistemes de valors i actituds sensiblement diferents als que s’han donat durant bona part del segle XX. Alguns autors han descrit aquest procés com una autèntica revolució silenciosa ja que malgrat que aparentment res no canvia (no són visibles els processos de canvis radicals en els ordres establerts realitzats en les nostres societats), s’està produint una progressiva substitució de valors i actituds fins ara clarament hegemònics per uns altres de nous. Aquests canvis són protagonitzats en molt bona part per les noves generacions en el seu procés d’incorporació a la vida adulta. Aquesta nova manera de veure i concebre el món3 comporta, entre d’altres coses, qüestionar els funcionaments d’estructures jeràrquiques i aspirar a un major protagonisme i participació. Una mostra d’això la podríem tenir en l’aparició dels nous moviments socials i en l’expansió de les anomenades organitzacions no governamentals (ONG). Els més crítics i més inquiets de la societat (una minoria en el seu conjunt) són els que protagonitzen l’eclosió de noves formes organitzatives; la resta, una clara majoria, viu la política des de fora i des d’una actitud que considera que res d’allò que discuteixen, decideixen i fan les institucions els afecta i, en conseqüència, no els interessa.
Probablement aquest és el gran fracàs de la nostra democràcia: el fet de no haver assolit una complicitat entre governant i governat. Una complicitat que fes sentir al ciutadà qualsevol tema col·lectiu com a propi. S’ha perdut la batalla de la virtut cívica, aquella que es defineix per una preocupació compartida a l’entorn de l’interès comú. Recuperar-la és, probablement, un dels requisits per poder assolir una democràcia renovada. Perquè quan afirmem que cal recuperar la virtut cívica ens referim a trobar instruments per enfortir la democràcia. Norberto Bobbio, el gran pensador i assagista italià, resumia a la perfecció en una entrevista publicada fa un parell d’anys la idea que la democràcia necessita una ciutadania implicada en els afers col·lectius quan afirmava que «una democràcia és molt més forta com més es basa en ciutadans actius, que es prenen seriosament els problemes de la convivència lliure i pacífica. L’augment de ciutadans passius en un estat democràtic és senyal que augmenta la fractura entre governant i governat»4.
2.- El debat sobre la participació: alguns elements per a la reflexió
La participació ciutadana, malgrat el que es pugui pensar, no té sempre una bona premsa. El funcionament de les nostres institucions, per un costat, determina i condiciona les pautes de comportament –el pes de la tradició– i la complexitat de moltes de les decisions polítiques que aquestes institucions han de prendre, per un altre, justifiquen reduir el cercle del nucli decisori –el pes del tecnicisme. Ambdós factors fan que circulin idees obertament contràries o com a mínim, escèptiques a les posicions reformistes que busquen nous espais de participació ciutadana. Joan Subirats5, en un article publicat a inicis de 1998, assenyalava tot un seguit d’argumentacions que prevenen de la suposada bondat de la participació o de l’acriticisme que moltes vegades acompanya les propostes participatives. Les prevencions remarcades per Subirats es recullen en el quadre 1:
És evident que no falten motius per desestimar nous processos de participació i també que la força de la tradició empeny a prosseguir amb la plena vigència de les vies representatives, sense necessitat d’introduir nous processos participatius. Però el debat sobre la salut i el futur de les nostres democràcies està obert i això permet pensar que en sortiran propostes enriquidores que complementaran els sistemes actualment vigents.
2.1 Alguns raonaments a favor de la participació
A) L’excés de tutela dels governants
La història de la humanitat és plena d’exemples en els quals un grup de persones considera que disposa d’uns coneixements i unes habilitats superiors als de la resta dels mortals i que això els hauria de permetre gaudir sense gaires discussions del govern de la comunitat des d’on podran exercir, gràcies al seus coneixements, amb més precisió i encert la funció de governar. És a dir, en aquesta postura s’expressa una negativa clara que la majoria de la població sigui competent per governar-se. És curiós assenyalar com aquests arguments utilitzats històricament per negar el dret al sufragi universal avui són novament emprats per dificultar l’obertura de processos participatius. Els intents actuals de tutela provenen d’una part dels integrants de la classe política, que defensen aferrissadament una posició personal des de la qual es mouen amb una certa comoditat i que en conseqüència, no volen córrer el risc de modificar. També provenen d’un altre sector, representant d’un cos de l’administració, amb una formació tècnica qualificada i sobretot amb una capacitat de control sobre tots els processos burocràtics que li atorguen un poder sobredimensionat i fora, moltes vegades, de qualsevol tipus de control democràtic. Encara que revestit d’un discurs d’aparença democràtica i d’una pretesa solvència professional, la veritat és que moltes vegades ens trobem davant d’una resistència al canvi en els procediments habituals de presa de decisió cosa que s’explica només per l’adhesió a la tradició del funcionament de les nostres democràcies representatives.
Les decisions polítiques no depenen només de coneixements tècnics. És evident que els actes del govern i les decisions polítiques no són equivalents a accions de rigor científic. En intensitats diferents segons la decisió, qualsevol acte polític comporta la priorització d’uns valors enfront d’uns altres i d’una posició on els criteris científics poden tenir un pes però en cap cas no són els únics que cal tenir en compte.
Cal considerar les persones adultes com a aptes per prendre decisions. Si acceptem que les decisions polítiques no depenen de criteris científics ni tècnics i a la vegada acceptem l’existència d’un principi d’igualtat com a característica constitutiva de les nostres societats, haurem d’assumir que, en principi, no hi ha cap persona o grup de persones que disposin d’una virtut especial que els permeti aspirar a governar i a prendre decisions sense el concurs de la ciutadania.
B) El miratge de l’eficiència
El discurs economicista domina bona part de les actuacions de les nostres institucions. Entre els recursos més utilitzats a l’hora de justificar determinades decisions hi ha el del principi d’eficiència. És veritat que en igualtat de condicions cal tendir sempre a prioritzar el camí que representa un cost econòmic inferior si també garanteix l’assoliment dels objectius proposats. En política, però, moltes vegades els costos es generen per una insuficient capacitat d’interpretar les demandes socials sobre una qüestió concreta i també per la no-construcció del consens a l’hora de buscar solucions.
L’eficiència no està renyida amb els processos participatius. La possibilitat de vertebrar processos deliberatius sobre qüestions concretes que requereixen una decisió, permet construir col·lectivament una visió del problema que ha de permetre arribar més fàcilment a compartir solucions.
Una solució imposada tendeix a curt termini a ser menys eficient que una consensuada. Decisions que només es basen en una visió del problema i no integren altres punts de vista o que prioritzen una resposta tecnicista que ha menystingut percepcions socials sobre possibles alternatives, pot generar reaccions que obliguin a afrontar costos desorbitats i que acabi convertint la decisió presa en una decisió plenament ineficient.
C) L’error de la suficiència
La democràcia representativa funciona sobre mecanismes de delegació. En conseqüència les institucions escollides disposen d’una legitimitat formal inqüestionable per prendre tot tipus de decisions sobre les quals tinguin competència legal. En el joc polític es tendeix (cada vegada menys per sort) que les institucions i els seus representants (que a la vegada són els nostres) actuïn amb un excés de suficiència que els porta a negar la creació d’espais per al debat i la participació ciutadana. Entendre que la participació ciutadana xoca amb els interessos de les institucions democràtiques i els seus representants és tant com exigir al ciutadà que es limiti a votar i a no interferir per res en el procés polític.
La participació ciutadana pot ser un bon complement per al funcionament de la democràcia representativa. Els processos de participació no tenen perquè ser assimilats a un model de democràcia directa que defuig la representativitat. No es qüestiona l’existència d’institucions de representació, sinó l’ús excloent que es fa del debat polític.
Els partits tenen una funció central en el sistema polític democràtic, però en cap cas disposen d’un monopoli en l’acció política. Els partits realitzen una funció molt important ja que canalitzen les voluntats de representació ciutadana cap a les institucions i tenen la responsabilitat de seleccionar governants i presentar propostes de govern. La rigidesa amb la qual s’han mogut i la despreocupació per recollir les noves demandes socials ha originat, entre d’altres, que aquestes organitzacions entressin en crisi. L’aparició de noves formes d’organització social que tenen voluntat d’incidència política ha originat una certa competència. Al marge d’altres consideracions posa en evidència que en l’acció política hi ha d’altres actors, a part dels partits, que també cal considerar.
3. Les bases per a una democràcia més participada: una aposta per la deliberació
Pensar en una democràcia més participada equival a donar de forma efectiva més poder als ciutadans. No es tracta, però, de donar més poder centrat exclusivament en mecanismes de decisió (votació, referèndums). Aquests, òbviament, hi hauran de ser, però la gran oportunitat de la qual disposem avui i que no teníem fa unes quantes dècades, és la de construir una democràcia on el ciutadà disposi de més elements de reflexió que l’ajudin a formar la seva opinió. Pot semblar, en plena efervescència de la societat de la informació, una obvietat l’afirmació que avui disposem d’uns canals per transmetre i accedir a tot tipus d’informació que obren grans expectatives en molts camps, entre ells en el del debat polític. També és veritat, com ja he assenyalat anteriorment a l’inici d’aquest escrit, que mai les nostres societats no havien disposat de tanta gent tan instruïda com disposem en aquests moments. La capacitat d’accedir-hi, processar i contrastar informació per una part important de la població és molt gran. I això ens predisposa a pensar en el gran potencial que s’amaga al darrere per obrir pas a noves experiències de participació ciutadana.
A diferència de fa 70 o 80 anys, avui l’aprofundiment democràtic ja no passa per l’assoliment del sufragi universal. El sufragi està interioritzat en la nostra societat i forma part d’una pràctica habitual i és normal, en conseqüència, que es plantegin nous reptes. Probablement el més atractiu és el de convertir la democràcia en un autèntic procés deliberatiu. És cert, com apunta Fishkin6, que un dels grans reptes que afronten avui les nostres democràcies és el de combinar l’aprofundiment de la igualtat política entre tots els ciutadans amb l’afavoriment dels processos deliberatius. Com a mínim aparentment, la potenciació d’una opció sembla anar en detriment de l’altra. Les exigències d’una mida reduïda del demos per poder aprofundir en aspectes deliberatius atempta directament contra la igualtat política de la ciutadania. Però a la vegada som conscients que la complexitat que moltes vegades hi ha darrere les qüestions plantejades a la ciutadania o els problemes que es poden plantejar, requereixen un procés reflexiu per poder emetre una sòlida opinió. És evident que una deliberació en massa, del conjunt de la població, és materialment impossible amb els recursos que en aquests moments es disposen i molt difícilment les noves tecnologies podran resoldre satisfactòriament aquesta qüestió a curt o mig termini. Tot i així hi ha propostes elaborades per eminents professors i estudiosos de la democràcia que proposen la realització de processos deliberatius multitudinaris interconnectats a través de xarxes digitals al llarg d’un període important (1 any)7. Altres propostes, anteriors a les de Robert Dahl, han avançat en la línia de concretar possibles assemblees municipals electròniques considerant que les posicions raonades, informades i àmpliament compartides requereixen dialogar. El projecte denominat Minerva, en una clara referència a la deessa de la saviesa política, és on Etzioni desenvolupa les especificacions per a aquestes assemblees8. En qualsevol cas, la qüestió és com fer compatible la igualtat política i la deliberació. Aquest no és, certament, un problema de nova creació. A la democràcia grega, la primera comunitat sobre la que tenim coneixements que va utilitzar la democràcia, ja es van plantejar problemes similars. A Grècia, contràriament al que se sol pensar, l’Assemblea no era el principal instrument de govern. La tant esmentada democràcia directa d’Atenes supeditava la mateixa Assemblea a les decisions que podia establir un grup reduït de ciutadans escollits mitjançant sorteig i que integraven els anomenats jurats. No eren tribunals en sentit modern, sinó cossos representatius del conjunt de la polis que van introduir un procés deliberatiu, impossible de donar-se en el marc de l’Assemblea.
Incloure la deliberació com a criteri en els processos participatius, és doncs, una demanda que té amplis suports. En el nostre entorn més immediat han començat a donar-se experiències on s’han impulsat mecanismes de participació que incorporen aquests elements. Els més importants han estat els consells ciutadans, una variant de jurats ciutadans, on persones seleccionades a l’atzar entre la població són immerses en una dinàmica d’informació-reflexió-debat-opinió. La metodologia respon clarament a una intencionalitat deliberativa, tot i que al final del procés també es busca que es doni l’opinió. Aquest tipus d’experiències s’han realitzat de forma limitada tant a Catalunya com a d’altres societats de l’entorn. Alemanya, Gran Bretanya i, amb certes diferències d’objectius i metodologies, els Estats Units han viscut diverses experiències de participació sota aquesta variant de jurats ciutadans. És veritat que poden ser percebudes com a excessivament experimentals i en certa manera artificials dintre del conjunt de l’activitat política democràtica d’una societat. Un dels elements que suscita discussions a l’entorn dels consells ciutadans o de qualsevol altre mecanisme que metodològicament descansi sobre el principi d’una selecció aleatòria de ciutadans que seran sotmesos a un procés d’informació previ a l’emissió d’opinió, és fins a quin punt el veredicte resultant pot ser considerat com a representatiu de la població. En primer lloc pel fet que estem parlant d’un nombre de persones participants que és molt reduït amb referència al conjunt de la població. Aquest fet ja porta a negar a alguns que la mostra sigui representativa. En segon lloc perquè el procés pel qual arriben a emetre l’opinió és tant poc habitual i comporta l’assumpció de tanta informació prèvia que situa els participants en un nivell de coneixement sobre el tema que en cap cas és equiparable al que té la resta de la població. Per tant, el resultat no pot ser en cap cas, afirmen, representatiu de l’opinió de la totalitat de la ciutadania.
Aquestes crítiques són raonades, tot i que al meu entendre no deslegitimen aquests processos ja que precisament el que busquen és disposar de nous instruments que aportin un equilibri a l’insatisfactori funcionament del sistema. En defensa del model dels jurats de ciutadans cal dir que en principi no busquen una representativitat del conjunt de la població sinó com fer possible que grups de ciutadans no professionalitzats políticament puguin implicar-se en la discussió i resolució de qüestions que afecten a la comunitat, i a més fer-ho tenint coneixements suficients per poder emetre una opinió raonada. Les experiències realitzades fins ara a Catalunya (Rubí, 1997; St. Quirze del Vallès 1997; Calafell, 1998; Corbera, 1998; Montornès del Vallès, 1998 i 1999) es poden considerar prou positives en la mesura que tant el procés, com l’acceptació per part de l’entorn en cada un d’aquests municipis, i la capacitat dels participants d’implicar-se i assumir responsablement i satisfactòria la funció per als quals van ser escollits han estat satisfactoris.
De mecanismes de participació ciutadana n’hi ha diversos9 i seria un error intentar reduir la participació a un únic model. El sistema mateix preveu algunes possibilitats com són els referèndums, la iniciativa legislativa popular, les comissions assessores i les audiències públiques que poden contrarestar la tendència del sistema mateix a fer-se excessivament distant i opac a la ciutadania. És veritat que la gran diferència entre els sistemes que avui ja preveu la legalitat i les experiències que comencen a impulsar algunes institucions, bàsicament locals, és que aquestes últimes incorporen processos deliberatius. Permetre que aquests es consolidin i que vagin guanyant terreny pot ser una bona opció per millorar el funcionament de les nostres democràcies. •
1 Fundació Ferrer i Guàrdia (1999) Joves i participació a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (pàg. 157)
2 Es disposen de diversos estudis sobre cultura política on es poden consultar aquestes dades. Per a tot l’Estat, el CIS disposa d’una sèrie de dades on es pot analitzar l’evolució d’aquest i d’altres indicadors (http:/www.cis.es). A Catalunya és l’ICPS qui ha realitzat amb periodicitat aquests estudis. Poden ser consultats a la col·lecció Sondeig d’Opinió que publica anualment l’ICPS. Una anàlisi sobre aquestes dades es pot consultar en els següents articles: • Maestro, Jesús (1998). «La Cultura política dels catalans» A: El sistema polític de Catalunya. M. Caminal i J. Matas (ed.), Barcelona, Tecnos, edicions UB i Servei Publicacions UAB. (pàg. 79-101) • Sánchez, Jordi (1998) «Identitats col·lectives i cultura cívica dels catalans» A: La Societat Catalana. S. Giner (ed). Barcelona: Generalitat de Catalunya (pàg. 1108-1121)
3 Aquests valors han estat definits com valors postmaterialistes. Un aprofundiment d’aquesta teoria es pot trobar a R. Inglehart (1991) La revolución silenciosa. El cambio en las sociedades postindustriales. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas
4 Entrevista a Norberto Bobbio, publicada al quadern Babelia- El País, l’11 de juliol de 1998 (pàg. 8-10).
5 Subirats, Joan (1998) «Nous mecanismes participatius i democràcia: promeses i amenaces» A: Revista Àmbits, gener 1998, Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia (pàg. 20-24)
6 Fishkin, J. (1995) Democracia y deliberación. Nuevas perspectivas para la reforma democràtica. Barcelona, Ed. Ariel
7 Dahl, R. (1992) La democracia y sus críticos. Barcelona: Ed. Paidós
8 Etzioni, Amitai (1972) «Minerva: An electronic Town Hall» A: Policy Sciences 3 (pàg. 457-474)
9 Font, Núria (1998) Democràcia i participació ciutadana. Barcelona: Ed. Mediterrània, Fundació Jaume Bofill
| Fòrum de debat | ||
|
||
