 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 27 - novembre 2000 | ||
 |
|||
| L’origen dels
espais naturals protegits
Martí
Boada. Mònica Rivera
Els autors repassen l’evolució de la idea de conservació, des de les "reserves" creades a l’antiga Mesopotàmia fins als primers referents proteccionistes endegats al nostre país. També s’aborden els inicis del planejament territorial a Catalunya i la revolta ambiental dels anys 60, clau de pas cap al proteccionisme actual. Hi ha una acceptació generalitzada que la protecció i conservació d’espais naturals tal i com s’entenen avui dia, s’inicien a la segona meitat del segle XIX amb la creació del Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units. A partir d’aquest esdeveniment, l’arrencada de les figures de protecció, amb temps, intensitats i situacions geohistòriques diferents, no ha parat. Una fita, la creació d’espais naturals protegits, que en la història del conservacionisme té orígens remots i motivacions diverses. Els objectius dels més antics eren majoritàriament venatoris. A Catalunya trobaríem aquest origen en els espais de cacera dels comtes reis i en els tractats de falconeria. N’és un exemple la primera col·lecció zoològica documentada del rei Joan I el Caçador, conservada en un tancat d’oliveres del palau. En un context civilitzat diferent, però no aliè, Hernan Cortés comenta en el seu diari que en la seva primera visita al Palau de Moctezuma II a Tenochtitlan, l’impressionà la representació viva de diferents hàbitats amb mostres de la flora i la fauna de l’imperi asteca. La referència més antiga de creació d’unes certes "reserves" s’ha documentat a l’antiga Mesopotàmia, bressol de tres grans civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria, amb uns coneixements importants sobre agricultura, jardineria, ramaderia i pesca. Alguns reis mesopotàmics implantaren les primeres reserves d’animals per a la pràctica privilegiada de la caça, segurament es tracta de les primeres "figures" d’un espai territorial sotmès a una ordenació per al seu ús lúdic (Boada, 1997). Pel que fa al coneixement del medi natural i al paper que juga en l’equilibri i la salut dels individus, és Hipòcrates (460-375 a. de C.) qui formula les "primeres auditories ambientals" plantejant que per entendre la salut dels individus i del conjunt de la societat, cal estudiar la naturalesa del medi que els envolta: "Quan s’arriba a una ciutat o vila s’ha d’observar la situació del lloc respecte dels vents, també les seves aigües, si són zones pantanoses, si són toves o dures, si es troba en una zona enlairada o plana, com és la flora que l’envolta". Durant
la romanització, a resultes de l’augment de la mobilitat i de la
capacitat de transformar el medi natural, sorgeix un primer "ordenament"
urbanístic i del territori (vegeu figura).
El geògraf i historiador Estrabó (63 a. de C. al 19 a. de C.), en la seva Geographika, probablement impressionat pel tret dens i tancat dels paisatges ibèrics, ressalta el caràcter extensivament selvàtic de la Península Ibèrica. Estrabó fa unes primeres descripcions dels seus sistemes naturals dient que: "Ibèria té molts cabirols i cavalls salvatges. Els d’Emporion fabriquen lli i el seu país en part és bo i en part és dolent, amb jonc vast i inútil". També són interessants les descripcions sobre el patrimoni natural ibèric recollides pel savi Plini el Vell, quan va ser procurador de la Bètica. En la seva Història Natural cita un dels primers exemples de "delicte ecològic", diu que a les cigonyes se’ls honora tant per la quantitat de serps que capturen, i que es dóna pena de mort a qui les mata. Ordenament i maltractament dels boscos Una altra aportació notòria la constitueix l’obra De re rustica, de l’autor hispanoromà Columela, on queden recollits els coneixements dels clàssics en matèria agrària i forestal, i s’elabora el que es pot considerar el primer tractat de bones pràctiques agrícoles i forestals. L’any 800, apareix un tractat primerenc sobre la necessitat de conservar i millorar els boscos, el Capitullare de Villis. Aquest és una Ordenança visigòtica per a les possessions reials, que manifesta la preocupació per la gestió i conservació dels recursos forestals: "Els nostres boscos s’han de custodiar amb diligència. No es pot permetre que els boscos, allà on siguin necessaris, pateixin greuges per tallades excessives. Ha d’afavorir-se la plantació de: ginebró, pomera, perera, prunera, moixera, nesprer, castanyer, avellaner, ametller, morera, llorer, pi, noguera i cirerer". Durant el llarg procés de feudalització, han existit episodis històrics en què s’han promulgat mesures polítiques d’impacte negatiu en el medi. No ens allargarem en aquest punt, però quedi com a exemple l’ordre promulgada pel virrei García de Toledo l’any 1561, per a la crema sistemàtica dels boscos situats a prop dels camins de trànsit importants i, si escau, de tots els altres boscos del Principat, ja que constitueixen un refugi inexpugnable de bandolers. L’acció va ser congratulada per Felip II "por el buen sosiego y quietud que puso en el principado y el condado" (J. Reglà, 1962). L’augment demogràfic i l’impacte humà en el territori són l’origen dels primers espais sotmesos a un cert "règim de protecció". La sobreexplotació dels boscos per la creixent demanda social i el fort consum de productes forestals en el sector domèstic, artesà, mariner i protoindustrial, expliquen l’aparició d’un document normatiu que vol posar ordre als abusos, i que apunta l’organització d’una incipient "administració forestal". Aquesta primera legislació per a "l’ordenació i conservació" dels boscos a Catalunya es coneix com les Ordenacions forestals o Llei de boscos de Solsona (1627). El document comença així: "S’han fet molts grans excessos en aquesta extracció, excedint els límits (...) Sa excel·lència (...) prohibeix (...) que cap persona (...) no intenti llevar les marques ni els senyals dels arbres (...) ni vulgui tallar aquests arbres senyalats". Aquest ampli document normatiu regula la tala, el carboneig, la fabricació de pegues... Penalitza els abusos: incendis i d’altres pràctiques considerades abusives. Canvis en les relacions societat - natura Tanmateix, cal considerar que fins ben avançada la Il·lustració a les darreries del segle XVIII, la idea multisecular sobre els recursos naturals, era que aquests, per raons divines o sobrenaturals, eren inesgotables; dominava la creença que el providencialisme emparava i regenerava els recursos naturals sotmesos a qualsevol forma d’explotació per part de la societat, la idea d’un límit era inexistent. La contínua explotació dels boscos i la forta regressió associada de la superfície forestal durant el segle XVIII explicaria l’aparició del document del marquès de l’Ensenada, signat el 31 de gener de 1748. Aquest document, en forma d’ordre reial, regula l’explotació i la conservació dels boscos. D’aquesta ordenança per al foment, cultiu i conservació dels boscos, en destaca l’exigència explícita que cada veí, a tot el país, ha de plantar tres arbres per cada arbre tallat a més del que li pertoca com a veí cada any; s’eximeix d’aquesta obligació solament les vídues pobres i els infants. La implantació d’aquesta norma farà, com hem pogut documentar, que algunes viles, per acord municipal, augmentin fins a cinc el nombre d’arbres que cada ciutadà ha de plantar abans no finalitzi l’any. El decret explicita que: "Per tal que les activitats de bosc es facin correctament, les plantades, les podes i les tallades es faran amb els mètodes més convenients, i es recomana que cada poble disposi d’un indret per a planter ben descobert al sud i protegit dels vents del nord on es plantin les fages i les aglans més grosses i sanes dels arbres més robusts, que no s’arrenqui l’herba ni el gram, perquè mantinguin la humitat i les rosades d’estiu". Pel que fa a les tallades i les podes, s’indica l’època de l’any adequada i com s’ha de tallar sense deixar ferides a l’arbre. Mana que es castigui amb rigor els qui el tallin o el trossegin sense permís o de manera grollera. Caldrà sempre el permís de tallada i es remarca la necessitat d’augmentar el conreu i el nombre de boscos. D’aquest destacat document se’n deriven els primers inventaris forestals, que gestionarà la que es pot considerar la primera guarderia forestal i que curiosament seran els denominats Comissionats de Marina, un cos d’agents que estarà present a través d’un representant a les principals viles forestals del Principat, que són els qui efectuen els controls, els inventaris forestals i, si escau, n’autoritzen la tala. Ara bé, no serà fins a finals del segle XVIII, que es donaran les primeres propostes, més o menys ben construïdes, orientades cap a plantejaments que es poden considerar precursors del conservacionisme. A escala europea, la revolució industrial tindrà ja en els seus primers estadis un impacte extraordinari sobre els boscos. Apareix un canemàs conceptual de la natura en el pensament occidental, que s’engloba sota tres grans visions generals (Glacken, 1967; Goudie, 1990): Visió
teleològica. És a dir, la creença en una entitat suprema
que governa els ritmes de la natura i els ritmes de la societat. Coincideix
amb el providencialisme sobrenatural (Urteaga, 1993).
Visió antropocèntrica en el sentit que invertint l’ordre de la visió determinista anterior, són les societats humanes les que influencien i, en certa manera, governen cada cop més els ritmes ambientals, i no a l’inrevés. Aquesta visió sorgeix no tant de la reflexió filosòfica, com podria ser el cas de les dues anteriors, com de l’experiència pràctica, en observar-se els primers grans efectes de la desforestació. No es pot passar per alt que Humboldt posarà de relleu en la seva obra Assaig sobre la Geografia de les Plantes i el Quadre Físic de les Plantes, algunes de les modificacions introduïdes pels humans en els sistemes naturals. Aquesta primera obra de geografia ambiental la dedicaria al seu contemporani Goethe, amb qui compartiria algunes de les tertúlies que aquest darrer organitzava, en què es barrejaven artistes, poetes, escriptors i científics. A l’entorn d’aquests cenacles del Romanticisme alemany, que encapçalà Goethe, Humboldt tindria una influència notòria en el desvetllament dels estudis per la gestió dels recursos naturals. En aquest context sorgeix un personatge que jugarà un paper important en l’establiment de les bases més incipients de les ciències de la conservació formulant la necessitat d’organitzar l’explotació racional dels recursos naturals: Heinrich Cotta (Boada & Saurí, 1999). Cotta fou el fundador de l’Institut d’Ordenació de Tharandt, la primera escola forestal, on es formaria Agustín Pascual, fundador de l’Escola de Forests a Villaviciosa de Odon, als inicis del segle XIX (Gómez, 1992). Les primeres promocions d’aquestes institucions es nodreixen d’un alt percentatge de joves procedents del món rural català (Boada 1996). Un cop acabada la formació, alguns d’ells —Bosch i Julià, germans Josep i Ramon Jordana, Sebastià Soler, Primitiu Artigas, Joaquim Castellarnau— faran les primeres aportacions a la gestió de recursos forestals, repoblació de capçaleres, fixació de dunes, etc. La visita als EUA de Josep Jordana —anys 1876 i 1877— i, posteriorment, de Rafael Puig i Valls —1893—, els posaria en contacte amb les primeres formulacions proteccionistes: la instauració de la Festa de l’Arbre a l’Estat de Nebraska el 1872 i la creació el mateix any del primer parc nacional del món: Yellowstone. Necessitat de protegir Als Estats Units d’Amèrica, durant la segona meitat del segle XIX, l’explotació indiscriminada de terres i boscos motivà el sorgiment d’un corrent conservacionista en el si de les institucions federals del país. L’objectiu principal era preservar certes àrees de la pressió colonitzadora, amb la idea de deixar de considerar que la natura és il·limitada i passar a concebre-la com un patrimoni que cal conservar per a les generacions posteriors (Saurí, 1993). L’espai protegit es concebia com un santuari de la natura, intocable per a l’home per mantenir-lo "verge". Sota aquest pensament es formulà el parc nacional més extens i més visitat dels Estats Units, Yellowstone. Seguint la línia de Cotta, al nostre país la figura de l’enginyer forestal tarragoní, Rafael Puig i Valls, jugarà un paper pioner amb les seves aportacions a la gestació del conservacionisme i la conscienciació ambiental. L’any 1884, aquest tarragoní, davant la contínua i intensa destrucció dels boscos, va formar part d’una comissió integrada per ell i un altre membre de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i dos més de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, per organitzar una lliga per a la defensa del medi natural, enfront la tala abusiva de boscos, per tal que es creessin disposicions legals indispensables per a la protecció, conservació i recuperació de paisatges forestals. El primer treball d’aquesta comissió va ser la redacció d’un projecte de repoblació de la serra de Collserola. Ens trobem amb el que, amb tota probabilitat, constitueix un dels primers agrupaments conservacionistes del país. Fou ell qui va a donar a conèixer el 21 de setembre de 1898 en l’article "La Pàtria i l’arbre" publicat a La Vanguardia, la Festa de l’Arbre. No obstant això, la idea d’instituir la repoblació des d’una perspectiva de vinculació social o popular ja l’hem esmentat anteriorment amb l’Ordre signada pel marquès de l’Ensenada l’any 1748. La primera Festa de l’Arbre es va celebrar el 30 d’abril de 1899 a Barcelona. Aquest homenatge popular a l’arbre resulta de diferents antecedents com el citat anteriorment del marquès de l’Ensenada i, amb tota probabilitat, és una conseqüència de la visita de Puig i Valls als EUA l’any 1893 arran de l’exposició universal celebrada a Xicago. Durant la llarga estada en què va recórrer diversos estats, sembla conèixer la celebració del Tree Day —celebrada per primera vegada el 10 d’abril de 1872 a l’Estat de Nebraska. Aquesta festa té com a finalitat desplegar una iniciativa d’àmplia implantació popular destinada, d’una banda, a la recuperació de superfície forestal, i de l’altra, estimular entre els ciutadans l’amor a l’arbre i el símbol d’arrelament a la nova pàtria (Boada, 1995). Immediatament desprès de l’endegament de la Festa de l’Arbre, Puig i Valls va encetar el camí de la protecció dels espais naturals i va esdevenir precursor del conservacionisme a Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol, amb la proposta de creació d’un espai natural protegit. Concretament, amb data del 6 d’abril de l’any 1902 presentà les bases del projecte de Parc Nacional de la Muntanya de Montserrat i suggereix la necessitat d’aplicar la mateixa figura a les serres del Tibidabo i del Montseny; alhora que proposa la declaració d’indret d’interès per al cap de Creus (Boada, 1995). Primers referents proteccionistes a l’Estat espanyol Com s’ha dit, els orígens de la política de conservació a l’Estat espanyol estan lligats a una esfera predominantment forestal que és hereva de la tradició forestal vinculada al procés de desamortització del segle XIX. El forestalisme troba en la defensa de la integritat del paisatge i dels valors naturals un camp on desenvolupar les seves aspiracions naturalistes, conservacionistes, patrimonialistes i educadores. La idea dels espais naturals protegits es converteix en un dels punts de convergència privilegiats d’un coneixement forestal tant científic com cultural i divulgador (Gómez, 1992). La primera figura de protecció específica neix el 7 de desembre de 1916, data en què s’aprova, en l’àmbit espanyol, la Llei de parcs nacionals (en vigor fins l’any 1957) 1. I el 23 de febrer de 1917 es crea, per Reial decret, la Junta de Parcs Nacionals, l’organisme gestor. Aquesta etapa la protagonitzà Pedro Pidal i Bernaldo de Quirós, marquès de Villaviciosa, d’Astúries, promotor de la Llei i primer comissari del Servei de Parcs Nacionals d’Espanya. Pidal que sintonitza amb les idees forestalistes del segle XIX, estableix una relació causal entre l’empobriment de la nació i la desaparició de les masses boscoses (Fernández, 1998). No és d’estranyar que els primers parcs nacionals siguin en el seu origen reserves forestals, i que estiguin inspirats en certa manera pel moviment higienista i antiurbanista dels primers decenis d’aquest segle. El pare dels Parcs Nacionals espanyols sosté que "la virginitat de la natura conservada és el que representen els parcs nacionals; contra menys se’ls toqui més verges seran". La
presentació i defensa de la Llei de parcs nacionals es produeix
en un context polític i socioeconòmic complex, tant en l’àmbit
europeu —rerefons de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa—
com estatal —grans vagues. Pidal no pensa que els assumptes ecològics
hagin d’esperar davant de qüestions més importants (Fernández,
1998). Les línies fonamentals de la seva política proteccionista
(basada en paisatges d’alta muntanya i boscos) són: la funció
turística —font de divises—, i recreativa –per al gaudi dels ciutadans.
Catalunya: primeres denúncies i respostes de la societat catalana a les agressions al medi natural Al marge del context forestalista de Puig i Valls, la presa de consciència sobre la destrucció dels paisatges a Catalunya troba l’escenari d’arrencada a la Renaixença, moviment que impulsa l’interès per les ciències, les lletres, l’art i el coneixement del país, projectant-se a través de diverses associacions i institucions, i de manera molt particular al voltant d’una nova forma d’aproximació a la natura: l’excursionisme. La fundació, l’any 1876, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora d’aquest moviment i més endavant, l’any 1891, convertida en el Centre Excursionista de Catalunya, marca una nova etapa en el coneixement naturalista del país i potencia un nou ús social dels paisatges a través de l’excursionisme. La primera denúncia documentada la trobem amb Antoni Massó —1879—, considerat un dels pioners de l’excursionisme, fundador de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Aquest advertí que al Montseny: "s’ha d’evitar la destrucció d’aquests magnífics boscos de faigs colossals, gegants de la vegetació, tan poètics com útils". Aquests defensors primerencs de la natura, amb tota probabilitat, estaven assaonats per les aportacions dels "primers naturalistes" catalans, dels quals Joan Salvador i Boscà va ser el primer membre d’una nissaga d’apotecaris que iniciaren els estudis sistemàtics de la flora del país a començaments del segle XVII. Aquesta recerca continua al llarg de tot el segle XVII i part del segle XVIII amb el seu fill Jaume i els seus néts Joan i Josep. L’interès pel coneixement del medi natural conduirà a la creació, l’any 1899, de la Institució Catalana d’Història Natural, fundada per Salvador Maluquer, Josep Mas de Xaxars i Antoni Novellas. Entitat pionera de l’estudi i defensa de la natura, afortunadament ben activa i actualment renovada, amb cent anys de feina continuada, ha jugat el paper d’aglutinadora dels estudiosos de les diverses disciplines del coneixement del medi natural. L’any 1894, el meteoròleg Dionís Puig ofereix una conferència al Centre Excursionista de Catalunya, que va més enllà de la simple proclama, apunta una hipòtesi de canvi global, exposa la seva teoria de com el règim meteorològic ha canviat, manifestant-se aquest canvi global en un descens de temperatures i de les precipitacions com a conseqüència de la desforestació dels boscos. Defensa que la desforestació en l’àmbit local és la responsable de les inundacions a la plana de Barcelona. En aquest context, Dionís Puig va demanar que s’actués per frenar les tales abusives a què estaven sotmesos els boscos del país i va defensar la iniciativa de Puig i Valls d’implantar la Festa de l’Arbre (Boada, 1996). Al tombant de segle XX es produeix un fet que constituirà un antecedent històric en la política de conservació a Catalunya, es tracta d’una proposta que la Societat Cívica La Ciutat Jardí (2) de Barcelona va portar al III Congrés Excursionista Català, celebrat a Tarragona l’abril de 1914, on demanava a la Diputació un Pla de Reserves Forestals i de Parcs Nacionals a Catalunya (Fernández, 1998). L’any 1921 apareix en el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya un crit d’alerta sobre la venda del Bosc del Gressolet, a l’Alt Berguedà. Es reivindica un parc natural per tal de protegir la bellesa i riquesa del bosc davant l’amenaça de tallada, al·legant una devastació dels camps conreuats ribera avall per la no-retenció del material rocós en cas de pluges torrencials. La intensa campanya de salvació que va dur a terme el CEC aconseguí amb èxit el manteniment de la massa forestal. El Montseny, un paradigma del proteccionisme El massís del Montseny ha estat un exemple paradigmàtic de la sensibilitat popular defensora d’uns valors paisatgístics singulars, i de les intervencions públiques en el camp de la conservació. La història de la seva conservació té el valor d’un indicador extrapolable i no d’una anàlisi local, és per això, que hi posem una especial atenció, car la seva anàlisi ens mostra de manera significativa una fracció notòria de la història de la conservació des de la perspectiva dels diferents agents actuants. Les demandes socials per a la seva protecció estimularen la participació dels poders públics per aconseguir un règim legal de protecció d’aquest espai, que en una tímida figura, la del Patronat de Muntanya, constitueix a Catalunya la primera figura legal de protecció d’una fracció de territori pels seus valors paisatgístics. A finals dels anys setanta esdevindrà parc natural, i, quasi simultàniament (1978), a través del programa Home & Biosfera de la Unesco, passarà a formar part de la xarxa mundial de Reserves de la Biosfera, la primera a Catalunya. Molt abans però, a finals del XVIII, les reserves forestals del Montseny, integrades bàsicament per avets, faigs, roures, pins silvestres, alzines i castanyers, quedaren sotmeses a la jurisdicció de l’Estat, juntament amb els boscos de Tortosa, la Selva i l’Empordà (Aragó, 1964); seguint el corrent il·lustrat iniciat per la dinastia borbònica i concretat en una política de protecció i foment de la Marina Reial, per mitjà de l’Ordenança de monts de l’any 1748. El primer intent seriós de dotar el Montseny d’una figura legal de protecció, es deriva de l’estudi realitzat l’any 1922 pel botànic Pius Font i Quer, en què proposa que el massís sigui declarat parc nacional, aquesta proposta es troba recollida a les Cròniques Oficials de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta institució havia posat de manifest el seu interès per la creació de parcs amb motiu de la publicació de la Llei de 7 de desembre de 1916 i el Decret de 23 de febrer de 1917 que definien i creaven els parcs nacionals i llocs d’interès nacional, en l’àmbit espanyol. Pel seu compliment s’havien de donar a conèixer a la Direcció General d’Agricultura, Mines i Forests, els espais mereixedors d’especial protecció a través de l’enginyer en cap del Districte Forestal Provincial. En aquest context administratiu, diverses entitats i societats feren algunes propostes i fou així que el Districte proposaria la creació de dos parcs: Montserrat i Montseny. La Mancomunitat encarregaria la realització d’alguns estudis, que constitueixen el primer corpus de treballs interdisciplinaris per a la creació d’un espai natural protegit, pel seu interès, veiem-ne alguns exemples: Montseny,
Parc Nacional pel botànic Dr. Pius Font i Quer:
Orientacions
per al futur Parc Nacional pel zoòleg Ignasi de Segarra:
Memòria
pel secretari de l’Escola de Belles Arts, Llorenç i Artigues:
Montseny,
Parc Nacional per l’arquitecte Serafí Bassas:
Camins
del Montseny pel diputat Lluís Duran i Ventosa:
Els
animals superiors que podria haver al Parc Nacional del Montseny pel
professor de zootècnia de l’Escola Superior d’Agricultura, M. Rosell
i Vila:
Inicis del planejament territorial i dels ENP L’any 1932 la Generalitat de Catalunya publica el Pla de Distribució en Zones del Territori Català o Regional Planning, obra dels germans Rubió i Tudurí. Es tracta d’un document de planificació molt avançat, que proposa la creació d’un sistema d’espais naturals protegits i reserves forestals: Parcs nacionals: L’Artiga de Lin, Alt Pirineu, Sant Joan de l’Erm. Parcs com a simples reserves de paisatge: Serra del Cadí i l’Alt Ter-Núria, Coma de Vaca, Fresser, Ull de Ter i Carboners; muntanyes dels voltants del castell de Requesens; la Vall de Ridaura i la Collada de Santigosa a Olot; Montseny, Montnegre, Serra de Gallifa, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Serra de Prades; la Mussara, el Montsant, les Muntanyes del Cardó i les de Caro i Ports de Besseit. A la Costa Brava també es proposen reserves importants de paisatge. Per a la ciutat de Barcelona es proposa la reserva del massís del Tibidabo (Paluzie, 1990). Malgrat que el Regional Planning només assolí el nivell d’avantprojecte, condicionà alguns plans territorials posteriors (Gurri, 1997). Tanmateix l’involució històrica que representa la dictadura del general Franco, afectarà òbviament el camp de la conservació del patrimoni natural. No serà fins l’any 1953, que apareixerà un tímid pla d’ordenament territorial: el Pla Comarcal que inclou la ciutat de Barcelona i vint-i-set municipis del seu voltant. El document preveu un gran parc natural per a Barcelona i la seva comarca, Collserola (Paluzie, 1990). Paral·lelament a aquest pla es formulà el Pla Provincial sota el nom de Pla General d’Ordenació de la Província de Barcelona. La normativa d’aquest s’aprovà l’any 1963 i estableix un catàleg de possibles parcs naturals: el Corredor, Montnegre, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny, Guilleries, Bellmunt, Rasos de Peguera, La Quar, Catllaràs, Falgars, Serra del Cadí i el Tibidabo (Collserola). En aquest escenari, la Diputació de Barcelona va desenvolupar durant els anys 70 les previsions del Pla Provincial mitjançant plans especials específics per a alguns dels parcs catalogats. L’any 1974 es crea el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Per a l’àrea de Barcelona i la seva comarca s’aprovà l’any 1976 el Pla General Metropolità d’ordenació urbana, que afectava la mateixa superfície que el Pla de 1953 i en què el sistema d’espais lliures s’estructura en parcs urbans i parcs forestals (Paluzie, 1990). La dècada dels 60 i 70 esdevé bastant prolífica en l’elaboració de treballs de planificació territorial que incidiran en la protecció de la natura i que han constituït la base sobre la qual s’ha bastit una part de la legislació catalana conservacionista. Els pares d’aquesta "lleva" de funcionaris compromesos, científics, estudiosos i líders socials, varen ser un grup de científics que tingueren un paper decisiu en el coneixement i l’estudi del territori i del medi natural del país: els botànics Oriol de Bolòs i Creu Casas, l’ecòleg Ramon Margalef, el geòleg Solé Sabarís, els geògrafs Llobet, Casasses, Puchades, Gurri, etc. Des de la Comissió d’Urbanisme de la Diputació s’utilitzaran els escassos recursos de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbanística de 1956 i la reforma de 1975, per posar en marxa les primeres fórmules de protecció dels espais naturals sotmesos a més pressió, fonamentalment urbanística. Són exemple d’aquests processos les aprovacions del Pla especial de protecció del parc del Montseny (1977 Diputació de Barcelona –1978 Diputació de Girona) i el Pla especial de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac l’any 1982. En aquesta mateixa línia s’aproven posteriorment els plans especials de Montesquiu, Garraf, Montnegre-Corredor i Olèrdola, promulgats per la Diputació de Barcelona. D’igual forma s’aprovà l’any 1987 el parc de Collserola (Gurri, 1997). La revolta ambiental dels anys 70, clau de pas al proteccionisme vigent No es pot oblidar l’important paper que jugarà la societat civil, que a finals dels anys 60 participa en aquesta resposta proteccionista de diverses maneres. L’any 1975, dins del Congrés de Cultura Catalana, la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural actuarà com un element aglutinador, alhora que dinamitzador, de la munió de grups que arreu del país han anat apareixent en resposta a les fortes transformacions i als grans impactes al medi natural. Aquest ample moviment serà, en una fracció molt gran, responsable de la salvaguarda i posterior protecció definitiva d’alguns dels espais naturals protegits actualment. Els exemples més representatius, són la zona volcànica de la Garrotxa, els aiguamolls de l’Empordà, i el delta de l’Ebre. L’any 1976 apareix un document que esdevindrà referent obligat en la conservació del patrimoni natural del país: Natura ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, publicat per la Institució Catalana d’Història Natural. El mateix any, en plena eclosió del moviment conservacionista es constitueix la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural —DEPANA, l’ONG capdavantera d’aquest moviment. També es crea el primer equipament d’educació ambiental: l’itinerari de natura de Santiga, elaborat pel Departament d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. A partir d’aquests processos s’escampa arreu del país el moviment conservacionista i proteccionista, i les instal·lacions d’educació ambiental (Boada, 1999). Amb
l’arribada de les institucions democràtiques l’any 1978, s’inicia
un procés de normalització política i social, a partir
del qual es produeix, en matèria d’ENP, també una normalització.
•
Referències 1 Aquest
primer servei de parcs nacionals va gestionar els cinc primers: Covadonga
(juliol de 1918, 16.925 Ha); Ordesa (agost de 1918, 2.046 Ha); Teide (gener
de 1854, 11.866 Ha); Caldera de Taburiente (octubre de 1954, 3.500 Ha)
i Aigües Tortes i Llac de Sant Maurici (novembre de 1955, 9.851 Ha)
(Font & Majoral, 2000)
Bibliografia • ARAGÓ,
ANTONI Ma. "El Montseny y su signo histórico" dins San Jorge, Revista
trimestral de la Diputación de Barcelona, núm. 55-56, 1964.
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
