 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 27 - novembre 2000 | ||
 |
|||
| Noves
tendències en gestió
Josep
Mª Mallarach
La
protecció d'espais naturals protegits ha tingut un ràpid
desenvolupament durant els darrers decennis en molts països.
Al llarg del segle XX, la política de protecció d'espais naturals ha estat caracteritzada per tres etapes principals. La primera es basava en la protecció d'espais naturals singulars i emblemàtics. El seu màxim exponent són els "santuaris de natura" i els "parcs nacionals". Els termes "santuari" i "nacional" evoquen clarament la seva significació simbòlica i política. Es tractava d'espais de propietat pública, generalment remots, que són promoguts i gestionats pels governs centrals. En els països de colonització recent on hi ha poc patrimoni històric artístic, el seu caràcter emblemàtic és encara més reforçat. La segona etapa va plantejar la necessitat d'ampliar el nombre d'espais naturals protegits i de dotar-los de diversos nivells de protecció i de gestió. Sorgeixen llavors una munió de figures legals, que arriben a superar el centenar als Estats Units d'Amèrica, i la seixantena als estats de la Unió Europea; d'entre les quals destaquen les reserves integrals, les reserves naturals, les reserves de la biosfera, els paratges naturals d'interès nacional, els refugis de fauna salvatge, i els paisatges protegits, alguns de titularitat pública i molts altres de titularitat privada o mixta. En aquesta etapa s'impliquen ja diverses administracions públiques, fins els governs locals i, en els països anglosaxons, es desenvolupen les iniciatives concurrents del sector privat. La tercera etapa parteix del reconeixement de l'abast global de la crisi ambiental, els principis fonamentals d'ecologia, i la insuficiència dels plantejaments precedents per aturar l'hecatombe de la diversitat biològica i la continuada degradació dels paisatges periurbans on es concentra una proporció més gran de la població mundial. A partir de plantejaments estratègics i globals sorgeix el repte d'integrar la conservació dels espais naturals amb les polítiques sectorials i l'ordenació territorial, és a dir, de reformar el model insostenible actual. Es proposa conservar xarxes funcionals d'espais naturals que permetin garantir la conservació de la biodiversitat, amb una àmplia participació dels agents socials. Comprèn una gran proporció d'espais naturals privats, i se suporta sobre incentius fiscals i econòmics i les fórmules de cooperació entre els sectors públics i privats. Aquesta tercera etapa es comença a insinuar als anys vuitanta en alguns països capdavanters, però no es formula clarament en l’àmbit internacional fins a la Cimera de la Terra de 1992. A Europa, ve marcada per l'aprovació del Programa de la Comunitat Europea sobre política i acció en relació al medi ambient i al desenvolupament sostenible de 1992, el Pla d'Acció dels Parcs d'Europa de 1994 i l'Estratègia Paneuropea de la diversitat biològica i paisatgística de 1995. Les tendències que s'exposen tot seguit són les que caracteritzen aquesta darrera etapa en els països occidentals industrialitzats i que, per tant, són o poden ser referents significatius per al nostre país. Com que allò que caracteritza els nous plantejaments és el seu caràcter comprensiu i integrador, per tenir una idea del seu abast convé examinar com afecten la identificació, la recerca, la tipologia, la planificació, la gestió, el finançament i l'avaluació dels espais naturals protegits. I, per acabar, mostrar quines són les noves tendències socials, tant pel que fa als agents com als usuaris d'aquests mateixos espais naturals. Identificació d'espais naturals que cal protegir i recerca Atenent les recomanacions dels organismes internacionals més influents, la identificació dels espais naturals que cal protegir parteix, cada vegada més, de criteris ecològics, d'entre els quals sobresurten els criteris de diversitat, raresa o singularitat, integritat, representativitat, fragilitat o vulnerabilitat, connectivitat i dimensions. Entre altres conseqüències, això ha permès comparar i homologar rangs, valorar espais naturals que havien estat poc apreciats abans (com ara les àrees estepàries o els paisatges agropecuaris de secà extensius), o a establir espais protegits transfronterers. Els criteris ecològics es van començar a aplicar dins del marc d'unitats polítiques, però aviat es va fer palès que només donaven resultats coherents si s'aplicaven a les regions biogeogràfiques, les quals, a Europa, acostumen a transcendir els límits estatals. Aquesta tendència ha permès que la Directiva Hàbitats, per exemple, definís les llistes d'hàbitats i de tàxons d'interès per a cadascuna de les gran regions naturals europees (boreal, continental, macaronèsica, alpina, mediterrània i atlàntica) la quan cosa ha permès proposar els espais naturals necessaris per protegir-los, en el marc de la xarxa Natura 2000. D'altra banda, els criteris ecològics es van començar a aplicar a medis terrestres, però darrerament se n'ha estès l'aplicació als medis costaners i marins, on els dèficits de protecció són més grans. A la conca mediterrània, ja ho planteja així el Conveni de Barcelona per a la protecció del medi marí i del litoral de la Mediterrània (1995). L'augment dels espais naturals protegits ha estat molt ràpid en els darrers quatre decennis. En molts països el seu creixement ha estat exponencial, com ho ha estat també, per altra banda, la transformació i la fragmentació d'hàbitats naturals. La proporció d'espais naturals que gaudeixen d'un nivell o altre de protecció ha assolit percentatges compresos entre el 25 i el 60 % del territori en molts estats avançats. Les noves disciplines de la biologia de la conservació i l'ecologia del paisatge han demostrat que quan la proporció de territori essencialment transformat supera el 33 %, les pèrdues de diversitat biològica esdevenen inexorables, per ben gestionats que estiguin aquests espais, tal com posa de manifest, entre altres, l'exemple de molts lands alemanys. L'aplicació de criteris ecològics pressuposa un nivell de coneixements considerable que ha esperonat nombroses línies de recerca. En els països capdavanters s'ha promogut l'estudi bàsic dels diferents components de la diversitat ecològica: inventaris i cartografies d'ecosistemes, hàbitats i paisatges, catalogació d'espècies i races, etc., la qual cosa ha permès elaborar "llibres vermells" per a aquells components que estan més amenaçats, i classificar-los segons el grau d'amenaça i vulnerabilitat. Així mateix, s'han establert plans de seguiment basats en indicadors ecològics i ambientals que permeten mesurar les tendències. Finalment, en aplicació del principi del dret a la informació ambiental, les bases de dades de biodiversitat que en resulten s'han posat a la disposició no sols dels investigadors, sinó de la resta de la societat civil, amb l'ajut de les noves tecnologies (sistemes d'informació geogràfica, internet, etc.). Tipologies d'espais naturals El ràpid desenvolupament i la poca coordinació de les polítiques de conservació ha donat lloc a una gran varietat d'espais protegits. Als Estats Units, per exemple, hi ha més de cent figures jurídiques diferents. La Unió Internacional de Conservació de la Natura va definir l'any 1994 sis categories bàsiques, jerarquitzades de més a menys grau de conservació. Els primers espais naturals protegits que es van crear corresponien a territoris poc transformats per l'acció humana, eren remots i de propietat pública, i corresponien a les quatre primeres categories esmentades. En destacaven els parcs nacionals i les reserves naturals, on els usos recreatius i científics estan —o haurien d'estar— subordinats a la protecció de la natura. La proporció del territori protegida a aquest nivell arriba a un 28 % de Dinamarca, un 12 % dels Estats Units d'Amèrica i un 10 % dels Països Baixos, però escassament a un 2 % dels estats del sud d'Europa. En els països o els territoris on el grau d'humanització és més elevat, predominen els espais naturals que corresponen als dos nivells inferiors de protecció. Així, a Europa el conjunt d’espais protegits arriba al 67 %, mentre que al món només representen el 15 %. Es tracta d'espais naturals protegits en territoris de propietat privada, que poden contenir nuclis de població i que admeten activitats i usos que són compatibles amb la conservació dels valors naturals. La figura de parc natural (National Park a Anglaterra i Gal·les, Naturpark a Alemanya, Parc Naturel Régional a França) ha estat la més utilitzada. La proporció de territori que ha estat protegida a aquest nivell arriba al 20 % a Alemanya, al 14 % al Regne Unit i Luxemburg, i al 7 % a França. L'estratègia paneuropea de diversitat biològica i paisatgística de 1995 demana protegir una mostra representativa de tots els paisatges, seminaturals o antròpics d'interès, especialment els agropecuaris tradicionals que conserven una notable bellesa i diversitat biològica i cultural associades, però que han estat menystinguts en molts sistemes d'espais protegits fins ara. A banda dels tipus d'espais naturals definits legalment, s'ha desenvolupat un altre conjunt de tipologies que són utilitzades per entitats privades conservacionistes, o fins i tot per particulars, que pel fet de no estar homologades, no són menys efectives. En alguns països occidentals aquestes iniciatives —genèricament conegudes amb el nom de custòdia del territori— han assolit un extraordinari desenvolupament durant els darrers anys. Per exemple, l'organització privada nord-americana The Nature Conservancy, que compta amb prop d'un milió de membres, ha creat i gestiona el sistema privat de reserves naturals més extens del món, que comprèn més de 1.500 espais naturals que sumen 3,2 milions d'hectàrees als EUA i més de 17 milions d'hectàrees fora dels EUA sobretot a l’Amèrica Llatina, en col·laboració amb ONG i governs locals. Planificació d'espais naturals i connectivitat ecològica Des de l'aprovació del Conveni sobre la biodiversitat i l'Estratègia global homònima, l'any 1992, el paper dels espais naturals protegits s'ha emmarcat dins de les estratègies o els plans nacionals de conservació de la diversitat biològica, els quals, al seu torn, formen part en els països capdavanters, de Plans Verds o d'Estratègies Nacionals de Sostenibilitat (Agendes 21). La seva traducció en l’àmbit europeu, estimulada pels acords del Congrés Mundial de Parcs de Caracas de 1992, fou el Pla d'Acció dels espais protegits europeus, promogut per la UICN el 1994. Aquest pla, d'abast comprensiu, defineix un conjunt comprensiu i coherent d'estratègies i prioritats, i demana un desplegament a través de Plans d'acció estatals. El pla corresponent a l'Estat espanyol, es troba en curs d'elaboració per part d'un grup de treball d'EUROPARC-España, i és previst que s’aprovi l'any 2002. Les estratègies nacionals o internacionals de biodiversitat plantegen plans d'acció que permetin integrar la conservació de la diversitat biològica dins de les polítiques i els programes públics que més directament podrien afectar-la. Quant als espais naturals protegits, les tendències contemporànies s'orienten a completar els sistemes existents a diversos nivells administratius i, sobretot, a establir i conservar xarxes d'espais naturals físicament connectades i funcionals. La xarxa ecològica nacional dels Països Baixos (1991) concebuda com una xarxa coherent d'ecosistemes sostenibles, en un dels països més artificialitzats del continent, fou el referent que va inspirar la declaració de la Xarxa Ecològica Europea (E.ECO.NET) de Maastricht, l'any següent. Les perspectives associades al canvi climàtic global, fan preveure desplaçaments altitudinals i latitudinals dels biotes, un augment de la probabilitat de fenòmens catastròfics (climàtics, epidèmies, focs, etc.) i, per tant, un augment del risc d'extinció per a moltes espècies i comunitats. A part de limitar les emissions dels gasos hivernacle, i aturar la destrucció directa d'hàbitats, una de les poques mesures que es poden adoptar per reduir la magnitud dels problemes que es veuen venir és conservar una xarxa d'espais naturals amb connexions funcionals que faciliti els desplaçaments naturals de tots els organismes que tinguin capacitat de fer-ho. D'altra banda, la sosteniblitat social demana que en els espais naturals protegits humanitzats situats en àrees rurals desfavorides, es promoguin plans de desenvolupament socioeconòmic que permetin millorar la qualitat de vida de les poblacions locals, fixar i recuperar població rural, i poder conservar així una diversitat paisatgística i ecològica que d'altra forma desapareixeria. Individualment, es considera que cada espai natural protegit ha de disposar del seu pla de gestió, i que ha d'estar dotat de recursos humans i econòmics adequats als seus objectius. El model de Pla de gestió promogut per Eurosite, constitueix el referent europeu de la xarxa Natura 2000. Cada vegada més, es tendeix a plantejar la planificació a dos nivells, l'estratègic i l’anual, i això tant per a espais naturals individuals com per a sistemes. El pla estratègic del sistema de parcs nacionals dels EUA de 1998 és un referent internacional en aquest sentit. Tant els plans estratègics com els anuals han d'estar estretament vinculats a la gestió i comptar amb indicadors de rendiment (o performance) sobre els quals basar el seguiment i l'avaluació, tal com s'indica més endavant. Formes d'organització i gestió d'espais naturals Superada l'època en què els sistemes d'espais naturals eren gestionats desde llunyans serveis centrals, l'aplicació del principi de subsidiarietat ha portat a la descentralització dels òrgans rectors, on s'integren representants dels poders públics locals, a estendre el règim d'autonomia econòmica i a crear i consolidar equips de gestors professionals. Les seus administratives dels parcs naturals i nacionals i altres espais naturals extensos se situen dins de l'espai o en la seva immediata perifèria, per afavorir-ne la bona relació amb la població local i permetre una gestió sobre el terreny, més efectiva i menys burocratitzada. Superada en molts països l'etapa en què els espais protegits només tenien un servei de vigilància de caire policial, avui dia poden disposar d'equips amb un ample repertori de professionals que atenen els serveis d'informació, interpretació i educació ambiental, documentació, especialistes en ús públic, biòlegs i zoòlegs, arquitectes paisatgistes, administratius, etc., que solen comptar amb el suport d'equips de voluntaris. Finalment,
igual com en altres sectors, en la gestió dels espais naturals s'han
implantat en els darrers anys processos de qualitat regulats a partir dels
estàndards internacionals que garanteixen i homologuen la qualitat
dels processos de planificació i gestió, com ara els de l'Organització
Internacional de Normalització (ISO).
Instruments fiscals i econòmics dels espais naturals La creació i la gestió adequada dels espais naturals protegits comporta uns costos econòmics molt variables segons els casos. Els petits espais naturals protegits privats, on la protecció de la natura és preferent i on, sovint, no hi ha un ús públic, poden ser econòmicament autosuficients, encara que hi sol haver tasques de manteniment o vigilància que normalment executen voluntaris. Per contra, els espais naturals gestionats per l'Administració pública que solen tenir diversos usos socials acostumen a ser econòmicament deficitaris, fins i tot en països com els EUA on són de propietat pública al 100 %, tenen l'accés controlat, i es cobra entrada i molts dels serveis que s'ofereixen. L'excepció del sistema de parcs estatals de New Hampshire confirma la regla. Per fer front a aquests costos, s'han desenvolupat diverses polítiques i instruments que permeten reduir les contradiccions que tenen moltes polítiques públiques i reconèixer alguns dels beneficis públics que generen les propietats privades que es troben dins d'espais protegits. Per
començar, s'han fomentat mesures per a la reducció o eliminació
de desincentius a la conservació directes, com són ara
els ajuts a la reforestació amb espècies exòtiques,
o indirectes, com són ara els subsidis desproporcionats a l'aigua
agrícola. Aquests darrers expliquen que en les regions que pateixen
un fort dèficit hídric apareguin uns preus de l'aigua artificiosament
baixos que indueixen a una expansió dels regadius que amenaça
la integritat de les zones humides vinculades als llocs d'extracció
dels recursos hídrics, i també a la conservació dels
d'hàbitats àrids o esteparis en les zones que es transformen
així.
Simultàniament, s'han establert un conjunt d'incentius a la conservació, dels quals n'hi ha tres tipus principals: • Exempcions o deduccions fiscals per a un conjunt d'accions estratègiques, tals com les vendes de sòl a entitats conservacionistes, la venda de servituds de conservació, l'establiment de convenis o acords de protecció, els donatius en efectiu o en espècies a entitats o organismes responsables de conservar espais naturals, així com la transmissió patrimonial o el valor cadastral de les propietats que es troben dins d'espais naturals protegits. • Subsidis agroecològics destinats al foment de pràctiques agropecuàries extensives, a l’agricultura o ramaderia ecològiques o al foment i la recuperació i conservació de races animals o vegetals autòctones. En el marc de la Unió Europea, els anomenats "fons agroecològics" cobreixen el 50 % de les despeses, la resta va a càrrec dels estats membres. Al Regne Unit, per exemple, s'ha establert un extens sistema d'Àrees Ambientalment Sensibles (ESA) que reforça i expandeix el sistema d'espais naturals protegits. Només a Escòcia es varen protegir, per aquesta via, més de 350.000 ha d'espais naturals en el període comprès entre 1987 i 1993. • Impostos
sobre les principals accions que malmeten espais naturals (ecotaxes),
com ara la compravenda de finques, la segregació de propietats rurals
per a la seva edificació, o l'edificació en paisatges o hàbitats
amenaçats. Aquesta darrera línia, inciada a l'estat de Maryland
(EUA) als anys setanta i estesa a molts altres estats i províncies
nord-americans, ha estat aplicada amb bons resultats en certs països
europeus com ara França per mitjà del Consérvatoire
du Litoral et des Rivages lacustres.
Ús públic La tendència a concentrar cada vegada més població en entorns urbans o periurbans, unida a les facilitats de transport, ha generat una gran demanda social d'espais naturals i un ús públic cada vegada més intens de molts d'ells. Tant és així, que els impactes produïts pels visitants dels espais naturals protegits han esdevingut un problema delicat a molts llocs. Amb milions de visitants l'any, més d’un parc ha patit la degradació d'alguns dels seus indrets més emblemàtics. La Carta Europea de Turisme Sostenible en espais naturals (1999) proposa una estratègia clara per afrontar aquesta situació. És necessari regular l'accés als espais naturals protegits existents, i gestionar els fluxos de visitants per evitar que superin la capacitat de càrrega dels llocs més fràgils. Però això no és suficient, sinó que cal oferir alternatives. Una de les que ha donat més bons resultats és la creació de vies verdes i d'anelles verdes a l’entorn de les grans ciutats i àrees metropolitanes, integrades per conjunts de parcs municipals, comarcals o d'altra mena. Aquestes anelles verdes posen a l'abast de la majoria de ciutadans uns espais naturals resilients, ben dotats i equipats, que permeten satisfer la lògica necessitat física i anímica de contacte amb la natura, prop de casa. Així, mentre ajuden a controlar l'expansió insostenible de les ciutats difuses, s'estalvien desplaçaments —amb llurs corresponents costos econòmics i ambientals— i es redueix la pressió que reben els espais naturals de més valor ecològic, que, per raons diverses, sovint per les seves petites dimensions, poden ser fràgils o vulnerables. Seguiments i auditories d'espais naturals Un espai natural protegit no és cap finalitat en si mateix, per més demanda social que l'avali, sinó un instrument que serveix per aconseguir altres finalitats, entre les quals destaquen la conservació del patrimoni natural i el foment d'un cert ús públic, generalment recreatiu o pedagògic. La seva adequació a la realitat social i ecològica que ha de servir no és garantida, sinó que cal demostrar-la. Mentre alguns espais naturals protegits han respost molt bé a les expectatives de la seva creació, en altres casos no ha estat així, i per factors molt diversos han fracassat, en una o altre mesura, en la seva finalitat. Per valorar l'estat i les tendències dels espais naturals protegits, els països més avançats utilitzen dues eines bàsiques: els plans de seguiment i les auditories operatives o de performance. El seguiment es refereix a la mesura periòdica d'indicadors prèviament seleccionats i permet detectar canvis i tendències al llarg del temps mitjançant indicadors ecològics, socioeconòmics, de planificació i de gestió. L'auditoria operativa, valora els instruments, els resultats de la gestió, i els factors externs que hi incideixen. Es
tendeix a aplicar aquests dos instruments a dos nivells diferents; el dels
sistemes o xarxes d'espais naturals protegits, i el dels espais naturals
protegits individuals. En el primer cas, interessa, sobretot, conèixer
la sostenibilitat del model o del sistema i el seu paper en la conservació
de les funcions ecològiques fonamentals, com ara la biodiversitat.
Com que moltes de les tendències dominants en els països occidentals
(creixement del consum, fragmentació del territori, intensificació
agropecuària, contaminació atmosfèrica, etc.) comprometen
l'esdevenidor de bastants espais naturals protegits, la protecció
legal dista molt d’equivaler a la protecció efectiva, que, en definitiva,
és la que compta.
Per tal que siguin realment efectius, tant el seguiment com l'avaluació s'han d'integrar formalment en el procés de planificació i gestió dels espais naturals. Encara que socialment tinguin altres motivacions importants, com ara promoure la transparència informativa i la participació pública, des de l'òptica dels responsables dels espais naturals aquestes dues eines permeten adaptar els plans de gestió i la seva execució a situacions noves i assolir així els objectius proposats amb flexibilitat i eficàcia. Això permet que els gestors d'espais naturals guanyin una credibilitat i un suport social i institucional que d'altra forma els seria ben difícil. Avaluació estratègica de l'impacte ambiental Per reformar el model imperant cap a un altre de més sostenible és indispensable que la societat pugui conèixer l'impacte ambiental de les polítiques, plans i programes abans d'aprovar-los, i que participi en la presa de decisions. L'instrument que ho permet s'anomena avaluació estratègica de l'impacte ambiental. El procediment d'avaluació de l'impacte ambiental fou concebut inicialment de forma holística, és a dir, com un instrument aplicable a polítiques, normes, programes i plans que poguessin comportar afeccions greus al medi ambient. I així fou com va introduir-se la llei de política mediambiental federal nord-americana de 1969 (National Environmental Policy Act). Això no obstant, quan setze anys més tard aquest instrument es va introduir a la Comunitat Europea, la seva aplicació fou lamentablement restringida a certs tipus de projectes. Amb el pas dels anys, diversos països europeus s'han adonat de les limitacions d'aquest plantejament, en termes d'efectivitat ambiental, ja que les polítiques, els programes i els plans fonamentals, és a dir aquells que defineixen el marc dels projectes i de les decisions de rang inferior, no solen integrar els valors ambientals ni garantir, conseqüentment, un nivell adequat de protecció al medi ambient. Per això van decidir recuperar la voluntat inicial d'aquest instrument, i estendre l'aplicació de l'avaluació de l'impacte ambiental com a mínim als plans i programes, i en alguns casos, com ara els Països Nòrdics i els Països Baixos, també a les polítiques. En tots els casos s'ha posat de manifest que és a nivell estratègic on l'avaluació d'impacte ambiental assoleix la màxima eficàcia. Els plans territorials, els plans sectorials d'infrastructures i els plans urbanístics es compten entre els que tenen més capacitat de transformar, i per tant, d'afectar negativament el territori, els ecosistemes i la qualitat de vida de la societat que hi viu. No es tracta sols dels impactes ambientals directes que poden causar en els espais naturals, sinó sobretot dels impactes indirectes i acumulatius, que solen ser molt més importants. El fet d'ignorar-los en els principals plans i programes d’un país causa disfuncions ambientals greus, com ara la degradació o la pèrdua de biodiversitat, les quals no poden ser resoltes a nivells inferiors. En efecte, les alternatives reals que caldria examinar, per escollir aquella que genera un impacte ambiental menor, es troben habitualment per damunt del nivell dels projectes. Quan arriba l'hora d'avaluar l'impacte ambiental d'un projecte que afecta un espai natural protegit, per exemple una nova carretera, les mesures correctores proposades acaben tenint, tot sovint, un caràcter cosmètic. I encara no són totes les que caldrien, ni són sempre executades adequadament. Aquesta forma de procedir basada en polítiques reactives contravé els principis del desenvolupament sostenible promoguts per la Comissió de les Comunitats Europees des del seu Cinquè programa d'acció (1992), uns principis que foren refermats i aprofundits pel Tractat d'Amsterdam (1997), que estableix una sèrie de mecanismes per integrar les polítiques ambientals amb altres polítiques públiques, entre les quals en destaca l'avaluació de l'impacte ambiental de plans i programes. Participació pública Per impulsar els plantejaments d’espais naturals esmentats, els organismes públics responsables es veuen obligats a guanyar, mantenir o restablir la seva credibilitat. Tal com remarca l'Agenda 21, es tracta d’encoratjar la confiança mútua entre les administracions públiques i els sectors o institucions més afectats. La participació pública en la presa de decisions és un mitjà privilegiat, perquè permet conèixer valors o preocupacions, promoure consens, i també prevenir i reduir la conflictivitat, en certa manera inevitable en la mesura que s'han d'incorporar punts de vista molt dispars, sovint contraposats. El públic no pot participar si prèviament no ha estat informat. La informació pública és un requisit indispensable de la participació pública. Aquesta informació inclou les auditories operatives, i quan no, existeixen les memòries d’activitats i els plans de seguiment dels espais naturals protegits, així com documents de més abast com ara informes sobre l'estat del medi ambient, o sobre la diversitat biològica, que no sols es publiquen en versions tècniques, sinó també en versions divulgatives que es posen a l’abast del públic de diferents maneres, entre elles els formats electrònics. Després ve l’educació, que comporta un aprofundiment superior al de la simple informació, ja que inclou els instruments legals o d’altra mena que té a l’abast el ciutadà. El tercer nivell és la consulta formal, que es dóna, per exemple, a través dels organismes consultius de caràcter representatiu, i és aquí on comença la participació pròpiament dita. El quart nivell és la implicació cívica en la presa de decisions, que es dóna mitjançant els òrgans rectors o altres procediments participatius de les decisions que afecten més clarament els espais naturals protegits. Una
de les tendències més interessants de participació
pública en la gestió dels espais naturals protegits és
el foment del treball voluntari, en tant que donen sortida a la demanda
social d'intervenció directa i altruista i, alhora, faciliten un
ampli suport públic a la gestió conservacionista. Llargament
arrelades en els països del nord i del centre d'Europa, en l’àmbit
estatal destaquen les experiències del voluntariat en espais naturals
protegits, espais litorals i conservació de la biodiversitat que
ha promogut la Junta d’Andalusía des del 1995.
Bibliografia • AA.VV.
Loving them to death?: Sustainable tourism in Europe's nature and national
parks. Federation of Nature and National Parks of Europe, Grafenau,1993,
96 p.
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
