 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 27 - novembre 2000 | ||
 |
|||
| Una entrevista de
Lluís Reales
Lluís
Paluzie i Mir
Advocat
i tècnic urbanista, Lluís Paluzie va néixer a Barcelona
l’any 1934 en una família d’origen olotí. Li agrada recordar
la seva infantesa a Olot, on va aprendre molts dels seus amplis coneixements
sobre el medi natural i l’estimació al país.
"Hem
de concebre i planificar l’espai rural de Catalunya com un tot"
Vostè ha estat pioner en "utilitzar" l’urbanisme per a la preservació dels espais naturals. Com va anar? Durant
els anys 60, vaig exercir d’assessor jurídic de la Comissió
d’Urbanisme de Barcelona. Eren els temps de la Comissió d’Urbanisme
i Serveis Comuns de Barcelona i altres municipis, i de la Comissió
Provincial, amb els seus respectius plans: el comarcal i el provincial.
Aquest pla provincial, aprovat l’any 1963, ja comptava amb un catàleg
d’espais naturals que conformava un sistema d’espais per protegir a les
comarques de Barcelona i que es podia desplegar mitjançant plans
especials de protecció.
Per a aquells temps, era un plantejament força innovador… Efectivament. De fet, la protecció de la natura a Catalunya mitjançant l’ordenació territorial té altres precedents com el Regional Planning de 1932, obra d’en Nicolau Ma. Rubió i Tuduri, amb la col·laboració del seu germà Santiago, en el qual ja s’estructurava un primer sistema d’espais protegits a Catalunya. Però és el Pla provincial de 1963 el que atorga a la Diputació de Barcelona d’aquells anys un instrument tècnic i legal per engegar tota una política de protecció de la natura i del paisatge, mitjançant la legislació urbanística. No s’ha d’oblidar que fins aquell moment semblava que la protecció dels espais naturals només podia procedir del Ministeri d’Agricultura i de la seva legislació. Va ser una gran sorpresa per als tècnics de la delegació ministerial, trobar-se amb els primers plans especials de protecció que per primera vegada promovia una Diputació. Eren vostès un grup de visionaris? De visionaris o idealistes, afortunadament, sempre n’hi ha. Però els nostres paisatges o espais naturals de sempre han estat descrits per poetes, literats i geògrafs, i detectats i visitats pel poble. La descripció de Montserrat, el Canigó o el Montseny és fàcil de trobar en l’obra literària, especialment poètica, de Verdaguer, Bofill i Mates, etc. Si analitzem la relació d’espais d’un Regional Planning, d’un pla provincial o, ara, del PEIN, no hi trobarem gaire diferències; per protegir la natura no cal inventar gaire, hi ha molta feina feta. Des de l’urbanisme es va fer el salt a un servei específic de parcs? Quan treballava en l’àmbit de l’urbanisme i la planificació em vaig adonar de la importància dels espais naturals i del verd urbà, no podem oblidar que als anys 60 també va irrompre al camp el fenomen de les urbanitzacions, amb el perill que va comportar per al nostre paisatge. Així, vam anar afavorint un clima propici a la creació d’un Servei de Parcs Naturals dins la Diputació de Barcelona, i ho vam aconseguir. De fet, va ser el primer servei d’aquest tipus creat per una corporació local amb un model ben definit: l’aplicació de la Llei del sòl, mitjançant la redacció dels plans especials de protecció dels espais catalogats al Pla provincial i la subsegüent gestió, duta a terme pel servei de la Diputació, que ja tenia una experiència i un precedent en el Patronat del Montseny. El Ministeri d’Agricultura, que era aleshores l’òrgan competent en aquesta matèria, va pressionar a la contra? La tramitació dels primers plans especials, especialment el del Montseny, no va resultar gens fàcil. Aparentment, semblava que envaíem una competència estatal, i així ho pensaven els tècnics ministerials; però això passava perquè la legislació urbanística era encara molt desconeguda. S’ha de reconèixer que la Llei del sòl de 1956 era molt avançada en aquest aspecte i des de la Diputació de Barcelona se’n va treure molt de suc. També van influir positivament les conclusions d’un seminari organitzat l’any 1976 a Barcelona amb l’Institut d’Estudis d’Administració Local de Madrid sobre Los espacios naturales protegibles: posibles actuaciones de las corporaciones locales, les conclusions del qual van assentar que un instrument bàsic per a la protecció de la natura, són els plans especials de protecció de la Llei del sòl. Vostè va ser el responsable del nou Servei de Parcs. Com va resultar la primera etapa? Vaig ser-ne el primer responsable durant uns deu anys i cal reconèixer l’aportació positiva que els diferents diputats van fer a l’àrea, Bonastre, Burrull, Llobet i altres de la primera època, i Aguado del final de la meva etapa. Ara bé, el gran impulsor del Servei de Parcs Naturals va ser el mateix J. Antoni Samaranch que va tenir clar des d’un primer moment que la Diputació havia de ser propietària de les finques més emblemàtiques (en el cas del Montseny), ja que amb això disposaríem del patrimoni necessari per a la gestió i es desfeia un grup d’opositors poderosos. L’adquisició d’importants propietats a la Vall de Santa Fe i també al Tagamanent va ser senyal que la política de parcs naturals era seriosa. També va ser positiva l’evolució dels ajuntaments, que ben aviat van veure clara la necessitat de la protecció. Una filosofia precursora que, per exemple, avui desenvolupa la Fundació Territori i Paisatge. És cert. Recordo que la primera finca que es va adquirir —tenia una hectàrea— correspon a l’actual ubicació de l’Escola de la Natura en una torre de principis de segle que es troba a la Vall de Santa Fe. Teníem clar que, a més de comprar terrenys, calia fer coses. Precisament el primer encarregat de l’Escola de la Natura responsable de tots els itineraris i de les accions educatives va ser en Martí Boada. Hi va fer una gran tasca. Avui encara, les meves filles recorden la visita escolar al Montseny quan van conèixer Martí Boada. Per què alguns propietaris s’oposaven a vendre? De fet, les finques rústiques, des de l’aparició del butà, van disminuir molt el rendiment, sobretot les forestals. Per tant, sempre hi havia ofertes, encara que no sempre eren les més interessants. En un principi, més que oposició a vendre, hi havia certa reticència, ja que als opositors al parc els semblava —i era cert— que les adquisicions de la Diputació afavorien la implantació del Parc Natural. Cal precisar que tampoc la Diputació volia, ni tenia perquè, comprar massivament el territori del Parc. La propietat privada des de temps immemorial ha gestionat el seu patrimoni d’una manera molt correcta i així ha de continuar. A més d’una certa oposició dels propietaris, quins altres entrebancs van trobar? La
tramitació del pla del Montseny va ser complicada perquè
incloïa part de la província de Barcelona i part de la de Girona.
En aquella època, a Barcelona teníem l’anomenat órgano
desconcentrado que tenia assumides les competències del Ministeri
i, per tant, el Pla Especial referent a l’àmbit de Barcelona s’aprovava
aquí i no a Madrid. En canvi, el Pla corresponent a Girona s’aprovava
a Madrid. Això va provocar un desfasament de les aprovacions, primer
vam tenir aprovada la part de Barcelona i uns quants mesos després
la de Girona. També aquesta circumstància va complicar la
tramitació dels recursos contra el Pla, que finalment van ser tots
favorables a la Diputació.
Quin paper va jugar el Ministeri davant els recursos interposats? Ramon
Folch es va incorporar a l’Administració a la dècada dels
70 i va desplegar una nova unitat, la d’ecologia aplicada, que va
realitzar una gran tasca de divulgació. El Servei disposava d’una
estructura més aviat petita, en la qual van participar entre d’altres
Gurri, Panareda, Asperó, després Castelló, que em
va substituir… Però molts treballs monogràfics o de base
s’encomanaven a experts de la Universitat com l’Oriol de Bolós,
Nadal o es consultava a científics com el Dr. Margalef i d’altres.
A banda d’aquests Serveis Centrals, cada parc disposava del seu equip in
situ.
Què va suposar el retorn de la Generalitat? Amb la Generalitat de Tarradellas tots pensàvem que el pal de paller dels espais naturals a Catalunya seria el Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona. Enteníem que s’havia creat i desplegat un nou model, el de la Diputació de Barcelona, i que calia estendre’l a tot Catalunya. Malauradament, no va ser així. Quines eren les diferències respecte al model espanyol? De fet, el model de l’administració central va restar sempre inèdit a Catalunya. Mai no hi va declarar cap espai natural protegit. Ens hem de remuntar a l’excepció de l’any 1955 quan el general Franco, a instàncies de Victoriano Muñoz Homs va dictar un decret pel qual es declarava parc nacional a Aigüestortes i a l’Estany de Sant Maurici. Sempre s’ha dit que el Ministeri d’Agricultura, malgrat l’ICONA, no era l’àmbit més adequat per tirar endavant una política "conservacionista", situació que finalment s’ha corregit a Catalunya. Què va aportar la recuperació de la Generalitat de Catalunya? Repeteixo,
considero que es va perdre una gran oportunitat d’aplicar un model propi
en aquesta matèria, i que es va retardar una colla d’anys la concepció
i gestió globalitzadora dels espais naturals de Catalunya.
Fins el 1983, la meva ocupació professional, i també en el lleure, va estar dedicada a la gestió del medi natural i a la protecció dels espais naturals. Aquell any, deixo la Diputació de Barcelona i passo a la Generalitat a treballar en un altre àmbit ben diferent. Però a les hores lliures no deixo de banda els temes ambientals. Col·laboro amb entitats naturalistes com Depana, de la qual vaig ser-ne un dels fundadors, i amb altres de la Garrotxa. Tanmateix, el 1990 es constitueix el Consell de Protecció de la Natura, i des de llavors en sóc membre i actualment president. És un òrgan consultiu de la Generalitat i del Parlament, que preceptivament ha d’informar de tots els projectes de declaració d’espais protegits i de tots els plans especials; és a dir, totes les activitats de les administracions que tinguin a veure amb un espai natural. Són informes no vinculants, però preceptius. De fet, per oblidar-se del tràmit de consulta al Consell, més d’una vegada, els Tribunals han anul·lat una disposició aprovada per l’Administració. Com valora la tasca del Consell que vostè presideix? A més de la tasca consultiva, també pot prendre iniciatives. És un òrgan independent: els seus membres provenen de l’àmbit naturalista i científic, també hi ha representants dels propietaris forestals, dels municipis i dels sindicats, fins un total de vint-i-un membres. En una primera etapa, es subratllaven molt les idiosincràsies de cada grup, però s’ha anat assolint un gran consens perquè, en definitiva, la finalitat del Consell és la protecció dels espais naturals. Crec que s’ha fet una feina positiva i en bona mesura s’ha ajudat a l’Administració. Entre les iniciatives pròpies, en destacaria les mocions sobre els incendis forestals i sobre l’estat dels boscos a Catalunya. Malauradament, aquest darrer estiu els incendis forestals han ocupat la primera plana dels diaris i els informatius. Un espai protegit, el Cap de Creus, ha patit un important incendi. Quina seria la política de prevenció per evitar nous episodis? He visitat la zona de l’Alt Empordà cremada i l’aspecte impressiona. Sembla impossible que al nostre país —realment petit i tan compartimentat— es puguin cremar extensions tan grans. Realment, la prevenció és fonamental, com també ho és una actuació ràpida i contundent en els primers moments del foc. Però amb aquest fenomen no hi ha solucions miraculoses. Solament l’aplicació d’un conjunt de polítiques adequades a cada zona del país, pot disminuir l’efecte dels focs o evitar que siguin tan catastròfics. En el fons, el gran problema és l’abandonament del medi rural, la seva població és cada vegada més reduïda i això comporta un procés de transformació d’un medi rural divers en una massa forestal massa contínua, i també la pèrdua fonamental d’uns habitants coneixedors del territori. El Consell de Protecció de la Natura va presentar el juliol de 1994 una moció en què analitzava la qüestió i feia un conjunt de propostes, considero que el seu contingut continua encara vigent. Com ja ha comentat, vostè ha estat un dels fundadors de Depana. Malgrat que és una organització destacable, no creu que en el nostre país manca, des de sempre, un moviment socioambiental fort i independent? La paradoxa és que tenim científics reconeguts, iniciatives que s’han avançat al seu temps, però no ha existit ni existeix un moviment ambiental amb una àmplia influència social. Per què? Això és un misteri. Als anys 70, a Catalunya van coincidir un seguit d’episodis interessants sobre les qüestions ambientals: es va crear Depana, es va editar el Llibre Blanc, la Diputació va organitzar el primer seminari sobre parcs naturals celebrat a la Península. Els ponents van ser Ramon Folch, Oriol de Bolós i jo mateix. Es va organitzar fruit de la col·laboració entre l’Institut d’Estudis d’Administració Local de Madrid i la Diputació de Barcelona. Va venir gent de tot Espanya. Se’n va parlar i es van publicar les conclusions. En aquesta trobada es van assentar molts criteris que després van ser clau. Per exemple, la utilització de la Llei del sòl amb els seus plans especials de protecció. Es va definir que un dels camins més clars per protegir els espais era a través de l’ordenació del territori, de l’urbanisme. Per tant, van coincidir aquestes tres coses. Pel que fa a la fundació de Depana, jo recordo que vaig preparar i defensar els estatuts. L’acte es va celebrar al Centre Excursionista de Catalunya, que era ple a vessar. D’entrada, ja comptàvem amb més de 400 socis. La base de Depana era gent de la Universitat, del Zoològic i del grup de la Diputació. Amb aquell engrescament vam pensar que en sortiria alguna cosa important; ja s’anomenava Lliga perquè s’hi poguessin sumar totes les agrupacions que ja existien a Catalunya. Van passar els anys, vam treballar de valent però la Lliga no creixia. Certament s’han viscut diferents etapes, diferents grups han dirigit l’organització. Jo em considero del grup dels primers anys: certament no vàrem aconseguir popularitzar el moviment. Un segon grup ho va heretar i tampoc no se’n van sortir. El tercer equip, que és l’actual, ha millorat força les coses, però encara Depana no ha agafat l’empenta que es mereix, confiem que el futur serà millor, ja que el país necessita aquest tipus d’entitat. Però... Em pregunto com és possible que un moviment internacional com Greenpeace tingui milers d’associats, i que un grup pal de paller a Catalunya no acabi de consolidar-se. Potser s’explica per aquest caràcter nostre. Una publicació recent del Centre Unesco de Catalunya Anuari d’entitats catalanes en recull cent trenta dedicades al medi ambient. D’altra banda, possiblement encara no hem trobat el tipus d’entitat que fa falta a Catalunya, ni el model de comunicació adient a la nostra societat perquè aquesta s’hi adhereixi més massivament. Potser les organitzacions ambientals catalanes s’haurien de professionalitzar? D’acord. Crec que les entitats sense afany de lucre, siguin del camp que siguin, necessiten una professionalització. Avui, ja es fa difícil trobar gent disposada a dedicar unes hores cada dia a la seva entitat. Hi ha d’haver voluntaris, però també col·laboradors professionals. I així és com ja funcionen moltes entitats. Tornem al model de protecció i conservació que s’ha aplicat a Catalunya: quins són els seus punts forts i quins són els febles? Allò
positiu del model és que s’ha assumit que l’ordenació del
territori i la planificació urbanística han d’incorporar,
com a determinacions bàsiques, la protecció del medi natural
i del paisatge. Això és coherent amb una conclusió
d’un congrés mundial de parcs i reserves, que afirmava que la pervivència
dels parcs requereix la seva planificació, si no hi ha planificació
es fa difícil la seva supervivència.
Creu que el ciment s’escampa massa pel país? Aquest és el gran tema de fons. Anar escampant el ciment és fatal. Pensem que en molts països d’Europa la zona urbana és compacta i, quan s’acaba, trobem el verd, el camp. Aquí, la política ha estat fer cases al costat de les carreteres, que s’han convertit en l’eix de l’expansió urbana. També s’han prioritzat les infrastructures per al cotxe privat, en lloc de potenciar el transport col·lectiu. En aquest sentit, hem creat un model difícil de canviar. Però cal equilibrar el territori. No és just que totes les infrastructures es concentrin a les zones costaneres i tinguin un rerepaís conservat i pobre... La qüestió és què entenem per qualitat de vida. Per a mi, vol dir, entre altres coses, rius nets amb vegetació i peixos tant riu amunt com riu avall, això ho hem vist de joves i no hi hem de renunciar. Certament, la part més despoblada hauria de gaudir d’una qualitat de vida com la resta del país. Però això no ho atorguen solament unes millors infrastructures. Avui sempre sentim parlar dels percentatges de creixement anual. Però la biologia i la natura ens ensenyen que no es pot créixer contínuament. Potser caldria aprofundir de veritat en el concepte de sostenibilitat. Els estils de vida han provocat un distanciament de l’home respecte a la natura, no es coneixen els arbres, els animals... La cultura urbana dels darrers anys ha donat pas a unes generacions amb un vocabulari cada vegada més pobre. El medi urbà produeix habitants pobres en coneixements sobre la natura i el camp. Potser la gran errada ha estat que el món rural, la pagesia, no s’hagi pogut mantenir millor. En molts països d’Europa ha baixat la proporció de pagesos, però en el cas d’Espanya i Catalunya les xifres són esfereïdores. Si això no hagués passat, tindríem un país molt més ben conservat, molt més ben gestionat, potser més ric i amb una qualitat de vida important. El gran tomb que podria fer aquest 80 % de territori rural seria tornar a rehabilitar el món pagès, amb una combinació d’activitats tradicionals i noves. No podem perdre la saviesa de la gent del camp i la muntanya. Com veu el futur pel que fa a la gestió dels espais naturals a Catalunya? En els darrers anys, a més de diferents models de gestió, s’ha produït una discriminació econòmica. Els parcs d’agricultura han estat infradotats. El traspàs de competències a Medi Ambient fa pensar que s’aplicarà el model de la Garrotxa a la resta d’espais protegits i, per tant, augmentaran els recursos. A més de les públiques, cal pensar en altres fonts de finançament? Si
es crea una agència, aquesta tindrà caràcter d’organisme
autònom i, per tant, tindrà una gestió econòmica
autònoma amb la possibilitat de disposar de mecenatge o patrocini.
Sovint els habitants de les zones rurals no veuen clara la preservació d’espais naturals perquè, diuen, va contra els seus interessos. Què els diria? El
missatge és diàleg, diàleg i més diàleg.
Encara que s’hagin d’esmerçar moltes hores s’ha
d’escoltar i parlar molt amb la gent del país. Encara que les coses
s’hagin d’endarrerir, sempre tenen el seu moment psicològic oportú.
Una llei no s’ha d’imposar mai, s’ha de consensuar i ha de convèncer.
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
