Són
necessaris els dipòsits controlats de residus?
Lluís Otero i Massa
Director d'Operacions del Grup Hera
L'autor analitza
si els dipòsits controlats de darrera generació són
la millor opció, ambientalment i econòmicament, per a
la gestió de la resta i del rebuig dels residus municipals. L'autor
assenyala vuit aspectes clau: la reintegració de la motxilla
ambiental al terra; l'impacte de les infraestructures; l'entorn dels
dipòsits controlats; el destí del rebuig; les tecnologies
disponibles; la gestió de la demanda; els costos, i, finalment,
la seva evolució. El text es complementa amb un glossari de temes
al final, que inclou alguns termes nous o poc coneguts.
Aquest text expressa
criteris i conclusions estrictament personals, fruit d'una carrera professional
dedicada durant més de deu anys a intentar trobar i aportar al
nostre país el que més li convenia en termes de planificació
i desenvolupament d'activitats ambientals: minimització de residus
i emissions industrials; gestió integrada i fraccionada dels
residus municipals; sanejament dels sòls contaminats i millora
de l'entorn; disposició de la resta i del rebuig. L'activitat
desenvolupada en una empresa catalana de "gestió de recursos"
i de "serveis ambientals integrals a la indústria i les
administracions", que compta amb un dels dipòsits controlats
més tecnificats d'Europa, completa aquesta perspectiva.
L'objectiu és posar sobre el paper les reflexions clau de manera
prou clara, per tal de poder ajudar el lector a contrastar o iniciar
les pròpies opinions i a formar-se un criteri equilibrat en la
matèria, especialment si les conjuga amb les de la resta dels
articles d'aquesta revista. La meva perspectiva va canviar radicalment
quan vaig tenir l'oportunitat d'endinsar-me en les múltiples
dimensions dels dipòsits controlats i vaig veure'm obligat a
enfrontar-me amb aquests conceptes.
L'article analitza la "raó d'ésser dels dipòsits
controlats" de residus, infraestructures ambientals dissenyades
i gestionades amb criteris d'enginyeria estrictes -realment, de recent
aparició, com a concepte totalment oposat als tradicionals abocadors
incontrolats-, i subratlla els seus trets fonamentals, avui dia imperatius
-que hom pot i ha d'assolir perquè es puguin considerar la millor
tecnologia disponible, ambientalment correcta i econòmicament
viable per a nombrosos residus.
En l'anàlisi s'introdueixen els pretractaments i valoritzacions
secundàries, com ara la gestió fraccionada de la resta,
que van associats cada cop més a aquesta opció de disposició
final que, juntament amb la prevenció i el reciclatge, formen
els Sistemes de Gestió Integrada de Residus (SGI)1 -concepte
internacionalment consolidat que cal no confondre amb el de Sistemes
Integrats de Gestió (SIG), terme permutat introduït per
la Llei d'envasos i residus d'envasos. Hom preveu que durant les dues
primeres dècades del segle XXI, la gestió fraccionada
de la resta, amb valorització secundària i disposició
final, encara constituirà un component bàsic dels SGI,
mentre es vagi implantant progressivament una economia sostenible de
cicle tancat: àmpliament desmaterialitzada, renovabilitzada i
ambientalitzada .
Com a mostra palpable, vegeu el 10% d'efectivitat que només ha
assolit en 6 anys la recollida selectiva dels residus municipals a Catalunya.
Realment és un resultat baix, especialment quan es tracta del
percentil més fàcil i econòmic. Això suposa
començar el nou segle amb un 90% de rebuig, que creix a un ritme
elevat en termes absoluts, tal com fa el consum elèctric i altres
indicadors que mostren clarament tant la prosperitat com la insostenibilitat
de l'economia no ecoeficient. Potser el segon percentil -fins al 20%-
s'assolirà amb més celeritat, voluntat, mitjans i instruments,
especialment informatius i econòmics, un cop desaparegudes certes
perversitats contractuals2 o de càlcul que han afectat el primer
esglaó.
Així mateix, l'article prova d'aportar criteris de comparació
i punts de vista a la dialèctica existent-sovint més esbiaixada
que científica i lògica- entre les dues principals opcions
actuals de disposició del rebuig, obligades a conviure especialitzades
en els àmbits que els siguin idonis: el dipòsit controlat
(o reintegració aïllada, innòcua a la litosfera)
i la incineració (oxidació tèrmica a l'atmosfera),
ambdós amb emissions controlades de manera estricta. A més,
s'estan desenvolupant sistemes optimitzats de gestió fraccionada
de la resta, l'avaluació dels quals escapa de l'abast d'aquest
article.
Més enllà del que exigeix la mateixa Directiva d'Abocadors,
es defineix un model de dipòsit controlat desitjable i èticament
obligat, amb el perfil ambiental simple i extrem que ha de tenir: aïllat,
amb residu zero, i autosuficient (energia, aigua, i materials de cobertura,
restauració, millora de l'entorn i animació).
Finalment, es mostra, de forma il·lustrativa i preliminar, el
sistema matricial de costos d'un dipòsit controlat complet i
legal. El resultat posa de manifest la probable insuficiència
de les taxes existents de disposició de residus municipals3 per
satisfer aquests costos, quan aquesta circumstància és
expressament prohibida per la Directiva. D'altra banda, les possibles
diferències en el nivell de control administratiu sobre les instal·lacions
en diverses zones d'un territori -cas de les comunitats autònomes-
poden provocar situacions conflictives ambientalment i econòmicament:
transport de vehicles fora d'ús, en què paguin més
per aquest residu del consum a causa d'una gestió insuficient
(en la fragmentació i la disposició del fluff), utilització
agrícola de compost de baixa qualitat, dumping ambiental en productes
industrials i serveis ambientals, etc.
En el cas dels residus municipals, actualment el preu de la disposició
en dipòsits controlats resulta marginal respecte del de la recollida.
A més, la seva forma d'imputació -per pes global recollit,
en lloc de per volum4 , i pitjor quan hi ha un fix anual independent
de la quantitat-, fins i tot desmotiva la reducció, recollida
selectiva i recuperació. En alguns països s'han trobat solucions
prou imaginatives, com ara consignes específiques per a motivar
el retorn a les botigues, la contribució anticipada a la gestió
del residu del consum, o el pagament per volum de residu mitjançant
la utilització obligada de bosses oficials taxades.
Qüestions
clau
Podríem
pensar en les següents, i intentar respondre-les o, si més
no, començar a afrontar-les, en el cas dels dipòsits controlats:
- Quin és
el concepte bàsic de l'opció, és a dir, què
es fa realment? Té sentit comú o natural?
- Què es
fa amb el carboni, l'amoni, els clorurs, l'aigua i altres elements
clau dels residus municipals?
- Quins recursos
es consumeixen i s'aporten, i quina distribució en pes i volum
es fa de les seves sortides entre els medis receptors (incloent-hi
la combinació amb oxigen, nitrogen, aigua de tractament, etc.),
per tona tractada?
- Concretament,
quina és la contribució bruta i neta (descomptant efecte
de valoritzacions) a l'efecte hivernacle i de què depèn?
- De quin tipus
i quants són, i què se'n fa, dels residus secundaris,
si n'hi ha?
- Quant dura la
instal·lació, cada quant cal actualitzar-la, i que se'n
fa al final?
- En quins aspectes
i en quina mesura ha millorat en els passats 10 i 20 anys, i què
se'n pot esperar encara? (quantitat d'emissions, límits
d'emissió)
- Quant costava
fa deu anys, quant costa ara i quant costarà d'aquí
a cinc anys, per kg de residu municipal?
- Quina és
la seva matriu de costos: en funció de pes, volum, humitat,
contingut de substàncies alliberables?
La
Directiva europea sobre abocadors
Aquí s'analitza
si -i quan- els dipòsits controlats de darrera generació
són la millor tecnologia disponible ambientalment correcta i
econòmicament viable per a la gestió de la resta/rebuig
dels residus municipals, socialment i econòmicament acceptable,
i compatible amb la jerarquia general d'opcions d'un Sistema de Gestió
Integrada. I això és afrontar un tema delicat i controvertit
per a la societat de consum d'inicis del segle XXI.
Els residus municipals són els més complexos per als gestors,
i els més propers i emblemàtics per als ciutadans que
els generen, justament quan s'està implantant la Directiva europea
sobre els abocadors. Per cert, no està prou demostrat el principi
que assumeix de forma implícita la Directiva: la inevitable contribució
a l'efecte hivernacle de gran part dels àtoms de carboni dels
residus disposats en dipòsits controlats. En virtut d'aquesta
hipòtesi, pendent de comprovació o negació per
a la nova generació de dipòsits controlats, la Directiva
imposa l'evitació del "dipòsit embornal de carboni"
-i obliga a treure'l del davant en un percentatge creixent, amb anterioritat
a la seva disposició en dipòsits controlats, mitjançant
pretractaments no suficientment demostrats com a preferibles. Per tant,
la Directiva vigent desterra el "reactor anaerobi natural",
sense condicionar-lo a l'eficiència de la captura i la valorització
del biogàs produït, mentre que paradoxalment l'està
promovent demostrativament l'Administració ambiental dels Estats
Units. Les mesures imposades a la Unió Europea tindran conseqüències
econòmiques molt importants a mig termini per a molts estats
membres amb característiques climàtiques, geogràfiques
i tecnològiques molt diverses.
D'altra banda, la Directiva podria situar en la il·legalitat
moltes de les instal·lacions existents d'aquest tipus, per dos
motius ben contraris:
- en la majoria
dels casos, perquè la manca d'exigència pròpia
i de control administratiu anteriors els ha portat a una insuficiència
tècnica en aspectes ineludibles com la impermeabilització
del vas i de la cobertura, la captació i gestió interna
dels lixiviats, l'extracció i valorització del biogàs
-autènticament natural, local i renovable, que tan miraculosament
produeixen els bacteris anaerobis de manera espontània i molt
eficient;
- en altres que
sí que compleixen la reglamentació tècnica vigent,
perquè, contràriament al que exigeix la Directiva, la
taxa municipal existent podria ser insuficient per cobrir els costos
totals de la localització, de l'espai, del condicionament,
del tractament dels subproductes generats, de la garantia financera,
de la vigilància, de la clausura i postclausura, d'acord amb
les seves exigències.
Es proposa fer un senzill càlcul molt il·lustratiu sobre
el que suposa una única tona de residu municipal representatiu
del que es produeix de mitjana a Catalunya. Aproximadament aquesta tona
la genera cada any una família de tres membres. És cert
que es tracta de poca cosa (només un 5%) si es compara amb les
3 x 76 = 228 tones/any de la motxilla ambiental material -concepte que
s'explica posteriorment-, i els 180 m3 i els 177 GJ de les motxilles
d'aigua i energia d'aquesta mateixa unitat familiar. Però es
tracta d'un residu molt proper, identificat i problemàtic per
a tots els agents implicats: generadors, administracions i gestors.
Aproximadament, conté 390 kg de matèria orgànica,
220 kg de paper i cartró, 120 kg de plàstics, 60 kg de
vidre, 40 kg de metalls, 30 kg de tèxtils, 10 kg de residus domèstics
perillosos i 130 kg d'altres materials.
Si la família que l'ha generada en un sol any l'hagués
d'emmagatzemar a casa, ocuparia uns 7 m3 (sense compactar), i amb la
generada al llarg d'una generació, és a dir 25 anys, ompliria
tota la casa. Com que el cost actual del lloguer d'una vivenda és
d'unes 6.600 ptes./m3/any, l'espai ocupat per la generació de
residus domèstics d'una família en un sol any, durant
el decurs d'una generació dins de la llar, seria de 1.155.000
ptes.
(compactat fins a 1 m3: 165.000 ptes./tona/25 anys), això sense
comptar les incomoditats i les despeses que suposaria la gestió
dels líquids i gasos que sortirien del "traster", tenint
en compte les característiques pròpies de les restes i
productes de consum fora d'ús (envasos bruts, peles de fruita
i hortalisses, restes de menjar). Per fer-se càrrec d'aquesta
tona, un dipòsit controlat cobra actualment a Catalunya de 3.500
a 5.000 ptes., mentre que a Europa central el preu puja a 28.000 ptes./t.
Desprès d'aquest exercici il·lustratiu d'un problema que
han viscut totes les generacions, però mai com ara, a causa de
l'elevat nivell de vida de la societat tecnològica, cal preguntar-se:
realment quina és la millor estratègia que hom pot adoptar
amb els residus? La resposta és fàcil; com en tot l'àmbit
ambiental, cal aplicar les tres tàctiques bàsiques -que
es concreten en innombrables mesures pràctiques- del desenvolupament
sostenible5:
- la desmaterialització,
- la renovabilització,
- i l'ambientalització.
No és el lloc per aprofundir en la prevenció real de la
generació de residus del consum -tan oblidada i mancada d'esforços
d'enginy i de pressupostos-, ni en el reciclatge primari -encara poc
conegut i promogut eficaçment-, aquest en tot cas basat en una
bona segregació i recollida selectiva prèvia.
Sí que cal apuntar, a causa de la seva interrelació amb
els dipòsits controlats, els conceptes bàsics del pretractament
(gestió fraccionada) i la valorització secundària
de la resta i del rebuig. Aquests generalment comencen per un fraccionament
físic -granulomètric, balístic, densimètric-
del residu en massa, abans de tractar separadament, mitjançant
valorització secundària o disposició final, les
fraccions d'acord amb la seva composició -biodigestió,
compostatge, triatge, fabricació de combustibles de substitució
competitius, dipòsit controlat, incineració, etc.
Ara és quan cal afrontar la història interminable: els
pros i els contres del dipòsit controlat en la disposició
final de la resta/rebuig, sempre comptant amb les recuperacions de recursos
i l'evitació d'impactes que són possibles. I es fa sense
tenir en compte les millores aportades per qualsevol possible i desitjable
pretractament previ. Naturalment hom ho compara amb l'alternativa bàsica
de disposició existent actualment, sense ànim de controvèrsia
ni de competició -essent igualment compatible amb les possibilitats
de les opcions prioritàries anteriors: la incineració
o oxidació tèrmica atmosfèrica a temperatures mitjanes
de la resta/rebuig.
Com que això donaria per a tot un tractat, i ja s'han desenvolupat
nombroses avaluacions de cicle de vida, l'article es limita a presentar
en la taula següent una comparació, d'elaboració
pròpia, dels principals aspectes objecte d'anàlisi, que
resulta coherent amb altres resultats consultats. Cal assenyalar que
es presenta, més com a base de reflexió que com a conclusió
sobre l'acceptabilitat o la idoneïtat de qualsevol de les opcions
considerades per a una situació determinada.
Els
vuit aspectes clau
1. El concepte
del dipòsit controlat: la reintegració de la motxilla
ambiental al terra
La motxilla ambiental
material dels països de la Unió Europea està al voltant
de 75.000 kg/habitant/any. És obvi que aquesta enorme quantitat
de materials "ve de la terra, i a la terra ha de tornar",
i és evident -almenys, esperable-que ho anirà fent en
cicles progressivament més reduïts al llarg del tercer mil·lenni,
en termes relatius i absoluts.
El principi de conservació de la massa i la necessitat de conservar
la qualitat del medi obliga al fet que tot el que s'extreu de la biosfera
per a ús humà en la societat tecnològica actual
i no roman com un estoc en la tecnosfera, no es pugui dipositar ni a
l'aire, ni a l'aigua -excepte el que ha procedit de manera renovable
d'aquests medis-, sinó dins l'escorça terrestre, en part
dins de dipòsits controlats, quan resultin la millor opció
ambiental, social i econòmica, sempre contenint o valoritzant
al màxim les emissions atmosfèriques i hídriques
que es puguin generar.
Per tant, desdramatitzant el concepte, el dipòsit controlat de
residus municipals és un traster de primeres matèries,
subproductes i productes fora d'ús, que són innocus en
condicions normals, i amb els quals han conviscut els homes. Es tracta
de formes moleculars familiars d'elements químics comuns, que
majoritàriament ja existeixen a la natura: paper-cartró,
vidre, matèria orgànica, metalls, fusta, cautxú-gomes,
tèxtils naturals. Una minoria quantitativa són artificials
inerts o degradables molt lentament: plàstics, tèxtils
sintètics, etc.
En els dipòsits controlats no es produeixen recombinacions perilloses
d'aquestes formes moleculars, ni s'originen metalls o compostos orgànics
perillosos, de la mateixa manera que en el reciclatge del paper usat
no es generen metalls pesants, sinó que -contràriament
al que postulen els detractors d'aquest reciclatge- s'extreuen els que
s'han emprat en les tintes.
D'aquesta quantitat, els residus municipals, generats com a productes
fora d'ús del consum domèstic i dels serveis, representen
una fracció que no supera el 5%, o el 14% de la part visible.
La major part de la motxilla visible i invisible va directament a la
litosfera, al mar, als cursos d'aigua i a l'atmosfera (com el CO2 i
l'aigua de la combustió). Al llarg de la seva vida (77 anys de
mitjana), un ciutadà occidental genera 5.852 tones de motxilla
ambiental (31 tones de residus municipals), i actualment viuen uns 1.000
milions de persones a la terra amb aquest "nivell material"
insostenible i inequitatiu (amb els altres 5.000 milions actualment
vius i amb els innombrables de futures generacions).
2. Impacte territorial
de les infraestructures de disposició, i com condiciona el tipus
de solucions
L'ocupació
de superfície que suposa un dipòsit controlat modern es
pot considerar acceptable quan hom ho compara amb les xifres anteriors
6: 0,25 m2/habitant/25 anys, en cas de portar-hi la totalitat del residu
municipal generat, sense gestió integrada i fraccionada. Si hom
ho compara amb el territori català i la seva població,
que donen 6.333,3 m2/habitant, el dipòsit controlat suposa només
un 4 per 100.000 del territori). Aquesta utilització del territori
és fins i tot minimitzable, i reutilitzable en usos específics
i atractius, posant-hi certa imaginació (hi ha projectes molt
valuosos al respecte, molt per sobre d'una simple reforestació).
Malgrat això, les característiques de cada territori en
qüestió condicionen molt directament la idoneïtat del
dipòsit controlat com a solució per a la disposició
final de la resta dels residus municipals: la manca d'espai, la insularitat,
la topografia, la hidrogeologia, la disponibilitat de materials d'impermeabilització,
drenatge i cobertura, etc.
3. Millores
de l'entorn dels dipòsits controlats
A banda que no es produeixen consums importants de materials d'aportació
en la construcció, i que molts poden ser reciclats o renovables,
tampoc no es generen enderrocs i residus al llarg i a la fi de la seva
vida. Les pistes d'accés i les plataformes de descàrrega
solen ser temporals i reciclables. Els dissenys estructurals del medi
continu que constitueix el dipòsit controlat s'optimitzen mitjançant
càlcul per elements finits tridimensional.
Com s'ha suggerit anteriorment, els espais emprats sovint són
recuperats d'usos anteriors amb una gran motxilla ambiental, com les
pedreres, o són manifestament millorables amb els dipòsits
controlats, i poden i han de ser objecte no tan sols d'una cobertura
que asseguri l'absència d'emissions (i entrades) a l'aire, a
l'aigua i al sol, i la recuperació màxima d'aigua (dels
lixiviats i de les aigües pluvials) i d'energia, sinó també
del disseny d'usos posteriors imaginatius i atractius, com ara jardins,
zones d'esport, reserves de biodiversitat botànica o parcs temàtics
botànics. Hi ha instal·lacions d'aquest tipus a Catalunya
amb camps de pràctica del pitch & put, i amb projectes integrals
de millora de l'entorn en implantació.
4. Destinació
del rebuig de la reducció, el "reconsum" i la valorització
Les corbes de tendència i les lleis de la termodinàmica
fan òbvia una conclusió: durant les dues primeres dècades
del segle XXI no es preveu possible portar fins a les darreres conseqüències
les estratègies de desmaterialització, renovabilització
i ambientalització que constitueixen el desenvolupament sostenible,
que en el cas dels residus es concreten en la reducció de la
generació, la reutilització-reciclatge i la valorització
eficient dels recursos continguts en els residus, a més de la
minimització dels impactes de la disposició. Els mecanismes
de gestió de la demanda tenen un gran potencial, però
hi ha una gran inèrcia en la seva implantació.
5. Millors tecnologies
de tractament disponibles per a determinats corrents i fraccions de
residus
La taula següent
mostra les MTD per a algunes fraccions dels residus municipals.
6. Gestió
de la demanda de recursos en disposició de residus, consum d'aigua
i despeses energètiques
Tan important és
aquest mecanisme per a pilotar la transició a la sostenibilitat,
que va ésser objecte d'una ponència a les IV Jornades
Fòrum Ambiental celebrades el mes de febrer de 2001 en ocasió
de la fira ECOMED-Pollutec a la ciutat de Barcelona, centrada en els
instruments per a afavorir-lo, i que és disponible a la web de
la Fundació Fòrum Ambiental.
Efectivament, sense la contribució dels experts en gestió
de recursos no es podrà progressar amb celeritat en el seu estalvi
i el de les càrregues ambientals que freqüentment suposa
el seu consum. I és llei econòmica i de sentit comú
que perquè un gestor de residus, un subministrador d'aigua o
d'energia elèctrica estiguin motivats en aquesta línia,
han de participar dels estalvis econòmics i ambientals que se'n
derivin per als seus clients, en unes noves relacions que denominen
molt gràficament els anglosaxons com win-win, que no són
gens fàcils de formalitzar.
7. Els costos
del dipòsit controlat
La taula següent
representa el vector tipus de consums de recursos imputat a un residu
municipal acceptat a un dipòsit controlat (no s'hi inclou el
fet obvi que un kg pesa un kg). El conjunt dels vectors dels residus
admesos constitueix la matriu de consums de recursos.
Aquesta taula expressa la matriu temptativa de costos dels recursos
consumits en un dipòsit controlat, a títol il·lustratiu.
El producte escalar
d'ambdós vectors dóna el cost de consum de recursos resultant
per al residu concret, en aquest cas 7,0 ptes./kg.
8. Evolució
dels costos
No es pot parlar
pròpiament d'evolució del preu dels dipòsits controlats,
simplement perquè el concepte és nou. Des de la pràctica
oposada mancada de tots els serveis -d'on han heretat la imatge els
dipòsits controlats, del contrari del que són- que es
permetia cobrar de 100 a 500 ptes./tona, quan no era abocar simplement
els residus a una torrentera, al preu exclusivament del transport, l'ambientalització
assolida en utilitzar dipòsits controlats ha estat de més
de tres ordres de magnitud, on cal afegir les opcions de renovabilització
emprades: aigua i biogàs. La xifra de cost més consensuada
actualment per al cas espanyol, tant per part d'estudis de la Unió
Europea en ocasió de la implantació de la Directiva, com
de diverses explotacions privades, és de 6-7 ptes./kg, que no
s'aplica encara a cap instal·lació, per manca de finançament
municipal.
Comparativament, el cost de la incineració a l'Estat espanyol
ha pujat des de 0,5 ptes./kg fins al voltant de 10 ptes./kg -per a plantes
noves, un cop deduïda la venda d'energia, amb una gestió
correcta de les cendres volants.
Glossari:
- Sistemes de
gestió integrada i fraccionada de residus municipals: que empren
les opcions existents de gestió en un grau i forma òptims;
hi participen tots els agents implicats tal com cal; hom tracta cada
fracció com requereix; hom implanta els instruments necessaris
per tal que totes les etapes siguin viables i el conjunt sigui ecoeficient,
és a dir, que proporcioni el servei de gestió dels materials
residuals del consum amb un impacte ambiental -emissions i ús
de recursos- i una despesa mínims
- Dipòsit
controlat: traster litosfèric aïllat i condicionat òptimament
per a gran part de la motxilla ambiental de les activitats humanes,
especialment les fraccions inorgàniques amb tècniques
simples però robustes, que proven d'imitar les lleis de la
Natura -sense cap contraindicació explícita per a les
orgàniques, malgrat que suposin una complicació tècnica
un ordre de magnitud superior
- Incineradora
de residus municipals: planta química molt sofisticada per
oxidar o evaporar a mitjanes temperatures i amb excés d'oxigen
els components orgànics i altres oxidables de les fraccions
pròpiament incinerables, amb una gran reducció de pes
(75%, en part perillós: cendres volants) i volum (90%) sòlid
i líquid, i generació de gasos (en particular i de manera
desitjada, de CO2), dins uns límits molt estrictes de concentració
de contaminants en les emissions atmosfèriques. Àmplies
possibilitats de recuperació d'energia
- Valorització:
aprofitament de recursos amb una eficiència i un cost competitiu
amb les alternatives existents al mercat
- Recuperació:
obtenció d'un recurs disponible secundàriament a un
procés o un material. Algunes reglamentacions comunitàries
i estatals la designen temporalment i específica com a valorització
(Directiva d'envasos i residus d'envasos)
- Desenvolupament
sostenible: es dóna quan el creixement econòmic és
inferior a la suma dels avenços en desmaterialització,
renovabilització i ambientalització dels productes i
serveis
- Desenvolupament
equitatiu en l'espai i el temps: distribució parella de la
qualitat de vida entre els habitants del planeta Terra i les generacions
successives
- Ecoeficiència:
revolució de la nova economia, consistent a fer més
amb menys, amb un increment de la productivitat material, hídrica
i energètica en un factor 4-10-20
- Gestió
de la demanda: compartició d'interessos client-proveïdor
de serveis i recursos, amb un criteri win-win, de tal manera que tot
el saber fer del proveïdor repercuteixi en l'estalvi de recursos
i emissions, compartint els valors afegits addicionals generats
- Motxilla ambiental
material d'un producte o servei: la quantitat de materials de diversa
mena (erosionats, manipulats, extrets, biòtics consumits, etc.),
que, de manera visible o invisible, es mobilitzen per a la prestació
del producte o servei, a més del que en forma de producte esdevé
residu del consum
- Projecte de
"Prevenció, Reciclatge i Valorització Màxima
dels Residus Comarcals": un esforç conjunt de ciutadans,
administracions i empreses gestores, per tal d'aplicar els tres principis
del desenvolupament sostenible indicats als residus municipals i industrials
de la comarca o
|
Bibliografia
Programa
de Gestió de Residus Municipals de Catalunya. Junta
de Residus
Ecologia d'una ciutat. Ajuntament de Barcelona
Gestión Integral de Residuos Sólidos. Tchoanoglous
Gestió Integrada de Residus Municipals. Projecte
VALOR. Institut Cerdà
Minimització de Residus i Emissions Industrials.
Departament de Medi Ambient - Institut Cerdà.
Integrated Solid Waste Management. Procter & Gamble.
Pla Metropolità de Gestió de Residus Municipals
de Barcelona. EMSHTR
|
|
Notes
1
Cada opció de gestió emprada en el seu grau òptim,
amb una atenció pròpia a cada fracció,
amb la intervenció de tots els agents implicats, i la
implantació dels instruments necessaris per a la viabilitat
de totes les etapes.
2 De manera voluntària, al DC de Coll Cardús,
que intentem fer modèlic, hem establert un preu preferencial
per als residus municipals que són resta o rebuig de
sistemes de recollida selectiva i recuperació.
3 Malgrat aquest dèficit dels pressupostos municipals,
hi ha qui demana taxes sobre la disposició en DC per
tal d'afavorir altres opcions menys competitives i possiblement
amb més externalitats.
4 Algú s'ha preguntat com costa més recollir
una garrafa d'aigua de 5 litres, amb la resta o amb els envasos
lleugers? I per què hi ha tants envasos d'aigua aperols
residus municipals? I perquè als DC la tarifa és
per tona i no per volum, humitat, salinitat, potencial de generar
amoni i fermentabilitat?
5 Una definició pràctica: es dóna
un desenvolupament sostenible quan -en un any- el creixement
és inferior a la desmaterialització més
la renovabilització més la ambientalització
de l'economia: C < D+R+A. Exemples, fora de l'abast de l'article.
Un de nou: el reciclatge de pintures fora d'ús. Mecanisme
clau, la gestió de la demanda de recursos.
6 Més endavant hom avalua l'ocupació i
el cost que tindria l'emmagatzematge dels RM a les llars.
|
|
