|
Buidant
de matèria orgànica la bossa de les escombraries
Josep Puig i
Boix
Doctor en Enginyeria Industrial
L'autor argumenta,
des de la perspectiva de la "ciència del poble", les
possibilitats del compostatge a petita escala, inclosos els habitatges
situats en nuclis urbans. S'explica l'experiència personal de
l'autor, exregidor de Ciutat Sostenible de l'Ajuntament de Barcelona,
i es repassen els casos de Zuric i l'experiència de la mateixa
Barcelona.
La societat industrialista ha capgirat els fluxos de nutrients tal com
es manifesten a la natura, de forma que avui allò que hauria
de ser considerat un aliment per al sòl -els nutrients- acaben
sent una font de problemes i contaminació.
Així, els nutrients que van des del camp a la ciutat en forma
d'aliments conreats, en fer la seva funció d'alimentació
de les persones, generen restes orgàniques que, en no retornar
als sòls per mantenir-ne la fertilitat, acaben amuntegant-se
en abocadors d'escombraries, o incinerant-se en forns crematoris. Tot
un exemple de com un cicle de la natura roman obert, perquè la
nostra societat, tot i qualificant-se de moderna, s'ha mostrat incapaç
de tancar. El resultat de tot plegat és l'empobriment dels sòls
i la seva pèrdua de fertilitat, que s'intenta mantenir amb quantitats
sempre creixents d'adobs químics, de l'aplicació massiva
dels quals resulta la mort biològica d'aquesta fina capa de la
biosfera.
Si bé aquesta és la tendència general a casa nostra,
hi ha molts exemples arreu del món que demostren que la matèria
orgànica que va del camp cap a les ciutats, una vegada ha fet
la seva funció, pot retornar cap al sòl per mantenir-ne
la fertilitat. Per la història sabem que la civilització
xinesa ja compostava tot el material orgànic 3.000 anys abans
de la nostra era. El compostatge no és pas un invent actual,
sinó que és una pràctica ben antiga i ben coneguda,
tot i que a les ciutats aquesta pràctica ha caigut en l'oblit.
Compostar vol dir sotmetre totes les deixalles orgàniques de
la cuina, la llar i el jardí a un procés natural de transformació
fins que s'obté el valuós compost, que és un producte
que millora l'estructura del sòl, li dóna fertilitat,
tot estalviant fertilitzants artificials. Amb el compost tanquem el
cicle de la natura i tornem al sòl allò que el sòl
ens ha donat en forma de fruita, verdura, cereals, etc.
Aquest retorn al sòl de la matèria orgànica residual
pot ser realitzat de diferents maneres, depenent de les condicions de
l'indret i de la voluntat de les persones que hi habiten. Avui es dominen
les tecnologies per al compostatge de la matèria orgànica,
tant de forma centralitzada, com descentralitzada (bé sigui a
escala familiar o comunitària de barri). Avui també es
domina la tecnologia de la metanització de la matèria
orgànica aplicada tant a indrets rurals com a indrets urbans
(ja sigui en plantes centralitzades o descentralitzades).
El que s'exposa en el present escrit és l'experiència
personal de l'autor des que un dia es va adonar que si es vol es pot
contribuir personalment, familiar i col·lectiva a buidar les
escombraries de la fracció orgànica que la compon (a casa
nostra és gairebé la meitat del seu pes). Aquest senzill
gest és l'inici d'un profund canvi en la forma com les persones
ens relacionem amb el nostre entorn.
Els
antecedents
L'interès
de l'autor a trobar solucions al problema de les escombraries es remunta
a finals dels anys 70. Ja al començament dels anys 80 es va presentar
el concurs 'Faci d'Alcalde', que durant uns anys va convocar l'Ajuntament
de Barcelona, amb una proposta titulada "Implementació del
reciclatge d'escombraries en una comunitat de 20 habitatges familiars
al barri d'Horta (Barcelona)". La proposta no va ser escollida
pel jurat, nomenat per l'Ajuntament de Barcelona.
En la proposta que aleshores es va presentar es pot llegir: «es
tracta de realitzar, en un conjunt de 20 habitatges unifamiliars situats
en un barri de Barcelona, una experiència pilot de separació
selectiva de les escombraries generades per la mateixa comunitat, en
la qual prenguin part activa les persones que voluntàriament
ho desitgin, del centenar de persones que formen la comunitat».
I es justificava la proposta tant des del punt de vista científic,
com ecològic i social.
És interessant llegir avui, gairebé 20 anys més
tard, la justificació científica que es feia de la proposta.
Es basava en la diferenciació entre "ciència per
al poble" i "ciència del poble", teoritzada per
Ivan Ilich. Deia així : «la "ciència per al
poble" és allò que s'anomena d'ençà
de la II Guerra Mundial, recerca i desenvolupament, o simplement R&D.
Aquesta R&D és duta a terme per grans institucions -governamentals,
industrials, universitàries, mèdiques, militars, fundacionals...
Hi treballen petits grups de persones emprenedores que desitgen vendre
els resultats de la seva recerca a les institucions. Normalment és
una activitat molt prestigiosa, que té per objectiu el bé
comú - com diuen els que hi donen suport i la practiquen- , que
és cara i exempta d'impostos. També dóna llocs
de treball ben remunerats a persones amb elevada titulació acadèmica.
La R&D pot ser social o natural, fonamental o aplicada, especialitzada
o interdisciplinària. L'ús del terme "ciència
per al poble" no implica normalment cap retret, i tampoc no significa
cap desaprovació. Significa simplement que els resultats de la
recerca no tenen cap relació amb les activitats de cada dia d'aquelles
persones que la practiquen. R&D es pot fer en la bomba de neutrons,
en distròfia muscular, en cèl·lules solars...,
sempre al servei d'altra gent. Òbviament la "ciència
del poble" no és això, sinó que vol dir aquella
recerca feta amb pocs diners o cap diner, sense patrocini de ningú,
sense accés a la publicació dels resultats en diaris o
revistes de prestigi, produint resultats que no interessen al mercat.
La gent que la practica ho fa de forma metòdica i disciplinada,
està molt ben informada de la R&D en alguns camps específics,
usen els seus resultats quan escau, i en poc més d'una dècada
han aixecat i posat en funcionament una xarxa alternativa de publicacions
que són el fòrum de la discussió i la crítica
dels seus esforços. Com diu Valentina Borremans, aquesta "ciència
del poble" és una recerca feta per augmentar el valor d'ús
de les activitats diàries sense incrementar la dependència
de les persones respecte del mercat o dels professionals».
Però també és aclaridor llegir les justificacions
ecològiques i socials que aleshores es varen fer. Pel que fa
a l'ecologia es manifestava : «ja hi ha qui a més de veure
el municipi com un ecosistema i d'aplicar-hi les lleis de l'ecologia,
va encara més lluny i planteja el mateix habitatge -no només
l'habitatge rural, sinó l'habitatge urbà- com un ecosistema:
la casa urbana integral, en la qual s'empra l'energia del sol per a
fer créixer els aliments i per proveir-se de l'energia que es
necessita, en la qual es practica la conservació de l'energia
i de l'aigua, i en què els residus orgànics i inorgànics
són manipulats de forma ecològica». Pel que fa a
les raons socials, es basaven en la coneguda frase d'Albert Einstein
que diu «es requereix una manera substancialment nova de pensar,
si la humanitat ha de sobreviure», complementada amb l'aportació
que va fer Ecoropa en el sentit que no n'hi ha prou amb una nova forma
de pensar sinó que també «cal una nova manera de
viure» que impliqui directament les formes de fer i de comportar-se
de les persones.
A banda d'aquestes justificacions també se'n donaven de més
'convencionals'. Per exemple, es deia que: «El cost de recollida
i d'eliminació dels 31.755 kg/any d'escombraries produïdes
en els 20 habitatges és de 238.162 ptes., de les quals 209.464
ptes. corresponen a la part de residus reciclables, el valor brut dels
quals és de 98.593 ptes. ... Resumint, cada persona de la comunitat
on es planteja la recerca experimental paga 2.382 ptes./any per tenir
dret a llençar 986 ptes. al cubell de les escombraries. ... Si
la comunitat arribés a recuperar la fracció reciclable
dels residus que genera (827.929 kg/any), la quantitat d'escombraries
que els serveis de neteja haurien de recollir i eliminar seria tan sols
de 3.827 kg/any, és a dir, en el cas de reciclar hi hauria una
reducció en pes del 86 %.»
Aquesta proposta emmarcada en els conceptes de "ciència
del poble", "habitatge ecològic" i "participació
activa", tot i no haver estat seleccionada pel concurs "Faci
d'alcalde", possiblement per manca de capacitat de lideratge ecològic
del govern de l'Ajuntament de Barcelona d'aleshores, va menar l'autor
pel camí de poder arribar a demostrar en la pràctica que
el compostatge a petita escala és possible en una ciutat com
Barcelona, tant en l'àmbit familiar com comunitari de barri.
Compostant
a l'antiga vila d'Horta, avui barri de Barcelona
Aquell fracàs
en el concurs "Faci d'alcalde" va fer possible que s'iniciés
una experiència que avui ja fa més de 15 anys que funciona
compostant in situ la fracció orgànica de les escombraries
produïdes al domicili familiar amb l'objectiu de tancar el cicle
dels nutrients que arriben a la ciutat.
El procés de compostar comença a la cuina, quan es preparen
els aliments.
La part d'aliments frescos que no es fa servir i que habitualment va
a parar a la bossa de les escombraries, en aquest cas és guardada
a part en un petit receptacle situat al bell mig de la cuina familiar
i, una vegada al dia, introduïda en un compostador, fent possible
així la seva transformació en humus que pot tornar a la
terra per mantenir-ne la fertilitat. Des de fa uns 4 anys s'utilitza
un compostador d'un volum aproximat d'1 m3, que es pot comprar a les
botigues especialitzades. Quan es va començar a compostar, ara
fa més de 15 anys, com que no hi havia al país compostadors
comercials, es va fer servir una caixa de plàstic foradada (com
les que es fan servir per al repartiment de pa a les fleques) lleugerament
més petita (0,5 m3 de capacitat).
Això suposa buidar la bossa de les escombraries d'aproximadament
la meitat del seu pes habitual (1,2 kg/hab.dia), i deixar-la reduïda
a 0,6 kg/hab.dia, ja que la resta (0,6 kg/hab.dia) es transforma en
compost ric en nutrients.
La quantitat d'escombraries que s'haurien produït en el transcurs
d'un any sense practicar el compostatge, en la família de 4 persones,
seria de 1,608 t/any (335 dies, descomptant un mes de vacances, 4 persones,
1,2 kg/hab.dia). Això vol dir que en 15 anys s'haurien produït
24.120 kg = 24,12 t d'escombraries.
Les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) a causa dels sistemes
de disposició avui existents a l'àrea de Barcelona (abocador
i incineració) haurien estat, en el cas que totes les escombraries
s'haguessin abocat:
310,34 kg de CO2/any i 136,68 kg de CH4/any, que representa un total
de 3.727,34 kg de CO2 equivalent/any o, al llarg dels 15 anys, 4.655,16
kg de CO2 i 2.050,2 kg de CH4, que representa un total de 55.910,16
kg de CO2 equivalent.
El cost de recollida i de disposició (abocador/incineradora)
d'aquesta quantitat d'escombraries hauria estat (el càlcul s'ha
realitzat amb els costos reals d'explotació de la ciutat de Barcelona,
any 1995, i que són inferiors als actuals): recollida, 192.960
ptes. (12.864 ptes./any); disposició, 57.092 ptes. (3.806 ptes./any);
cost total, 250.052 ptes. (16.670 ptes./any).
En el cas de l'habitatge en qüestió, els serveis de recollida
només n'hauran recollit la meitat i, per tant, els serveis de
disposició n'hauran hagut de tractar la meitat, ja que l'altra
meitat haurà romàs in situ, tot essent transformada en
compost orgànic.
El benefici ecològic del compostatge respecte de l'abocament
és que s'haurà evitat la introducció a l'atmosfera
de 1.863,672 kg de CO2 equivalent/any. I en 15 anys s'haurà evitat
la introducció a l'atmosfera de 27.955,08 kg de CO2 equivalent.
L'estalvi econòmic generat haurà estat de: 8.835 ptes.
en un any i de 125.026 ptes. en 15 anys. Tenint en compte que el compostador
va costar 15.000 ptes., es podria dir que amb una inversió de
15.000 ptes. es genera un estalvi anual de 8.835 ptes., amb la qual
cosa es pot dir, si es vol fer l'anàlisi econòmica de
rendibilitat industrial, que el període de retorn de la inversió
és inferior a dos anys.
Com que el compost és utilitzat per fertilitzar el sòl,
a més a més, s'haurà generat un estalvi addicional
de fertilitzants (no s'haurà hagut de comprar humus fertilitzant).
El domicili en qüestió està situat al barri d'Horta
de la ciutat de Barcelona, en un edifici on hi ha situats 21 habitatges
familiars, disposats en 3 habitatges d'alçada, de dos nivells
cada habitatge (planta baixa i 6 nivells). L'habitatge familiar està
situat a la planta baixa i es un habitatge de 99 m2 de superfície
i un petit pati de 10 m2.
Aquesta experiència personal em va ser de molta utilitat quan
vaig tenir l'oportunitat d'exercir com a regidor de Ciutat Sostenible
a la ciutat de Barcelona (1995-1999). Allí vaig poder constatar
les reticències i les resistències que molts càrrec
públics tenen davant la fracció orgànica de les
escombraries i la forma ecològica de reintroduir aquesta fracció
en els cicles de la natura. Per això em vaig implicar en una
tasca de recerca per veure quines experiències exitoses hi havia
en diferents indrets del món per fer possible que la fracció
orgànica de les escombraries retornés al sòl per
mantenir-ne la fertilitat. Aquesta recerca em va menar a veure el que
s'estava realitzant aleshores (1997) a la ciutat de Zuric i a d'altres
municipis europeus. Va ser tota una descoberta.
Compostant
pels carrers i espais comunitaris a Zuric
El fenomen col·lectiu
que fa que avui a la ciutat de Zuric hi hagi més de 80.000 persones
practicant quotidianament l'art del compostatge, convertint d'aquesta
manera unes 10.000 t d'escombaries orgàniques en humus, es va
iniciar l'any 1983, quan el Servei de Parcs i Jardins de la ciutat va
decidir iniciar un projecte de compostatge ben especial.
La ciutat ja tenia una àmplia experiència en compostatge,
ja que des de l'any 1969 el Servei de Parcs i Jardins ha tingut en funcionament
una gran planta on es composten les restes orgàniques dels parcs
públics, cementiris, establiments de jardineria i jardins particulars.
D'aquesta manera, en una planta de compostatge centralitzada es tractava
una bona part de les restes orgàniques produïdes a la ciutat.
Però hi havia encara de l'ordre d'un 20% de restes orgàniques
entre les escombraries produïdes als domicilis particulars. Aquesta
va ser una de les raons que va menar que el Servei de Parcs i Jardins
iniciés un projecte de compostatge de les restes orgàniques
domiciliàries amb l'Ökocentrum Langeburg. La iniciativa
procedia d'una persona que va convèncer els responsables de Parcs
i Jardins per procedir a endegar el compostatge de la fracció
orgànica de les escombraries generades als habitatges. El programa
es diferenciava del compostatge convencional (en plantes centralitzades,
després d'haver-se procedit a la recollida selectiva en origen
de la fracció orgànica) perquè el que proposava
era implicar de forma voluntària la ciutadania. Es tractava de
facilitar l'aparició de col·lectius de persones que es
comprometessin a compostar la fracció orgànica del seus
propis residus en una instal·lació comunitària
situada a prop de casa seva. Així es varen elaborar dos projectes
pilot per a dos barris de la ciutat: a la perifèria i al centre
urbà. A la perifèria es tractava de promoure el compostatge
privat en patis i jardins, així com l'establiment d'instal·lacions
de compostatge comunitari dins de barris i urbanitzacions. Al centre
es tractava de fer la recollida de la brossa orgànica mitjançant
recipients adequats i transport a la planta central de compostatge per
a la seva preparació i tractament.
L'experiència de compostatge de la fracció orgànica
de les escombraries, procedents del centre urbà, en una planta
centralitzada va fer possible que la ciutat aplegués una informació
molt valuosa sobre la disposició de la població enfront
de la recollida selectiva, la disciplina de selecció, la quantitat,
el transport i la transformació.
El segon projecte pilot es va realitzar en una àrea d'edificació
oberta amb edificis plurifamiliars i 146 habitatges, en la qual es va
instal·lar una planta de compostatge comunitari en un espai central.
Els ciutadans portaven les seves deixalles orgàniques (cuina,
jardí) a uns recipients enreixats de recollida (en forma de cilindre
posat dret) que s'havien disposat amb aquesta finalitat. La feina de
compostar la varen assumir de forma voluntària algunes persones
del barri. Com que tant la premsa com la ràdio i la televisió
informaren molt positivament de l'experiència, el projecte pilot
va desencadenar una enorme demanda de documentació, assessorament,
conferències i ajuda per fundar col·lectius de compostatge,
dins la ciutat i fora. Aquest projecte va superar de llarg totes les
expectatives. Es va posar en funcionament un "telèfon d'assessorament
de compostatge". En un sol any va rebre més de 450 consultes
procedents de Zuric, de Suïssa i de fora. Aquesta experiència
va permetre publicar la guia Compostar col·lectivament al barri,
la qual dóna indicacions sobre la manera de procedir tant des
del punt de vista organitzacional (per formar un grup de compostatge),
com indicacions tècniques concretes sobre el procediment de compostar
i els temps de dedicació necessaris per fer anar una planta comunitària
de compostatge.
Una vegada al llarg d'una entrevista feta a la persona que va iniciar
aquesta experiència (a començament dels anys 80), un periodista
li demanava si el seu objectiu era establir a cada cantonada i a cada
racó de la ciutat de Zuric una zona de compostatge. Aleshores
el mateix iniciador de l'experiència li va contestar que no.
Però més endavant, en veure com la ciutadania de Zuric
havia entès la idea i compostava no només a la perifèria
de la ciutat sinó també al centre urbà, ell mateix
va canviar d'opinió i va manifestar: "compostar és
una activitat que es pot fer a gairebé qualsevol lloc",
i continuava dient: «tenim a la ciutat, a les zones d'edificació
més densa, tres zones de compostatge on jo mateix no hauria cregut
mai que compostar-hi for possible». Des que es va iniciar l'experiència
de compostar comunitàriament (l'abril de 1985) en 4 punts de
la ciutat, no ha deixat de créixer l'interès per aquesta
pràctica. Només fins a finals de 1990 el "telèfon
del compostatge" havia rebut més de 5.000 trucades i ja
hi havia gairebé 500 punts de compostatge a la ciutat. L'any
1993 es comptabilitzaren 860 punts de compostatge comunitari. I l'any
1997 ja havien assolit 1.000 instal·lacions de compostatge comunitari,
que compostaven unes 5.000 t de matèria orgànica. Actualment
participen en aquest programa de compostatge comunitari unes 80.000
persones i composten entre 9.000 i 10.000 t de restes orgàniques
domiciliàries. Tots els punts de compostatge comunitari són
atesos per persones voluntàries, persones disposades a fer alguna
cosa més pel medi ambient i no només parlar-ne. A la ciutat
hi ha permanentment dues persones dedicades a tasques d'assessorament
i suport als "grups d'interès pel compost".
Cada punt de compostatge comunitari té associats un nombre determinat
d'habitatges, que és molt variable i oscil·la entre 5
i 100 habitatges per instal·lació, tot i que en la majoria
de casos es tracta de punts amb més de 60 habitatges per instal·lació.
Un punt de compostatge per a 50 habitatges acostuma a requerir una superfície
de 20 a 30 m2. Els llocs on estan situats els punts de compostatge solen
ser indrets ombrívols i situats en un centre geogràfic
dels habitatges que serveix.
La ciutat disposa d'un Servei d'Assessorament del Compost que ofereix
pràcticament un sistema de "càtering" a tots
els ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Zuric que estiguin interessats
a crear un nou col·lectiu per a fer compostatge. A petició
d'aquest col·lectiu, el servei prepara un acte informatiu on
convoca tots els veïns, porta tot el material necessari, etc. També
assessora el col·lectiu en totes les qüestions organitzatives,
l'ajuda a cercar el lloc més adequat (sempre que pugui ser en
terrenys privats), l'ajuda a convèncer el propietari o l'administrador
de finques, l'assessora a l'hora de dissenyar la planta, de fer el pla
de treball, etc., i resta sempre a la seva disposició en cas
de qualsevol dubte o en el cas de sorgir qualsevol inconvenient. Aquest
Servei ha desenvolupat tres models diferents de compostatge comunitari
(en sitges, en contenidors o boxes i en piles) adequats a les diferents
condicions i circumstàncies que es puguin presentar, tant pel
que fa a l'espai disponible com al nombre d'habitatges que hi participen
en cada cas.
També l'Administració municipal edita un full trimestral
(de 4 pàgines) dedicat exclusivament a aquest sistema descentralitzat
de compostatge, on a més de donar dades estadístiques
de l'estat del compostatge a la ciutat, s'informa de nous projectes
i es donen consells i notícies que fan referència al compostatge.
També es presenta un retrat dels diferents col·lectius
que estan en funcionament fent compostatge.
El nucli inicial que comença sol procedir a partir d'una o dues
persones interessades a través del "telèfon del compostatge".
Després d'una entrevista amb l'equip d'animadors del compostatge,
es comença a cercar més persones interessades entre el
veïnat, fent néixer un "grup d'interès pel compost".
Aquest grup comença a elaborar un projecte que es presentarà
als veïns del lloc on es proposa situar un punt de compostatge.
Cal dir que prèviament s'ha arribat a un acord amb el propietari
de l'edifici o l'administrador de la finca per tal de cercar un indret
escaient. Després de cercar col·laboradors s'agrupen en
dues llistes: una llista amb totes les persones que estan interessades
a participar en la recollida selectiva i a aportar la matèria
orgànica separada al punt de compostatge, i una altra llista
amb el que s'anomena "padrins del compostatge", el quals no
només separen la matèria orgànica a casa seva i
l'aporten al punt sinó que a més a més són
les persones que s'encarregaran de fer el seguiment i el treball per
arribar a tenir un bon compost. Entre els padrins es fan torns d'una
o dues setmanes per encarregar-se del compost.
No cal dir que l'elevat grau de participació ciutadana en aquesta
exitosa experiència està ben correlacionat amb la voluntat
d'un seguit de persones entestades a fer possible allò que fins
fa poc es considerava un dogma de fe: "fer compost dins les ciutats
no és possible". Des de la iniciativa personal, fins a la
implicació d'institucions municipals (en el cas de Zuric, el
Servei Municipal de Parcs i Jardins). L'èxit també rau
en la voluntat política de facilitar el sorgiment d'una manera
de fer que es tradueix a fer possible la resolució dels problemes
al nivell en què es generen i no esperar que algú resolgui
els problemes dels quals cadascú és responsable. Tampoc
no és aliè a l'èxit el fet que s'hagin realitzat
publicacions de gran qualitat per facilitar la informació. La
mateixa Agència Federal de Medi Ambient de Suïssa va publicar
un manual de compostatge, però també la ciutat de Zuric
té publicacions excel·lents (Compostatge a la carta) i
un vídeo d'una gran qualitat, on només amb excel·lents
imatges explica l'experiència comunitària de fer compost.
També en les campanyes de promoció del compostatge hi
han participat artistes ben coneguts.
No és pas només la ciutat de Zuric la que a Europa composta.
N'hi ha força més. A Basilea, per exemple, tenen un model
de compostatge mixt: d'una banda, un model semblant al de Zuric (compostatge
comunitari en espais privats o públics, però gestionats
directament pels implicats) i de l'altra, compostadors en parcs públics
que reben deixalles orgàniques no pas d'un grup fix de persones
sinó que la instal·lació és oberta a qualsevol
persona qui hi vulgui aportar deixalles orgàniques. Actualment
hi ha a Basilea uns 1.300 punts de compostatge comunitari i una trentena
de compostatge obert en parcs públics.
No cal dir que a aquestes instal·lacions de compostage comunitàries
cal afegir els compostadors individuals, que són emprats en incomptables
cases unifamiliars en municipis d'estructura dispersa.
|
Margarida,
una catalana irresistible
(per fer un enquadrat)
Quan
va arribar l'any 1985 a Pully, municipi residencial de la perifèria
de Lausana, amb el seu marit suís i economista, que va
conèixer a Espanya, va començar una ronda per entrar
en contacte amb les persones dels comerços de la vila:
"Bon dia, el meu nom és Margarida i vinc de Barcelona".
La gent se la mirava amb desconfiança, "aquí
la gent triga a acceptar nous veïns". En menys de tres
anys, amb el seu francès catalanitzat, la seva espontaneïtat,
la seva empenta... va esdevenir tot un personatge de la vida local.
Avui és coneguda i apreciada a tot el cantó per
les seves iniciatives a favor del reciclatge dels residus, una
causa a la qual s'ha llençat en cos i ànima després
d'haver fer altres intents de dedicar-hi el seu entusiasme i la
seva energia.
Tot va començar en una conferència del delegat cantonal
del medi ambient. Aquell dia se li va fer la llum, a aquesta dona
intuïtiva: va decidir començar a fer compostatge en
un parc public al barri de Pully on viu. Quan encara amb prou
feines ni dominava el francès, ni les trames administratives,
va aconseguir parlar de tu a tu amb l'Ajuntament, debatre amb
experts en sessions informatives, crear un comitè de suport
al compostatge... El seu encant i el seu dinamisme assoliren la
fita: fer realitat que hi hagi un compostador en un parc públic,
que ella mateixa s'encarrega de gestionar, amb l'ajut d'algunes
altres persones. Allí hi organitza reunions de veïns,
i els explica com fer compost, els ensenya la pràctica
i els regala aquest producte olorós que nodreix la Terra.
La iniciativa va tenir un gran ressò en la població.
|
Fent compost als parcs de Barcelona
Tota l'experiència
entorn del compostatge aplegada per l'autor, juntament amb la d'altres
practicants del compostatge urbà, es va publicar en un llibret
que, amb el títol de Guia de compostatge 1, mostra de
forma ben senzilla i planera què és i com es pot fer compost.
Aquesta publicació es va presentar (maig 1998) d'una forma ben
original: a la masia de can Cadena (Sant Martí de Provençals)
davant una pila de compost, i es va portar els mitjans de comunicació
a visitar dos habitatges de la Barcelona on es realitza compostatge
(un, compostage natural i l'altre, compostage forçat amb cucs).
Però a una ciutat com Barcelona, pionera en moltes iniciatives,
li manca ser-ho en un camp clau per a la sostenibilitat: el tancament
dels cicles dels nutrients, especialment el de la matèria orgànica.
Amb l'objectiu d'anar obrint la porta a una visió de la ciutat
que vagi deixant enrere el malson actual, on la ciutat és una
pesada càrrega pels sistemes naturals que la sostenen, en exercir
de regidor de Ciutat Sostenible de l'Ajuntament de Barcelona (mandat
1995-1999), vaig tenir l'oportunitat de promoure, amb la implicació
directa de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, una
primera experiència de compostatge col·lectiu a una gran
ciutat catalana, materialitzada a través de la campanya "Fem
compost als Parcs"2, que es va presentar en un acte públic
al Parc Castell de l'Oreneta, en el marc de la I Festa del Compostatge
(15 de novembre de 1998) i en la qual es va regalar als milers de persones
que hi varen ser presents una bosseta de compost realitzat a partir
de la brossa procedent de la poda i la sega del verd urbà. Amb
la Festa del Compostatge s'iniciava una nova manera de celebrar la tardor
a casa nostra.
Però la primera Festa del Compostatge era només el tret
de sortida per iniciar una primera experiència col·lectiva
de compostatge amb la participació activa dels veïns i veïnes
que habiten a les rodalies dels indrets on es varen situar compostadors
a diferents parcs de la ciutat. Aquesta prova pilot va consistir a situar
instal·lacions de compostatge a 7 parcs públics de la
ciutat de Barcelona perquè, de forma voluntària, un determinat
nombre de famílies (179 famílies, 556 persones) hi dipositessin
les deixalles orgàniques de les escombraries i així es
pogués elaborar compost en un lloc públic i visible. La
gestió de les instal·lacions de compostatge als parcs
anava a càrrec del personal que Parcs i Jardins té assignat
als parcs de la ciutat. Els parcs escollits per a la primera prova pilot
varen ser: Parc de la Ciutadella, Can Sabaté (Zona Franca), Jardins
del carrer Poesia (Montbau), Parc Pegaso (Sant Andreu), Parc del Clot,
Can Cadena (Sant Martí), Nou Eixample. L'experiència va
complir totes les seves expectatives (només la prevista al Nou
Eixample no va ser finalment instal·lada, però l'any 1999
es va situar a la plaça de la Sagrada Família).
Els resultats, després de dos anys de funcionament, són
excel·lents i l'Institut Municipal de Parcs i Jardins ha decidit
estendre-ho a més parcs públics de la ciutat de Barcelona,
situant nous compostadors a la plaça Gaudí, als jardins
de les Corts, als jardins Joan Vinyoli (Sarrià), a la plaça
Joanic (Gràcia) i al Parc de la Guineueta (Nou Barris), on més
de 100 famílies aporten les deixalles orgàniques que prèviament
han separat.
A
mena de conclusió
El fet de compostar
no és cap altra cosa que la pràctica de la reciprocitat
vers la Terra, ja que un element de què està formada,
el sòl viu, amb l'ajut dels raigs del sol i l'aigua de la pluja,
és capaç de donar-nos allò que necessitem per alimentar
el nostre cos material, amb la condició que siguem capaços
de retornar-li allò que li prenem per alimentar-nos.
La civilització "moderna", tot "estirant més
el braç que la màniga", ha deixat de practicar la
reciprocitat i ha generalitzat unes pràctiques purament extractives.
Així es van esgotant i empobrint els sòls fins a convertir-los
en un substracte biològicament mort, on s'hi aboquen ingents
quantitats de productes sense vida per fer-li produir "aliments"
cada vegada de menys qualitat i menys sans.
Recuperar les relacions de reciprocitat dels humans vers la Terra no
només ajudarà a guarir els sòls i retornar-los
la vida, sinó que farà possible el despertar de l'esperit
humà de cooperació amb la Terra.
I de ben segur que l'art del compostatge ens pot ajudar en aquest afer.
Agraïments
- El meu agraïment
a en Josep Esquerrà i la Bettina Scheffer, practicants del compostatge
amb cucs en un habitatge convencional de la ciutat de Barcelona, pel
suport que en ells vaig trobar a l'hora de fer del compostatge una activitat
pública a la ciutat de Barcelona
- Vull agrair al director-gerent de l'Institut Municipal de Parcs i
Jardins de Barcelona, per la confiança que em va fer a l'hora
d'introduir a la ciutat de Barcelona una pràctica (el compostatge)
gairebé oblidada. o
|
Notes
1
Esquerrà i Roig, Josep (1998), Guia de Compostatge, Regidoria
de Ciutat Sostenible, Ajuntament de Barcelona
2 Fulletó "Fem compost al Parc" (1998),
Parcs i Jardins,_Ajuntament de Barcelona
|
|
