El paper
de la ciutadania. Els residus municipals com a responsabilitat col·lectiva
Joan Subirats
Equip d'Anàlisi Política
Universitat Autònoma de Barcelona
El text se
centra en com influir en la ciutadania per aconseguir certs canvis en
els hàbits de consum, en la manera d'afavorir la recollida selectiva
de residus i en una disposició més activa de models urbans
més coherents amb el repte de la sostenibilitat. L'autor presenta
alguns treballs i estudis de camp realitzats.
1.
On comencem? Recollida selectiva i context social
Les ciutats concentren
recursos de tota mena que necessiten per funcionar, i aquesta concentració
de persones i recursos genera un volum molt significatiu de residus que
cal tractar i gestionar. Si només ens fixem en els residus des
d'aquesta perspectiva (que alguns anomenen "the end of the pipe)
deixarem de banda el tema de la mateixa generació de residus i
de com tractar de minimitzar-los o de generar dinàmiques en les
quals s'integri de manera més completa el cicle de vida dels productes
de consum. Hi ha per tant un ampli acord a considerar que els residus
municipals no són només un tema de tractament, emmagatzemament
i eliminació. La complexitat del tema obliga a generar vies per
informar i sensibilitzar els ciutadans de les diferents dimensions del
problema, treballar amb les empreses productores per buscar millors alternatives
tecnològiques, i impulsar polítiques des dels poders públics
que afavoreixin pràctiques més sostenibles i desincentivin
les actuals pautes de consum que prescindeixen dels efectes que generen.
En aquest article tractarem de centrar-nos en el tema de com influir en
la ciutadania per aconseguir canvis en les dinàmiques de consum,
per afavorir la recollida selectiva de residus i una disposició
més activa en la recerca de models urbans més coherents
amb els reptes que planteja la sostenibilitat. No podem oblidar que tothom
sembla estar d'acord que, al marge de trobar millors alternatives tècniques,
sense la gent serà impossible avançar cap a societats en
què fem realitat l'ambiciós i fins a cert punt ambigu objectiu
del desenvolupament sostenible. En aquest sentit les dinàmiques
que planteja la perspectiva de les Agendes Locals 21 1 han posat clarament
de relleu aquest fet i assenyalen les dificultats d'anar més de
pressa del que la ciutadania avança, i la importància dels
mecanismes participatius i de consens.
Malgrat tot, el cert és que tot i una aparent major sensibilitat
ambiental (a la qual farem referència més endavant en parlar
d'enquestes d'opinió), l'imaginari col·lectiu del país
està encara essencialment centrat en les tradicionals preocupacions
d'escassetat i manca de desenvolupament. En alguns treballs sociològics
2 s'ha detectat com només fa pocs anys que les famílies
de l'àrea metropolitana de Barcelona han deixat d'acumular un conjunt
d'aliments bàsics (farina, sucre, oli...), pràctica que
se seguia per raons històriques de mancança periòdica
i per rutines molt interioritzades de previsió. En altres treballs
s'observa com la preocupació ambiental sempre està condicionada
al manteniment de les capacitats de consum (només 1 de cada 10
espanyols prioritza la protecció ambiental al creixement econòmic)
3 . És important tenir en compte aquests factors a l'hora d'argumentar
que si la gent no canvia la forma de veure les coses i la seva manera
d'acostar-se al consum, no podrem de fet avançar gaire en una gestió
sostenible dels residus municipals.
Al mateix temps, cal recordar que la nostra història no ens permet
ser gaire optimistes a l'hora de plantejar iniciatives i polítiques
que vagin en la línia assenyalada. La nostra pròpia història
ens diu que es va molt més ràpid, malgrat el que es pugui
pensar, a canviar unes regles de joc polítiques o a aconseguir
unir-nos als països més avançats d'Europa, que a acostumar-nos
a entendre els espais públics com una responsabilitat col·lectiva.
En aquests poc més de vint anys que fa que hi ha democràcia
ens hem anat adonant de la importància de les dependències
històriques. Els llargs decennis d'autoritarisme que han caracteritzat
la història contemporània (amb només curtes interrupcions
liberals o democràtiques) han anat generant un significatiu distanciament
entre estructures institucionals, societat política i societat
civil. La gent té tendència a desconfiar del que és
públic, no s'ho sent com seu. I aquesta (sens dubte justificada)
desconfiança fa que més aviat s'entengui que allò
que passa fora de casa, aquest espai públic o civil, o bé
és responsabilitat dels poders públics o no és responsabilitat
de ningú. El binomi de responsabilització social - impotència
institucional, és particularment perillós en temes com els
mediambientals, on es juga amb criteris de béns col·lectius,
o amb expectatives de generacions no presents. Si afirmem, com dèiem
parlant de residus municipals, que sense la sensibilització i mobilització
social serà difícil avançar, ens adonem que aquests
handicaps històrics són sens dubte importants, i poden explicar
moltes coses.
Finalment, a l'hora d'analitzar aquests aspectes de context en què
cal situar les estratègies de conscienciació i d'implicació
ciutadana en la recollida selectiva de residus, cal també tenir
en compte la manera con s'han construït i portat a terme les polítiques
ambientals a Espanya i Catalunya aquests darrers anys. L'enfocament que
ha predominat en les polítiques mediambientals a Espanya (amb tota
la complexitat que dóna el marc de molts nivells de govern actuant
simultàniament en cada política) ha estat el regulatiu i
correctiu o reactiu. Com ja sabem, la perspectiva regulativa implica gairebé
sempre una perspectiva jeràrquica, vertical, d'imposició
de dalt a baix. I, d'altra banda, en la construcció d'aquesta mena
de polítiques s'ha tendit a "blindar" el procés
d'elaboració de les polítiques basant-se en les peculiaritats
de la política que semblava imposar perspectives molt tècniques.
No és doncs estrany que l'enfocament del desenvolupament sostenible
i les exigències que planteja la implicació ciutadana en
les polítiques més consistents i sòlides per abordar
la gestió i el tractament de residus urbans no acabin de coincidir,
per les formes obertes i participatives que precisen, amb l'estil predominant
que hem assenyalat. De ben segur que les tradicions d'implicació
ciutadana en els afers col·lectius, i la més llarga preocupació
pels temes ambientals a altres països europeus, ens poden ajudar
a explicar diferències significatives tant en el ritme amb què
s'avança com en els instruments utilitzats.
2.
Com ho veiem? Les percepcions dels ciutadans sobre el tema dels residus
municipals
S'han fet nombrosos
treballs de camp tractant d'analitzar les percepcions de la ciutadania
sobre els problemes ambientals en general . En els residus municipals
s'observa una evolució de l'antiga preocupació per les escombraries
de manera genèrica a una més clara conscienciació
del que signifiquen els residus i la seva tria i tractament diferenciat.
És indubtable que la col·locació de contenidors específics
per a vidre, paper-cartró i altres residus als carrers de la majoria
de ciutats ha suposat un canvi significatiu en la percepció popular
del tema5. L'any 1996, en una enquesta realitzada pel CIS (vegeu nota
4) a 2.500 ciutadans espanyols de més de 18 anys, la col·locació
dels contenidors era el segon tema més anomenat entre els aspectes
mediambientals que havien millorat en les localitats on vivien els entrevistats
(39,2%), molt a prop de l'augment de zones verdes (43,2%). També
en una recent enquesta realitzada a Barcelona ciutat per l'Institut Municipal
d'Informàtica (setembre-novembre 2000) entre 1.200 barcelonins
de més de 18 anys 6, s'esmenta en primer lloc la recollida selectiva
com l'aspecte més positiu de l'acció municipal en matèria
ambiental.
A l'Ajuntament de Sant Adrià, i a partir d'un projecte de l'Entitat
del Medi Ambient (EMA) de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, es
va fer una experiència pilot de recollida selectiva de residus
orgànics. Per tal d'avaluar la campanya prèvia que l'EMA
volia portar a terme per tal d'assegurar la prova pilot, vàrem
realitzar una enquesta telefònica prèvia a 400 persones
del barri de Sant Joan de Sant Adrià (que compta amb una població
total de poc més de 6.700 persones), on es localitzava l'experiència.
L'objectiu era contrastar l'impacte de la campanya, mitjançant
l'enquesta telefònica abans i després de la campanya, i
completar-ho amb inputs més qualitatius procedents de diferents
focus-groups fets amb mestresses de casa, comerciants i ciutadans en general.
En la primera enquesta realitzada el gener de 1999, un 99,3% sabia de
l'existència de contenidors per a escombraries, un 89% de contenidors
per a cartró i un 93,3% de receptacles especials per a vidre. Això
ens indica que la difusió i el coneixement de les primeres iniciatives
de recollida selectiva a finals dels anys 90 era quasi total. En aquesta
mateixa enquesta realitzada en aquest barri de Sant Adrià es posava
de manifest que el seguiment de la separació de vidre i paper-cartró
era molt significativa (un 70% i un 60% respectivament deien que ho feien
quasi sempre), mentre que el cas de plàstics i llaunes no tenia
tant seguiment (poc més del 30% deia fer-ho quasi sempre). Així
mateix, i de manera consistent amb el que ja hem vist en l'enquesta del
CIS de 1996, els mateixos habitants de Sant Adrià tenien la percepció
que els seus veïns ho feien molt menys que ells (les xifres queien
cap a percentatges del 30-40% per a tots els tipus de residus). Aquest
significatiu diferencial entre el que s'afirma fer i el que es creu que
fan els altres, sembla confirmar que en els temes mediambientals, la gent
té tendència a respondre d'acord amb allò que es
pressuposa com a "políticament correcte". Així,
quan es pregunta sobre quina conducta se segueix en relació amb
la separació de residus, vol acostar-se al que es creu que és
la "conducta correcta", però quan es pregunta sobre el
que creu que fan els seus veïns, aleshores probablement ens acostem
a la situació "normal" o "habitual", sense
tants esbiaxiaments provocats per judicis de valor.
En aquest mateix sentit, a l'enquesta del CIS de l'any 1996, quan es preguntava
per les conductes més habituals en temes ambientals o cívics
que cadascú realitzava habitualment, la utilització de contenidors
públics per situar residus domèstics era la segona més
contestada després de la d'utilitzar les papereres per llençar
papers. Així, un 65,6% dels 2.500 espanyols enquestats deia que
separava habitualment els residus en els seus diferents components, mentre
que un 15,8% deia fer-ho alguns cops i un 8,9% reconeixia no fer-ho mai.
Ara bé, aquest aparent bon nivell de pràctica ha de redimensionar-se
també en relació amb la pregunta que es feia a continuació,
en la qual es preguntava quina era l'opinió de l'entrevistat en
relació amb el que creia que feien els seus conciutadans. En aquest
cas, els entrevistats pensaven que només un 28,4% dels espanyols
ho feia habitualment.
El coneixement de l'existència de contenidors separats per diferents
residus és també massiu si examinem els resultats de l'esmentada
enquesta feta a Barcelona a les darreries de l'any 2000. Mai baixa del
93% el coneixement de l'existència de contenidors de vidre, paper
i cartró o plàstic. L'enquesta també confirma un
bon seguiment de la separació pel que fa a aquests components,
i del 67% de barcelonins que diuen separar sempre o quasi sempre el vidre,
passem a un 64,5% pel que fa a cartró i paper, i un 60% que també
acostuma a fer-ho sempre o quasi sempre en el cas dels plàstics.
3.
Ho veiem tots igual? Les variables personals que diferencien percepcions
i conductes
Ara bé, aquest
conjunt de percentatges expressen les opinions i les percepcions dels
ciutadans de cada àmbit consultat d'una manera genèrica.
Fins a quin punt les característiques personals (gènere,
edat, estudis...) influeixen en la diferenciació interna d'aquests
col·lectius? En diferents estudis s'han posat de relleu les influències
de les variables personals en la consciència ecològica,
en el nivell d'informació i en les conductes finals envers els
problemes ambientals en general, o, en el cas que aquí ens interessa,
envers els residus. En les tres enquestes que utilitzem com a material
de contrast observem pautes relativament similars. El perfil de les persones
que més s'apunten a la resposta "no sap" s'acosta al
d'un col·lectiu format per més aviat dones, de més
de 55 anys, sense estudis o només amb estudis primaris, que estan
jubilades, no treballen o es dediquen a la llar. La variable amb més
poder explicatiu és la del nivell d'estudis.
A l'enquesta del CIS feta a tot el territori espanyol, s'observa com el
gènere discrimina poc, però el cert és que es detecta
una menor informació i preocupació ecològica de les
dones pel que fa als grans temes mediambientals, mentre que aquestes mateixes
dones donen molta més importància als problemes mediambientals
relacionats amb la realitat quotidiana i l'àmbit domèstic.
Els homes confien més en la informació dels científics
i dels media, mentre que les dones mostren més confiança
a les organitzacions ecologistes, associacions de consumidors i ensenyants.
D'altra banda, les dones actuen més en accions proambientals que
els homes, però ho fan sobretot individualment i en l'àmbit
domèstic, mentre que els homes, el menor nombre d'accions que realitzen
les situen en l'esfera col·lectiva. Tot i que la majoria d'estudis
diuen que l'edat es correlaciona positivament amb la major consciència
ambiental, això no es pot considerar un fet lineal que es doni
sempre. Les dades del CIS assenyalen que la informació ambiental
és molt més significativa per sota dels 50 anys, però
en canvi, certes conductes i una major consistència entre informació
i consciència ambiental es dóna entre 35 i 45 anys, amb
més inclinació a seguir pautes de conducta ambientalment
correctes, i amb més inclinació pels problemes propers i
quotidians (àmbit en què situaríem els residus),
mentre que els joves no es mostren gaire disposats a seguir hàbits
"verds", tot i que es preocupin més pels problemes generals
i complexos, i tinguin més disposició a actuar col·lectivament
a favor del medi ambient.
Com ja hem avançat, el nivell d'estudis sembla explicar força
coses en relació amb la consciència ambiental, sobretot
pel que fa al nivell d'informació i preocupació pel tema,
però en canvi no és tan significatiu aquest impacte en l'àmbit
de les accions de caràcter més quotidià. Com sabem
per altres recerques, el nivell d'estudis connecta molt amb certes categories
professionals i d'estatus social, no és doncs estrany que en l'enquesta
del CIS siguin els professionals i tècnics que treballen per tercers
i els quadres mitjans els que més informació i preocupació
o consciència ambiental mostrin, seguits per empresaris o professionals
autònoms.
Aquestes dades que apunten a perfils socials generalitzables a tota la
població espanyola, tenen una notable ratificació però
també certs significatius matisos en els treballs propis realitzats
en els àmbits de Barcelona ciutat i de Sant Adrià. En el
cas de Barcelona ciutat, els perfils generals derivats de l'enquesta realitzada
ens diuen que, simplificant molt, el perfil de persona sensiblement més
disposada en relació amb els temes de sostenibilitat i medi ambient
a Barcelona, és més aviat dona, d'una edat compresa entre
els 35 i els 54 anys, que si bé reconeix estar poc informada sobre
els conceptes que hi ha darrere d'aquests temes, té actituds naturals
i heretades que la porten a estalviar recursos i a acceptar que cal reciclar
i aprofitar tot el que tenim. La seva bona disposició en relació
amb els temes de fons de la sostenibilitat requeririen més reconeixement,
informació i col·laboració, ja que és una
peça clau en el canvi d'hàbits i en molts dels temes cabdals
de consum i separació de residus. A l'altre costat, és a
dir, en el perfil de les persones que semblen mostrar menys comprensió
davant la necessitat d'avançar cap a conductes més sostenibles,
tindríem més aviat joves, preferiblement homes, d'edats
compreses entre 18 i 34 anys, que si bé estan relativament informats
dels problemes ambientals i gaudeixen d'una concepció força
correcta sobre què vol dir la sostenibilitat, actuen poc consistentment
i situen les seves preocupacions en altres temes. El seus hàbits
semblen allunyar-se força del que diuen pensar i del que saben.
I més enllà dels perfils, de l'enquesta feta a Barcelona
ciutat sembla clar que, en general, la gent té més informació,
més opinió, millors hàbits i més voluntat
de compromís, com més grans són -sense arribar a
ser jubilats-, com més estudis tenen, i quan ocupen una posició
professional de quadre mitjà, de professional i, per algunes qüestions,
de mestressa de casa.
En l'enquesta que comentem, es preguntava explícitament si estaria
molt, bastant, poc o gens disposat a separar a casa els residus, participar
en projectes de millora del barri, pagar un impost específic addicional
pel tema mediambiental, o col·laborar amb grups ecologistes. L'opció
de separar a casa els residus era, de llarg, la més acceptada (entorn
del 90% deien que estaven molt o bastant disposats a fer-ho, mentre que
els altres ítems oscil·laven entre el 20% en el cas d'impost
i el 60% en el cas de participar en projectes de millora del barri). Però
les diferències entre grups d'edat i gènere eren també
significatives. Així, les dones eren les capdavanteres en la separació
de residus mentre que els homes les avançaven en els altres ítems
(coincidint, doncs, amb els comentaris fets a l'entorn de l'enquesta del
CIS), i per grups d'edat, sobretot els joves i també els majors
de 65 anys eren els més reticents a col·laborar en la separació
de residus a la llar, i hi destacava en canvi el grup d'edat compresa
entre 35 i 54 anys com el més favorable a realitzar aquesta tasca.
Pel que fa al treball realitzat al barri de Sant Joan de Sant Adrià
del Besòs, les dades de què disposem són també
força coincidents amb les impressions generals fins ara expressades.
Els joves són els més entusiastes pel que fa a la implantació
de la separació de residus i la recollida de la matèria
orgànica, però en canvi no són els que més
separen a la pràctica. El grup d'edat intermèdia és
més crític en relació amb les molèsties o
inconvenients que té per a ells aquesta nova pràctica de
la separació de residus i la recollida específica de la
matèria orgànica, però alhora són els que
més ho practiquen. I la gent gran sembla acceptar amb resignació
però amb menys activisme el que demanen les administracions que
es faci. I el treball tant quantitatiu com qualitatiu realitzat ens diu
que el protagonisme de les dones, siguin exclusivament mestresses de casa
o compatibilitzin la seva professió amb les feines de la llar,
és decisiu en la separació de residus a la llar.
4.
Com canviem? Algunes idees i experiències per modificar conductes,
incentivant i millorant la recollida selectiva
Els estudis d'opinió
o de percepcions es limiten molts cops a donar-nos dades sobre el que
diuen pensar els ciutadans. En certs casos, però, el tipus de preguntes
plantejades o les perspectives metodològiques plantejades permeten
anar una mica més enllà i proposar línies que permetin
millorar les pràctiques objecte d'anàlisi.
Pel que fa a l'enquesta del CIS que seguim, tot i que en el llistat de
preguntes n'hi havia poques que anessin destinades a aquests objectius,
sí que podem assenyalar-ne alguns elements. La majoria de gent
enquestada opina que caldria millorar la informació sobre els temes
ambientals. Precisament es diu que els europeus ho fan millor que nosaltres
en aquestes qüestions ja que tenen més informació.
Però cal destacar que els espanyols semblen donar poca credibilidat
a la informació procedent de les administracions públiques
o dels partits polítics. Molt més creïbles resulten
(per ordre de més a menys) els grups ecologistes, els científics,
els mitjans de comunicació o els organismes internacionals. Però
els mateixos enquestats consideren que més important que la informació
és l'educació ambiental si es vol que millori l'actitud
dels espanyols enfront dels problemes del medi ambient. Finalment, a l'hora
de dissenyar estratègies de comunicació i informació
és bo constatar la gran importància de la televisió
(més del 70% diu assabentar-se de les notícies ambientals
per via d'aquest mitjà, enfront de prop del 15% a través
de la premsa i del 10% per via de la ràdio). I també la
gran diferència de credibilitat que tenen els ajuntaments entre
les administracions públiques, ja que més d'un 42% diuen
que els governs locals són les institucions públiques més
preocupades i sensibles pel que fa al medi ambient, davant de prop del
18% que opten per les Comunitats Autònomes i poc més d'un
10% que trien l'Administració central. Tot plegat ens indica certes
línies d'actuació i estratègia que cal seguir si
es vol aconseguir més impacte en certes campanyes o a l'hora d'atribuir
responsabilitats i seguiment de polítiques com la recollida selectiva
de residus.
En el cas de Barcelona ciutat, les preguntes de l'enquesta que analitzem
plantejaven directament quins inconvenients detectaven els ciutadans que
existien per tal de separar les deixalles, i quines actuacions caldria
fer per tal de facilitar aquesta tasca. Els principals inconvenients assenyalats
per part dels barcelonins i barcelonines en respostes de caràcter
espontani, que podien ser més d'una, eren la manca d'espai a les
cases (37,2%), la manca de temps (31,8%), la manca d'hàbit (25%)
o la mandra (22,9%). Moltes menys respostes van recollir aspectes relacionats
amb la col·locació dels contenidors (lluny, 12,6%) o la
seva inexistència (11,7%). Els joves destaquen per esmentar els
aspectes d'incomoditat o mandra (33,8% dels enquestats entre 18 i 24 anys)
, i les persones entre 45 i 54 anys per fer referència a la llunyania
dels contenidors (16,2%). Quan se'ls pregunta quina de les actuacions
que se suggereixen podria ajudar molt o bastant al fet que la gent fes
més separació de residus, les respostes més valorades
són: "posar contenidors més a prop de casa" (78%),
"saber que l'Administració en fa un bon tractament" (76%),
i "buidar més sovint els contenidors" (69%). No és
en canvi tan ben valorada la resposta de "posar multes als que no
separin", que només rep un 37% de suport en les respostes
"molt" o "bastant". Les dones es mostren molt més
partidàries de les multes que els homes (41,8% enfront d'un 31,5%).
En aquesta enquesta es preguntava també si la informació
que rebien els barcelonins i barcelonines sobre com se separen els residus
a casa i què es fa amb els residus un cop s'han dipositat als contenidors,
i la resposta era molt, bastant, poc o gens satisfactòria. La majoria
dels enquestats (un 57,3%) deien que la informació que tenien respecte
de com separar els residus era poc o gens satisfactòria, i una
xifra encara més significativa (un 75,9%) consideraven també
poc o gens satisfactòria la informació sobre què
es fa amb els residus un cop s'han dipositat als contenidors. Aquestes
dades es connecten amb altres elements de l'enquesta on es constata que
prop d'un 30% dels ciutadans no saben què es fa amb els residus
a Barcelona, o amb el fet que quasi un 90% pensen que l'impacte de Barcelona
sobre el seu entorn pel que fa als residus és molt o bastant negatiu.
A partir del treball realitzat al barri de Sant Joan de Sant Adrià
avaluant l'experiència de recollida orgànica, es pot constatar
que els veïns participaren molt activament en la campanya. Va ser
molt positiu que es repartís de forma gratuïta un cubell específic
amb informació precisa sobre la selecció de matèria
orgànica. Al marge de les incomoditats de tenir tants contenidors
o receptacles diferents a casa, tothom va valorar positivament l'experiència,
però es detecta un progressiu refredament col·lectiu sobre
el tema en la mesura que s'observa que els veïns deixen de fer-ho
o no ho fan tan continuadament. Es detecta una connexió compra
diària - distribució dels residus als contenidors, per part
de les mestresses de casa, sector clau en el desenvolupament positiu de
l'experiència. Un dels factors significatius en l'experiència
de Sant Adrià va ser constatar que les bosses especials per a residus
orgànics (que tenien un cost significatiu per a moltes famílies)
van significar un obstacle per a l'experiència, ja que un cop acabades
les que es repartiren gratuïtament, la gent o bé deixava de
fer-ho (opció minoritària) o utilitzava bosses de plàstic
de qualsevol mena (opció seguida per la gran majoria).
Quines conseqüències podem treure de tot plegat? Sembla clar
que en el tema dels residus la informació resulta una peça
clau. No hi ha grans oposicions al tema, no hi ha una opinió en
contra de la recollida selectiva. Tampoc no es pensa, almenys de forma
majoritària, que es pugui avançar en un compliment més
gran i millor de la recollida selectiva sobre la base d'una estratègia
regulativa i sancionadora. Aquesta informació ha de centrar-se
a aclarir els diferents components de la selecció, sobretot pel
que fa a allò que no és ni vidre, ni paper-cartró.
El concepte d'orgànic no resultarà probablement difícil
d'introduir, ja que hi ha una certa base tradicional que recorda l'aprofitament
d'aquest rebuig, però en canvi en els plàstics, tetrabriks
i restes indeterminades, sembla més difícil d'escatir-ne
el destí. D'altra banda, tot el que ajudi a facilitar els hàbits
de la selecció de residus sembla determinant, ja que la percepció
general és que aquest és un tema que "complica"
la vida, o genera incomoditats de diversos tipus. Llunyania dels contenidors,
disseny d'accés, col·locació prop de les fonts de
distribució dels aliments o de la compra diària, facilitat
en el tipus de bosses a utilitzar pel que fa a l'orgànic, etc.,
són temes tots ells decisius. I recordem també que hi ha
una manca de coneixement i d'informació sobre l'ús dels
residus, i que l'Administració que més s'escolta en el tema
és el govern local, que hauria de buscar el suport d'ONG conegudes
o ben arrelades localment, per tal d'assegurar una implementació
eficaç en les primeres etapes del procés.
5.
Com avancem? Les característiques experimentals de la recollida
selectiva de residus municipals
En la literatura
especialitzada en elaboració i posada en pràctica de polítiques
públiques, es posa de manifest la importància que té
la consideració sobre el grau d'acord que hi ha sobre els objectius
a assolir per la política considerada, així com el grau
de certesa existent sobre els mitjans a emprar per arribar a les fites
volgudes. D'aquesta anàlisi es poden desprendre importants conseqüències
sobre el grau de certesa que envolta cada política i sobre el tipus
d'estratègia a seguir (vegeu quadre 1).
Com veiem, d'aquest entrecreuament de lògiques, ens apareixen quatre
possibles escenaris en els quals tenim diferents combinacions de certeses
i incerteses. Només en un d'ells es pot operar en un marc de certesa-certesa.
Si bé és aquest el marc preferit pels tècnics, i
que fins i tot es dóna per suposat a l'hora de dissenyar estratègies
i formes d'implementació, hem de reconèixer que no és
el més habitual quan ens acostem al món real de les polítiques
públiques, cada cop més plenes de dosis canviants d'incerteses
de tota mena.
Podem aplicar aquest esquema a les polítiques ambientals? Ens pot
ser útil per avançar en el disseny d'estratègies
que facilitin la recollida selectiva de residus? Del conjunt d'enquestes
analitzades en aquest article i mirant-les des de l'òptica de com
millorar la separació de residus per permetre'n una gestió
més sostenible, situaríem el tema en la cruïlla de
certesa en els objectius, i d'incertesa en els mitjans. En efecte, res
no sembla suposar que hi hagi desacords molt de fons sobre els objectius
a assolir. No hem trobat ni percepcions, ni opinions ni conductes que
clarament s'expressin en contra d'un tractament diferenciat dels residus
i, per tant, d'una recollida selectiva. Passa el mateix en altres polítiques
o accions mediambientals? Sense haver-ho tractat en aquest treball, podem
afirmar que temes com la reducció en l'ús de l'automòbil,
o els temes connectats amb canvis en el model de consum estarien situats
en altres cruïlles del quadre proposat, precisament perquè
hi ha desacords de fons sobre els objectius a assolir o no són
en absolut compartits del tot. Pel que fa al tema de residus els dubtes
apareixen més en els mitjans que en els objectius. En canvi, els
temes més vinculats als recursos naturals com aigua, energia o
altres, i la necessitat de reduir-ne l'ús, no només estan
ben assumits pels ciutadans des del punt de vista dels objectius, sinó
que fins i tot es comparteixen els mitjans per a fer-ho (restringir-ne
el consum, estalviar, pràctiques individuals o familiars per evitar-ne
el malbaratament...).
Tot i el caràcter exploratori d'aquest quadre (vegeu quadre 2),
pensem que les dades recollides avalen en part aquest intent de classificació.
Les estratègies en estalvi energètic, en reducció
de l'ús dels vehicles o en les grans orientacions del model de
consum, exigirien altres articles i recerques. Però en el cas que
ens ocupa, i si no ens equivoquem, podríem dir que caldria avançar
en la recollida selectiva reforçant la bona base existent pel que
fa als objectius a assolir (àmbit de la certesa), i, en canvi,
treballar molt més a fons els temes vinculats als mitjans a utilitzar
per avançar en la consecució d'aquests objectius. Això
vol dir, per concretar, afavorir els canals d'informació sobre
què fer amb els residus i sobre què se'n fa un cop recollits
selectivament. Fer-ho de manera no "burocràtica", o si
es vol, no estrictament des del món de les administracions, sinó
utilitzar molt més les xarxes d'actors que envolten el problema
(científics, ONG, organitzacions de consumidors, comerciants...),
i sempre des de la màxima proximitat possible. Fer-ho fàcil,
és a dir, no complicar gaire la vida de la gent, apuntant als aliats
naturals en aquests temes ara per ara, que són les dones en particular,
i els adults en general. Sense descuidar campanyes molt específiques
als joves que demostren cert nivell d'incoherència entre el que
saben i el que fan. Reforçar i "premiar" simbòlicament
els que ja operen en sentit positiu, mitjançant informació
i reconeixement, i aïllar els no complidors, facilitar les conductes
correctes i "penalitzar" intel·lectualment aquells que
diuen saber i que no practiquen. En definitiva, fer tot allò que
reforci intel·lectualment la necessitat de coherència entre
opinió i conducta. I això, pensem, cal fer-ho de forma experimental,
com s'ha fet a Sant Adrià i en altres llocs, per permetre aprendre
i per poder ensenyar. D'aquesta manera, a poc a poc, es podrà aconseguir
augmentar les certeses sobre els mitjans a seguir, i aleshores el problema
"només" serà tècnic.
Notes:
1 Per a un
anàlisi i balanç de les agendes locals 21 a Espanya,
vegeu Núria Font-Joan Subirats (eds.), Local y Sostenible,
Icaria, Barcelona, 2000
2Vegeu Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona, Institut
d'Estudis Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1998
3 Vegeu resum i dades a Àlex Casademont, 1999, "Modernización
ecológica y pautas de comportamiento público y privado",
a Subirats, J. (ed.), ¿Existe Sociedad Civil en España?
Responsabilidades colectivas y valores públicos, Fundación
Encuentro, Madrid, p. 256-294
4 Vegeu un conjunt interessant de referències a C.Gómez-Benito-F.J.Noya-A.Paniagua,
1999, Actitudes y comportamientos hacia el medioambiente en España,
Opiniones y Actitudes, núm. 25, Centro de Investigaciones
Sociológicas, Madrid
5 Recordem que ja als inicis de 1991 es varen començar a
instal·lar contenidors a diferents municipis i que poc temps
després es va legislar sobre la qüestió, vegeu
A. Casademont, "Política i gestió de residus
a Catalunya" a Gomà-Subirats, Govern i Polítiques
Públiques a Catalunya (1980-2000). Coneixement, Sostenibilitat
i Territori, Edicions UB-UAB, Barcelona, 2001, p.139-167
6 Ens referim a l'enquesta encarregada per l'Àrea d'Educació
Ambiental i Participació de l'Ajuntament de Barcelona a l'Equip
d'Anàlisi Política de la UAB, que porta per títol
"Enquesta d'hàbits i valors sobre medi ambient i sostenibilitat",
i que va ser desenvolupada, pel que fa al seu treball de camp (realizat
entre setembre i novembre de 2000), per l'Institut Municipal d'Informàtica.
7 Vegeu resum i dades bibliogràfiques en el treball del CIS
ja esmentat en la nota 4
|
|