|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
31 - diciembre 2001
|
||
 |
|||
|
Determinants
ambientals i salut Maria Rosa Girbau
i Katy Salas Fins la primera meitat del segle passat, l'home ha viscut d'esquena a le conseqüències de la seva injerencia en l'entorn i, fins desprès de la Segona Guerra Mundial, no adquireix conciència de les implicacions que les seves accions tenen sobre el medi ambient i sobre la salut individual i la col.lectivitat. Diferents esdeveniments
com les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, la crisi del petroli i el previsible
exhauriment d'altres minerals, la destrucció de la capa d'ozó,
la constatació del canvi climàtic, la perillositat de molts
productes naturals i sintètics, desastres naturals imprevisibles,
la nova variant de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, etc., han posat de
manifest que la intervenció indiscriminada de l'home sobre el medi
ambient s'ha convertit en un bumerang que s'ha girat contra ell mateix.
En aquest sentit trobem molt encertada la frase de l'ecòleg Ramon
Margalef quan diu: «potser nosaltres som aquest "càncer
planetari", i el que està en perill és la nostra qualitat
de vida i la nostra supervivència com a espècie i no el
planeta Terra». Ja fa anys que el
medi ambient es considera un determinant de la salut humana, però
no va ser fins a la dècada dels anys 70 quan es van presentar diferents
models explicatius de les causes de la pèrdua de salut dels habitants
dels països desenvolupats. Alguns d'aquests models destaquen el component
holístic (Laframboise, 1974), com a causa de morbiditat-mortalitat,
altres fan referència al model ecològic (Austin i Werner,
1973), i al del benestar (Travis, 1977). A partir d'aquestes
aportacions es va continuar avançant en el coneixement de la gènesi
de les malalties contemporànies i és el ministre de sanitat
canadenc Marc Lalonde, el qual va desenvolupar els models proposats amb
anterioritat i va presentar el 1974, l'informe sobre la salut de la població
canadenca, conegut com a «Noves perspectives de la salut dels canadencs»,
en el qual es descrivia com a determinants els factors genètics,
els factors ambientals, els estils de vida i el sistema sanitari. En els
darrers anys s'han presentat nous esquemes dels determinants de salut,
classificats en 5 nivells: determinants biològics, físics
i psíquics; determinants dels estils de vida; determinants ambientals
i comunitaris; de l'ambient físic, climàtic i contaminació
ambiental, i per últim, els condicionats per l'estructura macrosocial,
política i percepcions poblacionals. És evident,
doncs, que el medi ambient és un element de primer ordre per al
benestar individual i col·lectiu, fet que exigeix una nova consciència
mediambiental, fonamentada en la responsabilitat compartida, per la qual
cosa s'ha d'aconseguir un canvi d'actitud en la població, a partir
del principi de solidaritat ambiental. En aquest sentit,
el secretari general de l'Organització de les Nacions Unides (ONU),
Kofi Annan, va argumentar en la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Social,
l'any 1995, que «una societat saludable és la que té
cura dels seus membres i els dóna l'oportunitat de participar en
les decisions que afecten la seva vida», i per tant la seva salut.
Al mateix temps hem
de ser conscients que el benestar social i l'econòmic són
conceptes que progressen de forma paral·lela al desenvolupament
sostenible, encara que és molt evident que la població no
és sensible als problemes ambientals fins que són definits
i acceptats socialment, fet que planteja les influències mediàtiques
en el reconeixement del risc. Si partim d'una concepció global de l'ésser humà, la salut s'entén com un procés d'equilibri o harmonia entre les diferents dimensions que configuren la persona, i entre aquesta i el seu medi exterior, i l'home és una peça clau en el manteniment de l'equilibri necessari. Cal destacar, per tant, que l'ambient físic, biològic i social té un paper molt important en les malalties contemporànies (problemes cardiovasculars, respiratoris, digestius, càncers, al·lèrgies, malaltia espongiforme, etc.), i generen nous problemes de salut pública. A partir d'aquestes consideracions es planteja la necessitat d'implicar els diferents actors institucionals, socials, polítics, econòmics, professionals, etc. ja que en definitiva són els que tenen la responsabilitat directa o indirecta de la salut de la població. Antecedents històrics La referència
més antiga de què tenim constància respecte al coneixement
de les relacions entre els éssers humans i el seu medi és
del segle V aC i és en el Tractat dels aires, de les aigües
i dels llocs d'Hipòcrates (460-377 aC), que deia que per conèixer
la salut i la malaltia cal estudiar l'home en el seu estat normal i en
relació amb el medi on viu, i investigar les causes que han pertorbat
l'equilibri entre l'home i el medi exterior i social. El pensament hipocràtic
s'aplicà per interpretar les condicions ambientals de la vida humana
i es pot considerar, doncs, una de les arrels més remotes de l'ecologia
humana, juntament amb les obres naturalistes d'Aristòtil. Malauradament, aquest
enfocament ecològic no ha estat l'orientació prevalent en
les ciències de la salut, que per diverses raons han estat molt
influïdes per la tendència fisiologista o de l'estudi del
medi intern de l'home, iniciada pels francesos el segle XIX, i que els
avenços aconseguits el segle XX en el camp del diagnòstic
i de la terapèutica han reforçat, oblidant el paper de l'entorn
físic, psíquic i social en la gènesi de la salut/malaltia
de l'home. L'any 1948, l'Assemblea
General de les Nacions Unides va aprovar i proclamar la Declaració
Universal dels Drets Humans, en la qual no es tracta de forma explícita
el medi ambient, però sí que cal remarcar-ne alguns dels
articles, ja que evidencien una responsabilitat institucional i governamental
en la protecció de l'individu. En aquesta cimera
internacional, ja es van posar de manifest les diferències i les
dificultats per arribar a consensuar acords globals sobre els problemes
que afecten tant els països rics com els pobres, que avui dia encara
persisteixen. En aquesta cimera, s'atribueix a Indira Gandhi la frase
següent: «els problemes ambientals dels països en desenvolupament
no són efectes col·laterals de la industrialització
excessiva, sinó el reflex de la inadequació del desenvolupament». Més tard l'Organització
Mundial de la Salut (OMS), en la XXX Assemblea Mundial de la Salut a la
ciutat d'Alma-Ata (1977), va acordar l'elaboració d'uns objectius
per aconseguir la salut per a tothom l'any 2000, entre els quals es considerava
la preservació del medi ambient. L'any 1984 des de l'Oficina Regional
Europea, es van redactar 38 objectius, corresponents a Europa, fent referència
explícita a la creació d'ambients saludables (objectius
núm. 18 al 25). Fins a la dècada
dels 90 es van dur a terme altres conferències a nivell mundial
com la Conferència Internacional de Promoció de la Salut
(Ottawa, 1986); El Protocol de Montreal (1987) per a la protecció
de la capa d'ozó; la Conferència de Sundswall (Suècia
1991), i algunes de preparatòries de la Cimera de Rio de Janeiro
del 1992, amb l'únic objectiu de seguir avançant en el coneixement
dels riscos ambientals. En la Cimera de Rio
(1992), coneguda com la «Cimera de la Terra», es pretenia
aconseguir un equilibri entre les necessitats socials i econòmiques
i les ambientals, i es van elaborar 3 documents fonamentals:
L'any 1997 es va celebrar
la «Cimera de la Terra + 5» a Nova York, amb l'objectiu de
determinar i reconèixer els objectius aconseguits en l'aplicació
dels acords concertats a Rio. Quant al canvi climàtic,
s'han celebrat diverses cimeres: a Kyoto (Japó, 1997), L'Haia (2000)
i Bonn (2001) amb resultats bastant decebedors. Cal també destacar
altres iniciatives d'interès, que han reforçat algunes de
les propostes presentades en els diferents fòrums internacionals,
com els informes presentats pel Club de Roma l'any 1972, entre ells el
titulat «Els límits del creixement», que es va actualitzar
l'any 1992 amb el títol «Més enllà dels límits
al creixement». I per últim cal destacar, a escala local, el projecte de l'Ajuntament de Barcelona, conegut com l'Agenda 21 de Barcelona, en el qual es posa de manifest el compromís per afrontar els nous reptes ambientals del segle XXI i aconseguir articular de forma sostenible el desenvolupament social, urbanístic i econòmic de la ciutat, amb el medi ambient. Riscos associats al desenvolupament insostenible Les activitats realitzades
per l'home de forma egocentrista impliquen un risc potencial per a la
salut individual i de la comunitat, ja que el medi en el qual ens desenvolupem
té un comportament molt dinàmic a partir dels diferents
cicles (carboni, nitrogen, aigua...). A més, és un medi
complex ja que hi ha un intercanvi d'energia i de matèria, i al
mateix temps s'estableix una interrelació constant d'elements en
els diferents gradients o nivells de la natura, i la intervenció
de l'home pot trencar el fràgil equilibri del nostre medi i posar
en perill la seva integritat. Per tant la possibilitat
que l'home aconsegueixi viure en salut depèn de la capacitat d'adaptació
a les situacions canviants, i aquesta capacitat estarà relacionada
amb les condicions físiques, biològiques i socials. En el moment que ens plantegem quins són els riscos potencials per a la salut, cal tenir en compte alguns factors estretament vinculats al grau d'afectació, com són:
Atmosfera: L'atmosfera és
la capa gasosa que envolta la Terra, està formada per una barreja
de gasos en proporcions variables a la seva alçada (troposfera,
estratosfera, mesosfera i termosfera) i és la responsable de la
temperatura. La contaminació
atmosfèrica és la degradació de l'esfera dels gasos
per l'increment d'elements que normalment hi són presents, o la
presència de substàncies i/o partícules que són
alienes a la composició normal. S'ha de tenir en compte que la
contaminació de l'aire és un procés que s'inicia
a partir de les emissions de gasos i/o partícules, i l'ésser
humà hi ha estat exposat des del descobriment del foc, encara que
el desenvolupament insostenible ha augmentat la quantitat i la qualitat
dels agents contaminants, i afecta tant països industrialitzats com
en desenvolupament. La presència
de contaminants en l'aire atmosfèric pot ser originada per causes
naturals com erupcions volcàniques, erosió de la terra,
tempestes de sorra, terratrèmols, processos de fermentació
anaeròbia, pol·linització de les plantes, etc. i/o
per causes antròpiques i/o artificials com trànsit
rodat, processos industrials i centrals tèrmiques, calefaccions
domèstiques i industrials, incineració de residus, proves
nuclears, conflictes bèl·lics, etc. Els diferents elements
nocius poden ser incorporats per l'home a través de la via pulmonar
(per inhalació), la cutània (per contacte amb la pell) i
oral (per ingestió directa o indirecta). Per la via inhalatòria,
poden penetrar a l'aparell respiratori els gasos, vapors i aerosols o
les partícules en suspensió. L'absorció d'aquestes
està determinada per la mida, la forma i pels paràmetres
respiratoris de l'individu que limitin la penetració dels contaminants
a les vies respiratòries més profundes. Pel que fa a la via
dèrmica, a través de l'òrgan de la pell poden
penetrar moltes substàncies, com biocides i dissolvents orgànics.
Cal tenir en compte la integritat de la pell (l'erosió d'aquesta
facilita l'absorció), la temperatura corporal i la circulació
perifèrica (l'augment d'aquestes provoca més absorció). La via oral
no és la via més freqüent d'entrada dels contaminants
atmosfèrics, però sí de les substàncies presents
en les aigües de consum. La metabolització
d'aquestes substàncies es produeix principalment pel fetge, els
ronyons, els pulmons, la pell i l'aparell gastrointestinal; i la via d'eliminació
principal és la urinària i la bilis. Pel que fa a les substàncies
volàtils i gasoses, l'eliminació es fa per mitjà
de l'aire espirat. Els efectes de la
contaminació atmosfèrica són molts i difícilment
quantificables, de la mateixa manera que és difícil establir
una relació causal, però cal remarcar que és especialment
perillosa per a les persones amb malalties pulmonars cròniques
(emfisema, bronquitis, asma), per a la gent gran i per a la població
infantil. Segons l'OMS, entre el 30-40% dels casos d'asma i entre el 20-30%
de problemes respiratoris poden estar relacionats amb la contaminació
atmosfèrica en determinades poblacions, i es considera una de les
principals causes de reducció de l'esperança de vida en
general i de l'esperança de vida sense incapacitat. Monòxid
de carboni (CO): insoluble en aigua de les mucoses de l'aparell respiratori,
cosa que facilita la seva capacitat de penetració dins les parets
alveolars, amb una gran afinitat per un dels quatre àtoms de ferro
de la molècula d'hemoglobina (210/240 vegades superior a les molècules
d'oxigen), i es transforma en carboxihemoglobina, que interfereix
en el correcte intercanvi de gasos en els vasos capil·lars, i produeix
anòxia per falta d'O2. Les manifestacions
clíniques són en forma de cefalàlgies, vertigen,
debilitat, nàusees i vòmits. En les formes d'intoxicació
greu poden aparèixer alteracions cardíaques per isquèmia
miocàrdica, que pot induir a l'angor i a l'infart; alteracions
neurològiques amb obnubilació i coma; alteracions cutànies,
amb pal·lidesa i cianosi, i disfuncions psicomotores amb alteracions
de la coordinació. Òxids de
sofre (SOx): hidrosoluble, fet que facilita que sigui absorbit en
els primers trams de l'aparell respiratori i provoqui irritació
de mucoses i broncoconstricció. Les manifestacions clíniques
poden agreujar-se si, per efectes sinèrgics, interaccionen amb
altres partícules en suspensió a l'atmosfera perquè
faciliten la penetració als alvèols. Produeix una estimulació
dels sentits del gust i de l'olfacte. Òxids de
nitrogen (NOx): insoluble en aigua de les mucoses de l'aparell respiratori,
penetra a les parets alveolars, on es combina amb l'hemoglobina (Hb) per
transformar-se en nitrosamines amb propietats cancerígenes. Les
manifestacions clíniques són irritació de mucoses,
edema pulmonar, fibrosi pulmonar crònica i mort per asfíxia. Ozó troposfèric
(O3): és un contaminant secundari format per acció de
les radiacions ultraviolades sobre les molècules d'oxigen, que
per dissociació es transformen en dos àtoms reactius que
es combinen posteriorment amb altres molècules d'oxigen per formar
una molècula d'ozó. És insoluble, la qual cosa facilita
la penetració a les vies respiratòries. Les manifestacions
clíniques són irritació de mucoses, gola seca, cefalàlgies,
fatiga, decaïment, augment de la freqüència respiratòria,
disminució de la funció pulmonar i, fins i tot, es relaciona
amb la disminució de la concentració intel·lectual. Partícules
sòlides: el grau d'afectació estarà en relació
amb la seva capacitat de penetrar a les cavitats pulmonars per la seva
mida molecular i l'afinitat amb la de l'aire. Poden actuar com a dipòsits
de partícules inerts a les parets alveolars, i així dificultar
l'intercanvi de gasos. També ens poden afectar a partir de la ingesta
d'aliments sotmesos a la presència de partícules que per
deposició seca s'incorporen als vegetals. Altres: com
els fluorurs, el plom, el mercuri, el cadmi, l'amiant, que per la seva
capacitat de volatilització podem incorporar a través de
la respiració i provoca així irritació de mucoses
i dificultats respiratòries. Alguns d'ells, com l'amiant, són
potencialment cancerígens. En relació
amb els efectes sobre l'atmosfera, cal destacar la implicació
del diòxid de carboni (CO2), els òxids de nitrogen (NOx),
el metà (CH4), els clorofluorocarbonis (CFC) i l'ozó (O3)
en l'efecte hivernacle. Aquest és l'augment de la temperatura
per la presència de gasos a les capes atmosfèriques que
impedeixen que la radiació infraroja (de longitud d'ona llarga)
s'escapi cap a l'espai exterior, la qual cosa afavoreix l'escalfament
de l'atmosfera. Els efectes en la
salut queden lligats per l'evolució de l'augment de la temperatura
mitjana de l'aire, amb alteracions dels ecosistemes i pèrdua de
biodiversitat, i per tant disponibilitat de recursos alimentaris, destrucció
d'hàbitats naturals per la pujada del nivell del mar, fet que afavoreix
les migracions humanes i l'augment de malalties transmeses per vectors
(malària), per l'elevació del grau d'humitat. A l'actualitat es
fan prediccions segons els diferents escenaris possibles (població,
radiació, humitat, precipitació, erosió, agricultura,
boscos, mecanismes d'absorció de les plantes i oceans, etc.), i
se'n valoren els impactes. La presència
de clorofluorocarbonis (CFC) a les capes atmosfèriques, provoca
l'afebliment de la capa d'ozó situada a l'estratosfera i
formada per O3. L'afebliment d'aquesta capa és provocat per l'acció
dels CFC, uns gasos molt volàtils i químicament estables,
utilitzats en aparells de refrigeració, pesticides, d'aire condicionat,
aerosols, escumes, etc. i que, en arribar a l'estratosfera, es descomponen
per l'acció dels raigs ultraviolats i alliberen molècules
de clor i bromur que destrueixen l'ozó. L'ozó és
vital per als éssers vius, ja que serveix de protecció de
les radiacions ultraviolades procedents del sol. La disminució
de l'ozó estratosfèric està relacionat amb l'aparició
de melanomes, cataractes i inhibició del sistema immunitari. Altres efectes nocius
són conseqüència de «la pluja àcida»,
que provoca una acidificació dels components de l'ecosistema; la
inversió tèrmica, que dificulta la circulació
vertical dels contaminants i per tant la seva dispersió, i la boira
fotoquímica, amb manifestacions clíniques en forma de
tos, irritació de nas i gola, broncoconstricció, alteració
visual i incapacitat per a la concentració. També cal tenir
en compte la vulnerabilitat de les plantes a la contaminació
atmosfèrica amb retard del creixement, coloració groguenca
de les fulles i la mort en situacions extremes, i dels animals amb disminució
de la productivitat, alteracions de la fecunditat i mort per enverinament
en ingerir vegetals contaminats prèviament. Pel que fa als efectes sobre els materials, cal destacar les conseqüències socials per la pèrdua de patrimoni arquitectònic i artístic, així com el cost de restauració i manteniment de les estructures malmeses. Aigua: L'aigua és
una substància indispensable per a la vida. Els éssers vius
estem constituïts en gran part per aigua, i és la substància
més abundant del planeta: les dues terceres parts són aigua,
el 97% de la qual la podem trobar en forma líquida als mars i oceans.
Un 2,25% està en estat sòlid als casquets polars, a les
glaceres i en forma de neu. Una petita quantitat en forma de vapor es
troba a l'atmosfera. I solament un 0,75 % és aigua dolça,
apta per al consum humà si no està contaminada, que és
la dels rius, llacs i aqüífers subterranis. Un ésser humà
pot subsistir amb una quantitat que oscil·li entre els 2,5 i 5
litres d'aigua al dia. Ara bé, en les societats industrialitzades,
sumant-ne tots els usos, la demanda pot arribar als 500 l per persona
i dia. Són també les més exigents pel que fa a la
qualitat. Aquesta demanda creixent escurça cada cop més
el temps transcorregut entre l'eliminació de l'aigua servida i
la propera utilització. El problema és, doncs, la qualitat
i la quantitat. Històricament
l'aigua ha jugat un paper molt important en la salut de les societats.
Un 80% de les malalties del món estan directament o indirectament
relacionades amb l'aigua (per inundacions; per sequeres; com a transmissora
d'epidèmies com el còlera i altres malalties diarreiques;
com a hàbitat d'insectes transmissors de malalties com el paludisme,
el dengue, la febre de la vall del Rift, etc.). Per contra, la introducció
de la higiene personal, el sanejament públic i els avenços
de la microbiologia han contribuït en gran mesura a la millora de
la qualitat de vida i a la salut de les poblacions. L'aigua és, doncs, un bé preciós i escàs. Tant és així que a Estrasburg, el 1968, es va proclamar la Carta Europea de l'Aigua. En el punt 1 diu: «No existeix vida sense aigua. L'aigua és un bé preuat, indispensable per a totes les activitats humanes». I acaba en el punt 12 afirmant: «L'aigua no té fronteres. És un bé comú que requereix la cooperació internacional». Fonts de contaminació de l'aigua Entenem per aigua contaminada aquella que té incorporades substàncies alienes a la seva composició natural i/o microorganismes que poden representar un risc per a la població. En aquest cas no poden ser utilitzades per beure, cuinar, regar conreus, ni en la indústria alimentària.
Tipus de contaminants Els contaminants presents
a l'aigua poden ser biològics, químics i físics. Contaminants biològics: són agents microbiològics capaços de causar malalties infeccioses a l'home i a animals. Podem classificar-los en:
Contaminants químics: són elements o compostos químics presents a l'aigua, de diversos orígens, que poden ser tòxics per als humans, els animals i per a la flora aquàtica. La ingestió d'aigua contaminada no és l'única via de contacte, també pot ser a través de la pell i/o de les mucoses, sobretot si no estan íntegres (ferides, talls, erosions...), i per la inhalació de vapors o aerosols. Les repercussions per a la salut d'una determinada substància química dependran de la forma química; la concentració; la via per la qual entra en contacte amb l'home; les transformacions sofertes, bé per reacció amb altres substàncies, bé per processos d'acumulació a la cadena alimentària, i de la susceptibilitat individual o del grup. Els contaminants més
freqüents són:
Tractament de les aigües residuals: El gran creixement demogràfic, la industrialització i la intensificació de la ramaderia i l'agricultura, experimentats al segle XX, han sobrepassat en molt la capacitat d'autodepuració de les aigües, per la qual cosa hem de recórrer a depurar-les artificialment. Hi ha diverses tècniques de depurar l'aigua que es realitzen en les EDAR (estació de depuració d'aigües residuals): fisicoquímica i/o biològica. La fisicoquímica
consisteix esquemàticament en: un primer filtrat de matèries
grolleres, un segon filtrat de matèries més petites, un
procés de floculació (amb sulfat ferrós o clorur
d'alúmina), un de sedimentació i finalment un de filtratge
amb llit de sorra, i s'aboca novament al riu o al mar a través
d'un emissari submarí a uns quilòmetres de la costa. En el cas de les estacions
de tractament d'aigües potables (ETAP), després del filtratge
es fa una precloració per rebaixar la càrrega microbiològica,
i en la fase final el llit de sorra pot ser substituït per un llit
de carbó actiu (amb gran poder d'adsorció) i es pot afegir
un procés d'oxidació amb ozó i la cloració
final que la fa apta per a la distribució a la xarxa. La biològica es basa en imitar l'autodepuració natural. Bàsicament consisteix en un filtratge: es passa l'aigua en unes basses en què hi ha fangs actius (que contenen bacteris capaços de degradar la matèria orgànica) i uns separadors de greixos; després se sotmet a un procés de sedimentació, i finalment a un de decantació. Residus Els residus constitueixen
un reservori de microorganismes potencialment perillosos i susceptibles
d'infectar la població en general, tenint en compte que el sòl
té una posició clau en l'intercanvi de matèria i
energia i actua com a receptor actiu de tots els components de l'aire
i de l'aigua. L'home és un
factor important d'alteració de la dinàmica del sòl,
a partir de la incorporació de residus abocats al medi de forma
incontrolada com a conseqüència del model consumista, pel
qual ha optat la nostra societat erròniament considerat el producte
de les societats del benestar. Moltes són
les causes de l'increment de residus, que converteixen el planeta en un
gran abocador, fenomen preocupant i perillós perquè l'eliminació,
la transformació i la recuperació dels residus pot comprometre
la qualitat de vida de la població, hipotecant el desitjat desenvolupament
sostenible. Des d'aquest punt
de vista, cal conèixer les principals causes d'augment dels residus
urbans, per tal d'intentar modificar les actituds consumistes, reduir
el volum d'aquests residus en origen, i fomentar-ne la reutilització,
el reciclatge i la valorització. Algunes d'aquestes
causes són:
Avui dia, encara cinc
milions de persones moren cada any a causa de malalties relacionades amb
els residus i mil milions de persones no disposaran de serveis de recollida
de deixalles. Això és especialment greu en els països
en desenvolupament i fa que la població sigui vulnerable a diferents
microorganismes patògens, a través de la cadena alimentària
o per contacte directe. Algunes malalties
que poden contraure els éssers humans són l'helmintiasi,
salmonel·losi, anquilostomiasi, carboncle o àntrax, leptospirosi,
tètan, micosis oportunistes, toxoplasmosi, etc. Els tipus de residus
generats per les activitats de l'home són diversos (urbans i municipals,
industrials, radioactius, hospitalaris), i el risc està en relació
amb les seves característiques i amb els processos de transformació.
No obstant això, des del punt de vista de la salut pública,
cal tenir cura de les vies d'eliminació per tal de garantir la
total innocuïtat en la recollida, transport i eliminació final. La recollida selectiva
(vidre, paper, plàstics, llaunes, brics, orgànics, medicaments,
piles, fluorescents, olis, electrodomèstics), és la via
de recuperació més plausible, ja que disminueix el volum
de residus municipals, el consum d'energia, aigua i de matèries
primeres, l'emissió de gasos, el consum d'adobs químics;
redueix la pressió sobre els abocadors i la incineració;
evita la presència de vectors i reservoris (rosegadors, puces,
artròpodes), i aporta beneficis socials per a la creació
de llocs de treball en la indústria del reciclatge. Pel que fa a les diferents
alternatives en l'eliminació dels residus, tenim:
El soroll com a contaminant: El so és la sensació que percep l'aparell auditiu dels animals, a causa del moviment pertorbador de la pressió i de la densitat del medi material que ens envolta (gasós, líquid i/o sòlid), provocada per una vibració que es propaga en forma d'ona sonora. Hi ha dues característiques
del so que ens interessen especialment: 1. La intensitat, que seria la mida de la força de la vibració o pressió acústica, i de l'alteració que produeix en l'aire. Es mesura amb una unitat apropiada que és el dB (decibel). L'escala de medició és logarítmica no aritmètica, això vol dir que un augment de 3 dB equival a doblar la intensitat sonora que percebem. La legislació
espanyola assenyala com a nivell màxim permissible els 85 dB per
a 8 hores de treball, per sobre dels quals s'han d'adoptar mesures per
a disminuir-lo. 2. La freqüència
és el número de vibracions o cicles que es produeixen per
segon. És el que anomenem to, que va des de les freqüències
baixes que corresponen als tons greus fins a les altes freqüències
dels aguts. Es mesuren en Hz (hertz). L'oïda humana (individu jove)
sent sons greus des de 20 Hz (per sota es troben els infrasons) fins a
aguts de 20.000Hz (per sobre es troben els ultrasons). El so és una
de les principals formes de comunicació entre els animals i per
tant entre els éssers humans; però es converteix en soroll
quan el percebem com a sensació de molèstia, d'enuig, de
rebuig, o fins i tot pot arribar a produir dolor. Aquesta percepció
desagradable pot ser subjectiva individual o cultural, i objectiva entesa
com a alteració de la fisiologia i del comportament, observable
i/o mesurable. Des del punt de vista
de la salut pública, l'exposició continuada al soroll, tant
en el treball com fora d'ell, ha anat adquirint tanta importància
que el 1974 a Washington es va convocar un Congrés Internacional
sobre el Soroll com a Problema de Salut Pública. Dos anys abans,
el 1972, a Estocolm, a la cimera del medi ambient convocada per les Nacions
Unides, es va reconèixer com a contaminant de primera magnitud.
L'OMS estima que hi ha 120 milions de persones al món que tenen
dificultats auditives invalidants. El soroll forma part
de la majoria de les activitats de la vida urbana actual i pretèrita.
A la Roma clàssica així com, més tard, a les ciutats
medievals, existien normes que regulaven el trànsit de carruatges
i activitats laborals que produïen molèsties als ciutadans. Amb la industrialització les fonts de contaminació acústica han augmentat en quantitat i varietat. Les principals són: el transport de persones i mercaderies tant en els països desenvolupats com a les grans ciutats dels països en desenvolupament (cotxes, motos, autobusos, autocars, camions, trens convencionals i d'alta velocitat, avions), la indústria (maquinària en funcionament), el sector de la construcció i les obres públiques, les instal·lacions d'oci (bars, discoteques, restaurants a l'aire lliure...), els sorolls a la llar (electrodomèstics, ràdio, televisió, cadenes de música, aire condicionat, ascensors...) i a l'oficina (impressores, fotocopiadores, màquines de begudes...). Efectes nocius
del soroll: El soroll no solament
és una molèstia sinó que és un risc per a
la salut. Els seus efectes podríem dividir-los en: a) efectes específics
sobre l'aparell auditiu, a)
b) L'exposició
continuada al soroll, està descrit que pot originar en el sistema
cardiocirculatori hipertensió arterial o cardiopatia isquèmica.
A l'aparell respiratori pot produir apnea quan el soroll és
sobtat o taquipnea (augment de la freqüència respiratòria)
quan és continu. Sobre l'aparell
digestiu, les manifestacions poden ser: disminució de la secreció
salival, vulnerabilitat a les úlceres gàstriques, disminució
del peristaltisme intestinal, digestions més lentes i pesades,
nàusees i fins i tot vòmits. En el sistema endocrí
pot augmentar la secreció de cortisona i d'adrenalina. Aquesta
té un interès especial en les embarassades, ja que podria
ocasionar una disminució de la irrigació uteroplacentària,
amb increment de la freqüència cardíaca del fetus.
També s'ha descrit la possibilitat d'un augment de la glucèmia. En el sistema nerviós
central pot afectar la son en forma d'insomni, ansietat, irritabilitat
i disminució de la capacitat de concentració. També s'ha observat:
c) Quant al comportament
i a les activitats, és un fet que un ambient sorollós dificulta
la comunicació interpersonal oral. L'individu es manifesta
més nerviós i més agressiu, presenta
signes de fatiga i de labilitat emocional. El soroll de fons dificulta la capacitat de concentració i l'aprenentatge. En el treball augmenta el risc de cometre errors i per tant pot augmentar l'accidentalitat. Cal insistir en la variabilitat individual i cultural de la percepció del so com a soroll, i dels efectes en la salut. Mesures preventives: Podem distingir diferents
tipus de mesures que cal adoptar:
Creiem però
que, si volem continuar gaudint d'aquests béns preciosos, la millor
estratègia seria la d'incorporar a la societat nous valors de consum
i desenvolupar actituds més respectuoses amb el medi, ja que com
deia Einstein, «Un home intel·ligent resol problemes, un
home savi els evita».
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||