Riscos
ambientals
Magnolis Kogevinas,
Josep M. Antó i Jordi Sunyer
Unitat de Recerca Respiratòria i Ambiental.
Institut Municipal d'Investigació Mèdica.
El
destacat equip d'investigadors de l'Institut Municipal d'Investigació
Mèdica de Barcelona fa un revisió de les darreres recerques
pel que fa a la relació entre medi ambient i salut. El text inclou
temes com la contaminació de l'aigua, la causada pels residus industrials,
l'atmosfèrica, la qüestió de les dioxines, dels camps
electromagnètics i de la telefonia mòbil. A la part final,
s'inclou una reflexió sobre els conceptes gestió del risc
i principi de precaució.
L'impacte de la contaminació atmosfèrica
urbana en la salut
El primer estudi internacional
sobre l'avaluació del risc que suposa la contaminació urbana
es va publicar l'any 2000.1 L'estudi, realitzat a Àustria, França
i Suïssa a partir dels resultats aportats per estudis de cohorts
als EUA i estudis transversals multicèntrics a Europa i Califòrnia,
considera que un 6% de la mortalitat per totes les causes podria ser provocada
per la contaminació atmosfèrica, que arribava a la xifra
de gairebé 40.000 morts l'any en aquests països. La majoria
d'aquestes morts s'atribuïen a les partícules i gasos emesos
pels vehicles d'automoció. Els autors consideraren també
la producció de 25.000 casos nous de bronquitis crònica
i un total de mig milió d'atacs d'asma. Els autors van realitzar
una anàlisi de sensibilitat, atesa la incertesa que comporten les
limitacions d'alguns estudis observacionals inclosos. Les xifres proposades
són un estimador mitjà en l'anàlisi de sensibilitat.
Si les estimacions foren certes, això suposaria un impacte més
gran del que produeixen els accidents de trànsit.
Aquestes estimacions
poden ser traslladades a Espanya tenint en compte les diferències
en la població exposada a partícules més petites
de 10 micres en el nostre medi (tota estimació del risc va basar-se
en aquest marcador de la contaminació). La concentració
de partícules a les ciutats espanyoles participants en l'estudi
APHEAII (Barcelona, Bilbao, Madrid, València) es troba per damunt
dels valors mitjans de París, a França, i Basilea, a Suïssa,
amb la qual cosa podem assumir que la població espanyola està,
com a mínim, tan exposada a les partícules respirables com
la d'aquests països, atès que la major part de la població
espanyola viu a ciutats. Aquestes diferències, tanmateix, podrien
atribuir-se a l'emplaçament dels captadors de contaminació
i als mètodes de mesura. No obstant això, l'estudi ECRHS-II
està mesurant les partícules de mida petita, amb el mateix
model de captador, en un únic laboratori i amb la màxima
homogeneïtat possible en la localització del captador. Novament,
i encara de forma preliminar, les dades suggereixen que l'exposició
de la població espanyola que viu a les grans ciutats és
almenys tan alta com la de París i Basilea. Per tot això,
considerem raonable la possibilitat de traslladar aquestes estimacions
al nostre entorn.
Una anàlisi
de sensibilitat de les estimacions anteriors suggereix que, segons els
estudis seleccionats, aquestes estimacions podrien variar, sobretot pel
que fa al nombre de morts atribuïbles, però fins i tot aquestes
estimacions poden ser conservadores. Això és més
contradictori quan aquesta estimació fa referència als possibles
anys de vida perduts. Si la contaminació només té
un paper a avançar la mortalitat en persones susceptibles, el nombre
de possibles anys de vida perduts serà menor que per als accidents
de trànsit, per exemple. Malgrat això, els estudis valorats
en l'anàlisi de Kuenzli mesuren els efectes a llarg termini i si
es considera, a més, que la contaminació pot augmentar el
nombre de persones susceptibles -ja sigui pel paper que tenen en la gènesi
de la malaltia pulmonar obstructiva crònica o en la cardiopatia
coronària, o fins i tot pel possible paper de la contaminació
en la mortalitat infantil,les estimacions realitzades poden ser menors
que les reals. De tota manera, la incertesa que envolta aquestes estimacions
no desmereix l'exercici realitzat, ja que: 1) hi ha un gran cos de coneixements
que avalen que el risc de la contaminació atmosfèrica no
és nul, 2) la presa de decisions sobre el control de la contaminació
atmosfèrica -sobretot causada pel trànsit- ha de realitzar-se
immediatament i amb el coneixement actual, malgrat les seves limitacions.
Així, l'impacte en nombre de morts atribuïbles a la contaminació
atmosfèrica té sentit en el context de l'establiment de
prioritats per a la prevenció primària.
És cert que
la nova directiva del Consell Directiu de la UE (1999/30/EC) reduirà
els límits permesos de nivells de partícules a l'aire de
les ciutats a valors que avui dia se superen en moltes de les nostres
àrees, però sense una voluntat decidida de disminuir la
contaminació per trànsit no s'aconseguirà estar per
sota dels valors límit proposats.
Qualitat de l'aigua potable i efectes sobre la
salut
L'aparició
de dos estudis que mesuren l'impacte dels subproductes de la cloració
de l'aigua ha posat de manifest la rellevància d'aquest tema.2
La cloració de l'aigua potable ha generat trihalometans (THM) i
altres subproductes amb propietats mutàgenes, cancerígenes
i espermotòxiques en experiments en animals. L'exposició
humana a aquests compostos ha estat relacionada, en estudis epidemiològics
principalment, amb diversos tipus de càncer i efectes adversos
en nounats de mares exposades. El càncer de bufeta s'ha relacionat
repetidament amb l'exposició als subproductes de la cloració,
amb riscos relatius al voltant d'1,5-2,0 per a una exposició a
trihalometans superior a 75 mg/l durant 35 anys o més. Per a un
nivell mitjà d'exposició a THM, durant tota la vida, de
40 mg/l, l'oportunitat relativa està entre 1,3 i 1,4. Els resultats
d'estudis de càncer de còlon i recte, pàncrees, esòfag,
mama, i altres tipus de càncer no són coherents entre si.
Els principals efectes reproductius investigats són avortament
espontani, pes baix en néixer, creixement intrauterí retardat,
talla petita en néixer i defectes del tub neural. Els sis estudis
que avaluen aquest efecte han posat de manifest una relació positiva.
L'odds ratio varia entre 1,18 i 4,0. Hi ha cinc estudis que han
investigat el pes baix en néixer atribuït a aquesta exposició
i hi han assenyalat un increment del risc. L'odds ratio varia entre 1,3
i 6,0. La talla petita per edat gestacional ha estat avaluada per quatre
estudis en què s'han registrat odds ratio d'1,8 a 2,3. El
risc de defectes del tub neural per exposició a subproductes de
la cloració ha estat avaluat per quatre estudis en què s'han
obtingut oportunitats relatives des d'1,18 fins a 3,0.
La cloració de l'aigua pot originar diversos efectes adversos sobre
la salut. Les proves més repetides s'han obtingut per al càncer
de bufeta. Durant els darrers anys s'estan detectat nous indicis relacionats
amb la cloració de l'aigua amb defectes del naixement en nounats
de mares exposades. Aquests efectes s'han atribuït a nivells de trihalometans
semblants als que es troben actualment en zones extenses d'Espanya. És
inqüestionable que la desinfecció de les aigües potables
és una etapa essencial i necessària per a la potabilització
de les aigües. Hi ha alternatives al tractament tradicional amb clor
que suposarien una generació inferior de subproductes clorats.
Cal dur a terme una gestió integral i racional del cicle de l'aigua
que permeti que la qualitat de les aigües en el punt de captació
per a la potabilització sigui òptima. Als països desenvolupats
com Espanya, no s'hauria de considerar que la desinfecció i la
minimització dels subproductes de la cloració són
objectius antagònics.
Policlorobifenils
(PCB)
i desenvolupament neuroconductual i de les malalties neurodegeneratives
L'exposició
a plom o mercuri al començament de la vida pot afectar el desenvolupament
neuroconductual en períodes crítics i en poden resultar
efectes sobre la funció sensorial, cognitiva o motora. Això
ha conduït a intervencions com la prohibició del plom a la
gasolina. Els PCB (policlorobifenils), emprats com a dissolvents a la
indústria i aïllants en transformadors elèctrics, i
altres compostos orgànics persistents (anomenats així per
la seva presència a tot el planeta, la bioestabilitat, la lenta
biodegradació, l'acumulació en teixits greixosos i la llarga
vida mitjana que presenten) també poden ser neurotòxics.
Els PCB són els més estudiats, a causa de dos episodis de
contaminació massiva. L'any 1968 més de mil persones a Kyushu,
Japó, van consumir oli contaminat per PCB. Els nens exposats a
PCB a l'úter matern i a través de lactància materna
van presentar retard mental. L'any 1979, a Taiwan, un altre incident amb
oli de cuina contaminat per PCB i dibenzilfurans va provocar retard en
el desenvolupament neuroconductual en els nens que van néixer durant
el període d'intoxicació. S'han realitzat diversos estudis
de cohorts de nounats (Michigan, Carolina del Nord i Oswego als EUA i
Groningen i Düsseldorf a Europa) per avaluar els possibles efectes
d'aquests compostos en poblacions exposades a nivells habituals al món
desenvolupat. En conjunt, els estudis de cohorts de nounats han demostrat
una certa relació entre l'exposició prenatal als PCB, el
desenvolupament motor els primers anys de vida i el desenvolupament cognitiu
a partir del primer any d'edat.3
Per primer cop, s'han determinat els valors dels PCB i d'altres compostos
orgànics persistents en nounats del nostre medi (Ribera d'Ebre,4
Barcelona i Menorca). En el moment de néixer, tots els nounats
ja presenten nivells detectables d'HCB, DDE i PCB en sang de cordó.
Els resultats demostren que els nivells de PCB són una mica inferiors
que els de la resta d'Europa. Tanmateix, els nivells de DDE, el metabòlit
del DDT i HCB (el segon agent més comú al nostre organisme,
després del DDE, quant als compostos halogenats) doblen els de
la resta d'Europa i són fins a cent vegades superiors als detectats
a Amèrica del Nord.5 Això coincideix amb antics estudis
realitzats a la Comunitat de Madrid sobre la llet materna i amb els resultats
d'estudis en poblacions adultes. Aquests compostos traspassen la barrera
placentària i s'estima que els lactants els incorporen 20 vegades
més que els adults, i que en els tres primers mesos de vida s'arriba
a acumular el 6% de tot el que s'acumularà durant la resta de la
vida.
La repercussió d'aquests contaminants en les malalties neurodegeneratives
que es desenvolupen durant la vellesa és desconeguda, però
hom ha suggerit que petits canvis al principi de la vida en processos
com la connexió neuronal i la mielinització del sistema
nerviós poden provocar grans diferències en el nombre de
neurones «en actiu» al final de la vida, atès l'efecte
del descens dels contactes neuronals amb l'edat, la qual cosa podria significar
que petites variacions en les puntuacions dels tests neuroconductuals
al principi de la vida podrien tenir un efecte clínic en la vellesa
pel que fa a malalties com el Parkinson o les demències.
L'episodi recent de contaminació dels pollastres belgues per PCB
(i en major grau per dioxines) ha demostrat que les vies d'entrada comunes
(més enllà de l'episodi que va provocar la introducció
de 50 kg de greixos procedents de transformadors a la cadena animal) són
la llet i la carn. La investigació d'aquest episodi ha demostrat
la pràctica comuna d'emprar greixos procedents d'abocadors de residus
domèstics en la preparació del menjar per a animals.6 Això
explica que els nivells de PCB i dioxines en aliments d'origen animal
siguin, en un elevat percentatge de mostres en situacions «normals»,
superiors als recomanables.4 Sembla obligat, doncs, de controlar els nivells
d'aquests contaminants als productes alimentaris de la dieta mitjana de
la UE, i dels ciutadans espanyols en particular.
Dioxines
i salut
Les dioxines són
un conjunt de substàncies organoclorades, lipofíliques,
bioacumulatives i persistents en l'ambient. A l'organisme humà,
les dioxines es metabolitzen i s'eliminen lentament. La 2,3,7,8-tetraclor
dibenzo-p-dioxina (TCDD) és la més tòxica de la família
de les policlor dibenzo-p-dioxines (PCDD). Les dioxines es troben ubiqües
al sòl, en els sediments i a l'aire. Les principals fonts d'exposició
humana a les dioxines a Espanya i a Europa occidental són actualment
les incineradores de residus i les indústries de reciclatge de
metall. L'exposició humana a les dioxines es limita gairebé
de forma exclusiva a la dieta (95% de l'exposició total), sobretot
a la llet i als productes lactis, al peix i a la carn, és a dir,
a tot tipus d'aliments que continguin altes proporcions de lípids.
Deixant de banda les exposicions laborals o les accidentals, la major
part de l'exposició humana a les dioxines prové de la dieta.
La TCDD està considerada per la IARC (Agència d'Avaluació
del Càncer de l'OMS) com a carcinògena per als humans (als
estudis sobre treballadors exposats a les dioxines, s'ha detectat un increment
de la mortalitat per càncer d'un 50% aproximadament), tot i que
també s'ha atribuït a altres efectes (les proves epidemiològiques
en humans són actualment concloents només per als efectes
dermatològics i els increments temporals dels enzims hepàtics).
Hi ha indicis també de la relació amb les patologies cardiovasculars,
la diabetis, i les alteracions de la tiroide, tant en adults com en nens,
encara que no definitives). Així, hi ha una preocupació
creixent pels efectes en el desenvolupament neuroconductual i immunitari
dels nens a causa de l'exposició durant la vida intrauterina i
la lactància. Ara per ara, doncs, els dilemes ja no són
sobre si les dioxines són o no carcinògenes, sinó
sobre la quantificació del risc de patir «trastorns»
menors relacionats amb les exposicions a un nivell molt baix de la població
general.
L'OMS va recomanar, l'any 1988, que la ingestió de dioxines d'humans
adults no hauria de superar els límits d'1-4 pg/kg de pes/dia.
Actualment, una proporció important de la població dels
països industrialitzats rep una exposició per damunt de la
ingesta diària tolerable (IDT). Malgrat que els darrers anys els
nivells de dioxines s'estan reduint a tot Europa a causa de les mesures
de control, la majoria de poblacions d'Europa estan al voltant o per damunt
dels límits recomanats per l'OMS. Les poques dades existents del
nivell d'exposició a Espanya ens situen entre els països amb
l'exposició més elevada d'Europa.7 A Espanya no hi ha dades
poblacionals de tendències temporals a banda d'un únic estudi
a la població de Mataró (Catalunya). En aquest estudi (González
et al., 2001), 6 que va tenir en compte 200 persones de la població
general, seguides durant un període de 4 anys (1995-1999), va detectar-se
un augment dels nivells de dioxines de 13,5 pg/g aproximadament l'any
1995 a 19,5 pg/g aproximadament l'any 1999.
La reaparició de les dioxines a la premsa internacional, quan va
esclatar la crisi belga dels aliments contaminats, va posar de manifest
greus deficiències en els controls de les cadenes alimentàries.
El juny de 2001, l'OMS i la FAO van revisar la recomanació de 1998
i proposaren un límit «tolerable» d'ingesta diària
de toxines de 70 picograms per quilo de pes per mes (aproximadament 2
pg/kg/dia). Així, una persona de 70 quilos pot ingerir durant molts
anys una quantitat total de 140 picograms d'aquests compostos diàriament,
sense patir cap efecte nociu. Malgrat que aquests límits s'han
expressat en relació amb la ingesta diària, cal interpretar-los
com a límits d'ingesta crònica, que no s'haurien de sobrepassar
en un període relativament llarg. Els petits augments de l'exposició
instantània no significarien un augment del risc.
Camps
electromagnètics (CEM) de freqüència molt baixa
Els camps electromagnètics
són les ones de freqüència molt baixa (de 50-60 Hz)
que produeixen els aparells i les conduccions elèctriques.
El primer estudi que relaciona els camps electromagnètics de freqüència
molt baixa amb la leucèmia en nens va realitzar-se a Denver, EUA,
el 1979 (Wertheimer i Leeper, 1979). Els darrers 20 anys s'han fet nombrosos
estudis sobre CEM de freqüència molt baixa i la seva relació
amb diferents malalties (leucèmia, càncer de cervell, càncer
de mama, càncer de testicles, malalties neurològiques),
en diferents poblacions (nens i adults), diferents ambients d'exposició
(residencials i laborals) i utilitzant diversos dissenys (estudis de correlació
simple, estudis de registre de mortalitat o d'incidència del càncer,
estudis de tipus cas-control i de cohort).
Estudis
laborals
Són nombrosos
els estudis publicats sobre exposicions laborals amb resultats poc coherents
entre si. Alguns d'aquests estudis tenen en compte milers de treballadors,
com per exemple l'estudi sobre 13.800 treballadors (Savitz i Loomis, 1995)
d'empreses elèctriques dels EUA o un altre estudi de 223.292 treballadors
de companyies elèctriques de França i Canadà (Theriault
i col., 1994).
A banda de la leucèmia i el càncer de cervell, l'exposició
a CEM s'ha relacionat també amb la incidència de càncer
de mama en dones i homes. En alguns estudis s'ha descobert un augment
del risc (Pollan, 2001), però poques vegades s'han avaluat conjuntament
altres factors de risc coneguts que podien afectar els resultats. Tot
i que en alguns estudis va detectar-se un augment del risc de càncer,
en conjunt, els resultats són poc coherents entre si i rarament
s'ha identificat una relació dosi-resposta.
Estudis d'exposició
residencial en adults
Va estudiar-se l'exposició
per la presència de cables de conducció elèctrica,
així com la procedent d'aparells elèctrics d'ús domèstic.
Diversos estudis epidemiològics de tipus cas-control han dut a
terme avaluacions precises de l'exposició. Aquests estudis van
enfocar-se sobre la leucèmia i el càncer de cervell.
Estudis sobre leucèmia infantil
Les proves més
clares sobre un possible efecte i els estudis més elaborats es
refereixen a la leucèmia infantil. S'han publicat 21 estudis, als
EUA (5), Canadà (2), Suècia (2), Dinamarca, Regne Unit (3),
Grècia, Austràlia, Taiwan, Nova Zelanda, Noruega, Finlàndia,
Alemanya i Mèxic. Els mètodes emprats per a l'avaluació
de l'exposició són diferents. En principi, s'utilitzaren
els codis de cables, i estudis posteriors van fer servir mesures extenses
de CEM a les cases actuals i anteriors dels nens. L'estimació del
risc relacionat amb la leucèmia és variable. Pocs estudis
han detectat resultats estadísticament significatius (que indiquin
que els resultats no s'han produït per l'atzar), i pocs van avaluar
i identificar una relació dosi-resposta; entesa aquesta relació
com la tendència a augmentar la probabilitat de desenvolupar la
malaltia quan augmenta l'exposició. Tanmateix, a la majoria de
treballs es van detectar riscos incrementats (risc relatiu superior a
1).
L'any 2000 es van publicar dues anàlisis independents, a les quals
s'avaluaren conjuntament diversos estudis publicats anteriorment. En el
treball d'Ahlbom i col·laboradors es van reanalitzar les dades
de 9 estudis (3.203 nens amb leucèmia, 10.338 controls), mentre
que a la metaanàlisi de Greenland i col·laboradors s'analitzaren
les dades de 15 estudis.8,9 Ambdós treballs van detectar un augment
del risc de l'ordre del 70-100% en la categoria de subjectes amb els nivells
més alts d'exposició, que correspon, a l'estudi d'Ahlbom,
a nens exposats a nivells mitjans superiors a 0,4 microtesles i, a l'estudi
de Greenland, a nivells de 0,3 microtesles o superiors. En exposicions
més baixes no detectaren cap increment de risc de patir leucèmia.
Tot i que en ambdues anàlisis es van incloure milers de nens, en
les categories d'alta exposició s'inclou només un percentatge
molt baix que, en el cas de l'estudi d'Ahlbom, suposava aproximadament
l'1% de la població.
La IARC va avaluar recentment (el juny de 2001) les proves científiques
de la carcinogenicitat d'aquests CEM10 Com a conclusió, les anàlisis
de cas-control conjuntes (pooled) indiquen una relació relativament
constant entre leucèmia en nens i exposició a CEM de freqüència
molt baixa, per sobre de 0,4 microtesles, amb un augment de risc de 2.
Aquesta exposició es produeix a una distància de no més
d'unes poques desenes de metres des de les línies d'alta tensió,
segons la distància exacta al tipus i a la càrrega de la
línia. Aquest augment és probable que no es pugui atribuir
a l'atzar, però podria ser esbiaixat principalment per un problema
de biaix de selecció. En conseqüència, aquesta relació
va acceptar-se com a prova limitada sobre la carcinogenicitat dels CEM
de freqüència molt baixa i aquests CEM es classificaren com
a possibles cancerígens humans (grup 2B). Per tot això es
recomana d'evitar exposicions en la ubicació de les escoles o serveis
públics, així com de vivendes prop de línies d'alta
tensió.
Estudis epidemiològics sobre exposició
a CEM de radio-freqüències (telefonia mòbil)
L'increment enregistrat
en l'ús de telèfons mòbils i de les noves tecnologies
de telecomunicació per radiofreqüències i microones
insta a una avaluació científica dels possibles efectes
d'aquests CEM sobre la salut humana. Alguns sectors socials reclamen una
informació objectiva que garanteixi l'ús innocu d'aquestes
tecnologies.
Estudis sobre
persones que utilitzen telèfons mòbils
Riscos d'accidents
de trànsit
Alguns estudis de
psicologia experimental han demostrat amb claredat que, quan es desenvolupen
diverses tasques mentals simultàniament, l'execució de les
tasques és pitjor que quan es desenvolupen per separat. Els resultats
d'aquests estudis indiquen que quan un conductor parla per un telèfon
mòbil, la seva capacitat de reacció davant de situacions
de trànsit que poden ser perilloses en resulta afectada. Aquesta
mena d'efectes sembla que és independent del fet que el telèfon
sigui o no de mans lliures. L'estudi més rellevant en aquesta matèria
fou dut a terme als Estats Units per part de Redelmeier i Tibshirani (1997).
Aquests autors van demostrar que el risc de patir un accident mentre s'utilitza
un telèfon mòbil és 4 cops més alt que en
períodes de no utilització (risc relatiu de 4,3; 95% CI;
3,0-6,5). La utilització de sistemes de mans lliures no suposava
cap protecció (RR de 5,9) per comparació als telèfons
mòbils que s'agafen amb la mà (RR de 3,9).
Epidemiologia del
càncer i altres malalties greus 11
S'han realitzat pocs
estudis sobre la relació de l'ús de telèfons mòbils
amb la morbiditat (l'aparició de malalties) o la mortalitat. No
hi ha cap estudi epidemiològic sobre els efectes de l'exposició
a CEM de les estacions base.
Recentment, s'han publicat els resultats de dos amplis estudis cas-control
sobre la utilització de telèfons mòbils i el càncer
de cervell en adults i un estudi de cohorts a Dinamarca. Al primer estudi
(Muscat i col., 2000) s'avaluaren un total de 469 persones d'edats compreses
entre 18 i 80 anys amb tumors primaris al cervell i 422 controls sense
aquesta malaltia. La mitjana de l'ús mensual era de 2,5 hores per
als casos i de 2,2 hores per als controls. Per comparació a les
persones que no havien utilitzat mai un telèfon mòbil, el
risc relatiu relacionat amb un ús regular en el passat o en el
present era de 0,85 (95% CI; 0,6-1,2). El risc relatiu per als que el
feien servir sovint (>10,1 h/mes) era de 0,7 (95% CI; 0,3-1,4). Els
riscos relatius eren menors d'1,0 per a tots els tipus histològics
del càncer de cervell, excepte per als neuroepiteliomes, un tipus
de càncer molt poc freqüent (risc relatiu de 2,1; 95% CI;
0,9-4,7). Els autors conclouen que «l'ús de telèfons
mòbils no està relacionat amb un risc de càncer de
cervell, però estudis futurs hauran d'avaluar períodes d'exposició
i/o latència més llargs».
Al segon estudi (Inskip i col., 2001) es van avaluar 782 pacients amb
càncer de cervell i 799 controls (pacients dels mateixos hospitals
sense malalties tumorals). Comparats amb persones que havien utilitzat
un telèfon mòbil molt poques vegades o mai, els qui l'havien
utilitzat durant més de mil hores a la seva vida presentaven riscos
relatius de 0,9 per als gliomes (95% CI; 0,5-1,6), 0,7 per a meningiomes
(95% CI; 0,3-1,7), 1,4 per a neuromes acústics (95% CI; 0,6-3,5),
i 1,0 per a tot tipus de tumors cerebrals combinats (95% CI; 0,6-1,5).
No es van obtenir proves que els riscos fossin més alts en persones
que utilitzaven telèfons mòbils durant 60 o més minuts
al dia o regularment durant cinc o més anys. Els autors conclouen
que «aquests resultats no avalen la hipòtesi que l'ús
de telèfons mòbils provoca càncer de cervell, però
no hi ha prou dades per avaluar el risc en persones que els utilitzen
amb freqüència i durant molts anys, ni per avaluar períodes
de latència llargs».
En una cohort de base nacional a Dinamarca de 420.095 usuaris de telefonia
mòbil entre 1982 i 1995 (Johansen C. et al., 2001), observaren
que no hi havia un augment del risc de tumors cerebrals i del sistema
nerviós central, leucèmia, glàndules salivals.
Epidemiologia d'altres
malalties en usuaris de telèfons mòbils
En un ampli estudi
transversal dut a terme a Suècia i Noruega s'avaluaren els símptomes
autodeclarats en un qüestionari enviat per correu a 11.000 usuaris
de telèfons mòbils (Mild i col., 1998). Un 13% dels participants
suecs i un 30% dels noruecs indicaren que tenien almenys un símptoma
com ara cansament, mal de cap, calor al voltant de l'orella, que ells
mateixos van atribuir a la utilització de telèfons mòbils.
Tanmateix, atesos els mètodes emprats en aquest estudi i en un
altre de semblant a Austràlia, és molt difícil atribuir
aquests símptomes als CEM de RF.
Estudis sobre persones
que viuen prop d'antenes repetidores de ràdio i televisió
Els possibles efectes
per a la salut de l'exposició a CEM de RF de treballadors i en
persones que viuen prop d'altres tipus d'antenes, com les de retransmissió
de TV, han estat avaluats en diversos estudis epidemiològics, sobretot
en relació amb limfomes, leucèmia, càncer de cervell
i càncer de mama. Hi ha unes quantes revisions publicades sobre
aquests estudis (Elwood, 1999; Moulder i col., 1999; IEGMB, 2000). Cap
d'aquests estudis no avalua l'exposició a CEM emesos per telèfons
mòbils o estacions base. La majoria d'aquests estudis presenta
problemes metodològics importants que en limiten la utilitat en
l'avaluació de possibles efectes adversos i, en qualsevol cas,
només aporten indicis indirectes sobre els possibles riscos de
la telefonia mòbil.
Conclusions dels
estudis epidemiològics en individus exposats a RF
L'únic efecte
nociu relacionat clarament amb la utilització de telèfons
mòbils consisteix en un increment significatiu del risc de patir
accidents de trànsit durant l'ús d'aquests equips. Actualment
no hi ha dades epidemiològiques coherents entre si que aportin
proves que l'exposició a CEM de rangs amplis de RF estigui relacionada
amb el risc de desenvolupar algun tipus de càncer. Tanmateix, gran
part dels estudis realitzats fins al moment són poc informatius
i limitats per identificar efectes lleus. Per aquest motiu resulta imperatiu
ampliar les investigacions sobre els possibles efectes crònics
a llarg termini derivats d'una exposició intensa o prolongada a
aquest tipus de CEM no ionitzants.
Tabaquisme
passiu durant la gestació 12
Els efectes del tabac
en la gestació han estat àmpliament establerts: la mort
sobtada del lactant, les malalties respiratòries durant la infantesa
o l'aparició posterior de càncer. Els darrers anys s'han
dut a terme investigacions sobre l'hàbit del tabac durant l'embaràs
a la majoria dels països d'Europa, com a part de les iniciatives
de les autoritats sanitàries per reduir la prevalença d'aquest
fenomen. Al nostre país hi ha pocs estudis sobre aquesta qüestió.
L'any 1996 els índexs de consum diari de tabac als 17 anys d'edat
a Barcelona mostraven una clara transició dels homes (24%) a les
dones (29%). A l'enquesta de salut d'Espanya de 1997, aquestes xifres
es van elevar fins al 43% i 45% en homes i dones, respectivament, als
24 anys d'edat. En efecte, un estudi recent referent a la relació
entre la cotinina en sang de cordó i l'autodeclaració d'exposició
activa i passiva al tabac va revelar que un 34% de les dones fumaven al
final de la gestació a Barcelona i un altre estudi a la mateixa
ciutat va detectar un índex d'infradeclaració del tabaquisme
per part de les gestants fumadores.
8 La prevalença especialment elevada del tabaquisme en les dones
embarassades, per comparació a la freqüència de la
resta de països europeus estudiats (Anglaterra, Itàlia, Holanda,
Noruega i Alemanya) és molt preocupant, ja que pot tenir efectes
desfavorables sobre la salut de les noves generacions. Per això,
cal reduir el tabaquisme en les dones i sobretot evitar que adquireixin
l'hàbit de fumar.
La gestió del risc: el principi de precaució
Als apartats anteriors
ens hem centrat en el coneixement disponible sobre l'existència
i la magnitud dels riscos. Tal com hem vist, en molts casos la informació
disponible és lluny de ser la desitjable, tant per l'absència
d'estudis sobre aspectes clau com per les limitacions, sovint inherents,
a la investigació en humans. Tot i així, la informació
disponible és una de les bases per a l'actuació social sobre
els riscos a través d'allò que anomenem processos de gestió
del risc.
Un fet recent que mereix una atenció especial és el debat
i la concreció de l'ús del principi de precaució
en la gestió dels riscos ambientals. Fins al moment actual, els
processos de gestió del risc s'han basat en el principi que un
determinat factor o producte era considerat innocu o acceptablement innocu
fins que es demostrava el contrari. Aquest model, que ha resultat adequat
per a una àmplia expansió de la indústria i del comerç,
comporta de manera intrínseca el fet que quan el dany en persones
derivat d'un determinat contaminant es pot demostrar, el dany acumulat
en la població humana acostuma ja a ser d'una gran magnitud i durada.
A més, no és infreqüent que la gravetat de les possibles
conseqüències econòmiques i socials derivades d'una
acció orientada a la reducció de l'exposició generi
un important conflicte d'interessos que dificulta i alenteix, si no impedeix,
les polítiques de reducció del risc. Òbviament, la
contrapartida és que minimitza la possibilitat d'actuar de manera
innecessària davant d'un risc.
Davant d'aquesta situació, diversos autors han proposat un canvi
d'enfocament basat en l'adopció del principi de precaució.13
Aquest principi estableix que, en absència d'uns coneixements científics
suficients, un determinat contaminant o factor ambiental no ha de considerar-se
innocu per al medi ambient i per a la salut de les persones. Els orígens,
característiques i possibilitats d'aquest enfocament han estat
revisats en detall recentment.14 Tanmateix, a efectes de la gestió
del risc en el nostre medi allò que en destaca realment és
l'adopció per part de la Comissió Europea (UE02-02-2000).
Al document, la Comissió ha establert explícitament els
termes en què cal utilitzar el principi de precaució ressaltant
que l'aplicació del principi de precaució no ha d'eximir
d'una anàlisi científica minuciosa del risc en qüestió,
de la mateixa manera que ha de comportar el compromís de comissionar
una investigació necessària per poder adoptar decisions
basades en un coneixement científic suficient. És notori
que, pel que fa a determinats problemes de salut ambiental com el de l'encefalitis
espongiforme bovina, l'actuació de la Comissió i de la majoria
d'estats membres ha estat guiada pel principi de precaució.
Per bé que l'aplicació del principi de precaució
en la protecció de la salut pública i del medi ambient és
un àmbit de la màxima prioritat, l'aplicabilitat queda lluny
d'estar resolta. En aquestes circumstàncies, l'ús ha d'anar
acompanyat de la màxima cautela científica, política
i jurídica, sota pena d'ésser devaluat per una aplicació
incorrecta. Per contra, cal considerar prioritària la investigació
de les metodologies que en faciliten la implantació.o
Referències
1 Kuenzli
N, et al. Public-health impact of outdoor and traffic-related air
pollution: a European assessment. Lancet 2000; 356:795-801.
2 Villanueva C.M., Kogevinas M., Grimalt J.O. Drinking water
chlorination and adverse health effects: review of epidemiological
studies. Med Clin (Barc). 9 de juny de 2001; 117(1): 27-35. Villanueva
C., Kogevinas M., Grimalt J. Chlorination of drinking water in Spain
and bladder cancer. Gac Sanit. 2001; 15(1): 48-53.
3 Ribas-Fitó N., et al. PCBs and neurological development
in children: a systematic review. J Epid com health 2001; 55: 537-46.
4 Sala M., et al. Hexachlorobenzene and other organochlorinated
compounds incorporation to new borns: exposure across placenta.
Chemosphere 2001; 43: 895-901.
5 Porta M., Malats N., Jariod M., Grimalt J.O., Rifa J.,
Carrato A., et al. Concentrations of organochlorine compounds and
K-ras mutations in exocrine pancreatic cancer. PANKRAS II Study
Group. Lancet. 1999 Dec 18-25; 354(9196): 2125-9.
6 Larebeke N., et al. The belgian PCB and dioxin incident
of january-june 1999: exposure data and potential impact on health.
Environ Health Persp 2001; 109: 265-73.
7 González C.A., Kogevinas M., Gadea E., Pera G.,
Päpke O. Increase of dioxin blood levels over the last 4 years
in the general population in Spain. Epidemiology 2001. Maig; 12(3):
365.
8 Ahlbom A., Day N., Feychting M., Roman E., Skinner J.,
Dockerty J., Linet M., McBride M., Michaelis M., Olsen J.H., Tynes
Tel.: (0778), Verkasalo P.K.. A pooled analysis of magnetic fields
and childhood leukaemia. Br J Cancer 2000; 83(5): 692-8.
9 Greenland S., Sheppard A.R., Kaune W.Tel.: (0778), et al.
A pooled analysis of magnetic fields, wire codes, and childhood
leukaemia. Epidemiology 2000; 11: 624-634.
10 www.iarc.fr press releases: IARC finds limited evidence
that residential magnetic fields increase risk of childhood leukaemia
(27 juny 2001)
11
Elwood J. M. (1999). A critical review of epidemiologic studies
of radiofrequency exposure and human cancers. Environ Health Perspect,
107, 155. Hansson Mild K., Oftedal G., Sandström M., Wilén
J., Tynes Tel.: (0778), Haugsdal B. and Hauger E. (1998). Comparison
of symptoms experienced by users of analogue and digital mobile
phones. A Swedish-Norwegian epidemiological study. Arbetslivsrapport
1998: 23. Solna, Sweden, Arbetslivsinstitutet. Independent Expert
Group on Mobile Phones - 2000. Mobile Phones and Health. Chairman
Sir William Stewart. National Radiological Protection Board, Chilton,
UK. Morgan R.W., Kelsh M.A., Zhao K., Exuzides A., Heringer S.
and Negrete W. Radiofrequency exposure and mortality from cancer
of the brain and lymphatic/hematopoietic systems. Epidemiology,
11, 118. Moulder J.E., Erdreich L.S., Malyapa R.S., Merritt J.,
Pickard W.F. and Vijayalaxmi D.Z. (1999). Cell phones and cancer:
what is the evidence for a connection? Radiat Res, 151, 513. Muscat
J., Malkin M., Thompson S., Shore R., Stellman S., McRee D., Neugut
A., Wynder E. Handheld Cellular Telephone Use and Risk of Brain
Cancer Handheld Cellular.
12 Pichini S., Basagaña X., Pacifici R., at al.
Cord serum cotinine as a biomarker of foetal exposure to cigarette
smoke at the end of pregnancy. Env. Health Persp. 2000; 108: 1079-1083.
Castellanos M.E., Muñoz M.I., Nebot M. et al. Validez del
consumo declarado de tabaquismo en el embarazo. At Prim 2000;
26: 629-632. Jane M., Nebot M., Badi M. et al. Determinantes del
abandono del hábito tabáquico durante el embarazo.
Med Clin (Barc) 2000;114: 132-135. Castellanos E., Nebot M. Embarazo
y Tabaquismo: magnitud del problema y prevención desde
los servicios sanitarios. Med Clin (Barc) 1998; 111: 670-674
13 Foster K.R., Vechia P., Repacholi M.H., Science and
the precautionary principle. Science 2000; 288: 979-80.
14 Protecting public health and the environment: implementing
the precautionary principle. Eds: Raffensperger ©, Tickner
J
|
|