|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
32 - setembre 2002
|
||
 |
|||
|
Hi ha un canvi del clima? Josep Enric Llebot
El pensament actual considera que les activitats humanes i els estils de vida d'avui dia poden alterar d'una manera notable el funcionament del planeta Terra. El text repassa els aspectes científics i socioeconòmics de la problemàtica relacionada amb el clima. Es planteja si realment el clima està canviant i es projecten algunes reflexions sobre el futur i si la situació actual és una amenaça o més aviat una oportunitat per a noves activitats econòmiques.
Segons ens explica
Maria Àngels Anglada en el seu llibre Relats de mitologia. Els
déus (1), Hèlios, el Sol, Eos, l'Aurora, i Selene, la Lluna,
eren germans. El Sol menava una quadriga divina: quatre cavalls alats,
en un carro d'or que cada dia sortia de l'Oceà, a llevant, travessava
la volta del cel i tornava al mar per ponent. El Sol era tan bell que
cap nimfa es negava a ser la seva amant, i així va tenir una munió
de fills. Faetont era fill d'Hèlios i Clímene, una oceànide.
Quan era adolescent, el seu pare veient-lo tan bonic i fort li va prometre
de concedir-li un desig. Faetont li va demanar conduir el carro del Sol.
Hèlios va veure amb preocupació que el seu fill no podria
dominar la quadriga però un déu no podia negar-se a complir
la seva paraula. El resultat fou pitjor fins i tot del que s'esperava.
Faetont no en sabia gens, de conduir i dominar el carro de flames, i en
el foll camí que els quatre cavalls alats el feren seguir es va
acostar massa a la terra i va produir-hi incendis als boscos i va dessecar
rius i llacs. Zeus, finalment, veient l'acció imprudent del carro
desbocat, envià el seu llamp reparador i així va matar Faetont.
Aquest episodi de la mitologia grega recull, de forma poètica i,
també, exagerada, la importància del Sol en el funcionament
del sistema climàtic. Uns dos milers d'anys més tard que
aquest episodi fos imaginat, Melutin Milankovitch (2) plantejà
que les variacions periòdiques de les característiques de
l'òrbita de la Terra al voltant del Sol eren la causa dels canvis
del clima en èpoques passades, com volent justificar mitjançant
les complicades composicions de la mecànica celeste allò
que els clàssics representaven mitjançant el carro del Sol.
Fins fa uns disset
anys, però, no es va començar a adquirir de manera més
o menys generalitzada la consciència sobre les conseqüències
de les activitats humanes en el comportament global de l'atmosfera. Entre
la tardor de l'any 1984 i la primavera de 1985 van ser publicats els articles
de S. Chubachi (3), corresponents a les observacions a la base japonesa
de Syowa, i de Farman, Gardiner i Shanklin (4) a l'estació a Halley
Bay sobre el contingut d'ozó de l'estratosfera de l'Antàrtida.
Els dos equips de científics atmosfèrics mostraren que el
contingut d'ozó a l'estratosfera antàrtica davallava espectacularment
durant els mesos de setembre i d'octubre. El fet que aquest fenomen es
mesurava justament per sobre el continent més allunyat de les zones
del globus on s'emeten la majoria de pol·luents, va produir, primer,
mostres d'incredulitat però, poc després, un cop confirmades
les mesures i entès el fenomen, una intensa preocupació.
Per primera vegada es constatava un problema ambiental global: les emissions
a l'hemisferi nord d'uns compostos químics denominats genèricament
CFC, utilitzats en nombroses aplicacions de consum i industrials, s'escampaven
i difonien per tota l'atmosfera fins a arribar a l'estratosfera i a l'Antàrtida
on, a la primavera, les baixes temperatures i la dinàmica de l'atmosfera
produïen unes complexes cadenes de reaccions químiques que
acabaven eliminant l'ozó estratosfèric. Com a conseqüència
de la descoberta científica i de la importància del problema,
es posaren a investigar el problema nombrosos grups de científics
d'arreu del món. Va haver-hi una ingent
activitat i nombrosos congressos i trobades que servien per debatre i
presentar els resultats de les darreres recerques. Un aspecte que cal
destacar és que, malgrat que aleshores el fenomen s'havia mesurat
amb dades instrumentals, es disposava ja d'informació dels satèl·lits
sobre els nivells d'ozó a l'Antàrtida des de feia uns quants
anys, però ningú no l'havia estudiada. A la vegada, atesa
la dimensió global del problema, els representants polítics
dels governs dels països es reuniren sota els auspicis de l'ONU per
tal d'actuar enfront del problema i avui el que sabem és que es
va assolir un acord de limitació de la producció i del consum
dels compostos químics causants del problema amb la signatura del
Protocol de Mont-real l'any 1987, el qual s'amplià, segons el progrés
del coneixement del problema, mitjançant acords posteriors. En
conseqüència, avui podem dir que el problema de l'ozó
estratosfèric es coneix prou bé des del punt de vista científic
i, políticament, hi ha acords internacionals que s'han elaborat
amb l'objectiu de pal·liar el problema. És paradigmàtic,
doncs, el paper que la ràpida irrupció del problema de l'ozó
tingué a l'opinió pública: des d'aleshores, doncs,
hi ha hagut un canvi en la concepció social dels problemes ambientals
i del seu abast. Si bé hi segueix havent una percepció més
directa sobre la dimensió local de molts problemes ambientals,
la possibilitat que les activitats humanes puguin alterar de manera significativa
el funcionament del planeta és present en el pensament actual. Justament mentre s'estaven
duent a terme les converses que conduïren al Protocol de Mont-real,
l'Organització Meteorològica Mundial i l'ONU estaven preparant
la formació del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic
(conegut habitualment com a IPCC, l'acrònim del grup en anglès).
Finalment l'IPCC es constituí l'any 1988 i des d'aleshores actua
com un important element de referència pel que fa al coneixement
científic i dels impactes del canvi climàtic i de les accions
d'adaptació i de mitigació sobre aquest fenomen. D'alguna
manera, doncs, l'IPCC forma l'opinió consensuada dels experts sobre
el canvi del clima associat a les activitats humanes, llurs impactes i
les possibles estratègies de mitigació i d'adaptació.
Els informes de l'IPCC són utilitzats pels responsables polítics
com a referència per a la discussió i eventual elaboració
de tractats internacionals que pretenen incidir en la problemàtica
del canvi climàtic. Quan avui es parla
de canvi climàtic, hom es refereix al canvi del clima terrestre
lligat als efectes de les emissions a l'atmosfera d'alguns gasos, que
es produeixen com a conseqüència de les activitats de la societat
moderna. No ens referim, doncs, als canvis del clima terrestre que s'han
produït durant tota la història geològica de la Terra,
tot i que el seu coneixement és una eina important per al coneixement
del clima actual i de la seva evolució. També es coneix
com a escalfament global, ja que és l'escalfament de l'atmosfera
el primer efecte que la presència més elevada de gasos causants
de l'efecte d'hivernacle a l'atmosfera sembla que està produint.
En aquest article es pretén fer un repàs breu a l'estat
actual d'aquest problema, articulant-lo a partir d'una sèrie de
preguntes. La problemàtica associada al canvi del clima a causa
de les activitats humanes té dos vessants mútuament relacionats:
el científic, d'una banda, i el socioeconòmic i polític
de l'altra. Tradicionalment s'ha posat molt èmfasi en el primer,
ja que el que calia era conèixer bé el problema i les seves
implicacions, però a l'hora d'aventurar les accions que s'han de
prendre s'entra directament en les dimensions socials, econòmiques
i polítiques del nostre món, que representen el punt de
partida de qualsevol solució. Els inicis: què és el clima i què entenem per canvi climàtic? Una definició
intuïtiva sobre què és el clima es resumeix en dir
que és el temps mitjà, és a dir, una mitjana de les
variables meteorològiques més importants que caracteritzen
la meteorologia: la temperatura, la precipitació, la humitat, etc.
En definir una mitjana temporal, no obstant això, cal precisar
els períodes de temps en els quals es calcula: dies, setmanes,
mesos, anys. La meteorologia, doncs, correspon al coneixement del temps
instantani, és a dir, el comportament de l'atmosfera inferior a
deu dies, mentre que la climatologia estudia el comportament mitjà
del sistema climàtic en escales de temps, en qualsevol cas superiors
als deu dies, però normalment mitjanes estacionals o anuals o,
fins i tot, mitjanes de períodes més llargs. De fet, és
justament aquesta característica de la climatologia sobre el coneixement
del temps mitjà que ha fet que no hagi estat, fins molt recentment,
una disciplina d'interès per a la comunitat científica (5).
Si fem una ullada
a la història recent, el primer que parlà en el sentit actual
de la qüestió del canvi climàtic fou Svante Arrhenius
(6), un químic físic suec guardonat amb el premi Nobel,
que l'any 1896 presentà a la Societat de Física d'Estocolm
una comunicació on argumentava que una reducció o un augment
del 40 % en la concentració de diòxid de carboni, un gas
present en concentracions molt petites a l'atmosfera, podia provocar pertorbacions
en el funcionament del clima que explicarien l'avançament o el
retrocés de les geleres. Arrhenius formulà un model simple,
però calculava la reflexió de la radiació per la
superfície terrestre i pels núvols o les retroaccions produïdes
per la capa de gel i de neu d'una manera que, tenint en compte el coneixement
actual, avui consideraríem ingènua o, fins i tot, potser
errònia. Arrhenius (7) va concloure que la variació del
contingut de CO2 i de vapor d'aigua de l'atmosfera exercia una gran influència
en l'equilibri energètic del sistema climàtic. Arribà
a aquesta conclusió després de realitzar càlculs
sense l'ajut de cap instrument mecànic ni, naturalment, electrònic,
i va realitzar a mà entre 10.000 i 100.000 operacions corresponents
al que avui anomenaríem diferents escenaris d'emissions de CO2.
També realitzà els càlculs per a les quatre estacions
de l'any i va intentar discriminar els efectes de l'augment de CO2 segons
la latitud. A les conclusions del seu treball s'hi pot llegir: «[...]
si la quantitat de carbònic augmenta en progressió geomètrica,
la temperatura augmentarà en progressió aritmètica».
També Arrhenius va constatar que la variació de la temperatura
seria més important a mesura que augmentés la quantitat
de diòxid de carboni, que la temperatura creixeria més si
la latitud era més alta i, a més, que l'augment seria més
gran a l'hivern que a l'estiu. En general, Arrhenius va preveure que,
en duplicar-se el contingut atmosfèric de CO2, es produiria un
ascens de la temperatura d'entre cinc i sis graus Celsius. La sort i la casualitat
han fet que les prediccions d'Arrhenius siguin tan semblants, des del
punt de vista quantitatiu, als resultats obtinguts mitjançant els
sofisticats models climàtics actuals. Probablement, en aquesta
semblança també hi recaigui la consideració del científic
suec com a l'iniciador dels estudis de canvi climàtic. No obstant
això, Arrhenius compartia amb els experts actuals una visió
avançada, ja que no només parlà dels efectes de l'augment
de diòxid de carboni sobre el sistema físic sinó
que també parlà d'impactes ambientals. La seva visió
positivista del progrés, juntament amb la perspectiva d'una persona
que vivia a un país sotmès als rigors d'un llarg i dur hivern,
el feren pensar en l'impacte positiu d'un clima menys rigorós que
probablement podria facilitar el desplaçament cap a latituds altes
de determinades pràctiques agrícoles, i pal·liar
en certa manera el dèficit alimentari de l'època. Si fem un gran salt en el temps, la recerca en climatologia durant la primera meitat del segle XX gaudí de l'interès de pocs científics. Fou a partir del desenvolupament dels sistemes automatitzats de predicció del temps durant la segona meitat del segle XX i especialment durant el darrer quart d'aquest segle, que començà a pensar-se en l'assoliment de metodologies de predicció del clima. El sistema climàtic fou definit en un document elaborat pel GARP (Global Atmospheric Research Program) de l'Organització Meteorològica Mundial l'any 1975 com al sistema format per l'atmosfera, la hidrosfera, la criosfera, la litosfera i la biosfera (8). Posteriorment la convenció
marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic signada a Rio
de Janeiro l'any 1992, també mítica per les qüestions
ambientals, i que va entrar en funcionament el març de 1994, defineix
el sistema climàtic com l'atmosfera, la hidrosfera, la biosfera
i la geosfera i les seves interaccions. Mentre que ambdues definicions,
naturalment, són molt semblants, la darrera posa èmfasi
en les interaccions. L'atmosfera, el sòl, els oceans, la superfície
de l'aigua, la superfície de gel i neu, i el conjunt de la vegetació
i dels altres éssers vius a l'oceà i als continents, estan
fortament relacionats entre ells i intercanvien fluxos energètics
i de matèria, la qual cosa fa difícil aconseguir una comprensió
completa del seu funcionament. Sovint també
avaluem el clima de manera excessivament simple interrogant-nos sobre
com canviarà la temperatura o el nivell del mar. Les respostes
que s'intenten donar des de la perspectiva de la modelització climàtica,
però, tenen a veure també amb aspectes més socials
d'habitabilitat i de sostenibilitat ja que responen preguntes com: «serà
l'aire respirable?», «hi haurà suficient aigua per
veure i per a l'agricultura?», «serà l'ambient prou
confortable?». Per respondre aquestes preguntes caldrà no
només conèixer el funcionament del sistema climàtic
sinó també elaborar escenaris d'evolució del sistema
socioeconòmic, és a dir, establir de manera clara les relacions
entre el sistema climàtic i la societat. La característica
comuna dels gasos causants de l'efecte d'hivernacle (GH) és la
seva capacitat d'absorbir la radiació d'ona llarga emesa per la
Terra. El nombre d'aquests gasos és molt gran, però a la
pràctica els que s'analitzen amb detall, atesa la seva importància
radiativa, són només sis. En general, les emissions d'aquests
gasos augmenten, tot i que les emissions d'alguns disminueixen. A banda
del vapor d'aigua, dels gasos GH més directament influenciats per
l'activitat humana, els més importants són el diòxid
de carboni, el metà, l'ozó, l'òxid nitrós,
l'hexafluorur de sofre i els clorofluorocarburs (CFC). Altres components
atmosfèrics que també s'han de tenir en compte són
els aerosols, partícules materials en suspensió a l'atmosfera
de grandària diversa, d'origen natural i producte de les combustions,
dels quals encara no es té del tot clar quin paper tenen en l'evolució
del clima. En general les emissions dels gasos i dels aerosols a l'atmosfera
creixen lligades a l'evolució de l'economia. La bonança
econòmica tradicionalment comporta taxes d'emissions grans i, en
canvi, les crisis econòmiques es caracteritzen per menys emissions. El diòxid de carboni a l'atmosfera, per exemple, es mesura des de l'any 1958 quan es va instal·lar a l'observatori de Mauna Loa, a Hawaii, un instrument que des d'aleshores ha enregistrat contínuament el contingut d'aquest gas a l'atmosfera. Si s'observa la corba de Keeling a la figura 1, es veu que, sens dubte, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera augmenta any rere any. Aquesta tendència és comuna a la majoria de gasos que provoquen l'efecte d'hivernacle, els quals actualment tenen concentracions a l'atmosfera més grans que en períodes preindustrials (9). Per tant,
que la majoria de gasos GH augmenten a causa de les activitats humanes
està fora de dubte. Hi ha, però, encara incerteses sobre
on va a parar tot el CO2 emès a l'atmosfera, ja que el que es calcula
que es queda a l'atmosfera aproximadament és la meitat de tot el
que hi ha entrat. Tampoc no està del tot clar quin és l'efecte
global dels aerosols, sobretot els sulfats i el sutge. Es creu que la
seva capacitat de reflectir la radiació solar els dóna un
efecte esmorteïdor de l'efecte d'hivernacle, ja que actuen com un
escut respecte a la radiació del sol. També s'observa que
el ritme de creixement de les emissions va disminuint, és a dir,
no creix tant com es pensava. Això pot ser conseqüència
de la transformació de molts sistemes de producció d'energia
elèctrica, de la transformació que passa de l'ús
de carbó al d'altres combustibles fòssils amb menys emissions
de carboni i a les transformacions de determinades pràctiques agrícoles,
ramaderes i industrials. Per poder afirmar
que el clima està canviant, s'ha de recórrer a l'estudi
de les dades de la xarxa d'estacions que mesuren la temperatura terrestre.
El registre instrumental de la temperatura en estacions terrestres i en
vaixells porta a concloure que la temperatura superficial global de l'aire
s'ha escalfat entre 0,4 i 0,8 ºC durant el segle XX. La tendència
a l'escalfament és general a tot el planeta i coincideix amb el
retrocés de les geleres, la reducció de la superfície
de neu i el ritme més accelerat d'ascens del nivell del mar durant
el segle XX comparat amb els darrers mil anys, per exemple. S'han observat
i s'han documentat fenòmens derivats de l'escalfament i que, com
que corresponen a sistemes biològics, suposen una integració
dels canvis de diferents variables climàtiques, com per exemple
l'allargament del període de creixement d'algunes espècies
vegetals, l'avançament de la floració i l'alentiment de
la caiguda de les fulles, el desplaçament cap al nord d'algunes
espècies de papallones i cap a zones de més altura d'algunes
espècies d'arbres i l'arribada abans d'hora d'algunes espècies
migratòries. També sembla que es pot afirmar que la capa
superficial de l'oceà s'ha escalfat uns 0,05 ºC durant els
darrers cinquanta anys. Els canvis més
pronunciats, però, s'han produït a les regions polars, especialment
de l'hemisferi nord. L'anàlisi de dades proporcionades per la informació
desclassificada procedent de submarins russos i nord-americans indiquen
que el gel de l'Àrtic s'ha anat fent més prim des de mitjan
decàda dels 70. Les dades dels satèl·lits també
indiquen que la concentració de gel sobre l'Àrtic a l'estiu
ha disminuït aproximadament un 10%. Tanmateix, la variació
de la temperatura no ha estat uniforme a tot el globus ni en tots els
anys. L'escalfament més important s'ha produït abans de 1940
i des de 1980 fins a finals de segle. No obstant això, l'hemisferi
nord ha experimentat un lleuger refredament durant el període 1946-1975
i hi ha zones on aquest refredament s'ha fet molt patent, especialment
a l'est del continent americà. Les causes d'aquesta
interrupció de l'escalfament no són clares. Una possible
explicació és l'augment dels aerosols, als quals fèiem
esment abans, com a conseqüència de l'ús de carbó
com a combustible amb un alt contingut de sofre. A aquestes causes també
s'hi poden afegir causes naturals com la variació de la lluminositat
del sol o les erupcions volcàniques que han tingut lloc durant
aquest període. L'informe de l'IPCC
(10) compara l'escalfament mitjà produït durant el segle XX
amb altres pertorbacions del clima de temps passats. Per fer aquesta comparació
s'usen dades instrumentals, que abasten els darrers dos-cents anys, juntament
amb dades assimilades que provenen de l'anàlisi dels anells dels
arbres i de l'estudi de les bombolles d'aire dels gels a Groenlàndia.
El resultat d'aquesta anàlisi és que l'escalfament que hem
viscut durant el segle XX és probablement dels més grans
que s'han donat durant el darrer mil·lenni. Tanmateix, aquesta
afirmació s'ha de prendre amb molta precaució: s'han utilitzat
les millors dades disponibles, però aquestes són irregulars
en la seva distribució temporal i espacial i, per tant, el grau
de confiança que aporten a l'anterior afirmació és
moderadament petit. Una altra qüestió
és saber si aquest canvi de la temperatura es deu a causes humanes
o no. L'informe de l'IPCC abans esmentat atribueix amb un alt grau de
confiança la causa de l'escalfament al creixement del contingut
atmosfèric de gasos amb efecte d'hivernacle i, a més, mostra
unes simulacions de models numèrics on s'aconsegueix separar, durant
els darrers deu anys, la variabilitat natural i la variabilitat relacionada
amb les activitats humanes que, naturalment, és molt més
gran. Els crítics d'aquestes afirmacions assenyalen, no exempts
de raó, que encara hi ha un grau d'incertesa gran en el coneixement
de la magnitud de la variabilitat natural. Així, assenyalen que,
en doblar-se el contingut del diòxid de carboni a l'atmosfera,
es produeix un forçament radiatiu de 4 wm-2 (del 2 % respecte a
la radiació total que arriba a la superfície), quantitat
que és molt petita comparada amb l'efecte que pot tenir l'acoblament
entre l'escalfament i el contingut de vapor d'aigua de l'atmosfera i la
cobertura de núvols. Per tant, sostenen que fins ara és
impossible relacionar de manera precisa el canvi del clima observat amb
les emissions antropogèniques ja que manca un coneixement precís
sobre la variabilitat natural. En resum, sembla que les dades confirmen que es detecta un canvi del clima del qual probablement en bona part són responsables l'augment de la concentració atmosfèrica de gasos GH com a conseqüència de l'ús generalitzat dels combustibles fòssils i del motor d'explosió, del desenvolupament de l'agricultura i de la ramaderia intensiva i dels canvis en els usos del sòl. Tot i que durant els darrers anys hi ha hagut una important millora dels models matemàtics que representen el clima, encara hi ha una certa incertesa sobre la contribució antròpica i la variabilitat natural al canvi climàtic. Quant i com canviarà el clima durant el segle XXI? Per projectar cap
a un futur pròxim de quina magnitud serà el canvi climàtic,
cal d'una banda conèixer amb un bon grau de confiança el
funcionament del medi físic, és a dir, disposar d'un model
fiable, i d'una altra, poder projectar amb precisió quines seran
les emissions futures dels gasos causants de l'efecte d'hivernacle i quina
serà l'evolució dels embornals, és a dir, com canviaran
en el futur els usos del sòl, les pràctiques agrícoles
i ramaderes, la silvicultura. Mentre que actualment
es disposa de models bastant fiables pel que fa al coneixement que incorporen
del funcionament del medi físic, el segon aspecte, les emissions
i l'evolució dels embornals, és una fita que gaudeix de
moltes més imprecisions. En efecte, s'ha relacionat les emissions,
fins ara, amb variables de caràcter econòmic i demogràfic
actuals lligades a previsions que permetin albirar l'evolució de
l'economia mundial en els propers deu, vint o cinquanta anys. Tanmateix,
no se sap quina serà l'estructura de producció energètica,
industrial, de transport de les societats del futur. Aquestes incerteses
són, per tant, massa importants com per considerar que els resultats
que s'obtenen dels models són prediccions sobre el que pot passar
en el clima del futur. Per poder comparar
els diferents models l'IPCC ha confeccionat escenaris d'emissions futures
elaborades a partir de previsions del Banc Mundial o de l'ONU sobre el
creixement demogràfic i econòmic mundial. Aquests escenaris
contemplen un ampli espectre d'assumpcions sobre el futur econòmic
i el desenvolupament tecnològic. No cal dir el gran nombre d'incerteses
que es plantegen sobre el creixement econòmic, els estils de vida,
l'ús dels diferents sistemes de producció d'energia, el
creixement de la població o els futurs canvis tecnològics.
És sobre la base d'aquests escenaris i, en especial d'un escenari
de previsions mitjanes, que s'han d'entendre les xifres que comentarem
a continuació. Un escenari útil
és el que assumeix el creixement d'emissions durant els darrers
20 anys de l'1 % anual i estipula que fins l'any 2050 les emissions dels
gasos amb efecte d'hivernacle quedaran estabilitzades als nivells actuals.
En el context actual és com si estiguéssim considerant una
situació de mínim. En aquest escenari la temperatura augmentaria
uns 0,75 ºC l'any 2050. En un termini de temps
curt l'agricultura i la forest es beneficiaran de la fertilització
de diòxid de carboni i de l'augment de la temperatura i de la precipitació.
Els estudis regionals són escassos i encara poc concloents. Tampoc
no hi haurà una tendència unívoca per a tots els
tipus de conreus i d'activitats. Les condicions òptimes d'alguns
conreus canviaran i sovint caldran adaptacions significatives al pla regional.
Tanmateix, serà important la relació entre l'escala de temps
del canvi climàtic regional amb els temps característics
d'evolució i d'adaptació de les espècies. Les conseqüències
sobre les plagues i les malalties de les plantes dels canvis del clima
estan enteses de manera incompleta i, per tant, a escala regional i a
termini llarg hi ha encara molta incertesa i falten molts estudis. Alguns models projecten
la tendència, a les regions semiàrides, cap a un creixement
dels períodes de secada. Sembla probable que la quantitat de neu
a les muntanyes disminueixi i que la neu es fongui abans com a resultat
de l'escalfament atmosfèric, la qual cosa pot afectar el balanç
hídric i tenir importants impactes associats amb la disponibilitat
d'aigua dolça. A la vegada el creixement de les pluges a l'hivern
i l'hipotètic augment dels episodis de tempestes fortes pot produir
problemes en el control de riuades i canvis als hàbitats de les
plantes i dels animals. En qualsevol cas, el temps és un factor important. Cadascun dels processos esmentats té les seves dinàmiques i en cap cas es creu que hi hagi processos ni canvis bruscos. L'adaptació dels sistemes naturals als canvis ambientals podrà ser gradual i l'èxit o el fracàs, la vulnerabilitat o la sensibilitat d'un sistema, dependrà justament del temps que necessiti per adaptar-se a les condicions ambientals canviants. Tampoc no tots els canvis seran dolents. Com ja va veure Arrhenius, els canvis de les condicions ambientals seran favorables per a alguns processos i desfavorables per a d' altres. Per exemple, mentre que els canvis del clima a la regió mediterrània sembla que poden afectar de manera desfavorable el conreu productiu de certs cereals, probablement afavoriran el conreu de la vinya i de l'olivera, cultius de gran importància actualment. Hi ha una concentració sostenible de gasos causants de l'efecte d'hivernacle a l'atmosfera? Es tractaria de contestar
la pregunta de si hi ha una concentració llindar de gasos GH a
l'atmosfera, per sobre de la qual es produeixen canvis catastròfics
en el funcionament del sistema climàtic, o bé si es coneixen
prou bé les conseqüències de l'escalfament a causa
de l'augment dels gasos amb efecte d'hivernacle de manera que la comunitat
científica sigui capaç de definir una concentració
acceptable basant-se en anàlisis de riscos potencials i de danys. Per exemple, sembla
que hi havia vida abundant al cercle polar o que la temperatura de les
aigües profundes del mar era alta. També s'han trobat períodes
amb variacions sobtades en milers d'anys del diòxid de carboni
atmosfèric, relacionades també amb canvis en la temperatura.
D'aquestes oscil·lacions n'hi ha algunes en les quals els períodes
càlids excedeixen amb escreix les projeccions més radicals
dels models climàtics. Aquests canvis estan associats, a vegades,
amb extincions o amb redistribucions d'espècies, en cap cas amb
una desaparició total de la biosfera. L'evolució
del clima del futur dependrà de la naturalesa del forçament
climàtic, és a dir, del contingut en gasos GH i de la sensitivitat
del sistema climàtic. Per tant, determinar una concentració
sostenible dels gasos amb efecte d'hivernacle depèn de la capacitat
de determinar la sensibilitat del sistema climàtic així
com del coneixement exacte dels factors de forçament i dels riscos
i les vulnerabilitats. A més, com ja s'ha dit, el clima canviarà
amb un marcat caràcter regional i, mentre que tots els models projecten
un augment global de la temperatura i de les precipitacions, les distribucions
temporals i espacials d'aquestes varien de zona a zona del globus i de
model a model. Per tant, amb el coneixement que es té actualment
del sistema climàtic és difícil, per no dir impossible,
establir una concentració atmosfèrica de gasos GH assumible
on els riscos i els impactes estiguin equilibradament relacionats amb
l'esforç tecnològic i econòmic per assolir-la. A més, aquests
darrers factors tampoc no són uniformes per a tothom. El problema
del canvi climàtic és diferent si es veu des de la perspectiva
d'un ciutadà de la Unió Europea o dels Estats Units, amb
bona capacitat tecnològica i econòmica per adaptar-se als
canvis, o de la d'un esquimal que depèn per a la seva alimentació
de l'extensió del gel, o d'un habitant de les illes Maldives, conjunt
d'unes 1600 illes de corall, per al qual l'extensió del seu país
depèn de la magnitud de l'ascens del nivell del mar. Considerant, doncs,
un punt de vista realista i pragmàtic, l'actuació enfront
del canvi climàtic comporta dos tipus d'accions fonamentals: la
mitigació de les causes i l'adaptació a les noves condicions
climàtiques. La mitigació consisteix en la disminució
de les emissions: és evident que en les condicions actuals, hi
ha tecnologia disponible per estabilitzar el contingut atmosfèric
de diòxid de carboni a 450 ppm, a 600 ppm o a 1000 ppm. Definir
el nivell és una qüestió d'ordre econòmic i
de voluntat política i social. Pel que fa a l'adaptació,
significa preparar-se per a les condicions canviants, ja sigui des del
punt de les activitats econòmiques, com des de l'adaptació
d'infraestructures, etc. Ambdues estratègies, l'adaptació
i la mitigació seran imprescindibles per tal de pal·liar
el fenomen. L'únic acord internacional de reducció d'emissions fins ara assolit, el Protocol de Kyoto, encara pendent de ratificació, estableix compromisos fruit d'acords entre estats, els que formen l'anomenat annex B, que justament ponderen la capacitat tecnològica per reduir les emissions i adaptar-se amb el cost econòmic que comporten. No hi ha consideracions científiques per a les propostes de reducció, o el que és el mateix, les recomanacions científiques estaven molt allunyades del sostre de les reduccions plantejades. Els gasos GH tenen temps de residència a l'atmosfera molt llargs, és a dir, es degraden amb dificultat. Això vol dir que les accions que s'apliquin tindran efectes a un termini llarg, desenes o centenes d'anys. Aquesta és una coincidència important amb altres problemes ambientals, com la degradació del contingut d'ozó estratosfèric, a la qual ens referíem al començament d'aquest article. L'escala de temps de l'origen de la pertorbació és molt més petita que l'escala de temps de recuperació del sistema. Per això és important aplicar el principi de precaució que consisteix a actuar ara, tot i que encara no hi ha certeses completes sobre la magnitud i l'abast del fenomen. El que se sap, però, és que qualsevol actuació haurà de mantenir-se molt temps i que farà efecte més enllà de la nostra generació. Això és un problema afegit a la gestió del problema. El canvi climàtic: oportunitat de noves activitats econòmiques? Perquè siguin
efectives, les actuacions per pal·liar el canvi climàtic
han d'ésser econòmicament viables, però també
hi ha nous sectors empresarials que actualment s'estan començant
a desenvolupar com a conseqüència de les accions de mitigació
i adaptació, que s'espera que siguin econòmicament viables.
El desenvolupament d'aquests sectors serà una bona eina per reduir
el problema del canvi climàtic. Exemples d'aquests sectors els
tenim en les companyies dedicades al desenvolupament d'energies alternatives,
com les renovables, principalment l'eòlica i la solar, o les que
treballen l'ús de l'hidrogen com a combustible i que estudien mètodes
de generació i emmagatzematge o desenvolupen les piles de combustible
o, fins i tot, aquelles que fan nous intents de revifar la generació
d'energia nuclear. També hi ha,
però, incipients sectors econòmics lligats a la reducció
d'emissions, com les actuacions de compra i gestió de boscos. Efectivament
els boscos i la vegetació intercanvien grans quantitats de CO2
amb l'atmosfera. Els vegetals capturen CO2 mitjançant la fotosíntesi
i quan respiren emeten oxigen i una part del CO2 absorbit. En conjunt
retenen carboni en forma de matèria orgànica. L'emmagatzematge
de carboni per part de la vegetació creix a conseqüència
de les pràctiques de reforestació o dels canvis de les pràctiques
de la gestió dels residus als conreus. A casa nostra i a molts
altres països desenvolupats, l'abandonament de zones agrícoles
ha comportat, moltes vegades, la seva transformació en zones forestals,
amb la corresponent fixació addicional de carboni atmosfèric.
La gestió d'aquestes i altres zones en països tercers subjectes
a ser gestionades justament amb la seva capacitat de retenir diòxid
de carboni, pot representar una oportunitat de negoci si, finalment, s'estableix
internacionalment un mercat d'emissions. L'activitat
en el mercat d'emissions, tant des del punt de vista de la intermediació
entre les empreses compradores de drets d'emissions i les companyies que
en poden vendre, com d'aquelles empreses que es volen dedicar a les certificacions,
és a dir, a comptabilitzar les emissions que s'estalvien amb una
determinada acció tecnològica o d'inversió, sembla
que serà també un sector que es desenvoluparà amb
un cert impuls durant els propers anys. El comerç d'emissions consisteix,
essencialment, a poder comerciar amb emissions no fetes o emissions reduïdes
per sobre de les quantitats prèviament establertes o pactades.
És un intent d'aconseguir disminuir el màxim les emissions
de gasos GH a l'atmosfera amb el mínim cost global. Així,
si a una indústria o a una empresa, per complir els seus compromisos,
li resulta molt costós econòmicament o tecnològicament
canviar una determinada línia de producció per una altra
amb menys emissions, podria negociar-ne la compra amb una altra empresa
a la qual sobrin drets d'emissions. A escala mundial, l'atmosfera se'n
beneficiaria com si l'empresa hagués fet la feina, i tant l'empresa
compradora com l'empresa venedora obtindrien millores econòmiques
pel tracte. S'ha parlat molt dels embornals i sobre el comerç d'emissions com a alternatives a la reducció d'emissions especialment en el marc del Protocol de Kyoto. Les dificultats que hi ha sobre el seu ús no són saber si realment serveixen per absorbir o retenir diòxid de carboni, sinó que se situen sobre la capacitat i la certesa d'arribar a tenir sistemes de mesura i de verificació de les quantitats de diòxid de carboni absorbit o no emès. Només si aquest punt es resol es podran posar en funcionament els mecanismes, tan tímids per a alguns, els únics possibles per als altres, de reducció d'emissions, i aleshores es començarà a actuar sobre els gasos GH a l'atmosfera. Consideracions finals L'intent d'oferir
una visió panoràmica i breu sobre alguns punts que caracteritzen
l'anàlisi dels possibles canvis del clima no ha d'amagar que encara
queden considerables àrees on es plantegen qüestions importants,
que cal millorar el coneixement d'aquestes àrees així com
fomentar-ne la recerca. D'una banda, s'ha de mantenir i augmentar la xarxa
observacional i fomentar-hi el desenvolupament d'estudis que reconstrueixin
el clima del passat com a elements indispensables per copsar-ne la variació
actual. Encara manca entendre, tant globalment com localment, quina és
la contribució de la variabilitat natural i de la variabilitat
d'origen antròpic als canvis del clima, la qual cosa portarà
a poder millorar els models i les prediccions a escala local. En aquest
mateix sentit, la incorporació dels núvols i un coneixement
precís dels cicles del carboni, de l'aigua i del nitrogen millorarà
també la capacitat de predicció de la climatologia. Tanmateix,
quedarà però la poca capacitat de predicció sobre
l'evolució socioeconòmica futura de les nostres societats
que, al capdavall, és l'element essencial per poder predir l'evolució
del clima del futur. Malgrat tots aquests elements, de cap manera es pot
adoptar una postura expectant: el problema hi és i convé
actuar de la manera més ràpida i efectiva possible. L'avantatge
és que la majoria d'actuacions que intervenen per pal·liar
el problema de les emissions de gasos GH a l'atmosfera, en termes absoluts,
gestionen millor els recursos. En efecte, millorar l'eficiència,
utilitzar energies renovables, gestionar adequadament les pràctique 1 - Maria Àngels
Anglada: Relats de mitologia. Els déus. Edicions Destino, Barcelona,
(1996). |
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||
