El desenvolupament d'Internet al nostre país ha seguit fins ara un ordre més aviat espontani. Una gran dosi de creativitat, així com una voluntat d'apostar per la modernitat, ha tingut com a conseqüència un sorprenent desplegament d'iniciatives, tant públiques com privades, amb el resultat de serveis i publicacions de primer nivell en el món. Lamentablement, però, molts dels emprenedors que han impulsat aquests projectes no seran capaços de desenvolupar estructures empresarials amb possibilitats de subsistència futura. Les causes potser encara no són clares, però és possible que aquest desenvolupament espontani requereixi algunes accions planificades, dissenyades des de les plataformes de decisió del país. I també ho és el fet que el sistema financer hauria de definir mecanismes de finançament pensats específicament per a aquest tipus de projectes innovadors, la rendibilitat dels quals podria no ser a curt termini. Mesures, en fi, de suport i estímul que capitalitzin aquesta capacitat creativa. En altres paraules, cal començar per creure, tant des del sector públic com del privat, en les possibilitats de la Xarxa com a futur motor de l'economia per a, consegüentment, invertir en el seu desenvolupament i creixement. Una simple ullada a la importància estratègica que s'atorga al tema de la societat de la informació en l'agenda de la presidència nord-americana, o en les d'algunes cancelleries europees, mostra fins a quin punt això no és una moda d'última hora.

Per tant, i per començar, cal entendre que aquesta no és una qüestió més a incorporar en l'agenda de discussions de les esferes de decisió del país, sinó que és un tema clau (potser "el" tema) que, convenientment enfocat, pot donar-nos un impuls definitiu en l'entorn competitiu en el qual vivim, especialment si els nostres competidors trigen més que nosaltres a reaccionar. Disposem de creativitat, de capacitat per a atraure creativitat des d'altres llocs del món (som un país atractiu per a viure-hi i treballar), d'avidesa per la modernitat i d'estructures que clamen per la modernització (i, per tant, hi ha problemes a la recerca de respostes). Només ens falta, i no és poc, un vector que ens orienti, una agenda nacional d'accions i reflexions, que pugui ser assumida per tots els agents involucrats. Una argumentació seriosa que permeti la col.laboració dels qui estan discutint sobre l'impacte d'Internet des de perspectives molt diferents, avui inconnexes.

Potser la forma de fer-ho sigui a través d'un Pla Nacional, encara que potser seria millor fer-ho a través d'un Programa d'Accions, algunes de les quals immediates, com per exemple, les relatives al desenvolupament d'infraestructures i accés universal en condicions competitives, amb l'objectiu d'assolir prou masses crítiques perquè l'avenç sigui sostenible, i altres més a llarg termini, com ara el desenvolupament de nodes de coneixement i intel.ligència (gent que es pari a reflexionar sobre el verdader abast i impacte de la Xarxa) que contribueixin a la ràpida culturització digital de la societat espanyola. Potser no es tracta de dissenyar grans plans, grans polítiques, com es faria, per exemple, en el desenvolupament de les infraestructures públiques, sinó que simplement cal que ens creguem de veritat que això és una revolució comparable a la revolució industrial, com tantes vegades s'ha dit i potser tan poques vegades s'ha entès, i que es defineixi una espècie de brúixola, un far, que marqui unes direccions prioritàries compartides per una majoria dels actors implicats.

En aquest sentit, la coordinació d'esforços per part de totes les parts implicades és fonamental. Curiosament, aquest tipus de col.laboració està sorgint de manera espontània a través d'iniciatives com la del Cercle Digital de Barcelona, que agrupa pioners de l'activitat d'Internet al país, preocupats per reflexionar sobre com haurà d'influir la Xarxa en l'oci i el negoci, la vida dels ciutadans i de les organitzacions, l'educació i la sanitat, el sector públic i privat, etc. Però, òbviament, cal que s'estableixin mecanismes de col.laboració més potents, que enllacin els diversos agents, fòrums, publicacions, etc. La responsabilitat de les administracions per a escoltar aquests agents i per a respondre amb accions concretes, que aprofitin aquest enorme potencial d'activitat, és, a parer nostre, molt clara.

Cal definir una agenda d'actuació ambiciosa. S'hauria d'entendre que disposem d'una oportunitat fantàstica per a accelerar el nostre desenvolupament, per a avançar posicions relatives respecte als nostres competidors tradicionals (l'accés a Internet està avançant a Espanya més ràpidament que no pas en països més desenvolupats que el nostre). Caldria definir un far que ens ajudi a orientar-nos, a sumar esforços, a apostar personalment i empresarialment per un futur amb possibilitats. Perquè si no ho fem haurem perdut una ocasió veritablement única.

Òbviament, la tasca no serà fàcil. S'haurà de discutir quin és el paper que hauran de representar les infrastructures (i s'haurà d'apostar per una vertadera liberalització, amb un esquema de tarifes que estimulin el desenvolupament de serveis, com, per exemple, canals barats d'amplària de banda). Caldrà entendre com s'incorpora Internet al sistema educatiu i com l'objectiu final de l'ensenyament del futur haurà de ser formar consumidors intel.ligents d'informació, amb un esperit crític que els capaciti professionalment en una era d'excés d'informació, i que els permeti actuar com a ciutadans no manipulables (la millor garantia de la democràcia). Caldrà veure si n'hi ha prou amb posar ordinadors a les aules, o si perquè alguna cosa canviï caldrà actuar en profunditat al nucli del problema (un sistema "d'ensenyament de per vida" té poc a oferir quan el que es requereix és "aprendre a aprendre"; a més, cal incorporar el professor com a agent fonamental en aquesta revolució, potser donant-li alternatives per a "reaprendre a ensenyar"). Caldrà estimular línies concretes del sistema ciència-tecnologia, especialment aquelles relacionades amb Internet, i s'haurà de pensar com reconeix la societat el valor de l'emprenedor com a factor de creixement econòmic (superant d'una vegada allò de "que inventin ells"). Caldrà pensar si es poden seguir definint lleis que tenen a veure d'una manera o d'una altra amb el recurs informació (propietat intel.lectual, llei de telecomunicacions, llei del cable, etc.) sense que existeixi cap mena de coordinació entre elles (no són, de fet, més que peces en un continu de legislació informacional). I, entre altres coses, les administracions públiques hauran d'aprofitar les possibilitats de la Xarxa per a ser més eficients, garantint un millor servei al contribuent, per, simultàniament, mostrar al sector privat que és possible treure un rendiment de la Xarxa més enllà dels efectes purament de façana. Finalment, caldrà definir un sistema d'indicadors que mostrin fins a quin punt els objectius marcats es van satisfent, de manera que es pugui corregir el rumb quan la situació ho requereixi. I, tot això, no cal oblidar-ho, amb l'objectiu fonamental d'oferir un entorn de noves oportunitats per als ciutadans, en una societat més lliure i oberta, mitjançant un procés que no origini exclusió social entre connectats i desconnectats, i que garanteixi els drets constitucionals.

No es tracta d'una qüestió tangent. I tampoc no es pot perdre gaire temps. El país guanyarà amb la definició d'un vector de desenvolupament, d'una agenda nacional per a la societat de la informació. I, amb total seguretat, els agents implicats estaran disposats a col.laborar en la seva definició (aquesta és, si més no, la vocació fundacional del Cercle Digital de Barcelona). Perquè ells ja s'han definit apostant per la Xarxa. Ara, cal que hi hagi altres que també apostin, i molt seriosament...