No sóc expert en el tema, però m'ensumo que a nivell històric aquesta situació és del tot insòlita: ens considerem pioners d'una revolució ja iniciada i irrevocable, quan no tenim ni una estratègia ni un horitzó que ens marquin el camí i la destinació d'aquest procés revolucionari. És més, ni tenim constància objectiva que ens trobem en una revolució i no en una evolució (el matís no és banal) o en un gir sobre un mateix eix, que segons el diccionari també és una "revolució".

La qüestió arriba a un nivell còmic si considerem que la poca estratègia concreta que estan dissenyant els revolucionaris més notoris (Microsoft, MIT, Telefónica i altres vaticinadors autoritzats) va adreçada a la participació entusiasta de les PIMES i les Administracion Públiques, quan un dels efectes més probables en aquesta Revolució Global és la crisi de les empreses d'abast local i els Estats.

Per tant, la nostra situació personal com a actors i espectadors actius de la Revolució Digital és delicada: estem actuant com a proselitistes revolucionaris quan no hem consensuat una estratègia pragmàtica ni uns ideals utòpics imprescindibles en tota revolució, i quan les primeres politiques posades en pràctica tendeixen a l'afebliment de dos dels eixos de la nostra activitat ciutadana: els organismes públics emanents del sistema democràtic i la petita i mitjana empresa activadora de la nostra economia més immediata.

En la meva opinió, així, més que una revolució el que propiciem amb el proselitisme acrític és la consolidació d'una evolució amb uns actors, una estratègia i una utopia molt més definida que la de la Societat Digital. Em refereixo a la Societat Global que estan instaurant des de fa mig segle les organitzacions empresarials i estatals que busquen mercats i àmbits de poder supranacionals. Aquests conglomerats fagocitadors i exents a la pràctica del control públic necessiten la seva Revolució Digital per establir contacte directe, segmentat i personalitzat amb nosaltres, els usuaris, els consumidors, els electors.

Llibertat, Igualtat, Fraternitat

En tres paràgrafs he mencionat deu cops el terme "revolució" o algun dels seus derivats. No sóc jo el que ha posat de moda el terme, però si m'ho permeteu el continuaré utilitzant -diccionari en mà- en el segon bloc d'aquesta exposició. Continuem jugant a fer d'historiadors:

El 1789 la Revolució Francesa marcava un punt i apart en la història, generant un nou concepte del ser humà, materialitzant la condició de ciutadà i de ciutadania. Les bases d'aquesta ciutadania eren un eslògan que encara avui dia saben recitar els bons estudiants: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fa 150 anys -disculpeu: les dates en història tenen una importància relativa, però periodísticament funcionen- l'eufòria del 1789 s'havia esvaït tràgicament, i els revolucionaris de l'època afirmaven que la llibertat i la igualtat política són pura ficció sense una igualtat ecònomica. Marx i Engels publicaven el Manifest Comunista i la societat industrial entrava en una espiral que va tocar sostre i a la vegada fons amb la Revolució Soviètica i les guerres i postguerres mundials.

Actualment, en un moment de consolidació dels règims polítics democràtics i del sistema econòmic capitalista, molts comprovem que a la llibertat i igualtat política no només cal sumar-hi un règim de llibertat i d'equilibri econòmic, sino que també és imprescindible garantir a tota persona la llibertat i igualtat d'oportunitats a l'hora de produir i rebre informació. Perquè la llibertat d'elecció i consum –i per tant la democràcia i el lliure mercat- no és factible sense la circulació d'informació complerta, contrastada i exempta de censura.

Dos segles després de la revolució de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, aquests tres conceptes continuen essent la bandera de la nostra civilització, però la bandera i poca cosa més. Només cal observar com va el món. La Revolució Digital plantejada al voltant d'Internet se serveix també d'aquesta bandera, descrivint un futur de diàleg, participació i cooperació. Però a l'hora de la veritat les estratègies pragmàtiques i immediates que s'estan aplicant giren en una direcció gairebé oposada, convertint el model utòpic de l'Aldea Global en hipòcrita i despòtic, anunciant el paradís per als usuaris però sense els usuaris, i de fet sense paradís.

Sóc partidari de la definició d'una estratègia i una utopia amb la qual poguem iniciar el camí cap a la Societat de la Informació, al marge de les expectatives de triomf d'aquesta utopia. El camí cap a un model utòpic mai és inútil, fins i tot perdent la batalla enfront d'altres models. Sense anar més lluny, a Catalunya tenim diversos exemples de persones i col·lectius que han combinat la utopia amb la ideologia i la tecnologia. En la data mencionada del 1848 hi havia alguns catalans llavors revolucionaris i avui dia recordats com a il·lustres que no van veure materialitzada la utopia que buscaven però que van contribuir al benestar de la seva societat.

Narcís Monturiol, inventor de la tecnologia submarina de l'Ictineu i editor de La Fraternitat, va dedicar la seva vida a la recerca d'un model utòpic de societat. El mateix va succeir amb Anselm Clavé, redefinidor de la pedagogia del cant coral. Tant Monturiol com Clavé van dirigir la seva activitat cap a un model de societat utòpic defensat per Etienne Cabet en el llibre Viatge a Icària. Un altre personatge que va quedar seduït per aquest model utòpic va ser Ildefons Cerdà, qui establí les bases de l'urbanisme modern preveient el desenvolupament de les tecnologies dels transports i la comunicació. Cerdà va dissenyar l'Eixample barceloní inspirat en la cartografia reticular d'Icària i va dedicar un dels nous districtes a aquest model de societat perfecta. Curiosament el mite perviu, tot i que completament desfigurat: la Nova Icària és un dels pols d'expansió de Barcelona i hi ha qui proposa ubicar allà l'emergent sector dels continguts digitals i les tecnologies de la comunicació.

Les temptatives de crear una Icària real van fracassar però avui dia milers de ciutadans gaudeixen indirectament d'aquesta utopia vivint o circulant per un Eixample que continua essent vàlid després d'un segle d'història. A la nostra vida quotidiana podem trobar molts altres exemples d'elements que van ser ideats, dissenyats i produïts originalment seguint alguna utopia.

Per tant, és útil abordar la conquesta de les utopies amb pragmatisme. Sóc partidari de la revolució digital, però d'una revolució digital real, que comporti un "canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat" (torno a citar el diccionari). I aquesta revolució comença per la projecció i producció de tecnologies, pedagogies i urbanismes digitals concebuts a partir d'un model utòpic de societat. Una societat basada en la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la felicitat i que sigui construïda per nosaltres, els ciutadans.