Del transport a la distribució
Des que s'extreu de les profunditats de la Terra fins que arriba als llocs on es consumeix, el gas natural fa un llarg viatge en el qual gairebé no experimenta transformacions. Els gasoductes, els vaixells metaners, els camions cisterna o les xarxes de distribució són alguns dels elements que formen part del sistema de transport i distribució del gas natural.
El bon funcionament del sistema de transport de gas natural, garanteix l’arribada d’aquest recurs energètic fins al consumidor, tot fent possible que un gran nombre d’activitats humanes es portin a terme.
Les característiques del transport
El transport del gas natural es realitza mitjançant gasoductes o vaixells metaners, segons la distància entre els punts d'extracció i de consum.
Els gasoductes són conductes de centenars de quilòmetres de longitud que connecten el jaciment i el lloc de destinació. Aquests conductes poden ser terrestres o marins. Alguns gasoductes marins fins i tot connecten continents com, per exemple els que uneixen Àfrica i Europa tot creuen l’estret de Messina –des d’Algèria a Itàlia–, l’estret de Sicília, –entre Tunísia i Sicília–, i el de Gibraltar, –entre el Marroc i Espanya–. Quan no existeix aquesta xarxa de gasoductes, el transport es realitza en vaixells amb el gas natural en estat líquid.
Quan el gas circula pels gasoductes, ho fa a una pressió molt elevada –d’entre 36 i 70 atmosferes–, i és impulsat cada centenar de quilòmetres per mitjà d’estacions que el comprimeixen i el reenvien a la canonada. Les canonades són d’acer i tenen un diàmetre de més d’1 metre. Les soldadures que uneixen les canonades se sotmeten a un control rigorós mitjançant radiografies de les peces per evitar que hi pugui haver fuites de gas i perill d’explosió.
Aquestes canonades, quan han de ser soterrades o han de travessar cursos d’aigua, es protegeixen amb recobriments especials per a resistir la pressió interior i exterior i, fins i tot, amb protecció elèctrica per evitar la corrosió –química, electroquímica, biològica...– i el risc ambiental i per a les persones que pot comportar l’emissió de metà a l’atmosfera. A les zones poblades es realitzen reconeixements aeris i els recorreguts sobre les traces per tal impedir que les activitats agrícoles o urbanístiques amenacin la integritat física dels conductes.
