Encara que, intuïtivament, qualsevol no expert pot entendre el significat de l’expressió adequació lingüística, n’explicarem breument el significat.

Amb aquest factor ens referim a com s’adeqüen els coneixements lingüístics del personal al lloc de treball que ocupen. Per saber si els coneixements lingüístics dels treballadors s’adeqüen al lloc de treball que desenvolupen (segons la categoria o el grup a què pertanyen, si tenen contacte amb el públic i les funcions que duen a terme), hom ha establert prèviament uns perfils lingüístics estàndards.

Tot seguit, descriurem el significat de perfil lingüístic així com la relació dels perfils lingüístics amb els llocs de treball i la seua correspondència amb els certificats que atorga la JQCV (Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià) de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana:

"Quan parlem de perfils lingüístics parlem de la suma de les habilitats lingüístiques necessàries per a dur a terme satisfactòriament el conjunt d’actes comunicatius que requereix un lloc de treball determinat. Per tant, com més elements de referència hi hagi per descriure una plaça, més fàcil serà identificar les corresponents necessitats lingüístiques.

L’elaboració d’uns criteris bàsics per definir els perfils lingüístics respon principalment a la necessitat de disposar d’una guia pràctica que orienti la direcció d’una empresa a l’hora de decidir el grau de competència lingüística que un treballador necessita per ocupar una plaça determinada.

(…) Els perfils demanen l’adequació a les exigències del mercat laboral, i això vol dir, sovint, la necessitat de seguir un cicle variable de formació constant entre el personal." (4)

Una proposta de correspondència entre els nivells de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i els diversos grups professionals podria ser la classificació següent:

Per tant, el 37 % dels treballadors de l’Ajuntament de Sagunt sí que tenen els coneixements lingüístics adequats al seu lloc de treball. Tot i que aquest percentatge és baix, demostra que l’índex d’adequació lingüística dels treballadors està per damunt de la mitjana obtinguda en tota l’organització.

Els factors on intervenen activament els funcionaris, elaboració de documents tant d’ús intern com extern, no arriba al 34 % global (la mitjana).

Segons açò es podia pensar que els treballadors de l’Ajuntament de Sagunt no tenien l’adequació lingüística suficient per desenvolupar el seu treball.

D’una part és cert que la majoria no tenen els coneixements adequats al perfil lingüístic del lloc que ocupen; de l’altra, però, descobrim que del perfil corresponent al grau elemental (5) el 31% dels funcionaris sí que estan capacitats per parlar i escriure en valencià.

Per tant, malgrat l’existència de funcionaris amb capacitat i competència lingüística suficients, i que aquesta competència lingüística té el suport de les eines tecnològiques i personals (informàtica, diccionaris, servei de traducció, etc.) la majoria d'aquest col·lectiu no utilitza habitualment el valencià en els escrits oficials.

Hom podria donar com a causes possibles les hipòtesis basades en l’existència d’una manca de seguretat, les vacil·lacions, la por d’escriure amb faltes d'ortografia o la manca de consciència lingüística. A açò caldria afegir-hi la inexistència de criteris específics per escriure en valencià.

Apuntem ací que un Reglament municipal de normalització lingüística, prèviament consensuat pels polítics i pels representats dels treballadors, podria donar suport a la utilització del valencià entre els treballadors (almenys d’aquest 37%).

Tot seguit analitzarem conjuntament els factors 1 i 3:

Per avaluar el factor imatge i retolació s’han revisat els rètols, els indicadors interns i externs de l’organisme, la publicitat que es fa mitjançant les campanyes informatives i els anuncis que l’organisme publica en la premsa.

Respecte a la Imatge i Retolació el resultat, un 36%, està lluny d’aconseguir una situació ideal o normal on tots els rètols i elements estiguen escrits en valencià.

Els criteris d’ús lingüístic, també amb un resultat del 36%, es refereixen a l’adopció de criteris d’ús lingüístic (valencià o castellà) en les diferents activitats que l’Ajuntament desenvolupa.

Ambdós factors estan per damunt de la mitjana total obtinguda. No obstant això, són percentatges encara molt baixos ja que precisament estan molt relacionats amb la planificació lingüística que les institucions fan.

Tot i això, les causes que han influït en l’augment del factor criteris d’ús lingüístics, sense oblidar que continua sent un percentatge baix, són l’existència d’elements d’autonomia lingüística, bàsicament diccionaris i gramàtiques, distribuïts pel Gabinet de Promoció del Valencià. (6)

Aquest factor, definit pels documents impresos d’ús extern, presenta el percentatge més baix de tots els factors estudiats.

Per establir el percentatge, hem estudiat els elements que genera l’Ajuntament cap a l’exterior. Hi hem inclòs, a més dels documents, els segells i encunys, elements que tradicionalment donen el caire d’oficialitat als documents que les administracions públiques produeixen.

El fet que es tracte del percentatge més baix de tots els factors s’explica perquè els segells i encunys no s'han renovat des de fa molts anys.

La immensa majoria d’aquests elements apareixen escrits en castellà ja que la seua renovació i normalització al valencià, inclosa dins d’una campanya d’imatge exterior, no és una actuació prioritària. Açò suposaria una despesa econòmica addicional que en molts casos no hi ha voluntat per fer-la.

El resultat és que no hi ha una imatge global externa que done al valencià el prestigi "oficial" necessari.

Quan es parla de comunicacions exteriors ens referim als textos, tant de tipus oral (7) com escrits, que difon l’organització i no es troben impresos.

La documentació i les comunicacions internes engloben elements com ara les circulars internes, les convocatòries, els ordres del dia i les actes de sessions, els pressupostos, les memòries, la llengua que s’utilitza en les reunions, etc.

En les comunicacions externes i en la documentacó interna s’obtenen els percentatges més baixos d’adequació lingüística.

Aquest resultat sorprén ja que, tot i que el personal presenta una adequació lingüística per damunt de la mitjana (37% percentatge d’adequació lingüística, amb el 34 % de la mitjana), els documents interns estan per sota del 34 % de la mitjana ponderada.

No hi ha una correspondència entre l’adequació lingüística dels treballadors, 37%, i les comunicacions i documentació internes i externes, 32% en ambdós casos.

5. Conclusions i reptes de futur

Després d’analitzar els resultats d’aquest estudi hem arribat a les conclusions següents:

• En general, a l’Ajuntament de Sagunt hi ha un percentatge considerable de treballadors capacitats per a escriure en valencià però que no ho fan.

• Semblantment, el valencià no s’utilitza d’una manera equivalent en les comunicacions orals interpersonals ni en l’atenció al públic.

• Per tant, es pot afirmar que una part dels funcionaris de l’Ajuntament de Sagunt sí que estan capacitats i tenen els coneixements teòrics suficients per a escriure i parlar en valencià.

• Existeixen actituds de la població (8) (i per tant caldria incloure-hi el col·lectiu format pels funcionaris de l’Ajuntament de Sagunt) favorables al foment del valencià: la població i les seues institucions estan predisposades perquè l’ús del valencià augmente en tots els àmbits.

Tot plegat, i malgrat el que hem dit anteriorment, l’efecte que produeix l’anàlisi dels resultats de l’Indexplà a l’Ajuntament de Sagunt és de dispersió i incoherència a causa de la manca d’unificació de criteris lingüístics -podríem dir de l’absència de criteris lingüístics.

En el cas de l’Indexplà sorprén que l’adequació lingüística del personal siga el factor més elevat, encara que no es tracta evidentment de la situació ideal.

La nostra valoració és que el factor que presenta el percentatge de normalització més baix, la documentació d’ús extern, seria el menys costós d’adaptar al valencià. I suposaria un primer pas endavant per a un canvi d’imatge així com un incentiu per als treballadors.

D’altra banda, també creiem que ara per ara seria possible coordinar i dirigir aquest col·lectiu de funcionaris que tenen competència lingüística suficient per a escriure en valencià.

Recordem que actualment ja existeixen eines informàtiques suficients per donar aquest pas. Hi ha una xarxa d’ordinadors interna, hi ha diccionaris i vocabularis adaptables a les noves tecnologies, etc.

Les reflexions que va fer Marc Leprêtre entorn de la situació sociolingüística al País Valencià encara continuen vigents. Estem totalment d’acord en les causes de la lentitud (nosaltres diríem absència) del procés de normalització lingüística al País Valencià, que aquest autor planteja:

"El català té aparentment un alt grau de legitimació en la regió (País Valencià) atès que disposa d’un bon nombre de disposicions legislatives. No obstant això, la dèbil institucionalització social de la llengua en la comunitat no permet una extensió homogènia dels progressos en tots els sectors. En efecte, l’extensió de l’ús social del català en la vida diària és menor que en els àmbits formals, com per exemple el sistema escolar. (…)

Dins d’aquest context, la Llei de 1983, Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), presenta resultats molt desiguals segons els àmbits d’aplicació. Així, s’ha fet un esforç considerable en l’ensenyament (…) mentre que els usos lingüístics del català a l’Administració autonòmica i a les empreses privades són molt deficitaris. Això sembla jugar a favor del procés de substitució lingüística del català, que serà irreversible si no es posa en marxa una estratègia de política lingüística." (9)

L’absència d’un procés de normalització lingüística al País Valencià provoca la pobresa, pel que fa a la qualitat i a la quantitat, dels estudis sociolingüístics referits al nostre àmbit territorial. No sols a l’àmbit de la comunitat autònoma, sinó també a l’àmbit dels altres territoris més assequibles com ara el local o comarcal.