L'origen del Museu es remunta al 1891, any en el qual es decidí crear el primer Museu Municipal de Belles Arts que va tenir Barcelona, de la direcció del qual s'encarregà el pintor i dibuixant Josep Lluís Pellicer. Aquest incipient museu, que reunia les col·leccions de belles arts de l'Ajuntament de Barcelona, s'instal·là al Palau de Belles Arts, un dels edificis que havia deixat lliure l'Exposició Universal del 1888 i que havia d'exercir un protagonisme important en la vida artística barcelonina. En el primer pis d'aquest palau va estar instal·lat el Museu fins al 1996, any en què fou traslladat a la nau central del Palau de la Indústria, edifici construït al recinte de la Ciutadella amb motiu de l'Exposició Universal. El 1915 les col·leccions dels segles XIX i XX van ser traslladades al Palau de la Ciutadella, el qual havia estat objecte d'una ampliació. El 1924 retornaren els fons dels segles XIX i XX al Palau de Belles Arts. Allà romangueren fins al 1934, data de la inauguració del Museu d'Art de Catalunya al Palau Nacional de Montjuïc, on, segons projecte de Joaquim Folch i Torres, s'aplegaren les col·leccions d'art català des de l'Edat Mitjana. A conseqüència de la guerra civil, les col·leccions modernes es traslladaren a Olot i a Darnius i, en retornar a Barcelona, s'instal·laren al Palau de la Ciutadella, edifici en el qual el 1945 s'obriren al públic sota la denominació de Museu d'Art Modern. En ser restablerta la Generalitat de Catalunya el 1976, el Parlament va tornar a la seva seu del Palau de la Ciutadella per ocupar-ne en un primer moment només la Sala de Sessions, fins que el 1980 es va dividir l'edifici en dues zones clarament diferenciades, una per a ús exclusiu del Parlament i una altra per al Museu d'Art Modern. La Llei de Museus, aprovada el 1990, disposà la integració del Museu d'Art Modern al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) la seu del qual és el Palau Nacional de Montjüic. Un cop remodelat aquest edifici, les col·leccions modernes passaran a integrar-se a les medievals, a les renaixementistes i a les barroques per a formar un sol museu.
Els fons de l'actual Museu d'Art Modern reuneixen pintura i escultura que abracen des de començaments del segle XIX fins al moment actual, si bé els períodes més àmpliament representats són aquells que tingueren lloc entre la segona meitat del segle passat i les tres primeres dècades d'aquest segle. En aquest sentit, és interessant destacar que les obres dels moviments artístics que constitueixen el nucli fonamental de les col·leccions -el modernisme, moviment del qual a més es conserva també un notable conjunt d'arts decoratives, i el noucentisme- ingressaren al Museu pràcticament en el mateix moment en què encara eren vigents. Per tant, contràriament a allò que des de la perspectiva actual podria semblar, el Museu es va formar més amb vocació de constituir un fons d'art contemporani, que amb la intenció de reunir unes col·leccions històriques.
Per a la formació inicial del Museu foren decisives les sis exposicions generals de belles arts que van tenir lloc a l'esmentat Palau de Belles Arts entre el 1891 i el 1911, concebudes a l'estil de les que tenien lloc a altres ciutats eurepees. Les nombroses adquisicions fetes en aquestes mostres foren d'una importància cabdal per a l'enriquiment del Museu, ja que s'hi van comprar moltes obres, tant d'artistes catalans com d'estrangers. Entre els primer hi havia, a més d'aquells que conreaven un anecdotisme d'excel·lent factura però gens innovador -com Miralles, Masriera o Ribera-, els integrants de la nova generació -com Casas, Rusiñol, o Mir-, que portarien l'art català a un dels moments de més esplendor. Pel que fa als artistes estrangers, la majoria s'inscrivia també en aquest anecdotisme, a excepció dels que participaren en la mostra internacional del 1907, la qual reuní els més conspicus representants de l'impressionisme francès. Malauradament, tot argüint raons de caràcter econòmic, no fou adquirida cap obra impressionista.
El mateix any 1907 s'havia creat la Junta de Museus, el paper de la qual fou també decisiu per a l'enriquiment del Museu, perquè aquesta institució no solament adquirí importants conjunts d'obres, sinó que va saber desvetllar l'interès dels ciutadans pel Museu, la qual cosa va propiciar les donacions, els llegats i les adquisicions mitjançant les subscipcions populars. L'ingrés de dos olis de Fortuny, tan representatius com La Vicaria i El col·leccionista d'estampes, el 1922 i el 1935 respectivament, és potser l'exemple més rellevant d'aquesta mena d'ingressos mitjançant les aportacions dels ciutadans. Amb tot, la fita més decisiva en l'àmbit de les adquisicions va tenir lloc el 1932, any de la compra de la col·lecció de Lluís Plandiura, la qual incloïa 264 obres dels artistes catalans modernistes i noucentistes més representatius. Les pintures de Picasso Desemparats, La Nana o Retrat de la senyora Canals formaven part també d'aquest conjunt, però se'n segregaren en ser creat el Museu Picasso l'any 1963.
La major part del notable conjunt d'arts decoratives modernistes arribà al Museu molts anys després. El gran encert de la Junta de Museus d'organitzar el 1969 l'exposició El Modernismo en España, que havia tingut un antecedent en la mostra Las artes decorativas del Modernismo barcelonés, celebrada el 1964, afavorí l'enriquiment de les col·leccions, perquè aleshores les arts decoratives modernistes no eren prou valorades i amb motiu d'aquestes dues exposicions moltes peces foren donades i moltes altres, adquirides. Gaudí, però, no era present a les col·leccions del Museu en el seu vessant de dissenyador fins que els recents dipòsits d'un banc doble i d'una cadira de la Casa Batlló, propietat del Museu Gaudí, i d'un banc de la Colònia Güell, cedit per l'Arquebisbat de Barcelona, han omplert molt satisfactòriament aquest buit.
Les exposicions oficials organitzades per l'Ajuntament de Barcelona en la dècada dels anys 20 i les Exposicions de Primavera celebrades en el decenni següent foren tan decisives per a l'increment de les col·leccions noucentistes com abans ho havien estat les mostres generals de belles arts.
Després de la guerra civil l'increment de les col·leccions va minvar molt amb relació a les èpoques anteriorment descrites. El principal canvi va raure en el fet que el Museu que, com hem vist, s'havia iniciat amb la decidida voluntat de constituir una galeria d'art contemporani, canvià la seva orientació perquè aleshores l'art més avançat no trobava el suport oficial. Això va determinar que el creixement de les col·leccions es produís amb criteri històric i de manera heterogènia, perquè la principal font d'ingressos foren les donacions i els llegats.
En definitiva, el Museu d'Art Modern del MNAC reuneix la col·lecció d'art català dels segles XIX i XX més important del país, període que correspon a un dels moments més brillants de la història de l'art català de tots els temps.
| Sala 1 | El neoclassicisme i el romanticisme. | |||||||||||||||||
| Sala 2 | Fortuny i l'"escola de Roma". | |||||||||||||||||
| Sales 3-5 | El realisme.
|
|||||||||||||||||
| Sales 6-17 | El modernisme.
|
|||||||||||||||||
| Sales 18-20 | El noucentisme.
|
|||||||||||||||||
| Sales 21-22 | L'escultura d'avantguarda. |
