 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 24 - octubre 1999 | ||
 |
|||
Política
ambiental en situacions de complexitat
S. Funtowicz
Joint Research Centre de la Comissió
Europea, Ispra (Itàlia)
J. Ravetz
RMC Ltd., Londres (Anglaterra)
Les polítiques ambientals han de gestionar una realitat sovint definida en termes merament científics, malgrat que la dita realitat es composa d’incerteses i valors humans que l’anàlisi científica no contempla. La ciència normal, doncs, topa amb serioses dificultats per proposar solucions als problemes als quals s’enfronta la política ambiental. És la ciència inútil? No, és insuficient, i lluny de renunciar a la sistemàtica de l’estudi científic, la ciència postnormal suposa una ajuda per dotar d’un nou enfocament a les estratègies de resolució de problemes.
El medi ambient, en relació amb
la política, és un camp especialment estimulant. Existeixen
innombrables detalls que afecten molts problemes concrets i que requereixen
anàlisis i gestions diferenciades. A més, no es poden oblidar
les àmplies qüestions estratègiques que haurien de dirigir
el treball regulador, com ara els aspectes relacionats amb la sostenibilitat.
Res no es pot realitzar amb un total aïllament, les qüestions
estan interrelacionades, els problemes s’estenen a diferents nivells d’espai
i de temps i les incerteses de tot tipus i de diferent grau de dificultat
afecten tant les dades com les teories.
Aquesta situació és nova
per als legisladors. D'una banda, el medi ambient està dins de l’àmbit
de la ciència: els fenòmens d’interès pertanyen al
món de la natura. D’altra banda, els mètodes d’investigació
són totalment diferents dels concebuts per a la ciència occidental
tradicional, que va haver de conquerir i controlar la natura. Ara hem de
gestionar el nostre entorn, adaptar-nos-hi i establir algunes correccions.
Ara sabem que no som —i que realment mai hem estat— «els amos i posseïdors
de la Natura» que Descartes imaginava quan descrivia la nostra funció
en el món (Descartes, 1638).
Per ocupar-nos d’aquestes noves comeses necessitem noves eines intel·lectuals. Una imatge de la realitat que redueixi els fenòmens complexos a elements senzills i atòmics pot ser molt efectiva per a l’experimentació controlada i la construcció de la teoria abstracta, però no és l’enfocament més convenient per a les tasques de la política ambiental actual. El pensament científic cerca regularitat, simplicitat i certesa en els fenòmens i en les intervencions, però aquests factors poden reprimir la comprensió dels problemes i poden no deixar-nos veure els mètodes apropiats per solucionar-los. A continuació presentarem i explicarem diversos conceptes que poden aportar elements d’un marc que ens ajudarà a entendre els problemes ambientals. Són uns conceptes nous i encara s’estan desenvolupant. No hi ha cap ortodòxia que afecti el seu contingut o les condicions de la seva aplicació.
El primer concepte que tractarem serà el de complexitat, que és el concepte principal i que es refereix a l’estructura i propietats dels fenòmens i als problemes de la política ambiental. Els sistemes complexos no només són complicats; per la seva naturalesa, impliquen una pluralitat de perspectives legítimes i molts punts que no són del tot verificables, amb la qual cosa es creen moltes incerteses. Per aquest motiu, les metodologies de la ciència tradicional, basades en experiments en laboratori, es mostren poc adequades per a aquest nou context.
La metodologia més general per solucionar problemes complexos relacionats amb la ciència és la ciència postnormal (Funtowicz i Ravetz 1993, 1997a), que se centra en uns aspectes de la solució de problemes que no solen tractar-se en la pràctica científica habitual: la incertesa i l’excés de valors. A més, aquest tipus de ciència dóna raons coherents sobre la necessitat que es participi més en els processos de la política científica, sobretot tenint en compte les noves tasques de garantia de qualitat en aquestes àrees problemàtiques.
Complexitat
És força possible que qualsevol persona que intenti comprendre els problemes del medi ambient quedi desconcertada en veure el seu nombre, la seva varietat i la seva complicació. La temptació natural és intentar reduir aquests problemes, convertir-los en elements més senzills i manejables, com si es tractés de models matemàtics i simulacions d’ordinador. Al cap i a la fi, aquest ha estat el mètode més satisfactori de la ciència i la tecnologia occidental fins als nostres dies. Però els problemes ambientals tenen unes característiques concretes, la qual cosa fa que amb els mètodes reduccionistes no s’aconsegueixin els èxits desitjats. Amb el terme complexitat volem fer referència a aquests problemes.
La complexitat és una propietat que tenen certs tipus de sistemes; de fet, s’estableix una distinció entre sistemes simples i sistemes complexos. Els sistemes simples es poden observar (a la teoria o a la pràctica) mitjançant una anàlisi simple, lineal i determinista. Així són les explicacions científiques clàssiques, en particular aquelles dels camps que gaudeixen d’un gran prestigi, com la física matemàtica. A vegades aquest tipus de sistema necessita més variables per ser explicat o controlat de les que es poden utilitzar senzillament en la teoria. Quan això passa, la comesa requereix uns altres mètodes i el sistema es complica. La distinció entre ciència i enginyeria —aquesta última s’esdevé quan estan en joc més de mitja dotzena de variables— és un bon exemple de la distinció entre sistemes simples i complexos.
Amb l’autèntica complexitat, afrontem fenòmens de diferent tipus. Hi ha moltes definicions de complexitat —totes amb punts en comú— que deriven de les diverses àrees de la pràctica científica, amb sistemes ecològics, organismes, institucions socials o simulacions artificials de qualsevol d’aquests exemples. En aquest article utilitzem una visió més general d’aquest concepte. En primer lloc, pensem en un sistema —conjunt d’elements i subsistemes— definit per les seves relacions dins d’una mena de jerarquia o jerarquies. Aquesta jerarquia pot ser d’inclusió i d’escala, com en el cas d’un ecosistema amb (posem per cas) una llacuna, un rierol, la conca i la regió, a un nivell ascendent. O pot ser una jerarquia de funció, com en un organisme amb diferents òrgans. Una espècie i cadascun dels seus membres formen un sistema amb jerarquies d’inclusió i de funció. Els sistemes ambientals poden incloure també subsistemes humans i institucionals, que són alhora sistemes. Aquest tipus de sistema és molt especial, s’anomena reflexiu. A més, en aquests sistemes, els elements tenen objectius propis, uns objectius que poden intentar assolir independentment o, fins i tot, oposant-se a les funcions assignades per la jerarquia (Funtowicz i Ravetz 1997b).
En primer lloc un sistema és un constructe intel·lectual que alguns humans han imposat a un conjunt de fenòmens i a les seves explicacions. A vegades és necessari deixar l’observador fora del sistema, però en els casos de sistemes amb components humans i institucionals, això és contraproduent. Així doncs, en sistemes ambientals, l’observador i l’analista estan arrelats als seus propis sistemes socials, geogràfics i cognitius. Des del punt de vista polític, una de les propietats més bàsiques dels sistemes complexos que s’han analitzat i observat es pot anomenar «la teoria de l’elefant»; amb això es vol fer referència a la faula índia que tracta de cinc homes cecs que, tocant la pota d’un elefant, intenten endevinar de quin objecte es tracta. Cada un d’ells concep l’objecte segons el seu propi procés parcial de formació d’imatges. Després es permet que un observador desconegut vegi el tot, no només una part, i ell és l’únic que s’adona que es tracta d’un elefant. Aquesta paràbola ens recorda que els observadors i analistes d’un sistema complex operen amb certs criteris de selecció de fenòmens, establint unes prioritats, i amb uns valors i obligacions intrínsecs. De fet, aquesta selecció en l’observació i l’anàlisi no és purament subjectiva o arbitrària, però el que està clar és que cap d’aquests aspectes, individualment, pot englobar tot el sistema. En observar el procés com un tot, ens podríem preguntar si la consciència d’aquestes limitacions existents és inherent a la comprensió personal sistemàtica o si n’està exclosa. De tota manera, en absència d’aquesta consciència, disposem d’uns coneixements tècnics una mica antiquats i quan l’anàlisi s’enriqueix amb aquests coneixements, obtenim la ciència postnormal.
Podem explicar aquest concepte d’una manera més sistemàtica, basant-nos en dues propietats clau dels sistemes complexos. Una d’aquestes propietats és la presència d’incerteses importants i irreductibles de diversos tipus en les anàlisis. L’altra és la multiplicitat de perspectives legítimes en qualsevol problema. Pel que fa a la incertesa, tenim una mena d’«efecte Heisenberg», on els actes d’observació i d’anàlisi esdevenen part de l’activitat del sistema que s’està estudiant, i per tant, l’influeixen de diverses maneres. En sistemes socials reflexius aquest fenomen és ben conegut, es refereix al risc moral, a les profecies autorrealitzables i al pànic col·lectiu.
Però existeix una altra causa d’incertesa molt característica dels sistemes complexos. Una causa que deriva del fet que qualsevol anàlisi (i, de fet, qualsevol observació) ha de tractar amb un sistema artificial, normalment truncat. Els conceptes que engloben la informació existent només coincidiran accidentalment amb els límits i estructures que són importants per a un problema polític donat. Per això les estadístiques socials i ambientals estan disponibles normalment (si existeixen) en agregats creats pels governs, que tenen altres coses al cap. Les dades s’han de sotmetre a una interpretació, a una manipulació perquè siguin pertinents per al problema que tenen entre mans. A més de les incerteses òbvies i tècniques que comporta la recollida de dades, la informació presentarà unes incerteses estructurals encara més profundes, unes incerteses que no es podran confrontar amb l’anàlisi quantitativa, que de fet pot ser decisiva per a la qualitat de la informació presentada.
Una anàlisi similar ens porta a la conclusió que no existeix una única perspectiva privilegiada d’un sistema. Els criteris de selecció de dades, la truncació dels models i la formació de conceptes teòrics estan carregats de valors i els valors són aquells inserits en el sistema societal o institucional en què s’ha desenvolupat la ciència. No es tracta de proclamar el relativisme o l’anarquia. Més aviat es vol recordar que el procés de decisió sobre polítiques ambientals ha d’incloure el diàleg entre els que presenten un interès pel problema i els que es comprometen a solucionar-lo. També suggereix que el procés vers una decisió pot ser tan important com els detalls de la decisió que finalment es pren.
Com a exemple d’aquesta pluralitat de perspectives,
podem imaginar un grup de persones mirant el vessant d’una muntanya. Una
d’aquestes persones veu un tipus concret de bosc; una altra es fixa en
una excavació arqueològica; una altra, en un barri perifèric
en construcció i una altra descobreix un problema d’urbanisme. Cada
persona utilitza la serva formació per avaluar el que veu, en relació
amb la seva feina. Les seves percepcions estan condicionades per una varietat
d’estructures cognitives i institucionals, amb elements explícits
i tàcits. En un procés polític, les seves diferents
visions podrien acabar en conflicte i, fins i tot, alguns interessats podrien
arribar a negar la legitimitat dels compromisos i la validesa de la percepció
dels altres. Cada persona percep el seu propi elefant, per així
dir-ho. La responsabilitat del supervisor és veure els sistemes
parcials des d’una perspectiva més àmplia i trobar alguna
coincidència entre tots ells, per tal que es produeixi un acord
o com a mínim aquiescència en una política. Per a
aquells que tenen aquesta tasca integradora, és útil comprendre
que aquesta diversitat i els possibles conflictes que en sorgeixin no són
accidents desafortunats que es puguin eliminar amb una ciència natural
o social millorada: són uns trets inherents al caràcter del
sistema complex, com el vessant de la muntanya.
Aquestes dues propietats clau de sistemes
complexos —la incertesa radical i la pluralitat de perspectives legítimes—
ajuden a definir el programa. Demostren per què la política
ambiental no es pot formar al voltant del camí lineal idealitzat
d’acumular dades per després aplicar-hi el coneixement científic.
En realitat, la formació política està immersa en
un subsistema que alhora forma part d’un sistema complex global del qual
el problema ambiental és una altra part.
Ciència postnormal, pont entre els sistemes complexos i la política ambiental
La idea d’una ciència que sigui postnormal comporta una certa paradoxa i potser un aire de misteri. Per normalitat entenem dues coses. Una és la idea d’una ciència d’investigació que consisteix normalment a resoldre enigmes dins d’un paradigma incontestable i indiscutible, aquesta és la teoria de T.S. Kuhn (Kuhn 1962). L’altra és la presumpció que la política ambiental encara és normal, de manera que la rutina dels experts de resoldre problemes proporciona una base adequada de coneixement per a les decisions polítiques. Òbviament, els investigadors i els experts han de realitzar treballs rutinaris sobre problemes a petita escala; la qüestió és com estableixen el marc d’estudi, qui l’estableix i amb quin grau de consciència del procés. En una situació normal, parlant de ciència o política, el procés es realitza en gran part de manera implícita i és acceptat inconscientment per aquells que en volen prendre part. La gran lliçó dels darrers anys és que això ja no és vàlid. És el que es podria anomenar «rebuig de l’esplèndida narrativa postmoderna» o política verda que ens sembla bé però «fora de casa nostra». Siguin quines siguin les causes, no podem continuar assumint la presència d’aquest tipus de normalitat en el procés polític, sobretot en relació amb el medi ambient.
El que ens porta a la ciència postnormal és que en les ciències que depenen dels resultats en relació amb els debats ambientals, normalment els fets són incerts, els valors són discutibles, els interessos són importants i les decisions, urgents. Algú pot dir que aquests aspectes no s’haurien d’englobar sota el paraigües de la ciència, però la resposta en aquest cas podria ser que aquests problemes estan a tot arreu i que quan se’ls aplica la ciència (com ha de ser), les condicions són tot menys normals. La creença que els fets científics objectius han de ser sòlids i que els judicis valoritzadors subjectius han de ser suaus s’ha invertit. Massa sovint hem de prendre decisions polítiques dures quan les aportacions científiques amb què comptem són irremeiablement senzilles.
La diferència entre les antigues i noves condicions es pot veure en les dificultats actuals de l’aproximació econòmica clàssica a la política ambiental. Tradicionalment, l’economia intentava mostrar com els objectius socials es podien assolir millor per mitjà de mecanismes que funcionaven automàticament en un sistema essencialment senzill. La metàfora de la «mà invisible» d’Adam Smith comportava la idea que la interferència de la consciència als treballs del sistema econòmic no faria cap bé, sinó tot el contrari: molt de mal; i aquesta visió s’ha mantingut fins als nostres dies. Ara bé, per assolir la sostenibilitat, els mecanismes automàtics són clarament insuficients. Fins i tot quan s’utilitzen més els mecanismes de fixació de preus que el control per posar en pràctica les polítiques econòmiques, els preus els ha de fixar, de manera conscient, una agència, que es converteix en una mà controladora summament visible. Si els fets externs són incerts i irreversibles, no poden haver-hi preus ecològicament correctes en els mercats actuals (amb estructures de drets de propietat adequades) o en els mercats ficticis (per mitjà d’una valoració de contingents o d’altres tècniques econòmiques). En el millor dels casos un sistema de presa de decisions pot establir els preus ecològicament corregits. Així doncs, entren en joc les hipòtesis, les teories, les visions i els prejudicis dels agents que fixen les polítiques, i a vegades aquests aspectes són força visibles de cara al públic. I el públic també s’adona de les visions contrastades i oposades en el terreny polític, totes plausibles i que no admeten refutació. Ve-t’ho aquí un sistema social i tenint en compte els termes esmentats anteriorment, és realment un sistema complex, reflexivament complex.
El principi de qualitat
En aquests contextos de complexitat, existeix un nou paper per a la ciència natural. Els fets que s’ensenyen en els llibres de text continuen sent necessaris, però ja no són suficients perquè fan referència a una versió estandarditzada del món natural, una visió sovint relacionada amb les condicions artificialment pures i estables d’un experiment de laboratori. El món real, amb la interacció que hi mantenim per obtenir la sostenibilitat, no s’assembla gaire a la situació del laboratori. Aquells que han esdevingut experts acreditats per mitjà d’uns estudis acadèmics tenen un coneixement molt valuós d’aquests problemes pràctics. Però potser també s’hauran de recuperar dels prejudicis adquirits inconscientment del seu ensenyament. Al contrari de la impressió transmesa pels llibres de text, a la pràctica molts problemes tenen més d’una resposta plausible i molts no en tenen cap.
A més a més, en el món artificial de la formació acadèmica, és del tot inconcebible que els problemes es puguin abordar i solucionar d’una manera que no sigui mitjançant els coneixements acreditats dels experts. Generalment, els sistemes de gestió de problemes ambientals que no s’estudien des del punt de vista científic i que no es poden explicar amb principis científics són descartats com a producte de la tradició cega o de la causalitat. I quan persones sense titulació acadèmica intenten participar en els processos d’innovació, d’avaluació o de decisió, els seus esforços són vistos amb menyspreu o desconfiança. Aquestes actituds no sorgeixen de la malvolença; són el resultat inevitable d’una formació científica que pressuposa i adoctrina sobre la presumpció que tots els problemes són senzills i científics i que s’han de resoldre en l’analogia del llibre de text.
Però quan l’analogia del llibre de text falla, la ciència —en el context de la política— ha d’esdevenir ciència postnormal. Quan els fets són incerts, els valors discutibles, els interessos forts i les decisions urgents, el principi orientatiu tradicional de la ciència d’investigació i el principi de consecució de la veritat o, com a mínim, del coneixement objectiu s’han de modificar substancialment. En les condicions postnormals, aquests conceptes poden ser un luxe, fins i tot una irrellevància. En la ciència postnormal el principi orientatiu és molt més fort: el principi de qualitat.
Es podria argumentar que la qualitat sempre ha estat el principi efectiu en la ciència d’investigació pràctica, però en realitat, la filosofia i ideologia dominant de la ciència l’han oblidat sovint. Per a la ciència postnormal, la qualitat és crucial i fa referència més al procés que al producte. Els cercles polítics s’adonen cada cop més que en problemes ambientals complexos on manquen bones solucions i es necessita el suport de tots els interessats, la qualitat del procés de presa de decisions és absolutament crítica perquè la decisió que es prengui obtingui bons resultats. Aquesta nova manera de veure les coses recorre tant a l’aspecte científic de la presa de decisions com a qualsevol altre aspecte.
Ciència amb valors
La ciència postnormal es pot relacionar amb les estratègies complementàries més tradicionals per mitjà d’un diagrama. En aquest diagrama es poden observar dos eixos: «incerteses dels sistemes» i «interessos de la decisió». Quan són poc importants, ens trobem al terreny de la ciència segura i normal, on la competència és completament efectiva. Quan un d’aquests eixos té una importància considerable, l’aplicació de les tècniques rutinàries ja no és suficient; en aquests casos, es necessita habilitat, criteri i, a vegades, valentia. Avui dia això s’anomena assessorament professional, tenint present els exemples del cirurgià o de l’enginyer superior. La societat moderna ha depès dels exèrcits de científics aplicats, que han fet avançar les fronteres del coneixement i de la tècnica; els professionals, per la seva banda, han representat un paper aristocràtic, com a innovadors o com a guardians.
Sempre hi ha hagut problemes que la ciència
no ha pogut resoldre. De fet, la gran fita assolida per la nostra civilització
ha estat domesticar la natura de tantes maneres diferents. Gràcies
a això, per a un nombre sense precedents de persones la vida és
més segura, més útil i més còmoda del
que es podia haver imaginat als primers temps. Però ara ens adonem
que la conquesta de la natura no ha acabat. En enfrontar-nos a la natura
en el seu estat reactiu, trobem incerteses extremes en la nostra comprensió
dels seus sistemes complexos, unes incerteses que no es resoldran pel mer
desenvolupament de les bases de dades o per la potència informàtica.
I tenint en compte que estem tots implicats en la gestió dels recursos
del món natural per al nostre profit personal i social, qualsevol
política de canvi afectarà els nostres interessos. Per això,
en qualsevol estratègia de resolució de problemes, els interessos
de la decisió dels diversos interessats també s’han de tenir
en compte.
Aquest és el motiu pel qual el
diagrama té dues dimensions i això és una innovació
per a les descripcions de ciència, coneguda tradicionalment per
estar exempta de valors. Però en qualsevol problema real de gestió
del medi ambient, les dues dimensions són inseparables. Si les conclusions
no estan del tot determinades pels fets científics, els valors de
l’agent condicionen les interferències (naturalment i legítimament).
Aquesta és una part necessària de la pràctica d’investigació;
totes les proves estadístiques tenen valors incorporats, i això
es veu, per exemple, en l’elecció de límits confidencials
numèrics i la gestió de dades aïllades que exigeixen
uns judicis que a vegades es poden apropar a la ciència postnormal
en la seva complexitat. Si els interessos són molt alts (com quan
una institució és amenaçada seriosament per una política),
llavors una política defensiva exigirà desafiar cada pas
de l’argument científic, tot i que les incerteses dels sistemes
siguin realment poc importants. Aquestes tàctiques són incorrectes
només quan les duen a terme, en secret, científics que es
presenten com a jutges imparcials quan de fet són advocats compromesos
amb una causa. Ara hi ha moltes iniciatives —que augmenten sense parar
en nombre i importància— per incloure cercles més amplis
de gent en la presa de decisions i en la execució dels problemes
ambientals.
Amb la contribució de tots els interessats en casos de ciència postnormal no és que es persegueixi únicament una més àmplia participació democràtica. En aquest cas els problemes són molt diferents dels de la ciència d’investigació, la pràctica professional o el desenvolupament industrial. Cada un d’ells té els seus propis sistemes per assegurar la qualitat dels productes del seu treball, bé siguin els col·legues de l’àmbit, les associacions professionals d’avaluació o el mercat. Per a aquests nous problemes, la qualitat depèn del diàleg obert entre totes les parts afectades. Això s’anomena grup o comunitat de pars o d’iguals (peer community), que no només es compon de persones amb acreditació institucional, sinó de tots aquells amb el desig de participar en la resolució del problema. Fora de context, aquesta proposta pot semblar que implica una dilució de l’autoritat de la ciència i que ens porta al terreny de la política. Però no estem aquí per parlar de les àrees tradicionals d’investigació i del desenvolupament industrial, sinó per parlar d’aquelles àrees on els problemes de qualitat són crucials i els mecanismes tradicionals de garantia de qualitat són clarament inadequats. Com que aquest context de ciència té a veure amb la política, en el fet que s’ampliï l’àmbit de debat fora dels cercles tradicionals —en l’extensió d’aquesta comunitat d’iguals—, es pot veure una certa analogia amb temps passats, quan es van fer concessions en d’altres terrenys; quan es va permetre, per exemple, que els treballadors formessin sindicats i quan les dones van poder votar. En tots aquests casos, hi havia profecies negatives que no es van complir.
Quant a la formació d’una política ambiental en condicions de complexitat, és difícil imaginar una alternativa viable a l’extensió dels membres de les comunitats d’igualst. Ja s’estan creant agrupacions d’aquest tipus, cada cop més, i això passa quan les autoritats no veuen una altra sortida o quan saben que cap política no pot triomfar sense una àmplia base de consens. Entre aquests grups estan els jurats populars, els grups d’atenció, les conferències de consens o qualsevol altre grup amb qualsevol altre dels noms existents. Tant la denominació com la forma i les competències són extremadament variades. Però tots tenen un element important en comú: garanteixen la qualitat de les propostes polítiques, incloent-hi un element científic, basant-se en qualsevol ciència que puguin dominar durant el període de preparació, i tots els seus veredictes tenen un grau de força moral i per tant, d’influència política.
Solucions reals a problemes reals
Juntament amb aquesta funció avaluadora i reguladora de les comunitats d’iguals, està sorgint una altra funció, una funció més profundament involucrada en el procés polític. Especialment a nivell local, s’ha vist, una vegada i una altra, que la gent no només s’ocupa del medi ambient sinó que en la pràctica, troba maneres enginyoses i creatives —parcialment tecnològiques— per a la seva millora. La qualitat no radica únicament en la verificació sinó també en la creació, perquè la gent pot imaginar solucions i reformular problemes amb mètodes que els experts acreditats, amb la millor intenció del món, no troben normals.
Ningú no pot garantir que el restabliment de la qualitat dins de les comunitats d’iguals es realitzarà fàcilment i sense errors. Però en el procés d’extensió per mitjà de l’enfocament de la ciència postnormal, podem observar una via oberta, tant per a la ciència com per als problemes complexos del medi ambient.
La Comissió real sobre contaminació del medi ambient del Regne Unit ha creat recentment una mena de manual per a la pràctica de la ciència postnormal. A l’Agenda 21, sobre l’establiment de normes ambientals, es realitzen unes d’observacions i recomanacions que reflecteixen aquest nou punt de vista.
Així doncs, sobre la incertesa,
es diu (Comissió Reial sobre contaminació ambiental del Regne
Unit 1998. Capítol 9 – Conclusions):
9.49: No s’ha concebut cap mètode
satisfactori de mesurar el risc per al medi natural, ni tan sols cap principi,
i encara menys s’ha definit l’escala de riscos que es podria considerar
tolerable.
Pel que fa als valors, tenim el següent:
9.74: Quan els estàndards
ambientals estan fixats o s’han emès judicis sobre els problemes
mediamientals, les decisions han de comportar la comprensió dels
valors de les persones [...];
Quant a l’extensió de les comunitats
d’iguals:
9.74: (continuació): Les
formes tradicionals de consulta, tot i que han proporcionat punts de vista
útils, no són un mètode adequat d’articular els valors;
I per a la pluralitat de perspectives legítimes:
9.76: Una exploració més
rigorosa i més àmplia dels valors de les persones requereix
una discussió i un debat per permetre que es consideri una varietat
de punts de vista i de perspectives i es desenvolupin valors individuals.
Conclusió
La inadequació de l’enfocament tradicional de la ciència normal s’ha mostrat reveladora en la dramàtica claredat de l’episodi de les vaques boges. Durant anys els investigadors i els assessors acreditats van assegurar al govern britànic que el risc de transmissió infecciosa als humans era quasi inexistent. No van donar importància als interessos implicats en la política oficial, per a la qual l’alarma pública i les despeses del govern eren els aspectes prioritaris. Després es va confirmar l’existència de malalts infectats i durant un breu període de temps el govern va admetre que una epidèmia de malaltia degenerativa era un risc no-quantificable. La situació es va descontrolar i el rebuig dels consumidors no només va amenaçar la carn de vedella britànica sinó segurament tota la indústria càrnica europea. Tenint en compte la situació, es va haver de prendre una difícil decisió sobre el bestiar que s’havia de sacrificar. Però es partia d’una base molt feble: simples estimacions sobre el nombre de caps de bestiar que s’havien de sacrificar per tranquil·litzar els consumidors de carn. Al mateix temps, els detractors independents —als quals se’ls havia tractat amb força duresa— van ser admesos en el debat. Sense desitjar de cap manera unes conseqüències com aquestes, el Ministeri Britànic d’Agricultura, Ramaderia i Pesca va crear una situació d’extrema incertesa, en la qual es desconeixien els interessos de la presa de decisions i es legitimava l’ampliació de la comunitat amb dret a opinar.
L’enfocament de la ciència postnormal no s’ha d’entendre com un atac als experts acreditats sinó més aviat com una ajuda. El món de la ciència normal en el qual van ser formats, té el seu lloc dins d’un estudi científic del medi ambient, però cal que es complementi amb una consciència de la natura postnormal dels problemes amb els quals ens enfrontem. La gestió de sistemes naturals complexos com si fossin mers exercicis científics ens ha portat a l’actual situació, on es combinen triomfs i perills. Estem presenciant l’emergència d’un nou enfocament pel que fa a les estratègies de resolució de problemes. En aquest nou enfocament, la funció de la ciència continua sent fonamental, però s’engloba dins d’un context que té en compte les incerteses dels sistemes naturals i la rellevància dels valors humans.
Bibliografia
• DESCARTES. Discours de
la Methode, Part VI. 1638.
• FUNTOWICZ, S. O.; RAVETZ,
J. R. «Science for the post-normal age», Futures, 25:7(1993),
pàg. 739-755.
• FUNTOWICZ, S. O.; RAVETZ,
J. R. «Problemas ambientales, ciencia post-normal y comunidades de
evaluadores extendidas». A: Ciencia, tecnología y sociedad.
Barcelona: Marta I. González García, José A. López
Cerezo i José Luís Luján (ed.), Ariel, 1997a. Pàg.
151-161.
• FUNTOWICZ, S. O.; RAVETZ,
J. R. «The Poetry of Thermodynamics», Futures, 29:9 (1997b),
pàg. 791-810.
• KUHN, T. S. The Structure
of the Scientific Revolutions, Chicago: University of Chicago Press IL.,
1962.
• UK Royal Commission on
Environmental Pollution. Setting Environmental Standards, informe 21, capítol
9: «Conclusions» [http://www.rcep.org.uk/].
| Fòrum de debat | ||
|
||
