Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Núm. 24 - octubre 1999

L’assegurança del risc ambiental
José Luís de las Heras
Gerent del Consorci de Risc Ambiental

La conservació del medi és un dret de la col·lectivitat i, per tant, genera l’obligació de tots de preservar-lo. Aquesta idea està àmpliament implantada a la societat, fet que condueix directament a la conclusió que la deterioració ambiental genera responsabilitats per a aquella persona que la causa. En aquest sentit, el Ministeri de Medi Ambient treballa en l’elaboració d’una Llei de responsabilitat civil per danys causats per activitats amb incidència ambiental. L’autor analitza aquesta norma des d’un punt de vista assegurador.

La conclusió que la deterioració ambiental genera responsabilitats per aquella persona que la causa: «Qui contamina, paga».

Els legisladors, tant a Espanya com a altres països, tenen la missió d’incorporar l’aplicació pràctica d’aquest principi a normes concretes i en realitzar-ho s’enfronten amb dificultats derivades de l’especial natura del medi ambient com objecte de protecció, i de la gran sensibilitat que avui en dia genera a la societat tot allò relacionat amb el medi ambient.

D'altra banda, atès que tota activitat i en particular tota indústria genera un risc mediambiental, existeix una àmplia coincidència per part dels empresaris i de l’opinió pública sobre el fet que l’assegurança és un instrument que pot garantir que les activitats amb potencial de contaminar aportin a la societat una confiança que compensi el risc que creen.

En ser l’assegurança un mecanisme que es basa en la possibilitat de preveure els riscs mitjançant la seva avaluació, és imprescindible per al seu bon funcionament que les regles de joc, en aquest cas, les normes que regeixen la responsabilitat civil per danys al medi ambient, siguin clares i de conseqüències previsibles, fet que, d'altra banda, constitueix una aspiració comuna dels titulars d’indústries amb potencial d’incidència mediambiental —els que poden ser reclamats—  i els interessats en la conservació i si escau, restauració del medi ambient, és a dir, de tota la societat.
En aquest article intentarem reflectir el punt de vista de l’assegurança, amb un enfocament pràctic i constructiu dels problemes i possibles solucions relacionats amb la responsabilitat civil per danys al medi ambient i el seu assegurament.

Conceptes bàsics sobre responsabilitats

Com a punt de partida per als comentaris posteriors, és interessant recordar els següents principis:

La responsabilitat és la càrrega que neix per a la persona que infringeix una obligació; pot consistir en:
a) Una sanció, imposada per l’Autoritat competent, amb el fi que el responsable no torni a infringir la Llei; la sanció pot ser:
• Penal. S’imposa per infringir la llei penal, és a dir, per cometre un delicte o una falta. Només la poden dictaminar els tribunals penals.
• Administrativa. S’imposa per l’incompliment d’altres lleis o reglaments que comporten sancions administratives (multes, suspensió d’activitat, etc.).
b) Una indemnització o obligació de reparar, que serà exigida per la persona o entitat que resulti perjudicada o danyada.

És interessant remarcar que la responsabilitat penal o l’administrativa s’imposen normalment per l'incompliment mateix i que no tenen com a finalitat rescabalar el dany, encara que la sanció sigui econòmica (multes), mentre que la responsabilitat civil es responsabilitza del dany o perjudici causat, independentment que s’hagi infringit o no una norma.

Per a més claredat, el camp d’actuació de cada tipus de responsabilitat en aquest esquema es pot resumir gràficament en la taula 1.

En conseqüència, es poden donar les situacions que es representen en la taula 2.
 
Quan existeix responsabilitat civil?
S’imposa una tendència cada vegada més generalitzada, sobretot en l’àmbit de les responsabilitats empresarials, a aplicar criteris objectius, és a dir, s’entendrà que una empresa és responsable civil d’un dany causat quan es donin les següents circumstàncies:
• S’ha causat un dany o perjudici a un tercer.
• El dany és injust, és a dir, l’empresa no té dret a causar-lo.
• Existeix una relació de causa-efecte entre aquest dany i un fet atribuïble a l’empresa considerada.

Per tal d’evitar incórrer en responsabilitat civil no n’hi ha prou de complir amb la normativa que regeix l’activitat; s’ha d’evitar en la mesura que sigui possible situacions de risc, per lleu que sigui, extremant la prevenció, perquè el professional o empresari que provoca un dany acostuma a ser declarat responsable.
 
La regulació de les responsabilitats ambientals
 
Responsabilitat administrativa i penal
A la legislació espanyola, estatal i autonòmica, és molt abundant establir obligacions i responsabilitats administratives dirigides a la protecció del medi ambient; en totes elles s’imposen deures de prevenció, organització, informació o limitacions de les activitats contaminants i les corresponents sancions en cas d’incompliment.

D'altra banda, les últimes revisions del Codi penal incorporen disposicions concretes per als anomenats delictes ecològics; es descriu una sèrie de comportaments delictius i s’estableixen les corresponents penes per aquests comportaments.

Responsabilitat civil
Podem definir-la com la càrrega que neix per a la persona que ha causat un dany a una altra, consistent en la reparació dels danys i perjudicis originats. Els danys es poden causar sense infringir una norma concreta o com a conseqüència d’un comportament il·legal i, per aquest motiu, tant a les lleis administratives com al Codi penal s’estableix que si l’infractor ha causat un dany amb el seu comportament estarà subjecte, a més de la sanció corresponent, a responsabilitat civil, és a dir, a l’obligació de reparar el dany causat.

No obstant això, l'esmentada responsabilitat civil no té una regulació específica per als danys al medi ambient i queda subjecta a les normes generals del Codi civil i, si escau, a les normes de responsabilitat Civil per delicte incorporades al Codi penal.

És necessària una regulació específica de responsabilitat civil per danys al medi?

Si s’ha de jutjar per l’activitat normativa que en aquests darrers anys estan duent a terme els legisladors de diversos països europeus i de la pròpia Unió Europea, la resposta és afirmativa.
D'altra banda, tots ells estan d’acord en el fet que aquest instrument legal és molt útil; en una comunicació dirigida a la Comissió Europea, amb motiu de la presentació del projecte de l’anomenat Llibre Blanc  el gener de 1997, la comissària de Medi Ambient presentava els següents arguments a favor de la responsabilitat civil com a mecanisme de protecció del medi ambient:

• Permet implantar eficaçment el principi «qui contamina, paga».
• Impulsa el compliment de la legislació mediambiental.
• Estimula l’autocontrol dels agents econòmics, cosa que redunda en una millor gestió mediambiental i previsió dels danys.

De la mateixa manera, la comissària defèn que aquest règim sigui harmonitzat en l’àmbit de la UE perquè:

• Actualment existeixen prou diferències entre els règims nacionals de responsabilitat civil mediambiental per crear distorsions en la competència.
• Un règim harmonitzat pot ajudar a reduir aquestes diferències i per tant les consegüents distorsions.

De quina manera la legislació actual a Espanya és insuficient per resoldre amb eficàcia els problemes que planteja el dany al medi ambient com a objecte de responsabilitat civil?

Requisits per tal que es pugui exigir amb èxit la responsabilitat civil al dret comú
a) Producció d’un dany o perjudici, que ha de ser quantificable o estimable per algun mitjà.
b) Atribució del dany a una actuació —o falta d’actuació—  d’un subjecte responsable (legitimació passiva); aquesta actuació, segons el Codi civil, haurà de ser negligent.
c) Dret de la persona que reclama (legitimació activa).
d) Reclamar dintre del termini  establert.
e) Capacitat del responsable per reparar el dany (solvència).

Per aplicar aquests requisits al camp del medi ambient, ens trobem amb els següents inconvenients:

a) Gran part dels danys mediambientals no poden ser valorats econòmicament ja que no són reemplaçables ni  objecte d’apropiació.
b) Sovint, la deterioració ambiental és el resultat del cúmul d’actuacions d’una pluralitat de subjectes, per la qual cosa l’atribució individual de responsabilitats és problemàtica. L’obligació del reclamant de demostrar que la persona que ha causat la contaminació ho ha fet per negligència és un altre obstacle sovint insuperable.
c) El medi ambient no és propietat de ningú, encara que les conseqüències de la seva deterioració les poden patir persones o entitats concretes, en la seva salut o en el seu patrimoni. Per tant, podem parlar d’un dany primari o directe (la contaminació de l’aigua del riu) i d’un dany indirecte o conseqüencial (la pèrdua de la collita que es regava amb aigua ara contaminada). El dret dels perjudicats a reclamar es limita als danys a les seves persones o als béns dels quals en són titulars, per la qual cosa la restauració dels béns que no tenen propietari (res nullius) no podria ser exigida per ningú.
d) El termini per a l’exercici de les accions per responsabilitat civil extracontractual (termini de prescripció) és, al dret espanyol, d’un any a comptar des que el perjudicat va tenir coneixement del dany i va poder reclamar ; tenint present la lenta evolució que a vegades tenen les conseqüències dels danys mediambientals, sembla que aquest termini pot resultar excessivament curt.
e) A vegades la reparació de certs elements naturals no és tècnicament possible; i sovint tampoc ho és reemplaçar-los per altres d’equivalents.

D'altra banda, pel que fa a aquells danys que encara no han estat descoberts, el termini de prescripció no comença a transcórrer, per la qual cosa el causant d’un dany encara latent, podria continuar sent responsable per un termini indeterminat, ja que no existeix cap termini regulat per a la caducitat de la seva responsabilitat.

Per tant, sembla justificat l’esforç dels legisladors per trobar fórmules específiques en aquesta àrea. Com és sabut, a Espanya, el Ministeri de Medi Ambient està treballant des de fa més de dos anys en un projecte de norma denominada Llei de responsabilitat civil per danys causats per activitats amb incidència mediambiental. A continuació, analitzarem des d’un punt de vista assegurador, de quina manera i amb quin grau d’èxit aquest avantprojecte resol les mancances de la legislació comuna i quins problemes suscitarà previsiblement la seva aplicació, intercalant a més alguns suggeriments en aquells aspectes que considerem millorables .
En aquests comentaris no es fan consideracions d’oportunitat política o econòmica, ens limitem a valorar la norma pel que fa a les solucions que ofereix als problemes abans esmentats i a la previsible eficàcia i seguretat del seu funcionament.

El projecte de llei

Com ja s’ha dit, la llei de responsabilitat civil per activitats amb incidència ambiental es pot considerar necessària i positiva en la mesura que es dirigeixi a omplir llacunes existents en l’aplicabilitat de les actuals normes d’aquesta matèria.

A grans trets, els canvis substancials que introdueix, en relació amb lleis anteriors, són els següents:
1. Imposa la responsabilitat expressa per la deterioració del medi ambient i la consegüent obligació de restaurar-lo, encara que els elements naturals danyats no siguin propietat de titulars concrets (art. 132 c i d ).
2. La responsabilitat és objectiva, (art. 3.1), és a dir, el perjudicat no necessita demostrar que el comportament del causant del dany ha sigut negligent.
3. El contaminant pot ser declarat responsable del dany, fins i tot, quan la contaminació emesa (fums, abocaments, etc.) està per sota dels màxims autoritzats per l’Administració. (art. 4.3).
4. Quan siguin vàries persones les que han contribuït a un mateix dany, la responsabilitat serà solidària. (art. 3.2).
5. Les associacions per a la protecció del medi ambient i les administracions públiques estan legitimades per exigir la restauració del medi danyat (art. 5.2 b).
6. Les activitats subjectes a la regulació estan obligades a oferir garanties de rescabalament per exercir les activitats regulades. (art. 14).

Els nous elements esmentats incideixen sobre cadascun dels inconvenients que s’han assenyalat a l’apartat anterior i creen possibilitats de reclamació que fins ara no estaven expressament regulades i que fan referència als conceptes sobre els quals es pot reclamar, les persones que poden reclamar i les condicions per realitzar la reclamació.

Malgrat això i tenint en compte les enormes repercussions econòmiques que poden ocasionar les reclamacions basades en aquesta llei, és desitjable que la seva redacció sigui clara i els seus mecanismes eficaços i equitatius a l’hora d’atribuir responsabilitats o sinó corre el perill de constituir una font de conflictes que gravaran inútilment la gestió de moltes activitats econòmiques, sense redundar en una millor protecció de l’entorn.

L’experiència d’altres països, les dues terceres parts dels recursos financers dels quals destinats originalment a la restauració del medi ambient s’han consumit en litigis i peritatges, hauria de servir d’estímul per fer un especial esforç de creativitat per regular aquesta matèria.
Els comentaris que es formulen a continuació, en relació amb cadascun dels punts assenyalats, tenen com a única finalitat contribuir a aquest sentit.

Responsabilitat per la deterioració del medi
El dany necessari perquè es produeixi la responsabilitat regulada en aquesta llei es divideix en dos conceptes diferents: el dany i la deterioració del medi ambient; per tal que el primer quedi comprès en l’àmbit de la llei, ha d’haver-se produït «... a través d’un element del medi ambient, actuant aquest com a transmissor dels efectes de l’acció nociva».

Per tant es pot dir que el concepte de medi ambient és la pedra clau d’aquesta llei, per ser la que delimita el seu àmbit d’actuació, evitant que envaeixi àrees ja contemplades per altres, o suficientment regulades o no adequades als plantejaments que regeixen aquí.

Indirectament, la llei defineix medi ambient (art. 1.2 c) sumant una sèrie de conceptes, quan defineix deterioració del medi ambient com «tota degradació del medi ambient que sigui ocasionada per una modificació de les condicions físiques, químiques o biològiques sobre la fauna, la flora, la geografia física, el sòl, l’aire, l’aigua, el paisatge, el patrimoni historicoartístic i l’estructura i el funcionament dels ecosistemes presents o relacionats amb l’àrea afectada».
Malgrat no existir conceptualment res que objectar a aquesta definició, hem de ser conscients del gran nombre d’activitats humanes (particulars, industrials o d’altre tipus) que provoquen exactament aquests efectes, de manera més o menys acusada, efectes que estan previstos i consentits i que reben l’autorització de les administracions competents. Per exemple, pensem en la incidència sobre el medi ambient que té una autopista o la que es pot produir en la construcció d’una planta industrial, la mateixa probablement que, en la seva fase de funcionament estarà sotmesa a aquesta Llei.

Per tant resulta necessari distingir els casos de deterioració del medi ambient que generaran responsabilitat civil d’aquells que la societat encara assumeix com a inevitables o que considera que són compensats per altres factors de benestar per a la implantació dels quals es causa l'esmentada deterioració. Per aquest motiu considerem necessari descriure amb major precisió els diferents danys o deterioracions que generarien responsabilitat d'acord amb aquesta llei.

D'altra banda, alguns conceptes que s'esmenten a la definició com elements integrants del medi ambient, a la pràctica, no tenen possibilitat de ser inclosos com a objecte directe d’actuació per al rescabalament pel dany causat; aquests són el paisatge i l’estructura i funcionament dels ecosistemes presents o relacionats amb l’àrea afectada. Restaurar el paisatge o els ecosistemes passa necessàriament, de ser això possible, per reposar al seu estat anterior la flora, el sòl, l’aigua o el patrimoni historicoartístic que els componien fins al moment de la seva destrucció o deterioració.

A continuació, es proposa una definició en substitució dels apartats b i c de l’article 1r, proposta que concorda amb les diferents solucions per a la reparació, que es comentaran al següent apartat.

A l'efecte d’aquesta Llei es distingeixen dues classes de danys:
a) Deterioració dels elements naturals: destrucció o pèrdua de qualitat o d’utilitat causats al sòl, l’aigua o l’aire.
b) Danys que siguin conseqüència de la deterioració definida a l’apartat a. Es divideixen en tres tipus:
b.1) Dany personal: Lesió corporal, malaltia, mort, patiment físic, psíquic o moral, causats a persones físiques.
b.2) Dany material: Destrucció, desgast, ruptura o pèrdua de valor o d’utilitat de coses i lesió, malaltia o mort causats a animals que pertanyin a persones.
b.3) Danys a la flora o la fauna: Lesió, deterioració, malaltia o mort d’animals o plantes que no pertanyin a persones, així com la deterioració o destrucció dels seus hàbitats o de les condicions necessàries per a la seva reproducció.
Perjudici: la pèrdua econòmica, consistent en despeses sobrevingudes o en ingressos no obtinguts.

Aquestes observacions estan directament relacionades amb el contingut de l’article 1 apartat d del Projecte, en el qual es regula la reparació en espècie. En aquest apartat s’estableixen tres tipus d’accions alternatives, sent la segona i la tercera supletòries respectivament de l’anterior:
a) Reposició dels béns al seu estat anterior.
b) Si no és possible, establiment de mesures compensatòries equivalents.
c) Si tampoc no és possible, indemnització econòmica que «en el cas de deterioració del medi ambient, es destinarà a la realització d’actuacions ambientals de compensació i millora del medi deteriorat».

Observacions sobre aquest sistema
En el cas de danys (danys personals o patrimonials) o perjudicis, dels regulats a l’apartat b, que no poden ser reparats (mort o seqüeles físiques, per exemple), donar prioritat a les mesures compensatòries sobre la indemnització trenca amb la pràctica actual i complica innecessàriament la resolució de conflictes. Referent a això i per als danys personals, seria molt aconsellable la referència a les quanties d’indemnització que es fixen en l’anomenat barem per a accidents de circulació.

En el cas de deterioració del medi ambient, ens trobem amb la dificultat de valorar els béns, que en no poder ser restaurats, no són propietat de ningú i estan fora del mercat; independentment dels diversos sistemes de valoració assajats al món, s’ha de reconèixer que les decisions preses al respecte tenen un component molt subjectiu i gens consensuat i són una important font d’inseguretat jurídica.

En aquest sentit, exigir, com a solució b, mesures compensatòries equivalents manté la incertesa i la inseguretat.

D'altra banda, considerem que l’alternativa c és una marrada per arribar novament al mateix lloc, és a dir, la «realització d’actuacions ambientals de compensació i millora del medi deteriorat»., amb la qual cosa el problema continua sense ser resolt.

Proposta

En regular les obligacions de restauració, hem de pensar que hi ha alteracions com la de la capa d’ozó, el canvi climàtic, l’erosió progressiva del sòl, per a les quals no existeixen tècniques desenvolupades de restauració o valoració econòmica i que no s’ajusten bé a un sistema de responsabilitat civil.

S’ha de reconèixer que aquest instrument legal, tot i ser molt eficaç, no pot contenir tots els aspectes de la restauració del dany al medi ambient, i que ha de ser complementat per actuacions de l’Administració que encaixen millor en àmbits de dret públic. Les obligacions de rescabalament per a l’aplicació individual del principi «qui contamina, paga» haurien de limitar-se a aquells aspectes en els quals és possible avaluar objectivament el dany o portar a terme les accions de restauració. A continuació, s’ofereix una proposta alternativa que, en substitució de l’apartat 2.d serviria per delimitar les obligacions del responsable d’acord amb aquesta llei:

El responsable estarà obligat a la reparació dels béns danyats i a la indemnització d’aquells que no puguin ser reparats i pels perjudicis causats i concretament a: La reparació a càrrec seu o l’abonament als tercers que estiguin legitimats per reclamar o als seus drethavents, de les indemnitzacions a les quals donés lloc la responsabilitat civil pels danys, deterioració i perjudicis causats segons les següents normes:

a) En el cas de deterioració dels elements naturals fer front al cost de la seva neteja o de la seva retirada i substitució, en la mesura del possible, pel procediment més viable en termes de relació cost-eficàcia, fins a tornar-los a l’estat en què es trobaven abans del dany. En cas de no ser possible la seva restauració, indemnitzarà per la pèrdua de la utilitat econòmica o de valor de mercat dels esmentats béns.
b) En el cas de danys causats a conseqüència de la deterioració dels elements naturals estarà subjecte respectivament a les següents obligacions:
b.1) Pels danys personals, indemnització pel cost del tractament per a la cura de les lesions i/o la que correspongui per mort o lesions que no es puguin curar i per períodes d’incapacitat i altres conceptes conforme als barems establerts al Sistema per a la valoració de danys i perjudicis causats a persones en accidents de circulació, inclòs a la Llei d’ús i circulació de vehicles motororitzats.
b.2) Pels danys materials, el cost de reposició i/o el tractament per a la cura dels animals ferits i el cost de reparació o reposició de les coses danyades.
b.3) Pels danys a la flora o la fauna, el cost de cura o reposició d’espècies i el restabliment de les condicions necessàries per a la seva vida i reproducció en la mesura del possible pel procediment més viable en termes de relació cost-eficàcia fins tornar-les a l’estat en què es trobaven abans del dany. Si no és possible, total o parcialment, la cura, la reposició o la reparació de les plantes o animals danyats o de les seves condicions de vida, s’indemnitzarà per la pèrdua de la utilitat econòmica o de valor de mercat dels esmentats béns.
c) En el cas de perjudicis, indemnitzarà aquells que quedin justificats.

Pel que fa a la valoració d’elements naturals, a efectes d’indemnització quan no és possible la restauració transcorregut un any, quedaria molt justificat emprendre treballs de valoració i de baremització que aportin fórmules objectives, encara que siguin parcials, per a algunes àrees per a les quals avui en dia no existeixen criteris.

1. Responsabilitat objectiva, (art. 3.1), és a dir, el perjudicat no necessita demostrar que el comportament del causant del dany ha estat negligent.
A la pràctica els criteris de responsabilitat civil objectiva estan àmpliament implantats per als danys causats arrel d’activitats perilloses o en àmbits d’actuació professionals o empresarials, per la qual cosa sembla lògic aplicar-ho a allò que regula aquesta llei i per tant, no és necessària cap objecció.

2. Responsabilitat solidària quan siguin vàries persones les que han contribuït a un mateix dany (art. 3.2.). Aquest sistema facilita la reclamació al perjudicat, fet que es pot considerar positiu, però que no afavoreix el principi de «qui contamina, paga». L’experiència ensenya que l’aplicació estricta de la solidaritat té com a conseqüència que qui finalment paga la contaminació no és qui més ha contribuït al dany ni qui major risc genera de tornar a contaminar, sinó qui compta amb major solvència i cobertura dels seus riscs, encara que hagi provocat una contaminació menor i la relació d’aquesta amb el dany causat sigui menys evident.

D'altra banda, seria desitjable trobar una fórmula per evitar que recaigui exclusivament sobre els industrials la responsabilitat pels anomenats riscs de desenvolupament, és a dir, el risc que, per l’evolució tècnica o social, es descobreixin al cap d’un temps efectes negatius de les actuacions, que, quan s’estaven duent a terme, es consideraven beneficioses o, com a mínim, innòcues. L’Administració pública ha estat eximida recentment d’aquesta responsabilitat , per la qual cosa les activitats de titularitat pública podrien causar danys d’aquest tipus sense generar responsabilitat per als seus titulars, mentre que les privades sí la generarien.

3. El contaminant pot ser declarat responsable del dany fins i tot quan la contaminació emesa (fums, abocaments, etc.) està per sota dels màxims autoritzats per l’Administració, (art. 4.3). La major part de les indústries (i dels particulars i activitats no industrials) necessiten produir una mica de contaminació en la seva activitat. Les administracions públiques autoritzen aquesta quota de contaminació, que estableixen segons les seves estimacions sobre les possibilitats de dilució dels mitjans (els rius, l’atmosfera); a canvi de l’autorització, l’Administració cobra a les indústries autoritzades un cànon, que s’ha d’utilitzar per posar mitjans per tal que la contaminació autoritzada no provoqui danys. Els empresaris ni tenen competència ni cap possibilitat de control per avaluar els riscs d'aquesta contaminació cumulativa.

No sembla equitatiu que la responsabilitat pels possibles danys que es causin amb aquesta contaminació autoritzada per l’Administració, assumible segons les seves estimacions, s’exigeixi als que ja han pagat el seu cànon; sembla més adequat que sigui l'Administració qui afronti la responsabilitat per les conseqüències dels seus errors en calcular la capacitat del medi ambient de diluir la càrrega contaminant sense deterioració.

4. Dret d’associacions interessades en la protecció de l’entorn a exigir la restauració del medi danyat (art. 5.2 b). És lògic que, sent la conservació del medi ambient interès de tota la societat, els seus representats, ja siguin administracions públiques o entitats no governamentals, desitgin estar facultats per emprendre accions per a la defensa d’aquest patrimoni comú.

Malgrat això, no es pot ignorar que qualsevol activitat de les regulades està exposada al fet que persones o entitats amb interessos contraris a aquesta activitat puguin utilitzar l’acció de responsabilitat civil temeràriament; en cas de demostrar-se aquesta temeritat, hi hauran de respondre de la manera més escaient. Per tant, seria convenient establir requisits adequats per tal que l’entitat col·lectiva reclamant demostri el seu interès en l’objecte de la reclamació, així com un mecanisme d’exigència de responsabilitat i de garanties financeres similar al que s’estableix per als potencials responsables dels danys mediambientals.

Consideri’s per exemple la resposta social que té, amb major o menor fonament, qualsevol instal·lació de tractament de residus, ara per ara necessària, per part dels veïns de la zona i les possibilitats que aquesta llei posa a les seves mans per influir en la seva viabilitat futura.

5. Obligació d’oferir garanties de rescabalament per exercir activitats regulades (art. 14). A l’hora de regular les garanties obligatòries cal tenir present que les cobertures d’una assegurança no poden, per la seva natura, abraçar totes les responsabilitats regulades a la llei.
Al següent apartat s’expliquen les aportacions que l’assegurança pot realitzar com a mecanisme de prevenció i de garantia, així com les limitacions del seu àmbit d’actuació, i es donen una sèrie de recomanacions per a la major eficàcia d’un sistema d’assegurances obligatòries relacionades amb el risc mediambiental.

L’assegurança de responsabilitat civil ambiental

Les persones o entitats exposades al risc de responsabilitat civil tenen l’aspiració lògica de protegir-se contra les conseqüències econòmiques d’aquest risc; al mateix temps, les autoritats competents en matèria de protecció del medi ambient procuren que els subjecte amb potencial per causar-li danys, comptin amb suficient suport financer per fer front a les seves eventuals responsabilitats. Per garantir aquest suport es recorre a l’obligatorietat de contractar determinades garanties financeres, entre les quals es troba l’assegurança de responsabilitat civil.

L’assegurança té un paper rellevant quan es tracta de buscar protecció o garantia de el compliment efectiu de l’obligació d’indemnitzar per danys al medi ambient; se li reconeix un triple efecte:

• Compleix  una funció de redistribució de riscs que afavoreix el desenvolupament de l’economia, en la mesura que facilita una previsibilitat i periodificació de determinats costos subjectes a factors aleatoris.
• Pels mètodes de càlcul de primes i condicions en les quals es basa la seva activitat, afavoreix l’equitat distributiva d’aquests costos, atribuint-los als diferents assegurats en proporció a la magnitud del risc creat per cadascú.
• Por últim, contribueix notablement a fomentar la prevenció de l’industrial exposat al risc, ja que el seu control i reducció repercuteixen directament en una major probabilitat d’acceptació del risc i, si escau, millors condicions de cobertura i reducció de les primes. Això concorda amb la finalitat de la norma que, establint mecanismes més eficaços per exigir responsabilitats, conté implícita una finalitat dissuasiva, promovent una major diligència dels individus o entitats exposats a causar un dany.

Per tant els asseguradors estan obligats a col·laborar amb les autoritats per ajustar en la mesura del possible l’àmbit de cobertura a les responsabilitats establertes, si bé existeixen àrees de responsabilitat que no poden ser cobertes per l’assegurança, per la natura d’aquest contracte, o per limitacions tècniques.

El legislador hauria de tenir en compte aquests aspectes, per evitar promulgar disposicions d’assegurament obligatori que, pel seu caràcter imprecís o excessivament ampli, generen inseguretat o impossibilitat de compliment per manca d’oferta al mercat d’assegurances.

Limitacions de la cobertura de l’assegurança

Limitacions temporals. Com l’assegurança és un contracte de caràcter temporal per a fets futurs, s’ha de deixar fora de la cobertura:
• Contaminacions que ja s’han causat en contractar l’assegurança.
• Danys amb períodes de latència molt prolongats des que s’anul·la la pòlissa.
En aquest sentit, l’aplicació de la norma a accions o omissions anteriors, que contempla la disposició transitòria única de l’Avantprojecte, genera inseguretat i una important llacuna per al camp d’aplicació de la cobertura de l’assegurança.

Limitacions per la manera de produir-se el sinistre. Pel caràcter aleatori del contracte de l’assegurança, en queden fora:
• Fets intencionats de l’empresari (propietari o director).
• Fets habituals o que es produeixin pel simple funcionament normal de l’activitat.
• La responsabilitat que s’atribueixi automàticament a una indústria per la seva participació en la contaminació, independentment del volum d’abocaments i del seu perill.
• Contaminació per nivells tolerables o tolerats legal o reglamentàriament.

Limitacions en l’abast de la cobertura. Responsabilitats per danys o pèrdua de béns que no siguin susceptibles de valoració amb paràmetres objectius, encara que sí es podran assegurar la seva reparació o reposició en la mesura que sigui possible i tècnicament viable.

Prohibició d’assegurar sancions. Els danys esmentats es rescabalaran en moltes ocasions en forma de sanció exemplificant i de no-compensació pel cost concret del bé danyat, que no acostuma a ser avaluable de manera objectiva. Per tant, tenen una natura comuna amb les multes i sancions, que són personals i no transferibles a l’assegurança . Així mateix qualsevol altra responsabilitat que pugui ser exigida i, a la vegada determinada per l’Administració, i no en un procediment civil, planteja problemes per a la seva cobertura, per ser un fonament bàsic de l’assegurança de responsabilitat civil mantenir la possibilitat de defensa de l’assegurat en condicions d’igualtat processal amb el reclamant.

Avaluació i selecció de riscs. D'altra banda, és evident que existeixen indústries que no es troben en condicions mediambientals adequades. Teòricament, aquestes no haurien de rebre cap autorització per funcionar, però com que l’autoritat en aquesta matèria recau sobre les administracions autonòmiques, les exigències ambientals per a la concessió de llicència poden no coincidir entre elles i, al seu torn, poden ser diferents dels criteris d’acceptabilitat de riscs dels asseguradors, els quals porten a terme sistemàticament una anàlisi prèvia de la indústria que cal assegurar. Donat el cas, pot ocórrer (ha ocorregut a vegades) que una indústria amb autorització provisional concedida per l’Administració, no pugui obtenir l’assegurança per no ser acceptable per l’assegurador.

Aquest problema només es pot resoldre mitjançant un treball previ d’harmonització de criteris d’acceptabilitat, per part d’asseguradors, administracions i altres usuaris, com entitats financeres, etc.

Referències:

1. El Llibre Blanc sobre la responsabilitat mediambiental és un document sobre el qual està treballant la Comissió Europea, amb caràcter de recomanació als governs dels estats membres, amb el qual es pretenen establir les bases de les legislacions nacionals en aquesta matèria. Aquest document recull les conclusions extretes a conseqüència del debat suscitat al seu dia per l’anomenat Llibre Verd de la Comissió sobre la restauració del dany ambiental, de maig de 1993, i que al seu torn, era fruit de deliberacions de la Comissió que van ser iniciades oficialment l’any 1989, amb l’objectiu de promulgar una Directiva. Això ens dóna una idea de la dificultat que està trobant la Unió Europea per harmonitzar la regulació del dany mediambiental
2. A excepció de l’establert per a la responsabilitat civil per danys causats per productes defectuosos (3 anys), que no tractarem en aquest article.
3. Excepte per a la responsabilitat del fabricant per danys causats per productes defectuosos (10 anys).
4. El text que es comenta és el distribuït pel Ministeri amb data 29 de març de 1999.
5. Sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a persones en accidents de circulació, que va ser incorporat com annex de la Llei d’ús i circulació de vehicles motoritzats, per la Llei 30/1995, de 8 de novembre, d’ordenació i supervisió d’assegurances privades, en la seva disposició addicional vuitena; aquest barem s’ha utilitzat molt sovint per valorar econòmicament els danys personals en altres àmbits aliens al de la circulació de vehicles i que té com avantatge que proporciona seguretat i uniformitat a les pautes de valoració.
6. La Llei 4/1999, de modificació de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic d’administracions públiques i del procediment administratiu comú, en el seu article 141, estableix que «No seran indemnitzables els danys derivats de fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de la seva producció ».
7. Vegeu també l’article 9 del Projecte, sobre l’establiment de mesures preventives, en el qual es faculta al reclamant per exigir, fins i tot,  la paralització i la clausura temporal total o parcial de l’activitat.
8. La natura confusa, entre sanció i obligació civil es reflecteix en diverses disposicions de dret administratiu, en las quals s’imposa a l’infractor l’obligació de restaurar el medi contaminat, contemplant com a referències per al càlcul del valor dels elements que no puguin restaurar-se, l’estalvi o benefici obtinguts per l’infractor; vegeu per exemple l’article 57 del Decret 833/88, de residus perillosos.
 
 

Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya DL: B-44071-91 ISSN:  1130-4022