 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 28 - desembre 2000 | ||
 |
|||
| Els
límits de la societat de consum
Daniel Wagman Periodista i escriptor. Coautor del llibre Vivir mejor con menos. Comencem amb una doble conclusió. La primera i fonamental és que el repte del futur de la societat humana consisteix a aconseguir una radical reducció en el nostre consum i en els seus impactes. La segona, però no menys important, és que ens resulta quasi impossible imaginar com aconseguir-ho. És més, les diferents iniciatives que plantegen alternatives al consum són menyspreades; més encara, ridiculitzades: hippies integristes que tornen al camp, el downshifting dels yuppies benestants dels EUA, tendes verdes que són testimonials, o, fins i tot, fraudulentes, consumidors responsables que paguen preus de luxe pel seu cafè... I, al final, sempre el mateix epítet: és utòpic plantejar una alternativa a la nostra societat de consum. Tanmateix, la cerca d'utopies és una de les més importants fonts d'avenç de la societat humana. A part del fet que, en aquest cas, la proposta no és utòpica, sinó una qüestió de sentit comú. En realitat, és utòpic pensar que la nostra societat de consum actual pot existir molt més temps; la insostenibilitat és manifesta i, tot i que no s'entreveu una alternativa clara i global a la situació actual, és imperatiu plantejar-nos-en la cerca. Les limitacions de la nostra desenfrenada cursa cap a l'abundància material es manifesten amb tota claredat en tres grans eixos: la crisi ecològica, la crisi Nord-Sud, i la crisi social i personal que provoca aquest mode de vida, que dóna lloc a un creixent desequilibri en la majoria dels individus. Comencem per la primera qüestió. La crisi del medi ambient es manifesta en dos vessants: d'una banda, s'ha de considerar l'espoliació dels recursos naturals, i de l'altra, la producció de quantitats cada vegada més grans de residus i contaminació, en gran manera no assimilables per la naturalesa. Per terra, mar i aire, estem acabant amb els recursos no renovables, reduint la biomassa, provocant la desaparició de 50.000 espècies de fauna cada any, reduint de manera molt perillosa la biodiversitat, enverinant les aigües... contribuint, en definitiva, a la desertificació, l'escalfament global, a la desaparició de l'ozó, al canvi climàtic... Es miri com es miri, totes aquestes qüestions constitueixen un greu problema, però potser el principal perill és que qualsevol d'elles pot donar lloc a un col·lapse general dels biosistemes, atesa la complexa i profunda interrelació que els uneix. No és
difícil veure que la principal causa de l'espoliació i de
la contaminació de la Terra és el nostre desmesurat consum
de recursos, amb la consegüent producció de residus. Una economia
que demana contínuament nous mercats sembla incompatible amb l'equilibri
natural, ja que la forma més fàcil d'ampliar mercats és
potenciar l'usar i llençar, i crear la necessitat d'acumular cada
vegada més productes, viatjar cada vegada més lluny i més
ràpid... En definitiva, consumir cada dia més que l'anterior.
Si no aconseguim una reducció radical del consum, aviat veurem esgotar-se
importants recursos naturals. I això, si abans no ens ofeguem en
el verí que amb tanta insistència produïm
Un exemple: per cobrir la seva demanda d'aliments, els holandesos necessiten un territori quatre vegades més gran que el que ocupa el seu país. Òbviament, els holandesos mengen bé a costa de moltes persones que viuen al tercer món i les terres de les quals produeixen aliments destinats a l'exportació. El mateix passa amb l'energia -un ciutadà nord-americà consumeix més energia en un dia que un etíop en un any- o amb qualsevol altre recurs natural. Però el més terrible és que aquest abisme, lluny de reduir-se està augmentant. Si el 1960 la diferència d'ingressos que hi havia entre el 20 % de la població més rica del món i el 20 % més pobre era de 30 a 1, aquesta relació ha passat a ser de 60 a 1. D'altra banda, tot i que fos possible aconseguir que tots els habitants de la Terra participessin en el gran festí del consum, hauríem de ser conscients que aquesta nova situació només aconseguiria accelerar el procés de destrucció de la naturalesa abans esmentat. El repartiment injust dels recursos de la Terra és totalment rebutjable, no tan sols des d'un punt de vista ètic (un valor bastant poc considerat avui dia, a causa de la seva difícil comercialització), sinó també per una qüestió de mer sentit comú. El desequilibri i la desigualtat estan provocant conflictes cada vegada més virulents, i encara que vulguem construir una Europa fortalesa o que els nord-americans vigilin dia i nit la seva frontera amb Mèxic, les guerres se'ns aniran apropant. És clar que també hi ha veus que plantegen la necessitat d'una reducció dràstica de la població mundial («Hem d'eliminar 350.000 persones per dia per salvar del perill la nostra espècie», va sentenciar Jacques Yves Cousteau). Però en aquest cas el més lògic seria "eliminar " el 20 % més ric, ja que, com hem vist, som els que produïm més impacte sobre la Terra. El tercer argument pel qual considerem utòpic pensar que això va «vent en popa» té certa ironia: com estem comprovant, la major part dels principals beneficiaris d'aquest model de consum no hem aconseguit les més altes cotes de la felicitat, ans tot el contrari. Per tractar
d'entendre aquesta contradicció haurem de plantejar-nos què
és allò realment important per a nosaltres. Menjar, allotjament,
roba... és obvi que determinats béns tangibles ens resulten
imprescindibles. Però a banda d'aquests, una part fonamental de
les nostres necessitats tenen molt a veure amb les emocions i els sentiments:
estimar i ser estimat, els sentiments de pertinença, participar
i sentir-se respectat, el desenvolupament de la creativitat, apreciar la
bellesa, gaudir del sexe, l'amistat, la seguretat, el riure i la diversió...
Hi ha moltes coses que necessitem i que no tenen res a veure amb els diners,
la possessió i el consum, sinó amb les relacions personals.
La publicitat reflecteix clarament aquesta dinàmica: els anuncis ens porten a creure que un cotxe és capaç de reconciliar dos amants barallats, que una llauna de favada ens farà sentir la calor que enyorem de ca l'àvia o que una marca de cervesa ens permet lligar amb la noia més guapa. Es presenten els objectes com a símbols, atorgant-los poders quasi màgics per satisfer les nostres necessitats de relació amb els altres. La satisfacció que poden proporcionar-nos aquests succedanis és més que qüestionable. I no és que simplement sobren, sinó que destorben. En aquests moments s'han convertit en un important obstacle a l'hora de relacionar-nos. «Les necessitats humanes fonamentals són finites, poques i classificables. Són les mateixes a totes les cultures i a tots els períodes històrics. El que canvia, a través del temps i de les cultures, és la manera o els mitjans utilitzats per a la satisfacció d'aquestes necessitats.» Són paraules de l'economista Manfred Max-Neef, segons el qual hem confós necessitat amb «satisfactors», i en el nostre moment històric identifiquem aquest satisfactors quasi exclusivament amb productes que s'aconsegueixen al mercat. L'actual model de producció i consum està canviant radicalment la cara del món i destruint estructures humanes que són bàsiques a l'hora de poder relacionar-nos. Per exemple, els espais urbans es planifiquen en funció del cotxe, els centres comercials ens estan privant d'espais públics... i cada dia és més difícil trobar a les ciutats espais que afavoreixin la convivència. La infelicitat que genera la societat de consum és manifesta i està donant lloc a fenòmens cada vegada més destructius (i autodestructius). Veiem com augmenten la soledat i la insolidaritat, els desequilibris mentals, les addiccions diverses, l'hostilitat, la violència i els comportaments antisocials, al mateix temps que l'ètica i els valors desapareixen. L'únic que queda és el culte a l'èxit individual, normalment mesurat amb paràmetres de riquesa econòmica. Vist això, potser no sigui tan utòpic plantejar-se la cerca d'alternatives. Tot i que és ben cert que resulta molt difícil. El nostre model de consum no solament és una manifestació (o resultat) més de la nostra economia, el nostre sistema polític o la nostra cultura; en realitat, s'està convertint en el factor determinant que modela l'economia, la política i la cultura, i, fins i tot, la configuració física del nostre entorn. Les estructures de poder econòmic dominants -i en conseqüència les mediàtiques i les polítiques- basen la seva supervivència en aquest model de consum i creixement i utilitzen tots els seus mitjans per convèncer-nos de la seva bondat o per aixafar a qui intenta trencar la dinàmica que ens imposen. I com que som producte del nostre temps, hem interioritzat fins a tal punt els valors (o, millor dit, la seva manca), desigs i patrons de la nostra moderna societat de consum, que se'ns fa difícil imaginar una altra manera de produir, intercanviar i consumir, així com de relacionar-nos i de sentir-nos. Per això, potser el més important sigui introduir canvis en la nostra manera de relacionar-nos amb les coses, amb els diners, amb nosaltres mateixos i amb els altres. Uns canvis que ens permetin sentir alguna cosa nova, que ens ajudin a imaginar com podria ser el proper pas. Per descomptat, algunes qüestions en relació amb les possibles alternatives estan bastant clares: el primer que hem d'intentar és reduir el nostre consum i la monetarització que afecta les nostres vides. Aquesta opció és vital des del punt de vista mediambiental, i també pot contribuir en part a reduir l'enorme desigualtat Nord-Sud. No pretenem dir que la simple reducció dels nostres nivells de consum ens portarà la felicitat, no. Però sí que pot servir-nos de provocació, d'aprenentatge, i ajudar-nos a ser una mica més conscients d'allò que és important a la vida. D'altra banda, pot ser molt valuós potenciar experiències que ens ajudin a descobrir que la millor manera de satisfer les necessitats personals és col·lectivament, a través de la mútua dependència i ajuda. Cooperatives de consum, grups de propietat i serveis compartits, associacions de permuta, oci basat en la participació i activitat, no com a espectadors passius... totes aquestes propostes poden contribuir a trencar la dinàmica infernal de la societat de consum, al mateix temps que ens ajudaran a construir les nostres relacions personals, font de les satisfaccions més grans a la vida. Donar la volta a aquesta dinàmica requereix voluntat i acció individual, però no és l'únic. És positiu que la gent decideixi prescindir del cotxe, però és imprescindible que, al mateix temps, ens organitzem per arrancar l'espai públic de les arpes d'aquesta màquina que domina cada vegada més el nostre territori amb l'ajuda incondicional dels governs i dels poders econòmics. També necessitem posar en marxa accions col·lectives que serveixin de contrapès a l'estructura de les nostres ciutats, al llenguatge tan interessat i unidimensional dels mitjans culturals, als valors que tots i totes, en un grau o un altre, hem assimilat. L'alternativa és difícil, potser impossible, però, per descomptat, és imprescindible. Alguns criteris per ajudar a plantejar la reducció del consum Per començar, potser el primer sigui aprofundir en la convicció que és necessari i desitjable aprendre a «viure millor amb menys». I no tan sols perquè el nostre model actual és insostenible, sinó perquè la cerca en si mateixa pot ser una experiència alliberadora. Si la problemàtica del consum es reduís al fet que estem anant cap a greus crisis mediambientals i creixents i immorals desigualtats socials, però en canvi estem construint una impressionant qualitat de vida per a una minoria de privilegiats, seria segurament impossible buscar una via de canvi que no fos la proposada pel senyor Cousteau a l'anterior citació. És difícil que iniciem un profund canvi social basat únicament en la por a un futur col·lapse dels cicles naturals (tot i que és bo tenir por), o en la sensació de culpa per la misèria que el nostre consum provoca a milions de persones (tot i que és bo ser conscients de la nostra responsabilitat i de les conseqüències de les nostres accions). Però si reconeixem que la cerca d'alternatives pot ser una font de millora creixent de la qualitat de les nostres vides -i de les nostres relacions amb les altres persones-, el canvi es converteix en un procés positiu de creació, no d'abnegació i renúncia. I la satisfacció no vindrà solament perquè algun dia llunyà puguem viure en una societat més humana, sinó per participar en la cerca d'alternatives. Un altre criteri necessari per posar en pràctica el plantejament de viure millor amb menys és conèixer en profunditat què consumim i com ho fem. Ser més conscients sobre què es produeix, com es produeix i amb quins recursos, com es distribueix i s'utilitza, i què es fa amb les coses quan ja no ens són útils, no tan sols ens ajuda a plantejar-nos alternatives en concret, sinó que té un valor alliberador en si mateix. Un dels trets
peculiars de la societat actual és l'extrema divisió que
existeix entre les nostres vides com a productors i com a consumidors,
i un dels seus efectes és la sensació que som cada vegada
més independents del treball d'altres persones (i de la naturalesa)
a l'hora de satisfer les nostres necessitats materials. Irònicament,
tanmateix, mai en la història de la humanitat hem tingut com a individus
tanta dependència de tantes altres persones. Aquesta falsa sensació
d'independència o autosuficiència és un important
factor negatiu a l'hora de considerar els altres i les nostres relacions
amb ells. I, al mateix temps, com a consumidors tenim la sensació
de ser subjectes passius d'un procés sobre el qual no tenim cap
control, tret del fet de poder escollir entre la marca X o la marca Y.
Per això, ser conscients de les implicacions del nostre consum,
i assumir-ne conseqüentment la responsabilitat, pot resultar-nos molt
positiu.
Un segon nivell d'anàlisi del nostre consum ens pot obrir enormes camps d'actuació a l'hora de reduir-lo. Quins impactes suposa el nostre consum sobre el medi ambient, sobre la desigualtat, sobre la societat i l'espai? Quines alternatives de satisfacció de les nostres necessitats que impliquin un menor impacte poden existir? Quan parlem de consum, tendim a fixar-nos en el producte o l'article en si, i no considerem tots els recursos, energies, residus i processos utilitzats per produir i distribuir-lo. Tanmateix, amb un mateix article les diferències poden ser abismals. Només cal comparar el consum d'una maduixa cultivada al nostre propi hort i el de la maduixa importada d'Àfrica del Sud, per exemple. La primera requereix aigua de pluja, potser una mica d'adob fabricat amb les nostres restes de menjar i una mica de treball. En el segon cas, es consumeixen adobs químics, herbicides i pesticides, energia per a hivernacles, per a maquinària pesada, per moure l'aigua de reg... I després més energia per a les cambres frigorífiques, transport en camió i avió, matèries primeres per a envasos i embalatges... I molt possiblement el treball manual que requereix estigui remunerat amb sous quasi d'esclavitud. En els dos casos sembla que hem consumit el mateix bé: una maduixa. Tanmateix, en el segon hem consumit una quantitat important d'energia i de matèries primeres, i hem produït diferents residus. No són quantitats menors: actualment, la ramaderia industrial gasta una energia equivalent a sis litres de gasolina i milers de litres d'aigua per produir un quilo de carn de porc. I segons un estudi realitzat als EUA, el 99 % dels materials originals utilitzats en la producció o incorporats als articles fabricats en aquest país, acaben sent residus sis setmanes després de la seva adquisició. No obstant això, hi ha formes de producció, tecnologies apropiades, tipus de productes, processos, xarxes de distribució i tipus d'ús que impliquen tremendes reduccions en el consum de recursos i els seus impactes. No és gens senzill conèixer quins impactes suposa la producció dels diferents béns que se'ns ofereixen, per la qual cosa cada vegada adquireix més rellevància determinar el cicle de vida d'allò que consumim, fet que inclou iniciatives que obliguen els fabricants a facilitar informació transparent al respecte. També és cert que tot producte té diferents impactes, per la qual cosa, a vegades, comparar-los és com barrejar peres i pomes: és millor un sabó biodegradable que s'ha transportat en un envàs de plàstic 2.000 quilòmetres, o un sabó més nociu però fabricat localment i presentat en un envàs de reciclatge senzill? L'important és assumir la responsabilitat d'escollir i intentar sempre cercar alternatives que redueixin l'impacte. En aquest sentit, podem utilitzar alguns criteris que ens ajudin a guiar el nostre consum, tot i que no disposem d'una informació detallada. Alguns serien:
Està molt estesa la idea que un model de consum alternatiu suposa gastar més diners i, en conseqüència, és una mena de luxe que només es pot permetre la gent benestant. Tot i que és cert que alguns productes de menys impacte són més cars (com productes de neteja menys agressius o aliments de l'agricultura ecològica), en general les alternatives són molt més econòmiques: el transport públic enfront del cotxe particular, la reducció del consum de carn, els electrodomèstics de baix consum que permeten estalviar diners a la llarga, comprar a granel... La idea que
les alternatives de consum de baix impacte resulten cares es basa en un
altre mite important i interessat: l'eficàcia de la producció
a gran escala, intensiva en capital i en despesa energètica, i organitzada
en xarxes mundials d'intercanvi. Els aparents avantatges d'aquest tipus
de producció es deuen, bàsicament, no a la seva eficiència,
sinó als diversos avantatges fiscals i subvencions directes i indirectes
que reben les empreses, al seu accés més gran al finançament,
a banda de no haver d'incloure en els costos els indirectes que genera
la seva activitat. Però és que, a més, la producció
a gran escala suposa una creixent monopolització dels canals de
publicitat i comunicació que afavoreix la imatge dels seus productes
(als EUA, el 75 % de la publicitat a la televisió correspon a les
100 empreses anunciadores més grans).
L'economia d'escala té gran importància a l'hora d'augmentar l'eficàcia i redueix certs impactes i costos. L'alt costd'alguns productes de baix impacte es deu als seus deficients canals de comercialització. Tanmateix, economies d'escala de dimensions relativament petites podrien augmentar moltíssim la seva competitivitat enfront dels productes i processos de les megaempreses transnacionals, però amb molt menys impacte. Fem una última consideració en relació amb el cost dels productes de menys impacte. Molts dels béns i articles del mercat global que ens ofereixen a preus molt baixos es basen en una explotació ferotge: treballadors, molts d'ells nens, amb jornades de 16 hores al dia en condicions infrahumanes i per uns pocs dòlars. Per això, sembla important prendre la decisió de pagar més per allò que consumim si implica que aquells que ho produeixen poden viure més dignament. Les xarxes de comerç just es basen en aquest principi i cada vegada ofereixen més productes amb un baix contingut en sang. Un altre criteri important a l'hora de reduir l'impacte del nostre consum és utilitzar el treball o la iniciativa pròpia en comptes de comprar productes o serveis. Per exemple, construir un moble en lloc de comprar-lo, o preparar el menjar amb productes frescs en comptes de congelats o precuinats. És impressionant fer un recompte del nombre de motors de diversos tipus que tenim a les nostres cases i al nostre entorn, que substitueixen l'esforç físic amb energia elèctrica. A part que molts suposen un estalvi de temps o una comoditat més que dubtosos, la utilització del nostre treball satisfà una important necessitat d'activitat física (és irònic veure com gastem diners i temps en gimnasos, al mateix temps que gastem diners en aparells per estalviar-nos esforços a casa) i permet també desenvolupar la nostra capacitat d'autosuficiència, un criteri rellevant a l'hora de plantejar-nos una vida més equilibrada. Finalment, hem de parlar de tot un conjunt d'iniciatives que permeten reduir el nostre consum i els seus impactes, emmarcades dins de la cooperació i col·laboració amb altres persones a l'hora de satisfer les nostres necessitats. Aquestes serien, entre d'altres: les xarxes de préstec i per compartir béns i serveis, els grups d'intercanvi i permuta, i l'adquisició col·lectiva o les cooperatives de consum. Aquest últim apartat és de gran interès, ja que, a part d'ajudar a reduir el nostre consum i els seus impactes, té un enorme valor afegit ja que ens introdueix en dinàmiques en les quals podem aprendre molt sobre la nostra relació amb els altres: com construir relacions de mútua dependència i confiança; com compartir les propietats, possessions i responsabilitats; com aprendre que les nostres necessitats no les satisfan els objectes o els diners, sinó les persones. Anteriorment hem analitzat com cada vegada hi ha més deficiències a l'hora de satisfer moltes de les nostres necessitats bàsiques intangibles. Les iniciatives de reducció del consum que es basen en una major cooperació amb altres persones poden aportar moltes satisfaccions a les necessitats de participació, exercir la creativitat, ser respectat, l'amistat…. D'altra banda, una de les grans limitacions a l'hora de plantejar com viure millor amb menys és la internalització de valors, símbols i hàbits de la societat de consum, un procés que afecta fins i tot els no-consumistes més conscients. Descobrir i potenciar altres valors, hàbits i símbols és un objectiu bàsic i només es pot fer com a part d'un procés col·lectiu de mútua provocació, discussió i acció. Al mateix temps, les iniciatives de cooperació ens permeten fer front millor a una de les grans tasques del moviment per a la reducció del consum: actuar sobre les institucions l'existència de les quals depèn d'un constant i creixent malbaratament de recursos. La iniciativa individual per reduir el consum i els seus impactes és fonamental, però no suficient. Es pot decidir no utilitzar el cotxe, però al mateix temps és necessari lluitar per reduir el poder de la indústria automobilística i petroliera, que en aquest moment domina de manera desmesurada qualsevol decisió política sobre el transport a la nostra societat i determina l'ordenació física del nostre entorn. Aquesta influència sobre l'entorn no tan sols és negativa en termes de contaminació i agressió mediambiental, per a la qualitat de vida de les nostres societats, per a l'ambient i la sociabilitat de les ciutats, sinó que també genera un entorn que fa encara més necessari dependre del cotxe per tenir mobilitat. El seu poder s'estén també als mitjans de comunicació, que ha permès i fomentat una mitologia sobre el cotxe com a símbol d'estatus profundament arrelat. Desenvolupar un contrapès a l'enorme poder econòmic, cultural, polític i mediàtic de les megaempreses que dominen cada vegada més l'economia, la política i la cultura (les 500 empreses més grans del món controlen més del 25 % de l'economia mundial) és una part fonamental per aconseguir l'objectiu d'una societat sostenible (i democràtica). Això requereix una acció col·lectiva, per la qual cosa l'experiència de les organitzacions de cooperació que es desenvolupen per reduir el consum és una bona base per fer front a aquest repte. L'acció política és important també en una altra esfera, ja que hi ha molts tipus de consum no individuals, com són les despeses, inversions i consum que realitzen l'Estat i altres institucions de la societat. Aquest és el cas de les carreteres, el sistema sanitari i educatiu, etc., en els quals participem com a usuaris. És important que s'introdueixin criteris de reducció de consum a totes aquestes àrees i en alguns casos, com en el de la despesa militar, és legítim plantejar més que una radical reducció en el seu consum d'energia, espai i matèries primeres. Plantejar alternatives
a la nostra societat de consum actual requerirà, per tant, voluntat,
decisió i canvis individuals, acció col·lectiva en
el terreny polític i posar en marxa iniciatives de producció,
distribució i ús de béns de servei que es guiïn
per criteris molt diferents dels actuals. L'objectiu final podria ser lluitar
per una alternativa radicalment diferent a l'actual; tanmateix, l'inici
no ha de suposar una ruptura radical individual. És fonamental veure
aquest repte com un procés d'aprenentatge, de construcció
i de creativitat, que en si mateix pot suposar una font de satisfaccions.
L'important és començar. o
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
