 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 28 - desembre 2000 | ||
 |
|||
|
Consum socialment responsable Eduard Cantos Membre de l'organització SETEM. Coordinador de la Campanya Roba Neta. Esperonada per les vertiginoses transformacions tecnològiques, en l'actualitat la globalització galopa -segons alguns, desbocada- per un nou escenari internacional, i desencadena profunds canvis socials. En el camí, uns guanyen, d'altres perden i d'altres, simplement, en queden al marge. Un ampli sector de la població assenyala les empreses multinacionals com les indiscutibles vencedores de la globalització. Es percep que tenen un immens poder econòmic que els atorga, de vegades, un poder polític indubtable, capaç de representar una amenaça per als governs, especialment quan aquests pertanyen a països amb economies febles. I qui són els perdedors, els exclosos dels suposats beneficis de la globalització? Doncs no són altres que les dones que treballen per un sou míser, cosint en «fàbriques de la suor» en les zones franques de països remots, els immigrants que treballen en tallers clandestins molt a prop de nosaltres. Els més empobrits, en definitiva, al sud i al nord del planeta. Seattle, Davos, Praga: els moviments socials «declaren la guerra» a les multinacionals En el transcurs del darrer any, les cimeres governamentals dels organismes multilaterals de caràcter comercial, com l'Organització Mundial del Comerç (OMC), i financer, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), així com les reunions dels països i els homes més poderosos i influents del planeta, com el grup dels set països més rics (G7) o el Fòrum de Davos, han estat secundades per sengles cimeres alternatives, promogudes per sindicats, grups de defensa del medi ambient, organitzacions no governamentals de desenvolupament (ONGD) o moviments de Comerç Just que reivindiquen un comerç Nord-Sud més equitatiu (els anomenats fair traders). Els moviments socials han presentat les seves protestes a les portes de les cimeres oficials, manifestant-se de manera massiva -i cal subratllar, no violenta, per regla general, malgrat la imatge que alguns mitjans de comunicació hagin volgut donar-, i expressant les seves propostes davant un model de desenvolupament que accentua les desigualtats entre rics i pobres, a tot el món. Les reivindicacions expressades a Seattle, Praga o Davos eren diverses i, en alguns casos, potser fins i tot contradictòries entre si. Però totes tenien un denominador comú: el descontentament amb l'evolució del comerç i les finances mundials. La negació d'un sistema que posa l'economia per sobre de les persones, del medi ambient o del dret a la informació del consumidor. Així mateix, totes les veus comparteixen l'opinió que, al llarg dels últims anys, el sistema comercial i financer havia reforçat la posició dels països més rics i les empreses multinacionals en la seva croada per l'obertura dels mercats i la desregulació. Tot això, en detriment de les polítiques nacionals de desenvolupament dels països més pobres. Les ONGD, la missió de les quals és alleujar la pobresa i defensar els interessos dels països pobres i les seves poblacions, se senten obligades a posicionar-se. No fer-ho significaria no voler afrontar les causes del subdesenvolupament -o, si es prefereix, del desenvolupament desigual- i conformar-se a ser els «apagafocs» dels efectes negatius de la globalització. La responsabilitat social de les empreses En aquest procés -globalitzador i globalitzant- els governs nacionals veuen minvar la seva grandària i les seves competències, mentre les grans empreses multinacionals, en canvi, s'hipertrofien. Com a exemple n'hi ha prou amb una dada: la facturació de les quatre empreses més grans del món (General Motors, Ford, Exxon i Royal Dutch/Shell) és actualment més gran que el PIB de tot Àfrica. Així, les companyies transnacionals freqüentment, amb constants fusions, planten cara i entren en contradicció amb les lleis nacionals i internacionals del lliure mercat i la lliure competència. Enfront d'aquest gradual acoquinament del sector públic, a favor del privat, la societat civil apareix com el tercer gran actor en joc. Per això, no hauria d'estranyar el fet que la societat comenci a esperar de les empreses, ja no solament que generin beneficis o creïn llocs de treball, sinó que, a més, se'ls demani que demostrin el seu compromís amb certs valors socials. Se'ls exigeix, en definitiva, que siguin empreses ciutadanes, amb un comportament ètic que contribueixi a construir una societat millor. És així com sorgeix el concepte de responsabilitat social corporativa. Una responsabilitat que té diferents capes per sobre del core business (què fer, per a qui, amb qui i com). Aquestes tenen relació amb la seva política de recursos humans (condicions laborals, igualtat d'oportunitats, formació...); amb la seva producció (respecte al medi ambient i d'altres); amb la seva relació comercial (relació amb altres organitzacions responsables socialment, per exemple, amb subcontractes al Tercer Món que respecten els drets fonamentals dels treballadors); o amb la seva comunicació (sobretot en aquells aspectes relatius a la transparència). A més, el concepte de responsabilitat social té altres implicacions importants amb relació a qui rendir comptes. Així, mentre tradicionalment s'entenia que l'empresa es devia principalment als seus accionistes (enfocament share-holders), ara s'entendrà que l'empresa respon a un nombre major de públics, a banda dels accionistes. És a dir, a clients, proveïdors, treballadors, organitzacions locals, mitjans de comunicació, etc. (enfocament stake-holders, o d'involucrats). En la recent enquesta The Millennium Poll on Corporate Social Responsibility, realitzada a petició de The Prince of Wales Business Leaders Forum i The Conference Board a uns 25.000 ciutadans de 23 països dels cinc continents, més de la meitat dels entrevistats va declarar seguir amb atenció el comportament social de les empreses. En aquest sentit, aquests van manifestar que tenen en compte aspectes com la transparència, la honestedat (comportaments no corruptes), el tracte equitatiu als seus treballadors, el respecte a les mesures de seguretat i higiene, així com a les de protecció del medi ambient i el no-ús de mà d'obra infantil en els processos de producció. En aquest sentit, l'esmentat informe va concloure que una mitjana del 40 % dels entrevistats a tot el món (la proporció va variar considerablement, tanmateix, segons es tractés de països més o menys desenvolupats econòmicament) s'havia plantejat castigar una empresa al llarg del darrer any, per creure que no tenia un comportament responsable. Un de cada cinc consumidors va declarar haver parlat en el darrer any amb amics i familiars sobre el comportament de determinades empreses i aquest mateix percentatge va evitar comprar un producte o va parlar malament d'una companyia en considerar que el seu comportament no era honest. Enfront d'aquest canvi de tendència per part dels -acomodats- consumidors dels països rics, en la qual es van -ens anem-conscienciant de les conseqüències socials i ecològiques del nostre consum, les empreses productores i distribuïdores de béns de consum van essent cada vegada més sensibles a les demandes d'aquests nous consumidors responsables, en un mercat basat en una publicitat que renova constantment la identificació del consumidor amb els seus productes. Sembla, doncs, que es va consolidant una tendència en la qual la responsabilitat social esdevé un aspecte ineludible per a la bona imatge de la companyia davant dels consumidors i, probablement, per al seu èxit empresarial. En un altre estudi recent de The Prince of Wales Business Leaders Forum, anomenat «El segle responsable», un 71 % dels 100 líders d'opinió entrevistats a Alemanya, França i el Regne Unit, defineix la responsabilitat social corporativa com «una forma de lideratge més enllà del curt termini». Codis de conducta: ètica o cosmètica? Al llarg dels últims anys, han estat freqüents les evidències que han revelat les pràctiques reprovables en matèria social i mediambiental d'algunes multinacionals. A tall d'exemple, podem esmentar l'acusació a Royal Dutch/Shell de confabulació amb el govern nigerià en la repressió de la població ogoni i l'execució d'un dels seus líders; l'enverinament, el 1986, de 100 treballadors d'una planta de bananes a Costa Rica per la ingestió del pesticida aldicarb de la multinacional francesa Rhone Poulenc; o el descobriment, al començament dels noranta, del fet que una part de la producció dels jeans de Levi Strauss era confeccionada per presoners xinesos. Enfront de tals fets, es va posar en dubte el comportament i, en conseqüència, la imatge d'aquestes empreses. Així, els consumidors comencen a desconfiar d'uns imperis empresarials que incrementen periòdicament, i de manera substancial, els seus beneficis. Quan es fan públics escàndols com els esmentats més amunt, les empreses reaccionen i, sovint, adopten mesures per al canvi. Una d'aquestes és, habitualment, l'assumpció de codis voluntaris de bona conducta per mostrar el seu respecte pels drets de les persones i del medi ambient. En el sector de la confecció, les empreses nord-americanes van ser les primeres a adoptar aquests codis de conducta. Des del 1991, any en el qual Levi Strauss va adoptar per primera vegada una sèrie de directrius internes per vigilar i millorar les pràctiques laborals entre els seus proveïdors del món sencer, el nombre d'empreses que van adoptar aquests codis va augmentar considerablement. El 1995, el 5 % d'aquestes tenia un codi, entre les quals cal incloure les més conegudes internacionalment. Importants marques i cadenes europees de distribució de peces de vestir també han adoptat recentment aquest tipus de mesures. Al llarg dels darrers anys, una empresa líder, com la multinacional de roba esportiva Nike, ha vist com li plovien les campanyes de protesta als Estats Units i Europa, a mesura que s'anaven acumulant les evidències que el seu codi de conducta, no només no es complia plenament, sinó que ni tan sols el coneixien els treballadors de moltes de les seves empreses subcontractades a països del Tercer Món. Per això, empreses com ara Nike s'estan veient obligades a afrontar la qüestió clau: el control extern i independent dels seus codis. I és aquí on, avui dia, rau el cavall de batalla dels fair traders: d'una banda, no cessar de desemmascarar aquelles operacions que, buides de contingut, siguin simples estratègies de rentat d'imatge. D'altra banda, exigir que els codis de conducta siguin sotmesos a controls eficaços i transparents que puguin ser verificats per organismes qualificats i independents. Control extern dels codis: un aspecte clau Són múltiples les iniciatives que s'estan desenvolupant en els últims anys per dotar de credibilitat els codis de conducta. Aquestes, a més, s'estan impulsant des de diferents àmbits: des del sector empresarial mateix, des de les ONG i, en menor mesura, des d'organismes governamentals o intergovernamentals. Certes empreses estan tenint un paper molt actiu en aquest sentit, mitjançant la impulsió d'una sèrie de mesures a diferents nivells. Vegem-ho. La primera mesura seria la supervisió del codi de conducta per part d'un òrgan de la mateixa empresa. Aquest seria el cas de l'empresa de distribució de roba C&A, que va crear, a aquest efecte, dins del seu grup, el SOCAM (sigles en anglès de Servei de Compliment i Auditoria de Proveïdors). Un segon nivell seria la contractació d'una consultoria externa, com ha fet Nike, que ha sol·licitat els serveis de consultories com Ernst & Young o PricewaterhouseCooper. Un tercer nivell seria que auditors acreditats per un organisme extern en duguessin a terme la supervisió. Aquest seria el cas del CEPAA (Council on Economic Priorities Accreditation Agency), el qual ha establert les normes SA8000 (SA de Social Accountability o transparència social), un conjunt d'estàndards de caràcter social que hauran d'auditar empreses certificades a aquest efecte pel CEPAA. L'esmentat conjunt d'iniciatives de supervisió externa, tot i que pot ser considerat com un bon indici, encara és, segons el parer de moltes ONGD, incomplet i insuficient. Així, el primer mecanisme està mancat d'independència, ja que pertany orgànicament al grup empresarial. En el segon i tercer cas, s'objecta que a les grans firmes auditores els manca experiència en la realització d'auditories socials. Auditories en què cal detectar problemàtiques com els impediments a la llibertat d'associació i de negociació col·lectiva o violacions de les lleis sobre salaris i hores extraordinàries. Sovint, les fonts d'informació dels auditors són els gerents o capatassos i, quan es recorre als treballadors, no se solen donar les condicions necessàries per preservar la confidencialitat dels seus testimonis. Per tant, les inspeccions solen ser superficials i es realitzen a l'esquena dels actors socials locals implicats (sindicats, organitzacions de drets humans, etc.). En definitiva, les xarxes d'organitzacions de consumidors i de defensa dels drets humans i mediambientals veuen amb una barreja de desconfiança i esperança els últims passos de les grans multinacionals, encaminats a dotar de major fiabilitat els seus codis de conducta. Encara hi ha nombrosos dubtes plantejats pel que fa als mecanismes de supervisió externa i cal esbrinar si aquests facilitaran no solament una major informació i transparència en relació amb els aspectes socials i mediambientals de producció, sinó també, i hom no ho ha d'oblidar, si milloraran les condicions, en matèria laboral, mediambiental i en aspectes de seguretat i higiene, en els centres de producció dels països del sud del planeta i de l'est d'Europa. Les empreses espanyoles encara no han pujat al tren El concepte de responsabilitat social corporativa encara no ha arrelat a les empreses del nostre país, a pesar que un 29 % dels ciutadans espanyols opinen, segons l'enquesta de The Millennium Poll on Corporate Social Responsibility abans esmentada, que el paper de les grans companyies en la societat és el d'«afavorir uns millors estàndards ètics i contribuir a la construcció d'una societat millor», enfront del 22 % que entén, d'una manera més convencional, que la funció de les empreses consisteix a «generar beneficis, pagar impostos, crear llocs de treball i complir amb la legislació». Es constata, doncs, en contrast amb les empreses del centre d'Europa i dels Estats Units, que les multinacionals de capital espanyol estan molt endarrerides quant a les seves polítiques de responsabilitat social, les quals no estan ni clarament definides ni formalitzades a mode de codi de conducta o similar. Així, no hi ha informació pública (en les seves memòries anuals, fullets informatius o publicitaris, etc.) pel que fa al cas. Semblaria que no creuen que la responsabilitat social sigui un tema rellevant dins de la seva política corporativa i, probablement, estimen que no és un tema que preocupi suficientment els seus clients. Sovint, els empresaris del nostre país confonen les polítiques de responsabilitat social amb les estratègies de màrqueting social o simplement amb el fet de, puntualment, col·laborar econòmicament amb alguna organització sense ànim de lucre. En molts països del món econòmicament desenvolupat, i Espanya estaria entre ells, s'han anat teixint xarxes socials que agrupen diversos col·lectius de caràcter social preocupats per l'evolució del comerç internacional. Aquests han anat reflexionant sobre el paper que els pertoca, com a ciutadans i com a consumidors, en el nou context social internacional. Com a consumidors, creuen que es pot exercir pressió sobre aquelles empreses que no actuen d'una manera ètica. A continuació, veurem amb detall una campanya de sensibilització i denúncia -la Campanya Roba Neta- com a exemple del tipus d'aliances que es poden establir per actuar sobre un sector concret: el de la confecció tèxtil. Un treball conjunt en el qual estan implicats tant els consumidors dels països -rics- que comprem roba, com els productors d'aquesta mateixa roba a països pobres. Campanya Roba Neta (I): netejar la roba d'injustícies Avui dia, un treballador de la indústria de la confecció (o seria més correcte parlar de treballadora, ja que s'estima que més del 80 % de la mà d'obra del sector és femenina) arreu del món es troba immers o immersa en un sector amb una gran precarietat laboral. Amb freqüència, especialment en els països del Tercer Món, hi ha repressió sindical, explotació laboral infantil, forta discriminació de la dona o salaris irrisoris. En aquest context, la Campanya Roba Neta lluita per millorar les condicions laborals en la indústria de la confecció i de la roba esportiva. La Campanya Roba Neta es va iniciar als Països Baixos l'any 1990. En aquells temps, les marques no tenien en compte les condicions de treball en les quals es manufacturaven les peces de vestir que venien. Però s'ha recorregut un llarg camí des d'aleshores. En l'actualitat hi ha campanyes Roba Neta a deu països de l'Europa occidental. Ara és més difícil trobar comerciants que eludeixin aquesta responsabilitat. Els membres de les campanyes estan en contacte de manera regular amb organitzacions de diversos països, inclosos aquells on es fabriquen les peces de vestir i, així, treballen conjuntament com a xarxa per atraure l'atenció sobre les qüestions dels drets dels treballadors i les treballadores en la indústria de la confecció. Les campanyes Roba Neta són, a cada país, coalicions d'organitzacions de caràcter social divers. A Espanya, la campanya compta amb la participació de 60 organitzacions de desenvolupament, socials, sindicals i de consumidors, i està coordinada per la ONGD SETEM. Campanya Roba Neta (II): pressionar les empreses Puix que la demanda principal de la Campanya Roba Neta és que els productors i distribuïdors atenguin la seva responsabilitat d'assegurar que la roba s'elabori en condicions decents, és important veure què entén aquesta campanya per unes bones condicions de treball. Aquestes estan recollides principalment en les convencions bàsiques de l'Organització Internacional del Treball (OIT) i són: llibertat d'associació, dret de negociació col·lectiva, no a la discriminació, no als treballs forçats o esclavitud, edat mínima de 15 anys per treballar, mesures sanitàries i de seguretat, setmana laboral d'un màxim de 48 hores i 12 hores extraordinàries voluntàries màximes i dret a un salari digne. La Campanya Roba Neta va desenvolupar un codi europeu, anomenat Codi de les pràctiques laborals per a la indústria de la indumentària, inclosa la roba esportiva, on els principis esmentats més amunt estan desenvolupats de manera detallada. La Campanya Roba Neta sol·licita que les empreses productores adoptin els estàndards assenyalats en el codi de pràctiques de treball, que compleixin aquests estàndards i que creïn un sistema per fer un seguiment continu del compliment d'aquests. També demana que les empreses accedeixin a un sistema de verificació externa que asseguri que la roba que venen està feta en condicions laborals apropiades. Campanya Roba Neta (III): mobilització per un consum més responsable Per damunt de tot, la Campanya Roba Neta és una campanya de consumidors. La seva força ve del poder del consumidor. Una forma de mobilitzar-los és mitjançant l'enviament de targetes postals a les empreses preguntant com són les condicions de treball. En la gran majoria dels països europeus, amb aquestes targetes s'han involucrat més de 100.000 consumidors. Amb aquestes cartes protesta, no s'incita al boicot ni es demana que deixi de produir-se a països del Tercer Món, sinó que es pretén pressionar perquè les empreses productores i distribuïdores emprin la seva influència per millorar les condicions laborals i assumeixin la seva responsabilitat en matèria social. Campanya Roba Neta (IV): construcció de solidaritat La Campanya Roba Neta treballa per desenvolupar vincles amb organitzacions en els països on s'elabora la roba (sud-est Asiàtic, Amèrica Central i països de l'Est d'Europa, principalment). Això es duu a terme per mitjà de programes d'intercanvi. Per exemple, el 1997 es va iniciar un projecte d'investigació i un programa d'intercanvi amb ONG i sindicats a l'Europa de l'Est (Bulgària, Polònia i Romania). Les activitats solidàries també prenen la forma de seminaris internacionals. Per exemple, el Taller Internacional d'Observació Independent de Codis de Conducta, desenvolupat a Bèlgica el maig del 1998, on els participants, principalment dels països on estan establertes les fàbriques tèxtils, van explorar les possibilitats i limitacions per a les ONG i els sindicats locals per implicar-se en l'aplicació i verificació del procés d'observació. El sistema de la xarxa d'accions urgents és una altra manera de forjar vincles de solidaritat internacional. La Campanya Roba Neta freqüentment rep peticions de suport dels treballadors que produeixen roba per a les multinacionals. Es prenen aquestes peticions, es verifiquen i s'afegeix la informació inicial pel que fa al cas en qüestió, mitjançant la utilització dels nostres contactes locals en aquest país. Posteriorment, es fa una crida per a l'acció a la xarxa. En utilitzar aquest sistema, els membres de la Campanya Roba Neta són mobilitzats de manera efectiva per tal de reaccionar a les peticions de denúncia quan es violen els drets dels treballadors. Campanya Roba Neta (V): impuls de possibilitats legals La Campanya Roba Neta també busca les possibilitats legals per superar les precàries condicions de treball que hi ha a la indústria de la confecció. El 1998, la Campanya Roba Neta va celebrar a Brussel·les un Fòrum Internacional en el qual foren presentades, davant del Tribunal Permanent dels Pobles, denúncies contra set grans empreses de la confecció (Adidas, C&A, Disney, H&M, Levi Strauss, Nike i Otto Versand). Aquests casos incloïen testimonis de treballadors i investigadors que narraven les condicions de treball de les fàbriques on es manufacturen articles per a aquestes marques. Un dels objectius d'aquesta iniciativa fou una aproximació legal a dos nivells: la responsabilitat dels distribuïdors i de les empreses productores de roba durant cadascuna de les etapes de la producció; i el dret del consumidor a estar informat de les condicions de treball en les quals es van fabricar les peces de roba que compra. Amb relació a aquest darrer aspecte, cal assenyalar que un objectiu per aconseguir a llarg termini per la Campanya Roba Neta és la creació, amb el suport de les institucions públiques, d'una certificació social que permetés al consumidor d'identificar aquelles empreses que tenen una política de responsabilitat social o, tot i que sembla més difícil a la pràctica, la creació d'una espècie d'etiqueta social que permetés la identificació amb el producte mateix. De tota manera, cal assenyalar que aquesta certificació social no es vol aconseguir «a qualsevol preu» o, altrament dit, sense unes garanties sòlides de la seva fiabilitat, ja que no s'ha d'obviar la dificultat que comporta una certificació sobre variables extrínseques o no inherents al producte. Algunes consideracions finals Consideració primera: l'actual globalització de la producció i la liberalització del comerç ofereixen, sobre el paper, oportunitats a tots els països. Alhora, aquests processos intensifiquen també la complexitat i els reptes que comporta la interdependència, i agreugen els riscs d'inestabilitat i marginació dels països i grups humans més empobrits del sud i del nord. Si bé alguns estan recollint certs beneficis, d'altres, en canvi, es troben en una posició més desfavorable per poder-se beneficiar d'aquestes oportunitats. Es produeix un procés que per als més empobrits significa marginació. Un procés en el qual uns gua-nyen i altres perden. Consideració segona: en els últims anys, el paper de les ONGD com a actors internacionals ha adquirit importància creixent i, en certs aspectes, rellevant, en un món cada cop més interconnectat i econòmicament més asimètric. En aquest context, l'expansió de les ONGD podria considerar-se com una resposta a aquestes desigualtats cada vegada més patents i com una resposta a la passivitat que han mostrat els governs. De tota manera, cal assenyalar que, fins i tot avui dia, la seva capacitat d'influència sobre els actors internacionals -públics i privats- amb poder de decisió, encara és baixa. Consideració
tercera: els moviments socials han d'incidir de manera creixent en el seu
paper d'interpel·lants davant de les polítiques comercials
que marquen els governs que votem, o les pràctiques reprovables
de les empreses multinacionals a les quals comprem. Amb això, haurien
de procurar propiciar un canvi estructural en les relacions comercials
Nord-Sud, el qual hauria de passar, necessàriament, per un canvi
d'actitud en els països rics i, per tant, en els consumidors. Aquest
canvi, al nostre entendre necessari, no és fàcil d'explicar,
ja que és incòmode. Caldrà preguntar-se si estem disposats
a exercir un consum responsable fins a les seves últimes conseqüències
i a adoptar una actitud decidida enfront del malbaratament i les desigualtats
socials en el consum. A ningú no se li escaparà que no estem
plantejant precisament una tasca senzilla.
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
