 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 28 - desembre 2000 | ||
 |
|||
| Què
és el consum crític?
Montse Peirón
Es diu que es practica un "consum crític" quan per triar entre les diferents marques que hi ha al mercat es fa servir com a criteri, a més dels habituals, el caràcter de les diferents empreses fabricants, i s'escull unes o altres segons si el seu comportament ens sembla adequat o no. El caràcter i el comportament ens sembla adequat o no. El caràcter i el comportament de les empreses es refereixen sobretot a qüestions de tipus social i mediambiental: condicions laborals, impacte socieconòmic de l'activitat, repartiment dels beneficis, interac ció amb els poders polítics, impacte ambiental de les plantes i processos de producció, matèries primeres usades, gestió de residus, etc. El fet d'incorporar aquests nous paràmetres als criteris de compra t ambé s'ha anomenat "consum étic" o "consum responsable". En aquest article farem servir la denominació "consum crític", que potser és la que es presta a menys ambigüitats. Justificacions del consum crític Per quin motiu un consumidor es preguntaria pel comportament de les empreses fabricants abans d'escollir l'article d'una marca determinada? La resposta és: perquè vol saber on van a parar els seus diners. Imaginem un consumidor preocupat pels problemes mediambientals que vol contribuir que no s'agreugin, i per això compra llibretes de paper reciclat i blanquejat sense clor. Si un dia s'assabenta que l'empresa fabricant és, de fet, una de les principals depredadores de boscos del món, o que aboca els residus tòxics de les seves fàbriques indiscriminadament al riu, el nostre consumidor se sentirà enganyat, i s'adonarà que amb les seves compres ha donat suport a unes activitats del tot contràries als seus principis. Això causa malestar al consumidor, li fereix la dignitat. Imaginem ara un consumidor que creu que el millor que pot fer una empresa és maximitzar el benefici econòmic, i per això és accionista de certa empresa que es defineix d'acord amb aquest criteri i compra els seus productes. Si descobreix que l'empresa ha desestimat una inversió rendible perquè ha tingut en compte, per exemple, els perjudicis que podia causar a una població, li passarà el mateix que al consumidor "ecologista" d'abans. Així, doncs, podem dir que un "consumidor crític" és una persona que inclou dins el seu concepte de dignitat el fet que els seus actes siguin congruents amb els principis propis, i que té la voluntat d'intentar que això es compleixi en tots els seus àmbits d'actuació, en particular en l'ús que fa dels seus diners. Per a aquestes persones, el consum crític és imprescindible en tant que els permet mantenir la dignitat en els actes de compra. Aquesta seria la justificació del consum crític individualment. Hi ha una justificació social, també, que neix de la gran influència que actualment té el poder econòmic sobre el polític (actualment, i segurament al llarg de tota la història, democràtica o no, si més no en l'àmbit geogràfic europeu, en els últims 20 o 30 anys, però, la tendència s'ha accentuat manifestament). Aquest fenomen fa que el poder polític prengui les decisions que li corresponen -sobre les activitats econòmiques que cal desenvolupar, la gestió del territori i dels recursos, les tasques que s'encomanen als estats, les que s'encomanen als ciutadans i en definitiva, les decisions sobre quin model social es construeix que afecten la vida de tots els ciutadans -no d'acord amb la voluntat majoritària de la població, sinó seguint les directrius que estableix la minoria econòmicament més poderosa. I, qui forma aquesta minoria? Aquells agents a qui els ciutadans donem més diners: en el sistema econòmic actual, aquells a qui comprem més (en el sistema medieval, per exemple, els més rics eren els que pegaven més fort, o els que feien més por, quan manllevaven les collites). Així, existeix un vincle directe, directíssim, entre cada ciutadà i el poder real, és a dir, l'econòmic: el consum. D'aquí deriva que la participació dels ciutadans en la construcció del model social es vehicula eminentment a través del consum: són més influents els "vots" a les botigues que els vots a les urnes. Així, els ciutadans o col·lectivitats que creuen que el model social hauria de ser un reflex de la voluntat majoritària, han de ser també "consumidors crítics": necessiten que el caràcter i el comportament de les diferents empreses sigui conegut, per tal que sigui possible donar suport a les que s'adeqüin més als principis de cadascú, i negar-lo a aquelles que se n'allunyin més. Aquesta és la justificació social del consum crític. A partir de les explicacions anteriors es pot entendre l'origen de la denominació "consum responsable": les empreses duen a terme les seves activitats gràcies a les aportacions econòmiques dels consumidors, i, per tant, aquests en són corresponsables. El consumidor, per tant, necessita conèixer quines són aquelles activitats per tal d'assumir-ne la responsabilitat. És una formulació que pot resultar incòmoda, d'una banda perquè l'assumpció de responsabilitats no sempre està resolta en l'àmbit personal, i, d'una altra, perquè, quan es parla de comportaments empresarials poc ètics, es genera en el consumidor un sentiment de "culpabilitat" que li sembla injust o desmesurat: veu les activitats empresarials molt llunyanes respecte a les seves compres quotidianes, individuals; li sembla exagerat sostenir que hi ha un vincle directe entre ambdues coses. El vincle, però, existeix. Certament, és difícil admetre'l quan s'està "diluït" entre milers de milions d'altres consumidors que compren les mateixes coses. Però d'aquí no es conclou que no hi hagi un vincle individual, ans al contrari: existeixen tots i cadascun dels milers de milions de vincles individuals. Ara bé, el que sí que és erroni és acceptar aquest fet com una càrrega de culpabilitat; més aviat cal veure'l com la clau per poder intervenir en el sistema d'acord amb els criteris personals (sempre que vulguem fer-ho, és clar). El consumidor "ecologista" que hem presentat al principi no s'ha de culpar de totes les llibretes que ha comprat, ja que estava fent el que li semblava més correcte segons la seva consciència. Al contrari, una vegada ha descobert la possibilitat de conèixer el comportament real de les empreses vers el medi, voldrà explotar-la per tal que el seu consum a partir d'ara sigui encara més ajustat al seu criteri (el mateix serveix, evidentment, en el cas del consumidor "capitalista", o de qualsevol altre tipus). És la idea que reflecteix aquest eslògan, present des de fa un temps en l'àmbit del consum crític: els consumidors som part del problema, i, per tant, part de la solució. La "mala notícia" seria justament que no fóssim part del problema, perquè llavors tampoc no podríem ser part de la solució. Com es pot dur a terme un consum crític? Quan anem a comprar, habitualment trobem una oferta més o menys variada de marques, per a qualsevol producte. Cadascú aplica certs criteris, en l'ordre que li sembla més adequat, per descartar-ne algunes. En un moment donat podem voler destriar d'acord amb el principi del consum crític; en aquest moment necessitarem conèixer el caràcter i el comportament de les empreses propietàries de les marques que tinguem a les mans. Disposar d'aquesta informació és, decididament, molt inusual. La primera dada que necessitem és qui són les empreses propietàries. A les etiquetes hi sol haver la referència d'alguna empresa, però moltes vegades és difícil deduir si és la propietària, la fabricant o simplement la distribuïdora. Aquesta dada, a més, és extremadament volàtil, a causa de les constants fusions, compres i vendes entre empreses. I, suposant que sabéssim quines són les empreses el comportament de les quals volem sospesar, el més habitual és que no disposem dels elements necessaris per fer-ho amb rigor. És una realitat normal, si tenim en compte que a l'Estat espanyol el moviment del consum crític està tot just naixent. En canvi, en altres països on ja té uns quants anys d'història, hi ha publicacions dedicades a donar informació al respecte. És el cas, per exemple, de Multinational Monitor, Shopping for a Better World o Corporate Watch (aquesta a través d'Internet) als Estats Units (país on va sorgir la primera iniciativa de consum crític), Ethical Consumer a la Gran Bretanya o Altreconomia a Itàlia. L'èxit d'algunes d'aquestes publicacions demostra que hi ha ciutadans interessats a adquirir la informació necessària per poder dur a terme un consum crític (la revista Ethical Consumer fa una tirada de gairebé 6.000 exemplars, i calcula que els llegeixen unes 15.000 persones). A l'Estat espanyol, el Centre de Recerca i d'Informació en Consum té per objectiu servir als consumidors aquesta informació que manca. Si bé encara no disposa de cap publicació periòdica, ha escrit diversos llibres que contenen alguns estudis sobre sectors productius concrets. És convenient recordar en aquest punt que és molt difícil, si no impossible, donar informació d'una manera objectiva. El sol fet de parlar d'unes coses i no d'unes altres, ja és una decisió que l'informador pren subjectivament (i, evidentment, és impossible ser completament exhaustiu). Aquesta és una limitació del consum crític, que no el desqualifica, però: només el limita. Algunes de les organitzacions dedicades a informar per a un consum crític orienten els ciutadans cap a determinades pautes de consum de forma explícita, mentre que altres només donen dades. La informació per a un consum crític pot ser tan tendenciosa com qualsevol altra; en qualsevol cas, el consumidor és el subjecte que decideix quan és davant la prestatgeria del supermercat. Alguns es nodriran d'una sola font d'informació, d'altres buscaran contrastar les dades, d'altres duran a terme una recerca pròpia, d'altres voldran esbrinar els principis ideològics de les organitzacions informadores per tal de "descodificar" la informació, o per decidir de quines prescindeixen i en quines confien... Els consumidors crítics són també tan manipulables com qualsevol altre. A falta de fonts d'informació per al consum crític que puguem consultar, els ciutadans podem prendre diverses iniciatives a tall particular per intentar conèixer les dades que volem. La més immediata és llegir les etiquetes, i buscar si hi ha les empreses relacionades amb el producte, el lloc d'elaboració, els materials utilitzats, o si indiquen alguna forma de contacte per a atenció al consumidor a través del qual potser es puguin esbrinar més dades. Aquest exercici també ens serà útil per prendre consciència de què solen dir les etiquetes, i per descobrir què hi trobem a faltar. A partir d'aquí, potser ens semblarà important demanar als fabricants que hi incloguin certes dades, o demanar a les administracions que ho garanteixin. L'altra iniciativa que podem prendre molt fàcilment és demanar la informació als botiguers. La gran majoria de les vegades no ens podran donar les respostes, però sabran que hi ha consumidors interessats a conèixer-les. Si això passa moltes vegades, potser transmetran les preguntes als majoristes, i així successivament, de manera que de mica en mica pot esdevenir normal que els botiguers es preocupin per conèixer allò que venen d'una forma més completa. De fet, aquest és un altre punt en què Espanya va molt per darrere d'altres països. Pels motius que siguin, aquí no tenim costum d'interessar-nos per gaire res més que el preu, però en altres llocs no passa el mateix. Per exemple, imaginem que trobem uns rotlles de paper de cuina amb la indicació "ecològic" a l'embolcall, però sense cap altra justificació per a l'adjectiu. Demanem-li aquesta justificació al botiguer: al nostre país, la probabilitat que ens ho expliqui és pràcticament nul·la; a Alemanya, és gairebé impossible que no ens ho pugui explicar (de fet, a Alemanya rarament hi trobaríem embolcalls que no s'autojustifiquessin). Existeixen les empreses ètiques? Com trobar-les Què és una "empresa ètica"? Creiem que la resposta més encertada ens l'ha de donar el sentit comú: una empresa ètica és aquella que respecta de forma raonable les persones i, en la mesura del possible, el medi ambient. Els consumidors que busquin empreses ètiques es poden trobar amb la limitació d'una manca d'alternatives plausibles de consum. Prenem un cas il·lustratiu i del qual s'ha parlat força, fins i tot als grans mitjans de comunicació: el de les sabatilles esportives Nike. A través d'algunes accions socials (com la Campanya Roba Neta) i reportatges televisius, els ciutadans hem pogut saber que les condicions de treball en què es fabrica aquest calçat són molt pobres: jornades maratonianes, salaris de misèria, quotes de producció desmesurades, abusos físics i psicològics a les treballadores (majoritàriament dones), treball infantil... Hi ha molta gent a qui no agrada contribuir a aquesta realitat, i es pregunta: "quina marca puc comprar que no tingui tot això al darrera?". La resposta és: "potser cap". Totes les empreses de grans marques tenen la mateixa política de subcontractació de la producció a maquiles de països "poc desenvolupats" (el mateix que passa en molts altres sectors productius, d'altra banda); les condicions laborals són sempre idèntiques. Hi ha algunes empreses locals que fabriquen aquí en condicions segurament millors, però no ofereixen la mateixa gamma de calçats (per caminar, per córrer sobre diferents superfícies, per a atletes professionals, etc.). Hom es pot plantejar, doncs, la utilitat de conèixer les condicions de producció, si el resultat serà que totes són iguals i, per tant, no hi ha elecció possible. La percepció que no hi ha alternatives diferents desemboca lògicament en la postura "si el que he de descobrir és sempre el mateix, llavors no vull assabentar-me de res" (una altra postura pot ser la d'intentar emprendre alguna acció per canviar la situació, però això surt de l'àmbit del consumidor genèric; correspon al de l'activisme social, que no és el que estem tractant). Certament, en alguns sectors productius l'homogeneïtat del tipus d'oferta és clara (un altre cas ben evident pot ser el dels serveis de comunicació, electricitat, etc.). La tendència a la concentració de la producció en poques mans, en molts sectors, i que poques mans aglutinin també activitats de sectors diferents, és innegable. Això, que es pot veure com la realització més aconseguida, autèntica, genuïna del capitalisme, o com diuen alguns, la seva "victòria final", està paradoxalment molt a prop del comunisme, tal com s'ha implementat en el segle xx: control del sistema productiu en molt poques mans. La diferència entre tots dos casos rau en què en el comunisme les mans que controlaven eren "estatals" (dir-ne "públiques" seria trair el veritable significat d'aquest terme) i en el cas actual són privades. Però,al cap i ala fi, aquesta és una diferència purament superficial, ja que tots dos casos comparteixen la característica realment important: que les mans controladores estan fora de tot control públic (ara sí). La persistència d'aquesta tendència a l'aglutinament insinua horitzons francament poc tranquil·litzadors. Seria molt estrany que un monopoli inapel·lable no abusés de la seva situació de poder, per la senzilla raó que aquells que el vulguin construir ho faran justament amb l'objectiu d'abusar del poder: altrament no es dedicarien a construir un monopoli, o si més no l'amagarien de l'escrutini públic. Ara bé, avui per avui no hem arribat encara a una situació de monopoli total i irreversible. A quina distància n'estem és una qüestió difícil de valorar objectivament, perquè hi intervenen multitud de factors no quantificables i, fins i tot, no previsibles; entre d'altres, l'evolució del consumisme crític. Els consumidors crítics d'avui, doncs, encara trobaran alternatives diverses. Mirem al nostre voltant: coneixem moltes indústries, empreses, tallers... de totes menes. N'hi ha de petites, de grans, de mitjanes; de modestes, d'ambicioses, d'agressives; algunes aconsegueixen grans sumes de beneficis, d'altres s'endeuten, altres sobreviuen suficientment bé; n'hi ha que tenen vocació de servei, i n'hi ha que busquen, sobretot, aprofitar bones conjuntures del mercat; en algunes s'hi treballa de gust, en d'altres menys; algunes contaminen molt, altres poc, algunes intenten no fer-ho; n'hi ha de matusseres i de rigoroses... En definitiva, n'hi ha tanta varietat com de persones. Pretendre que "qualsevol empresa només es preocupa de fer diners, i per aconseguir-ho trepitja el que faci falta" és tan equivocat com sostenir que les persones només es mouen per afany de lucre, una afirmació òbviament falsa. No és cert que les empreses ètiques no existeixin. El que sí que sol ocórrer és que es notin menys, tal com també passa en l'esfera personal. Les empreses que dediquen molts recursos a anunciar-se insistentment a través de la publicitat massiva i a fer-se presents de forma constant en la societat de maneres agressives, tenen afany de poder (altrament no buscarien la satisfacció a envair i, en certa manera, "posseir" moltes vides individuals). Anem per un moment a l'esfera personal i prenem la perspectiva de la psicologia, que ens diu que les persones que necessiten donar una aparença poderosa són aquelles que se senten íntimament més insegures; construeixen una màscara de superioritat que garanteix que l'entorn no "descobrirà" les seves mancances. A falta de recursos propis, les eines a què recorren per a enfrontar-se amb les situacions són l'engany, el secretisme, l'arbitrarietat o la violència; en definitiva, la manca de respecte, que els permet aconseguir aquella superioritat o poder, alhora que les aboca inevitablement a cometre injustícies. Aquestes persones es noten més, per la seva necessitat d'aparentar. Altrament, les persones que se senten segures, que se saben honestes, no necessiten demostrar res: l'entorn els atorgarà autoritat per si mateixes, sense que elles busquin convèncer ningú de la seva superioritat. Si ocupen llocs de responsabilitat, serà per mèrits propis, i en tindran prou amb la seva saviesa per comportar-se de forma respectuosa. Aquestes persones es noten menys, perquè no dediquen cap esforç a fer-se publicitat -cal no perdre mai de vista que parlem en general, que tota regla té excepcions que la confirmen, i que entre els dos extrems d'una recta hi ha infinits punts. Les empreses les formen persones, i quan parlem del caràcter d'una empresa estem parlant del dels seus directius, que són qui decideixen allò que farà l'empresa i com ho farà. Si traslladem l'argumentació anterior a l'esfera empresarial, concloem que les empreses de més presència social són les que cometen més injustícies, mentre que les de comportament més respectuós passen desapercebudes. Per això "ens fa l'efecte" que en el món empresarial no hi ha més que corrupció i falta d'ètica; però en realitat només ocorre en el món empresarial que es nota (1). En conclusió, si volem trobar empreses ètiques, val més que no busquem ni als anuncis televisius, ni entre els patrocinadors de grans esdeveniments, ni a les cadenes de grans superfícies, ni als rètols omnipresents, ni entre les grans multinacionals. La probabilitat d'èxit és molt més gran si passegem pel barri, o ens assabentem de les activitats tradicionals de cada zona, o confiem en el boca a boca com a font d'informació. En resum, si busquem la localitat de les empreses, entesa com a proximitat geogràfica i dimensió moderada: just el contrari d'allò que impulsa la globalització (haurem d'anar d'esquena a la moda, doncs). La localitat, a més d'oferir-nos les alternatives més ètiques, té altres avantatges. Un sistema econòmic és quelcom molt complex. Hi intervenen moltíssims factors, i un nombre encara més gran d'interdependències entre ells, que formen una malla molt espessa. Variar un paràmetre no és mai un fet aïllat, sinó que té moltes conseqüències sobre altres factors propers o llunyans, algunes conegudes a priori, d'altres imprevistes i d'altres fins i tot no detectades. Se suposa que la bondat d'un sistema econòmic s'ha de mesurar segons la seva eficàcia per proporcionar el major grau de benestar possible a la major quantitat de gent possible. Essent una estructura tan complexa, la potencialitat per a l'eficàcia disminueix exponencialment a mesura que augmenten les dimensions. Equilibrar correctament una malla d'abast mundial seria una obra d'art reservada als genis, si no als déus. Un sistema econòmic construït sobre una escala local (que no vol dir tancat en si mateix, per descomptat) és molt més fàcil de controlar i de sintonitzar correctament. La localitat també és molt positiva per al medi ambient: permet evitar un gran nombre d'infraestructures de transport (autopistes, ports i aeroports de dimensions colossals, trens d'alta velocitat, etc.) que malmeten el paisatge i malgasten innecessàriament els diners públics i privats. Permet evitar també, és clar, tota l'energia necessària per a aquest transport, la immensa majoria de les vegades contaminant. I porta a una administració molt més assenyada dels recursos naturals, perquè la localitat va lligada a un menor volum tant de consum com de producció (ja que desapareixen les pressions per produir i consumir pròpies d'un sistema que està intrínsecament obligat a créixer indefinidament). Així, doncs, entre les empreses de mida raonable i pròximes a nosaltres segurament hi trobarem comportaments èticament acceptables. D'altra banda, val a dir que hi ha empreses que ja en la seva constitució han establert explícitament el principi de respecte a les persones i al medi com a tret definitori, i per tant l'utilitzen com a criteri a l'hora determinar les activitats que desenvoluparan -sempre que les paraules es corresponguin amb la voluntat real, és clar. Dins d'aquest capítol s'inclouen iniciatives com el Comerç Just, un moviment empresarial dedicat a la importació i distribució de productes procedents de països poc desenvolupats, especialment aquells que per les condicions climàtiques són propis d'aquests països, com ara cafè, cacau o te (tot i que també es comercialitzen a través del Comerç Just productes d'artesania o peces de vestir). Tradicionalment, la comercialització d'aquests productes s'ha fet de forma poc ètica: grans multinacionals han explotat la mà d'obra i el sòl locals, amb la connivència de governs i cacics, i s'han endut tots els beneficis. En canvi, les empreses de Comerç Just es comprometen a remunerar dignament els productors i a garantir que s'organitzen en cooperatives de funcionament democràtic que respecten els drets dels treballadors. Altres iniciatives nascudes amb la mateixa intenció són la munió de cooperatives que els mateix treballador crea en resposta a condicions injustes d'explotació; l'exemple més paradigmàtic a casa nostra és probablement la transformació del món agrícola català durant el segle xx. Al llibre Come y calla... o no (Icaria editorial) es presenten exemples d'empreses individuals de sectors molt diversos que tenen la voluntat explícita de treballar de forma respectuosa amb les persones i el medi. Incidència social del consum crític Aquell consumidor crític que ho sigui només per una motivació personal veurà la seva inquietud satisfeta si aconsegueix esmerçar els seus diners d'acord amb els seus principis. Aquell que tingui a més una motivació social, té la pretensió que el consum crític es tradueixi en una incidència real sobre el model social. És un objectiu que es pot titllar, amb encert, d'utòpic. Tots els moviments orientats a un canvi social són utòpics en el moment que es proposen. Durant el nostre temps de vida, les persones tendim a veure el nostre entorn com quelcom "establert", com si hagués de ser necessàriament com és; la nostra perspectiva històrica no sol anar més endarrere de pocs anys abans del nostre naixement. Però la independència va ser una utopia a totes les províncies de l'Imperi Romà, la universalitat de la cultura ho va ser passat el Renaixement, la jornada setmanal de 60 hores o el vot de les dones ho eren encara entrat el segle xx. La caiguda del mur de Berlín era una utopia fa només 15 anys. Avui -com sempre- la humanitat persegueix nombroses utopies. Les dones sota règims religiosos intolerants aspiren a viure amb dignitat, els treballadors de les maquiles lluiten per l'abolició definitiva de l'esclavitud, els països "pobres" somnien que un dia els països "rics" deixaran de robar-los la riquesa. A Europa, molta gent voldria treballar només les hores necessàries o poder viure en harmonia amb un entorn natural saludable. Molta gent voldria que els mitjans de comunicació no s'usessin per manipular la població. A Europa, la gran utopia segueix sent la democràcia real. Aquesta és, efectivament, la utopia que persegueix el consumisme crític. Sobre el paper és una proposta raonable, ja que parteix d'una anàlisi correcta del sistema econòmic actual. Però la seva implementació serà sens dubte molt difícil, sobretot si es vol fer de manera recta. Per aconseguir l'èxit hauria de ser capaç de convèncer les empreses dels avantatges de la transparència; els avantatges són reals, tant en l'àmbit social com econòmic, però adonar-se'n no és trivial. Si el consumisme crític aconsegueix o no arrelar en la nostra societat, o anant més enllà, si aconsegueix incidir efectivament en el dibuix del model social, és quelcom que només ens respondrà la història Notes 1 Volem subratllar
que hem associat "comportament poc ètic" amb "afany de poder", i
no amb "gran riquesa econòmica". Una de les formes de superioritat
que busca la gent amb necessitat d'aparentar és l'econòmica
(si bé, ai las!, no és l'única), i per tant és
habitual que s'esforci per fer molts diners. D'altra banda, la gent que
se satisfà a si mateixa no sol sentir el desig de fortunes desmesurades.
Així , doncs, "afany de poder" i "gran riquesa econòmica"
solen anar lligades (no està de més recordar de nou l'existència
d'excepcions), però la segona és conseqüència
del primer. Creiem que és important tenir-ho present.
|
| Fòrum de debat | ||
|
||
