 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat | Núm. 28 - desembre 2000 | ||
 |
|||
| Una entrevista de Lluís
Reales a
Arcadi
Oliveres
Doctor en ciències econòmiques, Arcadi Oliveres és professor del Departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. També imparteix classes en nombrosos màsters i postgraus. Membre de Justícia i Pau des de fa vint anys; en l'actualitat ocupa la vicepresidència de Barcelona i la presidència de la Comisión General, una mena de coordinadora de totes les organitzacions de Justícia i Pau a Espanya. Col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació "Falten mecanismes polítics per controlar l'economia global" Des de la crisi del petroli del 73 i ja explícitament arran de la caiguda del mur de Berlín, s'està configurant una nova societat caracteritzada per la importància de les tecnologies de la informació i les comunicacions, per una reestructuració del capitalisme -que s'ha adaptat molt millor a les noves regles del joc que l'estatisme- i per la consolidació d'una economia global. Hi ha també un altre element important: la vitalització dels moviments socials. Està d'acord amb aquests trets generals de la nova societat? Crec que el punt de partida d'aquest nou món és anterior a la puja dels preus del petroli i a la caiguda del mur de Berlín. La societat d'avui està molt clarament marcada per la fi de la Segona Guerra Mundial. Les institucions que avui dia regulen -o haurien de regular- això que anomenen globalització, van ser creades en el període 1944-1949. L'OCDE, com a institució de pensament econòmic, el GATT -que després es transforma en l'Organització Mundial de Comerç (OMC)-, el Fons Monetari i el Banc Mundial, apareixen com a resultat de la victòria dels Estats Units. Són el fruit concret de les transformacions que provoca el resultat de la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units tenien una economia dedicada a produir per a la guerra. Un cop acabada, prenen la decisió de reconvertir la indústria militar en civil. A més, decideixen sortir cap a fora, conquerir mercats d'arreu del món. Fins aleshores la seva economia era relativament autàrquica, els percentatges de comerç exterior eren relativament petits i a partir de la Segona Guerra Mundial, amb una situació d'excedent econòmic, surten cap a l'exterior. Certament la
situació avui no és la mateixa: els Estats Units tenen un
dèficit comercial important i viu de les importacions. I per facilitar
aquesta sortida cap a fora es posa en marxa un procés gradual de
liberalització de les duanes a través del GATT, liberalització
financera a través del Fons Monetari Internacional i, no de liberalització,
sinó de reconstrucció d'Europa i Japó, a través
del Banc Mundial, que aleshores s'anomenava Banc Internacional per a la
Reconstrucció i el Foment. L'objectiu d'aquest Banc era posar al
dia unes economies europees que després esdevindrien socis econòmics.
Va voler emular els Estats Units i no se'n va sortir... Exactament. L'antiga Unió Soviètica no tenia una dimensió suficient per emular el procés econòmic dels Estats Units. A més, els dirigents soviètics van prendre unes mesures que no tenien capacitat per impulsar. Estaven massa obsessionats a convertir-se en imperi i no podia ser perquè les condicions econòmiques no donaven per tant. Malgrat això va destinar molt recursos tecnològics i industrials cap a la producció militar, fet que va provocar dèficits en articles de primera necessitat. Crec que això va ser l'arrel del descontentament. Gorbachev va fer servir aquest argument per afirmar: «Deixem de ser imperi». Aquest polític, a qui després van donar el Nobel de la Pau encara que no sigui un pacifista convençut, es va adonar que l'economia soviètica no podia seguir mantenint una vocació imperial. Per aquesta raó es retira d'Alemanya oriental, de Polònia... Volia fer una segona matisació? És cert
que, aparentment, el capitalisme se n'ha sortit prou bé. Sempre
faig servir una frase, encara que reconec que és una mica demagògica.
És la següent: «Ens hem queixat d'un socialisme que ha
portat a la misèria 400 milions de persones; però no ens
queixem d'un capitalisme que també porta a la misèria entre
3.000 i 4.000 milions de persones al món». De fet, el que
se n'ha sortit bé és el món desenvolupat però
la resta del món no ha estat capaç de seguir. Crec que ho
passen més malament a Burkina Faso que a Polònia. Això
no és el triomf de l'economia de mercat, sinó d'una part
d'aquesta en determinats països.
Tornem al paper dels Estats Units en l'economia global. Certament és un país amb vocació imperial cap a fora, però cap a dins disposa d'un estat fort que lluita contra els monopolis econòmics i intenta posar límits a l'economia de mercat. En canvi a Europa sembla que els estats han perdut molt pes... Això fins a cert punt és cert però deriva de la diversitat d'autoritats que trobem a Europa. Als Estats Units, el Govern té la mateixa dimensió que les empreses; a Europa els governs són molt més minúsculs. El Govern nord-americà es pot enfrontar molt en igualtat de condicions a una empresa com Microsoft o General Motors. En canvi, per al Govern holandès és molt més difícil seure en igualtat de condicions amb la Shell. No m'atreviria a dir que el Govern nord-americà sigui més intervencionista però des del punt de vista de poder en té molt i es pot enfrontar a grans empreses, cosa que no poden fer altres estats. Si s'analitzen els discursos d'Al Gore en la darrera campanya electoral americana i es comparen amb les declaracions d'alguns líders socialistes europeus o amb els seguidors de l'anomenada tercera via, sembla que el dirigent demòcrata estigui més a l'esquerra. No li sembla sorprenent? Podria ser, però dins l'àmbit europeu hauríem de distingir entre uns governs i altres. Per mi, el govern de Toni Blair no és d'esquerres. Com deia un acudit que vaig llegir en un diari «totes les terceres vies condueixen a Wall Street». Una altra cosa és Lionel Jospin: ha reduït la jornada laboral, intenta controlar les multinacionals. En qualsevol cas, arreu del món, l'economia pesa més que la política. Quines són les raons que expliquen que en el procés de globalització els aspectes econòmics hagin arraconat els polítics? El món s'ha globalitzat econòmicament però no existeixen mecanismes polítics de control. S'han de crear. En aquest moment, des de la perspectiva de la globalització econòmica -augment del comerç internacional, poder de les transnacionals, llibertat de circulació de capitals- entenc que manca una regulació. La situació és òbvia i només cal repassar la història. En el moment en què s'han creat mercats únics -per exemple Espanya, o la Comunitat Europea després-, els mercats no han distribuït de forma justa els recursos i menys encara les rendes. Oficialment se'ns diu que el mercat és el millor distribuïdor de recursos i els llibres d'economia ensenyen unes corbes d'oferta i de demanda amb uns punts d'equilibri on surt un preu adient per a tothom. Però en realitat el mercat no s'autorregula. Per què? Perquè els ofertors i els demandants no sempre tenen el mateix poder. En el cas de la benzina, el poder està en mans de la Shell, la Repsol, la British Petroleum. No existeix un mercat en el sentit pur de la paraula: a vegades és oligopolístic, a vegades monopolístic i imposa les seves condicions. Quan això succeeix, uns surten guanyant, d'altres perdent i per això hi ha un poder públic que intenta compensar allò que el mercat desvirtua. En el cas espanyol, la industrialització ha provocat un enriquiment de Catalunya, d'Euskadi o Madrid i un empobriment relatiu de Galícia o Extremadura. Aleshores, el Govern espanyol decideix crear un sistema fiscal de compensació. A Catalunya protestem perquè paguem molts impostos i a Extremadura es queixen de rebre pocs ajuts. En general, s'ha creat el principi del reequilibri territorial. Si en lloc de termes territorials ho observem en termes socials, aquells que tenen feina han de cotitzar a la Seguretat Social per pagar assegurances d'atur dels que no tenen feina. Si ho mirem en termes fiscals, aquells que més guanyen haurien de pagar més impostos -no sempre ho fan- per fer arribar els serveis socials a tothom. Això succeeix quan hi ha un Estat nacional. Si ho veiem des de la perspectiva de la Unió Europea, ens trobem amb un sistema que no és tan sofisticat però que també comença a funcionar. Alemanya paga amb saldos nets a la Unió Europea, Regne Unit també i, en canvi, Itàlia, Espanya i Grècia resulta que en cobren. La meva pregunta és: si això ho tenim a Espanya i Europa, per què no instal·lar mecanismes compensadors mundials on les diferències són encara molt més grans que entre els diferents territoris espanyols o europeus? On són els colls d'ampolla perquè s'inclogui en les agendes polítiques ? El primer coll
d'ampolla es troba en la liberalització mateix. De fet vivim un
procés de liberalització de mercats que és de fireta,
només s'adapta en els moments que interessa. Si interessa un mercat
obert per als capitals o les transnacionals, l'obrim. Ara, quan els tèxtils
del sud-est Asiàtic ens molesten ens inventem la «pau multifibra»
que evita les accions de l'Organització Mundial de Comerç.
En temes de tecnologia, exactament igual: som liberals en tot però
protegim la tecnologia cada cop més perquè si no els xinesos
la copien. I el gran tema són les migracions. Si realment creiem
que el mercat ho regula tot, no hauríem de posar cap límit
a la circulació de treballadors arreu del món.
És optimista o pessimista de cara a canvis futurs? Sóc moderament
optimista. Tinc la impressió que els moviments que hem viscut en
els últims dotze mesos són molt positius. El que va començar
a Seattle, que ha continuat després a Davos, Praga... ha contribuït
a crear la idea de ciutadania mundial. Jo vaig tenir ocasió de ser
a Seattle i un 90 % de la gent que anava pel carrer era nord-americana
i eren persones que treballen a la Microsoft, a la Boeing. Això
és molt important.
Si els moviments dels anys 60 tenien objectius molt genèrics -canviar el món-, avui les mobilitzacions són per qüestions molt més concretes, cas del deute extern o les propostes de control dels paradisos fiscals. Creu que hi ha com una mena de maduració dels moviments socials? Molt probablement. Molts moviments han fet un acte de realisme. Pensar que d'avui a demà el mercat desapareixerà o allò que dèiem fa 40 anys -«abolirem el capitalisme»- és certament utòpic. En el cas dels moviments antiglobalització, amb qui jo simpatitzo molt i en formo part, l'únic que canviaria seria el nom. No m'agrada l'expressió antiglobalització, m'agrada més regulació de la globalització. Jo entenc la globalització com aquell sistema en el qual, quan em llevo al matí, apago el despertador fet a Taiwan, em prenc un cafè conreat a Colòmbia, em dutxo amb un aigua escalfada amb petroli de Kuwait, esmorzo amb una vaixella feta a Txèquia, agafo un autobús fet amb una patent francesa i em poso a treballar amb un paper que prové de la fusta sueca. Això és la globalització i pensar que desapareixerà és absurd. En canvi, sí que calen instruments per regular i controlar aquest procés. Els costos energètics i ambientals d'aquest model són immensos. A més, com s'explica que una cervesa feta a casa nostra sigui més cara que un cafè que arriba d'un altre continent? Aquí és on podem actuar els consumidors. Per exemple, en el cas de l'energia, si considerem tot el consum mundial d'energia i el posem en tones equivalents de petroli, la mitjana de consum mundial és 1,7 tones persona/any. (mitjana dels Estats Units: 7,7; mitjana de l'Índia: 0,4). Els habitants de l'Índia mai podran arribar a les 7,7 tones dels Estats Units. Però l'Índia té dret a una millora de les condicions de vida i, per tant, nosaltres tenim l'obligació de fer marxa enrere. Potser el punt clau, el desllorigador de la crisi ambiental és si nosaltres som capaços de renunciar a certes coses supèrflues? De fet, es tracta de viure amb més austeritat, una paraula que no està de moda però que jo reivindico. Creu possible un canvi en la direcció de l'austeritat? No ho veu molt complicat? És complicat tal com ho presenten els mitjans de comunicació: no paren de dir-nos que si comprem serem feliços. Hem d'arribar a la conclusió que una reducció de consum, una forma de vida més austera pot portar-nos a una millor qualitat de vida. Jo sempre poso un exemple personal, molt senzill i que sempre explico als meus alumnes. Visc a Barcelona i treballo a Bellaterra. Cada dia haig de fer la vintena de quilòmetres entre ambdues localitats. Agafo els Ferrocarrils de la Generalitat, llegeixo el diari i en 30 minuts arribo a la meva Facultat. Si algun dia, perquè després tinc una conferència en algun lloc de Catalunya, haig d'anar en cotxe ja he begut oli. Les rondes van col·lapsades, el nus de la Trinitat no hi ha manera de passar-lo, arribes a Bellaterra i trobes un embús d'entrada a la Universitat. Et poses nerviós, arribes tard a classe i no has pogut llegir el diari. Si sóc un consumidor humil tinc millor qualitat de vida que si agafo el meu cotxe privat. Es tractaria de traslladar aquest exemple a diferents aspectes de la vida quotidiana. Això requereix certes decisions polítiques, com per exemple prioritzar el transport col·lectiu davant el privat... Per a Barcelona, les rondes han estat una conquesta excel·lent però durant l'eufòria olímpica només es va inaugurar una parada de metro: Santa Coloma-Fondo. S'hauria d'haver invertit més en transport col·lectiu. Com a consumidors què podem fer per avançar en la idea de la ciutadania global i posar fre als aspectes més injustos de la globalització? Què podem fer? Bàsicament dues coses. En primer lloc, reduir el consum i practicar l'austeritat. En segon lloc, atès que és impossible reduir el consum a zero, quan actuem com a consumidors cal que ho fem d'una manera crítica. Per fer-ho possible haurien d'existir sistemes d'informació sobre cada empresa i producte. Això permetria que el consumidor informat esdevingui un veritable votant, que votés un producte que és coherent amb la seva manera de pensar. Un altre aspecte seria considerar que no només som consumidors de béns, també som usuaris de serveis -financers, televisius, etc. Siguem també crítics amb aquest servei que rebem, des de queixar-nos de la programació televisiva, que sovint és un veritable fàstic, fins a queixar-nos de les activitats financeres. Hauríem de saber què fan els bancs i caixes amb els nostres diners. En aquesta línia, es troba en fase de creixement la banca ètica on es seleccionen les inversions a partir de determinats criteris. No és cap moda. Madura de mica en mica. Des de fa cinc anys parlem de comerç just, després ha vingut la banca ètica, aviat demanarem a les empreses que tinguin codis de conducta, que facin balanços socials. La reforma de la ciutadania demanant el poder a les administracions perquè controlin l'economia mundial és molt positiva però el ciutadà ha de ser coherent i actuar en la vida quotidiana d'acord amb les idees que defensa. Com valora el fenomen Internet? Creu que és una eina que catalitza els moviments socials? Crec que és un element important: no és cap secret que tot allò que s'ha fet fins ara al voltant del concepte de ciutadania mundial s'ha organitzat a través de les xarxes de telecomunicacions. No cal oblidar, però, les dificultats per accedir a la xarxa d'una part molt important de la població mundial. Fa uns anys, quan es parlava d'un nou ordre mundial demanàvem agències de premsa independents, ara es reclama la generalització d'Internet. Vostè ha parlat de mecanismes de control per a una economia globalitzada. De quin tipus? Qui controla? Crec que el
control ha de ser sempre de baix a dalt. La societat és qui ha de
controlar els poders polítics, els econòmics, els mediàtics.
Gens fàcil perquè no hi ha mètodes. Alguns politicòlegs
hi treballen àrduament per trobar-los. Algunes iniciatives que m'esperancen:
a Gran Bretanya hi ha 28 organitzacions no governamentals que treballen
en propostes per a la reforma de les Nacions Unides. Vol dir que hi ha
molta gent que està pensant en estructures noves de poder. Un altre
cas, potser més conegut, és la ciutat brasilera de Porto
Alegre, que practica un sistema de control municipal.
Per acabar, creu que la salut dels moviments socials a Catalunya és bona? Probablement la meva anàlisi és poc objectiva perquè jo sóc dins d'aquests moviments. Si parléssim de moviments polítics expressaria el meu pessimisme, fins i tot si parléssim de moviments sindicals -que no deixen de ser moviments socials. Des del punt de vista dels moviments socials, sense cap eufòria, diria que la situació actual no és dolenta. Potser perquè s'ha passat d'una voluntat de canviar el món, a la voluntat de canviar coses concretes. La gent s'ha anat especialitzant. Jo em moc al voltant de tres grans grups: co-operació i desenvolupament, drets humans i pau. Avui dia tots tres tenen les seves federacions respectives i capacitats d'actuació conjunta. Certament hi ha algunes dispersions però s'ha començat a tenir un cert hàbit de treball conjunt, de fixació d'objectius concrets i, molt important, capacitat de coordinació internacional. Treballem en xarxa i ens marquem fites concretes. No faltaran mai les discapacitats organitzatives, les dificultats financeres, elements sempre presents. Falta molt per fer però cada dia hi ha més ciutadans implicats, no només a pagar un rebut, sinó també disposats a participar. També crec que és molt important que els sindicats es posin al dia i canviïn radicalment. I la gent jove, participa prou activament? A la meva època d'estudiant recordo que no més d'un 7% ens movíem. Ara no deu ser molt diferent. Els percentatges no varien. Els joves d'avui no tenen grans desigs de canviar el món radicalment però per contra hi ha una capacitat i una professionalitat molt més gran que en els nostres temps de joventut. Ara hi ha més facilitats tècniques i més competències. Els meus alumnes fan uns treballs excepcionals. En canvi, sí que trobo a faltar la mística de la revolució. |
| Fòrum de debat | ||
|
||
