|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
30 - octubre 2001
|
||
 |
|||
|
Ivan
Illich Josep Puig i
Boix Ivan
Illich (1926), filòsof i teòleg austríac, és
un crític radical de les institucions. Ha dedicat bona part dels
seus esforços intel·lectuals a posar en dubte el culte que
les societats industrialitzades professen a institucions com l'escola,
el transport, la medicina. Illich ha encunyat els termes ciència
del poble i societat convivencial. Des d'una perspectiva pròpiament
ecològica, Illich ha reflexionat sobre el mode de producció,
l'ús de l'energia, l'aigua, el sòl... Una visió filosòfica
fresca i radicalment diferent dels plantejaments habituals. Amb el titular d'aquest article s'iniciava a Le Monde de l'éducation (juliol- agost, 1999) un reportatge sobre què ha significat el pensament d'Ivan Illich en la crítica radical de les institucions que permeten la reproducció del sistema productivista de generació de béns i serveis. La personalitat d'Ivan
Illich brilla avui encara més que no pas quan va començar
a publicar el resultat de les recerques realitzades al CIDOC de Cuernavaca
(estat de Morelos, Mèxic), que ell mateix va cofundar. En un món
immers en el procés de globalització, uniformitzador i destructor
de cultures, agressor de sistemes naturals i destarotador de sistemes
socials, rellegir les profundes i radicals anàlisis d'Illich ens
permet comprendre per què la societat evoluciona com ho està
fent. I justament, per les seves anàlisis radicals (per anar a
l'arrel de les coses), la clarividència d'Ivan Illich s'ha anat
fent molesta als sistemes de domini que imperen al planeta. Per això
molts manaires de torn fan tot el que poden per mantenir-lo en l'oblit.
Els escrits d'Illich
van ser traduïts a nombrosos idiomes i publicats en molts diaris
i revistes, tant comercials com alternatius. Però al nostre país,
Catalunya, ni tan sols hem pogut llegir cap ni un dels seus llibres en
la nostra parla, tot i que algunes associacions ecologistes catalanes
proposaren la seva candidatura al Premi Catalunya, amb l'aval de Raimon
Panikkar, entre d'altres. En canvi, hem pogut llegir alguns dels seus
llibres en castellà: l'editor Carlos Barral va publicar 4 obres
d'Illich a la "Breve biblioteca de respuesta", la dècada
dels anys 70, i una editorial de Madrid en va publicar una altra a finals
dels anys 80. En canvi, a Mèxic s'han publicat totes les seves
obres. A l'Estat espanyol es van publicar escrits seus a El País,
El Viejo Topo (1a època) i a Integral (1a època). A Catalunya hem tingut
l'oportunitat de llegir Illich en català mercès al pioner
treball d'informació i de difusió realitzat pel Col·lectiu
de Periodistes Ecologistes, a finals dels anys 70 i principis dels 80.
Una primera entrevista a Ivan Illich va ser publicada al setmanari Canigó,
signada per Xavier Garcia. Posteriorment Josep Català va fer-n'hi
una altra que va ser publicada al setmanari El Món (1982).
També el diari Avui es feia ressò del IV Simposi
d'ECOROPA - Acció Ecològica Europea, que es va reunir a
la Universitat de Kassel (Alemanya, 1980) i on Ivan Illich va exposar
el resultats de la seva recerca sobre el "Shadow Work". En aquest
simposi hi prengueren part altres personalitats rellevants del naixent
món de l'ecologisme: Denis de Rougemont, Edward Goldsmith, Nicholas
Georgescu-Roegen i Petra Kelly, entre d'altres. També hi eren Xavier
Garcia (autor de la crònica publicada a l'Avui) i Santiago
Vilanova, el qual va presentar-hi les seves tesis sobre l'econacionalisme
(posteriorment publicades en forma de llibre l'any 1981: L'econacionalisme:
una alternativa catalana dins una Europa ecològica, Ed. Blume,
Barcelona). En assumir la direcció del Diari de Barcelona,
Santiago Vilanova va fer possible la difusió de molts textos d'Ivan
Illich a través de les pàgines d'El Brusi. Posteriorment,
la revista Via Fora també en va publicar alguns al llarg
dels anys 90. Vaig tenir l'oportunitat
de conèixer personalment Ivan Illich a Barcelona, en motiu d'una
conferència que va impartir al Col·legi d'Enginyers Industrials
de Catalunya ,quan va ser al nostre país, l'any 1980, convidat
pel professor Pere Escorsa, catedràtic d'economia a la UPC, i director
del curs "Desarrollo industrial", en el qual Ivan Illich va
participar. Posteriorment el seu treball "El derecho al desempleo
creador" va ser publicat en el llibre El desarrollo industrial
de los 80, que recopilava totes les aportacions de les persones que
havien intervingut en l'esmentat curs. Però per seguir la seva obra, m'ha estat de gran ajut el treball d'una persona de l'equip d'Ivan Illich, Valentina Borremans, que va dirigir durant 12 anys el CIDOC i que l'any 1982 va començar a publicar els quaderns de Tecno-Política, un servei d'informació i de difusió d'articles referents a tecnologies alternatives, les seves condicions socials i les seves implicacions polítiques. A Tecno-Política aparegueren molts escrits d'Ivan Illich. Però, qui és
Ivan Illich? Ivan Illich va néixer a Viena (Àustria) el
4 de setembre del 1926 en el si d'una família de propietaris rurals.
Va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca (1936-1941),
d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites (el
seu pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita).
Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico
Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis en ciències naturals
(especialitat de química orgànica i cristal·lografia)
a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava
en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a
la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en història a
la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una
tesi doctoral titulada "The Philosophical and Methodological Dependence
of Arnold Toynbee", que li va merèixer la qualificació
summa cum laude. Illich havia estat
escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però
va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman
vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia
freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya.
L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat
de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico).
La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar
d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi,
de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova
York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat
de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any
1961 del CIDOC - Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca
(Mèxic), del qual va ser director. Els seminaris organitzats al
CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat
informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on
s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió
sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar
amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich,
poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat
a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut
d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor
a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat
a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional
de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre
la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament
conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització
al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College
(Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering
de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant
a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat
de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for
the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències
al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (1986
- ); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University
of Pennsylvania (1990 - ); titular de la càtedra Karl Jaspers de
la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat
de Bremen (1991-). Resideix a Cuernavaca, i des de fa un temps resisteix
un tumor al rostre. Definir l'obra i l'actitud
d'Illich no és gens fàcil. Michel Bosquet va dir d'ell:
«És un catòlic subversiu que contempla les societats
industrialitzades amb una perspectiva de molts segles». El mateix
Bosquet, emprant el pseudònim d'André Gorz, deia: «Un
dels esperits més subversius del segle», en un llarg article,
resumint el pensament d'Illich, publicat a Le Nouvel Observateur
(11 de setembre de 1972). El filòsof alemany Erich Fromm, en el
pròleg de Celebration of Awareness empra l'expressió
"radicalisme humanista" per referir-se a Illich. Radicalisme
entès no com a doctrina sinó com a actitud vital. Aquest
radicalisme, segons Fromm, es basa en el lema de omnibus dubitandum:
tot s'ha de qüestionar, i tot s'ha de sotmetre a la crítica,
però sobretot aquells conceptes i postulats que es consideren immutables,
sòlidament establerts. Aquells que «són així,
perquè sempre han estat així». Humanista, perquè
l'ésser humà és el punt de partida de les reflexions
d'Illich. Ivan Illich ha dedicat
gran part dels seus esforços a erosionar el culte que les societats
industrialitzades professen a determinades institucions: l'escola, el
transport, la medicina... I aquest treball es va realitzar en el marc
del CIDOC, el Centro para Documentación Intercultural. Allí
s'organitzaren incomptables seminaris sobre les vies i els mitjans per
evitar que a l'Amèrica Llatina hi hagués una expansió
del Monopoli Radical de la Indústria i de la Dominació Professional.
S'hi exploraren les condicions en les quals els beneficis de la ciència
moderna podrien emprar-se de forma equitativa en una societat, no només
per a la gent sinó per la gent. La teorització que allí
es va fer dels conceptes "ciència per al poble" i "ciència
del poble" són bàsics per a qualsevulla persona implicada
en els afers de la ciència i de la tecnociència. Allí es va
encunyar el terme "eina convivencial" per referir-se a dispositius,
programes i institucions modernes que permeten que la gent comuna generi
valors d'ús que l'alliberin de les necessitats produïdes per
les mercaderies comercialitzades. Allí es va tractar especialment
la creixent dependència popular respecte de les mercaderies intangibles,
o sia, els serveis. Es van explorar específicament les vies i les
maneres que la gent podia utilitzar per viure sense la diagnosi professional
i la teràpia professional de les seves necessitats; necessitats
com aprendre, com la cura de la salut, com tenir tutors d'administració
o de llocs de treball. També allí
es va concretar què es volia dir quan es parlava de "societat
convivencial": una societat en la qual en el centre de l'economia
hi ha allò que la gent crea o fa personalment, en grups primaris;
una societat en la qual es dóna prioritat a aquestes activitats,
a través de les quals la gent determina i satisfà les seves
necessitats; una societat en la qual s'assigna valor social a les mercaderies
perquè fomenten l'habilitat de la gent per generar valors d'ús. Illich mateix reconeixia
que «no és fàcil imaginar una societat en què
l'organització industrial estigués equilibrada i compensada
amb modes de producció distints i complementaris i d'elevada eficiència.
Estem tan deformats pels hàbits industrials, que ja no gosem ni
tan sols considerar el ventall de possibilitats. Per a nosaltres, renunciar
a la producció en massa significa retornar a les cadenes del passat,
o adoptar la utopia del bon salvatge. Però si hem d'eixamplar el
nostre angle de visió cap a les dimensions de la realitat, haurem
de reconèixer que no hi ha una única forma d'utilització
dels descobriments científics, sinó almenys dues de contraposades.
Una consisteix en l'aplicació del descobriment que condueix a l'especialització
de les tasques, a la institucionalització dels valors, a la centralització
del poder. En ella, la persona humana es converteix en un accessori de
la megamàquina, en un engranatge de la burocràcia. Però
hi ha una segona forma de fer fructificar l'invent. Aquella que augmenta
el poder i el saber de cadascú, permetent l'exercici de la seva
creativitat, amb l'única condició de no coartar aquesta
mateixa possibilitat a les altres persones». Avui, ficats de ple
en el debat sobre l'anomenada globalització, i els suposats beneficis
que, segons diuen els seus apòstols, la mercantilització
de tot el que passa al món ens donarà, és bo recordar
el que va escriure Ivan Illich: «si volem, doncs, parlar sobre el
món del futur, dissenyar els entorns teòrics d'una societat
de l'avenir que no sigui hiperindustrial, hem de reconèixer l'existència
d'escales i de límits naturals. L'equilibri de la vida s'expandeix
en diverses dimensions i, fràgil i complex, no transgredeix certs
marcs. Hi ha llindars que no s'han de passar. Hem de reconèixer
que l'esclavitud humana no va ser pas abolida per la màquina, sinó
que solament va assolir un nou rostre, ja que en traspassar un llindar,
l'eina es converteix de servidor en dèspota. Passat un llindar
la societat es converteix en una escola, un hospital o una presó.
És aleshores quan comença el gran parany. És important,
justament, situar a on es troba aquest llindar crític per a cada
component de l'equilibri global. Aleshores serà possible articular
d'una forma nova la mil·lenària tríada que forma
la persona humana, l'eina i la societat. Anomeno societat convivencial
aquella en què l'eina moderna està al servei de la persona
integrada en la col·lectivitat i no al servei d'un cos d'especialistes.
Convivencial és la societat en la qual la persona humana controla
l'eina.» El treball de recerca
crítica d'Ivan Illich sobre el monopoli del mode industrial de
producció i sobre la possibilitat de definir conceptualment altres
modes de producció postindustrial, el va conduir, primer de tot,
a l'anàlisi de la instrumentació educativa. Les seves conclusions
van ser: 1. L'educació universal mitjançant l'escola obligatòria
és impossible. 2. Condicionar les masses mitjançant l'educació
permanent en res soluciona els problemes tècnics, però resulta
moralment menys tolerable que la vella escola. Aquests sistemes són
instruments de condicionament, poderosos i eficaços, que produiran
en sèrie una mà d'obra especialitzada, consumidors dòcils,
usuaris resignats. Tenen aspectes seductors, però la seva seducció
amaga la destrucció. Tenen aspectes que destrueixen, de forma subtil
i implacable, els valors fonamentals. 3. Una societat que aspiri a repartir
equitativament l'accés al saber entre els seus membres i a oferir-los
la possibilitat de trobar-se realment, hauria de reconèixer límits
a la manipulació pedagògica i terapèutica associada
al creixement industrial i que ens obliga a mantenir aquest creixement
per sota de determinats llindars crítics. En una de les darreres
entrevistes publicades Ivan Illich reconeixia que «no havia aconseguit
emprendre una veritable i gran reflexió sobre l'educació»,
a diferència del que ha ocorregut amb les reflexions sobre la medicina
(la seva obra Némesis médica és encara avui,
25 anys després de ser publicada, una referència per als
estudiants de les facultats de medicina). Entre 1972 i 1975,
Illich va concentrar una bona part del seu temps a analitzar els efectes
inhabilitants respecte de la salut d'un estil de vida medicalitzat. Comença
la seva obra Némesis médica afirmant: «L'establiment
mèdic ha esdevingut el perill més gran per a la salut. L'impacte
descapacitador del control professional sobre la medicina ha assolit proporcions
d'epidèmia. Iatrogènesi, el nom d'aquesta nova epidèmia,
prové dels noms grecs iatros (metge) i genesis (origen)...
Els límits a la cura professionalitzada de la salut són
una qüestió política d'interès creixent. Que
siguin uns límits o altres dependrà en gran mesura de qui
prengui la iniciativa a formular la seva necessitat: la gent organitzada
per a l'acció política que qüestioni el statu quo
de poder professional, o els professionals de la salut que intentin expandir
el seu monopoli encara més… El meu argument és que
la persona profana i no el metge té la perspectiva potencial i
el poder efectiu per aturar l'epidèmia iatrogènica en curs…
La "salut", abans que tot, és una paraula quotidiana
que s'empra per designar la intensitat amb què les persones individuals
fan front als seus estats interns i a les condicions del seu entorn».
I acaba l'esmentada obra dient: «La salut designa un procés
d'adaptació. No és el resultat de l'instint, sinó
una reacció autònoma i culturalment formatejada a una realitat
creada culturalment. Designa la capacitat d'adaptació a entorns
canviants, a créixer i fer-se gran, a curar-se quan s'està
danyat, a sofrir i a l'espera pacífica de la mort. La salut abraça
també el futur, i per tant inclou l'angoixa i els recursos interns
per viure amb ella. » Valentina Borremans,
persona que va treballar amb Illich, creu que una societat moderna fruirà
d'una molt bona salut quan es compleixin dues condicions: 1. que la societat
distribueixi el que produeix de forma equitativa, i 2. que la societat
produeixi la quantitat de béns i serveis necessaris per a dotar
equitativament la gent de les eines que necessitin per a assolir el nivell
més efectiu d'acció autònoma. Avui, en ple debat
sobre l'energia a Catalunya, és bo recordar el que va escriure
Ivan Illich l'any 1974: «Creure en la possibilitat d'alts nivells
d'energia "neta" com a solució a tots els mals, representa
un error de judici polític. És imaginar que l'equitat en
la participació del poder i el consum d'energia poden créixer
junts. Víctimes d'aquesta il·lusió els homes industrialitzats
no posen el menor límit al creixement en el consum d'energia, i
aquest creixement continua amb l'única finalitat de proveir cada
vegada més gent de més productes procedents d'una indústria
controlada cada vegada per menys gent… La meva tesi sosté
que no és possible assolir un estat social basat en la noció
d'equitat i alhora augmentar l'energia disponible, si no és amb
la condició que el consum d'energia per càpita es mantingui
dins de límits». I continua dient: «ara és necessari
que els polítics reconeguin que l'energia física, una vegada
ha traspassat una determinada barrera, es fa inevitablement corruptora
de l'entorn social. Encara que s'assolís produir una energia no
contaminant i produir-la en quantitat, l'ús massiu d'energia sempre
tindrà sobre el cos social el mateix efecte que la intoxicació
per una droga físicament inofensiva però psíquicament
esclavitzant. Un poble pot elegir entre una droga substitutiva i una desintoxicació
feta a voluntat; però no pot aspirar simultàniament a l'evolució
de la seva llibertat i convivencialitat per una banda, i a una tecnologia
intensiva en energia per l'altra.» Les anàlisis
d'Illich sobre valors vernaculars i de les activitats de subsistència
característiques de les societats vernaculars, aplicades a interpretar
la relació entre l'ensopegada d'un grup d'europeus amb un nou continent
(ara fa una mica més de 500 anys) i la gramàtica castellana
d'Elio Antonio de Nebrija, publicada a Salamanca el mateix any del "descobriment"
d'Amèrica, fan de molt bon llegir a la seva obra Shadow Work,
on es mostra la complementarietat entre colonitzar i dominar nous territoris
amb mercenaris i armes i colonitzar la parla viva del poble amb una nova
arma, la gramàtica, imposant-li una nova parla a través
d'un nou tipus de mercenari: el letrado. Avui, que a casa nostra
ja es considera l'aigua una mercaderia més, i hi ha qui es planteja
enviar-la amunt i avall, és bo recordar les reflexions d'Illich
sobre l'aigua (fetes arran d'un debat públic sobre la conveniència
de construir un gran llac al mateix centre de la ciutat de Dallas i que
va ser la contribució del Dallas Institute of Humanities and Culture
al debat): «Els somnis sempre han donat forma a les ciutats, les
ciutats sempre s'han inspirat en somnis, i tradicionalment l'aigua ha
avivat tant els somnis com les ciutats. Tinc seriosos dubtes sobre si
l'aigua urbana pot encara connectar els somnis i les ciutats. La societat
industrial ha convertit l'aigua en H2O, una substància amb la qual
l'arquetip "aigua" no es pot mesclar… La història
de l'H2O com a substitut de l'aigua es pot escriure de moltes maneres.
Jo la tracto aquí com la degradació enginyada d'una substància
que la fa refractària, incapaç de conduir la metàfora
que nosaltres i els nostres fills necessitem. Haig d'insistir que l'aigua,
a diferència de l'H2O, és una construcció històrica
que emmiralla, per a millor o pitjor, l'element fluid de l'ànima.
L'H2O d'avui pot desentonar molt amb les aigües per les quals sospirem
en els nostres somnis». No voldria acabar
aquesta ressenya de l'obra d'Ivan Illich sense citar un dels documents
més bonics i profunds que he llegit mai: La Declaració
de Hebenshausen sobre el sòl, redactat en motiu d'un homenatge
a Robert Rodale, impulsor de l'agricultura ecològica als EUA, realitzat
el desembre de l'any 1990 a Oldenburg. Serveixi aquesta declaració
per recordar que avui aquesta fina pell del nostre planeta que conforma
el sòl, està essent agredida de forma greu arreu del món.
La destrucció de sòls fèrtils, a través del
seu enverinament o de la seva desaparició sota l'asfalt i el formigó,
clama al cel. I no sembla pas que l'afany de "desenvolupar"
els sòls fèrtils vius que envolten les nostres ciutats i
pobles, per obtenir-ne diners, vagi pel camí d'aturar-se, ans al
contrari. S'oblida així que la bona salut ecològica dels
sòls, conjuntament amb la de l'aigua i la de l'aire, formen la
base material necessària perquè les societats humanes i
les persones frueixin dels béns i serveis per mantenir-los en un
bon estat de salut ecològica. «El discurs
ecològic sobre el planeta Terra, la fam global i les amenaces a
la vida, ens exigeixen mirar vers el sòl, humilment, com a filòsofs.
Estem plantats en el sòl, no en la terra. Del sòl venim
i al sòl llencem els nostres excrements i les nostres restes. I
tanmateix el sòl -el seu cultiu i la nostra servitud d'ell- es
troba sorprenentment absent entre els afers clarificats per la filosofia
en la nostra tradició occidental. Com a filòsofs
explorem el que està sota els nostres peus perquè la nostra
generació ha perdut el seu arrelament en el sòl i en la
virtut. En parlar de virtut ens referim a la forma, l'ordre i la direcció
de l'acció, informats per la tradició, lligats al lloc i
qualificats per a les opcions practicades dins del nostre abast habitual;
ens referim a pràctiques reconegudes com a bones dins d'una cultura
local compartida que realcen la memòria d'un lloc. Hem observat que aquesta
virtut es troba tradicionalment en el treball, l'ofici, l'assentament
i el sofriment sustentats no pas per una terra abstracta, un medi ambient
o un sistema energètic, sinó per uns sòls particulars
enriquits per les petjades d'aquestes accions. I tanmateix, malgrat aquest
vincle fonamental entre el sòl i l'ésser, el sòl
i el bé, la filosofia no ha generat els conceptes que ens permetrien
relacionar la virtut amb el sòl comú, quelcom enterament
diferent de manejar el comportament en un planeta compartit. Vam ésser arrencats
dels nostres vincles amb el sòl -les connexions que limitaven l'acció
i que feien possible la pràctica de la virtut- quan la modernització
ens va aïllar del simple greixum, de l'angoixa, de la carn, del sòl
i de la tomba. El sistema econòmic en el qual hem estat absorbits
-alguns de bon grat o per força, altres a un alt cost- transforma
la gent en petits fragments intercanviables de població, regits
per les lleis de l'escassesa. Els comuns i les llars
són difícilment imaginables per les persones enganxades
als serveis públics i emmagatzemades en cubículums moblats.
El pa resulta una mera substància alimentària, si no calories
o un aliment difícil de digerir. Parlar d'amistat, de religió
i sofriment compartit com a estil de convivencialitat -una vegada que
el sòl ha estat enverinat i cobert amb ciment- apareix com un somni
acadèmic per a la gent escampada a l'atzar en vehicles, oficines,
presons i hotels. Com a filòsofs,
posem l'èmfasi en el deure de parlar sobre el sòl. Per a
Plató, Aristòtil i Galé, això es donava per
entès; no és pas així en l'actualitat. El sòl,
en el qual la cultura pot créixer i el blat de moro pot ser conreat,
es perd de vista quan se'l defineix com un subsistema, sector, recurs,
problema o explotació agrària -com la ciència agrícola
tendeix a fer. Com a filòsofs,
oferim resistència a aquells experts ecològics que prediquen
respecte per la ciència, però fomenten el menyspreu per
la tradició històrica, la flaire local i la virtut terrenal,
i l'autolimitació. Amb tristor, però sense nostàlgia, reconeixem la preteritat del passat. Per tant, amb modèstia, intentem compartir el que veiem: algunes conseqüències de la terra que ha perdut el seu sòl. I ens fastigueja el menyspreu pel sòl que observem en els discursos que practiquen alguns ecologistes de saló. També som crítics d'alguns romàntics ben intencionats, luddites i místics que exalten el sòl i fan d'ell la matriu, no de la virtut, sinó de la vida. Per tant, llancem una crida per construir una filosofia del sòl: una anàlisi clara i disciplinada de l'experiència i el record del sòl sense els quals ni la virtut ni una nova forma de subsistència poden existir. » o
(1) (s'han posat solament les primeres edicions de cada obra, ja que han estat reeditades per diferents editors) |
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||