| Article:
Víctor
Toledo
Per a la "ciència normal" l'ecologia
és una mena d'article de luxe que queda bé convidar als fòrums.
La "ciència postnormal" -seguint la terminologia de Víctor
Toledo- efectivament haurà de demostrar la democratització
del coneixement mitjançant la simptomatologia-clau de la superació
dels dualismes, amb formes discursives no convencionals, és a dir,
d'una revolució conceptual la condició sine qua non
de la qual és
el desarrelament dels principis
racionalista i pragmàtic com a mecanismes que justifiquen
a la ciència el seu sistema de dominació social.
La tensió derivada de la crisi ambiental
solament tindrà un efecte positiu si pot servir per trencar amb
el neoobscurantisme científic basat en aquests principis artificials
i que formen un blindatge que ha utilitzat per aparèixer com a únic
estil de coneixement; dogmatisme amb el que ha lograt una històrica
"patent de cors" per a apropiar-se de la
natura, fent d'ella una cosa. No
pas altra és la clau de la mecànica civilitzacionista
de la producció i el consum.
Els principis antròpics, però,
imposen límits naturals a aquest fenomen, si més no perquè
l'atmosfera que una civilització crea és en realitat la forma
en què viuen els éssers que la composen, la ment industrialista
en el nostre cas. Crítica atmosfera de la que no cal afegir res,
després del World Scientists Warning to Humanity de 1993, atès
que les societats
humanes -recorda Toledo- es metabolitzen
amb la natura.
Efectivament, el signe de la consciència
global -o de la revolució conceptual- és el diàleg
de sabers com a principi de coneixement que ha d'enfonsar la
convenció racionalista-pragmàtica de que "el que
no es pot mesurar no existeix", pròpia del regne de la
quantitat civilitzacionista.
Conseqüència: cap democratització
del coneixement serà real sense la consciència de que el
temps no és cap vector hipotètic, sinó un element
de natura cíclica: en comptes de despegar arrancant el passat -desiderata
del laboratori evolucionista- s'aterrarà en el vell indret del qual
no podem fugir: aquest 2001 fill de discurs cartesià del XIX.
|
