|
Fòrum de debat |
Núm.
30 - octubre 2001
|
||
James
E. Lovelock Jordi Bigues James
Lovelock (1919), metge i biofísic anglès, des d'infant es
va aficionar a la natura i al disseny d'objectes. Aquesta habilitat d'inventor
li ha permès crear trenta patents, fet que li ha facilitat actuar
amb independència econòmica i poder investigar. L'any 1979
va formular la hipòtesi, que després va esdevenir teoria.
En aquesta, James Lovelock sosté que la cooperació ha estat
tan important com la competició per al manteniment de la vida a
la Terra. Molt criticat per l'establishment científic, és
indiscutible que la concepció del món viu i de la Terra
ha canviat a partir de les aportacions d'aquest savi britànic. Gaia, segons la mitologia
grega, és la deessa de la Terra. Concebuda com element primordial
del qual sorgeixen les races divines. Segons Hesíode nasqué
per ella mateixa, després del caos i en oposició a ell.
Sense intervenció masculina engendrà Urà (el Cel),
les muntanyes i Pont (la mar). S'uní en incest a Urà tot
engendrant els titans, els gegants i els ciclops. Urà odiava els
seus fills i els condemnà a habitar a les profunditats de Gaia,
la qual per tal de venjar-se donà a Cronos la falç d'acer;
en arribar la nit, quan Urà cobrí Gaia, Cronos el castrà
i la sang de la feridura fecundà de nou Gaia, de la qual nasqueren
els Erínies, els gegants i les nimfes. Gaia s'uní, novament
en incest, amb Pont i engendrà cinc divinitats marines: Nereu,
Taumant, Forcis, Ceto i Euríbia. Som a l'any 1978.
James E. Lovelock ha de decidir com batejar la seva hipòtesi. "Arca",
"Mare Terra", "Geofisiologia", "Gea"...
I decideix compartir els seus dubtes amb William Golding (1911-1993),
veí seu a Cornualla. L'escriptor suggereix la denominació
Gaia, l'antiga denominació de Gea, la mare Terra grega, una paraula
que pot semblar un feliç recurs poètic, a més de
tenir quatre lletres (que en anglès vol dir "paraula gruixuda").
Aquest és el títol del seu primer llibre: Gaia, a new
look at life on the Earth, publicat l'any 1979 per Oxford University
Press. Des d'aleshores Gaia,
aquesta denominació biocèntrica, el feliç recurs
poètic en paraules de Ramon Folch, rep l'atenció de totes
les àrees del saber humà amb connotacions científiques,
religioses, filosòfiques, simbòliques i polítiques. Gaia dóna nom
l'any 1985 a l'atlas Gaia de la gestió del planeta, primer
llibre de l'Editorial Gaia, que sis anys després va publicar Gaia,
una ciència pràctica de la medicina planetària,
un llibre il·lustrat de difusió. Gaia dóna nom a
una fundació, a diferents col·lectius d'activistes que intenten
donar resposta a la recerca moderna d'una antiga espiritualitat perduda,
en paraules de Riane Eisler, autora d'El cáliz y la espada
(1987), en què revela «la deessa amagada en les ombres de
la nostra memòria genètica», en seductores paraules
de l'escriptora Isabel Allende. En essència,
la recerca d'una saviesa mística d'antany és la recerca
del tipus d'espiritualitat característica d'una societat solidària
abans que dominadora, seguint l'argumentació de Riane Eisler. Tant
l'evidència mítica com arqueològica assenyalen que
potser la qualitat més notable de la ment predominadora fou el
seu reconeixement de la seva unicitat amb tota la naturalesa que es troba
en l'arrel mateixa de la veneració neolítica i cretenca
de la deessa. De forma creixent, el treball dels ecòlegs moderns,
unificadors de les ciències fragmentades i simplificadores, indica
que aquesta qualitat més precoç de la ment, associada sovint
en els nostres temps amb cert tipus d'espiritualitat oriental, era molt
més avançada que la ideologia actual destructora del medi
ambient. En realitat, això anticipa noves teories científiques
en el sentit que tota la matèria vivent de la Terra, junt amb la
de l'atmosfera, com la dels oceans i els sòls, forma un sistema
de vida complex i interconnectat. Segons Lewis Thomas
(1913-1993) la paraula utilitzada per denominar la Terra, al principi
de les llengües indoeuropees, fa mils d'anys (ningú no sap
exactament quants), era dhghem. A partir d'aquesta paraula, que
no significa més que terra, surt la paraula humus, que és
el resultat del treball dels bacteris del sòl. I, per donar-nos
una lliçó, de la mateixa arrel surt humil i humà. És veritat
que James Lovelock fuig d'aquesta teranyina, entre el coneixement científic
(la recerca de com funciona tot plegat) i el coneixement simbòlic
(la recerca del sentit de tot plegat) invocant, per exemple, un estrambòtic
suport a l'energia nuclear de fissió que el lliura de l'alineament
amb l'activisme ambiental. Però no sempre pot lliurar-se d'aquesta
nebulosa i es presenta com a «portaveu dels bacteris i de les formes
menys atractives de la vida, que no solen tenir qui advoqui per elles.
El meu àmbit és tota la vida, menys la dels humans»
(1991). Després, James
Lovelock suggereix que el seu paper és similar al d'un honrat sindicalista.
«No som ni administradors ni amos de la Terra. Som sols treballadors
elegits com a representants dels restants éssers vius del planeta.
Tots els éssers vius són membres del nostre sindicat i estan
indignats per les diabòliques llibertats que ens hem pres amb el
seu planeta i les seves vides» (1991). En la mateixa direcció
encara que a les antípodes, el nord-americà Dave Foreman,
fundador del grup radical Earth First, declara que els humans, «lluny
de ser el sistema nerviós central de Gaia o el seu cervell, som
un càncer que l'està consumint». Anys després
a Barcelona, el 25 de gener de 1995, convidat a donar una conferència
amb el suggestiu títol Amb els drets humans no n'hi ha prou,
James Lovelock confessa al periodista Luis Ángel Fernández
Hermana: «No sóc el delegat sindical dels éssers vius.
No són ells els que estan en perill de desaparèixer, som
nosaltres». Els fonamentalistes
tecnològics i els integristes cientifistes desqualifiquen d'immediat
la hipòtesi Gaia tot titllant-la de visionària, mística
i teleològica. La mateixa Lynn Margulis aclareix a la segona edició
nord-americana de Five Kingdoms. An Illustrated Guide to the Phyla
of Life on Earth (1988) el caràcter metafòric de l'impactant
dibuix de la portada del llibre, en la qual una mà dibuixada suspèn
amb el polze i l'índex un bombó, la famosa foto de la Terra
feta per l'Apol·lo VIII, el 21 de desembre de 1968. «En alguns casos,
les crítiques que m'han fet parteixen de la idea que Gaia és
un concepte teleològic que presenta la Terra com una entitat superior
amb capacitat de decidir el que és millor per al planeta. Al no
trobar la manera d'explicar els mecanismes homeostàtics (les condicions
d'estabilitat dels organismes sans) de control planetari, en neguen l'existència.
Per tal d'evitar-ho, alguns dels meus col·legues m'han aconsellat
que prescindeixi de la paraula Gaia per anomenar la meva teoria. He de
reconèixer que en algun moment he estat a punt de llençar
la tovallola i d'anomenar-la geofisiologia global, terme més
encertat per a un concepte científic» (1980). També
remata aquesta confessió amb l'afirmació que Gaia o geofisiologia
no és una visió contradictòria amb els valors humans
de la bondat i la compassió. Per geofisiologia entén la
ciència de Gaia, la ciència que pretén explicar com
funciona la Terra viva. Entre els seus detractors
de primera fornada destaquen Richard Dawkins, autor del best-seller
El gen egoista, professor de zoologia a la Universitat d'Oxford, i
W. Ford Doolittle, prestigiós biòleg molecular. «Aquestes
crítiques van ser molt valuoses. Vaig entendre que havia pensat
d'una manera molt intuïtiva i encara faltava una explicació
adequada. Vaig preparar un model científic que vaig anomenar Daisyworld,
el món de les margarides». De fet, la hipòtesi es
convertirà en teoria amb investigacions que l'han confirmat com
a correcta o han obert altres àrees d'interès. Al número 8
d'aquesta revista, dedicat a Gaia: les xarxes de la vida, James
Lovelock explicava a Lluís Reales: «Daisyworld és
un model informàtic amb un planeta que té només dues
espècies de margarides, unes de fosques, i les altres clares. El
model demostra que la temperatura de la superfície del món
augmenta tant com la de les mateixes margarides
En l'última
fase, s'assoleix un estat d'equilibri entre el nombre d'unes i altres
margarides que resulti òptim per al seu creixement. Així
el sistema tendeix a autoregular-se en funció dels raigs solars
que rep». Jean Paul Deléage
recordarà en la seva Història de l'ecologia (1991),
on dedica un capítol a la teoria Gaia: «Lovelock creu que
la crítica més perniciosa a les seves idees és la
que pretén que no hi ha res de nou en la seva teoria, que tot plegat
ja era conegut des de feia temps». Aquesta crítica té
un fons de veritat. Efectivament, la hipòtesi geofisiològica
s'inscriu dins la tradició filosòfica i científica
de Humboldt i els romàntics alemanys en el segle XIX, i de Vladimir
I Vernadsky i G. Evelyn Hutchinson en el segle XX. Així doncs,
a Lovelock li resulta fàcil recordar que la ciència normal
va rebutjar fora del seu camp d'investigació alguns fenòmens
coneguts i observats, ja que no en trobava cap explicació en el
marc dels paradigmes dominants. Però no tan
sols va trobar detractors. «L'any 1972 va començar la meva
col·laboració amb l'eminent biòloga Lynn Margulis,
que ha continuat des d'aleshores. Pocs científics comparteixen
el nostre punt de vista. La majoria tendeix a descartar les nostres idees
per "fantàstiques i metafòriques". Semblen veure
la metàfora com quelcom pejoratiu, inexacte i, per tant, gens científic.
Malgrat tot, la ciència vertadera és plena de metàfores
i creix a partir de models imaginaris, i es poleix després per
ajustaments que acoblin aquests models a la realitat». Així,
quan parla d'un planeta viu, «no estic pensant en una forma animista,
en un planeta amb sensibilitat, o en pedres que poden moure's per la seva
pròpia voluntat o propòsit. Penso en altres coses que pot
fer la Terra, com regular el clima de forma automàtica, no per
un acte de voluntat, sinó dins dels límits estrictes de
la ciència» (1991). I és que el
missatge de James Lovelock està infectat per l'esdevenir de la
ciència i del moviment ecològic. No podria ser d'altra manera.
Malgrat tot, James Lovelock es manifesta sovint sobre els problemes ecològics
globals, tot buscant respostes i fins i tot un llenguatge que defuig un
escèptic dictamen científic o ahistòric. El fet d'haver
estat capaç de catalitzar en una teoria una visió global,
l'ha obligat a utilitzar un llenguatge etnocèntric, comprensible,
que ha anat abandonant. Aquest compromís ha estat fatal per a la
seva carrera. Per exemple, no ha rebut el premi Nobel com el seu amic
William Golding, que el va obtenir el 1983 per Lord of the flies
(1954), El Senyor de les mosques, per cert, traduït al català
per Manuel de Pedrolo. I viure sota l'estigma no és fàcil,
fins i tot per a un científic independent. El fet és que
tot plegat va anar refredant el seu llenguatge. Per la seva banda, l'ecologisme
va anar distanciant-se de la seva teoria. «L'adopció de la
hipòtesi Gaia per part de l'ecologisme delata o un pensament confós
o un latent antropocentrisme» (Andrew Dobson, 1990). Si Gaia és
un sistema que s'autoregula, serà capaç de reaccionar al
comportament de l'espècie humana i, en el fons, no ens hem de preocupar
del que fem. Així s'alimentaria el fonamentalisme tecnològic
i l'integrisme que difonen un conformisme religiós que no cal canviar
de sistema, perquè tot s'arreglarà. James E. Lovelock
neix el 26 de juliol de 1919 a Letchworth, al comptat de Hertfordshire,
al sud-oest d'Anglaterra, on va viure amb els seus avis fins als sis anys.
Els seus pares tenien una botiga a Brixton, popular barri al sud de Londres,
dedicada a marcs de quadres i làmines. Allí inicia la seva
vida escolar, de la qual li queda un record espantós. D'esquena
a l'escola, a la biblioteca de Bitons es torna un lector empedreït.
Llegeix tot el dia i obté molt bones notes. El seu pare és
un naturalista aficionat als passeigs pel camp i desperta la veneració
del seu fill per la vida. «Quan era nen ho trobava tot meravellós.
I segueixo igual que aleshores. La meva infància no ha acabat.
El dia que perdi la il·lusió pel món haurà
arribat el dia de buscar un lloc on cavar la meva fossa». Als 18 anys entra
a treballar a una empresa química londinenca i estudia química.
Acaba els estudis a Manchester. El 1939, a les portes del conflicte bèl·lic,
potser influït per Bertrand Russell, es declara objector de consciència
i no participa a la Segona Guerra Mundial, almenys al front de guerra.
Així i tot, durant la guerra entra a treballar a l'Institut Nacional
de Recerca Mèdica de Londres, on, tot sigui dit, es fan tot tipus
d'experiments amb fins bèl·lics sota la direcció
de Henry Dale i després de Charles Harrington. Després la
guerra comença les primeres cabòries del que serà
trenta anys després la seva hipòtesi, tot estudiant les
al·lèrgies, perquè James Lovelock ja és doctor
en medicina i biofísic. Mesura l'acció dels corrents d'aire
sobre aquestes malalties i, amb l'instrumental de l'època, tan
sols pot mesurar la humitat i la temperatura de l'aire, però no
el desplaçament de masses gasoses; això l'obliga a fer aparells
molt sensibles a determinats gasos i substàncies com el fum del
tabac. Fa feina a l'Institut
Nacional de Recerca Mèdica de Londres fins 1961, tret de dos intervals
a Harvard i Yale. La família viu amb tres mil dòlars anuals,
té tres fills i completa els seus ingressos venent mig litre de
sang al mes a canvi de cinquanta dòlars. Els captadors d'electrons
per descobrir i mesurar els PCB, els òxids de nitrogen i els clorofluorocarbonis
(CFC) a l'atmosfera, permeten a Mario Molina i Sherry Rowland formular
la teoria del deteriorament de la capa d'ozó estratosfèric
a causa del freó contingut als aerosols i plàstics com el
poliestirè. L'any 1961, la National
Aeronautics and Space Administration (NASA), que té notícies
de l'existència dels nous detectors, convida James Lovelock a formar
part de l'equip investigador de la primera missió lunar Surveyor
a Houston (Texas). «Als anys seixanta era possible predir gairebé
amb certesa que Mart i Venus no tenien vida, la qual cosa, tot s'ha de
dir, no va ser considerada una bona notícia pel meu patrocinador».
L'estada va durar dos anys, combinant-la amb classes de química
al Baylor College of Medicine. Així resumeix aquella experiència:
«la meva reacció a la conquesta de l'espai ha estat exactament
la contrària a la de la comunitat científica. Aquesta ha
vist en ella la possibilitat de descobriments més enllà
del nostre planeta. Per mi, ha suposat l'ocasió de contemplar per
primera vegada la Terra en la seva totalitat. La Terra se'm va aparèixer
aleshores com una persona en la qual tots els elements, vius i no vius,
eren interdependents». Així doncs, tot observant Mart, Lovelock
va començar a comprendre la Terra. Sense trencar la col·laboració
amb la NASA retorna al seu país i s'estableix al camp, a Bowerchalke,
Devon, com a professional independent i consultor per a Shell Research
i Pye Unicam. El seu laboratori d'investigació, la Coombe Mill
Experimental Station, és al garatge de la llar, on es dedica a
dissenyar enginyosos aparells de mesura de gasos atmosfèrics d'alta
precisió. «Estic escrivint des d'una habitació afegida
al que va ser un molí d'aigua que treia la seva energia del riu
Carey. El molí de Coombe segueix sent un lloc de treball, ara un
laboratori, un racó on passo molt de temps. La descripció
del lloc on s'ha escrit és important per entendre'l. Treballo aquí
i és la meva llar. No hi ha altra manera de treballar entorn d'un
tema no convencional com Gaia. Les investigacions i les expedicions m'han
ocupat prop de vint anys. Aquesta activitat m'ha compensat per les rendes
per la invenció i el desenvolupament d'instruments científics». L'any 1987, durant
una nova estada a Barcelona, James Lovelock bromeja sobre això
amb el periodista Tomás Mata, de la revista Integral, a
l'Hotel Colón sobre el seu interès pels aparells, que es
remunta als cinc anys, quan el seu pare li va regalar un parell de bateries
connectat a unes bombetes. «Sempre he pensat que la ciència
era quelcom que s'havia de fer a casa, com escriure, pintar o compondre
música; després de tot no és res estrany que un artista
faci a casa el treball creatiu. Tant la idea d'un artista pintant retrats
al departament de belles arts d'alguna universitat com la d'un novel·lista
que es trasllada a diari a l'institut de l'escriptura creativa són
absurdes. Per què la ciència no es pot fer a casa? » Durant unes vacances
d'estiu a la costa d'Irlanda l'any 1966 observa el vent de l'Atlàntic,
net i transparent, i el vent procedent d'Europa: una boira fosca. Insatisfet
per les diferents interpretacions, dos anys després, aprofitant
el desplaçament estival familiar, fa servir un cromatògraf
de gasos equipat amb un captador d'electrons que li permet detectar els
contaminants SO3, òxids de nitrogen i els CFC. La detecció
d'aquest gas artificial el porta a continuar els estudis i, anys després
de moltes peticions, aconsegueix prendre mostres fins a l'Antàrtida
amb el vaixell Shackleton. Les trenta patents
de les quals és creador li van permetre actuar amb independència
econòmica i poder investigar. «No hauria pogut treballar
amb Gaia si no fos independent. Fins i tot a hores d'ara no pots obtenir
beques amb un tema com aquest. Si fa deu anys hagués volgut treballar
amb això, el director del laboratori m'hauria dit: "no has
de perdre el temps en aquestes coses, no és seriós, has
de treballar amb quelcom important" ». I ho va fer desobeint
el consell. L'any 1979 articula la seva hipòtesi "Gaia".
I així la defineix: les condicions físiques i químiques
de la superfície de la Terra, de l'atmosfera i dels oceans han
estat i són adequades per la vida gràcies a la presència
mateixa de la vida, cosa que contrasta amb la saviesa convencional segons
la qual la vida i les condicions planetàries segueixen camins separats
adaptant-se les primeres a les segones. Després es reafirmarà
amb la hipòtesi convertint-la en teoria. El 1988 publicarà
The Ages of Gaia. El 1991 Healing Gaia: practical medicine for
the Planet i l'any 2000 Homage to Gaia: the life of an independent
scientist. La hipòtesi
"Gaia" exposa que l'evolució de les espècies no
és independent o paral·lela a l'entorn. Els darwinistes
i neodarwinistes sostenen que l'evolució és el resultat
de la competència entre les espècies i amb el seu entorn.
James Lovelock sosté que la cooperació ha estat tan important
com la competició per al manteniment de la vida a la Terra, fent
costat a les teories de Kropotkin (1842-1921), l'anarcocomunista rus autor
de Mutual Aid: a Factor of Evolution (1892). Diuen que només formular-se, les teories que revolucionen la ciència solen ser considerades com desviacions herètiques de la doctrina establerta. Sols després, quan arriben les proves, es converteixen en realitats capaces de canviar el món. La de Lovelock n'és una. Ara, el prestigiós diari The Independent titulava: "The man who changed the world" (2000). En una apassionada defensa de Lovelock, el professor Ricard Guerrero afirma que podem dividir la nostra concepció del món viu i la Terra en dues èpoques. Abans de James Lovelock, el nostre concepte de la vida consistia en individus, poblacions o comunitats d'éssers vius que residien en un món essencialment estable, de condicions fisioquímiques permissives i determinades per les lleis de la física i la química. Després de la revolució lovelockiana, la vida no consisteix ja sols en un grup d'organismes adaptats al seu ambient mitjançant una relació determinada per les lleis externes. No és que les condicions especials de la Terra hagin permès el desenvolupament i l'evolució de la vida sobre ella (la Terra), sinó que és la vida la que ha determinat el desenvolupament i l'evolució de les condicions adequades per a ella (la vida) sobre la Terra. Bibliografia per comprendre la teoria de Gaia
|
Fòrum de debat | ||