Ets conductora?
Sí, em vaig treure el carnet molt jove, vaig anar a classes a l’autoescola abans de fer els 18 anys. Tenia molta pressa. Vaig començar a conduir per gust, al començament agafava esporàdicament el cotxe del meu pare i quan vaig començar a anar a treballar a Barcelona vaig conduir el meu propi cotxe, però vaig acabar molt farta perquè llavors hi havia molts més embussos que ara. Sincerament, vaig acabar molt tipa de conduir. Amb els anys i sobretot recentment he trobat un cert plaer en la conducció.

Com ets quan et poses al volant?
Sóc una conductora molt prudent, no acostumo a excitar-me conduint. Em sorprèn que hi hagi gent que tingui doble personalitat, gent pacífica que quan es posa al volant es transforma i s’excita molt. I per sort no he tingut ensurts importants amb el cotxe.

I quan condueixes, hi poses tota l’atenció possible?
Habitualment sí ho faig. Ara veig molta gent que mentre condueix està amb el mòbil a la mà i em preocupa perquè considero que és un motiu de distracció importantíssim. Reconec que alguna vegada, si estic conduint i per exemple si m’aturo en un semàfor,  i veig que em sona el telèfon, miro qui és, penjo i no l’agafo, però el sol fet de mirar qui ha trucat sé que és un motiu de distracció i penso que no ho hauria de fer. La conducció requereix els cinc sentits, n'estic convençuda.

Tens dos fills adolescents. Ets patidora quan surten amb amics o de festa i agafen o pugen a un cotxe?
És un tema que de moment no em preocupa. Vivim al centre de Badalona i el meu fill petit, que té 16 anys, va a tot arreu a peu, i el gran, que en té 19 i ja va a la facultat, es mou bàsicament en metro i en bus. De moment no ha demanat tenir el carnet i no em deixa de sorprendre que no tingui cap pressa i que de moment ni es plantegi treure-se’l. A mi això em fa sentir molt tranquil·la. Em fa pensar que s’ha fet una bona campanya de promoció del transport públic. En canvi si els meus fills em demanessin tenir moto no estaria gens tranquil·la. Si em demanen treure’s el carnet de cotxe sentiré un cert neguit, però ho hauré d’assumir perquè trobo que poder conduir et dóna molta independència, i si d’aquí un temps el gran no diu res de treure-se’l, més aviat li aconsellaré que ho faci.

Què opines de les darreres campanyes de trànsit del Servei Català de Trànsit?
Amb els anys que fa que en veiem, a mi m’afecta molt més que una persona m’expliqui que ha perdut la germana o el tiet en un accident de trànsit, que no pas veure imatges de ferits o de ferros d’un accident. Això m’horroritza tant que em crea fins i tot rebuig. I en canvi algú que t’expliqui que va en cadira de rodes perquè va ser imprudent en aquella corba em fa reflexionar. Jo crec sobretot en aquest tipus de campanyes per a la gent jove.

Un noi en cadira de rodes que se’n vagi a un institut i que expliqui per què està en cadira de rodes, estic segura que té un efecte sobre els joves conductors i els que ho seran en un futur. També estic segura que les campanyes sobre alcohol i conducció han tingut efectes, perquè la generació dels meus fills, per exemple, és molt conscient... El que beu no condueix o si beuen agafen un taxi, i en la meva època això era inèdit. I això és gràcies a campanyes i campanyes... Sí que serveixen.

Tu que ets observadora, que t’agrada escriure i parlar sobre les relacions humanes, els sentiments... com definiries les relacions que hi ha a l’espai de públic, a les carreteres, als carrers, en un espai de convivència, un espai compartit?
El que em sorprèn més és que gent amb un tarannà i caràcter pacífic es pugui convertir en energúmena a la carretera. Anem molt cansats, tenim problemes i suposo, i no sé per què, que a l’hora de conduir surten certes actituds.

Quines diferències observes entre homes i dones en la conducció?
Generalitzant sempre, els homes són molt més competitius a la vida i conduint també. Jo mai aniria pel carril de l’esquerra si no he de fer un avançament, ni faria llums a un vehicle que va davant a poc a poc, ni em picaria amb el de davant... I les dones som molt prudents, però també penso que la prudència en excés és dolenta, per exemple dubtar molt abans d’incorporar-se a un carril. Tots tenim els nostres defectes.

Què aporta la teva mirada periodística a l’hora d’escriure literatura?
Crec que el fet d’haver exercit de periodista molts anys ha incrementat una curiositat per tot el que m’envolta, una curiositat també innata, que té molt a veure amb l’ofici de periodista i d’escriptor. El fet d’haver treballat a la ràdio m’ha portat una capacitat de síntesi important que quan l’he aplicat a la literatura fins i tot m’ha pogut resultar incòmoda, perquè em feia la sensació que anava massa al gra.

Durant molts anys vas treballar a la secció d’informatius de diverses emissores. Enyores aquella etapa?
Vaig estar molts anys fent informació diària, primer a Ràdio Ciutat de Badalona, cobrint informació local, i després cobrint política catalana, i més tard temes culturals i fent programes especials a Catalunya Ràdio. No l’enyoro gens, aquella etapa i, de fet, un dels motius pels quals vaig interessar-me pel periodisme cultural va ser per allunyar-me del ritme ràpid dels informatius. Però mentre ho vaig fer em vaig divertir molt... Ets més jove, quan comences en el món del periodisme tens més energia, però després de fer uns anys informació diària et sents una mica socarrimada i està bé distanciar-te'n. En el meu cas ha estat un procés molt gradual fins a acabar fent bàsicament literatura i col·laborant en alguns mitjans, que és el que faig ara.

Què ha suposat per a tu el premi Ramon Llull 2013 a la novel·la L’estiu que comença?
Per a mi ha estat molt important. Rebre el Ramon Llull ha suposat recollir els fruits de tot el que he estat escrivint des que tenia vint anys, d’haver estat constant, i de no haver deixat la literatura, fins i tot en els moments en què era complicat. És un premi que et dóna molta projecció i que et garanteix dues traduccions, al castellà i al francès, que és molt important perquè és molt difícil traduir des del català. Aquesta novel·la m’ha donat moltes satisfaccions, i encara després d’un any i mig de la seva publicació me n’arriba el ressò.

Quina és la teva rutina per escriure?
Des que vaig deixar de treballar a la redacció de Catalunya Ràdio l’any 2005, vaig assumir que la meva feina era escriure novel·les, era una obligació, no vaig pensar que només escriuria quan em vingués la inspiració. Aquesta temporada, que per mi és ideal, tinc tots els matins per escriure i les col·laboracions les faig a la tarda. Els matins sencers, de dilluns a divendres, els dedico a escriure i em donen molt de si; potser passo cinc hores d’aïllament total escrivint davant l’ordinador. Quan escrius una novel·la necessites una continuïtat, ficar-te en un món, que no hi hagi gaires interrupcions i concentrar-te.