La diversitat, i el xoc persistent entre passat i present, afecta també el trànsit, que, a  estones, sembla moure’s endavant i enrere en un túnel del temps. A Ulan Bator la circulació és caòtica i els cotxes s’amunteguen a les carreteres d’accés al centre. Els motors fan soroll i els clàxons sonen a cada segon. Hi ha cotxes vells, amb tubs  d’escapament que espeteguen amb força, però també tot terrenys de luxe, importats del Japó, amb el volant a la dreta i els seients folrats de pell. També són habituals les furgonetes russes —un dels molts vestigis de l’antiga URSS— que, arrodonides i  abonyegades, transporten grups de fins a vuit persones. El brunzir de tots aquests cotxes avançant a batzegades sembla no trencar l’harmonia dels amulets budistes que els  conductors porten a l’interior dels automòbils. A la ciutat hi ha fum i boira, o tot a la vegada: és la contaminació. L’aire és aspre per a pell, ulls i gola i, a voltes, fa estossegar. Hi ha gent que espera l’arribada de l’autobús a un cantó de la vorera. Ulan Bator no té  metro i les bicicletes hi són escasses.

Circular camp a través per Mongòlia
Però Mongòlia és gran (molt gran!) i la capital és només un bocí d’asfalt enmig de quilòmetres i quilòmetres d’estepa. Quan deixes la ciutat, tot canvia. Rebobines i aterres en un espai llunyà en temps i forma. De mica en mica, els carrers desapareixen, i les  persones també. Sobre el terreny s’hi dibuixa alguna carretera, sí. A dreta i esquerra tot és verd i el paisatge és bell i inabastable. Si vas amb cotxe, aviat descobreixes el mal estat de l’única via principal que tens a la vista: és plena de sotracs i, quan menys t’ho esperes, et fa botar d’un cantó a l’altre del vehicle. A estones, l’asfalt desapareix i les rodes s’enfonsen dins d’un forat o s’encallen entre pedres i sorra seca. Malgrat tot, els  mongols hi circulen amb avidesa i sense posar-se nerviosos. Quan cal frenar, frenen.  Quan cal avançar, avancen. Però de carreteres n’hi ha ben poques. La major part del país és una enorme extensió de terra on, per moure’s amb cotxe, cal anar camp a través,  sense seguir camins ni rutes fetes. Evidentment no hi ha senyals i només aquells que  coneixen bé el territori poden orientar-se amb certa facilitat. Viatjant per Mongòlia  sovint t’acompanya una sensació de petitesa, o d’immensitat. Els dies es fonen, l’un rere l’altre, i res sembla poder trencar tanta calma. Se sent quietud, i hi ha silenci. De nou, penses que has retrocedit en el temps, que no ets on eres. Però, tot d’una, i quan menys t’ho esperes, tornen els contrastos d’una societat que desconcerta: al davant de molts  dels gers dels nòmades, perduts en racons inhòspits de l’estepa, hi ha aparcada una  motocicleta. Són motos voluminoses que reposen just al costat de les tendes i que, quan cal, transporten el cap de família fins al poblat més proper.