Sota el focus
Quan vas començar a interessar-te pel món de la cultura i de les arts? Quina edat tenies?
Des de molt petita a casa meva havia viscut un ambient on el món de la cultura i de les arts era tan natural com menjar, caminar o dormir. Estava envoltada de llibres, la música era important, el meu pare es dedicava a tasques, diguem-ne, de resistència cultural contra el franquisme i estava molt entregat a la causa de la Nova Cançó, etc. Per a mi va ser molt natural des de ben petita.

Quines van ser les teves primeres incursions en la indústria cinematogràfica?
Quan vam muntar amb una colla d’amics una productora que es deia Virac i vam rodar un centenar de vídeos industrials i publicitaris.

Quins referents culturals vas tenir a l’hora de dedicar-te això?
El meu pare ens va aficionar molt al teatre. Hi havia les matinals del Romea i hi anàvem amb els meus germans des de petits. Després, a través del teatre, vaig anar a parar al cinema. Em vaig formar en el cine d’art i assaig. Anava al cine públic que hi havia al passeig de Gràcia, on feien totes les pel·lícules que no entraven en els circuits comercials però que representaven els grans films europeus i americans independents del moment.       
 
Quines han estat les principals dificultats que t’has trobat a l’hora de dedicar-t’hi?
Moltes, perquè el cinema és un mitjà molt car i he fet moltes menys pel·lícules de les que hauria volgut fer. N’hauria pogut fer moltes més i tinc molts projectes que no s’han arribat a finançar. Per tant, he triat un mitjà molt difícil perquè requereix un gran finançament.

Has estat actriu i ets productora, guionista i directora. A banda, ets membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). En quina vessant ets sents més a gust? Per què?
Per a mi tot és el mateix. El cinema és una arma de comunicació potentíssima, d’esperonament de l’esperit crític i que té una difusió molt gran. També és molt complet perquè ajunta, per exemple, la música, la plàstica i l’actuació. Ho ajunta tot i per això requereix estar connectat amb el tot cultural i amb el tot creatiu. Conèixer bé tots els aspectes de la cultura ajuda a fer més bon cine.

Des del 16 d’abril ets la nova directora de l’Acadèmia del Cinema Català. Com valores la gestió que ha fet fins ara Joel Joan i què aportaràs de nou en l’exercici d’aquest càrrec?
És estupenda la gestió que ha fet en Joel. En 5 anys ha aixecat una acadèmia del no res. Tots els països del món tenen acadèmia per ajudar a la difusió del cine. El que aportaré jo ho faré amb el meu equip. Tinc algunes idees, però les he de consensuar. Evidentment la funció d’una acadèmia és promocionar el cinema del propi país, donar-li difusió, fer-lo excel·lent i esperonar els professionals perquè vagin més enllà del que anirien… Tot això suposo que formarà part del programa.

Good luck, black bread
Què ha suposat la pel·lícula que vas produir el 2010, Pa negre, en la teva trajectòria?
Ha marcat un abans i un després perquè va tenir un èxit fantàstic. També va demostrar que, tocant bé temes complexos, es podia arribar a moltíssima gent, i que el cinema català podia anar en català arreu del món amb el cap ben alt i ningú feia escarafalls de res, sinó al contrari. A més, és clar, professionalment em va donar molt prestigi per abordar nous projectes.

13 premis Gaudí, 9 premis Goya, 1 Concha de Plata al Festival Internacional de Sant Sebastià per a Nora Navas i 1 premi al film nacional espanyol per al director Agustí Villaronga, entre d’altres. Per què ha tingut tan bona acollida i reconeixement aquesta pel·lícula?
És una bona pel·lícula. Està molt ben feta. L’Agustí Villaronga és un home amb un talent visual extraordinari. Està basada en una bona novel·la i en uns bons contes. I aborda el tema de la guerra des d’una òptica més polièdrica, no tan maniquea com s’havia abordat fins ara.

Del desaparegut Emili Teixidor vas destacar-ne la llibertat que us va donar a l’hora d’adaptar la seva novel·la al cinema. És difícil comptar amb aquest marge de maniobra en la teva professió?
Jo crec que un autor literari s’equivoca si vol intervenir en el cinema. L’Emili, que era una persona molt intel·ligent, va dir que això ho féssim nosaltres. Després el vam reivindicar moltíssim, ja que va estar molt a prop i era una persona molt positiva. I gràcies a la pel·lícula es van vendre moltíssims llibres i se’n va anar d’aquest món bastant content. Sí, ho haig de reconèixer. 

El film va ser proposat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya com a candidata a l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera en la 84a edició dels Òscar 2012, i, malgrat que va anar acompanyada de la campanya promocional Good luck, Black bread, que comptà amb la col·laboració de persones reconegudes a casa nostra, va quedar eliminada a la preselecció. Creus que és una pel·lícula que només s’entén dins de les seves fronteres?
No és una pel·lícula que només s’entengui dins les seves fronteres, sinó més enllà. El que passa és que la mecànica dels òscars és molt complexa i vam fer una campanya molt bona, però, escolta, estàs competint amb les millors pel·lícules del món i amb els interessos de les majors. Ens va conèixer moltíssima gent, no només als Estats Units, sinó també a Hong Kong, a Sud-Amèrica i a tot Europa… Però hi ha unes mecàniques complexes i sabíem que hi havia molta dificultat. 

I després d’un èxit tan rotund amb Pa negre, obtens el premi d’honor Lluís Carulla (2011) i la Creu de Sant Jordi (2012). Què representen per a tu aquestes distincions?
No m’ho esperava gens i em van fer moltíssima il·lusió. La Creu de Sant Jordi, perquè el meu pare ja la tenia i, malgrat que ja no vivia, vaig pensar que mira, d’alguna manera, estava molt bé seguir la trajectòria familiar; i el premi Lluís Carulla, perquè va ser un estímul a tots nivells. El personatge Lluís Carulla, que ja era amic del meu pare, havia fet molt per la cultura i la seva fundació té una filosofia de donar premis no a la gent gran sinó a la que pot continuar treballant… Això està molt bé.

El repte de L’endemà
El teu pròxim repte, ara com a directora, és L’endemà.
Sí, està sent una aventura apassionant, com també ho ha estat la forma de finançar-lo a través del micromecenatge. Ara es tracta de fer una pel·lícula bona que expliqui que un estat català pot ser un estat absolutament benèfic per a aquells que l’habiten i, fins i tot, per a aquells que han votat de no tenir-lo, i que tot plegat no s’ha d’explicar d’una manera dramàtica ni tràgica, com ens volen fer pensar aquells que no hi estan d’acord, fent por… La pel·lícula donarà molts elements per esvair la por, perquè la por és el pitjor que hi pot haver, la por es té cap al desconegut, a la foscor… Amb L’endemà farem una pel·lícula lluminosa que, esvaint pors, explicarà què podria ser una Catalunya independent amb totes les coses bones i dolentes.

El cost de la producció de L’endemà és de 600.000 euros i, davant de les dificultats que suposa finançar la pel·lícula a través dels canals tradicionals del món audiovisual, has recorregut a una nova font d’ingressos a través de la campanya de micromecenatge del portal català de Verkami.
Sí, l’experiència ha estat sensacional. Catalunya té una societat civil enormement viva, molt ben irrigada, i aquesta societat, quan una cosa l’interessa, sobretot disposant de mitjans com ara el twitter i els e-mails, ràpidament es connecta i s’ha connectat amb el projecte de la nostra pel·lícula, amb 8.500 mecenes a través de micromecenatge i amb una recaptació rècord en 40 dies de 350.000 euros. Així hem aconseguit finançar més de la meitat del projecte.

La pel·lícula documental recollirà 25 temes en relació amb l’estat propi i les opinions dels millors especialistes nacionals i internacionals per esvair dubtes. També hi haurà una web-sèrie, anomenada Píndoles contra la por. Calen iniciatives com aquestes per aclarir conceptes i promoure la participació política i la implicació social dels ciutadans?    
És que no hi ha dret a decidir sense informació. Si tu has de decidir has d’estar informat. Per tant, amb L’endemà, vull contribuir a esvair la por que provoca la desinformació. Informo des del mitjà que jo domino, el cinema, i que és un mitjà de prestigi que, a sobre, pot prestigiar la idea. Per tant, és clar que contribuirà a promoure la participació política i la implicació social dels ciutadans.

Sobre rodes
En una feina com la teva, et deus desplaçar sovint. Quins mitjans de transport utilitzes?
Normalment, el cotxe. Per anar a Madrid o València, el tren. L’avió l’agafo quan no tinc més remei.

Com valores la manera com els usuaris de la xarxa viària catalana compartim l’espai públic? Impera una veritable cultura de la mobilitat segura o encara hi ha molt d’incivisme a la carretera?
A la carretera hi ha un cert respecte, però no hi ha una conducció especialment civilitzada, sobretot quan vas a altres països i compares. La gent condueix molt per l’esquerra. També penso que el país està molt mal senyalitzat i tots sabem el dèficit que té Catalunya quant a infraestructures. 

Si dirigissis una campanya de trànsit, quins ingredients serien indispensables per conscienciar la ciutadania en la lluita contra la sinistralitat?
Espanta molt quan veus l’arma mortífera que tenen els altres a les mans. Perquè mai penses en la teva, sinó que penses en la de l’altre. Si dirigís una campanya de Trànsit, jo conscienciaria que tu també la portes, l’arma mortífera. També instaria la gent a ser més civilitzada perquè és positiu i et fa pertànyer més a Europa. Ser civilitzat també vol dir conduir bé.

Com valores la darrera campanya del Servei Català de Trànsit en aquest sentit?
L’he trobada molt bona. Molt convincent i dissuasiva de fer animalades.