La recerca, que encara s’allargarà dos anys, té com a objectiu principal la detecció, el diagnòstic i el tractament dels trastorns psicopatològics que esdevenen factors de vulnerabilitat de sinistralitat i d’infraccions viàries. La mostra de l’estudi són aquells conductors que han perdut el carnet de conduir i que fan cursos de sensibilització i reeducació viària, aquelles persones que compleixen mesures penals alternatives –és a dir, penades per delictes de trànsit que participen en programes formatius com a condició perquè se’ls concedeixi la suspensió o la substitució de la pena de presó– i aquelles persones que compleixen condemnes a centres penitenciaris per delictes en matèria de seguretat viària. 

Les conclusions preliminars de l’estudi es van presentar en la V Jornada de Víctimes d’Accidents de Trànsit, organitzada per l’SCT i celebrada el passat mes de novembre al Departament d’interior. El responsable de la investigació, el cap del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, el Dr. Miquel Casas, va agrair l’esforç i la implicació de l’SCT i el seu director, Joan Josep Isern, per poder dur a terme la recerca.

El Dr. Miquel Casas, cap del Departament de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron, i Sergi Valero, coordinador de l’estudi Avaluació i tractament dels factors psicopatològics implicats en la conducció de risc i sinistralitat viària, ens donen més detalls sobre la investigació que estan realitzant.


Quin és l’objectiu d’aquesta recerca que està fent l’Hospital de la Vall d’Hebron?

L’objectiu és confirmar que la gent que s’exposa a situacions de risc més freqüentment, que comet conductes impulsives al volant amb més freqüència, que acumula més multes, que perd més sovint els punts o el carnet de conduir, que reincideix en aquest tipus de comportaments, etc. són persones que acumulen una prevalença de trastorns psiquiàtrics clarament superior al que es podria esperar entre la població general. És a dir, els trastorns psiquiàtrics són un clar factor de risc de major accidentalitat a la carretera. Una exploració psicopatològica hauria de ser un element fonamental i intrínsec en un procés d’avaluació d’un conductor que ja ha demostrat contrastada solvència en males conductes i mala praxis al volant.

De quina manera els organismes gestors del trànsit, com l’SCT, poden saber quins conductors tenen conductes de risc i requereixen un seguiment especial?
En termes de confidencialitat de la informació, és complex. La situació ideal, i més avui dia que treballem o pensem en el concepte de treball en xarxa, seria ideal que nosaltres com a institució pública sotmesos a processos de confidencialitat absoluta en termes mèdics també poguéssim tenir, complementar la nostra informació clínica amb informació sensible des d’un punt de vista judicial: conèixer els antecedents, veure si hi ha determinats patrons, persones que en funció de determinat perfil psicopatològic o mèdic en general estan més en risc d’acumular un determinat tipus de multes o determinats antecedents penals, etc.

A quins llocs i amb quines persones es desenvolupa la investigació?
Bàsicament són tres grups de població: la principal són els cursos de recuperació del permís de conduir, i ara recentment hem començat a treballar en els mateixos termes amb mesures penals alternatives, que depèn del Departament de Justícia. I, si tot va bé, en breu abordarem una tercera població, que serà presons, amb presos que han estat internats per alguna qüestió relacionada amb la seguretat viària. Totes tenen el mateix leit-motiv: problemes relacionats amb la conducció.

"L’objectiu és confirmar que la gent que s’exposa a situacions de risc més freqüentment  (...) són persones que acumulen una prevalença de trastorns psiquiàtrics clarament superior al que es podria esperar entre la població genera”.

Com es du a terme?
-Apliquem un protocol que consta de tres fases: una primera fase de cribratge per detectar possibles casos (persones amb símptomes que apunten cap a una determinada malaltia); una segona fase de diagnòstic que entomem des d’aquí, i per tant, convidem a aquells voluntaris que han superat el cribratge que vinguin al servei per ser avaluats com cal; i, finalment, en els casos que són diagnosticats i així ho volen, reben un tractament per part nostra. Hi ha una xifra interessant: el 90% de tota la gent que s’avé a participar al projecte, 9 de cada 10 persones, tenen algun conjunt de símptomes, de signes que apunten a la presència d’algun trastorn psiquiàtric, que és molt. Amb el que hem avaluat fins ara, de moment tenim dues conclusions fonamentals: ens estem trobant que el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) resulta ser un trastorn molt prevalent en aquesta població, de fet, entorn d’un 20-21% de les persones que són diagnosticades en el nostre servei s’ajusten a aquest tipus de diagnòstic.

En quin punt de l’estudi estem actualment? Podem extreure les primeres conclusions?
En el diagnòstic. La fase de cribratge només és per plantejar, per veure cap on van els trets, quines persones reuneixen prou símptomes psiquiàtrics de tot tipus perquè es puguin avaluar en termes de diagnòstic, i la gent que supera aquest cribratge, que són un 90 per cent, s’atenen aquí en el nostre servei, en un procés diagnòstic que dura 3-4 sessions. Aquí, en aquest context diagnòstic, és on observem aquesta prevalença tant de TDAH com de consum abusiu i trastorn per dependència alcohòlica.

"El 90% de tota la gent que s’avé a participar al projecte, 9 de cada 10 persones, tenen algun conjunt de símptomes, de signes que apunten a la presència d’algun trastorn psiquiàtric”.

Quin és el perfil de les persones que hi participen? Quins trastorns presenten?
Bàsicament estem parlant de trets enormement impulsius. La impulsivitat és un element molt comú. Però aquesta impulsivitat de fet és pràcticament un tret transversal a qualsevol patologia psiquiàtrica. El que succeeix moltes vegades és que aquesta impulsivitat està al darrere d’un TDA, de trastorns de personalitat, de determinats trastorns d’ansietat, etc. I unit a tot això és molt freqüent també l’abús o el consum de substàncies que poden ser molt diverses: l’alcohol és una de les més freqüents, però també ens estem trobant amb un augment progressiu del consum de cànnabis. El cànnabis també és un factor de risc molt clar en el context de l’accidentalitat a la carretera, per exemple. Evidentment també el consum de cocaïna, que és una substància també molt freqüent.

El fet de conduir pot ser una mena d’acció catalitzadora d’agressivitat?
Probablement. Penso que és un dels diversos espais òptims on fer aflorar aquest tipus de comportament més extrem, com per exemple en el futbol, o veure determinades actituds agressives en altres persones, el volant pot ser un factor catalitzador que apareguin determinats patrons de comportament. Sí, perquè és un espai d’interacció amb els altres i no hem d’estar d’acord necessàriament amb la manera com es comporten els altres que ens acompanyen a la carretera... És un estímul, un caldo de cultiu facilitador que aquests comportaments acabin apareixent.

Com es posarà en pràctica l’estudi davant del que mostri la investigació? Com s’aplicaran les mesures que es creguin convenients?
La immensa majoria de la població vol conduir. En el context d’un jove d’uns 18-19 anys que decideix treure’s el permís de conduir, nosaltres proposem que se li expliquin coses semblants al que nosaltres expliquem en aquests cursos de recuperació de punts o del permís (símptomes, signes, etc.) i, en la mesura que se senti identificat amb això, que participi voluntàriament d’una avaluació més exhaustiva.

S’ha fet algun estudi similar a altres països europeus?
No com aquest. És a dir, vincular la presència de psicopatologia amb més accidentalitat i major presència de multes, més accidents greus, això sí. Però un estudi com el nostre, que és anar a aquells espais en què més probablement trobarem persones en situació de més risc com són cursos de recuperació del carnet de conduir i mesures penals alternatives, això és absolutament nou, no només al nostre país, sinó a qualsevol altre racó del món. Que un servei de psiquiatria d’un hospital general faci una tasca de camp això també és absolutament nou.